Arxiu d'etiquetes: ritus de pas de la infantesa a la jovenesa

Bruixes, sexualitat matriarcal en les jóvens, sinceritat, creativitat i natura

General, , , , , , , ,

Una altra llegenda de bruixes que apareix en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el de l’apartat “Diademes i cintes embruixades” (pp. 51-52). Convé dir que la diadema (per la seua forma quasi circular) enllaça amb lo femení i que, com indiquen els autors del “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, té a veure amb la vulva i, més específicament, amb el forat de la vagina i amb els pèls que l’envolten. O siga que ens trobem amb un tema clarament eròtic i, com podrem veure, matriarcalista, encara que ací recórrega a una narració amb simbolisme de pas.

Molt prompte, el narrador diu que les diademes eren emprades “per bruixar les noies joves, preferentment, les pobres, ja que, aquestes darreres, en no tenir diners per comprar-ne,  eren presa fàcil perquè els feia goig de poder presumir com les noies de les cases benestants”.

Per consegüent, qui descriu el relat pretén ficar en el mateix sac les noves generacions (els jóvens, ací, xiques) i les benestants. Igualment, connecta les primeres amb una pobresa que, al meu coneixement, intenta associar-se a la d’instrucció oficial i escolar. Aquest fet és u dels que ens ha portat a considerar-lo un escrit de transició (potser, nascut en el segle XVIII o amb l’entrada de les escoles com a element d’inculturació de lo castellà, això és, de lo presentat cap a fora com a modern, com a científic, com a alliberador de l’obscurantisme, com d’esquerres, com la veritat…).

En canvi, la jove, creativa, en altres narracions, podria haver agafat una poma (mot que simbolitza el pit, la mamella, la vida, la fecunditat…).

No debades, Jordi Torres i Sociats indica que “hi havia una noia de Sant Feliu Sasserra a qui feien molta gràcia les diademes. Un dia va arribar a casa seva amb una amb tot de floretes de roba. Era una diadema que feia molt de goig; la noia estava molt cofoia amb aquella joia i, amb una gran alegria, s’acostà a la seva mare per ensenyar-li l’objecte que li feia estar tan contenta” (p. 51).

Per consegüent, capim una joveneta receptiva a lo sexual i al lideratge de sa vida: ella es posarà la diadema, circular com la corona que, en antigues civilitzacions de l’orient de la Mar Mediterrània, encara que la portassen els hòmens dalt del cap, volia reflectir que lo femení era lo que predominava, lo que marcava el dia rere dia.

A banda, la fadrina és interessada per la jardineria (és pacient) i per la bellesa de la vida i de la natura (les flors).

Adduirem que la tradició matriarcalista porta la xicota a comentar-ho amb la mare, qui li demana d’on ho ha tret. La filla li respon:

“-Guaiteu, mare. He trobat la Mati i m’ha demanat: ‘Com és que una noia tan garrida com tu no porta diadema?’. Aleshores, jo li he dit que no teníem cèntims per poder-ne comprar. Llavors, ha tret aquesta diadema de dins del cabàs i m’ha dit que era per a mi.

La mare, tot esverada, va demanar:

-Te l’has posada al cap, aquesta diadema?

-No, mare. M’ha fet tanta gràcia que, abans de posar-me-la, volia que vós la veiéssiu.

-Sort n’has tingut. Mira què fa aquesta diadema” (p. 51).

Per consegüent, 1) el fet que la xicota (a qui na Mati ha donat el present) diga que era pobra, no ha estat motiu de menyspreu per part de na Mati i, en acabant, perquè la segona no li fos generosa: ¿és na Mati una dona que vol convidar la filla a ser ella qui faça la seua sexualitat, a viure-la de manera lliure i natural, sincera, en connexió amb lo terrenal? Podríem dir que sí.

De fet, quan la mare diu a la filla que la joveneta ha tingut sort, llança la diadema (els projectes eròtics) al foc (ací, amb significat destructiu, no amb el de vida) i, per eixe motiu, la llegenda agrega un color celestial. Recordem que el blau, sovint, emprat, per exemple, per la dreta en la política (puix que sol aspirar a l’honor, a l’honestedat…, però no amb honor, franquesa i bonesa juntes), no és una color abundant en poemes matriarcalistes…, si no és en nexe amb l’aigua (origen de la vida i que lliga amb les aigües de la maternitat):

“I, agafant-la, la va tirar al foc. La diadema es va encendre igual com si fos pólvora i feia una flama de color blau cel tot provocant uns forts espetecs” (p. 51). Aquest detall dels espetecs ens evocà el fet que, en la Setmana Santa tradicional en terres catalanoparlants, els actes semblants a una “saeta” són pràcticament absents i, com a exemple, només els hem trobats en un relat contat en el Carxe (entremig de terres castellanes de l’històric Regne de Castella, a on, en el segle XIX, s’establiren valencians catalanoparlants).

La mare li addueix que l’endemà na Mati estarà molt malalta. I així va passar.

En la pàgina 52, hi ha una llegenda acurtada, però en què intervé una cinta i amb un argument semblant. I, com que la cinta té a veure amb la maternitat, lo sexual, l’erotisme, la creativitat i lo maternal són vists per la línia progressista capitalista com un mal a extirpar i, com copsem en la llegenda de la diadema, a deixar que s’evadesca… de la ment del Poble.

Finalment, el fet que existesquen aquests relats, ve a plasmar la gran presència que devia tenir lo que, de la ciutat estant (principalment, els més puixants), podrien considerar vicis rurals o de gent de la vila i inculta… El matriarcalisme hi era ben viu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, jóvens que tornen a la mare i generosos i pares agraïts i emprenedors

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Les sabates de cent llegües”. En primer lloc, direm que aquesta narració és semblant a la d’en Cagasitges, recopilada a primeries del segle XX per la folklorista Sara Llorens i que podem llegir en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un marit i una muller tenien tres fills i, per traure-se’ls de damunt i poder viure, “pensaren de portar-los al bosc i deixar-los abandonats” (p. 256). Passa que “El més petit ho va sentir i, abans que els seus pares se’ls emportessin cap al bosc, va anar a recollir una butxacada de pedretes blanques i ben petitetes. Pel camí del bosc, anà tirant pedretes i deixant un rastre” (p. 256). Aquest fet es repeteix una vegada i, al tercer intent dels pares, el fill més xicotet no pogué agafar pedretes i recorregué a molletes de pa,… que se les menjaren uns ocellets. Comentarem que el color blanc està vinculat amb la infantesa. Per tant, aquest passatge representaria l’intent de continuar el lligam amb els pares, amb la terra, per part dels fills.

Nogensmenys, “se’ls va fer de nit, van veure allà molt lluny un llumet, se n’hi van anar i van veure una casa, hi truquen i demanen posada. Els va sortir una dona que els digué que el seu marit era un gegant” (p. 256). Per consegüent, captem altres trets matriarcals: la nit (moment en què apareix la dona) i el tema de l’acollida (el qual empiula amb la mare com a protectora dels fills i amb la disposició a fer costat els necessitats).

Tot seguit, la dona fa el paper de senyora ama i els ho aprova: “li van demanar, de totes passades, que els donés acolliment. La dona els va recollir i els va amagar dintre d’un armari” (p. 257).

El germà més jove fa que el gegant es menge les tres filles que tenia i, junt amb els altres (i altra vegada, de nit), fa via “i s’havien amagat en una cova” (p. 257). O siga, que tots tres tornen a la mare (la cova) i un personatge femení (la dona) és qui salva els hòmens (ací, els fills).

Afegirem que, així com, al principi, u dels germans despunta entre els altres, al capdavall de la narració, tots tres estan molt igualats, per exemple, quan veuen les sabates del gegant: “Els noiets, aleshores, van sortir, li van treure les sabates, se les van posar i, en un no res, van ésser a casa seva. Els seus pares van vendre les corones de les filles del gegant i les sabates de cent llegües” (p. 257) del gegant i, així, tots cinc pogueren viure benestants.

Finalment, direm que aquesta rondalla representa 1) el pas de la infantesa a la joventut, 2) que, en la jovenesa, els fills cal que s’espavilen i que tracten d’aprendre a no dependre tant dels pares i 3) que, quan els fills tornen a la casa on nasqueren, ho fan com a adults que, tot i que continuen vivint junt amb els progenitors, no han deixat caure els seus parents (com també ocorre en altres narracions). Per això, podríem dir que és una mena d’agraïment i una invitació a deixar millor l’esdevenidor: ací, mitjançant la generositat dels tres nois. A banda, adduirem que ambdós pares tenen a veure amb el comerç (també la mare), tret que enllaça amb l’esperit emprenedor que hi havia en més d’una casa, tant per part del marit com de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.