Arxiu d'etiquetes: Xavier Roviró i Alemany

El naixement i la maternitat, de manera molt oberta

General, , , ,

El naixement dels nadons i la maternitat, en dues llegendes de la Plana de Vic, de manera molt oberta. 

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, n’hi ha dues en què es tracta el tema del naixement o, si més no, en què figura. Així, en el relat “El prior de Casserres i el cabrit”, que podríem considerar-lo eròtic, a banda, es reflecteix el matriarcalisme. Per exemple, comenta que, “Abans, a Casserres, feien una festa i hi havia el costum que totes les cases que pertanyien de Casserres, (…) els regalaven, un any una casa, un any un altre, un cabrit. Diu que el superior ho tenia muntat d’una manera! Acostumaven a portar-l’hi les dones:

-Aguaiti, li portem el cabrit.

-Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Ah, sí!

El tenien en un armariet.

-Guaiti, fiqui el cap aquí. Veu allò?

I quan hi tenien el cap ficat, crac! Baixaven una tapa i les enganxaven amb el cap. I les adobaven[1].

Va venir que, quan, al cap d’uns quants anys, va tornar a tocar a la mateixa dona, va pensar: -Ja veuràs, ja l’arreglaràs, tu, ja! Va fer ben bé l’innocent:

-Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Sí, sí, prou.

-Guaiti, fiqui el cap aquí.

-Com s’ha de fer? Vegeu com se[2] fa?

-Guaiti, veu? Ben fàcil, faci així.

I el superior fica el cap i, l’altra, crac! I li tanca. Collons!, li fa abaixar els pantalons[3], talla una cama del cabrit[4] i la hi fica al cul” (pp. 92-93).

Així, com veiem, és la dona qui, la segona vegada, mena el desenvolupament. A continuació, copsem “I el superior mai no pujava, mai no pujava. I, al final, hi baixen els altres, hi baixa un frare d’aquells, a veure el superior què feia. Cordons, el troba amb aquesta positura, amb el pobre cabrit sense la cama allà a terra i ell amb aquesta positura que li sortia el cabrit[5] del cul. Se gira, s’arrenca a córrer i diu:

-Correu, correu, que el superior ha cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un i surt el peu de l’altre!” (p. 93).

El resultat final ha sigut el naixement de dos nadons. Afegirem que, en una nota que Xavier Roviró i Alemany plasma al capdavall de la llegenda, comenta que aquesta narració fou contada en 1988 i que “la vàrem publicar a Sant Pere de Casserres. Història i llegenda. (Vic, Eumo Editorial, 1998)”. Per consegüent, no fou censurada, sinó, àdhuc, triada.

Igualment, en la mateixa obra de llegendes de la Plana de Vic, es plasma una explicació didàctica del procés de naixement d’un nen, plena de detalls vinculats amb el matriarcalisme i, a banda, amb lo femení. Així, en “El pou de Santa Magdalena”, captem que, “A Santa Magdalena, a sobre de Roda de Ter, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou i, quan la canalla mirava cap avall, veien els ullets dels nens que, des de dins el pou, els miraven. Quan veien això, és que havia arribat el temps de sortir i, llavors, la llevadora treia les criatures del pou” (p. 104).

Com hem pogut veure, apareix el pou (com en moltes rondalles), el qual està connectat amb l’interior de la terra (la bossa on es prepara el futur nadó i en què roman fins al part), “els nens eren a dormir a dins el pou” (els mesos que s’hi desenvolupa el nen) i, a més, està obert.

A banda, els xiquets que ja havien nascut, presencien la vinguda del nounat, qui, amb els seus ullets, s’obri al món de la vida terrenal.

Finalment, la llevadora (és a dir, la comare) facilita que el nadó (com la resta de les criatures) isca del pou. Com a detall, adduiré que conec un amic que, com més persones, encara que nasqué en 1972 (quan ja hi havia molts xiquets que ho feien en els hospitals), encara vingué al món per mitjà d’una comare, com em comentà una vegada.

Al meu coneixement, aquest relat, com també el primer, són molt encertats per a explicar els dos temes que es tracten i, quant al segon, didàctic i molt interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] S’ajuntaven, de manera carnal, l’home i la dona.

[2] Literalment.

[3] La dona. Per tant, és ella qui marca les directrius.

[4] Una dona forta. Ací, la paraula cabrit rep el significat de client de la prostituta.

[5] Nadó de la cabra. En sentit figurat, el nadó que resulta de la relació sexual entre la dona i lo que el DCVB defineix, entre altres coses, com “El qui governa una congregació o comunitat religiosa”.

 

Dones que porten la iniciativa, que menen i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “El Soler Botei”, on podem llegir que “el marquès del Soler Botei va voler fer una casa amb tantes finestres com dies té l’any, i sembla que ho va aconseguir. És una casa molt gran i amb moltes finestres. Més avall del Soler Botei, hi ha un llac. Un llac amb moltes flors. A sota, hi ha moltes figues” (p. 86). Així, en poques línies, captem que el marqués és una persona molt oberta tots els dies de l’any (les finestres estan vinculades amb els ulls i amb els sons), espaiosa (molt oberta, li agraden els espais oberts) i, a més, apareix un llac (l’aigua està molt en relació amb el matriarcalisme, bé en rondalles, bé en divinitats o, com ara, en la Pachamama de la cultura colla, d’Amèrica del Sud, això és, en la Mare Terra).

A banda, aquest llac té vida, futur: no sols hi han crescut plantes, sinó que hi han florit, és a dir, hi ha hagut primavera.

Igualment, sota la casa, hi ha figues, un altre element molt present en la llengua catalana (bé en cançons populars, bé en rondalles eròtiques, bé en relats amb detalls femenins o maternals, com és aquest). Però no unes quantes, sinó “moltes” (p. 86).

Una altra llegenda de la Plana de Vic en què copsem el matriarcalisme és “El serpent de Manlleu”, en què figura una nena “que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre” (p. 90). Immediatament, la xiqueta se’n va a cals pares i, encara que el serpent hi anàs a pel diamant que li havia robat la nena, els pares i ella “Van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu” (p. 90), en lloc de fer-ho, com ara, a un sant. I, per tant, ha sigut la dona qui ha portat la iniciativa, detall que també es reflecteix en la rondalla “El naixement de Sant Pere de Casserres”, recopilada per Xavier Roviró i Alemany, en què conta que, fa molt de temps, “Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, que, als tres dies, ja parlava com una persona gran” (p. 91), això és, molt prompte.

Un dia, aquest fill comenta als seus pares que caldria que ells dos prenguessen una burra, que “no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés ni li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés, havien de construir un monestir” (p. 91). Per consegüent, és la dona (ací, representada per la burra) qui mena els altres, qui porta la iniciativa i marca les directrius, així com un rei ho fa respecte a les seues tropes.

Un poc després, veiem que la burra “començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes” (p. 91), fins que es parà, es mori i, allí, bastiren el monestir (p. 91).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme i en què apareix el llaurador i l’hort, és “La Mare de Déu del Bon Succés”. Així, un fill de Torelló (una població catalana de la Plana de Vic), en Miquel Palau, que vivia en una moreria, “un dia va veure que, en una regadora d’aquestes que reguen el terra, la boca era tapada per una figura que era una marededéu. Ell feia els treballs a l’hort” (p. 65).

Més avant, veiem que “en Miquel Palau li va fer una promesa: que si el podia portar un altre cop a Espanya, li faria tants honors com podria. (…) Quan es va despertar, va sentir (…) les campanes de Barcelona: (…) es va trobar al port de Barcelona. (…) Això va ser un miracle de la Mare de Déu.

Després va anar cap a Torelló, cap a casa seva (…) [,] la Verge se li va fer tan i tan pesat que no podia ni caminar. Va comprendre que la Mare de Déu li feia un senyal que es volia quedar a Vic” (p. 65). I, per tant, la dona està ben tractada i es fa lo que ella vol.

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Xavier Roviró i Alemany, en què copsem el matriarcalisme és quan parla d’un bandoler, en Serrallonga, i comenta que, “una vegada el van agafar i el van tancar a la presó de Barcelona. La seva germana el va anar a veure i li va passar un ferro per entre les reixes i s’escapà” (p. 69) i, així, la dona salva l’home.

En la rondalla següent, “Les coves d’en Serrallonga”, també es reflecteix: “Tenia una cova molt grossa on entrava a cavall i tot. (…) Que se sàpiga, ningú no l’ha trepitjada. El qui la trobi, diuen que en sortirà ric” (p. 69). Captem, per tant, detalls vinculats amb lo matriarcalista i amb la dona: la cova i que ningú no ha trepitjat la dona.

Un poc després, veiem que, “A la cova, guardava els tresors i també hi tancava la gent que agafava. Els feia entrar en un lloc on, per arribar-hi abans, hi havia de posar com un pont, amb una fusta” (p. 70). Per consegüent, ens plasmen altres trets matriarcalistes: el pont (permet el vincle) i la fusta (relacionada amb la matèria i, a més, amb lo femení, amb la terra).

A més, addueix que, “Des de dins de la cuina de Serrallonga, s’accedia a una mina que anava fins a la cova” (p. 70).

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, en què també el copsem, és “La mesura rasa”, on, per exemple, posa “Tracte és tracte” (p. 71). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les directrius, de bon cor i molt democràtiques

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Un que es va casar amb una encantada”, la qual comença amb un detall eròtic: “A mig cingle del gorg Negre dels Sorreigs, hi ha una altra cova d’encantats, i s’hi havia vist bugada estesa. En aquella cova, hi van entrar uns altres carboners i aquests sí que varen veure els encantats.

Un d’aquests carboners es va ben enamorar d’una encantada. Es veu que són molt maques. Tant es va enamorar que es van prometre. Ella li va posar, com a condició, si es volia casar amb ella, que mai no li digués ‘encantada’. El xicot va jurar que mai l’hi diria” (p. 60). Així, primerament, veiem que hi havia roba estesa (bugada estesa) i, per tant, passem a un relat eròtic. A més, copsem que l’home s’ha de guanyar la simpatia de la dona i, per això, s’acosta a la cova, detall matriarcalista vinculat amb lo femení, de la mateixa manera que l’interior de la mare ho fa amb una futura vida (sia per mitjà de l’acollida de la llavor masculina, el semen, sia per mitjà de la gestació del futur nen, sia per la terra com a Mare que acull part de la collita).

Ara bé, un dia, quan ja tenien dues filles, garrides i tot (p. 60), “ell li va dir:

-Ja no hauries de ser una encantada!

Va acabar de dir aquestes paraules i la dona va desaparèixer. Mai més no la va tornar a veure. Per més que va buscar-la i va tornar a la cova, mai més no va tornar a veure-la” (p. 60). Per consegüent, ens trobem amb una dona que aplica els refranys “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula” i “Paraula de Rei no pot mentir”, ja que ella, com a cap de la casa, entenia que, en les relacions (i, més encara, com a persona que marca les directrius), és molt important complir amb la paraula. Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

Al capdavall, llegim “Les dues filles eren petites i la seva mare les pentinava cada matí i les arreglava (…). Ella feia la feina de mare” (p. 61). I, així, la part de qui pogués tractar d’abusar de la dona, és a dir, el carboner, resta fora i, en canvi, continua amb la de les generacions del demà: amb les filles.

Igualment, veiem la dona com a educadora i com a cap de colla: ella les pentina i al seu gust, però amb simpatia cap a les filles (“feia la feina de mare”). Ens trobem, per tant, davant un altre detall matriarcalista: relació democràtica de poder.

En la rondalla “La font de les Donzelles”, també arreplegada en l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, trobem més trets matriarcalistes, en aquest cas, amb la dona com a part forta: “Una vegada, un pastor, o un soldat[1], baixant per la font de les Donzelles, va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar” (p. 63). No sols rellisca l’home,… sinó lo patriarcal, mentres que el matriarcalisme (la font, l’abundància de dones garrides i que aporten fortalesa al proïsme) aplana el camí a l’home. En línia amb el paper de les dones en aquest relat, el 24 de desembre del 2019, Pere Riutort (1935-2021), qui havia rebut una educació matriarcal per part dels seus pares, em comentà, per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

En una tercera rondalla de la Plana de Vic i que figura en la mateixa obra, “La cova de la Mare de Déu del Coll”, plasmada per Xavier Roviró i Alemany, on es reflecteix el matriarcalisme, els fets es desenvolupen en un lloc on “hi havia un dragó que el voltava” (p. 67). Comentarem que la figura del dragó és femenina i que Sant Jordi és un patró patriarcal, malgrat que, a hores d’ara, popularment, el drac s’associe amb el mal. “Ningú, però, no va aconseguir agafar mai aquest or” (p. 67) i, de pas, no acullen lo patriarcal: l’or, el sol, la llum… són detalls secundaris (a diferència dels femenins i dels maternals) en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ambdós, soldat i pastor, estan molt vinculats amb lo patriarcal.

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

La dona porta la iniciativa, marca les directrius i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra obra en què es plasma molt el matriarcalisme, en moltes de les rondalles, és el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i publicat en el 2006 per Farell Editors, les quals, com llegim en la introducció, “són transcripcions de relats orals, extretes de converses mantingudes amb persones grans de la Plana de Vic” (p. 9) i que “formen part d’un ampli treball de recerca i investigació de la cultura tradicional i popular oral que portem a terme des del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona d’ençà de 1980” (p. 10). Així, en la llegenda “El castell dels Moros de Casserres”, veiem que, “Al castell dels moros de Casserres hi havia un cabdill que es va enamorar (…) de la noia de can Regàs de Manlleu” (p. 28) i que era un capitost ben vist pels cristians (p. 28).

Tot seguit, llegim que “can Regàs era la casa del cap dels cristians de Manlleu” (p. 28) i que la dona del pare de la noia de can Regàs “li va fer veure que aquest cabdill no era pas tan dolent i que si estaven tots dos enamorats, era millor que els deixessin fer. (…) Al final, (…) va acceptar i pactaren el casament” (p. 28). I, per tant, copsem que es fa lo que vol la dona.

Més avant, veiem que “El cabdill moro va estar d’acord amb totes les condicions que li va imposar, i va prometre complir-les (…).

El dia del casament van fer una gran festa. La celebració es féu a can Regàs”, és a dir, a ca la núvia. Immediatament, el pare de can Regàs envia un negociador al castell, amb la intenció “que acceptessin la parella de nuvis quan retornessin al castell.

La negociació va sortir més bé del que es pensava. Els comandants de les tropes mores van acceptar” (p. 29), fins i tot, indicant-los que “la tropa podria entrar a dins el castell” (p. 29).

A continuació, veiem que la parella, després de les noces, “va anar a viure al castell de Casserres. Varen ser molt ben rebuts per tots” (p. 29) i, àdhuc, la jove mestressa era ben vista pels moros (p. 29).

Un poc després, d’acord amb un pacte que havien fet entre els moros i els cristians, els moros “va arribar un dia que van posar un llum (…). Aquella nit (…) varen poder entrar tota la tropa a dins del castell. (…) Els cristians van dir als moros:

-Podeu marxar tots, però el qui es quedi aquí serà el nostre presoner.

Tots varen marxar. Tots, menys el cabdill. Ell va preferir quedar-se a viure a Casserres amb la seva estimada, ho havia promès”.

I, així, captem que figura el detall de la nit (vinculat amb el matriarcalisme), que la dona està ben tractada i que es plasma un ambient molt obert i democràtic.

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Malcaçador”, en què un home era molt aficionat a la cacera i que sempre anava darrere d’una llebre (una dona) “molt grossa i espavilada. No hi havia manera de caçar-la” (p. 31) i, per consegüent, l’home segueix la llebre i la dona porta la iniciativa, com també es veu, més avant, en llegir que l’home “va quedar castigat a anar al darrere de la llebre” (p. 32). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.