Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.

Dones pageses, organitzadores i amb la darrera paraula

General, , , ,

Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera en 1936 i, com veiem molt prompte, “Pagès tota la vida i escriptor d’ençà de la jubilació”), editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui administra la casa sinó, altrament, és qui tria amb la seua darrera paraula, és qui fa de cap, és qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre és estructurat per estacions i aquesta n’és la darrera), hi ha un passatge que diu

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tenalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament, agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge sucós (en nexe amb el tema de la gestió i amb el paper actiu de la dona) en què es diu que el pare és amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no és gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu, de feina, en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara, no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa, bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes, a tu, et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna-los-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174). Així, no solament ha estat una dona (i, ben mirat, la de més edat, la padrina) qui ha fer la darrera valoració, sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el nét) accepta i, per consegüent, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a banda, com es reflecteix en el passatge, no ho fan, per exemple, amb resignació, sinó positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un text en què es capeix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2]” (p. 176).

Francesc Castellano Vilamu, sobre la gestió de la casa en les famílies catalanoparlants, en un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, escriu “es podria haver ampliat molt més si hi hagués hagut aportacions de gent de les viles del Pirineu, un micromón, o de viles petites de la Catalunya central, on el pes de les dones portant, no tan sols la casa sinó, en molts moments, les terres, ha estat fonamental”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.

El matriarcalisme en refranys i dites vernacles

General, ,

En aquest punt també plasmarem dels que figuren en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953), en la segona reimpressió, de 1973. Així, en el punt “Refranys” (pp. 188-203), en posa dels que hem considerat que reflecteixen el matriarcalisme. Tots ells, com indica l’autor, foren recopilats en la vila valenciana de Bèlgida (la Vall d’Albaida):

“A mi, em diuen ‘fes’ i,  a tu, ‘porta’” (la dona és la part activa i el marit li porta diners perquè ella els administre).

“A on va la corda, va el poal”. On va la dona, va un home; molt present en el folklore vernacle. D’acord amb l’arqueòleg, es refereix al llaç indissoluble del matrimoni.

Relatius al sentiment de pertinença a la terra o, com ara, a la preferència pel camp: “Bona és València, però, ¡ai, Pinet de la meua vida!”, “Gent de poblet, gent de roglet”.

“Cada olleta té la seua tapadoreta” (l’olleta simbolitza la dona, lo receptiu; i la tapadoreta lliga amb l’home, en aquesta dita). Ben mirat, es pot veure com a eròtica. “El marit i la muller, a la vellesa, són menester”.

En pro de la mesura: “Carabassa: ni poca, ni massa”, “El poc mal espanta; i el molt, amansa”, “Entre poc i massa, vol mesura”.

A favor de la maternitat (o que hi tenen a veure), en fa esment, d’alguns: “El que cria, té alegria” i afig que “Criar és produir; i, qui produeix, s’enriqueix”, “Els testos, a les olles” (els fills, a les mares, en què la dona figura com a acollidora).

Tocant a la cultura de la faena, hi ha “El que el peixet vol menjar, el culet s’ha de banyar”, “El que juga, no torra castanyes”, “En este món, uns pasten; i altres van al forn” (aquest detall evoca lo matriarcalista, ja que ningú resta fora), “Amb paciència, tot s’alcança”, “Faena feta no porta estorb”, “Si en vols més, para el cabàs”, “Tot ho sàpies fer i res tingues que menester”.

Quant a l’empatia i a la vida social, captem algunes dites: “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”, “No et burles del meu dol que, quan el meu serà vell, el teu serà nou”.

Finalment , n’hi ha que exposen altres trets dels Pobles matriarcalistes: “Més val home que hisenda i dona que diners”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones transmissores de la cultura tradicional, educadores i la maternitat

General, , , , , ,

Una rondalla que escriu Mariano Jornet Perales en la seua obra “Bélgida y su término municipal” és “Rondalla del Cigronet”, amb una versió semblant a les d’altres indrets. Primerament, comenta sobre el paper de les contalles i el de les mares: “Les mares belgidanes (…), quan, per algun motiu, (…) plora el xiquet i es desespera, li anuncien la rondalla del Cigronet i, en oir-ho una única vegada el xicotet, deixa de plorar en sec i, amb un lleu somriure, indica a la mare que ella ja pot començar el relat” (p. 181).

Un poc després, indica que una velleta només tenia un cigronet. S’acosta a una veïna i, amb molta humilitat, li diu:

“-Senyora ama: mentres vaig a missa, ací, en sa casa, em deixe este cigronet.

La vella se n’anà a l’església i, en tornar, demanà a la veïna el cigronet.

-Allí, en el canteret, el té.

-En el canteret, no hi és  -replica la vella.

-Doncs, la gallineta se l’haurà menjat.

-La gallineta o el cigronet, el cigronet o la gallineta -deia la vella, sense parar.

-Tinga, tia enfadosa: la gallineta.

Amb la gallina al braç, la vella se n’anà a una altra vila” (p. 181).

Cal dir que la dona dóna la gallina (animal que, en algunes narracions, representa lo femení).

I, així, a diferents viles, on li donaran un porquet i un bouet (el qual, més aïna, fa el paper de la vaca i, per tant, de la maternitat, com ho podem copsar en el context).

Ben avançada la rondalla, capim que, “Tan prompte com la vella se n’anà, una xiqueta de la casa esclatà a plorar i deia:

-Jo vull fetget de bou, que no cou… Jo vull fetget de bou, que no cou…

Davant la insistència de la xiqueta, la mare obrí el ventre al bouet, li’n tragué el fetge, el donà a la filla i, després, va cosir el ventre del bouet” (p. 182).

Aquest darrer passatge evoca relats en què la vaca fa de subministradora.

Després, la velleta se’n va a una altra vila (però amb la xiqueta, qui havia estat el pagament que li havia fet una senyora ama).

Nogensmenys, en aplegar a un forn, l’anciana hi deixa el sarró en què era la criatura, perquè volia pegar un passeget.

Ara bé: quan més clients hi havia, “entre les moltes xiquetes que hi havia, se’n va oir una que deia:

-Mare: jo vull una coca.

-Tia: per a mi, altra -afegí la del sarró.

En adonar-se les dones que hi havia una xiqueta en el sarró, la tragueren del tancament i, en el seu lloc, hi ficaren una botija plena d’aigua. En això, aplega la vella, carrega el sarró a l’esquena i se n’ix de la vila” (p. 182).

Com podem veure, els personatges que salven la xiqueta són dones i, a més, fiquen un objecte de recollida (la botija), el qual, ben mirat, connecta amb un símbol femení i molt present en obres matriarcalistes (sia una contalla, sia un poema, sia una cançó): l’aigua.

Finalment, com en altres versions d’aquesta rondalla, l’anciana fa via i, “pel camí, començà a gotejar la botija.

-¡Ah, brivalla! ¿Com que et pixes a la meua esquena? La pagaràs.

I, en aplegar al riu, tirà la botija a l’aigua, creient que hi tirava la xiqueta” (p. 182).

La dona considera que la xiqueta es burla d’ella i que, igualment, ho fa per darrere, és a dir, en una situació de desigualtat. No obstant això, com que la rondalla pretén salvar la nena, la maternitat i l’esdevenidor, en lloc de les males accions (ací, representades pel caràcter de la velleta i de la seua manera de respondre a la gent), les dones (com a mares) s’han posat de part de la infantesa i, així, de l’esdevenidor i de la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme valencià en el segle XIX, dones organitzadores i sexualitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).

 

El matriarcalisme valencià, historiografia i tarannà català en el segle XVIII

General, , , , ,

Ja ben avançat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor entra en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment. Com a exemple, en el capítol “Costums”, comença escrivint sobre el “Caràcter dels habitants” (p. 119) i trau molts mots que ens han comentat (o que hem recollit) en relació amb els catalanoparlants d’arrels catalanes (i que nosaltres remarquem):

“Els qui hagen estat en Bèlgida, hi hauran pogut advertir que és una vila que es distingeix pel seu tarannà franc, noble i hospitalari; molt sobri, emprenedor i actiu, tant que, quan les seues aspiracions van més enllà dels reduïts límits del terròs, emigra a altres viles (…). La seua afecció a les diversions no reconeix límits i, amb qualsevol pretext, el belgidà organitza festes religioses, llança la pilota i fa córrer la pólvora; correcte i senzill, raboser i discret, enèrgic i prudent, són dots que el distingeixen. ¡Quina pena tan gran que la natura no haja dotat la vila d’eixe do que vivifica les ciutats i que reverdeix els camps, l’aigua, perquè en resultàs un indret encisador!” (p. 119). Són trets que, a més, reviscolen en l’apartat que hem traduït com “Acudits, anècdotes i històries” (pp. 162-188).

Sobre aquest tema relatiu a lo rural i a la ciutat, agregarem que, en l’article “Quan ens imposen la idea que parlar català a un castellà és de mala educació?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/quan-ens-imposen-idea-parlar-catala-castella-es-mala-educacio_1450824_102.html), redactat per l’historiador Marc Pons el 12 de juliol del 2025 en el diari digital català “El Nacional” i a què accedírem el mateix dia, es pot llegir que “El règim borbònic presentava el castellà com la llengua de la llum, de la sapiència i del poder, que prestigiava els seus parlants. Clarament contraposat al català; reduït a la categoria de la foscor, del passat i de la gent rústica i illetrada que havia quedat exclosa de la cultura, de la ciència i del futur. 

El règim borbònic havia creat la idea de la necessitat de saber castellà per a ser algú en aquell nou escenari. Però, tot i això, aquell trànsit no s’aventurava fàcil. La societat catalana del XVIII era, únicament, catalanoparlant; i el règim borbònic era, especialment, maldestre en les seves comeses. Per posar, només, un parell d’exemples, direm que el 1730 el règim va donar per finalitzada la pròrroga que tolerava l’ús del català a les sales de justícia”[1].

Tornant a Bèlgida, en aquesta secció secundària sobre gràcies, molt prompte, exposa paraules que tornen a reflectir el matriarcalisme, molt viu en la gran majoria dels indrets i, és clar, en moltes narracions del primer terç del segle XX o anteriors: “Encara que alguns puguen semblar-ne fantàstics, tots ells són escenes de la vida real (…). Són quadres vius dels nostres costums que l’enginy va retractar recorrent a la gràcia i a l’acudit. Són l’expressió fidel de l’ànima belgidana, tan neta d’odis i de rancors com és plena d’entusiasme i d’afecte cap als seus. Si el lector no coneix els fills d’aquesta vila, li bastarà la lectura d’alguns relats i descobrir en ells el caràcter franc, noble, joiós, burleta i planer que els encoratja” (pp. 162-163).

De fet, en el punt “El primer miracle de Sant Blai”(p. 166), l’arqueòleg Mariano Jornet Perales diu que “la bona dona posà alguns parapeus i només va assentir quan rebé del seu marit la promesa formal de llevar-se els pantalons fora de la vila.

Disposat a complir fidelment el manament de la seua muller, un dia, de bon matí, eixí de Bèlgida muntat en el millor ruquet” (p. 166).

Entremig, en tornar cap a on vivia, l’home es lleva els pantalons… i els perd. Ara bé: com que ell no sabia si castigar Sant Blai o fer-ho a l’animalet, fa camí i, ja prop de l’ermita de Sant Antoni, el veu un amic, qui li diu:

“-Xe, Miquel, ¿d’on véns amb vestit de mitja gala?

-De portar un Sant Blai per al Carrer de Baix.

-¿L’hauràs triat miraculós?

-Com que, abans d’entrar en la vila, ja ha fet un miracle.

-Quin?

-Perdre’m els pantalons!” (pp. 166-167).

 

Per consegüent, l’amic del marit, sense burlar-se, recorre a eixa ironia que permet que qui havia anat amb el ruc, continue confiant en ell, que hi haja bona cordialitat i, de pas, el segon no fa ús d’una humor cínica, ni amb intenció de menysprear.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El Decret de Nova Planta per a Catalunya data de l’any 1715.

 

El matriarcalisme valencià del segle XVIII en l’educació vernacla i la dona

General, , ,

Anècdotes i altres relats del folklore vernacle recopilat en el llibre  “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

Una altra font en què hem trobat informació folklòrica interessant i que, altrament, reflecteix la línia il·lustrada (del segle XVIII en avant) en ple segle XX, és l’obra “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (arqueòleg valencià, 1869-1953), 2a impressió, publicada en la ciutat de València en 1973[1].

Així, dedica un apartat extens a la instrucció (pp. 56-64), passa al caràcter dels habitants d’aquesta vila valenciana (p. 119), exposa sense embuts sobre la consideració a la dona (“El respecte i la consideració a la dona són distintiu del belgidà; a la dona, se li confia la cura dels fills i els quefers de la casa i, a l’home, el subvenir, amb la seua faena, a les necessitats de la llar; només en èpoques de recol·lecció del raïm, de l’oliva i de la garrofa, la dona auxilia amb el seu jornal”, p. 125) i, en la plana 162, inicia un apartat d’acudits, d’anècdotes i d’històries populars en l’indret.

Com a investigador vinculat amb la localitat on havia nascut, Bèlgida (de la comarca de la Vall d’Albaida), comença el punt “Instrucció”, dient que en el segle XVIII “En Bèlgida, com en altres parts, hi hagué belgidans distingits que provaren la seua amor a la vila i a l’ensenyament, mitjançant el llegat de tots els seus béns per a aquella finalitat” (p. 56) i, ben avançada la pàgina, inclou com a exemples un prevere i un oncle seu (qui era capellà) en pro de la instrucció… en línia amb la cultura vencedora en la Guerra de Successió (encara que no es diga).

Nogensmenys, la cultura vernacla era forta i viva: “aquells llegats no donaren el resultat que es proposaren (…). Clama al cel la lectura de molts documents del segle XVIII i de part del segle XIX en què ni el batle, ni els regidors els autoritzen perquè no saben signar. I, si això ocorre amb els elements directors de la vila, ¿què no passarà amb la vila, pròpiament, dita?” (p. 57). No cal oblidar que, en la mateixa plana, hi ha una nota en català plasmada en 1791 pel “Racional de la Seu de València en el corrent any 1791”, o siga que, tot i els decrets eclesiàstics, com ara, de l’Arquebisbe Mayoral (en relació amb l’obligatorietat de batejar-se en castellà), la llengua vernacla era emprada en texts de l’Església valentina.

Això explica que, malgrat la riquesa cultural tradicional en nexe amb el folklore, l’arqueòleg valencià parle d’una “Pobresa cultural  tan gran (…) que (…) la instrucció de la joventut pateix un retrocés (…).

Però el mal tenia arraïls més pregones: romania en la idiosincràsia de la gent que veia en el mestre, no l’instructor i l’educador dels jóvens, sinó un no desitjat a qui, amb tots els mitjans, calia vexar, acaçar i fer nosa” (p. 58).

Aquests mots enllacen molt amb els que un amic coneixedor de la cultura colla plasmava en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, del 2017, quan tractava sobre el paper d’aquesta matriarca com a educadora i com a transmissora del llegat matriarcalista del Poble autòcton: “L’àvia Damiana procurava instruir els xiquets en la seua idiosincràsia, els introduïa en la seua història i en les seues tradicions, els preparava per a viure com a seminòmades i els descobria els secrets de la ramaderia (…) i dels seus derivats, a llegir l’oratge i a saber distingir herbes medicinals i minerals valuosos. També a conéixer l’organització del seu Poble, partint de la cultura matriarcal i del seu sistema de govern, tot açò, estrany i ignorat per l’escola oficial de l’Estat” (p. 20) i, com ara, afig que “No se la veia vacil·lar en aquesta tasca, digna d’admiració, ja que, tot i que vivia en franca minoria, ¡amb quin orgull i amb quina tenacitat vetlava pel seu Poble, perquè no fos absorbit, ni anihilat per la cultura oficial imperant! (…) amb eixa perseverança, continuava assolint la permanència i l’existència dels colles, de la seua cultura i dels seus costums, de la seua religiositat, de les seues cerimònies, dels seus oficis i del seu sistema social i familiar” (pp. 20-21).

Ja ben entrat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor ens endinsa en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Ací traduirem l’obra i si, en l’original, és en llengua catalana, l’adaptarem.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ritus de pas cap a la maternitat, mares i infantesa

General, , , , , ,

Tornant a l’esmentada obra de Joan Soler i Amigó i de Roser Pubill sobre les bruixes, en la rondalla “El pla de les bruixes” (pp. 198-200), ens trobem amb trets semblants, els quals, altra vegada, hem considerat propis d’una contarella de pas o bé en què es tracta de fer miques lo relatiu a les bruixes. No obstant això, capim que, “Entre Mieres i Falgons, hi havia, dalt de la carena de muntanya, l’anomenat pla de les Bruixes, on es deia que les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit. (…) Moltes bruixes venien de molt lluny, (…) altres eren de la rodalia” (p. 198).

Així, comencem la narració amb un detall que sol anar més aïna unit a les dones: la tendència als aplecs, a les reunions, a les trobades, a lo col·lectiu.

A continuació, el narrador entra en un passatge que, com altres posteriors, ens evoca l’amor romàntica (pròpia de les cultures patriarcals), en aquest cas, mitjançant un noble: “En el poble de Torn, (…) hi havia una casa coneguda per cal Fuster, amb un hereu fadrí, alt com un pi, cepat com un roure i de bon beure, tant que les pubilles més riques dels contorns s’hi haurien casat a mans besades. Però ell no volia pas cap noia rica, perquè estava enamorat d’una pastora, d’una noia sense pare, ni mare i sense ningú al món, que s’havia llogat (…) a pasturar les vaques” (p. 198).

Tanmateix, la dona no apareixerà com a alliberadora imprescindible del fadrí. És més: no solia anar ben vestida, ni ben calçada i, tot i això, “quan passava, feia girar tothom. Però ella no mirava ningú de fit a fit, sinó sempre al lluny (…). I la seva mirada era dolça i tan fonda que, per això, l’hereu de cal Fuster se n’havia enamorat” (pp. 198-199).

En acabant, encara que la mare del jove diu al xicot que s’ho lleve del cap i que no isca amb una dona de què “No en sabem res, ni d’on ha vingut, ni com es diu. No pot ser cosa bona” (p. 199), l’hereu prossegueix amb la seua línia idealista: “no podria estimar cap altra noia al món” (p. 199).

Per això, un dia que la joveneta anava amb el ramat, ell la cerca bo i amagat i veu que “La vacada va començar a passar el riu a gual, i ella (…) es treu els esclops i es capbussa al riu per la banda més fonda. Però, vet aquí que, en sortir per l’altra riba, ja no era una pastora, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc” (p. 199).

Així, podem dir que la fadrina 1) fa de líder (les vaques també travessen el riu, com ho podrien fer les persones que confien en un xiquet que passa a la jovenesa i compta amb bon suport), 2) aplega a la menstruació (s’endinsa en una etapa nova de la seua vida, en desfer-se dels esclops, en nexe amb la cançó valenciana “A la vora del riu, mare”, com ens comentà un informador durant la recerca, en què una xicota es deixa les espardenyes a la vora del riu), 3) connecta amb la mare (la part més interior i tot de la part aquosa) i 4), en haver eixit de la infantesa, ja és una xica més aïna guilopa, eixerida (trets que, junt amb el de l’astúcia, solen empeltar amb la rabosa).

Ben mirat, amb el seu paper de guineu, entra en la boscúria, en una part desconeguda, oberta a l’aventura i amb natura.

Ara bé: “El noi de cal Fuster li recull els esclops i es torna a amagar. Al cap de poc, veu tornar la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l’altra riba altre cop pastoreta. Però no veu els esclops” (p. 199).

Podríem enllaçar-ho amb el fet que ell li demana la mà, festejar amb ella (ja no té el calcer infantil), encara que ens sembla més que ell tracta de fer-li un xantatge:

“-Ah, guineu! -li va dir el noi-. Els esclops els tinc jo i, si no em dius on has estat, no te’ls daré mai de la vida.

-Doncs, sàpigues que sóc bruixa i he anat a la Cademont de Ventatjol a embruixar una covada d’ous” (p. 199).

En altres paraules, ella ha penetrat en la banda maternal (la balma) i, igualment, amb intenció de ser mare d’uns quants fills (els ous de què parla).

Això explicaria que, tot seguit, el recopilador incloga que “Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n’ha cantat ni gall, ni gallina… I ara penseu la sorpresa de la mestressa de la Cademont quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou, va sortir un dragonet. I cada un d’ells fugia rabent bosc amunt cap al pla de les Bruixes” (p. 199).

Per consegüent, captem papers simbòlics: 1) la joveneta amb els esclops, 2) la vaquera procedent de l’interior de la terra (on havia preparat l’embaràs), 3) la desaparició de la vaquera (deixa arrere l’època juvenil avançada) i, de pas, 4) entra en el seu paper de mestressa (dona i mare) acompanyada 5) de les xiquetes (puix que el dragó és un animal femení) àgils i que prefereixen arriscar-se i fer vida pel bosc, on havia anat sa mare, en compte, com ara, de la vida urbana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que fan de guia, el lligam jove i velleta i la consistència matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, hi ha una contalla en què copsem trets matriarcalistes i que, atenent a l’any del naixement de l’autor del llibre d’origen (Jean-Claude Pertuzé, 1949), podria haver estat retocada o bé presentada de manera diferent que en el segle XIX o que a primeria del segle XX: “El pont de teranyina”. En el relat, posa “Diu que, una vegada, un jove, fill del senyor del castell de Pomers, va deixar la seva estimada Floreta, una pastora que guardava el bestiar, per la vescomtessa d’Èvol. Floreta, menyspreada, no se’n sabia avenir. Enmig del bosc, hi havia la cabana de Naneta, una vella que hom tenia per bruixa. La vella s’ho esperava: ‘Entra, Floreta: en què et puc ajudar?’” (p. 197).

Com podem veure, ens trobem amb unes línies amb una mena de menyspreu cap a la senzillesa (la pastora, a diferència de la noble, tot i que la figura del pastor és vinculada amb lo patriarcal, encara que la Generalitat de Catalunya premiàs l’any 2022 una pastora de més de noranta anys i no, com ara, un sindicat de pagesos).

Llavors, la joveneta demana ajuda i recorre a una dona (una bruixa, a més, anciana i, així, lligada amb la saviesa), qui li farà costat, de mare i de guia:

“-Naneta. Tu que coneixes els secrets de les herbes, tots els conjurs i tots els maleficis: necessito que demà, en fer-se fosc, em facis entrar al castell de Pomers.

-Doncs, sigues al punt de Mitjanit al roquissar prop de l’estany de Balaig, al peu del Canigó” (p. 197).

Per consegüent, la xicota trau mots que empiulen amb altres rondalles i amb la tradició matriarcalista: 1) les herbes, associades amb la velleta, 2) la mitjanit (quan se celebra l’aplec de bruixes), 3) la roca (dones fortes), 4) el llac (l’aigua) i 5) la banda inferior de la muntanya.

Després, ambdues dones van juntes i la joveneta segueix la gran:

“L’endema, la Floreta era al roquissar. Era una nit de Sàbat.

-Noia: no tinguis por.

De sobte, una força misteriosa els empeny. Del roquissar al castell, no els separa sinó un pont delicat i alterós de teranyina. No cal sinó travessar-lo. ‘¿No sents el soroll de la festa de noces? Aviat podràs venjar-te. Au, Floreta, segueix-me! Au, camina!’” (p. 197).

Així, captem la relació entre el pas d’una situació (la banda inicial del pont) a una segona, enmig de la qual hi ha una tela que podríem enllaçar amb la ruta a la jovenesa avançada i amb les distintes proves en què cal tenir fortalesa i posar els peus en els lligams entre els qui ens donen consistència. Igualment, si la fadrina segueix amb espenta la dona, li resultarà més senzill salvar-se i assolir l’objectiu.

Ara bé: el narrador, en unes línies que no rebutgem que hagen estat emprades per tractar de desprestigiar la cultura vernacla, agrega “Però la noia, que era tan venjativa com espantadissa, en ser a mig pont, sentint en el seu cos el balandreig, pronuncia una jaculatòria, tal vegada, un conjur: ‘Jesús!, Maria!’. Però, en ressonar enmig dels ecos les paraules d’aquesta invocació, la teranyina es trenca i Floreta i la bruixa cauen daltabaix” (pp. 197-198) i, de rebot, l’empelt entre el passat i l’esdevenidor.

D’aquesta manera, Jean-Claude Pertuzé (1949) uneix una oració religiosa (la jaculatòria) a la caiguda a lo que seria l’infern i castiga dues dones com si les destinàs a l’ostracisme. Cal tenir present que fou publicada en un moment d’intensa campanya en França contra les llengües vernacles i no cal dir que, així, contra la cultura tradicional catalana, la qual és matriarcalista.

No debades, el recopilador fineix dient “¡Quants renecs, quantes blasfèmies, pronuncia la bruixa en caiguda lliure! Però, de seguida, baixen uns àngels i entomen l’ànima de la noia, salvada, en el darrer segon, pel seu penediment” (p. 198).

O siga que, en la França del laïcisme (on, el 25 de gener del 2019, atenent a unes paraules que ens digué Pere Riutort, havia minvat molt fins al punt que les esglésies hi eren plenes), el col·lector d’aquestes contarelles ha preferit fer que muira l’ancianitat i lo autòcton i acceptar el futur unit a la claror (la xicota en nexe amb als àngels, personatges bíblics que tenen a veure amb lo patriarcal) i amb la idea de la llum de la veritat, encara que ho faça en el darrer moment i com el polític que ho considera un mal menor.

Al cap i a la fi, la noia… era una pastora, una figura no pròpia dels Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)