Arxiu d'etiquetes: rondalles en llengua catalana

Dones sobiranes, amb empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies (padrines) i mares que promovien la bondat i l’empatia.

El 20 de març del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos convidaven a decantar-vos per la bondat? ¿I els vostres avis, o bé els vostres pares, si també havien nascut aleshores? Gràcies”. 

En el grup “Dialectes”, el 20 de març del 2022, Llum Grau Borrás ens comentà “Sí. Em deien que una bona persona, honesta, val molt”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Jose V. Sanchis Pastor ens escrigué “Fes bé i no faces mal, i altre sermó no cal” i “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de març del 2022, Pilar Ortiz De Paz plasmà “Doncs sí: ens ensenyaven a pregar, a no faltar a les celebracions de l’església, a no dir mentides i, sobretot, a no faltar el respecte a les persones grans”.

En el grup “De Reus al món”, el 20 de març del 2022, Montserrat Cortadella ens escrigué “La iaia, quan érem al poble al temps de festa major, venia a casa. Era un sense parar d’entrar i sortir”.

I el 21 de març del 2022, en relació amb una entrada que havíem posat la vespra en la web “Malandia” (amb el refrany “Fes el bé i no faces el mal”), Paco Mendez Penalba ens comentà “’Fes bé i no faces el mal i altre sermó no et cal’. Atribuït a Sant Vicent Ferrer”.

Afegirem que és un tema que ix molt en les rondalles i que, a banda, ho feia també en la vida real. 

Igualment, podríem adduir que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent, a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme,  fins i tot, en el fet que la dona, qui està ben tractada, és sobirana, això és, té la darrera paraula. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt, 

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, canterella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

“Torrentina” és perquè fa al·lusió a una dona de Torrent, una població valenciana de l’Horta de València. 

A més, captem que, com que la dona fa bé detalls, com ara, un ramell (el qual va en línia amb el matriarcalisme i, per exemple, amb la figura del jardiner, tan present en moltes rondalles), l’autor (nascut en 1876) aprova la tasca que ella realitza.

A banda, Maties Ruiç Esteve addueix dues frases que reflecteixen lo matriarcal, àdhuc, tocant lo eròtic, lo sexual i lo social en la cultura valenciana, a tot estirar,  de primeries dels anys cinquanta del segle XX: “El nostre peix no té espina” (això és, l’home, simbolitzat pel peix, no és agressiu) i, igualment, “La dona, ací, és sobirana”. I, així, ella és qui té la darrera paraula. Dues frases que podem empiular amb els comentaris relatius a la bonesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les rondalles, dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què és fa lo que vol la dona, és “En Ferrandí”, la qual figura en el Tom III. Així, en aquest relat, en què un germà de bon cor, encoratjat i amb reflexos salva els altres dones i, a més, posteriorment, els altres dos el posaran entre l’espasa i la paret davant un rei, ell superarà les proves i, quan ja ha aconseguit, àdhuc, que una princesa jove i garrida passe a la cort reial, podem llegir:

“Arriben  a cal rei, i En Ferrandí presenta la princesa.

Era s’al·lota més garrida i plantosa que s’hagués vista mai.

Tothom queda feritlà[1] davant ella, sobretot el rei, que digué:

-A veure quan ens casam!

-Jo no em cas –diu ella- que no em duguen quatre gerres d’aigua des pou des lleó per rentar-me” (p. 126).

Ací cal afegir un detall per a entendre millor el fet que, al capdavall de la rondalla, es considere la princesa com “aquella gran traïdora” (p. 130). La princesa copsa, des de molt prompte, el caràcter del rei i, com que veurà que En Ferrandí va més en línia amb ella, no es casarà amb el monarca (de fet, ella, en aquestes línies, no li diu “Jo no em cas amb tu”, ni, per exemple, “Jo no em cas amb Vós”…), motiu pel qual ho farà amb En Ferrandí. Com hem vist, es fa lo que vol la dona.

També en la rondalla “En Ferrandí”, està viu el matriarcalisme, com ara, quan llegim que “En Ferrandí arriba a cal rei, i entrega ses quatre gerres d’aigua.

-Ara necessit sa pinta d’or per pentinar-me[2].

-En tenc una que no ha fet res mai –diu el rei.

-No em serveix: ha d’esser sa meua.

-I a on és aquesta pinta?

-Dins mar. I no em pentinaré ni em casaré que no la tenga” (p. 128).
La princesa és qui marca com ha de ser la pinta i, com veiem, no aprova lo que li diu el rei i, a més, condiciona el casar-se amb ella amb el fet de portar-li eixa pinta, i no una altra.

En una part molt semblant del llibre (p. 129), quan En Ferrandí li ha acabat de portar la pinteta, la princesa diu que li falta un anell de diamants i que “Me caigué dins un pollar[3]. I no em casaré que no el tenga” (p. 129).

Un poc després, el rei veu l’anell i “el se’n du corrents a la princesa, tot dient:

-Aquesta vegada se fa s’esclafit!

Però es comptes foren errats, perquè la princesa, com tengué s’anell, sortí amb aquesta:

-Ara, per casar-me, m’han de fer una fornada de pa de xeixa, i la m’han de treure sense pala” (p. 130).

En aquest cas, com en molts moments de la rondalla “En Ferrandí”, intervé el cavall que, a tothora, ha aplanat molt el camí a En Ferrandí, però fins al punt que donarà la vida per En Ferrandí, per a que, amb la seua sang (i ben abrigat), el jove puga traure el pa sense pala i, així, sense cremar-se. En relació amb açò, podem llegir “L’home s’abriga es cuiro ben abrigat, s’afica dins es forn, i amb quatre grapades[4] va tenir es pa defora.

(…) Presenten sa fornada de pa a la princesa, i aquella gran traïdora diu al rei:

-Aquesta l’ha treta En Ferrandí: ara n’has de treure una tu, si vols que ens casem” (p. 130). Un altre cas en què la dona és qui posa les condicions a l’home (i no al revés), tret vinculat amb el matriarcalisme.

El rei tracta de convéncer-la, “però ella, sa més fresca del món, i com si li haguessen tirades palles de Menorca, no s’aturava de dir:

-(…) Podràs fer lo que vulgues; però lo que es diu casar-te amb mi, si no treus sa fornada de pa sense pala, mira quina hora t’ho dic, no t’hi casaràs.

El rei, a la fi, va veure que no hi havia altre remei” (pp. 130-131), perquè es feia lo que volia la dona (ací, la princesa), en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992).

Els germans d’En Ferrandí, en veure que el rei s’ha cremat, fugen i, immediatament, la princesa, quan sap que el rei ha mort, diu a En Ferrandí:

“-Ara em vull casar. I és amb tu que em casaré, si tu vols; perquè ets tu que m’has guanyada: tu vares tenir enginy per robar-me; tu em dugueres s’aigua des pou des lleó; tu em trobares sa pinta d’or i s’anell de diamants; tu has treta sa fornada de pa de xeixa sense pala. Aquesta serà sa fornada de noces.

Ja ho crec que En Ferrandí no hi va fer dos mots!” (p. 131).

En aquesta rondalla, arreplegada en 1897, veiem que la dona és la part activa (En Ferrandí no li diu, per exemple, que ella s’ha de casar amb ell), que la jove premia el fet que ell haja superat les proves que li ha posat i que, per això, ella considera que En Ferrandí ha fet mèrits per a casar-se amb ella (si En Ferrandí ho accepta), que sí que ho fa. Una rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Perplex.

[2] Diu la princesa a En Ferrandí.

[3] Un pollar és una pollancreda, un lloc ple de pollancres.

[4] En un instant.

“Idò tu pastaràs”, la dona mana en les famílies catalanoparlants

General, , , , , , , , ,

 

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, editat per Institució Francesc de Borja Moll, una parella està a veure qui pot més i quan, finalment, el batle, com que marit i muller estan molt quiets, ordena que els fiquen en una caixa i que els soterren (p. 56), serà ella qui guanyarà la mà. Així, els huit portadors trien enterrar-los junts, a l’home i a la dona:

“-Ben pensat: plegats en vida, plegats en mort.

-No res, idò, duis-los-me –diu es fosser.

Aquí ell[1], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus, i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull jo estar davall!

-idò tu pastaràs –digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres, i es dos carronyes se n’anaren a ca seva, i ell hagué de pastar” (p. 56).

En aquesta rondalla mallorquina, no sols l’home és la part passiva (molt en línia amb el matriarcalisme), sinó que és poregós i, a més, la dona és la part activa (salta de la caixa), li dona una directriu (que ell haurà de pastar) i, al capdavall, es remarca que es fa lo que vol ella: “i ell hagué de pastar” (p. 56). Cal afegir que, si bé, en una rondalla valenciana de l’Horta de València, és la dona qui, finalment, haurà de tancar la porta, el recopilador, el valencià Cristòfor Martí i Adell, nasqué en 1940, mentres que Mn. Antoni Ma. Alcover havia nascut en 1862. En cas d’haver-ne de triar una, optaria per la mallorquina, per la seua antigor i perquè plasma més el matriarcalisme.

De fet, en l’article “La de 1910, una generació de titans” (https://www.yumpu.com/es/document/read/43128353/butlleta-municipal-110-novembre-2005-ajuntamanet-de-sa-pobla), publicat en novembre del 2005, en “Butlleta”, el butlletí informatiu de sa Pobla (un població mallorquina de la comarca del Raiguer), Alexandre Ballester, cronista de la Vila, comenta que, “en determinades comunitats, i d’una manera instintiva, amorosament respectuosa, la dona, ha anat assolint, almanco des de l’àmbit casolà, una dignificació social del rol femení. Per costum més que per llei, el reconeixement del paper de la dona, en la formació, i cohesió, de la família, de la comunitat, ha estat fonamental, ferma i decisiva. A l’evolució moderna, [ a] primeries del segle XX, el pas espectacular del secà al regadiu, a sa Pobla, n’és un exemple fefaent, magnífic i paradigmàtic.

Tots, els de la meva edat, recordam que el padrí deia que comandava a casa, i comandava cara al veïnat, però tots recordam que, de veritat, qui comandava era la padrina. Més dolça, més callada, més tenaç” (p. 3).

En línia amb aquestes paraules d’Alexandre Ballester, afegirem que, el 9 d’agost del 2021, trobí l’entrada “La dona a les rondalles d’Antoni M Alcover, interessant conferència de Magdalena Gelabert” (http://agricolamanacor.blogspot.com/2019/03/la-dona-les-rondalles-dantoni-m-alcover.html), en el blog de l’”Associació Cultural S’Agrícola de Manacor”, en què es diu que, en les rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover, “la dona es veu afavorida i reflexa unes qualitats molt elevades, la dona és intel·ligent, té la bossa de la casa, és la que protegeix la família i la depositària dels trets importants de la dona mallorquina i la seva societat d’un caràcter eminentment matriarcal”.

També el 9 d’agost del 2021, comentí a ma mare que són moltes les rondalles en llengua catalana, en què, per exemple, encara que la dona tinga la darrera paraula (i eixa paraula siga la determinant, com en el cas de la que acabem de veure o, fins i tot, quan és la filla del rei, però ell accepta lo que tria la princesa), en què, com ara, es reflecteix en el fet que, si bé mana la dona, no hi ha ànsia pel poder i en què, en tot cas, s’hi accedeix per mèrits. I també que, moltíssimes vegades, qui hi aplega,… en lloc d’actuar de manera oportunista, premia els qui li han fet costat. Hi estic totalment d’acord amb eixos detalls que figuren en aquestes rondalles, en molts casos, de fa més de cent anys.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en cursiva, com en unes línies després, es pot llegir en el llibre. El marit, la part mansa de la parella, com en moltes rondalles de fa més de cent anys i transmeses durant moltes generacions, en llengua catalana.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.