Arxiu d'etiquetes: rondalles catalanes

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.

 

 

 

 

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

General, , , , , , , , ,

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.

La dona aplana el camí de l’home

General, , , , ,

 

 

Un altre exemple en què és una dona qui diu a un jove què haurà de fer per a aconseguir l’objectiu, és la rondalla “El noi que es va casar amb la filla del rei”, quan un jove amb molta espenta decideix anar a palau a fer una prova que posa el rei per a que, qui vullga, puga casar-se amb la princesa, l’única filla que tenia. I, així, “Al cap i a la fi, un xicot va dir: -Bah! Me n’hi vaig! Ja que el rei ha fet aquest pregó, miraré si és per a mi la seva filla.

Caminant, caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava” (p. 419) i, un poc després de parlar amb  ell, li diu: “Doncs mira, escolta’m bé, fes el que et diré i tot t’anirà bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419).

Al llarg del camí, ell actuarà com li havia indicat la vella i, a més, com a líder de grup. Immediatament, “tots tres van cap a palau:

-Vinc per serrar l’arbre –va dir aquell xicot al rei” (p. 419).

I, com que fa que intervinguen els qui li facilitarien la faena, el camí se li aplana i, fins i tot, li ix la vella i li diu “Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420. I, “Ell quan va anar al corral, es va posar a tocar i tots els conills, al darrere” (p. 420).

El rei, en veure la rapidesa amb que actua el jove, li diu “Vaja, veig que ets molt diligent! Has complert tot el que t’he manat. Et donaré la meva filla” (p. 421). Però, com que vol convidar persones per al convit, va a cercar-ne i, “Caminant, caminant, troba un home que feia fogons i més fogons” (p. 421), “un home que havia aixecat una muntanya i l’estava aguantant a les espatlles” (p. 421), un tercer, “que ensacava boira” (p. 421) i dos més:

“-Anem! –diu.

Arriben a palau i van trobar guerra encesa amb l’enemic, d’un punt molt delicat.

El rei li va dir: -Si et vols casar amb la meva filla has de guanyar la batalla.

Ell se’n va amb la tropa i la cavalleria” (p. 421) i “Varen guanyar la batalla i se’n van cap a palau a explicar-ho al rei.

El rei va dir a aquell xicot: -Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla i, els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422).

Com veiem, és la dona (en aquest cas, una vella) qui diu què ha de fer el xicot i, en veure que és un home amb molta espenta, li aplanarà el camí per a que ell, com a cap del grup, done moltes facilitats als altres que també estiguen d’acord amb el seu objectiu i, com que ell ho fa i actua de manera molt oberta, amb molta iniciativa, amb ímpetu i sense pensar-s’ho dues vegades, aniran a palau i, a més, aconseguiran, àdhuc, que el rei els premie.