Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Persones que transmeten el vincle amb la terra

General, , , ,

 

En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

 

 

 

 

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.

La llengua apresa dels pares, la materna, ‘es mama’

General, ,

 

Continuant amb les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 17 de desembre del 2021 i posteriors, sobre el sentiment de les àvies i de les mares en relació amb la llengua, també ens plasmaren “Era l’única llengua que coneixia: la que havia après dels seus pares…” (Maria Núria Pons), “La meva àvia paterna va néixer a pagès, a la Catalunya Central, a finals del segle dinou.

Va venir a viure a ciutat, ja de gran, i mai va aprendre a parlar castellà. Curiosament, es relacionava amb una altra àvia, veïna, vinguda del sud, que no sabia català i era molt divertit sentir les seues converses perquè cadascuna parlava el seu idioma i s’entenien a la perfecció” (Assumpta Capdevila), a qui comentí “Certament, curiós, perquè, entre el català i el castellà, en els seus orígens, està l’aragonés: no són, precisament, llengües germanes” i ella m’afegí “Potser era perquè volien entendre’s. Només els calgué posar-hi el cor” i, a banda, Maria-lidia Busquets Buezo li respon “Totalment d’acord amb tu. La meva veïna de replà és brasilera, fa anys que viu aquí, i tant parla en brasiler com en català o castellà”; “La meva mare va néixer el 1915 i va morir el 2014. Per ells, el català no era la llengua oficlal; era la llengua. L’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar), “L’àvia era catalana i parlava català. Crec que havia nascut l’any 1900 a Terrassa. Havia fet de mestre. A l’esclatar la guerra, ja no va tornar a treballar, però sí,  a casa seva, feia classes a les amigues de la meva mare, en català. Ella, si tenia que parlar castellà, ho feia. En canvi, l’avi no va saber mai parlar el castellà… No ho va voler[1]” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia paterna va néixer el 1887. Cada dia, llegia el diari, en castellà, quin remei! Però sempre parlava en la nostra llengua, mai en foraster” (Caterina Albert).

En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “No la van deixar mai…”.

En el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, el 17 de desembre del 2021 i després, ens plasmaren  “Els avis i pares que jo he tingut, mai han dit res de la llengua. Simplement, a casa, es parlava català i punt!!!!!!” (Maria Carme Coll Xargay), a qui Núria FP li contesta “Exactament així…!!!”; “Els meus pares i avis parlaven el català a casa i al poble, però, a l’escola, amb els mestres, parlaven i cantaven en castellà i elles només sabien escriure en castellà” (Pilar Casademont Arnau), “A casa i casa els meus avis, sempre en català i amb orgull de ser-ho” (Gemma Colprim Ferrer), “A la meva iaia, li van posar una multa 5 ptes[2] per no parlar en castellà. Tenia un amic que era guàrdia civil. Sempre havien parlat en català i, de cop, es va girar la truita i li va dir que, a partir d’aquell moment, estava prohibit parlar català o l’hauria de multar. La meva àvia mai havia anat a escola, no sabia ni llegir, ni escriure, i li va respondre… ‘Ni el sé, ni el  vull aprendre’ i, així, li va caure la multa. Va anar a can Ginferrer a demanar el préstec de 5 pessetes per pagar” (Montse Privat Colom), “Sóc filla de català per segles. La mare, nascuda a Barcelona a 1907, filla d’andalús i de brasilera, parlava català i m’explicava la història de Catalunya, en ple franquisme. Em portava al teatre Romea, a veure el poc teatre en català que es feia. Estava més orgullosa de ser catalana que el pare, que ja és dir.

(…) A Barcelona, a principi del segle XX, els immigrants eren orgullosos de tenir fills catalans. El meu avi, quan li preguntaven d’on era, responia ‘Yo soy de donde comen mis hijos’” (Lulu Coll), “Els meus avis sempre m’havien explicat que es sentien orgullosos de poder parlar en català, que, en temps de la guerra, se’ls hi va prohibir.

El seu record més gran és que anaren casa per casa a recollir tots els llibres que hi havia en català, per poder fer una muntanya i poder cremar-los”  (Sussi Geli Corominola), “En aquells temps, no hi havia cap llengua invasora” (Margarita Rustullet Girones).

Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, ens plasmaren “No té sentit la pregunta. Aquí, els nostres avantpassats parlaven el valencià i s’entenien perfectament amb catalans i balears. Menys amb els castellans” (Vicent Peris), a qui responguí “La llengua materna ‘es mama’, es viu amb el cor; la llengua imposada, s’aprén i, fins i tot, es pot acceptar, però les persones no hi responem igual.

Ma mare, fora de la terra, durant uns mesos, quan ella tenia uns vint-i-set anys, s’emocionava quan, vivint en Madrid, sentia parlar sobre València o quan parlava per telèfon amb u dels seus germans”; “Ma mare era valencianoparlant. En casa, nosaltres parlàvem castellà. Mon pare, castellanoparlant, al mercat, en valencià, i, quan anaven al poble, tornava a ser ella, valencianoparlant, a tot arreu.

Cert és que costava dir-los, als familiars, que em parlaren en valencià. Lo normal era passar-se al castellà, amb nosaltres. Complex d’inferioritat? Venien de la capital… Trist” (Pasqual Esteve Perez), “Les meues àvies, una del Maestrat i, l’altra, dels Ports. Mai van tindre cap complex de parlar-nos en valencià.

Sí algun dels tios i ties. Per sort, els meus pares ens van criar parlant valencià. (…) Per cert, van anar poc a escola i s’expressaven perfectament en castellà, quan feia falta” (Esperança Moliner Ferrer).

Afegirem que, en el moment de plasmar aquest escrit, hem llegit un comentari que toca aquest tema, de Rosa Rovira, qui diu “La meva mare, nascuda el 1913,  en tenia molta, de mà esquerra, i, mira, va tenir set fills”. Un tret més vinculat amb la llengua catalana: s’ensinistra… amb paciència i com ho faria una mare amb un xiquet de pocs anys, de manera que ell progressa més i gaudeix més de l’aprenentatge i en l’ambient.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre  el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

Notes: [1] Veiem que la dona és qui aprén castellà (era mestra) i que es passava amb més facilitat al castellà. Un fet que podria dur-nos a la semblança amb el matriarcalisme basc, en què les dones, com que feien el paper de gestores amb l’administració en castellà, dominaven més el castellà que no els hòmens.

A banda, l’home es mostra fidel a la terra i a la llengua materna.

[2] Pessetes. La pesseta fou la moneda oficial d’Espanya anterior a l’euro.

“El català era la llengua; l’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar)

General, , , ,

 

Prosseguint amb com es sentien les àvies i les mares, nascudes abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna i què representava la llengua catalana, per a elles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva àvia no sabia parlar en castellà i la meva mare, amb prou feines. Recordo que havia tingut una nóvia madrilenya i va aprendre ella abans el català que no pas la meva mare a parlar-li bé el castellà” (Xavi Xbb), “Recordo que, al meu poble, les dones grans i homes, la majoria no van anar a col·legi i només parlaven en català. Els hi era molt costós expressar-se en castellà” (Carlos Piqué Terrés), “La meva àvia (la que vaig conèixer) no parlava el castellà… i tampoc recordo que ho fessin els avis.

Entendre’l, sí, perquè la ràdio i la televisió s’escoltaven i veien” (Josep Maria Pentinat), “Mira: les meves àvies són d’abans del 1920. Parlaven català. Era l’únic que sabien. Una, llegir i escriure, sumar i restar, perquè el seu pare l’hi va ensenyar. L’altra, no. Totes dues eren dones de camp, de camp endins. Vivien en diferents poblets molt petits, tant, que hi havien més cabres, gallines i porcs i matxos que persones. Es van fer un ‘fart’ de treballar al camp, a casa, tenint cura dels fills i de la gent gran. Ara, com se sentien? Crec que tan ‘fresques’: és lo que hi havia” (Mria Rosa Dalmau Llosas), “Recordo que només parlaven català. Jo vaig fer la primera comunió l’any 1948 i va ser en català. A les esglésies, tot era en català. Us parlo d’un poble de Lleida. Suposo que, a les capitals, deuria ser diferent” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva àvia materna no sabia parlar en castellà” (Ramon Cillero Coma), “Se sentien molt bé. Les dues àvies i la mare sempre havien parlat català. Fins i tot, ma mare tenia un diploma de guanyadora d’un concurs de català de l’escola de la República. Encara el guardo. N’estava tan orgullosa!” (Joaquina Viñals), “L’àvia materna tenia dificultats per parlar castellà, poc se l’entenia. En tant que la materna parlava català, tot i que se li notava que no era catalana” (Rosa Garcia Clotet), “La meva sogra era del 1907 i, al poble, parlaven sempre català. Després, va anar incorporant el castellà” (Carme Andreu), “L’àvia paterna, no la vaig conéixer i el meu pare, amb prou feina. L’àvia materna, sí. Ella no sabia parlar en castellà, encara que era de pare basc i mare (…) andalusa i, al ser criada per una persona catalana, va aprendre el català i no sabia el castellà” (Maria Del Carme Blanch Méndez), “La meva àvia enraonava en català i tenia una botiga de queviures. Estava molt preocupada quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils: s’esforçava en parlar-los en castellà, per si de cas, que no s’enfadessin…” (Mercè Ramionet), “Tant avis com àvies, maternes i paternes. Els pares, mai cap conversa que entrés l’idioma, cap mena de problema. Amb la mare, ja sí que l’havia escoltat remugar algun cop, de tindre algun contratemps, ja que, casada, doncs tenia una carnisseria en un barri obrer on hi havia molta immigració i, amb alguna clienta, perquè escoltava la mare parlar català amb clientes catalanoparlants, se li rebel·laven. Quant jo, sempre vaig observar que la mare s’adreçava en castellà, quan calia, sens cap mena de dubte i amb molta amabilitat.

No obstant, les senyores que no entenien, ni volien entendre, es posaven en converses que no anaven amb elles. Això ja ve de lluny…” (Montserrat Samarra Gibert), a qui Maria Borras comenta “Això és cert. Encara avui en dia, encara que la conversa no vagi amb elles, es rebel·len i protesten si parles català, cosa que no fan si es parla en anglès o francès”; “La meva mare, del 1910, ni una sola paraula en castellà a la seva vida. Sigui per la ràdio, o per la immigració que vingué a partir dels anys cinquanta, entenia perfectament el castellà. Havia anat a l’hospital i un metge li va dir que no l’entenia. Jo vaig fer de traductor” (Pere Plans Girabal), “La meva mare va rebre l’educació totalment en català i tenia una assignatura que era ‘Llengua castellana’” (Glòria Reverter), “La meva iaia paterna de Manresa, nascuda el 1889, no parlava castellà, ni el seu marit (Rodríguez) i, la materna, del 1912, de Sant Andreu de Palomar, igual” (Elisabet Rodríguez Lázaro), “La meva mare ara tindria 101 anys i escrivia el català… Tinc el llibre d’escola i és català” (Lina Folquer Gómez). “La meva mare (1901-1991) sabia que era catalana i, el català, la seva llengua.

Havia estat escolaritzada en castellà, que, per a ella, no era la seva llengua. Tot el que va escriure, ho va fer en català, tot i no haver-lo estudiat. Ho feia molt bé.

Deia que parlar en castellà la cansava” (Valldeflors Farre), “Els meus avantpassats coneguts procedien de l’Aragó. La meva mare va arribar a Catalunya, ben menuda, cap al 1918. A casa, érem bilingües, amb la mare en català i, amb el pare, en castellà. La meva mare, sempre ho he dit, era més catalana que jo, per l’estima a la llengua i al país. Jo no he fet cap canvi: sóc d’aquí” (Araceli Ciria Isas), “Les dues àvies parlaven en català i, una, deia ‘Tu, que n’hi ha un d’aquells que no parla com nosaltres’ i la mare sempre en català, i que, a l’escola, només l’havien castigada alguna vegada, quan se li escapaven paraules en català” (Joan Sole Roca), “Als meus avis, tant paterns com materns, gairebé no els vaig sentir mai parlar en castellà. L’una, crec que el va aprendre llegint ‘La Vanguardia’: llegia, fins i tot, els anuncis. L’altra, no sé com el va aprendre.

Els meus pares, el poc temps que van anar a l’escola, era en català, però parlaven i escrivien castellà perfectament i millor que molts garrulos que hi ha per aquí. Crec que devia ser perquè llegien molt: diaris, llibres. Eren pagesos: molta feina i poc temps, però recordo veure’ls amb un llibre a les mans el poc temps lliure que tenien”[1] (Maria Borras), “La meva àvia era del 1901 i parlava el català amb tota normalitat. Als castellans, en castellà” (Raquel Bosch Aparici), “La meva mare, 1915. Era filla de Barcelona, va anar a l’escola en català. Encara corre algun llibre per casa.

Jo vaig aprendre a llegir en català pels llibres que hi havia a casa” (Maria Masnou Resino).

Com veiem, en molts casos, aprengueren la llengua materna, la de la terra, la que els era molt més familiar, per mitjà de llibres i tot. Una de les explicacions podria estar en la força que tingué l’anarquisme en Catalunya, el qual convida a llegir, no solament per a ser lliures, sinó per a combatre els intents de subjugació de la persona a altres persones que, per exemple, tracten de manipular i, òbviament, a ser més cultes. No obstant això, afegirem que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien parlar, llegir i escriure en castellà i que això fou possible gràcies a la creació d’onze organitzacions de monges, que totes tenien escoles i que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

[1] Un comentari així podria anar molt en línia amb l’anarquisme.

La llengua materna i del cor, la llengua del Poble matriarcal

General, , ,

 

Continuant amb la pregunta de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven la seua llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “Les meves parlaven mallorquí” (Rosa Galmes), “Ses meves xerraven mallorquí” (Jaume Andreu Adrover), “Tota sa meva família ha xerrat sempre es mallorquí” (Toni Oliver), “Es meus padrins sempre xerraven es mallorquí, mai tingueren problemes a s’hora de xerrar es castellà. Uns eren de Binissalem i, es altres, de Palma” (Maria Isabel Alorda), “Sa meva padrina, una experta” (Martí Cirer Ferriol), “Sa meva padrina conta que, quan feia de cosidora, davant hi havia un quarter de militars de sa península i, elles, joves,… quedaven embavades mirant es soldats. Una vegada, un soldat intentava captivar una amiga seva… xerrant en castellà i, ella, quan es va cansar tant de sentir xerrar i no va entendre, li va dir ‘Ho sents! No sé lo que me estás diciendo,… peroooo… no hi vull venir a Barcelona!!!!’, sa va donar a entendre”[1] (Miquel Amengual), “Parlo el (sa[2]) català perquè el papa i la mama sempre han parlat (xerrat!!) en català a nosaltres (quatre fills).

Jo soc el més jove, 71 anyets ben viscuts!!” (Jorge Ribas Capafons), “La meva mare sempre parlava en mallorquí i, a l’escola, li donaven un ‘coscorrón’ si el parlava. Es tenia que parlar el castellà” (Silvia Garcias), “La meva mare va néixer a Artà el 1926. A ella, la van castigar al seu ‘cole’ per xerrar en mallorquí a una amiga seva” (Dolores Cerdá), “Jo soc catalana de Barcelona. A casa nostra, sempre parlaven en català; però, a l’escola, en castellà. És a dir, que parlo les dues llengües.

Anècdota: la meva besàvia va estar presa per no saber parlar en castellà. Era una dona que vivia pel Pirineu i, quan va vindre a viure a Barcelona, un policia la va detenir perquè, a les seves preguntes, li contestava en català” (Dolors Gaixet López), “Es meus padrins també, sempre xerraren en mallorquí. Mai vaig tenir cap problema en sa llengua: ni a s’escola. Lo que no vaig aprendre és a escriure” (Francisca Borras), “Bé, supòs que, sa meva padrina i sa seva filla (mumare) xerrarien o parlarien en sa seva llengua materna des seu temps” (Antonio Marti), “Se sentían normales hablando el mallorquín. No conocían otra lengua. Cuando iba al colegio, me obligaron a hablar castellano y, ahora, no sé escribir en mallorquín” (Antonia Vicens Bonet), a qui escriguí “Encara estàs a temps de tornar a escriure’l, per exemple, per mitjà de cursets per a persones adultes”; “Es mallorquí sempre es va xerrar a sa meva casa i es pare, que era castellà, xerrava en castellà. Sempre respectant es mallorquí des padrins i sa meva mare. I ells, també deixant xerrar a cadascú sa seva llengua.

Jo, de ben petita, una paraula en mallorquí i, s’altra, en castellà… i, amb molt de carinyo, em varen ensenyar a xerrar es mallorquí i es castellà. A qui estimes més?… A ton pare, o a ta mare?? Jo estim tant es mallorquí com es castellà. Som bilingüe” (Lc Mpilar), a qui comentí “Una vivència interessant, Lc Mpilar. Vull fer-vos una pregunta: ¿preferiu afavorir un ambient molt receptiu i cercar acord, o preferiu l’esperit competitiu? Gràcies” , a què em respongué “L’equilibri just, en un món tan competitiu, seria trobar acords amb tothom… enllà on fos possible, el respecte, la llibertat i la dignitat… Això és tema per gent important. Jo no som ningú… Molt complicat però possible…, crec. Moltes gràcies a vosté…”. [3]  

Vull comentar que, en molts casos, m’ha semblat que hi ha qui ha sentit com una normalitat parlar la llengua materna i el castellà, fet que no hauria de veure’s, com aquell qui diu, com lo més normal del món, ja que, quan hi ha lo que es diu “bilingüisme unidireccional” (que és el nostre cas), el 80% dels parlants de la llengua minoritzada, ací, la materna, davant d’una persona que no coneixien abans, es passen a la llengua oficial de l’administració de l’Estat.  En eixe sentit, recordem que, com em digué Pere Riutort en juny del 2015, per exemple, el discurs del nou president de la Generalitat Valenciana, un polític amb etiqueta d’esquerres i progressista, es feu en valencià i en castellà. El Poble valencià té una llengua vinculada amb les seues arrels matriarcals: la llengua catalana, popularment i administrativa, coneguda com “valencià”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ací, es dedueix que els militars parlaven castellà, mentres que moltes dones parlaven la llengua catalana.

[2] Literalment.

[3] A mitjan dels anys huitanta del segle XX, en Aldaia (l’Horta de València), l’ajuntament tragué un informatiu juvenil que tingué curta volada i, entre altres coses, hi hagué unes frases amb què m’he sentit identificat. El missatge, en llengua catalana, diria que “Per moltes llengües que es sàpien, quan u, mentres s’afaita, es talla, sempre parla la seua llengua materna”. Com veiem, molt en línia amb unes de Nelson Mandela, amb què estic totalment d’acord: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.

Dones que es sentien com a casa i part de la terra

General,

 

Tornant al tema de la llengua com a notari de la identitat cultural i, àdhuc, en relació amb el tema de besar la terra i amb el de pertinença a la terra, el 17 de desembre del 2021[1], posí dos posts que plasmarem tot seguit. En u comentí “Recorde un fet que em contà ma mare i que, alguna vegada, mig plorant, ho deia el meu avi matern, nascut en 1906. Un home que ell conegué, durant la guerra (1936-1939), sabia molts himnes regionals que tenien música. I ell, quan oïa el valencià, s’emocionava (la seua família com també la meua, és valenciana).

Una cosa semblant li passà, a ma mare, quan, durant uns mesos que els meus pares i la filla major (l’únic fill, aleshores) visqueren en Madrid, ma mare sentia notícies sobre terres valencianes. Sentien el vincle amb la terra i amb la llengua materna”. Els comentaris que em plasmaren el 17 de desembre del 2021 i, en el meu mur, anaven en la línia dels sentiments de ma mare. El mateix dia, però en el mur i en distints grups de Facebook, posàrem un post en què se’ls demanava “¿Com es sentien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna? ¿Què representava la llengua catalana[2] per a elles? Gràcies”.

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren “La meva mare va viure totalment immersa en català: a l’escola, a casa. Fou educada en català i tenia una assignatura que era literatura castellana. Val a dir que ma mare fou educada durant la República[3]” (Glòria Reverter), “Per l’àvia Maria, de Moià, el català ho era tot. No sabia parlar en castellà. El sabia llegir i escriure, però no parlar-lo… Jo diria que li passava el mateix que a l’àvia de ‘Gente bien’, de Santiago Rusiñol[4]: la constitució de la seva boca no li permetia de parlar el castellà. És més, quan parlava dels castellans, a menys que li caigués molt bé, es referia als ‘cony de castellanots’” (Àngel Blanch Picanyol), “La mare de la mare, castellà: era de Còrdova. Amb nets, gendres…, català. La mare del pare era de Girona, Riudarenes[5]. Ella, en català, sempre. No sabia parlar gairebé gens en castellà” (Lidia Bisellach), “La meva llengua (la que també s’anomena ‘materna’) és el català. La segona, el francès (a l’escola); la tercera, el castellà (al carrer i a la ràdio d’aleshores); l’anglès, la quarta, i parauletes d’altres… per curiositat.

He de precisar que, amb la padrina, només mallorquí” (Enric Benages I Jener), “Els meus pares se sentien bé. Van tenir la sort de néixer abans de la Guerra Civil. I, a casa, sempre es va parlar català”. Un poc després, m’afegí que “Els meus pares van néixer als anys 30. I els meus avis (…) se sentien molt bé. Van néixer i van viure en el mateix poble. Aleshores, no hi havia gent castellana. Sense ofendre a ninguna persona” (Isabel Vernet Clofent).

En el grup “Cultura mallorquina”, en què es plasmaren moltíssims comentaris, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment escrigueren “Ses meves padrines (…) sempre parlaven en mallorquí. No coneixien res més” (Miquel Ramis Pol), “De les meves padrines, una només xerrava foraster, com abans es deia. I l’altra, només mallorquí. Així i tot, s’entenien, cadascuna en la seva llengua” (Catalina Lladó Martínez), “As meus padrins de fonts, mai se’ls va passar pel cap que xerrassin una altra llengua que no fos es mallorquí” (Quin Xou), “Era l’única que coneixen. No en sabien més. Quan va començar a arribar gent de fora i la televisió, intentaren entendre el castellà així com podien” (Maria Mariona), a qui Caterina Albert li escriu “No els feia falta. Van ser els arribats per fer feina del turisme, també picapedrers i altres, quan molts d’ells van començar a criticar que no sabien castellà, però la majoria d’aquests tampoc sabien bé la seva pròpia llengua, i no parl de la dicció de paraules… Alguns van ser respectuosos i es van integrar”; “La meva mare (…) mai va saber xerrar una punyetera paraula de castellà. Mai!!” (Catalina Portell Buades). “La meva padrina materna just xerrava mallorquí. La paterna podia xerrar també el castellà perquè va viatjar a l’Argentina, on hi tenia un germà. Hi va viure tres mesos. (…) També escrivia molt bé, per les cartes que enviava al germà” (Coloma Mayol).

Com comentí el 18 de desembre del 2021, a unes quantes persones (entre elles, ma mare), per mitjà d’aquesta pregunta veiem que hi ha una relació molt estreta entre la llengua catalana i el matriarcalisme. En aquest cas, en àvies nascudes abans de 1920, la simpatia per lo matriarcal era més viva en les elles que en les mares (les filles). Quant a la meua família, diré que el veig molt plasmat en ma mare (nascuda en 1943).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] L’endemà fiu lleugers retocs després de parlar amb ma mare. Sí que em comentà que s’imaginava que son pare s’emocionaria en sentir l’himne valencià.

[2] El 18 de desembre del 2021, després de veure algunes respostes en un grup valencià i en u de les Illes Balears, consideràrem adient posar, en eixos grups, aquesta frase però amb el missatge “¿Què representava la llengua materna per a elles?”, i la resposta fou de millor acollida.

[3] D’aquest comentari, cal remarcar que sa mare visqué totalment immersa en català i que, per tant, eixa fou l’educació que rebé dels seus pares, que sí que haurien nascut molt abans de la República (la qual s’inicià en 1931).

[4] Fou un català (1861-1931) que es dedicà a la pintura, a l’escriptura, a la col·lecció, al periodisme… i u dels impulsors del modernisme en Catalunya.

[5] Població catalana de la comarca de la Selva.

La Mare Terra i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema de “besar la terra” i, en aquest cas, aprofitant les paraules d’Assumpta Capdevila, quan comenta “La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (plasmades el 25 de desembre del 2019, en el meu mur) i enllaçant-les amb l’escrit de Bartomeu Mestre sobre la identitat cultural, direm que, en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV, i també en línia amb el tema de l’educació matriarcal, veiem que la velleta diu a En Bernadet: “Te’n duràs un talequet[1] de blat ben bo; i, en esser davant sa ‘font’, que la toparàs anant-te’n des d’allà cap a sol ixent, en esser, idò, davant sa ‘font’, tu t’atures i escampes aquell blatet damunt una pedra i et poses a dir amb tot es teu cor, mirant a l’aire: ‘Oh, colomets del cel, com no veniu a menjar-vos aqueix blatet tan bo que vos espera? Veniu, que vos espera! És per vosaltres, que l’he escampadet damunt aqueixa pedra! Veniu, per un gust, a tastar-lo! Veniu, veniu, colomets del cel![2]

Si tu ho dius ben de cor ben de cor, se’n vendrà un colomet, es posarà dalt aquella pedra i, tic-tic-tic, espipellada ve i espipellada va a aquell blat, fins que no en romandrà ni un granet. Tu, llavors, t’hi arrambes amb un botilet i un floc de seda vermella que te n’has de dur, i li diràs: ‘Oh, colomet! Ja que l’has trobadet tan bo, a aqueix blatet, per amor de Déu i de la Mare de Déu, ja em podries fer la mercè de deixar-me fermar aqueix botilet amb aqueix floquet pes teu collet.

(…) i llavors tornaries i el me deixaries prendre perquè jo pogués fer un favor d’aqueixa aigua a una persona que me l’ha demanada, i jo no la puc fer fellona’. Aquell colomet, si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això i, així, tu tendràs aquell botilet ple d’aigua de ‘sa font de ses nou roques’ sense que tu n’hages haguda de tocar cap ni t’hagen pogut engrunar aquelles grans traïdores de roques. Tu, llavors, te’n vas amb el botilet ple d’aquella aigua, a ton pare i l’hi entregues en ses seues mans perquè en faça lo que trobarà. Ho faràs, oh, Bernadet!, just així com t’he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur, que l’hi faré! -s’exclama En Bernadet.

Donà mil gràcies a sa jaieta, i ja li estreny a cercar” (p. 15).

Afegirem, en línia amb aquest vincle tan estret amb la terra i, a banda, amb l’agraïment a la Mare Terra, que, en la rondalla valenciana “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23) , de Joaquim G. Caturla, podem llegir “El pescador, dins la negror de la nit, guardava un silenci ple d’esperança. Tan sols sentien la remor del mar i l’esclat de les ones sobre les roques d’un penya-segat proper. Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, precedit d’una viva llum ataronjada, traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23).

En aquest sentit, açò em recorda unes paraules que em digué ma mare el 14 de gener del 2021, durant una conversa: “Es vivia de la terra”.  A banda, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, en un moment en què em parlava sobre un avi de son pare (el meu avi matern havia nascut en 1906), em comentà que “en eixa època, la gent, normalment, era molt resadora.

-Sí.

-Perquè tot, com vivien també del camp, puix tot ho esperaven de Déu i dels patrons. Tota la seua ajuda, el seu patrocini, l’esperaven de les seues creences, que els ajudaren, a les collites, que no fera malbé una pedregada o una sequera o una plaga d’algun tipus de  malaltia. I, clar, això repercutia, doncs, que era gent molt resadora”.

Però, no sols hi havia una relació, per dir-ho així, íntima, amb la terra, en el sentit religiós (com adés hem vist) sinó que, com plasma la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, era de tipus matriarcal, fins al punt que es considera que resulta molt bo per a la persona (i per al seu futur, especialment, si és un xiquet o un jove), el relacionar-se amb els altres, amb els animals, amb la natura, amb la vida, etc. “ben de cor ben de cor” , amb un toc maternal (“Oh, colomet!”) i per mitjà de la proposta (però no de la imposició, com es plasma en frases com “ja me’n podries fer la mercè”, “que jo pogués fer un favor”, “Si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això”). ¡Ausades que ensenyen les rondalles i que transmeten missatges i ensenyances vàlides per a tota la vida!

Que, per exemple, ma mare, a la darreria del 2014, als pocs dies de començar jo a viure en la casa que feia poc jo havia comprat i que era la meua residència més habitual, em digués “Tu tracta d’entendre’t amb tots [els veïns], així, si algun dia et fan falta, ahí els tindràs”, a banda que, aleshores, ja entrava en la meua manera de relacionar-me amb els altres (a nivell de veïns i més), ara trobe que podria tenir un vincle molt gran amb un detall: ma mare s’havia criat amb uns pares que, des de que ella era una xiqueta, portaven una drogueria i que, per a ella, el parlar bé amb les persones (però amb bon cor) i detalls com aquest, són molt bons per al dia rere dia i per al demà.

Doncs bé, com veiem, àdhuc, figura en moltes rondalles en llengua catalana i concorda amb el matriarcalisme: qui tracta bé la terra, tracta bé les persones, així com qui fa excursionisme i ho fa amb la natura i amb els altres.

Agraesc la col·laboració, tan important, de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un talec és un sac relativament petit, per a dur diners, menjar o bé altres coses de poc de pes i de poca grandària.

[2] El paràgraf que escriurem tot segut, en l’original, està junt amb aquest. Hem considerat que calia separar-lo, entre altres coses, per a fer més intel·ligible la lectura.

 

Fa més de trenta anys, en terres castellanes, una psicòloga, davant dels meus pares i de mi, em digué que parlàs en castellà amb els meus pares. I jo li diguí: “Mire: con mis padres, yo hablo valenciano“. I, en el report, en feu una valoració negativa.

En canvi, durant uns anys que visquí en una finca on també ho feia una mare romanesa i els seus dos fills (també romanesos), jo no els crítiquí mai que parlassen romanés entre ells. Simplement, si de cas, els preguntava (en la meua llengua materna) què havien dit. I, immediatament (quasi sempre, la mare), ho traduïa al castellà.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

“Oh, colomets del cel, veniu a gust a tastar-lo”, educació matriarcal

General, , , ,

 

Una de les petjades en el camí de l’educació matriarcal, passa, com ara, per presentar a les generacions del present i a les del futur, com ens han contat la història i, per exemple, mitjançant texts de la primera meitat del segle XX i de la segona, que vegen informació relativa a la cultura castellana, patriarcal, imperialista, unificadora i opressora, en lloc d’acollidora, amb la intenció que els permeta tombar mites, com ara, la frase tan romàntica (i, així, gens recomanable per al cor, ni per a lo referent a la sexualitat) i tan castellana i uniformadora “¡Con lo bonito que es estar juntos!”.

¿Qui no preferiria forjar el seu futur, decidir-lo, lluitar per la seua emancipació (junt amb molts parlants de la seua llengua materna o bé pertanyents al seu Poble) així com els dos nuvis que, sense necessitat de cap votació “familiar” per part dels seus pares i dels germans i seua, del futur matrimoni, en què s’acabàs fent lo que triàs la majoria? Si una llei és legal (figura com a registrada en la llei, per escrit) però no es legítima (no va en línia amb els drets humans), cal rebutjar-la, modificar-la i, fins i tot, crear-ne d’acord amb el dret natural (això és, amb els drets que van units a cada persona simplement pel fet de ser persona). ¿Qui acceptaria, passivament, una convivència formal en una casa on visquessen, com ara, huit persones i que, per exemple, Mantil maltractàs Noplit, àdhuc, encara que ambdós fossen del mateix sexe (o no) o si fossen molt diferents en punts claus? ¿Continuaria sent tan bonica una vida tots plegats? ¡Ja ho crec que no!

L’educació matriarcal plasma molt bé la idea de germanor i la de convivència, però no mitjançant mites, ni del parloteig, fins i tot, en rondalles en què apareix la Mare Terra amb un respecte (i amb una simpatia) importants per part de personatges jóvens[1].

I, en eixe sentit, plasmem un text a què Pere Riutort fa esment en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, però, ací, ampliat. En primer lloc, escriu unes paraules de Ramiro Ledesma, fundador de “las JONS”[2], que hem trobat sota el títol “Discurso de Ramiro Ledesma Ramos en el mitin de Falange Española de las JONS celebrado en Valladolid” (https://www.ramiroledesma.es/textos-politicos/jons/41-jons-numero-9/138-discurso-de-ramiro-ledesma-ramos-en-el-mitin-de-falange-espanola-de-las-jons-celebrado-en-valladolid), publicat en la web “Ramiro Ledesma”, a què accedírem el 14 de desembre del 2021:”estamos aquí, ante Castilla, un poco como aprendices, porque ya en estas tierras se realizó una vez la gran tarea de unificar a España, de ligarla a un destino gigantesco, con ataduras tan resistentes que han durado y permanecido cuatro siglos.

(…) Creed, camaradas, que hay objetivos formidables que esperan nuestra acción. Así la primera conquista revolucionaria que hoy se nos ofrece es sostener, afirmar y recobrar la unidad de España.

(…) nosotros sabemos que España es la primera Nación moderna que se constituyó en la Historia y que sus cuatro siglos de unidad, durante los cuales realizó los hechos más decisivos que presenta la historia del mundo, son la más formidable e imperiosa ejecutoría de unidad que se puede presentar como bandera contra los separatismos criminales.

Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros sabemos en efecto abandonar ese campo de la Historia y proclamar que en último y primer término España es indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”.

I, per si els intents de genocidi cultural no reeixien, persones com Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a primeries dels anys huitanta del segle XX, digué que “Hay que fomentar la emigración de las gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”[3].

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que feu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p. 70).

 ¡I tant que és important!

Agraesc la col·laboració a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

En aquesta entrada, també hi ha hagut persones vinculades a la telefonia. Continuarem tractant el tema del matriarcalisme i sense embuts. Les generacions del present i les del futur es mereixen la possibilitat d’accedir, àdhuc, a reports que vagen en linia amb el matriarcalisme i a qualsevol part del saber en què la voluntat estiga al servici de la intel·ligència i que tinga com a objectiu que la veritat vaja pel davant.

Escric aquestes línies, un poc després d’haver introduït l’entrada, hui, 15 de desembre del 2021.

I, òbviament, també s’ho mereixen les generacions del passat integrades per persones que encara viuen.

El mapa escolar que mostrem és dels anys cinquantes del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Ho hem trobat molt ben reflectit en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV.

[2] Partit polític “Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” existent entre 1931 i 1934, de caràcter totalitari.

[3] “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre, nota 37 (p. 61).

“La meua àvia besava la terra” (Francesc J. Miró)

General, , ,

 

En relació amb el tema de la transmissió cultural, el 24 de desembre del 2019 preguntí a Pere Riutort, pel tema de “besar la terra”, de què ell parla en unes línies de l’explanació extensa que m’havia enviat a finals del 2019. I, eixe dia i l’endemà, demaní en Facebook, tant en el meu mur com en alguns grups, si havien besat alguna vegada la seua casa o bé la terra on vivien (o on nasqueren). Les respostes en línia amb la pregunta foren: “Doncs, la veritat és que no. Jo recordo que, la mare li feia un petó, al pa. Però al terra, no ho havia escoltat mai” (Angels Morán Navarro[1]), “No ho havia escoltat mai. És curiós, i està molt bé saber-ho” (Àngels Plana Tejero[2]), “Som mallorquina i no ho he vist mai” (Cati Sabater[3]),“Un escrit molt interessant.

La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (Assumpta Capdevila[4]), “Suposo que si tornes al cap de molts anys, sí. Però si hi estàs vivint des de fa generacions, no crec” (Maria Montserrat Morera Perramon[5]), “No, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius, m’agradaria fer-ho, tinc d’aconseguir…” (Maria Capellas Carreras). El 25 desembre del 2019, a Maria Capellas responguí “Jo li diguí [,a Pere Riutort,] que creia que, cap als deu o onze anys, ho havia fet alguna vegada.

Això sí, puc dir-te que, ahir, en tornar a casa, sí que besí el pis de l’entrada, en senyal d’agraïment a la vida i a la terra on he pogut, finalment, establir una residència, encara que, algunes vegades, des de que hi visc, ho haja fet[6]en cals meus pares i que, molts caps de setmana, vaja a visitar-los”[7]. I afegiré que el 25 de gener del 2020, me n’aní a cals meus pares (que viuen en Aldaia, a visitar-los), però que, un poc abans, passí per la planta baixa dels meus pares[8] i, en ser-hi, besí el pis unes quantes vegades i em proposí, com a objectiu de la meua vida, mantenir-me fidel a la terra i a lo matriarcal, a lo que anàs vinculat a la llengua materna que m’havien ensenyat els meus pares, la que, en el País Valencià, rep el nom popular de “valencià” però sense descartar mitjans, com ara, els ordinadors o Internet, perquè no m’era prou haver-ho fet en la casa que ara era de la meua propietat, sinó que calia anar a l’arrel i tenir-la present mentres visqués i actuar a favor de tot lo relacionat amb la llengua catalana (la meua llengua materna, la dels meus pares, la dels meus avis) i en línia amb com ho feien persones amb esperit matriarcalista, com ara, Pere Riutort Mestre (un històric mestre de Magisteri i amic, nascut en Petra, una població balear, en 1935) o l’àvia Damiana, una dona del Poble colla (de la part xilena del desert d’Atacama), dues persones que, com un amic que ha escrit sobre la cultura colla, m’han servit de referents. I, com a anècdota, diré que, en el moment de besar el pis, notí erecció en el penis, un fet que no m’esperava.

Però n’hi hagué més respostes al tema de “besar la terra”: “Crec que una vegada” (Jaume Fàbrega[9]), el 25 de desembre del 2019, en el grup de Facebook “Dialectes”. El mateix dia, Rafel Perello Bosch (de les Illes Balears) escrivia, en el seu Facebook (on li havia escrit des del meu mur), que “No és costum. Només ho fan actualment tribus de Sud-amèrica. A Mallorca era costum tenir un os d’un avantpassat com a protecció”[10] i Bartomeu Mestre (a qui també li havia compartit la informació del meu mur, en el seu), plasmava “Cap notícia ni una sobre aquest ‘besar la terra’”.

Fins i tot, el 20 d’agost del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort, a qui li preguntí “¿És costum besar la terra?”, començà dient-me que era un costum quasi perdut i que, “Si no, a Mallorca mateix, quan cau el pa a terra, s’agafa i es besa[11]. Antigament, sí”. I, en llegir-li algunes de les respostes (i destacarem que ell sí que sabia que és costum en Amèrica del Sud, fet que li confirmí), com ara, la d’Assumpta Capdevila sobre la gran estima que tenia sa mare per la terra[12], Pere Riutort respongué: “Aquest amor a la terra va unit. Com diu Joan Pau II, la Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’”. Ell parla de “la terra materna”[13]. Direm que, en acabar aquesta conversa amb Pere Riutort, posí la notícia i els seus comentaris en el meu mur de Facebook i en el de molts grups, sobretot, relacionats amb la llengua catalana, amb la música o amb qualsevol lloc de tot l’àmbit lingüístic, i unes quantes preguntes: “Una pregunta, per a l’estudi antropològic sobre el matriarcalisme:

¿Heu besat alguna vegada la terra? ¿Sabeu si encara és costum entre persones que coneixeu o ho era abans? ¿I el pa, per exemple, en caure a terra? Gràcies”.

Foren moltíssimes les respostes a l’acte de besar el pa en caure a terra[14]. No obstant això, ací només en traurem les que, d’alguna manera, o bé tracten el tema de “besar la terra” (perquè qui escriu el comentari ho ha fet o alguna persona que coneix, a banda de Joan Pau II, qui algunes persones relacionaven amb aquest detall o amb altres papes): “El pare, quan vaig treure el carnet de conduir i va venir a donar una volta, quan va baixar, sí que va besar la terra. Tots ens vam fer un fart de riure” (Joana Silvestre[15]), “Jo ho he vist fer amb el pa. Jo no. El terra, el sol, besar,… el Sant Pare, quan baixa de l’avió, per anar en algun País i abans de saludar a les autoritats.

Jo no he vist que ningú més ho faci” (Pilar Coll Serrano[16]), “Jo, quan em desperte pels matins” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[17]), “Jo, una vegada que em vaig vore ben apurat per un mal temps en la mar, quan vaig arribar a port” (Francisco Llorca Picó[18]), “Jo, quan em desperte, pels matins. És una cosa personal, el disposar d’un dia nou és una meravella.

En Marxuquera[19] em pariren i ací estic” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[20]).

Igualment, llegim que “El pa, se’l considera element sagrat. Recordem que, la benvinguda a persones llunyanes, a pobles hostils amb els quals se volia pactar la pau, era l’oferiment del pa i la sal.

Besar la terra, quan un ha estat lluny d’on va néixer, quan arriba, besa la terra,… costum que encara es conserva, poc però” (Miquel Vila Barceló[21]). Una informació interessant, en relació amb el tema del pa i amb el de besar la terra.

En el grup “Dialectes”, on escrigueren moltes persones el 20 d’agost del 2020, en relació amb la pregunta sobre “besar la terra” i sobre el tema de besar el pa, hi ha respostes interessants. En farem esment d’algunes. “Jo no ho he fet mai, però ho he pensat moltes vegades. Tinc un poema que comença: ‘He besat la terra dels meus avis’-.

Jo ho faria en senyal de respecte o en senyal de comiat per sempre”  (Carles Moya). Li responguí, el mateix dia: “Jo sí que ho fiu, unes quantes vegades, en gener, del pis de la casa on nasqué mon pare.

Jo, en senyal de fidelitat a la terra i a lo matriarcal unit a la llengua catalana”. Una altra contestació fou “Lo de besar a terra, no ho conec. Lo de besar el pa, quan cau a terra, sí que ho he vist. Ja no ho recordava” (Isabel Escriva Sellens). Igualment, escrigueren “Sí, sa terra, després de molt de temps de no ser a un lloc” (Tomeu Mallman[22]), “Jo, metafòricament, sí que ho faria, descobrint la terra dels meus avantpassats. Sense metàfores, he volgut conèixer els llocs que van veure néixer i créixer els meus avis” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega[23]), “Sí, Lluís, he besat la terra i, quan em cau un tros de pa, encara ho faig” (Rosa Maria Gómez Tosas[24]), “Sí, jo també he besat la terra, i m’ha agradat ‘empeltat’. Tot i que no sempre surt bé” (Contxi Enjuanes Carrera[25]).

El 12 de desembre del 2021 fiu una pregunta, també relacionada amb “besar la terra”, en el meu mur i en distints grups de Facebook, però vinculat amb àvies i amb mares nascudes abans de 1920, i, una de les respostes, en el meu mur, molt interessant, fou “És cert. Recorde com la meua àvia besava la terra al tornar de un viatge que la haguera duta fora de la seua vall, la Foia” (Francesc J. Miró), a qui comentí que jo sí que ho havia fet “Més com un acte de fidelitat a la terra”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’endemà del 6 de desembre, dia de la “Constitución española” escriguí un comentari a l’entitat de la foto, molt semblant al que podem veure, i, posteriorment, el retiraren. Hui, 14 de desembre del 2021, n’hem escrit aquest. La Mare Terra, com el matriarcalisme, està vinculada amb l’acollida.

Hui, 14 de desembre del 2021, assistim a un fet continu: persones vinculades amb la telefonia no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta.

 

 

Notes: [1] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook. El 20 d’agost del 2020 vaig fer una pregunta sobre “besar la terra” i “besar el pa” i moltes persones, moltes, tant en el meu mur de Facebook, com en el d’altres grups, respongueren sobre el tema de besar el pa, en una línia molt semblant a la que hem llegit ací. Així, Francesc Castellano, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 20 d’agost del 2020 escrivia, entre altres coses: “Besar el pa, quan cau a terra ho havia vist en gent molt gran, com fer-li una creu amb el ganivet abans de tallar-lo”.

[2] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[3] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[4] El 25 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[5] El 25 desembre del 2019, en el grup “Dialectes”.

[6] Residir.

[7] La resposta de Maria Capellas Carreras i la meua foren en el grup de Facebook “Reflexions”.

[8] Era part de la planta baixa que, en morir el meu avi patern (1909-1983), pertanyia al meu avi i, això sí, n’era la banda on dormia el meu avantpassat i, a més, on ell solia seure’s i on estava la cuina, la nevera, el menjador, etc., quan jo era un xiquet.

[9] El 25 de desembre, en el grup de Facebook “Dialectes”.

[10] Direm que, el fet de tenir un os d’un avantpassat, Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, mentres jo li llegia aquestes paraules de Rafel Perelló Bosch (després d’haver-li llegit els comentaris que m’havien fet en desembre del 2019), em vingué a dir que ho veia com un perllongament de besar la terra, ja que, d’alguna manera, era tenir part de lo que restava de l’avantpassat que ara reposava sota terra. A més, em comentà que era la primera vegada que oïa eixe costum mallorquí.

[11] En línia amb aquest comentari de Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), escrivia en el meu mur: “Sí que recordo, de fa molts anys, quan érem jovenets, que, si et queia un tros de pa a terra, en collir-lo, el besàvem. També recordo, de la meva mare, i hi sé d’altres famílies, que, abans d’encetar el pa, amb el ganivet, hi feia la creu”. I, tot seguit en el mateix mur i eixe dia, Rosa Garcia Clotet, escrivia que “Besar el terra, no; però el pa, quan queia a terra, sí, i també abans d’encetar el pa, se li feia una creu amb el ganivet, tal com diu el Sr. Ricard Jové Hortoneda”. Cal dir que el besar la terra està associat a la mare, a la Mare Terra, a la Mare Pàtria, mentres que el pa no està vinculat amb la mare.

Algunes persones, com ara, Maria Rosa Ferré López-Atalaya, el 20 d’agost del 2020, en el grup “De Reus al món”, en relació amb aquestes preguntes, escrivia: “El pa és de Déu. Això, abans es deia. Joan Pau II sempre ho feia, cada país que visitava”.

[12] El 13 de desembre del 2021, coincidint amb el fet que, eixe mateix dia, jo havia reportat a unes quantes persones sobre el tema de besar la terra, Assumpta Capdevila em comentà “Gràcies per tenir present a la meva mare, una dona del camp, que va anar a raure a la ciutat, on va lluitar per tirar endavant la família.

Estimava la seva terra en particular i tota la natura en general”.  Estimava, per tant, la Mare Pàtria (la seua terra) i la Mare Terra (la natura en general). Dos senyals clars de matriarcalisme.

[13] Quant al terme “La Terra Mare” (sic), Pere Riutort digué que tenia relació amb la deessa grega Demèter, la de l’agricultura, el nom de la qual, si bé, etimològicament, és “De-meter”, procedeix de “Ge-meter”.

[14] En el meu mur i en molts grups de Facebook. Si voleu trobar les respostes, podeu escriure la pregunta en Facebook, com qui cerca el nom d’una persona o el d’una associació.

[15] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”.

[16] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur.

[17] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. Aquest és u dels pocs que diu que ho fa o que ho ha fet alguna vegada i, a més, com veiem, diàriament.

[18] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. És una de les persones que diu que sí que ha besat la terra.

[19] Marxuquera és una caseria i una partida extra municipal repartida entre els municipis de Gandia, de Palma de Gandia, d’Ador i d’Alfauir.

[20] Aquests comentaris, en el meu mur, són del 20 i del 21 d’agost del 2020. Quant a la consideració del dia nou com una meravella, el 21 d’agost del 2020, li contestí: “Sí que és una meravella, sí”.

[21] El 22 d’agost del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”.

[22] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”. A una de les persones que respongué en aquest grup, Toni Manonelles, a la pregunta “què us fa relacionar besar sa terra amb besar es pa, i tot això amb es matriarcalisme” (sic), li responguí: “No dic que hi haja una relació entre besar la terra, besar el pa i el matriarcalisme.

Ara bé, sí que intuesc que hi ha una relació directa entre besar la terra i matriarcalisme. Les cultures matriarcals donen molta importància a la Terra Mare i, per  tant, a lo que fa que, a traves dels aliments i del bon manteniment per part de les persones, resulte més fàcil la vida del futur de les persones”.

A més, per exemple, en la cutura colla (et parle dels colles de Xile, que coneix molt un amic meu i de  què he llegit un llibret), que són matriarcals, tenen el costum de besar la terra”.

[23] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[24] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Eixe mateix dia, li resgponguÏ: “Ho escriuré. Quant a lo de besar la terra, ets de les poques persones que ha dit que sí.

Jo sí que l’he besada”.

[25] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Després de contestar-li, el mateix dia, “Jo també he besat la terra”, el 21 d’agost del 2020, em responia “Veig que no sóc l’única que fa aquestes coses”.