Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i, com ara, l’arquetip del rei, és “L’hereu del castell”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Es conta que l’amo del castell de les Torres tenia un fill de tendra edat i que era la il·lusió de la seva vida, ja que li garantia la continuïtat de descendència” (p. 151). Aquesta continuïtat té a veure amb l’arquetip esmentat i, com en molts relats, és fruit de les bones relacions amb la dona i, òbviament, amb els súbdits i amb els qui vivien en el territori del noble així com, en casos semblants, en què, a més, hi ha bones collites.

Tot seguit, i, com a senyal de la bona sensibilitat de l’home, llegim que “L’espòs i senyor del castell va plorar amargament aquella mort, no endebades estava profundament enamorat de la seva bella i jove esposa” (p. 131), paraules que enllacen amb el comentari que hem fet respecte a l’inici de la narració.

Afegirem que, en línia amb l’educació matriarcal i amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes, a continuació, s’indica que, “A més, al dolor, s’hi venia a afegir el fet que el seu descendent, una criatura encara, es quedava sense mare, sense aquells braços amorosos que el cuidaven i aquells llavis que l’emplenaven de petons” (p. 151). Per tant, copsem un fill molt petit, una mare i un pare en bona sintonia i un vincle forjador d’avinença entre tots tres i, de pas, reflecteix el que hi havia entre els nobles i els qui vivien en el territori que regia el senyor.

I, com que la mare portava més (i molt bé) l’educació, l’amo del castell, que volia compensar l’orfenesa del nen, optà per “buscar una nova muller, perquè tingués cura de fer créixer el petit infant i de donar-li allò que dóna una mare” (p. 151). Adduirem que, malgrat que lo que solem dir maternitat, la tenim molt associada amb la dona (i per motius evidents, com és la relació entre la mare i el nen mentres que ell mama, en els primers anys de la seua vida, i lo que hi va adjunt), hem trobat algunes rondalles en què l’home fa un paper molt pròxim al de la mare, llevat, per descomptat, del tema de la lactància. I n’hi ha en què, tot i que la narració esdevé entre el parent i els fills (en sentit general), el pare fa un paper educatiu molt obert, de preparador i d’orientador per al futur dels fills i, a banda, els atorga moltes facilitats així com un home ho podria fer el dia de Pasqua amb un catxirulo, àdhuc, per a que facen món.

En un passatge posterior, veiem que la dona amb qui es casa tenia un fill d’una edat molt similar i el senyor del castell de les Torres creia que ell faria bona pasta amb la nova esposa. Ara bé, ella només cercava el benefici propi.

Més avant, hi hagué una guerra contra l’infidel, i l’home, abans de partir-hi, “va encomanar amb intensitat que tots tinguessin cura del seu fill i, de manera especial, a la seva darrera esposada” (p. 152).

En acabant, es plasma que, “A la notícia de la mort en lluita del senyor de les Torres, que va sotragar tot el territori, per l’afecte que hom li professava, no va trigar a esdevenir-se (…) la mort del jove hereu del castell” (p. 152). Així, de nou, captem l’arquetip del rei: un governant interessat més enllà de lo seu i de lo personal té bona acollida entre els qui ell encapçala i dirigeix.  

Ben avançat el relat, es comenta que la gent atribuïa la mort del fill del propietari a la madrastra, malèvola. I, finalment, durant una tempesta, es feu justícia i s’enfonsà la madrastra i el castell, motiu pel qual l’ombra de l’hereu deixà de passejar-se per la serra i, per descomptat, “La justícia divina s’havia complert” (p. 152). 

Per consegüent, la justícia (que, històricament, anava unida als reis i als qui feien de cap d’un territori nobiliari o bé d’una zona o, si no, de la casa), en aquest cas, de la mà de Déu, s’havia posat de part de l’amo i del seu fill i la seua empremta es plasmà en la contrada: “Una creu de fusta s’aixeca silenciosa cel amunt damunt de les poques restes del castell” (p. 152). En altres paraules, el senyor i l’hereu havien obrat cristianament i, per això, romanen en la memòria popular, ací, en forma d’una creu associada amb el matriarcalisme: de fusta, la qual és de color terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: He posat “Les mares i els pares” en el títol perquè, en aquest relat, el tema de l’educació i el de la maternitat (tots dos), malgrat que molt repartits, estan més vinculats amb la dona. De fet, en línia amb aquest detall, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de M. Carmen Basterretxea, podem llegir paraules a què accedírem, per primera vegada, el 24 d’abril del 2023: “tant la paternitat com la maternitat eren viscudes amb un sentit comunitari, en què són tots els adults de la casa, els qui cuiden els seus familiars.

La divisió del treball segons el gènere fou elaborada per l’Església i plasma que no és propi del concepte de treball que correspon al model matrilineal” (p. 96).

I, més avant, addueix que “Aquests hòmens, malgrat la seua edat avançada, continuen preocupant-se de l’alimentació i del benestar dels seus i estan disposats a fer lo que siga menester en la família” (p. 97).

Heus ací dues fotos amb el text original sobre aquest detall de la cultura basca.