Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’autora la trau, com ara, en composicions que podríem associar a la natura i, en part, amb la Mare Terra. Així, en “La primera rosa” (p. 33), ens recorda el tractament que la mare farà del fill (però, ací, la jardinera respecte a la flor) i, al capdavall, la festa de Sant Jordi (patró de Catalunya):
“Una rosa ataronjada
s’ha desclòs en el jardí,
enceta la primavera
amb encant i frenesí.
Entremig de plantes verdes
(…) dels seus pètals surt la flaire
d’olor dolça com la mel.
Ara tinc la flor més bella
que desvetlla sensacions,
la daré a qui m’estima
farcida de grans petons.
Celebrem un bon Sant Jordi
Catalunya ha de lluir,
d’una rosa i d’un bon llibre
any rere any s’ha de gaudir”.
Un altre poema en què captem aquest lligam amb lo natural, amb la terra i, àdhuc, amb la cultura tradicional vernacla, és “M’agrada” (p. 38):
“M’agrada anar a veure una mar llunyana
tancant les parpelles per poder somiar,
a la vora la platja, bufant marinada
perquè les onades em fan recordar.
Històries d’amor, i moixaines salobres
el clar de la lluna contenta somriu,
rondalles i faules amb cant de sirenes
records i enyorances del cor de l’estiu.
Immensitat d’aigua, de vida i de màgia
tot està en calma, fins a l’horitzó,
ben sols en la nit i damunt de la sorra
guardant el silenci entre tu i jo.
(…) misteris incerts de dins la mar blava”.
Sobre aquests versos, una de les coses que podem dir és que, com que l’aigua és u dels dos elements considerats femenins (pel seu vincle amb la mare), copsem que la poetessa hi empiula, que la fa feliç i que té lloc durant l’obagor: els somnis i els records que vincula amb la infantesa, la suavitat de la mar, la cultura matriarcalista que la mare feia perviure mitjançant la transmissió i l’acaronament, per exemple, a l’aire lliure durant l’estiu. A banda, la música pren part, i ho fa simbolitzada per la sirena, personatge que, en més d’una rondalla, diu a un home què haurà de fer (si tria no matar-la) per salvar-se ell i perquè prospere la família.
Tot i això, capim que, en l’educació rebuda, també s’inclou una mena de cultura del silenci (escoltar la natura, fruir-la, acollir els mots del proïsme i de la contrada), amb intenció de fruir la vida i la bellesa de la Mare Terra (agregant-hi la immensitat de la mar).
Uns altres versos relatius a la primavera i a la Gran Mare serien els del poema “La primavera” (p. 39), en què es reflecteix l’esperança i la proximitat:
“Encetem la primavera
se’ns desperten els sentits (…).
Obrim portes i finestres
tenim somnis per complir,
sentiments plens d’entusiasme
hi ha un món nou per descobrir”,
uns mots que ens membren la infantesa i la seua disposició al descobriment, a la creativitat.
Altrament, la poetessa afig que
“els ocells a dalt les branques
van trinant una cançó.
La natura fa embranzida
surten les primeres flors,
i engalanen el paisatge
revestit de mil colors”.
Això sí: Rosa Rovira Sancho, encara que escriu, se sent amb un fort enllaç amb la terra, amb Catalunya, amb lo maternal (amb una musa que podria simbolitzar la mareta, quan, de bon matí, s’acosta a la xiqueta):
“I una musa matutina
lentament s’acosta a mi,
i xiuxiueja a l’orella:
jo sóc molt feliç aquí”.
Per consegüent, continuarà adherida a lo tel·lúric.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
