En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r d’agost del 2021 i, posteriorment, respongueren “Jo sempre he sentit a dir, des de molt jovenet, ‘L’home mana, però es fa el que la dona vol’” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Algú ho dubtava?” (Elena SanJosé), “Depén de si convé o no, si mana ella. De fet, hauria de ser un equilibri, perquè funcioni” (Elisa Serramià Ramon), “Una frase retrograda, per a amagar la realitat… I contentar consciències…!” (Neus Benavent Vallès). A Neus Benavent Vallès, li respongué Capità Melabufa amb la definició de “calçasses” (segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), la qual, al meu coneixement, no té a veure amb el matriarcalisme, sinó amb el prejudici que l’home ha de ser el fort de la pel·lícula i, per tant, amb lo patriarcal (com ara, amb la cultura castellana, la que, per la força de la imposició de les lleis, ha gaudit de carta blanca, en els territoris catalanoparlants i més, des dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII, que anaren units a l’anul·lació de moltíssims furs i drets dels pobles catalanoparlants com també del Regne d’Aragó). De totes maneres, n’hem triat la part que considerem adient: “Fa referència a això, al poder de certes dones que semblaven que no tenien poder. Que feien veure que manava l’home però eren elles les que, al final, prenien decisions. Malgrat el que digui el martirologi feminista”. “La casa que vol prosperar, la dona ha de manar” (Jaume Moragas), “A Mallorca deim ‘Val més ésser amic de sa madona, que germà de s’amo’” (Jero Arbona Rossinyol), “Alguna vegada, he sentit dir: (Home): ‘A casa, sempre tinc l’última paraula: ‘El que tu diguis, carinyo’’” (Rosa Maria Hernandez), a qui li contestí “Sí, l’han escrita alguns hòmens”. “A casa també ho deien així!!! Encara ho fem servir nosaltres” (Conxita Margarit).
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, algunes de les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una anècdota que diu. Un matrimoni amb molts anys de convivència aconsella a una parella acabada de casar.
El marit els diu:
‘-Nosaltres, quan ens vam casar, vam establir un acord: en els temes quotidians, decideix la dona i, en els temes importants, decidiré jo.
-I què, què? Va donar resultat?
-I tant!!! Fa quaranta anys que estem casats i encara no he hagut de decidir res!’” (Mercè Ramionet). Per tant, ho havia decidit tot… la dona. La meua resposta, el mateix dia, fou “Els meus pares porten cinquanta-tres anys casats. Ma mare és qui tria; i ell, ho accepta. S’entenen molt bé”. Més comentaris, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “A la primera casa dels pares, hi tenien penjada una rajola dibuixant un pagès i una casa. Deia ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona’” (Imma Carreras), “I jo dic. ‘MANA EL QUE NO FA CAS’” (CA M. Carme), “Jo ho sé així: ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la dona’” (Isabel Esteve Bertomeu).
Quant al significat, en aquests casos, de la paraula “amo” i del verb “manar” o de sinònims d’aquests mots, cal dir que, com a exemple, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), de boca de sa mare (“La’m contà ma mare”, p. 29 del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016), en les nou primeres línies, comença dient que “Això era un amo de So Na Moixa, de s’any de sa neu (…).
Sa madona havia de dur es calçons, i s’havia de cuidar de tot.
Un diumenge dematí, que ella se n’anava a la vila per feines (…), li digué”… a l’home (p. 29). Per tant, és la dona (“sa madona”, lo que molts valencians diríem la “senyora ama” i, molts catalans, la “mestressa de casa”), qui tria en la casa i qui té la darrera paraula, qui fa el paper actiu i, a més, qui, tot i no rebre (en alguns casos) la consideració “ama”, és qui comanda i tot, com en aquesta rondalla mallorquina.
A banda, com indiquí a Ximo Caturla, en un missatge que li envií el 2 d’agost del 2021, “En les [rondalles] que tu arreplegares, sí que n’hi ha moltes en què la dona (com en aquesta rondalla mallorquina[2]) s’ho trau de les mans i és la persona hàbil, a diferència de l’home, qui és, per dir-ho així, el trompellot”. Al moment, Ximo Caturla em respongué “Sí. I els meus narradors orals ho reconeixien, però també amb la idea de ‘És que les dones són molt manifasseres…’. Però ho diuen des d’un punt de vista positiu: són bones per a negociar el preu d’una cosa, de la collita, de veure-les vindre de lluny…
En certa manera, es reprodueix això en les batalletes entre el compare llop i la comare rabosa”…, les quals, guanya la rabosa.
Com a afegitó, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella”, no sols una vella afavorirà molt que una princesa, jove i formosa, reviscole i… es salve, sinó que, posteriorment, serà aquesta princesa qui alliberarà un rei jove (ella fa possible que ell torne a somriure a la vida), rei que, igualment, des de molt prompte, li diu que tant ell com els seus súbdits, estan al manar de la princesa. Per tant, de nou, es fa lo que vol la dona, no solament, en les relacions de parella, en una casa, o bé, com ara, en una família, sinó també entre les persones de la noblesa i, àdhuc, de la cort. Hi estic totalment d’acord, com també en què està molt vinculat amb la llengua catalana.
Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.
[2] En al·lusió a la rondalla “L’amo de So Na Moixa”.