Arxiu d'etiquetes: maternitat

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que protegeixen, que ensenyen a xiques i generoses

General, , , , , , ,

Una altra llegenda recopilada en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és la que escriu en el tema “Sant Ramon de Penyafort”: “Hi ha una variant d’aquesta tradició que diu que [Sant Ramon de Penyafort] no va desembarcar a Barcelona, sinó en una petita platja de Tossa de Mar, coneguda encara amb el nom de Platja de Sant Ramon. Prop d’aquesta platja, hi ha una roca sobre la qual fou bastida una capella per a commemorar aquest fet. Quan cavaven la roca viva, per a fer la cimentació de la capella, es diu que hi fou trobada la imatge de Santa Caterina, incrustada a la mateixa pedra, per la qual cosa la capella es posà sota la invocació d’aquesta santa, que va ésser considerada com a protectora de Sant Ramon” (p. 82).

Com podem veure, per una banda, s’edifica una capella sobre terreny fort (una roca, detall que empiula amb la terra i amb la figura de la dona), els treballadors entraven en la terra i hi apareix una obra d’art femenina i, a més, d’una santa. Per tant, captem una narració en línia amb les de marededeus trobades, encara que ací ho faça una santa (i vinculada amb una de les estacions en nexe amb la dona, en aquest cas, la tardor).

A banda, com que el paganisme es mantenia amb fortalesa (la incrustació de què fa esment), es decidí posar a aquesta imatge el nom d’una dona ja santificada. Ens trobem, així, davant un relat que enllaça amb la cristianització de detalls pagans (per exemple, podria haver sigut, abans, una deessa agrícola o bé una imatge que representàs la Gran Mare).

En eixa línia, amb festes precristianes que pervivien, sobretot, en el camp, Santa Caterina (la santa i dona) protegeix el sant (l’home). Fins i tot,… un personatge femení i nascut abans (en el segle IV, Santa Caterina d’Alexandria) és qui empara el masculí (1180-1275). Afegirem que, en els segles XII i XIII (sobretot, en el primer), el matriarcalisme en terres catalanoparlants era com un arbre de bona soca.

Un altra llegenda que podem llegir en l’obra “Terra i ànima”, i en què es plasma lo matriarcal, és “Les puntes al coixí”. En aquest relat, es diu que hi havia una mare i una filla molt pobres. Un dia, la filla pregà a la Mare de Déu i se li aparegué una senyora, qui “li posava un coixinet a la falda, amb fils i bastonets: tot seguit, prenia aquestes eines amb els dits i començava a bellugar-les ràpidament” (p. 94).

En acabant, desapareix Nostra Senyora i la jove, plena de fe, provà de fer lo mateix i, com que li eixia bé i, com si estigués ben ensinistrada, “no parà d’exercir aquella art tan formosa, fent puntes i més puntes que venia a bon preu (…). I, d’allí endavant, visqueren ella i la seva mare (…) sense estretors” (p. 94). Per consegüent, una dona adulta (en la llegenda, la Mare de Déu) fa costat a la jove, li ensenya un ofici… i, a més, no deixa caure els més febles.

Finalment, “la donzella era tan bona que no en va guardar el secret. Al contrari: va voler que n’aprenguessin totes les seves amigues i, aviat, es van multiplicar les puntaires en tota la contrada.

I, en agraïment a la Verge, diu la tradició que totes les puntaires es proclamaren filles de Maria” (p. 94).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El Tretzè”. Així un rei tenia dotze fills i, com que la seua dona n’havia de tenir un altre, li comenta “Si tens una filla, et faré reina de tres corones; però, si tens un fill, et mataré a tu i a ell” (p. 294). Per tant, com veiem, hi ha preferència per lo femení.

La reina té un altre xiquet i, com que els criats s’estimaven la regina, fan que es torne cega i l’apareden junt amb el fill. A banda, el monarca es casa altra vegada.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal, i que enllaça amb la reina (és a dir, amb la dona), és que “un colomet, cada dia, li portava tres taronges: una, per a ella; una, per al seu fillet; i una, per al colomet que les hi portava” (p. 294).

Igualment, apareix un passatge que recorda narracions que tenen a veure amb quan, ja fa més d’un mes que és hivern, comença el mes de febrer i es tracta el tema de l’os i de la cova: “La mare i el fill van viure anys dins (…). Quan el noi va ser grandet, va dir a la seva mare que allí dins no s’hi volia estar més (…) i sortiria” (p. 295). A banda, la mare, en línia amb l’educació matriarcal, “li va explicar el que feia al cas” (p. 295).

Ara bé, com que ell obri un esvoranc, és a dir, un forat, pogué accedir a una cuina i, primerament, agafar una perdiu i portar-la a sa mare. Després, “va trobar un pollastre i també el va anar a portar a la seva mare” (p. 295) i, al capdavall, un capó (p. 295).

Quan, per quarta vegada, se’n va a la cuina, un home el porta al coc, qui, a continuació, se l’enduu al rei. Llavors, el monarca, qui va veure que el xicot se li semblava molt, “se’l va quedar per criat. El Tretzè, cada dia, d’amagat, anava a portar menjar a (…) la seva mare” (p. 296). Per consegüent, aquest relat plasma la maternitat, per mitjà del vincle entre la mare i el fill, àdhuc, quan el xicot ja fa de criat del rei.

Tot seguit, la segona reina del rei, comenta al marit que ella necessitava beure “aigua dels nou pous de la Muntanya Grossa i que ningú l’havia d’anar a buscar més que el Tretzè (…). El rei va cridar el Tretzè i li va manar que anés a  buscar una ampolla d’aigua” (p. 296) d’aquells pous. Com podem veure, l’home segueix les directrius de la dona (la reina) i, a més, figuren trets matriarcals, com ara, la terra i l’aigua.

En acabant, una velleta se li presenta i diu al noi: “segueix per aquest camí que, al cap de set dies, arribaràs a l’entreforc de tres camins. Tira pel del mig i faràs cap a la Muntanya Grossa. Al peu, trobaràs els nou pous de l’aigua que demanes” (pp. 296-297). I, com que el xic segueix lo que li diu l’anciana, ho assoleix. En un passatge posterior, el monarca mana al jove que portàs el fetge d’un bou negre, també en nexe amb una muntanya (p. 297). Cal dir que el bou i el color negre tenen a veure amb lo femení, amb la dona i, a mes a més, la velleta diu al minyó “on trobaràs el bou negre que dorm” (p. 297), uns altres trets que enllacen amb lo matriarcalista: el negre i la nit. I, per a aplanar el camí al jove, “la velleta li va donar una pedra de virtut” (p. 297). I el xic en trau el fetge i el porta a la regina.

En un altre passatge, la reina demana el sol, el xic fa via i es troba amb una noia que, “tota agraïda, el va convidar a passejar pel jardí. Passejant, passejant, van veure uns arbres” (p. 298) i la jove li comenta que eixos arbres “fan fulles, que tenen molta virtut; les fulles d’aquest arbre d’aquí fan tornar la vista als cecs; i, les d’aquell arbre d’allà, fan mudar les coses (…) i les fan anar a on vol el que les té; pots collir-ne tantes com vulguis” (p. 298).

Llavors, el xic agafà fulles “dels dos arbres” (p. 299) i, així, sa mare (la reina) pogué recuperar la vista i que la traguessen.

Finalment, el rei abraça el jove, qui li diu “El meu pare sou vós; i la meva mare, la vostra dona” (p. 299) i el monarca ordena que desapareden la reina i el Tretzè li passa una fulla pels ulls i ella torna a veure (p. 299).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Arrelades a la terra”, les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

General, , , ,

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en català” el 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: “Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), “”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog “Mèlpita” per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en poetesses valencianes del segle XIX

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).

El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.

També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.

Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.

Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.

En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:

“A LA PATRONA DE VALÈNCIA

Els clavells i tulipans

que agronxa el ventijol

de l’aucell, el lleuger vol,

tot hui inspira afectes grans

a la clara llum del sol.

 

Tot me diu: ¡Glòria a Maria!

Que és pura, és immaculada;

Assutzena perfumada

és, de València, alegria;

per València, idolatrada.

 

Nova perla a sa corona,

rica sens igual, li dona,

en la Verge que l’empara,

el Papa que la declara,

per sol·lícita, Patrona.

 

Tu, que m’eixugues prompte els plors

dels trobadors inspirats,

que et fan reina dels seus cors,

 i empares desemparats

en la ciutat de les flors;

 

empara’m, a mi, també,

puix, en tu, pose ma fe;

no em deixes, Senyora meua,

mira que soc filla teua

i espere, de tu, mon bé!

 

Si, inspirat per ditxa tanta,

Verge, la més pura i santa,

beneïda Mare de Déu,

mon pit humiliós te canta,

escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.

 

Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat i el matriarcalisme en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

La maternitat en el Regne de València de la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el romanç relatiu al part, als nounats i a les relacions de les dones amb els marits (1736).

En desembre del 2023, trobàrem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez havia inclòs en una llista l’obra “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”[1], de Carles Ros, i captàrem que podria interessar per al tema de la maternitat. Amb lleugeres adaptacions lingüístiques, diu així:

“Si, en silenci, l’auditori

escoltar-me vol atent,

d’un assumpt, cosa preciosa,

oirà un bon romancer.

Confie que tots tindran

en ell molt gust i plaer,

puix és d’un rapte poètic

dels bons que ma mussa ha fet.

 

Ja sabran com escriguí

aquell romanç dels consells

que, per a matrimoniar-se,

doní a tots los fadrinets;

puix ací pretenc posar-ne

a les fadrines, també,

perquè, a moltes, considere

necessiten un poc d’ells.

 

Ans de tot, hem de supondre,

com a primer fonament

de l’Església, el matrimoni:

és lo sagrament seté;

lo qui servix i aprofita

perquè marit i muller

dormen junts i crien fills

en la benedicció de Déu;

i el matrimoni que és apte,

cada any trau son angelet

fins a que l’home i la dona

entren a l’edat de vells.

Supost açò, fadrinetes,

les que festejant esteu,

per a quan sereu casades

a este romanç ateneu.

 

En sentir-us prenyadetes,

aconselle no us geleu,

en previndre la bolcada

i tot lo més que us diré;

puix jo, encara que fadrí,

d’estes coses, també en sé,

que, qui té algo de poeta,

de tot, entén un poquet” (pp.  1-2).

 

Com podem veure, encara que, en el títol, parla de subjecció al marit, en les primeres línies, trau el tema de la maternitat com una cosa preciosa, tret que empiula amb el matriarcalisme, el qual sí que l’aprova: marit i muller dormen junts, nounats qualificats com d’angelets, dones que reben el nom de fadrinetes i que estan prenyadetes…

A banda, des de la seua tasca de poeta, no fa un missatge com qui mira de dalt a baix el proïsme, sinó com qui exposa sobre un tema que considera adient per a l’educació de la persona (“de tot, entén un poquet”).

Més avant, escriu aquests versos:

“Tot açò, ho tindreu a punt

 dins d’un curiós tabaquet,

que la senyora comare

ja ho demanarà a son temps.

També d’una cullereta,

prevenció s’haurà de fer

per a, quan hajau parit,

enconar[2] a l’infantet

i, en un poc de mel, colat

de sucre, que és llepolet,

en la dita cullereta,

lo nini o nina enconeu;

una xiquera i platillo,

suponc necessari és” (p. 2).

 

Igualment, copsem que el part anava acompanyat d’avís a la comunitat i que era la dona qui, en lliurar nou diners a qui l’entitat religiosa que preferís, venia a dir que ja era mare. Al moment, per mitjà del llenguatge de les campanes (que n’hi havia molts), els del barri sabien que hi havia un nounat més i, a banda, demanaven (en oracions curtes de religiositat popular) perquè la mare tingués un bon futur, com llegim posteriorment:

“Una urgència molt forçosa

advertixc que és convenient

per a, en anar de dolors,

i us costarà nou diners;

los que dareu de llimosna

al Convent de la Mercè,

on tocaran a partera

(eixe nom dona la gent),

puix moltes persones bones,

a l’oir aquell toquet,

solen dir: ‘-Déu que la lliure

i traga de perill prest’.

També es fa tocar al Carme,

anireu allà on voldreu” (p. 2).

 

A més, la maternitat estava acompanyada de determinats actes de festa en relació amb la partera i als primers dies de mamar el nen:

“Per a, en aprés de parir,

prevenció també hau de fer

d’un quarteronet d’espígol,

per a donar perfumets

i ningú senta olor mala,

puix, d’espígol, bona és.

Als tres dies de parides,

a la creatura, dareu

vostres pits per a que mame;

que, ans d’aquest temps, no pot fer

i el mamantó, o mamantona,

primer que els tire un poquet

per a llevar les calostres ,

no danyen a l’angelet” (p. 2).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original. Recomanem la lectura de l’entrada “L’Eivissa matriarcal del segle XVIII” (https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii), amb què hi ha punts en comú.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat els fills, que els aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Joan de l’ós”, la qual podríem empiular amb els primers dies del mes de febrer, a què, tradicionalment, està associat l’os.

Així, “una vegada hi havia un pare que tenia dos fills: un noi i una noia, i els va enviar al bosc a cercar llenya. Mentre estaven fent el feix, els va sortir un ós gros (…). El noi va fugir (…), però la noia es va arraulir i (…) l’os la va agafar amb tot compte per no fer-li cap de mal, se la va carregar al damunt i se la va emportar cap a la seva cova i la va fer la seva dona” (p. 150). Com podem veure, en aquestes línies, apareix un os maternal (en una època vinculada amb lo femení i amb lo matriarcal, que és l’hivern).

Com que l’os tenia gelosia a la seva dona, no la deixava eixir de la cova. Ara bé, ella “va tenir un fill, que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare. Un dia, quan el noi va ésser grandet, va sentir-se estret dins de la cova i va desitjar veure el sol” (p. 150), fet que enllaçaria amb el pas del primer mes després de l’inici de l’hivern (el xic ja és grandet i, per tant, ja no parlem d’un nen, per exemple, el Nen Jesús, de desembre) i amb què ja es nota una miqueta els dies de llum.

Tot seguit, l’os volia menjar-se el fill, “però la dona es va posar a plorar i les seves llàgrimes el van entendrir i va deixar-lo estar. L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, (…) va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anar corrents” (p. 151). Altra vegada, copsem la relació mare i fill de la mateixa manera que a principis de l’època hivernal, però, ara, de pressa, no en una cova (lloc en nexe amb l’úter), com també que, on va la corda, va el poal. És més: el xic i l’os es veuen i el jove se li tirà al damunt i el matà.

Afegirem que, com en altres rondalles similars, mare i fill fan via cap a un poble i, com que, en l’escola, no volien el xic i, a més, un homenàs alt volia apoderar-se de la muntanya i en Joan ho va saber, el minyó “el va aixafar com si hagués estat una mosca” (p. 151). Llavors, el batle, com a agraïment, li demana què vol de paga i el jove li respon que li donen una barra de ferro.

En acabant, el noi fa camí cap al bosc, troba uns quants hòmens forts, amb qui fa un pacte i amb ell com a cap de colla, i s’acosten a una casa.

Més avant, en una casa, es troben amb el dimoni, a qui ningú de tots ven la seua ànima i a qui, al capdavall, en Joan tomba.

En un passatge posterior, en Joan tira el dimoni a un pou (lloc relacionat amb la maternitat i, igualment, amb la saviesa i, com en altres narracions, un indret on es solen aplegar dones jóvens) i ell hi entra. Per això, podem llegir que, “en comptes del dimoni, es va trobar amb tres noies boniques com un sol, que feien un ball rodó” (p. 158) i que, en veure el dimoni, el diable li diu que agafe l’espasa que vullga. El noi pren la rovellada (p. 158). Adduirem que, partint del fet que el diable és un personatge femení, arran de la lluita entre tots dos, comenta al jove: “Aquesta orella que m’has tallat, te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanis” (p. 159). Això explica que l’orella tinga a veure amb la dona (i també amb les cultures matriarcalistes, junt amb el sentit del tacte). Ara bé: ací, el dimoni apareix com a personatge vençut i que aplanarà el camí al xicot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de  bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)