Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

General, , , , , , ,

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…”[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com “Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

General, , , , , ,

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla–; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Música festiva, eròtica i matriarcalista valenciana

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

 Entre la música que l’arqueòleg de Bèlgida exposa en aquesta obra i que hem triat, hi ha composicions que figuren en l’apartat “Cançons” (pp. 161-162). N’hi ha que, com ara, són conegudes per l’Horta de València i en altres indrets.

“Carnestoltes, moltes voltes,

i Nadal, de mes a mes.

Pasqua, totes les setmanes;

Quaresma, no tornes més”.

 

“A la fira no vages,

si no portes diners:

puix veuràs moltes coses

i no compraràs res”.

 

Aquesta jo ja la cantava quan era xiquet.

Una altra que és fàcil oir-la i, si no, que, com ara, ens l’envien, té a veure amb la instrucció escolar:

“Mon pare m’envia a escola

amb un llibre sense tapes

i, a la primera lliçó,…

¡tira, pallús, que m’estaque!”.

 

 

En unes altres, apareix el tema eròtic o, si més no, en nexe amb detalls d’aquest ram. Així, en la primera, copsem que l’home és el ruc de càrrega, un tret matriarcalista:

“Tots em deien que em casara

i no portaria llenya;

i ara, que m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena”.

 

“Alacant, per a les barques;

Xixona, per al raïm.

I, per a les xiques guapes,

Ibi, Castalla i Onil”,

 

això és, tres viles valencianes.

Fins i tot, en captem en què la dona és la part forta i que podria evocar llocs del cos femení, com és el cas d’una en què ixen els pàmpols (en art, més d’una vegada, emprats per a tapar el penis en figures escultòriques):

“Sogra, nora i alcavota,

a la vinya, se n’anaren;

com la vinya era curta,

tan sols pàmpols li deixaren”.

 

A banda, plasma versos coneguts en relació amb el tocament del cos:

“M’han dit que eres organista.

¡Que content estarà el pare!:

de nit, quan vages a casa,

tocant-li l’orgue a la mare”.

 

I, si no, amb el festeig:

“Turballos està en l’altet

i, a mi, pujar poc em costa,

les xiques del ravalet,

per no filar, trenquen l’osca”.

 

“En este carrer, està

la que diuen que trenta en té:

vint-i-nou que no la volen

i jo, que me la deixaré”.

 

Podria empiular amb la prostitució.

Ben mirat, en uns versos, l’home és feble i, igualment, Déu és associat amb la canya:

“Santo Cristo dels Canyissos

féu un miracle en Antella:

caigué un home en el riu

i, si no el trauen, s’ofega”.

 

Convé dir que, en més d’una composició, la dona (fins i tot, ja vella) salva l’home en un fet semblant.

Finalment, n’hem seleccionat una en què es considera que la sexualitat, àdhuc, guareix part de la vida (ací, mitjançant la relació):
“Per més que li donen quina,

píndoles i paperets,

no hi ha res com tres colpets

per a la xica fadrina”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa, poesia popular i esperit de barri

General, , , ,

Uns altres versos en aquesta web sobre Castalla, en relació amb els Nicolauets, i que trobà Mª Luisa Torro Corbí entre material del segle XIX, diuen així:

“De orden del senyor Alcalde, es fa saber:
a tots els veïns, jóvens i vells, casats i fadrins,
viudos i viudes, torts i seguits,
coixos i mancos, bons i roïns.
Com tots mosatros, (mo)s ham reunit
i, estant conformes, ham decidit
lo que, en el bando, anem a dir:
¿esteu conformes? Conformes, sí. Según
costum tradicional,
que ací, en Castalla, ham observat,
demà, que és dia Sant Nicolau,
tots eixirem al camp armats
i, a tots els bitxos que ixquen del pas

per estar fora del seu corral,
a garrotades, l’ham de matar
sense que es valga la caritat,
per més que, als amos, els pegue mal.
De consiguient, estem al cas

i tots doneu-vos per avisats:
pavos, gallines, xiquet o gran,
pollastre o pato, ganso o pardal,
tot lo que siga bo
de menja, córrega o vole,
l’ham de matar com fora
estiga del seu corral.
No vinguen, luego, a remolar,
perquè ham de prendre tot el treball,
quan això és la festa que els escolans,
al seu patró, fan tots els anys.
Ánimo, pues, compañeros,
lo mateix grans que xiquets,
acudim de bon matí sense
tindre por al fred,
armats de bastons i vergues,
graneres o altre instrument
per eixir en so de guerra
cap a llevant o ponent
a fer una gran matança

de tots els animalets que, per descuit
dels amos, estiguen en el carrer.
Que, després, plena l’alforja
de tot lo que arreplegem, farem
una i gran bona olla
i junts mos la menjarem.
Ara demaneu-li, al sant,
que profit mos faça. Amén”.

 

Com podem capir, en aquesta composició, hi ha versos en què es fa un avís als veïns de la vila: que l’endemà, dia de Sant Nicolau, hi hauria certs drets per als xiquets i per als qui es volguessen fer amb animals que fossen en el carrer. A més, addueix que la festa és la dels escolans (lo que ara diríem escolars i estudiants).

Ben mirat, tot i el pas de tradicions administratives a terres valencianes, veiem que s’han reunit el batle i els altres càrrecs polítics de Castalla (lo que, en moltes rondalles mallorquines, posa “tiraren junta”), un detall que empiula amb el costumari matriarcal.

A banda, l’esperit de barri torna a aparéixer: entre tots, faran una menja col·lectiva i se la menjaran.

Afegirem que, com indica l’autora de la crònica de Castalla, els xiquets, eixe dia tenien poder per a fer-se amb els animals. I, com posa José Luis Bernabeu Rico en el seu llibre “Los límites simbólicos” (i que és plasmat en l’entrada), “La festa que se celebra el 5 de desembre té les característiques de les festes dels adults, com és el relaxament dels costums i la permissivitat en els actes infantils, fet que explica la prevenció que, en el ban, es fa als veïns” de la vila.

Una altra entrada amb informació sucosa sobre la festa que tractem és “Nicolaus i Llucietes” (http://coneixmediona.blogspot.com/2012/12/nicolaus-i-llucietes.html), en el blog “Coneix Mediona”, en què, a més d’escriure molts versos, es fa un comentari sobre aquesta festa en Catalunya, principalment, en Mediona, una vila de la comarca de l’Alt Penedès:

“’Nicolau panxeta i Nicolau panxau,

s’ha trencat la llàntia amb un cop de clau.

 

Panses i figues,

nous i olives,

tot el que ens doneu,

la cistella ens omplireu.

 

Nicolau Sant Pere, Nicolau Sant Pau,

s’ha trencat la llança amb un cop de clau.

 

Si voleu que en cantem més,

porteu figues, porteu figues.

Si voleu que en cantem més,

porteu figues i calés’.



A Sant Pere Sacarrera, cantaven una variant:
‘Que veniu de Roma,

que en porteu corona.

Sant Nicolau!

Bisbe de pau!’.

 

(…) Arreu de Catalunya, especialment, a molts pobles de Lleida, de l’Anoia i del Penedès, el 6 de desembre se celebra la Diada de Sant Nicolau amb captiris o amb captes realitzades pels infants, anomenats popularment ‘Nicolaus’, ‘Nicolauets’. Acompanyats pels seus professors i per familiars, les nenes i els nens recorren les masies i les botigues i cases del poble cantant cançons tradicionals.

Amb tot el que els donen (dolços, begudes, fruites, fruita seca i els diners que arrepleguen), fan un gran àpat.

Prop de Mediona, també mantenen la celebració a Vilobí, a Sant Pere de Riudebitlles, a Fontrubí, a Piera, a Hostalets de Pierola i a Masquefa”.  

Agraesc la col·loboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa i esperit de barri

General, , , ,

Una altra festa, pròxima a l’hivern i que figura en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales, és la “Festa dels ‘Nicolauets’”, la qual se celebra en desembre i que, en escriure per primera vegada sobre aquestes línies, en el 2025, encara es conservava en algunes viles del País Valencià i, si més no, de Catalunya. Nogensmenys, l’arqueòleg valencià i autor de l’obra (publicada en 1932) indica que, en Bèlgida (la Vall d’Albaida), “va estar suprimida fa més de cinquanta anys i agraïm la memòria dels pocs ancians que encara viuen en la vila (…). Esdevenia el deu de desembre i consistia en una festa cívico-religiosa que, de la mateixa forma, se celebrava  anualment en honor dels xiquets de l’escola” (p. 159). Ens trobem davant un acte en què molts dels principals protagonistes són els xiquets.

A mitjan exposició, l’autor belgidà posa uns versos que diuen

“PREGÓ

 

Oiguen, veïns,

casats i fadrins,

vells i velles,

obriu les orelles,

que va a fer-se una matança

amb gran confiança

del pobre gall,

que va amb treball

de la gallina

de la veïna.

Correrem molins i valls,

matarem polles i galls,

(en)s els endurem a la nostra escola

i els guisarem en una cassola”.

 

Ja quasi tancant l’escrit, afig uns mots que tenen a veure amb uns altres, semblants, que plasmaren folkloristes valencians nascuts en el mateixa època (Francesc Martínez i Martínez) o a primeria del segon terç del segle XIX (Joaquín Martí Gadea): “en el trajecte, cantaven a l’uníson curiosísssims versos valencians que ens sap greu que no s’hagen conservat en la memòria” (pp. 161), en bona mesura, a causa de la política lingüística de l’Església valenciana.

Altrament, trau unes paraules que enllacen amb la fecundació, la qual resta a pocs dies (i, més encara, en el mes de desembre, el qual simbolitza la sembra): “L’ou se soterrava en un muntonet de segó i els xiquets procedien a trencar-lo de la mateixa manera que la indicada per a la matança del gall, encara que reemplaçant el sabre per una vara. La vesprada concloïa dedicant-se els xiquets a jocs de la seua classe.

La ‘festa dels nicolauets’ es va substituir per un berenar a l’aire lliure; cada xiquet hi portava, pel seu compte, una cassoleta d’arròs al forn que, sota les órdens del mestre, menjaven junts en una caseta. Les xiquetes encara solen celebrar la festa de Santa Teresa (15 d’octubre) en aquesta forma, tot i que, per als xiquets, la darrera vegada fou en l’any 1878”.

Ara bé: l’entrada “Els Nicolauets” (https://castallaenelrecord.es/els-nicolauets), publicada per un valencià de Castalla el  1r desembre del 2008 en la web “Castalla en el record”, en haver fet ús del llibre “Crònica de Castalla”, de Mª Luisa Torro Corbí, va acompanyada, per exemple, de molts versos (ací, amb lleugers retocs) que, de pas, ens permeten capir l’esperit de l’època. Així, l’autora de la crònica indica que, “El dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, a poqueta nit, el pregoner anava per tota la vila pregonant aquest ban:

Senyors advocats, fadrins i casats,
vells i velles: obriu les orelles
que el pobre gall està en treball
i la gallina de la veïna que
va pondre vint-i-quatre ous en aquell dijous.
Enviaren carta a València
i han portat resposta:
‘Tota gallina fora de porta, que
no tinga plet després de morta”’.

 

Per consegüent, en aquesta dicta, potser dels anys setanta del segle XX, tot i que els xiquets juguen un paper molt important, els actes eren oberts a qualsevol persona i molts dels veïns hi participaven. Com a anècdota, el gall és pobre (o, si no, és el malaurat de la composició); en canvi, la gallina (dona) és molt fèrtil (molt més sortosa que el pollastre).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcals, “El sereno” i el paper de la mare

General, , ,

Prosseguint amb jocs infantils en què copsem el matriarcalisme i que foren recollits per l’arqueòleg de Bèlgida en l’esmentada obra, també en parla sobre u que és molt conegut, com ara, en la comarca de l’Horta de València: “El sereno”. Primerament, direm que, a diferència del paper de la mare en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895) i que fou publicat en 1950, ací és molt important la funció femenina.

L’estudiós de la Vall d’Albaida comenta que quan, a mitjan agost, el llaurador porta a casa els primers melons d’Alger, els xiquets boten de fruïció només de pensar en el fanalet que faran per a les festes de la vila (en Massarrojos, en juliol, en bona mesura, coincidint amb la festivitat dels Sants de la Pedra). A més, agrega que “No és fàcil descriure l’entusiasme amb què es procedeix a la confecció del fanal; tots els de casa hi prenen part: la mare, transformant-lo en una carabassa buida i preparant la corfa del ‘caragol cristià’ (…). Els xiquets, amb una veu cridanera, indiquen al pare els motius de la decoració. I ell, amb un ganivet en mà, es disposa a interpretar fidelment els desigs dels seus fills.

És curiós observar que, en tots els fanals d’aquesta classe, predomina l’art més primitiu (…). I no són menys primitius, també, els motius de què es valen per a l’ornamentació, puix que figuren, en primer lloc, el sol, la mitja lluna, l’escala de mà, la barraca, el gall, alguna animàlia i, això sí, sense que hi manquen mai les figures geomètriques” (p. 155).

A continuació, Mariano Jornet Perales trau altra volta la dona i un detall que, en llegir-lo per primera vegada (en maig del 2025), ens evocà el fet que, en les Illes Balears, durant el repartiment de les herències, encara que se’n faça la divisió, el més petit dels fills és el primer que tria (com, anys arrere, ens havia dit Bartomeu Mestre). Així, en l’article “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), publicat el 1r d’octubre del 2011 en el seu blog “Etziba Balutxo…”, l’escriptor de Felanitx indica que, els castellans, “A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”. Doncs bé: en el llibre sobre Bèlgida, hi ha que “Ja és preparat el fanal; la mare l’encén i el lliura al més xicotet dels fills, qui, unflat de gaudi, ix al carrer seguit dels seus germanets i cantant a l’uníson (…).

En oir la cobla, els veïnets acudeixen com si fossen mosques. Algun grandot i envejós l’apaga amb un bufit i el nin plora i poteja fins que ensopega amb un transeünt compassiu qui li l’encén altra vegada i els permet continuar fent la volta cantant:

El sereno ha mort un gos,

se l’ha endut a l’hospital,

i les xiques de costura

se l’han fet amb oli i sal.

Las once y media. ¡Sereno!

 

I, si algú s’acosta al grup, demana ‘Qui l’ha fet?’. ‘Mon pare!’ respon amb orgull el més xiquet, mentres interromp la cobla:

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut;

una agüela l’ha trobat

amagat en un forat.

Las once y media. ¡Sereno!

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i agarraren una anguila

a la vora de la mar.

Las once y media. ¡Sereno!” (p. 155).

 

És a dir: en la primera estrofa, la dona (la velleta) salva l’home (el troba en la font); i, en la segona estrofa, l’home i la dona van junts a les tasques de la mar.

Quant als darrers cinc versos, el 14 de maig del 2025 els llisquí a ma mare (qui, com jo, també coneixia aquesta festa i la cançó) i em digué

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila

i se la feren p’a [= per a ] sopar.

Sereno, con el tururú,

ha vingut un guarda

i se l’ha endut”

 

Cal dir que jo l’evocava amb una lletra quasi igual: “ha vingut un frare / i se l’ha endut”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils de caire matriarcal i la mare i la foscor

General, , , ,

Jocs infantils en què es reflecteix el matriarcalisme. “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales.

Un altre apartat que figura en aquesta obra sobre Bèlgida i que, com en altres (però molt més de caire folklòric), reflecteix el matriarcalisme, és el dels jocs infantils. Així, en el joc “Peu, peu, regató”, diu que “També és el primer recurs de les mares per evitar que els nens córreguen, criden i facen nosa amb la seua gresca. Quasi sempre, elles són qui indiquen el joc” (p. 151).

A banda, en aquest joc, hi ha un detall relatiu a la foscúria i que, com veurem en una altra activitat de lleure (“Conillets a amagar”, p. 154), es repeteix i enllaça amb lo femení: amb l’ombra i amb la mare. Diu així:

“Peu, peu, regató,

de Maria Salimó;

quan aplegues al cantó, diràs:

‘-Qui vol farina o segó?’.

 ———

Tinc una gallineta blanca

que tot ho escampa

i una negra 

que tot ho arreplega” (p. 152).

 

Com capim, la claror (la gallineta blanca) és expansiva i, en canvi, la foscor (negror) és receptiva. Agregarem que, entre les rondalles que hem llegit i entre les que hem tractat, predomina la figura de la gallina, en lloc de la del pollastre (o gall).

Quant a “Conillets a amagar”, primerament, recorde un dia, potser pel 2005, que un oncle meu (nascut en 1948) i mon pare estaven en la planta baixa on, temps arrere, havien nascut i havien viscut. Llavors, l’oncle demanà: “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”.

Tornant a l’arqueòleg, hi escriu que “U dels xiquets, assegut en una cadira, fa de ‘mare’ i el xic que ‘paga’ s’ajupeix damunt de les cames del primer. La ‘mare’ li tapa els ulls amb les mans i diu en veu alta:

Conillets, a amagar,

que la rata va a passar

de nit i de dia,

al toc de l’Ave Maria.

 

Els altres xiquets, sense fer soroll, han procurat allunyar-se i amagar-se; i la ‘mare’, en veure que han desaparegut de la seua vista, demana: ‘Conillets: ¿sou ben amagats?’. En respondre-li ‘Sí’, qui ‘paga’, corre en cerca d’aquells, els quals, en veure’s descoberts o bé perseguits, sortegen l’acaçament fins que la ‘mare’ els reclama cridant: ‘Conillets, ¡a la mare!’”.

Per consegüent, la mare és qui fa de cap de la casa, ella demana pels fills i, al capdavall, davant un perill extern, ella és la primera persona de la família que els dóna acollida i que els protegeix. Entre d’altres coses, aquest és u dels papers de la maternitat i de l’educació.

En línia amb eixe tret, més avant, durant l’explicació del joc “La lluneta”, posa “I comença el joc: u ‘paga’ i es col·loca a la lluna; els altres, a l’ombra. Aquests envaeixen el terreny il·luminat per la lluna i criden ‘A la lluneta, estic, en ric, en ric’ i, qui ‘paga’, els acaça; si en toca algú, ‘paga’, però, si aquest assolí entrar en l’ombra abans de ser agafat, se salva”.

Finalment, hem trobat un detall que, per dues bandes, defén el matriarcalisme. A continuació, els jugadors poden veure que “qui ‘paga’, envaesca l’ombra i, aleshores, els altres criden ‘Pessics a l’ovella’ i, a pessics, l’expulsaran de l’ombra” (p. 156).

És a dir: entre aquells valencians del primer terç del segle XX, quan s’edità per primera vegada aquest llibre, predominava (i podem pensar que clarament) l’actitud favorable a l’obagor, en lloc d’eixa tendència que abraçaria la línia política dels partits que se solen posar l’etiqueta d’esquerres i que, com que promouen eixir de la foscúria (de lo que qualifiquen d’obscurantisme), s’allunyen de lo que, en els símbols, va unit a la dona i, és clar, al matriarcalisme.

Per eixe motiu, podem dir sense embuts que un exemple polític ben manifest n’és l’actitud del valencià Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023, suposadament, d’esquerres i, igualment, subjugat als interessos de Castella, culturalment patriarcal). És més: ja ho feien escriptors del primer quart del segle XX que es consideraven cultes i que no eren de poble.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.