Arxiu d'etiquetes: paganisme

L’oratge en el paganisme i en la cultura ancestral matriarcal

General, , , , , , , , ,

Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat: ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.

Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.

En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir”.

Unes pàgines després, la investigadora inclou una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)” i indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).

Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,…  a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el remolí esmentat).

Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona) a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).

Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, religioses, universitàries, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

«Virtuts del cagar», pagès, fertilitat, refranys i paganisme

General, , , , ,

 

SEGONA PART

Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias![1]

(Paraules d’un pobre diable
que cagava en un estable)

 

Jo vos contemplo parats,
oients meus molt perfumats,
i, al veure que és cosa clara
tot lo que us he xarrat ara,

confesseu convençuts

de que els Reis absoluts
no ho són tant en son poder
com és el Rei Caganer.

Però sortiu-me de por,
que us tinc de fer veure jo
que, si bé és molt poderós,
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sà
i molt útil el cagar.

El cagar us podrà donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell farà: als sastres, seure;
als barreters, fer barrets;
als ferrers, farà estar drets;
escriure també als notaris;
als metges, molt males nits;
musics i escolans, cantar;
als militars, barallar;
guanys molt grans, als hortolans;
a tots, treball i descans,
fins als sabaters, fer botes
i, als escarabats, pilotes;
i aquell que no cagarà,
res de tot això farà.
¡Veus aquí amb quanta raó

he dit que el cagar és bo!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m’avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera

i aquí acabo jo dient:

que cagueu per sempre, AMÉN.

 

PROU”.

Sobre el paper dels hortolans  (molt lligats a la terra i ben considerats en els Pobles matriarcalistes), podem dir que ixen molt afavorits en la composició: “guanys molt grans”.

D’un punt de vista folklòric, el 8 d’abril del 2026 trobàrem una entrada amb informació molt sucosa: “El caganer a les rajoles d’oficis del Museu Santacana” (https://www.rondaller.cat/2023/05/15/el-caganer-a-les-rajoles-doficis), publicada en la web “Rondaller” el 15 de maig del 2023. Així, comenta que “L’especialista en antropologia social Roger Costa [ Solé] apunta que sempre s’ha donat per vàlida la teoria que el caganer ‘és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort’”, un fet vinculat amb com són presentats els pagesos en el fulletó.

Més avant, l’autor de l’entrada addueix que, “ja posats a parlar d’excrements i deposicions, què n’hem de dir del tió, una versió escatològica infantil”.

I, al capdavall, posa el refrany “Dormir fort, menjar calent i cagar pudent fa sana la gent. Apa, a cagar, a la via!”.

Continuant amb el tema, hem recorregut a l’article “La sacralitat perduda d’’el caganer’” (https://www.jordibilbeny.cat/2020/11/20/la-sacralitat-perduda-del-caganer), de l’historiador i investigador català Jordi Bilbeny i publicat en la web “Jordi Bilbeny”, qui, enllaçant amb la tradició catalana, trau que “el caganer es posava any rere any diligentment al pessebre. Com si no hi hagués cap transgressió” i que l’antropòleg asturià Alberto Cardín (1948-1992) indica que vindria a ser «una resta larvada d’antics cultes a la fertilitat”. Aquest detall, al meu coneixement, empelta amb la defecació tal com és tractada en la dita que hem exposat adés: qui menja bé, dorm bé i fa bona vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquesta estrofa, entre d’altres coses, diu “Oh!, ¡que útil és cagar, que dolç és buidar el ventre en la plaça, en l’hort i en el munt, en el camí, prop de la font!”.

R-18534 (2)

 

La llegenda «El marrà negre», el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pervivències paganes medievals en la Catalunya rural i matriarcalista

General, , , , ,

Una altra secció interessant del llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil, és “Bruixes”. Comença dient que “Jueus, cristians i islàmics, les tres grans religions monoteistes, tenen els déus, grans profetes i màximes autoritats del gènere masculí; només en la cristiana, les dones adquireixen una certa importància. Dels seus sants o déus menors, una bona part són dones i, després de Jesucrist, el personatge més venerat és la seva mare, que té un lloc privilegiat a totes les esglésies i que és el personatge principal en molts santuaris, ermites i capelles de muntanya” (p. 113).

Després, ens endinsa en les arrels de pervivències paganes que ha inserit el cristianisme: “en els cultes més antics, on la majoria de divinitats tenen una relació molt directa amb la natura i en què les més importants són femenines, la direcció dels rituals no és una tasca exclusiva dels homes” (p. 113). Això explica que, en la ruralia, això és, en el pagus (mot vinculat amb el terme “pagès” i amb el camp), “els cultes pagans es perpetuen durant centúries, alguns documents eclesiàstics del segle X en donen fe” (p. 113). Aquestes línies s’acosten a unes que posa la historiadora catalana Teresa Vinyoles en la seua obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Més avant, l’estudiós afig uns mots que podríem empiular amb la poesia matriarcalista que hem tractat (bé del segle XIX, bé de catalanoparlants que encara vivien a primeria del segle XXI) i, és clar, amb moltes llegendes: “Els pagans, però, no necessiten temples, ni catedrals; la força dels seus déus està en grans arbres, en coves, en fonts, en salts d’aigua, en cims o en indrets on perceben una especial intensitat tel·lúrica.

(…) el paganisme perdura en els estrats més humils de la població, els més pobres i més privats de l’accés a la cultura [ oficial i urbana]. (…) Tot i la implantació absoluta de la nova doctrina, perdura una devoció instintiva cap a la natura, sentida especialment per les dones” (p. 114) i, en nexe amb el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, agrega un fet que havíem copsat en algunes oracions que ens havien escrit o de què ens havien reportat: “es mantenen i es transmeten a les filles o a les nétes altres oracions i senzills rituals apresos de la mare o de l’àvia, al marge de l’Església” (p. 114) institucionalitzada.

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes i del paper que hi fa la Inquisició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…

La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).

-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i  bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.

Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.

Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.

I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall» (p. 168), «deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).

En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.

Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.

En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.

Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).

Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, bastidores i transmissores de paganisme ancestral

General, , , ,

Continuant amb l’obra “Les rondalles del Peirot”, del folklorista de Vic, el matriarcalisme també es plasma en la rondalla “La cabana dels Moros d’Avellanet”. Un caçador comenta a un altre que una roca els farà bon paper i, en acabant, li’n parla: “Precisament, aquesta roca em fa pensar en les de la cabana dels Moros. Saps què vull dir? (…) just sobre la vila d’Avellanet, (…), abans d’arribar al coll de Jou, hi ha una cabaneta feta amb quatre rocasses planes, posades una damunt de l’altra, com si fos una barraca de pastors” (p. 101).

Altrament, li addueix uns trets que podríem relacionar amb la força de molts personatges femenins (i de moltes dones) en la cultura catalana. Així, en la primera de les dones que trau, ella, al capdavall, mor; però, en la segona (com si el narrador la relatàs a propòsit), la geganta, fins i tot, venç:

“-Diuen que aquesta cabana d’aquí dalt era l’aixopluc d’una geganta mora, que ella mateixa s’havia construït amb pedres traginades del fons de la vall estant (…). Altres (…) diuen que, mentre pujava les rocasses cap al capdamunt de la serra, amb les mans, que li restaven lliures, s’entretenia tot fent mitja” (p. 101).

Per tant, ací apareixen les dues parts: la faena i la de la part creativa (fer mitja). Com a anècdota, diré que ma àvia materna (1910-2000), més d’una vegada, quan no tenia cap quefer, demanava a ma mare si tenia fil, per a fer ella la seua tasca preferida des que tenia uns set anys: fer ganxet.

Tornant a la contalla, hi ha un vincle entre la mora i la casa; i ella (com, per exemple, en la cultura basca) organitza, gestiona i és bastidora.

En una altra rondalla en el llibre de Gerard Canals Puigvendrelló, “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada”, prosseguim amb el tema de les roques i, potser, de monuments megalítics o d’abans dels temps dels romans (anteriors al segle V). Igualment, la mare fa de transmissora de la cultura tradicional… i a una filla, primerament, com a recopiladora d’una dita que ara ensenya a la xiqueta: “’Val més Roca Mora i Castellneró, que Catalunya i Aragó!’. Saps què vol dir això? (…) I saps d’on ve aquesta dita? No? Ara t’ho explicaré… (…).

Resulta que, antigament, els moros ocupaven alguns castells situats a les muntanyes. (…) El de Rocamora va estar habitat pels moros durant molt de temps; (…) segons deien, sembla ser que els moros hi havien guardat uns tresors preciosos, amagats gelosament en esplugues i en cavorques inaccessibles excavades a la muntanya i que ningú no ha pogut trobar mai encara” (p. 105). Passatges com aquest són molt comuns en llegendes en què intervenen coves, tresors en l’interior de la muntanya, etc., El detall d’endinsar-se podríem enllaçar-lo amb la figura maternal (la terra).

Després, la mareta li narra sobre els moros de Roca Mora i li parla d’un pacte que feren amb els vilatans de Guils. Altra volta, el tema de l’acord, ben lligat als Pobles matriarcalistes: “el seu cabdill va decidir fer un tracte amb els habitants de Guils” (p. 106): establir una fita.

Més avant, el recopilador indica que la nena escoltava en silenci la mare (p. 106). I més: el capitost dels moros va complir la seua paraula, ja que “Hi va col·locar la gran rocassa que, de dalt de la carena estant, marcaria la fita per als ramats dels pastors” (p. 106) i els habitants de Guils la batejaren “roc de la Cabanada” (p. 106).

Quant al simbolisme de la cabana, podria representar llocs en què es farien cerimònies relacionades amb alguna divinitat femenina, puix que la casa, l’acolliment, el niu, etc., empiulen amb la mare i perquè hi ha monuments en forma de cabana que són anteriors a la introducció del cristianisme en la península ibèrica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El festeig i la sexualitat en monestirs i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, adduirem una rondalla que figura en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals i Puigvendrelló i publicada per Edicions Sidillà en el 2020: “El monestir oblidat”. En aquest relat, apareix el tema del festeig.

Així, sobre les viles del Cantó, en Catalunya, el narrador (un noi) comenta a una noia que “abans, aquestes muntanyes i aquestes viles estaven plenes de gent, com a qualsevol altre lloc. La gent tenia bestiar i cultivaven alguns trossos, sobretot, a les valls una mica amples” (p. 84). També indica com es vivia i, entre d’altres coses, diu que “Abans, totes les viles tenien famílies emparentades, totes les cases tenien parents escampats per la rodalia. Quan eren joves, els nois anaven d’una vila a l’altra, aprofitant les festes majors, tot cercant noies fadrines amb qui prometre’s. Un cop començava la relació, els enamorats ho tenien difícil per a veure’s, generalment, vivien a viles diferents i podien haver-hi unes quantes hores de caminada” (p. 85).

A continuació, plasma que el xicot se n’anava a on vivia la fadrina, normalment, de nit: “en deien fer el vistaire, d’això! Era la manera de poder mantenir la relació fins que les famílies no haguessin arreglat els tractes per al casori” (p. 85) i el folklorista escriu “afers de faldilles” (p. 85).

Ben avançada la contarella, el minyó passa al tema del monestir: “enmig de la vall, hi ha una casa molt curiosa que es diu cal Monestir. (…) m’havien explicat que el nom prové del fet que antigament havia estat un monestir, el de Santa Cecilia d’Elins. La seva història té molt a veure amb els amors prohibits i amb els amants pecadors…” (p. 86).

Llavors, el jove continua amb el relat: “Diuen que aquest  monestir, primer, havia estat de frares (…). Veient que el monestir dequeia i que no hi havia monjos que el poguessin remuntar, el bisbe va decidir convertir a poc a poc la comunitat masculina en una de femenina (…). Amb el temps, el monestir va esdevenir un convent de frares i de monges, i sembla ser que, durant molts i molts anys, aquesta comunitat va conviure santament, sense que l’esca del pecat calés entre els seus devots” (pp. 86-87).

Per tant, el pas de la neteja a la brutícia, al pecat, és associat al moment posterior a la introducció de dones en el monestir.

A més, el folklorista Gerard Canals i Puigvendrelló agrega que, segons alguns, un home en forma de comte ben plantat visità el monestir i va seduir les monges i, després, entrem en un passatge amb protagonisme de la nit (vinculada amb lo femení): “el fet és que una nit, (…) els membres del convent es van aparellar els uns amb els altres en una gran orgia i, de resultes d’això, totes les monges van restar embarassades. Al cap de nou mesos, cadascuna d’elles va donar llum una criatura, llevat de l’abadessa, que va tenir bessonada” (p. 87). Aquests mots sobre l’orgia empiulen amb la sexualitat en els Pobles matriarcalistes, ja que és ben vista i de manera més oberta i, igualment, favorable a la dona i amb bon tractament cap a l’home.

Un poc després, en aplegar noves al bisbe, ell decideix clausurar-lo i esborrar “qualsevol rastre dels fets que s’hi havien esdevingut.

(…) Algunes monges van donar els fills en adopció i van ser acceptades com a membres de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò; d’altres, van fugir d’aquestes muntanyes i van criar els seus fills en altres viles on no les coneguessin. Diuen que algunes van esdevenir bruixes o que així se les va considerar” (p. 88).

Aquests detalls dels fills que eren donats enllacen amb comentaris que ens feren sobre la maternitat, per exemple, en famílies pobres o bé en què la dona els havia tingut molt jove.

Finalment, quant als hòmens, “devien a poc a poc col·locar-se per les viles de la rodalia” (p. 88).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, la qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una substitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. ¡Va, anem (…) i, així, aprofitem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà! (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 69-70).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, l’animal comença a mugir i fa camí “fins arribar a la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, hi ha molts detalls matriarcals i feminals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la majordoma, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l de lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però, a l’endemà, la imatge ja tornava a ser al lloc on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que el lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, marededéus protectores del camp català i pervivències paganes matriarcals

General, , , , , , , ,

Un subapartat de l’obra folklòrica sobre les bruixes en la Catalunya interior, i molt interessant per al tema del matriarcalisme català, és “Les tres marededéus protectores del Lluçanès” (pp. 69-70). Així, primerament, posa que, “Al Lluçanès, hi ha la Mare de Déu de Salselles, la de Pinós o Ginebret i la dels Munts, que, quan són invocades, protegeixen de les sequeres i de les trapelleries de les bruixes.

En un temps no massa llunyà, la Mare de Déu de Salselles (…) era considerada la patrona i protectora del Lluçanès” (p. 69). Per tant, una figura femenina (ací, Nostra Senyora) és l’advocada de la comarca, ella en fa de mare.

A banda, també indica uns mots que podrien evocar-nos la Mare Natura i el paper maternal en el paganisme i anterior al cristianisme (en aquest cas, com una pervivència precristiana en la Catalunya del segle XX): “Per això, tots els pobles de la comarca hi anaven en romeria un cop a l’any a implorar la seva protecció: li demanaven ventura per als matrimonis, bon cabal de llet per a les dides, bones i ufanoses cries del bestiar, bones collites i, sobretot, que mai no pedregués i que plogués justament quan feia falta” (p. 69). Matrimonis (harmonia), les mares de llet (maternitat), que el bestiar passe per un bon moment, collites abundoses i bona pluja (“Que faça saó”, que diuen els llauradors de l’Horta de València).

Després, passa a la segona Nostra Senyora: “També (…) la gent de la comarca s’encomanava a la Mare de Déu de Pinós o de Ginebret (…), més popularment coneguda com la Mare de Déu de la Pluja. Molts parròquies del Lluçanès anaven en processó a pregar a la Mare de Déu perquè els concedís la gràcia de la pluja” (p. 69) i, alguns dels versos que li canten, diuen

“preserveu tota la terra

de tempestats i secada

doneu l’aigua desitjada.

Els que recorren a vós” (p. 70).

 

I és que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021, en temps de les seues àvies (nascudes en el darrer quart del segle XIX), “Es vivia de la terra”. Al cap i a la fi, moltes persones tenien la terra com una mare.

Aquests versos també podrien enllaçar amb el fet que, per exemple, abans dels Sants de la Pedra (segle X), hi hagués culte a la deessa grega de l’agricultura (Demèter), una de les arrels del matriarcalisme català.

Quant a la tercera Nostra Senyora que l’autor inclou en aquest apartat, diu que “La Mare de Déu dels Munts (Sant Agustí de Lluçanès) era protectora dels conreus del Lluçanès. Aquesta Verge era invocada per tal de menar el bon temps per als sembrats. La seva especialitat era la de guardar els pagesos de les pedregades.

(…) Com veiem, la gent del Lluçanès confiava molt en les tres marededéus, car eren bones protectores i guardianes de la contrada. La gent de pagès també s’encomanava a Santa Àgata. Els qui més hi confiaven eren els campaners dels pobles” (p. 69).

Cal dir que el fet que els Sants de la Pedra com també aquestes tres marededéus arraïlassen en lo que foren els comtats catalans (recordem el punt geogràfic en què és el Lluçanès), podria explicar que, de la mateixa manera que la deessa grega, hi hagués altres deesses que fessen el paper maternal i d’empara dels fills que s’interessaven pel demà (pels bons fruits) i per la natura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants

General, , , , , ,

Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.

Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.

Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.

En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que

“Allà, entre els somnis del bressol, encara,

Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,

Obria el pensament tot encantat,

Contar la història de Garí sentia

I, junt al nom dolcíssim de Maria,

Lo nom sabia ja de Montserrat”.

 

Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…

Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:

“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,

De la casa pairal de Catalunya,

Guarda’m encara lo sagrat record,

I més d’un fill d’aquesta hermosa terra

Porta el nom venerat d’aquella serra

On l’arbre de l’avior relà tan fort”.

 

Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).

En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):

“¡Santa Maria!… la gentil sultana

Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;

I, en penyora d’amor tendre i feel,

De ses muntanyes, en més d’un paratge,

Miraculosa aparegué una imatge

De la Reina puríssima del cel.

 

I els puigs de nostra terra solitaris

Floriren ermitatges i santuaris,

Tots temples de la Mare virginal,

Los puigs de nostra terra que se’n munten

Just fins a veure com del mar apunten

Los cims de la muntanya catedral”.

 

Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.

Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.