Arxiu d'etiquetes: Rosa Garcia i Clotet

“La dona mai ho imposava, feia anar la mà esquerra” (Joaquina Viñals)

General, , ,

 

Continuant amb les paraules de ma mare sobre la relació entre els seus pare, comentades en el 2018, i enllaçant-les amb les de Rosa Garcia Clotet (sobre que tant l’avia com la mare afavorien un ambient harmoniós entre cada una d’elles i el respectiu marit), el 20 de gener del 2022 posí les paraules de Rosa Garcia Clotet en Facebook junt amb “¿Eren així, les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí” i, per exemple, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”[1], Montserrat Cortadella escrigué “Sí, Lluís. A casa, sí”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de gener del 2022 i després plasmaren “Totalment d’acord. Les mares portaven la casa i els fills!!! El que deia la mare ‘anava a missa’” (Pilar Ortiz De Paz),”Cert. Ara és un món més individual” (Elena Palau Calveres), “Completament d’acord” (Joaquina Viñals), “Totalment d’acord (afegiré que tenien molta mà esquerra)” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 20 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), “Era molt bo veure com les dones se les arreglaven per fer passar la seva, fent creure a l’home que era ell qui decidia” (Cèsar Ollé Garcia).

En relació amb el comentari de Cèsar Ollé Garcia, del 21 de gener del 2022 i que, eixe mateix dia, vaig llegir a ma mare, ma mare em comentà un fet en aquesta línia i amb el mateix estil que, com el 15 de gener del 2022, havia escrit Joaquina Viñals (sobre que, en les cases, la dona “mai ho imposava, feia anar la mà esquerra, però que l’home pensés que era ell qui manava”). Així, ma mare em relatà: “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses[2], [tolerants] en les opinions dels hòmens.

Ma mare, deia [a mon pare]:

-Miquelet: podríem fer açò.

I mon pare li contestava:

-Ai, tira, tira,… que tens unes raonetes… Doncs, fes això [, lo que tu proposaves]”.

Afegiré que vaig adduir a ma mare que els dos comentaris que hem escrit adés, no eren els primers en què l’home diu (i, com qui reconeix la realitat) que està obert a ella, fins i tot, en el sentit que siga la dona qui comande. I, àdhuc, com li comentí, després d’haver vist que la dona ho porta millor.

Igualment, ma mare em digué que creia que devia ser una cosa corrent i, immediatament, li contestí que, fins i tot, hi ha la rondalla mallorquina “Ous de somera“, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom IV, en què un home és en un llit i, mentrestant, la dona, que ha mobilitzat dones del veïnat, fa possible que elles vagen a la casa on viu junt amb el marit i que, a banda, diguen a l’home que si ell considera que li para bé tractar així la seua muller. I l’home, finalment,… cedeix a la dona. A més a més, li vaig adduir que, en aquesta rondalla, es plasma molt el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Notes: [1] El 20 de gener del 2022.

[2] Ací vol dir que tractaven bé els hòmens, no en el sentit que elles hi estiguessen subjectes.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

L’expressió “senyora ama”, un tractament matriarcal

General, , , , , , , ,

 

El 6 de juny del 2021 (i en altres dies), en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Assumpta Capdevila comentà “No sé si és ben bé l’equivalent: nosaltres en diem ‘la mestressa de la casa’” i Consol Foraster Arepacochaga li responia “Sí, ‘mestressa’”. Igualment, Pere Ramon Nadal escrigué “Coincideixo amb na Assumpta. Al Penedès i al Vallès, també en diem ‘mestressa de casa’. La ‘senyora’ només és per les cases burgeses: ‘La senyora de can Nadal’, per exemple”.

El 7 de juny del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Vicent Pla m’escrigué aquest comentari: “Ara, crec, que no ho diu ningú, però jo, que soc major, quan era més jove (i sempre he anat a moltes cases), quan entrava a les cases (puix, abans, estaven obertes), sempre cridava  ‘Senyora ama, on està?’” i, immediatament, li escriguí “M’han fet alguns comentaries molt semblants al teu”. I el 8 de juny del 2021, Jesús Banyuls Garcia em comentà “Recorde, de la meua infància, dir als homes majors ‘La meua ama’ ha fet açò o allò…”. Unes frases interessants.

En el meu mur, el 6 de juny del 2021, el mateix dia que exposí la pregunta, Pere Ramon Nadal em comentà que, “Al Penedès i al Vallès, no hi arribem. En tot cas, reben el tracte de ‘senyores d’en’ les dones de les cases burgueses”. Un poc després de llegir aquest comentari, li fiu un aclariment: “Ací, en l’Horta de València, és una manera de reconéixer que la dona és qui comanda i qui tria en la casa”. I, l’endemà, Rosa Garcia Clotet em plasmava “A Barcelona, és ‘senyora’”. Com que aquest tractament, em semblava molt més pròxim que el del comentari de Pere Ramon Nadal, li vaig adduir que, “Ací, en cap cas implica una espècie de degradació de l’home, per part de la dona. Simplement, és una manera de dir que la dona va per davant de l’home, perquè és qui fa de cap de la casa, de la família (si n’hi ha fills i tot i, àdhuc, si es refereix a l’àvia)”. La resposta de Rosa Garcia Clotet fou “Exacte”, una contestació realment interessant, ja que fa fora la possibilitat d’un enfocament en pla de dona ama i senyora de la casa, com figura, en català, en distintes publicacions en Internet (des de Google fins a Facebook). Un tercer comentari, ara, de Josep F. Nogués, fou “A la Ribera[1], també”. Igualment, Jose V Sanchis Pastor plasmà un comentari que deia així:

“-Senyora ama! Vol un criat?

-D’eixa forma, no en vullc cap”.

I, quan li preguntí si era un acudit, Jose V Sanchis em contestà que “Això ens ho deia l’avia, quan ens gitàvem per terra a l’estiu. O també  quan ens estiràvem i badallàvem”. Com veiem, l’expressió “senyora ama” rep, fins i tot, usos de tipus pedagògic.

Doncs bé: en relació amb l’expressió “senyora ama”, hi ha una rondalla valenciana del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, publicat per L’Eixam Editors en el 2016, en què resta ben plasmada, i allunyadap de possibles males interpretacions. Parlem del conte “Conflicte de novençans”. En aquest relat, hi ha un home i una dona, casats feia poc, que es neguen a tancar una porta i que acorden que callaran i que la clourà qui parle primer. Mentrestant, uns roders (p. 26) entren a la casa i, u d’ells, pregunta:

“-Ací qui viu?

No hi ha resposta. I, com podria ser d’una altra manera si ells, ni el marit ni la muller, no volen parlar!

-Què no hi ha ningú?

El silenci és total.

Els nouvinguts passen avant i es troben els amos asseguts i silenciosos (…). ‘Escolte’, s’adrecen a ell. I aquest tan indiferent com una estàtua. ‘Senyora ama!’, ara li toca a ella” (p. 26).

Com veiem, el tractament a la dona no és un simple “Escolte” (com ho havia sigut a l’home), sinó que, àdhuc, va acompanyat de la consideració de cap de la casa i, a més, de propietària, un detall que ens podria acostar, de pas, al fet que, en llengua catalana, és molt corrent, a la Mare de Déu, no nomenar-la com a “Verge Maria” (perquè no la considerem com una dona encara verge) sinó de “Nostra Senyora”…, com un dia m’escrigué Jordi Salat i com, igualment, plasma Bartomeu Mestre en un article seu en què diu que la llengua és el notari de la identitat.

Però no és l’única rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, en què llegim aquest tractament de “senyora ama”. Així, en la narració “El cigronet”, en què apareixen persones molt obertes i molt servicials, hi ha un home que tracta d’embolicar la troca i, per exemple, veiem un passatge que, en relació amb un home, diu així:

“Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac.

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I, un tracte molt semblant, però també com a “ama”, el veiem en la rondalla “Catalina Culcosit”, del mateix llibre de Cristòfor Martí i Adell (p. 73), quan, com ara, llegim:

“L’ama desperta la fadrina, més adormida encara que una pasterada d’algeps:

-Catalina, què diu la cotorra?

-No li faça cas, senyora, són coses d’ella.

L’ama se’n va” (p. 73).

Com veiem, en aquest conte de l’Horta de València, en un moment s’han plasmat els mots “ama” i “senyora”.

En relació amb l’Horta de València, direm que, el 12 de maig del 2019, en Twitter, Enric Navarro i Valls (https://mobile.twitter.com/enricnavarroiv1/status/1127514376725041152) escrigué que “L’Horta és un matriarcat. Així ho he viscut, jo, a casa: ‘la senyora ama’. Així anomenava el meu iaio a la meua iaia. Elles han portat els ramals de l’economia familiar. Gràcies”. Vaig accedir a aquesta informació el 7 de juny del 2021, tot i que ja l’havia llegida unes setmanes arrere.

A banda, el 7 de juny del 2021, en Google, poguí comprovar que, si es consultava “senyora ama” i, per exemple, hi havia accés a informació en català i en castellà, apareixien moltes entrades relacionades amb un “señora ama” vinculat amb una obra de teatre en castellà. Ara bé, si es feia una “Cerca avançada”  i amb la frase exacta, sí que es podia llegir, no sols la informació sobre el matriarcat en l’Horta, sinó, igualment, l’expressió “senyora ama” en entrades referents a música de Nadal o, per exemple, al conte “El cigronet”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan diàriament.

 

 

Nota: [1] En al·lusió a la Ribera de Xúquer, tenint present que és un comentari d’un valencià.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Música matriarcal en la vida quotidiana

General, , , , , , ,

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

‘Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

Pedagogia matriarcal i vivències d’ensenyament i educatives de catalanoparlants

General, , , ,

 

 

Gràcies a totes les persones que plasmàreu, bé en Facebook, bé per correu electrònic, les vostres vivències, els vostres records, la vostra visió de l’ensenyament, de l’educació no limitada a les escoles, els instituts i les universitats. 

I, ara sí, passem als comentaris que escrigueren tots ells. Veiem que, els de les persones més grans, reflecteixen una educació més oberta i més en línia amb lo que podríem dir d’esquerres, per exemple, en els que fa Rosa Garcia i Clotet, una dona de Catalunya que, a hores d’ara, té més de setanta anys.

El 15 d’abril del 2020 escriguí el text següent (que, l’endemà, passaria a diferents grups de Facebook), en relació amb la pedagogia: “Quan éreu xiquets, per exemple, menors de 10 anys, ¿com vos ensenyaven, bé en casa, bé en l’escola, bé en el barri, bé en catequesi, bé en associacions (o, com ara, en ateneus), les persones que ara, si tornàsseu a ser xiquets, les triaríeu com a exemplars en el camp de l’educació o bé en el de l’ensenyament? Em referesc a estil, valors, ambient que respiràveu, relació entre qui vos educava i vosaltres, etc.

És per a un estudi sobre el matriarcalisme, ja que a penes hi ha informació directa i escrit en relació amb aquest tema”[1].  Com els escriuria l’endemà, en el meu mur de Facebook, quan ja havia arreplegat una quantitat de testimonis que oferien informació prou interessant i que oferirem tot seguit, “La utilitat de les vostres respostes respecte al tema de la pedagogia és doble: 1) com a punt de vista i 2) perquè, com que moltes de les persones que heu contestat en aquest tema (com també en el del paper de la padrina o àvia i el de la mare), vos decanteu per valors i per un parer molt en línia amb l’educació i amb l’ensenyament en les cultures matriarcals (segons estudis i publicacions molt documentades), les respostes a com eren els mestres i els educadors i les persones que qualificaríeu d’exemplars, indirectament, ens venen a dir quin és el model d’educació i el d’ensenyament que prefereixen els qui abracen un model de vida receptiu a lo matriarcal.

La coherència en les tres preguntes o, almenys, en dues de les plantejades o, si no, en un testimoni extens, venen a confirmar lo que hem escrit en el punt 2)”.

La primera resposta en relació amb el tema, fou el 16 d’abril del 2020, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”: “En el meu cas, jo tinc 56 anys. Estic molt contenta en l’ensenyament que me donaren els meus pares a casa. En quant a valors, comportament, unió familiar, etc., no s’ha parlat mai de política, per el que[2] no hem viscut en cap odi a ningú.

En quant a col·lege[3] i escola, he estat molt bé en tots els professors que he tingut. Tots molt correctes” (Maribel Lujan Simó). També recopilàrem l’escrit següent: “Jo tinc 73 anys i, en plena postguerra, l’ensenyament estava totalment manipulat pels mestres. Ja des de ‘cagons’, que era com ens deien als xicotets, teníem mestresses[4] castellanoparlants en escola, és clar, encara que foren del mateix poble. L’única obsessió era ensenyar-nos a resar, el catecisme i les cançons tradicionals de l’època: ‘Viva España’, ‘Cara al Sol’, ‘Por Dios, por la Patria y el Rey’, etc.

La discriminació per sexes era total i el poder del mestre/ssa[5] era absolut i estava considerat com un semi-déu. El que deia el mestre era sagrat per als pares, i no n’hi havia ningú que li ruflara els nassos.

També s’ha de tindre en comptes que molts pares i, sobretot, mares, eren analfabets i no tenien capacitat per a rebatre el que ell deia[6]” (Josep Fontestad Molina).

En preguntar, jo, a Josep Fontestad Molina, “¿Com era l’educació (que no l’ensenyament) en casa o, per exemple, en el barri?’”, respongué: “L’educació, normalment, era qüestió de la mare, mentre no havia de deixar el fill amb qualsevol, si tenia necessitat d’anar a treballar.

El pare, que era qui, normalment, treballava, era el rei de la casa, a qui no se li podia alçar la veu. El millor de la casa era per a ell; com que era qui duia els diners a casa, tots havien d’adorar-lo. La mare era submisa, ja li ho deia així el rector, i era qui s’encarregava de fer totes les feines de la casa:  menjars, llavar la casa, la roba, fer els llits, parar (i llevar) taula, etc.

(…) El principal de tot era que havíem de ser respectuosos amb els majors, no contradir-los mai i parlar-los sempre de vostè. (…) És a dir, educació fèrria, absolutista i, siga per por al règim dominant, submisa a les directrius (tant de l’Església com de les forces vives del poble). Per a nosaltres, acostumats a eixa forma d’entendre la convivència familiar, ho trobàvem normal.

(…) Jo em vaig  casar el dia 1 de maig de 1972. Doncs, el dia 30 d’abril, ma mare encara em va demanar el jornal del mes”.

Aquest testimoni reflecteix les directrius i el model d’ensenyament que, a més de castellà, intentà imposar en el pensament, el règim del general Francisco Franco, que havia sorgit arran del final de la guerra, en 1939, i que durà fins a 1975.

Com a interessant, també hi ha que la dona (la mare) era qui solia dur l’educació, això és, que el matriarcalisme encara perdurava, tot i la línia ideològica de la dictadura del general Franco.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però el 17 d’abril del 2020, hi ha un altre testimoni, un poc més suau: “Jo tinc 61 anys, anava a les monges escolàpies. Millor no recordar anys negres, plens de prohibicions, pecats i maltracte. A casa, manava el pare, encara que la mare tenia molta mà esquerra[7], però jo, que era la xiqueta ,havia d’ajudar a totes les tasques de la casa, mentre els meus germans, com eren xics, no feien res” (Inmaculada Rius Molina). En preguntar-li, jo, “en casa, ¿era la mare qui solia decidir, finalment, així com, per exemple, era costum, en moltes cases, que l’home portàs els diners del treball, però que els distribuís la dona o que, per exemple, abans d’anar a missa, la dona preguntàs ‘¿Has agarrat diners?’?”, contestà: “Ma mare no disposava dels diners i no anàvem a missa. Jo, sí, els dissabtes, a les monges”.-

En el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, els participants comentaren açò: “Vaig aprendre a llegir el català, abans que el castellà, en els llibres d’escola dels meus pares, de quan la República i amb els ‘Patufet’ (un tbo de l’època) amagats pels pares i pels avis. I, com jo, més d’un del barri” (Francesc Castellano[8]), “A nosaltres, ens ensenyaven, a casa, educació, el respecte, ens ajudaven en temes escolars i, com no, a ajudar en les tasques de casa. També anàvem a l’escola i a catequesi.

A casa no hi havia distinció entre el pare i la mare a l’hora d’educar-nos, fins i tot, en els temes escolars. (…) És el que he viscut i, amb el marit, vam procurar fer el mateix [amb els nostres fills].

Actualment, els fills també col·laboren, tant en les tasques de casa com en l’educació dels seus fills (tot i que, tant els fills com les joves, treballen)” (Rosa Garcia Clotet). Rosa Garcia Clotet, immediatament, respon a Francesc Castellano, que ella també llegia “El Patufet”:  “Jo, també. El que passa és que els llibres eren de l’avi (matern) i eren en català antic. ‘El Patufet’ també ens el compraven” (Rosa Garcia Clotet). Tot seguit, preguntí a Rosa Garcia Clotet: “¿Podríem dir que, tot i que ton pare era dur i just, era ta mare qui suavitzava les coses i que, d’alguna manera, feia de matriarca però amb diplomàcia, sense imposicions?”. Ella, el 17 d’abril del 2020, em contestà que “El pare no era dur, no calia que la mare suavitzés la situació. No va dir mai una paraula més amunt que l’altra. Ens deia les coses, ens les feia raonar. Mai va fer un crit, ni ens va pegar.

La mare, igual que ell, era molt dolça. Entre ells parlaven i decidien el que calia”.

Aquestes frases de Rosa Garcia no em deixaren indiferent i, per això, sense embuts, li escriguí[9]: “La teua resposta és interessantíssima: un exemple d’educació matriarcal. Hi ha fonts sobre cultures matriarcals que, en bona mida, les defineixen així, per la dolçor, entre altres coses”.

Immediatament després del comentari de Rosa Garcia Clotet dient que els fills col·laboren, una valenciana comença a escriure sobre el valencià en l’escola: “En casa, es parlava valencià. Al col·legi, castellà (estava mal vista la nostra llengua i també un poc discriminades les xiques que la parlàvem). Ens deien que era un dialecte.

En casa, el pare era el que decidia quasi tot: autoritari,… molt recte… i molt just.

Ma mare sempre s’encarregava de tot. Era modista i, a casa, vivíem amb els abuelos.

Mon pare era llaurador i treballava de sol a sol… Delegava en ella.

No vaig vore mai un llibre en la nostra llengua. Algun article, al periòdic que comprava mon pare.

Érem quatre germans. Jo, per ser la major, vaig quedar a casa ajudant. Els meus germans estudiaven.

Érem feliços. Ens conformàvem amb poc. Jo vaig estudiar major” (Rosa Saus[10]).

Per correu electrònic, Teresa Reig (de Dénia), envià, a través d’un correu electrònic del 16 d’abril del 2020,  el comentari que feia quatre: “Colegio HH Carmelitas[11]Dénia. Germanes de Primària que sempre recorde el seu cariño[12] i el seu amor. Hna[13] María ensenyava a llegir i escriure. Paciència infinita i, sobretot, molt important, el cariño que transmetia. La ‘hermana’ Julia, amb 8-9 anys…, també la seua paciència i cariño. La germana Concepció ROGER[14], amb 10 anys, també. Sempre plegava tard, jo,… i no s’enfadava amb mi.

De les demés,… eren de mal geni. Ara, res de lo que jo llig per ahí, de castics…. Res de res… Eren, les altres, dominantes i de mal geni, però sempre amb educació per les persones, és a dir, res de repressió he sentit mai al colegio[15].  Mai.

Vaig passar a l’institut, amb 11 anys, directament… De monges, a tindre catedràtics d’institut… Ens vàrem fer majors de colp… Molt interessant eixa etapa, perquè vàrem tindre una boníssima ensenyança: ahí primava l’estudi. Res de política, res d’indisciplina [16]… fèrria[17]. Però no hi havia por. Era lo normal… Era la vida aixina.

Perquè, ara passe a la família. Amb la família, el professor, les monges, eren els que tenien la RAÓ, mai, mai discutien  una norma dels col·legi… I el professor, tampoc, clar.[18]

No hi havien associacions de pares… menos mal!

Dins de la família, l’educació era del pare i la mare, clar. La mare, del dia a dia. I el pare, era quan la cosa es ficava ben negra. Respecte als pares, sense mai haver-te ficat la mà damunt. MAI[19]!!

Els pares t’ensenyaven a respectar als tios, als güelos, als veïns, als cosins,… a les persones, en general. Als més rics i als més pobres, també[20].

En resum, una infància feliç, per a mi. I, [per a] les meues amiguetes, també” (Teresa Reig).

En aquest escrit veiem que, a mida que passa a la família, es dedueix que la seua formació degué fou matriarcal, fet que explicaria que el pare mai no acabàs actuant amb mà dura. Tenim present que, en moltes cases, el paper de la mare resulta clau per a evitar aquest fet.

En un altre escrit seu, en el mateix correu electrònic del 16 d’abril del 2020, Teresa Reig afig lo següent: “Una cosa molt important, que, amb els anys, he vist,… era que els pares no interferien en el dia a dia de l’escola, és a dir, podríem dir QUE ENS BUSCAVEM LA VIDA[21]. I a fe que és millor que lo que veig ara: els pares porten l’agenda dels fills, fent-los uns quasi inútils… Nosaltres bregàvem[22] amb els professors,… no anàvem amb el salvament dels pares darrere. Això forma la personalitat, crec jo, perquè, moltes voltes, tenies que arreglar entuertos[23]de classe o dels professors… I no demanàvem ajuda… familiar.

Respecte a associacions culturals, no hi havien massa. Jugàvem al carrer; molt. Una mare d’una amiga va fer una discoteca a sa casa…, una habitació per la quadrilla de xics i xiques,… 12-13 anys. Per als diumenges. També un rector va fer un lloc a on ens reuníem: biblioteca, música…: ‘Centro del Padre Santiago’… No estava mal. Era un rector molt modern… Els pares estaven un poc asustats[24], però no deien res.

Jo no vaig conéixer güelos; gúeles, sí… I recorde que no feen[25] el paper que fan ara, de cuidadores dels nets. A les güeles, les teníem en casa. (…) Elles s’assentaven[26] a la cadira i no feien res. Les cuidaven en casa”.

En llegir aquest segon missatge, li responguí, entre altres coses, que “va molt en línia amb lo matriarcal, com  ara, el clima de confiança i pla entre els pares i els  fills com també el que faria el capellà. ¿Era valencià, el capellà?”. I ella contestà, també el mateix dia i en el mateix correu electrònic:

“Sí [que era valencià]. Era d’un poblet de València. Però, bé, parlava en castellà sempre. Va revolucionar Dénia. (…)

Donava també classe a l’institut, de religió. I vàrem fer viatges amb ell, a Itàlia, amb 15-16 anys. Tocava la guitarra i amenitzava als jóvens,… i anàvem a ella, amb les preguntes filosòfiques de la vida. Finalment, el varen traslladar e València. I allí va conèixer una xica… i va eixir de rector.

(…) També, dir-te que, en casa i botigues (teníem botiga), sempre parlàvem valencià; a les classes, no. I, en les amistats, en eixa època, també parlàvem castellà.. Va ser una moda, més que res, per els col·legis, perquè, a casa, no es va deixar de parlar mai [com tampoc] a les festes, a les celebracions, al carrer….

Els professors d’institut també venien d’altres llocs d’Espanya i parlaven castellà, clar. I, els mestres, igualment”,

D’aquest tercer missatge deduïm que, tot i que, per exemple, en el col·legi de monges, en l’institut o, com ara, en la parròquia, s’utilitzàs el castellà i, a més, en els àmbits escolars, s’hi haguessen omplit de mestres, conscientment triats, per a castellanitzar la cultura valenciana, en els àmbits més  familiars i, fins i tot, a nivell de barri (on era la botiga), moltíssimes persones parlaven en valencià, fet que ens porta a interpretar que el matriarcalisme (però també l’esperit d’iniciativa), hi estava present.

 

 

 

Notes: [1] També estava inclòs el meu correu electrònic i que, si ho preferien, podien adoptar un pseudònim.

[2] Literalment.

[3] Literalment.

[4] Literalment.

[5] Literalment.

[6] És a dir, el mestre.

[7] Aquesta informació és molt interessant.

[8] Francesc Castellano escrigué que ho afegia a lo que ja m’havia enviat en privat.

[9] El 17 d’abril del 2020, en el mateix grup de Facebook.

[10] Escrit publicat el 716 d’abril del 2020.

[11] Colegio Hermanas Carmelitas Denia. Hem decidit respectar algunes de les paraules que utilitza en l’escrit, com ara, cariño i els castellanismes inadmissibles güelo, güelos, güela, güeles… en lloc de les formes correctes avi, avis, àvia, àvies… per a respectar el text original, tot i que hem fet canvis lleugers, atenent al fet que Teresa Reig no plantejà cap objecció a una possible correcció per a quan escriguéssim el seu testimoni.

[12] Com que aquest escrit consta amb aquesta paraula moltes vegades (castellanisme inadmissible) com també amb la forma güelo, güela, güelos, güeles (en lloc de les formes correctes avi, àvia, avis, àvies) i no pretenem fer un tocament ortogràfic, atés que no és eixa la finalitat de la recerca, ens limitarem només a fer xicotets retocs (que són menys significants), entre altres coses, perquè  Teresa Reig no oferí cap resistència a eixa possibilitat, tot i que no ho indicàs per escrit.

[13] La forma castellana Hna vol dir “hermana”, en valencià, “germana”  i és sinònim de monja.

[14] Textualment.

[15] En l’original, figura així.

[16] Literalment.

[17] En l’original, “Ferrea…”.

[18] Ni els pares discutien cap norma dels mestres o de les monges, ni els ensenyants ho feien respecte als seus superiors, és lo que deduïm d’aquestes paraules.

[19] Així ho escriu.

[20] Per tant, no sols no els havien pegat mai, els pares, sinó que, a més, ensenyaven els fills a ser amables amb totes les persones i, per tant, a no menysprear-ne cap, un detall que reforça el paràgraf anterior i que es confirma en el següent.

[21] Amb aquestes paraules en majúscula, Teresa Reig, mostra, un exemple més, de l’esperit d’iniciativa, tant present en moltíssimes persones valencianoparlants, bé del País Velencià, bé de Catalunya, bé de les Illes Balears.

[22] Bregar vol dir lluitar.

[23] Paraula castellana que, en valencià, equival a greuges.

[24] Paraula castellana que, en valencià, com ara, podem dir astorats.

[25] Forma correcta, tot i que sol emprar-se, quasi sempre, feien.

[26] S’asseien.

Pedagogia matriarcal comentada per catalanoparlants del segle XXI

General, , , , , , , , , ,

 

Dedique aquestes línies a les persones que han fet possible aquesta informació i, per descomptat, a Jose V. Sanchis Pastor, a  Vicent Pla, a Rosa Garcia i Clotet, a Joan Sala Vila, a Ricard Jové Hortoneda i a Josep Maria Bertran Comellas, qui ahir m‘escrigué aquestes paraules: “Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. (…) Allò que no s’explica als centres d’ensenyament”. 

El paper de la pedagogia de ment oberta i receptiva a un model d’ensenyament (i també d’educació) progressista i favorable al coneixement de la Història dels Pobles catalanoparlants i de la realitat actual és digne de no ser silenciat, ja que és una manera de manifestar que els Pobles no moren i que la llengua catalana i, en la pedagogia (sobretot, en l’escola), durant moltíssims anys, ha patit els efectes dels decrets de Nova Planta i decisions legals posteriors han comportat que tot lo no castellà, fos considerat com obscurantisme i, com diu Joan Pau II en l’ONU, en 1995, “Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes cultures i nacions” (punt 5), fet que ens porta a l’objectiu de “defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes” (punt 5), en aquest cas, la vinculada al valencià.

 

La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposí unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano Vilamu, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, qui m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (…) Era una família força pobra (…) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (…) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (…) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (…) La seva educació sexual era (…) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (…) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (…) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyassen en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives…) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (…) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (…). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(…) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares…’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. francesc Castellanoa aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (…) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància…

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses…”

 

 

Notes: [1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.