Arxiu d'etiquetes: “Mots oblidats pels diccionaris” (grup de Facebook)

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

General, , , , , ,

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita” (Montserrat Anglada Esquius), “Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), “’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’” (Magda Lázaro Mascarós), “’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit” (Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

L’expressió “senyora ama”, un tractament matriarcal

General, , , , , , , ,

 

El 6 de juny del 2021 (i en altres dies), en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Assumpta Capdevila comentà “No sé si és ben bé l’equivalent: nosaltres en diem ‘la mestressa de la casa’” i Consol Foraster Arepacochaga li responia “Sí, ‘mestressa’”. Igualment, Pere Ramon Nadal escrigué “Coincideixo amb na Assumpta. Al Penedès i al Vallès, també en diem ‘mestressa de casa’. La ‘senyora’ només és per les cases burgeses: ‘La senyora de can Nadal’, per exemple”.

El 7 de juny del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Vicent Pla m’escrigué aquest comentari: “Ara, crec, que no ho diu ningú, però jo, que soc major, quan era més jove (i sempre he anat a moltes cases), quan entrava a les cases (puix, abans, estaven obertes), sempre cridava  ‘Senyora ama, on està?’” i, immediatament, li escriguí “M’han fet alguns comentaries molt semblants al teu”. I el 8 de juny del 2021, Jesús Banyuls Garcia em comentà “Recorde, de la meua infància, dir als homes majors ‘La meua ama’ ha fet açò o allò…”. Unes frases interessants.

En el meu mur, el 6 de juny del 2021, el mateix dia que exposí la pregunta, Pere Ramon Nadal em comentà que, “Al Penedès i al Vallès, no hi arribem. En tot cas, reben el tracte de ‘senyores d’en’ les dones de les cases burgueses”. Un poc després de llegir aquest comentari, li fiu un aclariment: “Ací, en l’Horta de València, és una manera de reconéixer que la dona és qui comanda i qui tria en la casa”. I, l’endemà, Rosa Garcia Clotet em plasmava “A Barcelona, és ‘senyora’”. Com que aquest tractament, em semblava molt més pròxim que el del comentari de Pere Ramon Nadal, li vaig adduir que, “Ací, en cap cas implica una espècie de degradació de l’home, per part de la dona. Simplement, és una manera de dir que la dona va per davant de l’home, perquè és qui fa de cap de la casa, de la família (si n’hi ha fills i tot i, àdhuc, si es refereix a l’àvia)”. La resposta de Rosa Garcia Clotet fou “Exacte”, una contestació realment interessant, ja que fa fora la possibilitat d’un enfocament en pla de dona ama i senyora de la casa, com figura, en català, en distintes publicacions en Internet (des de Google fins a Facebook). Un tercer comentari, ara, de Josep F. Nogués, fou “A la Ribera[1], també”. Igualment, Jose V Sanchis Pastor plasmà un comentari que deia així:

“-Senyora ama! Vol un criat?

-D’eixa forma, no en vullc cap”.

I, quan li preguntí si era un acudit, Jose V Sanchis em contestà que “Això ens ho deia l’avia, quan ens gitàvem per terra a l’estiu. O també  quan ens estiràvem i badallàvem”. Com veiem, l’expressió “senyora ama” rep, fins i tot, usos de tipus pedagògic.

Doncs bé: en relació amb l’expressió “senyora ama”, hi ha una rondalla valenciana del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, publicat per L’Eixam Editors en el 2016, en què resta ben plasmada, i allunyadap de possibles males interpretacions. Parlem del conte “Conflicte de novençans”. En aquest relat, hi ha un home i una dona, casats feia poc, que es neguen a tancar una porta i que acorden que callaran i que la clourà qui parle primer. Mentrestant, uns roders (p. 26) entren a la casa i, u d’ells, pregunta:

“-Ací qui viu?

No hi ha resposta. I, com podria ser d’una altra manera si ells, ni el marit ni la muller, no volen parlar!

-Què no hi ha ningú?

El silenci és total.

Els nouvinguts passen avant i es troben els amos asseguts i silenciosos (…). ‘Escolte’, s’adrecen a ell. I aquest tan indiferent com una estàtua. ‘Senyora ama!’, ara li toca a ella” (p. 26).

Com veiem, el tractament a la dona no és un simple “Escolte” (com ho havia sigut a l’home), sinó que, àdhuc, va acompanyat de la consideració de cap de la casa i, a més, de propietària, un detall que ens podria acostar, de pas, al fet que, en llengua catalana, és molt corrent, a la Mare de Déu, no nomenar-la com a “Verge Maria” (perquè no la considerem com una dona encara verge) sinó de “Nostra Senyora”…, com un dia m’escrigué Jordi Salat i com, igualment, plasma Bartomeu Mestre en un article seu en què diu que la llengua és el notari de la identitat.

Però no és l’única rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, en què llegim aquest tractament de “senyora ama”. Així, en la narració “El cigronet”, en què apareixen persones molt obertes i molt servicials, hi ha un home que tracta d’embolicar la troca i, per exemple, veiem un passatge que, en relació amb un home, diu així:

“Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac.

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I, un tracte molt semblant, però també com a “ama”, el veiem en la rondalla “Catalina Culcosit”, del mateix llibre de Cristòfor Martí i Adell (p. 73), quan, com ara, llegim:

“L’ama desperta la fadrina, més adormida encara que una pasterada d’algeps:

-Catalina, què diu la cotorra?

-No li faça cas, senyora, són coses d’ella.

L’ama se’n va” (p. 73).

Com veiem, en aquest conte de l’Horta de València, en un moment s’han plasmat els mots “ama” i “senyora”.

En relació amb l’Horta de València, direm que, el 12 de maig del 2019, en Twitter, Enric Navarro i Valls (https://mobile.twitter.com/enricnavarroiv1/status/1127514376725041152) escrigué que “L’Horta és un matriarcat. Així ho he viscut, jo, a casa: ‘la senyora ama’. Així anomenava el meu iaio a la meua iaia. Elles han portat els ramals de l’economia familiar. Gràcies”. Vaig accedir a aquesta informació el 7 de juny del 2021, tot i que ja l’havia llegida unes setmanes arrere.

A banda, el 7 de juny del 2021, en Google, poguí comprovar que, si es consultava “senyora ama” i, per exemple, hi havia accés a informació en català i en castellà, apareixien moltes entrades relacionades amb un “señora ama” vinculat amb una obra de teatre en castellà. Ara bé, si es feia una “Cerca avançada”  i amb la frase exacta, sí que es podia llegir, no sols la informació sobre el matriarcat en l’Horta, sinó, igualment, l’expressió “senyora ama” en entrades referents a música de Nadal o, per exemple, al conte “El cigronet”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan diàriament.

 

 

Nota: [1] En al·lusió a la Ribera de Xúquer, tenint present que és un comentari d’un valencià.

“Camí de la font”, cançó eròtica i raboseria

General, , , ,

 

El 14 de maig del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre escrigué una cançó, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:

“La noieta va a la font,

a buscar un cantiret d’aigua,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

Larala, la, la.

 

Quan arriba a la font,

li botzina, així, sa mare:

-Molt enfarinada.

-És la pols que aixeca l’aire.

Larala, la, la.

 

-Jo no veig que faci vent,

ni que aquí hi hagi pols tan blanca.

-És que, al fill del moliner,

la noia li agrada.

Larala, la, la”.

 

Aquesta cançó, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre la meua àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.

Un dia, anaven tots dos junts pel carrer i, una dona, li feu una pregunta sobre com estava i més. La meua àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, que era més prudent que ella, li demanà:

-Amparito, tu, ¿de què coneixes a eixa dona?

-Jo, de res. Però com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.

-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!

En altres paraules, que, tant la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font”, com la meua àvia Amparo (1910-2000), actuen amb molta raboseria.

Agraesc la col·laboració i la generositat de Francisca Farre, una dona molt oberta.

 

 

 

 

La tarara

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:

“Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el catxirulo

no li s’empinava”.

 

En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel),  o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”.  Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:

‘Ja ve dia de Pasqua[1],

dia  de les mones,

ai, que pantorrilles[2]

tenen les xicones!

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.

S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.

‘Els panous de Poldo [era un forner]

no volen pujar;

les dones, calentes,

li volen pagar.

Els de ca Vendrell [altre forner]

han eixit[4] pitjor:

no li diuen res

perquè és un discutidor”[5].

 

A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia  una que diu així[6]:

“Si vols plantar un bon favar (7),

sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].

De la collita de les faves,

un collar jo et faré

i la figa més bonica,

enmig que te la posaré”[10].

 

La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i, al cap de mitja hora[11],

les deixa pelades[12].

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual, amb lleugers retocs, diu així:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i al cap de mitja hora

ja estan pelades.

 

(Tornada)

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la bailo yo[13].

 

El dia de Pasqua

Miquelet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada) 

 

El dia de Pasqua

Vicentet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada)

 

Ella porta pirri,

i pintetes, morrongos;

colorets postissos

p’a enganyar al nóvio.

(A la tornada)” (p. 313).

 

 

Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.

Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

 

Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.

[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.

[3] Textualment. És una forma correcta.

[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.

[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.

[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.

[7] Un favar és un camp on es planten faves.

[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.

[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.

[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.

[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.

[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.

[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”. Igualment, hem escrit “Miquelet”, “Vicentet” i “p’a” (en lloc de la reducció “pa”, per influència de la forma castellana “para”, ja que la forma valenciana és una simplificació de “per a”, en més d’una font, escrites “p’a”), perquè les considerem genuïnes i, això sí, comentarem que, popularment, es pronuncien “Micalet”  i “Viçantet”.

“La cançó del Jordi”, un exemple de persones amb molta espenta

General, , , , , ,

 

El 30 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Angelo Gil Falcó escrivia: “Parlant de cançons eròtiques, em ve a la memòria una que cantava a nivell d’amics’ Josep Guardiola i amics d’ell. Es deia ‘La cançó del Jordi’.

Deien alguna cosa així:

‘No hi ha déu que se’n recorde,

de petit, a dures penes,

tocava el culet a les nenes.

Un dia, al baixar l’escala,

va tropessar amb la cigala.

Els metges van dir:

‘això no és res’

i va morir a un quart de tres.

Per a fer-lis[1] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta,

no podien alçar el bagul

per por que els donés pel cul’”.

 

En relació amb aquesta cançó, el 22 de desembre del 2020, en un altre grup de Facebook, Joan Carrera Casacuberta escrigué “Era molt més llarga. Jo no la sé tota, ni de bon tros… Alguna estrofa que recordo:

‘Quan en Jordi era petit,

se la pelava tota la nit,

s’entenia amb la pubilla

de la propera masia,

que, de nom, es diu Amàlia,

i en té, un cony, com una dàlia”.

 

Àdhuc, el 22 de desembre del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Jordi Roig Collado afig una lletra d’aquesta cançó d’en Jordi, la qual diu així:

“Aquesta és la història d’en Jordi,

que no hi ha déu que se’n recordi,

tot jugant a tocar esquenes,

tocava el cul a les nenes.

Arribava a casa seva escalfeït

i  se la pelava cada nit.

Un dia va trobar l’Eulàlia,

que té el cony com una dàlia,

i, de tant burxar amb el dit,

n’hi va fer un, de petit.

Espantat per sa proesa,

va marxar cap a Manresa

i, un dia, baixant l’escala,

va ensopegar amb la cigala.

Els metges no varen poder fer-hi res

I va morir a dos quarts de tres.

Però, per fê’ls-hi[2] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta

i no podien tancar el bagul

per por que els hi donés pel cul.

I aquesta, senyors, és la història d’en Jordi,

que no n’hi ha déu que se’n recordi”.

 

Per mitjà de l’aportació d’aquestes tres persones, hem pogut tenir accés a aquesta cançó i, de pas, fer possible que es pogués difondre. Afegirem que té molts punts en comú amb la cançó “El vicari de Xodos”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna fer-los.

[2] Ús, en el camp musical, en lloc de fer-los-hi.

“Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, dones amb molta iniciativa

General, , , , , , , , ,

 

El  21 de novembre del 2020, en el meu mur, Assumpta Capdevila escrivia: “’Tiren més dos mamelles que dos carretes’. No ho dic, però ho he sentit sempre en castellà. He trobat, en la revista Núvol, ‘Tira més un pèl de dona que cent mules’.

Crec que es pot interpretar de dues maneres diferents. Una, en el vessant sexual; i, l’altra, sobre l‘empenta de les dones”. El mateix dia responguí a Assumpta Capdevila “Efectivament. Jo ho veig més per la gran iniciativa que tenen moltes dones”.

Igualment, el 20 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Joan Soler Cantallops escrivia “Tira més una catalana que una tartana”.

Com a exemple, en línia amb les frases que estem tractant, el 29 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor comentà, en paraules seues, “Una anècdota d’anar per casa, matriarcal a més no poder, encara que parega bròfec.

Una parella, amics meus, la dona es va encabotar en una qüestió que no ve al cas i l’home seguia sense baixar del burro. Al remat, la dona va i li mostra mitja bacora (sexe) i li diu, a l’home:

-Ho veus? Doncs, lo que falta, per a quan tu vullgues moure”. I, immediatament, li comentí: “¡Un bon exemple, Jose! Em recorda la cançó ‘Teresa ‘la Catalana’”, amb la lletra del Sifoner”.

El 12 de desembre del 2020, que, en el meu mur i en molts grups, escriguí la frase “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, després d’indicar que, per a mi, “entre altres coses, vol dir que les dones actuen amb molta espenta”, immediatament, hi hagué respostes. Aíxí ,en el grup “Dialectes”, foren “A Sueca, també s’ha dit molt. Quan una xica et diu alguna cosa amb la qual sembla que no estàs d’acord, però ho agafes com si fora així” (Emilio Ferrando Escrivá), “Que l’atracció sexual pot ser més forta que cap altra cosa” (Josep-Lluís Navarro Lluch), “A Favara, vol dir que l’opinió de la dona és la que val, per damunt de la de la teua família o amics. És la que més força té” (Rosa Bixquert), “L’atractiu sexual, l’imant, que ens atrau” (Jesus Aviles), “L’expressió vol dir que molts homes es pleguen a allò que vulgui la dona com a parella sexual”[1] (Xirristi MIrristi).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francesc Castellano escrigué “Per a mi, significa que lliga, que estira, que condiciona, un ‘enconyament’ que totes les raons que s’hi puguin fer”.

Igualment, el 13 de desembre del 2020, en un correu electrònic de Concha Ridaura Cumplido, veiem que “Hi havia sentit el significat que dius tu. No obstant això, puc dir-te que, ací, a Benetússer, els meus tios que em duien 50 anys (jo, ara, en tinc 55), li donaven un altre significat i és el següent: la importància que tenien les dones alhora de decidir sobre les qüestions dels hòmens o de la família política. Me n’explique millor: les dones tenen més força a l’hora de decidir sobre les qüestions familiars, personals del hòmens, que la seua pròpia família de naixement i, fins i tot, els amics o el que siga més raonable en eixos moments, quan aquests hòmens hi estan enamorats o/i ‘enconyats’.

Vaja, que són les dones les que manen, i no ells.

Aquesta expressió l’he sentida moltes vegades en disputes familiars, quan s’imposava la decisió de la cunyada de torn per damunt de la família de l’home, dels germans o dels amics. I l’home obeïa a la seua amiga, parella o dona, per damunt del que desitjava, el que era convenient o del costum de la seua família política.

Quan un veí va fugir de sa casa deixant a la dona i els seus fills perquè es va ‘liar’ en una xicona més jove, i va perdre l’oremus sense pensar les conseqüències.

Quan un home / xic coneix una xica i se n’oblida de l resta del món que hi era important per ell.

Desitge que servisca. Als meus tios, els agradava molt aquestes frases fetes.

Un abraç. Ànim! En aquesta tasca”.

També el 13 de desembre del 2020, poc després de llegir el correu electrònic de Concha Ridaura, li diguí que estava totalment d’acord amb lo que ella havia escrit i que, de fet, ma mare i jo ho havíem comentat algunes vegades, com també amb amics que conec per Facebook. I, per descomptat, amb més persones, com ara, un amic que coneix molt sobre la cultura colla, de Sud-amèrica i matriarcal.

El 13 de desembre del 2020, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Carme Tamarit Martínez, que la vespra havia escrit “De xicoteta, escoltava així. Se deia perquè manava més una dona que un home”, en resposta a uns quants comentaris en el mateix grup, comentava “Sóc jubilada. Ho dic perquè vos feu una idea de l’edat. Quan jo era xicoteta i escoltava a les dones del carrer o ma mare dir ‘Tira més…’ era perquè alguna veïna li deia al fill que li fera algun ‘recao’ i no podia. Si li trucava la nóvia, corria per fer-li el ‘recao’. Les dones del carrer (…) deien ‘Mira, tira més…’”.

 

 

Nota: [1] És més extens.