Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El sentiment de pertinença a la terra, la mare, la velleta i l’agraïment

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Poemes 2000/2011”, es reflecteix, com ara, en el poema “Iaia Antonieta” (p. 51), amb una dedicatòria, en què connecta una dona major junt amb els qui celebren els noranta anys que ella fa i que, nogensmenys, són anys acompanyats d’una infantesa que encara li perdura (i, per això, l’escriptora trau el mot “nina”):

“Noranta anys, iaia Antonieta,

i ets com nina del destí.

Piula i vola, oreneta,

continua fent camí.

 

Afrontant el dia a dia,

ets model de senectut;

amb coratge i alegria,

a les penes has vençut.

 

I amb tan sols una poncella

que amb un Àngel s’ha casat,

pots gaudir oh meravella!

la llavor que has escampat.

 

Festegem al volt de taula,

bona gresca i afanys,

i unim tots nostra paraula:

pau i joia per molts anys!

 

PAU I JOIA PER MOLTS ANYS!”

 

Una altra dona a qui es tracta amb dolçor i que, no solament empara els fills, sinó que els fa de mare i de protectora de la llar, és Nostra Senyora de Montserrat, a qui l’autora de Monistrol de Calders dedica la composició “Dècimes a la Verge de Montserrat” (p. 54):

“Com joliua Poncellina,

presideixes la llar nostra

fent d’esguard del nostre sostre;

com esclat de flor divina

de bellesa tendra i fina,

ets un doll de meravella.

Montserrat, la teva estrella

i dolça Mare amorosa,

sempre humil i bondadosa”.

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho empiula la natura (la poncella) amb la casa, amb el paper de mareta (la tendror i i la finesa de la dona) junt amb l’estima pels seus fills, qui no la consideren soberga i, per això, la tenen com a Mare i com a presidenta de l’habitatge i, per damunt dels fills: els fa valença.

En la segona estrofa d’aquest poema, captem un vincle entre Nostra Senyora de Montserrat i el jardí de la llar, una part molt associada a la cultura matriarcalista catalana (junt amb la figura del jardiner) i al gust de l’autora per les plantes. No debades, el passatge es desenvolupa més bé en abril (coincidint amb la festivitat de la Moreneta):

“Oh imatge encisadora

que engalanes el jardí,

i amb el sol montserratí

cada dia lluu l’aurora

amb l’encís que m’enamora”.

 

 

Enllaçant amb el paper maternal, en el poema “Un ram de violes” (p. 58), també plasmat per l’escriptora, copsem un cant a la natura (ací, a les violes), una invitació als qui en prenen part (com ara, les papallones i els insectes), mentres que l’autora fa el ramell, el qual atansa a la Mare de Déu de Montserrat (qui, d’alguna manera, és tractada com una més de la casa, tot i que en fa de cap):

“I posar-lo dins un gerro

(…) i l’anhel a què m’aferro

servirà d’embelliment.

 

Davant la Montserratina

fent presència i reforç,

(…) pel consol dels nostres cors”.

 

Aquests darrers versos poden evocar-nos el tradicional oferiment que molts llauradors catalanoparlants fan als Sants de la Pedra, protectors: per exemple, lliurant-los una part de la collita (com és el cas de raïm primerenc, encara que la festa esdevinga en juliol).

Adduirem que, com ens han comentat, en moltes cases, solia haver-hi una imatge o bé una representació en ceràmica del sant (o bé de la santa o bé dels sants) a qui s’encomanava, a canvi de fer-los agraïments: es vivia de la terra. Per exemple, la Mare de Déu de l’Esperança estava en cals avis materns de ma mare, com em digué ma mare el 29 de gener del 2025.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Natura i la relació mare-filla

General, , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, i molt en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la natura, és “Monistrol entre boirina” (p. 44), el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Monistrol de Calders, la vila on viu l’autora, obri els ulls de bon matí i, a més,

“Els ocells enmig les plantes

ja refilen dolçament,

esvaint ombres gegantes

quan la nit es va fonent.

 

Anuncien que el nou dia

neix bonic i esplendorós,

captivant amb melodia

el matiner profitós.

 

Si amor dóna la terra,

si el dia es lleva amb pau,

qui gosa fer crit de guerra

sota els núvols del cel blau?”.

 

 

Una altra composició que concorda amb aquests versos és “On esteu, garses i ocells?” (p. 47), en què, a través d’unes qüestions que l’escriptora fa a la natura (tant a animalets com també als arbres i al bosc), copsem l’interés per tot això i, de pas, per lo tel·lúric.

Afegirem que, en les ratlles del poema “El rovelló” (p. 48), la poetessa enllaça amb la natura i amb la terra, ja que exposa trets que, àdhuc, lliguen amb la tradició catalana d’anar a collir rovellons, de què se sol fer propaganda, en començar la tardor:

“Passejant-me per la terra dels meus avis

i aixecant polseguera en el brossam,

entonant una cançó entre els meus llavis

busco i cerco rovellons sota el boscam”.

 

En acabant, explica què és un rovelló i addueix que,

“Si les pluges i el temps hi acompanya

al solell és darrerenc i més verdós,

absorbint tot el sentor de la muntanya

i el seu tast és de regust més generós”.

 

A mitjan llibre, Rosa Rovira Sancho torna a passejar-se per la terra, en aquest cas, a través de la composició “La mare natura” (p. 57), unes línies que connecten amb la cultura matriarcalista i amb la figura de la mare:

“Em passejo pel mig de verdes muntanyes

(…) Les branques sacsegen les fulles mig mortes

espolsen les restes que cauen al sòl,

enmig de les heures, matolls i ridortes

cobreixen el terra i en fan un bressol”.

 

A banda, sobre l’aire del bosc, plasma que

“s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,

s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

 

Un dia, un altre i un altre encara

és el que espero trobar al meu voltant

m’assec a terra i escolto la mare…

la mare natura que em mira constant”.

 

És a dir, que l’escriptora empiula la mare natura amb la vida i amb trets del terreny.

Finalment, direm que resulta interessant el lligam que ella estableix amb la mare (escoltant-la) i, igualment, en contacte amb la Mare Terra, qui també s’interessa per la filla (la poetessa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i empelt amb els Pobles matriarcals

General, , , ,

Un altre poema en què copsem el tema de lo maternal i del naixement és “Benvingut, Adam” (p. 46), en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho:

“Nostre cor avui s’enjoia

contemplant el xic nadó,

i unirem a tan gran joia

la dolcesa d’un petó.

 

Un petó en les galtetes

rosadetes per l’encant,

candidesa en les manetes,

boniquesa d’un infant.

 

Un infant porta alegria

resplendent com raig de sol,

i exquisida melodia

com el cant del rossinyol.

 

Rossinyol fent embranzida

i alegrant nostre camí,

has vingut a aquesta vida,

com un tast de cel diví.

 

Cel diví seràs pels avis,

iaia Rosa i Ramon,

i exclamem amb nostres llavis:

benvingut en aquest món!”.

 

 

Com podem veure, la joia que exposa la poetessa és dolça, de la mateixa manera que el símbol del nounat. A més, el mot “joia” com també “raig de sol” i “el cant del rossinyol” empiulen amb la primavera, estació associada a la infantesa. 

Igualment, el nen és ben rebut en la casa, entre la família i, a banda, en el món. Tocant al vocabulari, direm que abunda en melositat.

Altrament, en la composició “Fent el pessebre” (pp. 49-50), es reflecteix la maternitat i en un llenguatge semblant i que evoca les relacions amb els xiquets de pocs anys i, ben mirat, trau el sentiment de pertinença a la terra (com ara, trets de la contrada i la figura del caganer):

“Tot fent el pessebre

amb cor d’un infant

(…) Posem ovelletes

amb un pastoret;

al cim, les cabretes,

i a prop, un poblet.

 

El pou a la plaça,

el gall al racó,

un pont fet amb traça

i un bon pescador.

 

(…) Ens porta ventura

un noi caganer:

posem la figura

darrere un recer”.

 

 

Però encara ho captem més en la composició “Benvinguda, Abril” (p. 53), dedicada a un nounat:

“De l’amor neix una estrella

i ha baixat del firmament,

contemplant la meravella

de l’encís del naixement.

 

I la vida s’il·lumina

amb la llum del nou estel,

de bellesa tendra i fina

encisant com flor de mel”.

 

 

Per tant, de la mateixa manera que, en la cultura colla, el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, en el cristianisme, Jesús baixa del cel i naix en espai tel·lúric, ací ho fa un estel (el qual, com els raigs esmentats, simbolitzaria la part activa). I, així, es produeix un empelt entre les dues bandes de la persona i del Poble.

En acabant, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix que

“És la flor de primavera

la més maca del jardí;

quan esclata la primera

tot és goig, tot és festí.

 

Com roseta perlejada

que flaireja tot l’entorn,

tu seràs, nina estimada,

el perfum de cada jorn”.

 

O siga, que hi ha una relació entre els qui viuen en la terra i la nina que ha vingut al món. Cal dir que, en el llenguatge sexual, la flor simbolitza la vulva i que, fins i tot, en aquest passatge, estaria en nexe amb la mare que ha parit eixa roseta que és benvinguda.

Finalment, Rosa Rovira Sancho considera que la naixença representa

“Un afany per cada dia

que ens desperti el sentiment

d’abraçar-te amb alegria

i estimar-te constantment”

 

i, per consegüent, enllaça amb el fet que els acostats i els de la vila cal que protegesquen els infants, un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ritus de pas, infantesa, agraïments i vellesa en poemes matriarcals

General, , , , , , , , ,

Una altra composició de l’obra “Poemes 2000/2011”, en què es plasma la maternitat i la infantesa, és “Nova llum” (p. 36), amb símbols que tenen a veure amb lo primaverenc (com ara, l’eixida del sol) i amb una dedicatòria:

“És l’albada d’un nou dia

car l’Aleix és batejat.

Tot creixent i anant fent via,

que eixa llum sigui la guia

que perduri al seu costat”.

 

 

Quant al vers sobre fer camí, ma mare m’ha dit en diferents ocasions un refrany sobre els xiquets, el qual deia un oncle seu: “La carn que creix, no para”.

En eixe seny, encara que, més aïna, ambientat en la festa de Nadal, en el poema “Ja voltegen les campanes” (p. 41), referit a la Nadala del 2003, la capim junt amb el desig de concòrdia, un tret que sol anar unit a la naixença:

“Es retorna a la infantesa

enyorant el temps passat,

recordant plens de tendresa

que l’Infant Jesús és nat.

 

Que la llum de l’establia

il·lumini el nostre entorn,

i ens uneixi amb harmonia

com aurora d’un nou jorn”.

 

Per tant, aquest nou dia podria evocar-nos el ressorgiment de la vida, en aquest cas, en els primers moments que el nen viu en contacte amb la mare i amb el món real.

Continuant amb la infantesa, però ben avançada, la poetessa enllaça amb el xiquet que pren la Primera Comunió, això és, que té uns nou anys: en “Avui és un jorn d’alegria” (p. 45). Afegirem que, en la segona estrofa i en la següent, fa com una mena d’homenatge i d’invitació perquè els altres també hi participen (al meu coneixement, per fer valença als qui van dedicades aquestes línies): 1) a una xiqueta (la innocència i la creativitat) i 2) a un ancià (l’experiència, la saviesa i lo ancestral), com se sol fer en les cultures matriarcalistes, puix que no sols s’interessen per la flor de l’edat i per la plenitud de la vida (tradicionalment, el jove i l’adult, respectivament), ni per una mena de jovenesa eterna:

“La Gemma un xic cofoia

avui fa la Comunió,

fem que no li falti joia

ni regals, ni la il·lusió.

 

Però avui hi ha una altra festa

per gaudir i per celebrar

el Joanito a cal Geroni

fa molts anys que hi va arribar.

 

Fa vuitanta primaveres

i no està gaire fumut,

el bastó se’l deixa a casa

i diu que viu la joventut”,

 

 

ja que l’home encara es conserva bé, fort (gens fotut, ací, “fumut”) i, igualment, l’autora li desitja llarga vida i li agraeix l’empremta (llavor) que ha deixat amb els anys, la qual, altrament, podria simbolitzar els fills i els néts:

“Qui dia passa any empeny

diu una dita riallera,

confiant de poder veure

la propera primavera.

 

Aquí tens al volt de taula

la llavor que has escampat,

i et desitgem tots plens de joia

PER MOLTS ANYS I FELICITAT” . 

 

Finalment, direm que l’endemà de plasmar aquests versos i què consideràvem que significaven, el 28 de febrer del 2025, l’autora en envià un correu electrònic en què deia “Desxifres i interpretes molt bé tot allò que he escrit. Molt agraïda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, el Montseny i l’empelt amb la mare

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):

“A tothora ets anhelada,

serralada del Montseny;

ets muntanya curullada,

del poeta ets admirada

sedejant d’amor i seny.

 

Matagalls, joliu turó

on amb força l’aire empeny,

cap al cel ets l’ascensor

entonant fina cançó

pel teu pare, oh bell Montseny!

 


Les Agudes emboirades,

damisel·les amb barret,

vianants d’altres contrades

les observen encisades

faci sol o faci fred”.

 

 

Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.

A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i durant tot l’any.

A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):

“Contemplant en les alçades

nuvolades dalt del cel,

es bressolen enllaçades,

somrients per les ventades

sustentant el meu anhel.

 

Quan el vent bufa de tarda

quan el sol ja s’ha finat,

si els boscos fan basarda

les carenes fan de guarda

pel sagal enamorat”

 

 

i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.

En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,

“A les valls reneix la vida,

l’aigua brolla flamejant,

flors boscanes fan florida,

bella serra ben vestida

de natura exuberant.

 

Dels poetes ets la musa

escampant lletres al vent,

reguitzell de ment confusa

entre raigs de llum difusa

inspirant el seu talent”.

 

 

O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.

Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:

“Ets, Montseny, oh bella serra,

esbrinant nostre destí,

ets al cor de nostra terra,

com arrel a tu s’aferra

el vianant i el pelegrí”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora de Montserrat i fills que besen la terra on viuen i que l’agraeixen

General, , , , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, però junt amb el tema de la maternitat i el de la dona que salva l’home, és “Vell pelegrí” (p. 30).

“A bon resguard de marinada

i de bracet del Llobregat,

s’uneix la terra amb l’estelada

a Monistrol de Montserrat.

 

Un gran gegant semblant el pare

tot resguardant el seu ramat;

bonica i bella hi ha una Mare

emparant tot el veïnat.

 

Un bell massís, roques estranyes

desafiant cap a l’espai,

tot ressonant entre muntanyes

el xiuxiueig del Virolai.

 

De bon matí reneix l’albada

entre rocams d’un mont serrat,

vell pelegrí va fent pujada

besant els peus de Montserrat”.

 

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya) fa de mare, desenvolupa l’arquetip del rei (fa de mitjancera entre el cel i la terra, la qual toca), empara tots (àdhuc, els més gegants i nòmades, fet que connecta amb la cultura matriarcalista, puix que la dona salva el pastor), no sols el veïnat més acostat, sinó, igualment, els qui se n’havien anat de l’indret de partida i ara hi tornen.

A banda, Rosa Rovira Sancho trau detalls de la terra: és garrida, diversificada, forta com les roques i en què es pot oir la música del Virolai (el poema que composà l’escriptor i folklorista català Jacint Verdaguer en el segle XIX, lletra que es canta a la Moreneta).

En la quarta estrofa, comenta que el romeu va camí amunt, cap a la Mare, a qui besarà els peus, al meu coneixement, més com a senyal d’agraïment (perquè ella el protegeix) que com a submissió, sobretot, tenint present que, com ens digué Pere Riutort el 20 d’agost del 2020, per telèfon, encara que no perduràs la tradició de besar la terra (com en altres Pobles), sí que romania la de besotejar el pa, com una projecció de fer-ho als ossos dels ancestres (detall que ell desconeixia). Així, li demanàrem

“-És costum besar la terra?

-Si no a Mallorca mateix, quan el pa cau a terra, s’agafa el pa i es besa. Antigament, sí.

Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’. La terra materna”.

De fet, en l’estrofa vinent, copsem eixe lligam i el present que el pelegrí farà a la Mare, en qui ell confia plenament, perquè l’alliberarà i, de pas, la figura femenina triomfa en la seua tasca de sopluig dels fills de la terra i dels qui se li atansen amb bon cor:

“Ell collirà una rosa blanca

carena amunt, i anar pujant,

per ofrenar-la amb ànsia franca

a la princesa triomfant.

 

Les seves penes li confia

amb frenesí i amor constant,

perquè li sigui sempre guia

com un estel il·luminant”.

 

 

Finalment, cal agregar que, en aquests versos, la dona no apareix com una representació de la llibertat, per exemple, guiant el poble, sinó com la saviesa maternal i femenina, ja que aquesta Nostra Senyora és obaga, bruna i, per consegüent, està en nexe amb l’estació de l’hivern, associada amb aquests trets i, ben mirat, amb el paganisme, en què abunden aquestes marededéus tel·lúriques.

Com a afegitó, direm que, el 24 de febrer del 2025, Daniel Gros ens envià un correu electrònic en què deia “La Mare de Déu de Montserrat, a Catalunya, és una presència que sempre es fa present des de qualsevol àrea d’interès a la societat!”. Agraïm aquests mots.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, protecció dels fills, agraïment i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el tema de la maternitat i, igualment, el sentiment de pertinença a la terra, és “A la Verge de Montserrat” (p. 28), exposat per la poetessa de Monistrol de Calders:

“En el cor de nostra terra,

sol ixent dels catalans,

t’alabem, oh Verge bruna!,

bell estel dels cristians.

 

Catalunya et fa princesa

del fidel adelerat,

i les mares et fan reina

oh Verge de Montserrat!

 

De bellesa atractiva,

d’esplendor celestial,

de comesa protectora,

de joliu sol virginal.

 

Ets amor per tots els homes

quan et saben estimar;

en el fons de tots els cors

el teu nom s’ha d’invocar.

 

Ets la llum de l’estelada

en el goig de la lloança,

l’oració a tu, Donzella

és el cant de l’esperança”.

 

 

Com podem veure, l’autora comenta que els catalans han triat com a estel de la seua vida una dona, la qual, pel color, bru, connecta amb la saviesa i, a més, amb la foscor, tot i que la festivitat tinga lloc en plena primavera (en abril) i no en l’estació més obaga.

Agregarem que el títol de princesa no la relega a un segon terme, puix que, com en més d’una rondalla, es correspondria al personatge femení que comanda un regne i que ho fa amb aquest tractament.  

A banda, capim un tret que figura en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal: la bellesa tenia bona acollida, com ara, en temps del rei Jaume I (segle XIII) com també la maternitat (ací, sota els mots “atractiva” i “protectora”, respectivament), llunyans a èpoques que podrien vincular-les amb l’apoderament o amb la força física (encara que, altrament, n’hi havia, de fortes,… i entre dones nascudes abans de 1920).

De fet, en acabant, parla d’un amor fraternal cap al conjunt dels habitants i, de rebot, ells se l’estimen, connecten amb Nostra Senyora de Montserrat. Aquest darrer detall apareix en relats en què el rei (o bé un comte, o bé un duc…) porta les regnes d’un territori i, com que és just i benèvol, tothom gaudeix de bones collites i impregnat d’un estat d’harmonia.

No debades, com a senyal d’agraïment, Rosa Rovira Sancho comenta que “el teu nom s’ha d’agrair”. Al cap i a la fi, com diu un refrany que hem oït, “De ben parit, és ser agraït”. I, com que hi ha bon lligam entre la Mare i els fills i la terra, els goigs que li canten van acompanyats d’esperança i, de pas, els catalans no fan com qui, en resposta al fet que el patró de la vila no els protegeix, el deixen en un escampat fins que complesca amb el seu deure, o siga, amb la confiança que li havien depositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement del nen, el del primer nét, la joia i l’empelt amb la vida

General, , , , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és “Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

 

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

 

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

 

En una línia semblant, plasma el següent, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en la mateixa obra, en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

 

Que bell és el viure

quan l’Èdgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

 

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

 

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la vostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

 

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

 

Bell roser ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

 

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

 

 

i, en acabant, clou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, es plasma la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que connecten (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, enllaça la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’angelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos a una àvia (la iaia) i a l’avi. Per consegüent, capim el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida.

Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer, una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura com a mare, el jardí i realisme

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Borrons de primavera” (p. 23), en què abunda el vocabulari vegetal:

“Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat.

 

Borró de primavera, en l’oreig del vent,

quan et besa la cara i et fa estar content,

floreix la ginesta i també l’ametller,

esdevé primavera per l’arbre fruiter.

 

Borró de primavera, és un sol ixent,

il·lumina energies del meu pensament,

a l’ocell refilaire dins l’amagatall

amb força li escalfa el vestit de plomall.

 

Borró de primavera, en el camp de blat,

que ondeja i verdeja fins que és espigat,

esclata la vida per a sota un cel blau,

animals dormilegues ja surten del cau.

 

Borró de primavera en el meu jardí,

els roserars esclaten amb flors de setí,

violers i geranis, romanen florits

de flors perfumades ja n’estan ben vestits.

 

Borró de primavera, curulla de flors,

de fines fragàncies i de bells colors,

ens reanima les forces del sentiment,

i referma defenses de l’ésser vivent.

 

Borró de primavera, albada d’amor,

formidable natura i magnífic tresor,

joliu floridesa, jovencell i amical

lluïssor de rosada i frescor matinal.

 

Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat”.

 

 

Com podem veure, aquest poema és un cant a la vida, al naixement, a les plantes, a les flors com també als arbres. A més, en uns versos, Rosa Rovira Sancho comenta què té ella en el seu jardí i, fins i tot, en el cas que fos simbòlic i que no n’hi hagués cap en la casa on ella viu, empiula amb la tradició matriarcalista catalana: la figura del rei o del membre de la corona que en té u on, més d’una vegada, se’n va i, en més d’un cas, en nexe amb el tema eròtic i amb la trobada amb qui, en acabant, es casarà.

Afegirem que el jardí també connecta amb la vulva i que el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 21 de febrer del 2025, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies, Lluís, pel teu comentari…

Sí: tenim jardí i gaudeixo molt de la natura que m’envolta”. Unes paraules molt sucoses.

A banda, trau el forment, una planta que, en ocasions, es relaciona amb la primavera (quan és verd) i, més encara, amb la fi d’aquesta estació (quan s’inicia la sega, en juny, en el despuntar de la joventut de la vida).

Igualment, parla de fragàncies, de colors, de reviscolament dels sentiments i de la força física.

Ara bé, inclou dos trets que podríem considerar femenins, pel nexe amb l’aigua: la rosada i la frescor. I, més encara: la rosada, d’acord amb la definició que figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, significa “Humitat sobre el sòl o la vegetació” i “Mullena dels pèls del pubis a causa dels líquids sexuals”, o siga, aigua adherida als pèls esmentats.

Finalment, posarem que la poetessa gaudeix de la natura i, per consegüent, podríem parlar d’un lligam entre l’autora i la mare (qui representaria lo natural, els dons de la vida terrenal) i, altrament, de la Mare Terra. Principalment, tenint present que aquest poema no és idíl·lic, ni filosòfic, ni es demana què és la primavera: simplement, exposa detalls que es copsen durant aquesta temporada.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)