Bon dia,
Agraesc la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui hui, 12 de juliol del 2024, ens ha enviat aquest poema, en pdf, junt amb aquestes paraules: “el poema sobre el rei Ferran VIIé es va publicar al ‘Diario de Valencia’ del 30 de maig de 1830 (t’adjunte el pdf original).
Bo, ja em diràs si t’és útil aquesta informació.
Salutacions cordials”.
Sí: ens fa bon paper per a l’estudi sobre el matriarcalisme.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Diario_30 mayo 1830
Bon dia,
Anit, 28 de juny del 2024, accedírem a aquest poema de Teresa Bertran Tolosa, nascuda en Guissona (la Segarra) en 1920, i plasmat en el seu llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors. Apareix una Mare de Déu del camp, la qual, al meu coneixement, podria simbolitzar una pervivència ancestral en nexe amb el paganisme.
Diu així:
“Som a la tardor
Tardor ploranera
d’una pluja suau,
que regues les flors
com també el plantat
d’una vinya espessa.
La meva finestra
d’un vidre gelat,
també l’esquitxava
i es tornava clar.
Un llac de la plana
tot endormiscat,
l’aigua no es movia
estava encisat.
Prop d’una bardissa
que hi ha al coster,
fa acte de presència
l’ermita del camp,
que de lluny s’obre
amb sa majestat.
Pujava amb deliri
per poder admirar
un verd d’herba tendra
i les flors del camp.
La Verge em somreia
i al cim vaig pujar
collint mareselves,
que al bosc també n’hi ha.
Els pins i alzineres
mouen son brancam
enjoien l’ermita
la Verge del camp.
30-XI-1993″ (p. 71)
Com podem veure, Nostra Senyora fa de protectora de la terra, dels llauradors i de la pagesia i hi està vinculada: “la Verge del camp”.
És la primera vegada que llig un exemple així.
Em recorda la Pachamama, és a dir, la Mare Terra.
Per això, que, en el darrer quart del segle XX, encara hi haja escrits que reflecteixen un matriarcalisme tradicional i arrelat, sobretot, en el camp, és com trobar una llegenda catalana, plasmada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX, en què s’explica com es creà el món i que, prompte, un personatge femení féu de mare de tots i, igualment, de Mare Terra.
A banda, Teresa Bertran també exposa (com si fos una pluja suau i que fa saó) uns versos amb una espècie d’agraïment al bosc: els del món rural, ¿no vivien, més d’una vegada, del bosc (i encara hui)? Per descomptat, l’estimen. I, com em digué ma mare en relació amb la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), en gener del 2021, “Es vivia de la terra” (sic).
Finalment, agraesc la generositat de Rosa Rovira, qui m’envià aquest llibre junt amb uns altres en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme en el món rural.
El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).
El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.
També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.
Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.
Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.
En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:
“A LA PATRONA DE VALÈNCIA
Els clavells i tulipans
que agronxa el ventijol
de l’aucell, el lleuger vol,
tot hui inspira afectes grans
a la clara llum del sol.
Tot me diu: ¡Glòria a Maria!
Que és pura, és immaculada;
Assutzena perfumada
és, de València, alegria;
per València, idolatrada.
Nova perla a sa corona,
rica sens igual, li dona,
en la Verge que l’empara,
el Papa que la declara,
per sol·lícita, Patrona.
Tu, que m’eixugues prompte els plors
dels trobadors inspirats,
que et fan reina dels seus cors,
i empares desemparats
en la ciutat de les flors;
empara’m, a mi, també,
puix, en tu, pose ma fe;
no em deixes, Senyora meua,
mira que soc filla teua
i espere, de tu, mon bé!
Si, inspirat per ditxa tanta,
Verge, la més pura i santa,
beneïda Mare de Déu,
mon pit humiliós te canta,
escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.
Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:
“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.
La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.
En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.
Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “terra pàtria”, o siga, femení)
“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.
Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra
“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.
Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).
En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):
“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.
Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):
“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.
Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.
Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.
Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
A continuació, plasmem poemes en què es reflecteix la literatura matriarcalista i que trobàrem el 10 de desembre del 2023 en la web “CETR”, sota el títol “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)” (https://cetr.net/com_la_terra_llaurada_poemes_de_joan), els quals es publicaren amb motiu del centenari del seu naixement:
“Cap força de l’altura no m’emporta
No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!
Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor”.
En aquests versos, en què, clarament, es plasma l’inici de l’hivern (no sols perquè, simbòlicament, és quan es colguen les llavors en la terra, en desembre, sinó perquè apareix la caiguda del sol i, a més, la quietud), copsem uns quants trets matriarcalistes importants i ben definits. Per exemple, el poeta no s’identifica amb el vent, ni amb la flama (això és, amb el foc), els dos elements en nexe amb lo patriarcal. En canvi, el lector pot captar que sí que ho fa amb la terra, fins i tot, amb la terra on ha nascut: en no ser Joan Vinyoli una persona que aspira a lo eteri (ho faria en va), els seus peus toquen la seua terra, estimada.
Igualment, és una terra ja llaurada, no cal que ell la treballe per al demà (com ho faria en la primavera d’hivern, com indica el refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”). Aquest fem, com ara, cal associar-lo amb l’educació matriarcal i amb el desenvolupament de la plenitud que, en acabant, li permet ser mestre (o, com ara, educador o assessor d’altres persones, normalment, de la generació posterior a la seua o, per exemple, d’infants i de jóvens).
Tot seguit, l’escriptor comenta que
“Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta”.
Adduirem que, encara que la sement és xicoteta i té a veure amb el mes de desembre (recordem les festes de Nadal, del pas del dia més fosc cap a una festa que es celebra un poc després de l’esmentat dia i que pot recordar els primers dies posteriors al part), Joan Vinyoli conserva l’esperança (eixa llumeneta). A més, vincula l’estel amb l’eixida del sol (moment del dia que, en lo simbòlic, empiula amb la primavera, amb la infantesa) i amb eixe traure els brots (brostar).
A banda, com m’escrigué per carta, en el 2006, una assistent social, el simple fet d’haver aconseguit que alguna persona trobe eixa llum que li dona sentit a la vida, a lo que u ha fet pels altres (en el poema, seria a cura de Joan Vinyoli), fa que estiga content de la seua tasca en la vida: hauria pagat la pena viure-la, perquè hauria donat els seus fruits.
Finalment, això explica que el cor estiga joiós, perquè no tot ha sigut nit, ni foscor i, a més, ell ha continuat amb els peus tocant terra, la terra on viu i en què desenvolupa la seua creativitat (ací, literària).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
“LA MARE NATURA
Em passejo pel mig de verdes muntanyes
obagues gebrades on no hi toca el sol,
les boires ondulen en formes estranyes
mogudes amb força pel vell torrentol.
Les branques sacsegen les fulles mig mortes
espolsen les restes que cauen al sòl,
enmig de les heures, matolls i ridortes
cobreixen el terra i en fan un bressol.
Els arbres tremolen bellugats per l’aire
que trenca el silenci del bosc encisat,
s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,
s’emporta de pressa l’instant que ha passat.
Un dia, un altre i un altre encara
és el que espero trobar al meu voltant
m’assec a terra i escolto la mare…
la mare natura que em mira constant.
Rosa Rovira Sancho, 2005”.
Una dona que passeja per la natura, això és, que es relaciona amb la Mare, malgrat la foscor i la vellesa, equiparable a la saviesa popular.
Branques que, com una mare, eliminen lo que ja no serveix i creen un bressol, un lloc d’acollida i d’obertura al futur nen i que, així, fan que la terra estiga fèrtil.
Una mare, la mare natura, atenta als seus fills; uns peus tocant terra (s’asseu a terra); i una filla amb bones relacions (i de línia matriarcal) amb la mare (receptiva).
Afegirem que, en aquest poema, de nou, es plasma el fet que l’autora, Rosa Rovira, des de ben petita, ha estat molt vinculada amb el camp, amb la pagesia i amb tot lo que hi havia en l’ambient on s’havia criat, acollidor i molt obert.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
El 28 de març del 2023, en resposta a un comentari que fiu en el meu mur, Rosa Rovira Sancho m’envià un correu electrònic amb tres poemes que s’ajusten a la literatura matriarcal. Deia així:
“Hola, bon vespre,
Et passo tres poemes:
‘Les paraules prenen vida’, 2013.
‘La mare natura’, 2005.
‘La dansa de les lletres’, 2020.
Desitjo que t’agradin.
‘LES PARAULES PRENEN VIDA
Les paraules prenen vida
quan surten del pensament,
has de pensar bé com dir-les
per no fer-ho malament.
Elles curen o fereixen
depenent del seu sentit,
calmades ens asserenen
però fan mal si sents despit.
Després de sortir de boca
mai les pots tornar a agafar,
tenen el poder d’ofendre
mitigar o confortar.
Són unes pedres precioses
que llençades contra algú,
el fereixen i humilien
i reboten contra tu.
Quan una bona paraula
embolicada amb paper fi,
es pronuncia amb gentilesa
ens alegra el dematí.
Cuidem doncs la nostra parla
respectant la llibertat,
les paraules amb afecte
ens daran felicitat’.
Rosa Rovira Sancho, 2013”.
Aquest primer poema va en línia amb l’ensenyament matriarcal i amb una expressió molt popular entre els valencians: “Pensat i fet”. Amb ella, i, encara que va associada a fer una acció de manera diligent, primerament, posa la pensa per davant, el no improvisar, ni fer les coses espontàniament, sinó amb dos dits de coneixement.
En acabant, Rosa Rovira exposa sobre la capacitat de guarir que poden tenir les paraules, de generar joia, des de matí.
Al capdavall, l’escrit convida a emprar formes suaus i que afavoresquen la proximitat i, finalment, felicitat.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:
“Cavallers: guarde’ls Déu;
si volen, poden callar,
però jo no gaste preàmbuls
(…) Però, ¿de què hem de parlar,
que siga cosa de riures
i a ningú li faça mal?
Parlarem,… xito, senyores,
que ja m’ha vingut al cap:
dic jo, i és cosa gustosa,
i, si no, vostés veuran[1]:
vaig a parlar d’una cosa
que, en tots els llocs, n’hi ha
i que val tant com l’or,
les perles i diamants
i no hi ha lladres d’açò,
a pesar de que tant val.
D’açò, tots [en] tenim collita
i ningú la guarda amb clau;
i uns, no la volen en casa,
i altres, la van buscant (…).
Tot lo món és fabricant
sense pagar aprenentatge,
ni tindre’s que examinar;
diàriament, se consumix,
diàriament, se sembra i naix
i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).
Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.
I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix
“Vegen si és collita gran:
no paga en cap, de duana,
ni en ninguna llotja està,
ni en los aranzels es troba,
ni tarifa li han posat,
ni paga contribució,
(…) per los dependents
de l’empresa és respectada
i no li claven l’agulla,
quan passa per lo portal” (pp. 345-346).
De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.
Tot seguit, posa que
“Gènere és sempre de moda,
gènere privilegiat,
gènere que, abans que, amb l’ull,
el sent tothom amb lo nas.
¿No saben encara què és?
Puix, per descoberta, va:
vaig a parlar de la merda.
¿Ho volen, vostés, més clar?
(…) Puix la substància és la merda,
que, encara que sona mal,
és cosa de molt profit
i, si anem a escodrinyar,
si no fóra per la merda,
¿de què havíem de menjar?
El món és una cadena
en què tot està agarrat:
¿per a què treballem tots?
Clar és que, per a menjar:
menjar per a no morir-se;
dormir, per a descansar.
I aixina succeïx tot,
puix tot està encadenat:
lo que menjàrem ahir,
hui, és precís, ho ham de cagar.
Ho agarren els llauradors
i va, de seguida, al camp
i, al cap de dos o tres mesos,
la tal merda s’ha tornat
lletugues, faves, tomaques.
I ens ho tornem a menjar
i ho caguem altra vegada
i altra vegada torna al camp.
I altra vegada ens ho mengem
i aixina seguix rodant
esta bola que es diu món” (pp. 346-347).
Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.
Adduirem que, en uns versos de música de l’“Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir
“La Petenera s’ha mort
i l’han colgada en un femer,
i ha eixit una melonera
amb quatre melons d’Alger” (p. 20).
El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).