Arxiu d'etiquetes: paganisme

Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…

La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).

-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i  bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.

Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.

Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.

I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall” (p. 168), “deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).

En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.

Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.

En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.

Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).

Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, bastidores i transmissores de paganisme ancestral

General, , , ,

Continuant amb l’obra “Les rondalles del Peirot”, del folklorista de Vic, el matriarcalisme també es plasma en la rondalla “La cabana dels Moros d’Avellanet”. Un caçador comenta a un altre que una roca els farà bon paper i, en acabant, li’n parla: “Precisament, aquesta roca em fa pensar en les de la cabana dels Moros. Saps què vull dir? (…) just sobre la vila d’Avellanet, (…), abans d’arribar al coll de Jou, hi ha una cabaneta feta amb quatre rocasses planes, posades una damunt de l’altra, com si fos una barraca de pastors” (p. 101).

Altrament, li addueix uns trets que podríem relacionar amb la força de molts personatges femenins (i de moltes dones) en la cultura catalana. Així, en la primera de les dones que trau, ella, al capdavall, mor; però, en la segona (com si el narrador la relatàs a propòsit), la geganta, fins i tot, venç:

“-Diuen que aquesta cabana d’aquí dalt era l’aixopluc d’una geganta mora, que ella mateixa s’havia construït amb pedres traginades del fons de la vall estant (…). Altres (…) diuen que, mentre pujava les rocasses cap al capdamunt de la serra, amb les mans, que li restaven lliures, s’entretenia tot fent mitja” (p. 101).

Per tant, ací apareixen les dues parts: la faena i la de la part creativa (fer mitja). Com a anècdota, diré que ma àvia materna (1910-2000), més d’una vegada, quan no tenia cap quefer, demanava a ma mare si tenia fil, per a fer ella la seua tasca preferida des que tenia uns set anys: fer ganxet.

Tornant a la contalla, hi ha un vincle entre la mora i la casa; i ella (com, per exemple, en la cultura basca) organitza, gestiona i és bastidora.

En una altra rondalla en el llibre de Gerard Canals Puigvendrelló, “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada”, prosseguim amb el tema de les roques i, potser, de monuments megalítics o d’abans dels temps dels romans (anteriors al segle V). Igualment, la mare fa de transmissora de la cultura tradicional… i a una filla, primerament, com a recopiladora d’una dita que ara ensenya a la xiqueta: “’Val més Roca Mora i Castellneró, que Catalunya i Aragó!’. Saps què vol dir això? (…) I saps d’on ve aquesta dita? No? Ara t’ho explicaré… (…).

Resulta que, antigament, els moros ocupaven alguns castells situats a les muntanyes. (…) El de Rocamora va estar habitat pels moros durant molt de temps; (…) segons deien, sembla ser que els moros hi havien guardat uns tresors preciosos, amagats gelosament en esplugues i en cavorques inaccessibles excavades a la muntanya i que ningú no ha pogut trobar mai encara” (p. 105). Passatges com aquest són molt comuns en llegendes en què intervenen coves, tresors en l’interior de la muntanya, etc., El detall d’endinsar-se podríem enllaçar-lo amb la figura maternal (la terra).

Després, la mareta li narra sobre els moros de Roca Mora i li parla d’un pacte que feren amb els vilatans de Guils. Altra volta, el tema de l’acord, ben lligat als Pobles matriarcalistes: “el seu cabdill va decidir fer un tracte amb els habitants de Guils” (p. 106): establir una fita.

Més avant, el recopilador indica que la nena escoltava en silenci la mare (p. 106). I més: el capitost dels moros va complir la seua paraula, ja que “Hi va col·locar la gran rocassa que, de dalt de la carena estant, marcaria la fita per als ramats dels pastors” (p. 106) i els habitants de Guils la batejaren “roc de la Cabanada” (p. 106).

Quant al simbolisme de la cabana, podria representar llocs en què es farien cerimònies relacionades amb alguna divinitat femenina, puix que la casa, l’acolliment, el niu, etc., empiulen amb la mare i perquè hi ha monuments en forma de cabana que són anteriors a la introducció del cristianisme en la península ibèrica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El festeig i la sexualitat en monestirs i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, adduirem una rondalla que figura en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals i Puigvendrelló i publicada per Edicions Sidillà en el 2020: “El monestir oblidat”. En aquest relat, apareix el tema del festeig.

Així, sobre les viles del Cantó, en Catalunya, el narrador (un noi) comenta a una noia que “abans, aquestes muntanyes i aquestes viles estaven plenes de gent, com a qualsevol altre lloc. La gent tenia bestiar i cultivaven alguns trossos, sobretot, a les valls una mica amples” (p. 84). També indica com es vivia i, entre d’altres coses, diu que “Abans, totes les viles tenien famílies emparentades, totes les cases tenien parents escampats per la rodalia. Quan eren joves, els nois anaven d’una vila a l’altra, aprofitant les festes majors, tot cercant noies fadrines amb qui prometre’s. Un cop començava la relació, els enamorats ho tenien difícil per a veure’s, generalment, vivien a viles diferents i podien haver-hi unes quantes hores de caminada” (p. 85).

A continuació, plasma que el xicot se n’anava a on vivia la fadrina, normalment, de nit: “en deien fer el vistaire, d’això! Era la manera de poder mantenir la relació fins que les famílies no haguessin arreglat els tractes per al casori” (p. 85) i el folklorista escriu “afers de faldilles” (p. 85).

Ben avançada la contarella, el minyó passa al tema del monestir: “enmig de la vall, hi ha una casa molt curiosa que es diu cal Monestir. (…) m’havien explicat que el nom prové del fet que antigament havia estat un monestir, el de Santa Cecilia d’Elins. La seva història té molt a veure amb els amors prohibits i amb els amants pecadors…” (p. 86).

Llavors, el jove continua amb el relat: “Diuen que aquest  monestir, primer, havia estat de frares (…). Veient que el monestir dequeia i que no hi havia monjos que el poguessin remuntar, el bisbe va decidir convertir a poc a poc la comunitat masculina en una de femenina (…). Amb el temps, el monestir va esdevenir un convent de frares i de monges, i sembla ser que, durant molts i molts anys, aquesta comunitat va conviure santament, sense que l’esca del pecat calés entre els seus devots” (pp. 86-87).

Per tant, el pas de la neteja a la brutícia, al pecat, és associat al moment posterior a la introducció de dones en el monestir.

A més, el folklorista Gerard Canals i Puigvendrelló agrega que, segons alguns, un home en forma de comte ben plantat visità el monestir i va seduir les monges i, després, entrem en un passatge amb protagonisme de la nit (vinculada amb lo femení): “el fet és que una nit, (…) els membres del convent es van aparellar els uns amb els altres en una gran orgia i, de resultes d’això, totes les monges van restar embarassades. Al cap de nou mesos, cadascuna d’elles va donar llum una criatura, llevat de l’abadessa, que va tenir bessonada” (p. 87). Aquests mots sobre l’orgia empiulen amb la sexualitat en els Pobles matriarcalistes, ja que és ben vista i de manera més oberta i, igualment, favorable a la dona i amb bon tractament cap a l’home.

Un poc després, en aplegar noves al bisbe, ell decideix clausurar-lo i esborrar “qualsevol rastre dels fets que s’hi havien esdevingut.

(…) Algunes monges van donar els fills en adopció i van ser acceptades com a membres de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò; d’altres, van fugir d’aquestes muntanyes i van criar els seus fills en altres viles on no les coneguessin. Diuen que algunes van esdevenir bruixes o que així se les va considerar” (p. 88).

Aquests detalls dels fills que eren donats enllacen amb comentaris que ens feren sobre la maternitat, per exemple, en famílies pobres o bé en què la dona els havia tingut molt jove.

Finalment, quant als hòmens, “devien a poc a poc col·locar-se per les viles de la rodalia” (p. 88).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, la qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una substitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. ¡Va, anem (…) i, així, aprofitem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà! (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 69-70).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, l’animal comença a mugir i fa camí “fins arribar a la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, hi ha molts detalls matriarcals i feminals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la majordoma, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l de lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però, a l’endemà, la imatge ja tornava a ser al lloc on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que el lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, marededéus protectores del camp català i pervivències paganes matriarcals

General, , , , , , , ,

Un subapartat de l’obra folklòrica sobre les bruixes en la Catalunya interior, i molt interessant per al tema del matriarcalisme català, és “Les tres marededéus protectores del Lluçanès” (pp. 69-70). Així, primerament, posa que, “Al Lluçanès, hi ha la Mare de Déu de Salselles, la de Pinós o Ginebret i la dels Munts, que, quan són invocades, protegeixen de les sequeres i de les trapelleries de les bruixes.

En un temps no massa llunyà, la Mare de Déu de Salselles (…) era considerada la patrona i protectora del Lluçanès” (p. 69). Per tant, una figura femenina (ací, Nostra Senyora) és l’advocada de la comarca, ella en fa de mare.

A banda, també indica uns mots que podrien evocar-nos la Mare Natura i el paper maternal en el paganisme i anterior al cristianisme (en aquest cas, com una pervivència precristiana en la Catalunya del segle XX): “Per això, tots els pobles de la comarca hi anaven en romeria un cop a l’any a implorar la seva protecció: li demanaven ventura per als matrimonis, bon cabal de llet per a les dides, bones i ufanoses cries del bestiar, bones collites i, sobretot, que mai no pedregués i que plogués justament quan feia falta” (p. 69). Matrimonis (harmonia), les mares de llet (maternitat), que el bestiar passe per un bon moment, collites abundoses i bona pluja (“Que faça saó”, que diuen els llauradors de l’Horta de València).

Després, passa a la segona Nostra Senyora: “També (…) la gent de la comarca s’encomanava a la Mare de Déu de Pinós o de Ginebret (…), més popularment coneguda com la Mare de Déu de la Pluja. Molts parròquies del Lluçanès anaven en processó a pregar a la Mare de Déu perquè els concedís la gràcia de la pluja” (p. 69) i, alguns dels versos que li canten, diuen

“preserveu tota la terra

de tempestats i secada

doneu l’aigua desitjada.

Els que recorren a vós” (p. 70).

 

I és que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021, en temps de les seues àvies (nascudes en el darrer quart del segle XIX), “Es vivia de la terra”. Al cap i a la fi, moltes persones tenien la terra com una mare.

Aquests versos també podrien enllaçar amb el fet que, per exemple, abans dels Sants de la Pedra (segle X), hi hagués culte a la deessa grega de l’agricultura (Demèter), una de les arrels del matriarcalisme català.

Quant a la tercera Nostra Senyora que l’autor inclou en aquest apartat, diu que “La Mare de Déu dels Munts (Sant Agustí de Lluçanès) era protectora dels conreus del Lluçanès. Aquesta Verge era invocada per tal de menar el bon temps per als sembrats. La seva especialitat era la de guardar els pagesos de les pedregades.

(…) Com veiem, la gent del Lluçanès confiava molt en les tres marededéus, car eren bones protectores i guardianes de la contrada. La gent de pagès també s’encomanava a Santa Àgata. Els qui més hi confiaven eren els campaners dels pobles” (p. 69).

Cal dir que el fet que els Sants de la Pedra com també aquestes tres marededéus arraïlassen en lo que foren els comtats catalans (recordem el punt geogràfic en què és el Lluçanès), podria explicar que, de la mateixa manera que la deessa grega, hi hagués altres deesses que fessen el paper maternal i d’empara dels fills que s’interessaven pel demà (pels bons fruits) i per la natura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants

General, , , , , ,

Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.

Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.

Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.

En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que

“Allà, entre els somnis del bressol, encara,

Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,

Obria el pensament tot encantat,

Contar la història de Garí sentia

I, junt al nom dolcíssim de Maria,

Lo nom sabia ja de Montserrat”.

 

Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…

Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:

“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,

De la casa pairal de Catalunya,

Guarda’m encara lo sagrat record,

I més d’un fill d’aquesta hermosa terra

Porta el nom venerat d’aquella serra

On l’arbre de l’avior relà tan fort”.

 

Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).

En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):

“¡Santa Maria!… la gentil sultana

Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;

I, en penyora d’amor tendre i feel,

De ses muntanyes, en més d’un paratge,

Miraculosa aparegué una imatge

De la Reina puríssima del cel.

 

I els puigs de nostra terra solitaris

Floriren ermitatges i santuaris,

Tots temples de la Mare virginal,

Los puigs de nostra terra que se’n munten

Just fins a veure com del mar apunten

Los cims de la muntanya catedral”.

 

Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.

Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La Segona Festa de Nadal: arrels carolíngies i matriarcalistes

General, , ,

Prosseguint amb el tema de festes ancestrals anteriors al cristianisme, el 26 de desembre del 2024, en el diari digital “El Nacional”, hi havia un altre article de l’historiador Marc Pons, però en relació amb la festa de Sant Esteve, la qual, encara que fos cristiana, arrelà en zones paganes i podem considerar de línia matriarcal: “Per què els catalans celebrem Sant Esteve i els espanyols no?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/catalans-celebrem-sant-esteve-espanyols-no_1336540_102.html).

L’autor ho situa en l’any 789, en “Època del govern de Carlemany (768-800), rei dels francs, creador dels comtats carolingis catalans i, posteriorment, emperador (800-814). Carlemany imaginava una nova Europa, inspirada en el vell i desaparegut Imperi romà, però construïda sobre la nova realitat germànica i cristiana de l’estat carolingi. I la seva cancelleria promulgaria l’Admonitio Generalis, una capitular que anunciava la Renovatio Carolingia; el ressorgiment de la vella cultura clàssica, però mediatitzada per la vigorosa tradició germànica. Amb el decurs del temps, la Renovatio seria la reforma ideològica, educativa, artística i eclesiàstica més important de l’Europa medieval”, després de la declaració del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà (en el segle IV).

Tot seguit, addueix que, amb la “Renovatio” (“Renovació” en llatí), “Molts elements de la vella tradició romana (sobretot, els relacionats amb aspectes tan importants com la litúrgia i el calendari) serien declarats obsolets i quedarien reclosos al calaix de l’oblit. La Renovatio era la posada de llarg de la cultura franca. Era la majoria d’edat del projecte carolingi, iniciat unes dècades abans amb Carles Martell (l’avi de Carlemany i el primer que havia aturat els àrabs en la seva progressió pel continent europeu). I la nova celebració de Sant Esteve s’emmarcava en el context d’aquesta renovació.

Carlemany i la nova litúrgia

Carlemany va veure la xarxa d’espais dedicats al culte cristià com una gran oportunitat per a divulgar la nova ideologia del seu règim. Va subordinar l’Església i es va servir del seu potent altaveu, format per milers de temples, per fer arribar el seu missatge a tots els racons de l’Imperi. Això explica, per exemple, un curiós detall que forma part d’aquest projecte: es va prohibir la celebració dels oficis religiosos en la llengua llatina culta que, a cavall dels segles VIII i IX, ja quasi ningú entenia; i es va decretar l’obligació d’oficiar en les llengües vernacles de cada territori. El primer esment documentat de l’existència d’una llengua pròpia a la Marca carolíngia de Gòtia (Llenguadoc i Catalunya vella) és amb aquest decret”.

En nexe amb el tema de les llengües vernacles (és a dir, de les autòctones, de les aborígens, no, com ara, de la llengua oficial de la metròpoli), el 26 de desembre del 2024, l’estudiós, filòsof i vernaclista Jordi Salat ens enviava un missatge acompanyat de les paraules que Marc Pons havia plasmat en l’article, ja que, com l’esmentat investigador escriu en l’obra “Vernaclística” (de què és autor-editor), en la versió del 2024, el Papa Francesc (qui ho era a partir del 2013) no practicava el do de llengües. Com a exemple, posava la inauguració de l’estel de dotze puntes i corona de dotze estels en el Temple Expiatori de la Sagrada Família de Gaudí en Barcelona, on usà el castellà o, igualment, la posició del Vaticà sobre el referèndum de la independència de Catalunya celebrat el 1r d’octubre del 2017, de què no digué res a favor de la causa vernaclística catalana, “Potser perquè té lligams o arrels que el relacionen amb el cristianisme arrià i hel·lenista contra el que és hostil el catolicisme niceanià i la cultura de llengua catalana comporta una ensenyança i Coneixement que es vol reprimir i amagar” (p. 11).

Tornant a l’article, Marc Pons considera que Carlemany és el fundador d’Europa, principalment, “perquè va crear la cultura europea. El primer pas d’aquell projecte seria l’esmentada obligació d’oficiar en llengua vernacla. El segon seria l’obertura d’escoles a tots els monestirs dels seus dominis, no per alfabetitzar la societat (tot i que albergava l’ambició que, en un futur no massa llunyà, tothom podria llegir i interpretar la Bíblia, naturalment, a conveniència del poder); sinó per formar els difusors de la Renovatio; abnegats i voluntariosos religiosos, que portarien el missatge i el contingut de les reformes i les implantarien arreu de l’Imperi”.

Sobre el tema de la societat i de la línia de l’emperador, afig que, junt amb els qui feien costat al monarca, sabia que “aquest corrent de renovació no calaria en la societat si no entrava a totes les cases. I aquesta tasca ja no la podien fer els religiosos. L’havia d’assumir la gent, com un fet natural. I el poder construeix un nou imaginari inspirat en els episodis històrics més importants del cristianisme. Nadal era una festa important del calendari cristià. Però, amb la Renovatio, no tan sols esdevé la més important del nou calendari cristià, sinó que, a més, s’apropia de i suplanta les velles tradicions paganes —que encara es practicaven— de les reunions familiars per la conclusió de l’any agrari (finals de novembre) i del solstici d’hivern (finals de desembre); i s’hi superposa. Era el tercer pas del projecte”.

Per consegüent, uns sis segles després, la realitat anava en línia semblant a la dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I, en el Nou Testament), els quals trauen el tema del paganisme, encara viu.

Després, en l’apartat “Per Nadal cada ovella al seu corral, per Sant Esteve cada ovella a casa seva”, inclou que, “A partir de la Renovatio, la celebració de Nadal a l’Imperi carolingi —i això vol dir, també a la Marca de Gòtia—, bressol dels comtats catalans medievals— va rebre un impuls formidable. Es va concentrar la mobilització de gent, que es desplaçava als punts de reunió d’aquells amplis grups familiars, propis de l’arquitectura social medieval. Però els desplaçaments eren llargs, feixucs i, en moltes ocasions, difícils i insegurs. Per aquest motiu, el poder va oficialitzar el caràcter festiu de l’endemà, diada de Sant Esteve, perquè no es volia retallar els temps de reunió; no es volia limitar la difusió de la Renovatio, que era el propòsit final d’aquella nova cultura festiva. I es va instituir la diada de Sant Esteve com la jornada del retorn”.

Enllaçant amb aquestes paraules, el 26 de desembre del 2024, ma mare, per telèfon, em digué que ella recordava la festa de Sant Esteve (dia de la “Segona Festa de Nadal”; “sa Mitjana Festa”, en bona part de les Illes Balears) com a tradicional en el País Valencià i li comentàrem que ho fou fins a 1994 i tot, però que l’esquerra valenciana féu possible que no continuàs l’any vinent. 

Referent a la festa, Marc Pons, dient les coses pel seu nom, exposa que “El cas del Dilluns de Pasqua és idèntic al de Sant Esteve. Ambdós són fills de la cultura social i festiva impulsada per la Renovatio carolíngia. Pel projecte polític de Carlemany, el pare d’Europa i el fundador dels comtats catalans, bressols de la nació catalana medieval, moderna i contemporània. Però no de l’Espanya atàvica que s’ha projectat fins a l’actualitat. La celebració del Dilluns de Pasqua i de Sant Esteve, instituïdes pel mateix poder i amb el mateix propòsit, ens expliquen que catalans i espanyols no compartim ni un mateix origen, ni una mateixa tradició, ni una mateixa evolució. Ni històrica, ni política, ni social, ni cultural. I ens recorden, cada any, des de fa més d’un mil·lenni, que som dues comunitats nacionals diferenciades”.

Finalment, adduirem que això té a veure amb el tema del matriarcalisme i que, com ja ens comentaren en una qüestió que férem anys arrere per a la recerca, ma mare em confirmà que el dia de Nadal era tradició fer l’aplec familiar en la banda materna; i, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, en la casa de la branca paterna de la família. En eixe sentit, encara em ve al pensament quan vivien els meus dos avis materns i el meu avi patern: primerament, anàvem a cals pares de ma mare. I més: Montserrat Cortadella, de Catalunya, el 26 de desembre del 2024 ens envià un missatge en què deia “Un magnífic escrit. Del tema de Nadal i de Sant Esteve, n’era coneixedora, una mica; avui, ho he aclarit. I, lo de la teva mare, sens dubte, es feia així”. Agraesc ambdues aportacions.  Això, coincideix amb l’article “El 26 de desembre, segona festa de Nadal, tampoc no serà festiu a les Balears el  2024” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2023/07/31/383243/desembre-segona-festa-nadal-tampoc-sera-festiu-les-balears-2024.html), publicat en “dBalears”, a què accedírem eixe dia, en què podem llegir que “La tradició és menjar amb la família paterna, ja que el dia de Nadal és tradició menjar amb la família materna”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La festa de fer cagar el tió: arrels carolíngies i la Mare Terra

General, , , , , ,

El 25 de desembre del 2024, amb motiu de la festivitat del dia de Nadal, cercàrem informació sobre Nadal i trobàrem que l’historiador català Marc Pons havia escrit l’article “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no? (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/catalans-fem-cagar-tio-espanyols-no-marc-pons_1336012_102.html), publicat el mateix dia en el diari digital “El Nacional”. Tot seguit, l’exposarem i el comentarem. Però, en primer lloc, direm que, com la festa de Sant Esteve (retirada en el País Valencià en 1994, el darrer any que se celebrà, mentres els socialistes manaven amb majoria relativa i amb el suport de l’esquerra de línia comunista), té a veure amb la tradició carolíngia com també la festa de Dilluns de Pasqua:

“Tarragona, any 714. Fa 1.310 anys. L’exèrcit àrab que, tres anys abans (711), havia iniciat la conquesta de la Península, s’acostava a la ciutat. I l’arquebisbe Pròsper n’ordenava l’evacuació total. L’abandonament de Tarragona, la gran capital del quadrant nord-oriental peninsular des de l’època romana (segle II aC), seria la part més visible de dos fenòmens que canviarien per sempre la traça d’aquella societat: la ruralització extrema i l’exili massiu al regne dels francs. Un cataclisme que posaria fi a una llarga etapa de romanitat (segles III aC a V dC) prorrogada durant l’època visigòtica (segles V a VIII). Unes dècades més tard (segona meitat del segle VIII), els carolingis i els descendents d’aquell exili iniciarien la recuperació i reorganització del territori, però la nova societat que sorgiria ja no restauraria aquella romanitat perduda”.

A banda, indica que “Aquesta història és molt important per a entendre l’origen del nostre corpus de tradicions. Durant aquella etapa convulsa i anàrquica —entre la ruralització i l’exili de la societat romanovisigótica i la posterior recuperació carolíngia (714-801)—, es va produir una eclosió d’elements de la tradició ancestral que, en el cas de la marca franca de Gòtia (actuals Llenguadoc i Catalunya Vella), era de remot origen nord-ibèric i proto-basc (les cultures que havien poblat el territori des de l’antiguitat). De fet, aquest corpus de tradició ancestral mai no havia desaparegut. S’havia conservat reclòs i ocult en el medi rural —pobre i marginal— que mai no havia estat romanitzat ni evangelitzat (no havia estat aculturat) i que havia esdevingut el dipositari d’un corpus de tradicions que, definitivament esberlada la capa de la romanitat, reapareixia i es projectava amb força”.

Aquestes paraules enllacen, com ara, amb punts del llibre “El Comú català”, de David Algarra, en què captem que la presència de lo pagà fou tan significativa durant l’Alta Edat Mitjana (segles V-XI) que perdurava lo ancestral i que, si de cas, més d’una vegada, l’Església acollia i retocava (però no anul·lava) trets que, al llarg de la recerca, hem pogut deduir que tenien a veure amb el matriarcalisme.

Quant a “Què era i què representava el tió?”, passa a un tema que podria evocar els balls de bastons, en què, el fet de colpejar el sòl, a terra, és perquè no estiga morta, sinó amb vida. Afegirem que es fa amb pals grossos, és a dir, amb fusta; i, així, empiulen dos detalls femenins: la terra i la fusta (d’on provenen paraules com “mater”, això és, mare, “matèria”, “maternal”…).

Llavors, Marc Pons escriu que “El tió és un tros de soca que piquem amb bastons i que caga llaminadures. (…) aquella soca, que era fruit de l’acció de la natura (era la branca d’un arbre sorgit d’una llavor soterrada i d’unes arrels emergents), representava la Mare Terra. I, a finals de la tardor, amb la conclusió de les tasques agrícoles (a cavall dels mesos de novembre i desembre), s’interpretava que la Mare Terra estava esgotada i entrava en la fase cíclica d’hivernació (la soca vella). En aquell moment, el tió (la Mare Terra) entrava a les llars amb un doble propòsit. Se l’acollia en agraïment pels fruits de la collita i se l’alimentava per a encarar amb força el nou cicle vital (la primavera)”.

Al meu coneixement, el fet de donar hospitalitat a la Mare Terra, simbolitzaria no deixar fora la velleta (recordem que, en els Pobles matriarcalistes, les ancianes són uns dels pals de paller i tenen un paper molt important) i, així, de rebot, els qui la rebien, reflectien el seu nexe amb lo terrenal, amb lo matern.

A continuació, addueix “Què cagava i què representava el que cagava el tió?

El tió caga llaminadures. Però no sempre ha estat així. En aquelles edat antiga i mitjana que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, el tió cagava aliments que formaven part de la dieta habitual, però que eren molt valorats, per la precarietat que permanentment amenaçava aquelles societats. Les lletres de les tradicionals nadales —d’origen medieval— ens revelen la composició d’aquelles ‘cagarades’: panses, figues, nous i olives, i a les llars més benestants, una miqueta de mel i mató. Però, què simbolitzava, en la cosmogonia d’aquella societat rural, marginal i pagana, aquella ‘cagarada’? Doncs era la culminació del relat iniciat amb l’entrada de la soca a la casa. El tió (la Mare Terra), agraït per l’acollida i pels aliments, renovava el seu compromís amb uns obsequis que simbolitzaven l’abundància futura”.

I, per tant, empiula la part de l’antigor, la dels qui gestionen la casa (els adults) i la dels més jóvens i els infants, que procedeixen de les arrels, del passat, i que són l’esperança (eixa abundància futura, la descendència).

Un poc després, l’historiador català es demana “Per què es picava i què representava picar el tió?” i tornem al tema de la semblança amb el ball de bastons i que la terra estiga fèrtil i que siga un doll de vida:

“Si no piquem el tió, no caga llaminadures. I, segons la tradició, com més fort piquem, més quantitat i més qualitat cagarà. En el nostre pensament actual, de fàbrica científica, picar el tió pot semblar un exercici de violència salvatge, no exempta de certa dosi de sadisme, propi d’aquelles societats assilvestrades de l’antiguitat. Però, per a aquelles societats iniciàtiques —de pensament espiritual— que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, què simbolitzava l’acció de picar el tió? Doncs era una manera natural de desvetllar el tió (la Mare Terra) que havia hivernat des que havia entrat a les cases. Se’l desvetllava perquè ja havia arribat l’any nou, que anunciava un nou cicle vital: la renovació, la reproducció i la perpetuació de totes les espècies que formaven la comunitat de la natura (l’univers)”, una renovació que, simbòlicament, té a veure amb el naixement, amb el nadó i amb el nen en els primers anys anteriors, com ara, a quan ja té cinc (o sis) anys.

En el tema “Per què es cremava i què representava llençar al foc el tió?”, copsem que la llar, no sols era el lloc on solia reunir-se el grup, sobretot, en hivern, sinó que podria representar el caliu, la vida que continua i, “Per tant, llençar el tió al foc i atiar les flames per a assegurar-ne la combustió, era una acció del relat format per l’eix collita-hivernació-desvetllament-renovació-vida-abundància”.

 I més: enllaça amb “La Mare Terra i el Foc, els proto-bascos i els nord-ibèrics, a la base de la nostra tradició”, i inclou que “La Mare Terra (Ama-Lur) és un personatge cabdal en la mitologia proto-basca i el foc és un element cabdal en la mitologia nord-ibèrica (les fogueres de Sant Josep, enceses pel solstici de primavera, i de Sant Joan, enceses pel solstici d’estiu)”.

Afegirem que, en nexe amb “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no?”, plasma que “Aquests pobles (proto-bascos i nord-ibèrics) es troben i es mestissen sobre un territori que els romans —que, a l’arribar a la Península, hi veuen una comunitat cultural amb una singularitat pròpia— agrupen i acoten dins d’uns límits administratius i judicials. Serien (…) els territoris que actualment formen el Llenguadoc, Catalunya, la meitat nord del País Valencià i el terç oriental d’Aragó. Els territoris que van bressolar la Catalunya medieval de fàbrica carolíngia i de vocació europea, radicalment oposada a la resta de dominis cristians peninsulars, singularment perifèrics. Per això, els catalans fem cagar el tió; i els espanyols, que no provenen de la nostra tradició històrica, cultural i política, no”.

No sols això: el 25 de desembre del 2024, Rosó Garcia Clotet ens envià el poema “El tió”, de l’escriptora i bibliotecària catalana Joana Raspall (1913-2013), el qual, al capdavall, posa uns versos que connecten amb el matriarcalisme:

“El tió sap que som criatures

i esperant treure’n llaminadures

li peguem, sens voler fer-li mal”,

 

els quals podrien evocar quan, com ara, Rigoberta Menchú, en el llibre d’Elisabeth Burgos, diu que cal tractar bé la terra, un fet molt comú en totes les cultures matriarcalistes: saben que, si se la maltracta, ens pot fer molt de mal al futur. I, per això, àdhuc, se li lliura part de lo que han arreplegat en les collites i, per exemple, més d’una vegada, se li demana permís abans de realitzar certes obres o accions en què lo tel·lúric tindrà un paper fonamental.

També agregarem un escrit que Martí Teixidó posà en Twitter, en resposta a l’entrada “Fer cagar el tió: amb didàctica i com qui exposa” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2024/12/fer-cagar-el-tio-amb-didactica-i-com.html), la qual havíem fet en el blog “La cultura valenciana és matriarcal” el 26 de desembre del 2024: “El 1926, a pagès. El tió roent sortia de la llar encesa. Llum d’oli que permetia ocultar en la foscor. Contents perquè duia taronges i una teula de torró.

Ja el 1952, al seu fill, podia sortir també un cotxet autopropulsat. I ben contents. I el nen llest ho va descobrir als sis anys”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim el poema que ens ha enviat Rosó Garcia Clotet. Gràcies.

 

 

Bon dia de Nadal i Bones Festes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rectors que es posen de part de lo matriarcal, paganisme i dones fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pastor llaminer”. Així, podem llegir que “Els veïns estaven meravellats de la pietat i devoció del pastor de l’Esquella, car, cada dia, a primera hora del matí, (…) en fer-se clar, el veien entrar a la capella de Sant Andreu i passar-hi una bona estona. Els veïns, (…) amb el pas del temps, s’intrigaren per una tan forta devoció i decideixen comunicar al rector aquesta visita quotidiana” (p. 609). Per tant, com en les cultures matriarcalistes, encara que són molt religioses (i aproven la religiositat, tot i que té molt a veure amb lo maternal i amb la Mare Terra), no ho fan com la descrita en relació amb el pastor.

A banda, això explica que, com posa tot seguit, “El rector no creu pas en la sincera devoció del pastor i observa les anades un dia, dos dies, tres dies i, al final, es decideix a vigilar” (p. 609).

L’endemà, el mossèn torna a la rectoria i copsa què fa el pastor: quan penetraven els primers raig de sol, “entra el pastor i, sense torbar-se a resar cap oració, es treu del sarró una quilomètrica llesca de pa (…) i, amb la llesca a les mans, s’adreça a Sant Andreu” (pp. 609-610). Aleshores, el pastor demana al sant si li sabria greu que untàs ben bé el pa amb l’oli de la llàntia. I, com que Sant Andreu no li deia res, l’home recorre a l’oli.

Així, veiem que el pastor tria fer les coses a curt termini (la qüestió que li fa requereix resposta immediata). Tocant al rector, com que veu que el pastor “ho volia justificar amb el silenci del patró” (p. 610), li diu “Greu i més que greu és el que fas, grandíssim galifardeu” (p. 610). Llavors, el pastor feu camí i, quant a l’oli de la llàntia, el capellà “va descobrir qui era qui l’agafava. Des d’aquell moment, Sant Andreu tingué sempre la llàntia plena d’oli per fer-li llum” (p. 610).

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Una juguesca”. Per a començar, es comenta sobre una nit fosca i d’hivern, detalls que empiulen amb lo femení i amb lo matriarcal. A més, unes quantes persones s’inicien a veure qui seria el valent que, de nit, aniria fins al cementeri i clavaria el ganivet que havien emprat en la matança del porc. Cal dir que el punyal, fa més de dos mil anys, per exemple, estava relacionat amb funcions que, posteriorment, faria el forcat (aïna que, simbòlicament, està vinculada amb l’home, ja que representa el penis).

A continuació, podem llegir que “Una dona que se les portava per la seva valentia, fou la qui va agafar el repte i (…) es dirigí en la fosca nit (…), obrí la porta i va entrar dintre” (p. 614).

Finalment, la dona “el deixà caure amb força, clavant-lo a la terra” (p. 614) i, així, realitzant la recol·lecció. Aquest passatge té a veure amb el paganisme i podríem dir que plasma que la dona és qui fa fèrtil la terra i, a més, no recorre a l’aladre (o arada), que sí que té a veure amb lo masculí (el penis) i amb lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.