Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

–Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i Porta i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “Ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, maternitat, Pobles matriarcalistes i dones transmissores

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista català d’Oristà, en el subapartat “Per Sant Joan”, trau molts trets que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb les dones. Així, comenta que, “Al punt de la mitjanit de Sant Joan (…). El llard s’havia de rentar nou vegades amb aigua de nou fonts diferents; després s’hi posava una mica de sagí ranci i pols de serp blanca” (p. 93). O siga que apareix el greix del porc (el sagí), lo líquid i, igualment, la font (de vida), lo passat (ranci), la pols (terra) i la serp (animal associat a la dona).

També veiem que “Les bruixes del Lluçanès adoptaven la forma de gat per tal d’introduir-se més fàcilment per les cases” (p. 93), puix que el felí té a veure amb lo feminal. Sobre aquest animal, Jordi Torres i Sociats indica que, per a influir més, “les bruixes, a la mitjanit, penjaven un gat negre lligat per la cua al capdamunt d’un pal” (p. 93). És a dir: altra vegada, figuren el moix, l’obscuritat, la nit, la cua (la banda de darrere) i… encara que l’animal és damunt del pal (símbol masculí que, en erecció, podria representar l’home o el mascle, com passa en Nepal, on l’elefant mascle és lligat a un tronc que acaba en punta, mentres que el femella ho fa amb u que fineix en pla), ens evoca una cultura mediterrània oriental de què escriu Angie Simonis en la seua tesi (del 2013). En eixe Poble, malgrat que el rei portàs una corona, com que la forma és redona i la duu en la banda superior del cap, venia a dir que qui hi menava era la dona.

L’autor de l’obra també posa que “Una altra pràctica (…) era amagar un ou acabat de pondre dintre d’un formiguer, tot recitant un conjur” (p. 93). Per consegüent, el fill nounat és en la mare (el formiguer, que equivaldria a una cova) i, en lloc d’anar a l’era (l’acte esdevé un poc després d’haver passat el dia de més llum de l’any), és com si la mare acompanyàs el fill cap a la casa (bé per donar-li de menjar, bé per a estar en nexe amb ell), a diferència de l’ós que se n’ix de la balma en iniciar-se el mes de febrer.

I més: capim que les dones (ací, mitjançant les bruixes) eren creatives. No debades, el folklorista diu que, “Si no hi havia forma (…), al dia de Sant Joan, s’agafava un ou, el refregaven per tot el cos del malalt i, al punt de la mitjanit, el deixaven en una cruïlla de camins sense que ningú ho veiés. La persona que passava pel lloc i el recollia, o tan sols toqués l’ou, es contagiava (…), de la qual, el qui la patia, restava guarit” (p. 93). Ou, maternitat, fecunditat, mare, mare i fill…

Al capdavall, com en altres punts de l’obra, copsem que, “Per parar la màgica, era necessari disposar d’un bastó d’olivera o de llorer beneït. Quan sortien les ombres, les figures o la mena d’animal que fos, tant si era persona com bèstia, se’ls donava una bona garrotada” (p. 94). Afegirem que, com en moltes fonts a què hem accedit, l’obagor és en nexe amb lo femení i, com podem veure, lo recte ho fa amb lo masculí (el bastó) com també les benediccions (almenys, en el seny que ací exposem).

Finalment, hem triat el subapartat “Els capellans descobreixen les bruixes” (p. 94), en què una llegenda sobre bruixes reflecteix que el Poble era lligat amb la cultura matriarcal: “L’alcalde feia tot el possible per mirar de descobrir-les, però els seus intents foren inútils. Aleshores, els habitants decidiren adoptar el procediment de les agulles per posar al descobert qui eren les bruixes. Es comprovà que eren la dona i la filla de l’alcalde” i, per consegüent, ens podríem trobar, com en altres casos, davant dues dones que, com ara, fossen trementinaires, ja que aquesta cultura tradicional solia passar de mares a filles, per via maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, aplecs de dones organitzadores, maternals i creatives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, també trau trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, en el subapartat “Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals”, veiem que “Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit, les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de ‘samaniat’” (p. 82). Sobre el dia de l’aplec i que no fos diumenge, cal dir que, en una de les cançons recollides pel folklorista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en el llibre “Romancer català” (publicat en el segle XIX), hi ha una composició en què copsem que, en aquell temps o abans, diumenge era considerat el primer dia de la setmana, si més no, en terres catalanoparlants. Tornant al relat, té lloc en plena obagor, compensada per una lluna que aporta claror.

Uns altres detalls que connecten amb la tradició matriarcalista són el moment i on es reuneixen com també el simbolisme: “Un d’aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc, també congriaven fortes pedregades a l’estiu” (p. 82). Per tant, figuren la balma (això és, la cova), que feien unes tretze trobades a l’any (una cada vint-i-huit dies, aproximadament), que eren planificadores i que podien influir en les collites (mitjançant la calamarsa).

Ara bé: en eixir, les dones ho fan a una part relacionada amb l’aigua (un símbol femení) i, altrament, no ho faran en un punt on el líquid vaja recte (un fet que lligaria amb lo patriarcal), motiu pel qual llegim que, “Quan hi havia un temporal, sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament, en el revolt que fa la riera, (…) un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs” (p. 82). Per consegüent, de la mateixa manera que, en un ambient acollidor i creatiu, un esperit de certa calma, afavoreix les idees i les bones relacions, en el cas de les dones, facilitava les futures invocacions. I, com que la seua força era ben manifesta i ho sabien per la contrada, “La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava: ‘Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada’” (p. 82).

En un altre subapartat, ”El dia de Sant Joan” (p. 92), hi ha uns mots que enllacen amb el matriarcalisme: “Els pastors del Lluçanès deien que, en el dia de Sant Joan, el dimoni marcava les bruixes. Els feia una marca que era el senyal que testimoniava que s’havien donat a ell; els clavava una mossegada a l’anca esquerra perquè s’hi coneguessin les dents”. Com en altres narracions, el diable (per la tradició eclesial llunyana en el temps) té a veure amb la dona (els famosos pèls de figa a què fa al·lusió el refrany “Tira més un pèl de foradell que un calabrot de vaixell”) i ací va associat a la força per a influir en les jóvens.

Ben mirat, passem a unes paraules molt en línia amb lo matriarcal, per exemple, el líquid, la maternitat, els nens dins de la mare, l’obagor, lo fosc i, al capdavall, la recepció (el recipient) i el desig de llibertat (és clar que per damunt de l’home, o siga, de la granera amb què volen) i de bastir la seua vida (l’animal en què es transformarien, així com el cuc de seda ho farà en una papallona): “Les bruixes s’untaven les aixelles amb brou de bruixa, que preparaven amb infants vius, amb preferència no nats, mill negre i gram negre, tot ben bullit en una caldera. Aquest brou els donava la facultat de poder volar, convertir-se en l’espècie d’animal que desitgessin i de fer tota mena de malifetes”.  I la bruixa,… per damunt del mànec de la granera (el qual representaria l’home, mitjançant aquest símbol del penis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, pervivències ancestrals i dones que salven l’home i que el menen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep”, el recopilador escriu que, “A Alpens, a més del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de parar les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja que, d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).

Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una gran pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:

-Aquí la tens, si la vols!

En aquell mateix instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.

En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona ens evocà el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan indica que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots tres són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).

Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitats esmentades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).

En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí la tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.

Tornant a l’historiador, agrega paraules que enllacen amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem (“Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària”, p. 580): tocant a Alpens, representat per l’acord entre mossèn Josep i la bruixa. Així, “els camps es van assaonar, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però mai més ningú ha vist la sabata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La Mare de Déu de la Llet, maternitat i goigs

General, , , , ,

En tercer lloc, hem triat l’entrada “La Mare de Déu de la Llet de Puigcerdà, dita també Marededéu de la Sagristia. Girona” (https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/03/la-marededeu-de-la-llet-de-puigcerda.html), publicada el 2 de març del 2021 en el blog “Tot són punts de vista”. Així, l’autor del text, Antonio, comenta que “El seu nom té l’origen en el fet que els cònsols de Puigcerdà feren traslladar l’any 1585 la Mare de Déu a la sagristia major, restaurada de poc, i, des d’aleshores, fou coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Sagristia, patrona de la vila.

L’antic grup escultòric feia, incloent-hi el tron, 85 centímetres d’alçada. La Mare seia directament sobre un setial, els quatre muntants del qual acabaven a la part superior amb una mena de pomes. Portava túnica i un vel mantell. La túnica tenia com a particularitat que no feia cap plec fins al nivell dels genolls. A partir d’aquí, a costat i costat, el vestit formava grans plecs verticals, simètrics, però rudimentaris. El vel mantell cobria la Mare de cap a peus i deixava els braços lliures per al moviment. Els dos caients del mantell s’ajuntaven fins a cobrir quasi completament el pit, només era visible la sina dreta que la Mare prenia amb la mà dreta, mentre que l’altra mà aguantava el Fill. El Nen Jesús seia sobre el genoll esquerre de la Mare. Anava vestit amb una doble túnica, cenyida; el vestit de sobre era lleugerament més curt que el de sota. Amb la mà esquerra, premia el pit de la Mare, mentre que amb els llavis xuclava la llet maternal”.

També ens reportàrem mitjançant l’entrada “Cinquanta-setè dia: invoquem Maria de Puigpelat, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet” (https://www.arquebisbattarragona.cat/2020/05/12/cinquanta-sete-dia-invoquem-maria-a-puigpelat-sota-ladvocacio-de-la-mare-de-deu-de-la-llet-o-de-lhospitalet), publicada en la web “Arquebisbat de Tarragona” el 12 de maig del 2020. Així, copsem que “El 25 de març, festa de l’Anunciació, a Puigpelat,  fan festa i grossa. La fan en honor a la Mare de Déu, que allí és invocada amb el nom de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet. El poble és situat a la plana de l’Alt Camp, en una petita elevació del terreny i envoltat de vinyes. Després de la celebració eucarística del migdia, que inclou el besamans i el cant dels goigs, comença la Baixada de la Cinta, un acte que consisteix en la imposició d’una cinta de benedicció als nens i a les nenes del poble. En aquest seguici, es toca i es dansa el Ball dels vuit vents, un dels balls més antics de Catalunya.

La imatge original i antiquíssima (segle XIII) es conserva en el Museu Diocesà. La parròquia, malgrat tantes vicissituds al llarg dels segles, sempre ha reposat la imatge de la Mare de Déu. Ben conscient que el que importa no és la imatge, sinó l’advocació. Es diu Mare de Déu de l’Hospitalet perquè, fins a la primera carlinada[1], existí una comanda i un convent de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Al lloc on hi havia el Convent, (…) hi ha la capelleta de la Mare de Déu que el recorda. És un indret bonic amb cinc acàcies al seu voltant. També el cèlebre Pi de Puigpelat és dedicat a la Mare de Déu de la Llet”.

Més avant, inclou uns versos de Mn. Joan Roig i Montserrat (recopilador i creador de goigs en terres catalanoparlants) a la Mare de Déu de la Llet:

“Llum d’acàcia florida,
Mare de Déu de la Llet,
que tanta fosca heu desfet
entrant dins cada ferida!
Salveu-nos d’urc[2] i fallida
i de mal de soledat,
Vós que sempre ens feu costat
amb un esguard que allibera,
gloriosa Hospitalera
del verger de Puigpelat!”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 Notes: [1] Entre 1833 i 1840.

[2] Altivesa, orgull.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els sants Abdó i Senent i Inca, art i simbolisme

General, , ,

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en Inca (Illes Balears), a partir d’una foto que hem rebut hui, 1r de juliol del 2025, de Bartomeu Mestre i plasmada per Joan Rotger.

Agraesc la seua generositat.

Tenen molt a veure amb el matriarcalisme mediterrani.

Anem a pams.

<<Gràcies, Bartomeu, pel detall, i bon dia,

Els dos sants i el forment i el raïm apareixen en la posició típica i, per dir-ho així, genuïna.

Ells miren cap al públic.

Per la seua banda dreta (mirant-nos), ix el sol (simbolitzat pel blat, el qual creix amunt). I, per la seua banda esquerra, figuren els penjolls de raïm (sembla que en són dos, encara que, quasi sempre, només ho fa u).

Representen la part “femenina” de la persona, les estacions de més fred: la tardor (maduresa biològica) i l’hivern (la mort i l’esperança en una vida que ha sorgit, en la sembra).

Creixen cap avall, cap a la terra.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i gràcies als qui col·laboreu en l’estudi sobre el matriarcalisme>>.

 

Nota: Aquesta informació, primerament , ha estat publicada el mateix dia en Twitter.

La Mare de Déu de la Llet en el primer terç del segle XX i maternitat

General, , ,

Art relatiu a la maternitat. La Mare de Déu de la Llet.

El 25 de juliol del 2023, després que una amiga ens hagués escrit sobre la maternitat i sobre la Mare de Déu de la Llet, cercàrem en Internet i, per exemple, trobàrem l’entrada “Obres d’art: La Mare de Déu del Racó, també dita de la Llet, de les Dones o de Cervià, a Torelló – La Vall del Ges i el Bisaura” (https://www.vallgesbisaura.com/obres-dart/relats-i-curiositats-santa-maria-de-cervia-o-mare-de-deu-de-la-llet-a-torello), en la web “Vallgesbisaura”. L’autor, Antoni Prat i Puig,  entre d’altres coses, indica que “Una segona referència es pot trobar en el programa de Festa Major de Torelló de l’any 1928 on hi ha un article acompanyat d’una imatge que parla de Santa Maria de Cervià o Mare de Déu de la Llet. Està signat per mossèn Joan Canadell (mossèn Llàntia)” i exposa l’article (ací, amb lleugers retocs): “De les primitives imatges de Sant Feliu, Santa Maria i Sant Joan Baptista, els tres patrons del terme i Parròquia de Cirvià (Torelló), que hi havia als tres altars de l’Església Parroquial, ara fa tretze o catorze segles, no sabem que n’existeixi cap. Però n’existeixen dues de les que succeïren a aquelles. Una d’elles és la de Sant Feliu de la façana de la Casa del Comú, i l’altra és la de Santa Maria de Cirvià, la qual es guarda en l’arxiu parroquial. 

Aquesta bella imatge, coneguda també per Santa Maria la Antiga del Racó, és, segons Mn. Parassols[1], la mateixa que es venerava, amb ropatges postissos i amb el nom de Mare de Déu de la Llet, en son altaret adossat a l’arcada tapiada que fa parangó amb la de les Fonts Baptismals; altar i imatge que, a l’any 1889 o 1890, amb motiu de la restauració de les parets de l’Església, foren portats a la nova ermita de Sant Roc. 

Passats dos o tres anys, havent un devot fet construir una imatge nova per a substituir l’antiga, la demanà una vena del Carrer Nou, vulgarment anomenada Mondeta Pontina, per a treure-la del perill d’anar al foc.

En haver-ne un esment sacerdot en 1901, pogué obtenir-la i, en son poder, la despullà i li llevà una cuirassa de cartró que li abultava[2] desmesuradament el pit, l’infant Jesús postís i de poc gust artístic, i els braços que tenia enganxats amb filferros; i, amb alcohol i aigua, estovà i féu desaparèixer uns cinc encarnats i un manyoc de guix que simulava una estarrufada cabellera, havent-li quedat tal com es veu reproduïda a la capçalera d’aquest articlet: amb el pit únic que li surt del mig del bust amb què antigament alletava a l’Únic Fill de l’Etern Pare, escapçat bàrbarament amb una eina de tall; tota cenyida a cops d’aixa, per a vestir-la al gust de l’època; tallada la cintura on tenia clavats tres petges per a sostenir-la dreta; ben cofada amb ret a l’estil de les antigues pageses del país; i amb una fesomia devota i amorosa, la mateixa amb què mirava compassiva als torellonencs del segle X, si no abans.

Aquesta formosa imatge, que, en un principi, apareixia alletant amb son pit únic, l’Infant Jesús que tenia als braços, assentada en un cadiral (com ho comprova el començament de la faldilla arran mateix de la cintura), fou construïda, segons sembla, per allà a l’any 950 (…).

Mossèn Parassols no pogué admirar-la en l’estat d’avui i, per ço, no podia parlar-ne amb el fonament amb què podem fer-ho nosaltres.

El sacerdot que la recobrà, en trobar-la tan respectable, amb llàgrimes de consol, la posà en mans de l’aleshores Rector-Ecònom Mn. Narcís Forn Prev., de bona memòria, perquè es guardés en l’Arxiu Parroquial on, per llargs anys, puguem anar-la a veure”.

Com podem capir, Mn. Joan Canadell Llàntia, l’escriptor de l’article en 1928, fa una defensa de la maternitat com també de l’acte d’alletar, indica que l’obra d’art tenia uns detalls que la connectaven amb la indumentària de les pageses i la connecta amb el segle X, una de les centúries en què més ben tractades eren les dones en els comtats catalans (lo que, un poc després, seria Catalunya).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] El 15 de juny del 2025 cercàrem “Mossèn Parassols” en Internet i consideràrem que es podria referir a Pau Parassols i Pi (Sant Joan de les Abadesses, 1824 – Barcelona, 1902), capellà i historiador català.

[2] Literalment.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes d’hivern, ancestrals, vernacles i matriarcalistes

General, , , , ,

Prosseguint amb la festa de Sant Antoni i, de pas, amb festes d’hivern i paganes, el 25 de juny del 2025 copsàrem un post publicat per Josep Ma. Duran en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana” eixe dia. Amb lleugers retocs, diu així:

“Les fogueres de Sant Antoni.

La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix una crida que prohibeix, a Reus, ‘córrer falles a Carnestoltes’.

Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, d’ençà de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades, sobretot, per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta, es coneix aquesta pràctica com ‘la dansa de l’aparellament’, tot palesant la funció que li corresponia.

Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el disset de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador – per exemple, fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, continua ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat com també en bona part del País Valencià, de les Illes o de la Franja aragonesa.

Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals, pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera.

Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials, com ara, palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells”.

Sobre el tema de traure material vell i de fer una foguera (“falla”, en molts llocs del País Valencià), sí que ho coneguí i, de fet, ho féiem els veïns del barri; i, a més, els xiquets d’uns deu anys o més grans, sovint, amb atreviment, desafiaven el poder saltar la falleta, quan ja era molt avançada i, més aïna, minvava.

Mentres escric aquestes línies, evoque dones d’uns quaranta anys, qui, quan jo en tenia uns dotze (per l’any 1983), ens deien que anàssem amb cura, que ens allunyàssem de la falla. Això sí, hi havia un esperit de barri que es reflectia en eixes converses harmòniques, en eixa bona relació entre persones de diferents generacions i tot i que, ben mirat, festejàvem que, encara que vivíem en l’hivern, ja no hi havia tanta foscúria com un mes arrere.

Tornant a l’escrit de Josep Ma. Duran, indica que, “Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i dels troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, en el Maestrat o en els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el ‘maig’ fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn i farcides de brancatge. La part baixa resta buida”.

En nexe amb aquest punt, la falla que elaboràvem els veïns era senzilla al costat de la de la falla de març del carrer, la qual era artística, professional i, a banda, de les que podríem qualificar de prefabricades, puix sabíem que, més d’una vegada, hi havia ninots que es bastien de manera industrial. En canvi, el material que hi posàvem era casolà, alguns podrien dir que rude i, en tot cas, reflectia diversitat: molts de la barriada aportaven lo seu i no era fàcil coincidir.

Josep Ma. Duran també posa que “Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.

Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per exemple, per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella- a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa”.

Sobre això, no em ve al cap que es fes en altre barri de la vila d’Aldaia. És més: se sabia que era molt típic de la contrada on jo residia.

Ben mirat, l’informador addueix que, “En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del disset de gener –o el dissabte més pròxim – per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica, en bona part, pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals”.

En aquest apartat, sí que capte trets comuns: 1) el fet que les clavariesses convidassen els xicots que contribuïen en la part musical de la festa a una xicoteta (i bona) menja, 2) les reunions perquè clavariesses, clavaris i més persones pregassen els goigs del sant (ací, com en la gran majoria del País Valencià catalanoparlant, en castellà) o 3) perquè resassen, àdhuc, pels veïns que havien mort (i, sobretot, pels qui, igualment, havien fet possible la restauració de la festa després de la guerra i la seua continuïtat, per exemple, un besoncle de mon pare).

En acabant, el reporter passa a balls, a danses i a cançons que hi ha associades, un altre detall que no es desenvolupava (si més no, en el barri on nasquí, entre els anys huitanta del segle XX i l’any 2009), almenys, de manera formal: “Un ball popular –que es coneix i que es canta, però que rarament es practica– propi d’aquest moment- és ‘Lo tio fresco’. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot de qui era davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:

‘-Jo te l’encendré,

lo tio, tio fresco,

jo te l’encendré

lo tio de paper.

-No me l’encendràs,

lo tio, tio, tio.

No me l’encendràs,

lo tio del detràs’”.

 

Empiulant amb la música, sí que hem accedit a moltes fonts sobre la festa de Sant Antoni el Gran i les gloses en les Illes Balears i hem capit una important presència de les de caire eròtic i, fins i tot, en què el sant guanya la mà al dimoni.

Josep Ma. Duran també hi diu que “La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.

A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a cercar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven a la vila i el plantaven al mig de la plaça. El darrer dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven ‘Gener’.

Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i es ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai”.

Enllaçant amb el mot “plaça”, sí que puc dir que els veïns tractàvem de fer la falla en un lloc ample i, com que el carrer, en la part més pròxima a on alçaven el sant, sí que ho era, ens venia molt bé. I, això sí: més d’una dona (qui eren les organitzadores) raonava alguns detalls sobre com es faria la festa grossa del sant el dia que correspongués a la vila, tenint present que, pel cap baix, en els anys noranta del segle XX, es feia de forma que els cavalls poguessen desfilar per diferents viles de la comarca de l’Horta de València.

Finalment, direm que, en passar els cavalls, com que hi havia gent de diferents viles, sempre hi havia qui coneixia persones d’altres indrets i en parlava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, Santa Àgata, dones protectores i actes matriarcals d’hivern

General, , , , , ,

Passant al tema de Santa Àgueda en nexe amb les bruixes, en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha el subapartat “Santa Àgata” (pp. 70-71), la festivitat de la qual és el 5 de febrer. El recopilador comenta que “Santa Àgata és la patrona de les dones; també és advocada contra les pedregades i protectora de les bruixes” (p. 70), detall que podríem vincular amb les dues parts de la dona: 1) la bona (la dona que no és bruixa i de bon cor) i 2) la que alguns consideren roín (la bruixa). En qualsevol cas, aquesta santa és defensora de totes les dones i, igualment, connecta l’època de neu (l’hivern) amb la de les calamarsades (mig any després) i, així, la banda passiva de la natura i l’activa i que minva.

Ben mirat, el folklorista agrega que “les dones, en gran gatzara, feien bona xocolatada i, amb gran xirinola, es prenien tot el dia de festa, en què comentaven els fets, trifulgues, casos i coses viscudes en el transcurs del darrer any, alhora que feien projectes de cara al següent. Així passaven el dia” (p. 70).

Per consegüent, ens trobem davant uns trets associats a l’hivern: activitats en rogle i dins la casa, balanç de l’any anterior i preparació i projectes per al que ha començat…

En un passatge posterior, afig que, en la vila de Bellpuig d’Urgell, se “celebra amb gran festa el dia de la patrona de les dones. (…) A la festa, no es vol cap home, car és la festa de les dones i, com aital, la fan. Cal dir que, en aquest dia, surten de casa molt ben abillades” (p. 71).

Quant al patronatge que exerceix a les bruixes, el folklorista d’Oristà plasma que “hi havia un dia a l’any, per Santa Àgata, el cinc de febrer, que les deixava soles, és a dir, que les bruixes podien anar allà on volguessin i fer el que els semblés.

Durant tot el dia, la santa fa festa” (p. 71) i, així, la santa empiula amb els fills de la terra i reflecteix una religiositat tel·lúrica, com en els Pobles matriarcalistes.

Un altre subapartat sucós i d’aquest llibre sobre la Catalunya interior, és “Els campaners i les bruixes del Lluçanès” (pp. 73-75), com ara, quan exposa que les bruixes triaven “per a les seves reunions els llocs més feréstecs que trobaven i, com més apartats dels punts habitats, millor, ja que els permetia d’estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d’altres” (p. 73). Així, anant a pams, trobem l’aplec, la pedra (tret que enllaça amb lo femení), el gorg (un clot de molta profunditat en un riu i, per tant, connectat amb l’aigua i amb l’interior de la terra), el negre (color associada amb l’obagor), el racó (com en les rondalles en què una espasa petita és en un lloc més aïna isolat i fosc), les heures (el contacte entre la natura i la mare, sovint, simbolitzada per la massa pètria a què s’adhereix la planta, com el nen que mama) i, al capdavall, el ball (detall, més d’una vegada, que té a veure amb les bruixes i, de rebot, amb les dones). El fet que es destaque tant el paper de la dona i que, a més, es parle de celebració preparativa, ens porta a lligar-la amb l’hivern, de la mateixa manera que ho faríem si fos la Nit de Cap d’Any.

Cal dir que, molt avançat aquest punt de l’obra, capim que, “Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa” (p. 74), o siga, que recorre a lo matriarcalista: la foscúria de la roba i, altrament, a la protecció que li farà la mare, qui el salva.

Finalment, Jordi Torres i Sociats addueix que, “Al terme de Gaià (Bages), també la tenien com a protectora i, per protegir millor els conreus, persones i bestiar, li van aixecar un petit temple al cim del turó més alt del municipi” (p. 75). Això és: els habitants recorren a la dona i la seua advocacia es copsa en el monument que els acull i que, a banda, ella fa d’emparadora de l’indret i de la rodalia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)