Arxiu d'etiquetes: paganisme

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rectors que es posen de part de lo matriarcal, paganisme i dones fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pastor llaminer”. Així, podem llegir que “Els veïns estaven meravellats de la pietat i devoció del pastor de l’Esquella, car, cada dia, a primera hora del matí, (…) en fer-se clar, el veien entrar a la capella de Sant Andreu i passar-hi una bona estona. Els veïns, (…) amb el pas del temps, s’intrigaren per una tan forta devoció i decideixen comunicar al rector aquesta visita quotidiana” (p. 609). Per tant, com en les cultures matriarcalistes, encara que són molt religioses (i aproven la religiositat, tot i que té molt a veure amb lo maternal i amb la Mare Terra), no ho fan com la descrita en relació amb el pastor.

A banda, això explica que, com posa tot seguit, “El rector no creu pas en la sincera devoció del pastor i observa les anades un dia, dos dies, tres dies i, al final, es decideix a vigilar” (p. 609).

L’endemà, el mossèn torna a la rectoria i copsa què fa el pastor: quan penetraven els primers raig de sol, “entra el pastor i, sense torbar-se a resar cap oració, es treu del sarró una quilomètrica llesca de pa (…) i, amb la llesca a les mans, s’adreça a Sant Andreu” (pp. 609-610). Aleshores, el pastor demana al sant si li sabria greu que untàs ben bé el pa amb l’oli de la llàntia. I, com que Sant Andreu no li deia res, l’home recorre a l’oli.

Així, veiem que el pastor tria fer les coses a curt termini (la qüestió que li fa requereix resposta immediata). Tocant al rector, com que veu que el pastor “ho volia justificar amb el silenci del patró” (p. 610), li diu “Greu i més que greu és el que fas, grandíssim galifardeu” (p. 610). Llavors, el pastor feu camí i, quant a l’oli de la llàntia, el capellà “va descobrir qui era qui l’agafava. Des d’aquell moment, Sant Andreu tingué sempre la llàntia plena d’oli per fer-li llum” (p. 610).

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Una juguesca”. Per a començar, es comenta sobre una nit fosca i d’hivern, detalls que empiulen amb lo femení i amb lo matriarcal. A més, unes quantes persones s’inicien a veure qui seria el valent que, de nit, aniria fins al cementeri i clavaria el ganivet que havien emprat en la matança del porc. Cal dir que el punyal, fa més de dos mil anys, per exemple, estava relacionat amb funcions que, posteriorment, faria el forcat (aïna que, simbòlicament, està vinculada amb l’home, ja que representa el penis).

A continuació, podem llegir que “Una dona que se les portava per la seva valentia, fou la qui va agafar el repte i (…) es dirigí en la fosca nit (…), obrí la porta i va entrar dintre” (p. 614).

Finalment, la dona “el deixà caure amb força, clavant-lo a la terra” (p. 614) i, així, realitzant la recol·lecció. Aquest passatge té a veure amb el paganisme i podríem dir que plasma que la dona és qui fa fèrtil la terra i, a més, no recorre a l’aladre (o arada), que sí que té a veure amb lo masculí (el penis) i amb lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededéu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededéu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquest poble, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extreure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:

“Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que feu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.

Dones que guareixen, que acullen el matriarcalisme i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “La font del bou”. Per a començar, direm que tant la font com el bou estan associats amb lo matriarcalista i amb la dona. Primerament, llegim que “Aquest nom és degut, segons conta la tradició, al fet que un pastor tenia un bou al seu ramat, que tossia molt. Pensant que el bou es moriria a causa de la tos, i intentant que no passés a la resta el possible mal, l’anava deixant un xic separat del ramat” (p. 485). Per consegüent, el pastor (figura vinculada amb lo patriarcal i ben preada pel seu esperit transhumant, de conqueridor i de cap d’ovelles, això és, de personatges femenins) deixa a un costat la part femenina, en lloc d’interessar-se per ella i de tractar de guarir-la, a diferència, com ara, de la figura del bon pastor, en el Nou Testament. En aquest passatge bíblic de l’evangeli de Sant Joan (10, 14-16), el pastor dona la vida per totes les ovelles, les coneix i elles el coneixen i, fins i tot, està obert a les que no siguen del seu ramat.

A continuació, Joan Bellmunt i Figueras comenta que “Aquest bou va començar a beure aigua d’una font i n’anà bevent els dies següents. Duen que el bou s’arribà a guarir” (p. 485). Cal dir que el doll està en nexe amb l’aigua (la qual, en aquest cas, naix de la terra, u dels altres elements matriarcals). D’aquesta manera, lo femení aporta vida a l’animalet, el guareix, així com una mare ho faria als seus fills, entre altres coses, acollint-los.

Per això, “Aquella font va rebre, des de llavors, el nom de la ‘font del bou’, nom que ha arribat fins als nostres dies” (p. 485) com també ho ha fet el matriarcalisme. És més, en eixe sentit, resulta interessant el paràgraf següent:

“Segons ens conten, antigament, de bous, n’hi devia haver molts, ja que un fet significatiu és el que conta que la imatge de la Mare de Déu de Caldes va ser trobada, també, per un bou. Així, que aquesta seria terra de bous” (p. 485). Aquestes línies admeten unes quantes lectures: 1) abans, la presència matriarcalista era més viva, estava més plasmada en el dia rere dia, 2) una marededeu trobada per un bou (com en molts relats antics i tradicionals en llengua catalana) i 3) la Mare de Déu de Caldes podria tenir origen pagà.

Sobre el punt tercer, el 6 d’agost del 2023 consultàrem en Internet i trobàrem l’entrada “Ermita de la Mare de Déu del Remei – Caldes de Montbui / Vallès Oriental” (https://www.catalunyamedieval.es/1676-valles-oriental-ermita-de-la-mare-de-deu-del-remei-caldes-de-montbui) en la web “Catalunya Medieval”, en què podem llegir que “Tot fa suposar una continuïtat en la seva consagració; primer, de culte pagà, i, després, cristià”. Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme i amb el paper de la dona en la història de Catalunya, a continuació, posa que “La construcció de la capella es va fer gràcies a la donació d’un tros de terra per a l’edificació que feu Joan de Planas Cassanyes Ferrer el (…) 1548.

Una donació feta per Anna Setmenat i Doms, l’any  1553, va fer possible edificar la casa de l’ermità”. En ambdós casos, donacions fetes abans que acabàs el Concili de Trento (1545-1563), el qual afavoriria lo patriarcal, entre altres motius, perquè el rei podia designar els bisbes que preferís.

Finalment, quant a la consideració 4) de terra de bous, caldria empiular-ho, òbviament, amb lo matriarcalista, per la forma de les banyes del bou (semicirculars i que evoquen la lluna, la  qual està en relació amb la fertilitat agrària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

El paper matriarcal de les majorales, de les dones i dels xiquets en festes matriarcals

General, , ,

Continuant amb festes matriarcals i en què apareixen les majorales, en el relat següent del llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, “Sant Nicolau i casa Templa”, podem llegir que, “anys endarrere, el dia 6 de desembre era la festa de tots els que anaven a col·legi i aquest dia era festiu per excel·lència.

A Vilanova, el dia 6 de desembre sempre s’ha celebrat la festa de Sant Nicolau i era general que els infants, o nois, celebressin aquest dia, ja que es tenia per patró de la mainada.

Una casa del poble, cal Templa, que era una casa benestant, tenia el costum de pagar el pa beneït o, millor dit, coques, que les majorales del poble, en sortir de missa, tallaven i repartien entre tots els assistents” (p. 441). Com podem veure, captem trets en línia amb la festa de les majorales en Torre-serona (en maig), com ara, que també apareixen ací i el paper de les majorales en el repartiment de coques (però en desembre). De nou, ens trobem davant una festa pagana i que perviu en una cultura matriarcalista.

Tot seguit, copsem que “La quitxalla passava, al matí, per tot el poble, demanant per les cases i, amb el que recollien, feien un berenar tots plegats a la tarda” (p. 441). Aquestes paraules empiulen amb altres tradicions, com ara, de festes de Nadal (i semblants), en què els nens passen per les cases i demanen. En relació amb aquest costum, el narrador comenta que, “Alguns anys, la quitxalla duia un gall pels carrers, fent la capta, i molts dels nois es disfressaven amb llargues barbes blanques fetes amb cotó fluix, imitant el sant” (p. 442).

O siga que el paper dels infants també està present en les cultures matriarcals, les quals, com ara, com llegim en uns versos, enllacen amb la contribució voluntària i amb la idea de generositat (però no amb la dels imposts): “panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgau” (p. 442). A banda, trobem uns versos que ens acosten a cançons en vincle amb les estrenes de Nadal: “si voleu que cantem més, / porteu figues, porteu figues, / si voleu que cantem més, / porteu figues i diners.

Un cop cantada la cançó, els de les cases solien posar a les cistelles de la mainada quelcom en honor de sant Nicolau. Els de casa Templa solien emplenar-los les cistelles de la coca o pa beneït” (p. 442). I, així, no sols el paganisme apareix en nexe amb les majorales sinó també amb la quitxalla.

Finalment, direm que, en línia amb el relat sobre les majorales en Torre-serona i amb el paper de l’Ajuntament, en la narració “Sant Nicolau i casa Templa”, explicada en Vilanova de la Barca, els de casa Templa fan un paper, per dir-ho així, de promotors de la festa, matriarcalista, junt amb els qui afavoreixen que es continue amb la tradició, per exemple, les majorales, els nens i les dones que donen als xiquets.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El paper matriarcal de les majorales de Torre-serona i exemples de convivència matriarcalista

General, , , , , , , ,

Dues narracions que figuren en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, que corresponen a dues festes matriarcalistes i, fins i tot, amb semblances amb les festes d’agost de la Mare de Déu en Bétera (població valenciana de la comarca Camp de Túria), tracten sobre les majorales, amb trets comuns amb les obreres fadrines i amb les obreres casades de Bétera. Així, en “Les majorales”, podem llegir que, “A Torre-serona, es dóna a conèixer la figura de les Majorales, aquestes dones i noies que, durant molts segles, van esdevenir una veritable institució dels nostres pobles i que contribuïen a la netedat i dignitat del culte, a més de participar activament en les festes i els esdeveniments socials de cada poble, com naixements, bateigs i casaments” (p. 440). Per consegüent, el recopilador, per una banda, comenta que és una festa en què prenen part dones (¿casades, com en Bétera?) i noies (fadrines, jóvens) i, igualment, exposa tot un conjunt de senyals que reflecteixen un matriarcalisme en nexe amb terres catalanoparlants i, finalment, parla del paper social (i nosaltres intuïm que, a més, organitzatiu, com qui encapçala una casa o un col·lectiu).

A continuació, indica que “Torre-serona encara és un dels pocs pobles en què les majorales continuen amb la seva tradició. Quan, de molts pobles, ha desaparegut aquesta figura, és gratificant trobar un lloc on encara continuen amb la tradició rebuda dels avantpassats” (p. 441), la qual, deixem-ho clar, és matriarcalista: però no perquè les dones ocupen els càrrecs de poder, sinó per l’esperit que es viu en eixos actes (festius i etnològics de línia tel·lúrica) i dels qui els menen. 

En acabant, llegim unes paraules que són una veritat com un temple i que podem dir que empiulen amb la realitat que hem copsat durant part de la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920: “Moltes vegades, com més petit és el poble, més ha perseverat la netedat de la tradició, ja que, com més gran és una població, a cops, més ha servit per perdre la seva identitat i, amb aquesta figura de la majorala, en tenim una bona mostra” (p. 441).

En eixe sentit, en el paràgraf següent, veiem que “Elles, amb el seu esforç i tendresa, tal com una mestressa ho fa a la casa seva, han tingut cura del bon funcionament i arranjament del temple i dels diferents actes de la vida social” (p. 441). En aquestes línies, sembla que Joan Bellmunt i Figueras escriu sobre dues dones que fan de majorales i que, amb similitud amb les dues obreres de Bétera (en la festa de la Mare de Déu d’agost), fan papers en què es complementen: la tendresa (la jove majorala) i el bon funcionament, l’organització (la dona majorala, símbol de la dona adulta que ja hauria passat la jovenesa i que estaria en la plenitud de la vida).

En el paràgraf immediat, addueix que, “Per la festa major de maig, hi ha la tradició al poble que l’Ajuntament faci fer unes coques, conegudes com a pa beneït, i que les majorales porten al cap durant la processó” (p. 441). Això vol dir que, en Torre-serona, encara es conserva una tradició pagana de què ja parlava Joan Baptista Anyés en 1542 en el seu llibret “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (publicat per l’editorial Ulleye en el 2010), en què considerava… que calia eliminar-la: “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants” (capítol cinqué).

Després, Joan Bellmunt i Figueras comenta que, “Un cop la processó s’acaba, es parteixen les coques dintre de l’església, fent-se el repartiment d’un trosset per a cada assistent. També se’n porten als malalts que són a les cases” (p. 441). Les paraules respecte als qui no podien haver anat a l’església empiulen amb el comunitarisme. I, al meu coneixement, enllacen amb lo matriarcalista i que es plasma en unes que em digué ma mare (durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020). Així, quan em parlava sobre la seua àvia Consuelo (la paterna i que li agradava molt fer coques cristina), em comentà: “Però, potser, venien les amigues (al sant o un diumenge…), que venien a veure-la, a ma tia Vicenteta, i ella [= l’àvia Consuelo], ¿què feia? La meua àvia havia fet unes coques cristines o magdalenes o alguna cosa… i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’. (…) Uns detalls per a la convivència”. La tia Vicenteta era una bestia de ma mare i l’àvia havia nascut en els anys setanta del segle XIX.

Per això, finalment, podem llegir que “Els pobles són generadors de bona convivència entre les persones…” (p. 441).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

La dona consellera i de fiar i dones atrevides i respectades

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El coll de la Mora”. “Hi havia una família que vivia a la Serreta i, com tota casa d’aquells temps, es dedicava a treballar la terra i a tenir animals.

Diuen que sempre havien viscut tranquils i bé” (p. 336), fins que, un dia, “la dona va anar a recollir les dues vaques que pasturaven perquè ja arribava el capvespre” (p. 336), va sentir unes fresses estranyes i ho comenta al marit, qui li respon que això eren invencions.

En relació amb aquestes línies, direm que, malgrat que, sovint, s’ha ensenyat (i s’ha escrit) que, per exemple, en l’Edat Mitjana (segles V-XV), la gent treballava molt i no hi havia temps per a festes, la realitat ens diu que ocupaven una quantitat alta del calendari (com ara, abans del segle X), com ja exposàrem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. Àdhuc, més que arran de l’entrada del capitalisme, del segle XVIII ençà. Podríem veure-hi un intent de santificació del capitalisme, tractant de demonitzar lo que no es sap (o, pitjor encara, lo que es sap i es pretén que no es conega) i, per descomptat, d’ocultar-ho en la instrucció i a través dels mitjans de comunicació social. El relat toca els peus en terra. 

Tot seguit, llegim que, “Al cap d’uns dies, aquella mateixa dona i una veïna van anar a mercat (…) i, en passar pel mateix Coll, els va aparèixer una volada immensa d’ocells negres” (p. 336). De nou, figura el color negre (el que resulta de la combinació dels altres i, igualment, l’associat a la dona, a lo femení, a la foscor…), com el negatiu, quan, justament, és u dels que té a veure amb el matriarcalisme.

En tornar a casa, ho comenta al marit, qui, com també farà més avant, no s’ho creu. Passa que un dia, ell se’n va a mercat. Direm que, a diferència d’ella (qui fa una tasca cap a la nit), ell s’hi mena a l’eixida del sol: “quan començava a trencar el dia, en arribar al Coll de la Mora, va sentir unes petjades al seu darrere” (p. 336). I, ves per on, era un esquelet. En el detall nit/dia, es plasma, simbòlicament i respectiva, lo femení i lo masculí.

En un passatge posterior, el marit, quan pogué bellugar les cames, “retornà a casa” (p. 336), de la mateixa manera que, en un cas semblant, un fill ho faria cap a la mare (qui el conhortaria i li faria costat). “Quan hi arribà, ho contà a la seva dona, tot dient-li: ‘Rosa, ara sí que veig que tenies raó. Mai més portarem les vaques a pasturar allí’” (p. 336). Així, copsem un paper molt important i molt en nexe amb la cultura matriarcal: la dona que aconsella. En aquest sentit, el dia que plasmí aquestes paraules, el 21 de juny del 2023, havia comentat amb ma mare una sentència que, segons ella, deia el pare d’una tia meua (i que aquest home l’hauria apresa de l’avi matern de ma mare): “Ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. 

Ara bé, un poc després, mor el marit i, a més, podem llegir que, quan passaven pel mateix lloc, sentien també, “a cops, el dringar dels picarols. Per això, (…) si era fosc, (…) mai passaven pel Coll de la Mora” (p. 336). Afegirem que “picarols”, col·loquialment, són els collons (“tenir collons”) i, per tant, la valentia. I, a banda, són esquelles.

Per això, “Fos com fos, la gent ja no s’atreveix a passar per aquell lloc…” (p. 337) i, més encara, tenint present que, per l’esmentat Coll de la Mora, una bola de foc (una dona jove i forta) arribava fins a la carena (justament, en plena carena de la vida, del desenvolupament biològic que, en bona mida, perdurarà fins a ben entrada la vida, quan aplegarà la tardor). En altres paraules: podem deduir que la gent tenia molt de respecte (no amb el sentit d’obediència) a la dona i, per consegüent, ella podia fer la seua vida amb major llibertat.

Finalment, comentarem que l’esmentat coll, com que es deia “de la Mora”, fa que vinculem el seu color amb el d’una dona, tradicionalment, representada de color bru. I, per tant, novament, un color que empiula amb lo matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus que emparen i dones que estimen la natura, ben considerades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem molt trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de l’Alba”. Conta la tradició que, durant una contesa entre els carolingis (encapçalats per Carlemany) i els moros, en Tàrrega, “Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu (…). De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puix que ella no l’abandonava” (p. 268). Com veiem, el passatge esdevé en primavera (l’alba, l’inici del dia acompanyat de llum de sol) i, a més, l’home prega a la dona (ací, a Nostra Senyora) i ella li fa costat. A banda, la dona li comenta què haurà de fer. Igualment, el missatge que transmet la Mare de Déu a Carlemany és vàlid per a qualsevol moment de la vida d’una persona com també el no deixar caure ningú de bon cor.

Llavors, com que Carlemany seguí les directrius de Nostra Senyora, tot seguit, llegim “I lluità i vencé” (p. 268), motiu pel qual, “A l’indret on es trobava el gran cabdill, van aixecar-hi una capelleta” (p. 268). Cal recordar que, malgrat que ell era en el cim (simbòlicament i tot), no deixava fora el poder millorar com a persona.

Al final de la narració, podem captar lo matriarcal, com ara, quan diu que “La realitat ha estat que la gent de Tàrrega i dels pobles de la rodalia, o bé els de l’Urgell, han demostrat, en el decurs de les diverses generacions, molta veneració a la Mare de Déu de l’Alba” (p. 268). En el moment d’escriure aquestes línies, 22 de maig del 2023, trobe que el fet que una població, un lloc o, per exemple, un grup de persones, aculla un sant, una santa, una marededeu, etc. no és alié a la cosmovisió que es té i que reflecteix, en bona mida, el punt de vista dels qui prenen eixa decisió (sobretot, si ja ve de generacions arrere i no del pa i circ, ni del cosmopolitisme del darrer quart del segle XX ençà). I dic això perquè els habitants, primerament, tocaven els peus en terra i ho feien amb fe.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “La Mare de Déu dels Arcs”, recopilat en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què hi ha trets en línia amb el paganisme. “Conten que una pastora que pasturava bous (…), es va adonar que un bou anava sempre en un mateix lloc (…). La pastora, encuriosida per aquest fet que es repetia feia uns dies, s’acostà vers aquell lloc (…) i pogué veure una balma o cova (…) i, allí, (…) una imatge de la Mare de Déu voltada d’unes arcades que havien format els troncs i arrels dels arbres i malesa que tapaven la cova” (p. 268). Per tant, a banda que els personatges són femenins (la bovera, el bou, la cova i Nostra Senyora), també ho són els arcs, detall que pot evocar-nos la lluna, associada amb la dona i amb la nit, dos trets de la mateixa corda. Adduirem que una balma és una cova poc fonda. ¿Una dona jove i ja en època de poder tenir fills (la cova representa l’úter) i emparada (per mitjà dels arbres i de la malesa)? Podria ser així com ho serien les arrels d’un arbre de pocs anys.

Igualment, figuren les arrels (el passat i el contacte amb la terra) i el tronc (el suport a la persona i que s’enfila amunt i s’obri a les branques d’on sorgiran les fulles i, àdhuc, flors i, més d’una vegada, fruits).

Afegirem que el matriarcalisme també es reflecteix en el passatge següent: “Quan la pastora ho comunicà al poble, van anar-hi tots i van decidir aixecar-li una capella allí mateix, a la balma” (p. 269). Per consegüent, tiraren junta, es prengué una decisió i el poble seguí cap a on anava la dona, qui encapçala el col·lectiu. A continuació, triaren nomenar-la “la Mare de Déu dels Arcs, en record de les arcades (…).

La devoció del poble de Claravalls i dels de la rodalia va ser gran i van decidir que, a una imatge de tanta devoció, li corresponia una capella més gran i no tan lluny del poble, amb la qual cosa van decidir aixecar-n’hi una altra, en un lloc més proper” (p. 269). Per consegüent, no sols acullen i positivament la dona (Nostra Senyora), mitjançant un acte que empiula amb el comunalisme, sinó que no la tracten a distància i, al capdavall, ho fan amb consideració i concebent Nostra Senyora com una part més del poble.

Finalment, direm que aquesta narració reflecteix la germanor tan estreta, en les cultures matriarcals, entre la Mare Terra (els arbres, la cova, els troncs, els indrets…), la natura i els qui es senten part d’aquestes cultures i les promouen (el detall de la proximitat final entre els habitants de la població i dels voltants i la dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus, sants i dones que fan costat a la pagesia, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes és “La Verge de l’Horta”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “un pastor va trobar una imatge de la Mare de Déu dins d’un om que es trobava en plena horta” (p. 262). Per tant, relaciona Nostra Senyora (i, de pas, la dona) amb lo agrari, amb la terra, amb un arbre i amb l’interior (com a lloc de recepció).

Més avant, en uns versos, veiem que la dona aprova: “En el tronc d’un om frondós, / que, d’Ivars, l’Horta amenitza, / la vostra Imatge divisa / un pastor que voleu Vós” (p. 263). No solament fa possible que hi haja abundància de fullatge i de coses menudes (frondós), que siga agradable a l’esperit (amenitza), sinó que, a banda, moltes persones del poble la tenen com a mare i com a protectora de les collites: “Siau nostra Protectora / de l’Horta, Verge Sagrada” (p. 263). En eixe sentit, resulta significatiu el bon tractament i la bona consideració cap a la dona, per part del pastor i del poble.

Tot seguit, veiem que la instal·len en l’església del poble, però que, Nostra Senyora “se’n tornà a l’om” (p. 263) i “Van interpretar el cas com un desig de viure a l’horta, i allí li van aixecar la capella i van consagrar-la a l’advocació de l’Horta” (p. 263). És interessant captar que, no sols hi ha sants que protegeixen els llauradors i els hortolans en poblacions catalanoparlants (com ara, els Sants de la Pedra, vinculats amb la cultura matriarcal mediterrània), sinó que, àdhuc, hi ha personatges femenins (com és la Mare de Déu de l’Horta) i, igualment, que reflecteixen molt el matriarcalisme i que es posen de part de la pagesia.

Prosseguint amb narracions relatives a la Verge de l’Horta, “Una altra tradició diu que va ser trobada per un pastor, anomenat Perles, a l’aigua d’una fonteta que raja al peu d’un om. Aquesta aigua és remeiera i miraculosa” (p. 263). Un pastor que té un nom curiós, que empiula amb l’aigua, amb el doll i amb la vida que aporta la dona (ací, Nostra Senyora).

Adduirem que “el seu mantell era emprat per ajudar les parteres en el trànsit. I, quan la secada assotava aquestes contrades, era visitada a l’ermita processionalment” (p. 263), ja que la gent del camp confiava molt en els que consideraven que els garantirien les bones collites i el futur, motiu pel qual adoptaven sants, marededeus, etc. que poguessen fer aquest paper.

Afegirem que Nostra Senyora també fa costat a les parteres, o siga, a les dones que fa poc que han parit. I, per consegüent, de l’esdevenidor de la mare i del nounat. Per això, en uns versos que copsem un poc després, podem llegir que el pastor, “veient la Perla que encontrava; / d’Ivars, la riquesa adora, / que dins sa Horta té amagada” (p. 263).

Finalment, veiem que “volia eixa bella Aurora / ser en l’Horta venerada” (p. 263) i els del poble li ho varen aprovar “i, per això, es va aixecar l’ermita en aquest indret que (…), en aquells moments, era un descampat als afores” (p. 264), això és, on ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, el paganisme i el gaudi de lo eròtic en Pasqua i després

General, , , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La font Bordonera”. Cal dir que, des d’un principi, ja veiem el detall matriarcalista de la font, vinculat amb la dona, com ara, com a font de vida: “De la font Bordonera d’Organyà, es conta una bella llegenda que (…) diu que el comte de Sellent va tenir, del seu matrimoni, una bella filla, d’una formosor fora del normal” (p. 149), i que, quan cresqué, s’adonaren que era cega (p. 149).

“Els bons pares van fer venir tots els entesos en la matèria (…) però no defalliren i, a mesura que la noia es feia més gran i més bella, més confiança tenien que recobraria la vista” (p. 149). Així, si, primerament, captem que la claror (la bellesa immaterial) s’associa a la foscor (la ceguesa i material, corporal), els pares, en qualsevol moment, són optimistes.

A mitjan narració, el comte fa promesa a “Santa Maria d’Organyà de fer-li donació de la font Bordonera si la seva filla recobrava la vista” (p. 149). Llavors, Nostra Senyora, en recompensa al propòsit i a la fe del pare, volgué que “la noia hi comencés a veure, davant l’esclat d’alegria dels seus pares.

Va passar, però, que el comte s’oblidà del compliment que havia promès i, al poc temps, la noia tornava a quedar-se a les fosques” (p. 149). Per tant, el missatge que transmet el relat és que les promeses s’han de fer realitat i, si no, no fer-les. Igualment, veiem que l’oblit i la foscor estan molt relacionades, àdhuc, a banda, amb l’hivern, en aquest cas, simbòlic i que empiula amb passatges posteriors.

En resposta a la nova realitat, el comte fa memòria de la prometença i, “en un veritable acte de contrició, demanà perdó, va renovar la promesa i, a més, va proclamar que, no sols donaria la font Bordonera a Santa Maria d’Organyà, sinó que faria conduir l’aigua fins al mateix temple, cosa que començà a portar a la pràctica l’endemà mateix” (p. 149). Sobre aquestes línies i d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, comentarem 1) que la fonteta, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vulva, 2) que el temple (almenys, el “temple de l’amor”) representa la vagina i, per extensió, la vulva, mentres que 3) l’aigua és el símbol del semen. En altres paraules, per a una bona relació entre el noble (l’home) i la dona (ací, fins i tot, en forma de Nostra Senyora), calia que hi hagués vida així com ho fan un home i una dona que vullguen tenir descendència sense recórrer-hi a adopcions, ni a fecundacions fruit de la ciència.

A més, en concordança amb el paràgraf anterior, en el següent, s’indica que “Era el dia de Pasqua quan l’aigua arribava a la col·legiata. I era, en aquest dia, quan la filla del comte recobrava la vista definitivament per a glòria de qui li havia atorgat i per a satisfacció dels pares i de tothom” (p. 149). Per consegüent, de la mateixa manera que el dia de Pasqua, en el món catòlic, es celebra el triomf de la vida (la resurrecció) sobre la mort, ací (en un relat que sembla d’arrels paganes, encara que adaptat amb trets cristians) ho fa la llum sobre la foscor, detall que, òbviament, té a veure amb el renaixement de la vida amb l’arribada de la primavera.

Així, es pot comprendre per què, finalment, la narració posa que “És tradició d’anar-hi el Dilluns de Pasqua Florida a passar-hi el dia; la gent oeix missa, s’hi queda a dinar i recorda tan bella llegenda” (p. 149), relat, per descomptat, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, ja que la gent que hi va, l’evoca i, de pas, promou el gaudi de lo eròtic i de la noblesa en el dia rere dia. Igualment, entre una dona (la font) i l’altra (el temple), l’home fa d’enllaç i, a més, captem que es prima la part femenina (dos elements) sobre la masculina (el comte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.