Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

“L’home proposa i la dona disposa”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

El 3 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què figurava el refrany “Per ton afer, pren consell de ta muller”, si bé, en el meu mur, junt amb la resta dels refranys que Josep Salinas m’havia enviat el 30 d’octubre del 2021. En el cas dels grups, a diferència d’altres dies (en què també demaní en el meu mur, respecte a altres refranys del mateix correu electrònic), els preguntí “¿En sabeu, de semblants? ¿Què opineu? Gràcies”. Tot seguit, plasmarem les respostes.

El 3 de novembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Vingui d’on vingui el vent, de la dona sigues parent” (Mercè Betriu). En el grup “Dialectes”, plasmaren “’De llevant o de ponent, de la dona en sigues parent’, deia ma mare” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “’Fes que d’allà on vingui el vent, de part de la dona, sigues parent’, al Pla d’Urgell” (Mercè Romà Gannau). En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, comentaren “’On va l’escombra, va el senyor’. La deia la mama” (Montserrat Cortadella).

El 4 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, plasmàrem el refrany “L’home proposa i la muller disposa”, facilitat per Josep Salinas. El mateix dia, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “La mama deia ‘On va l’escombra, va el poal’”. Immediatament, li preguntí “l’escombra, en aquest refrany, ¿vol dir ‘la dona’? Gràcies” i em respongué “Sí, Lluís”.

En relació amb aquest refrany, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Neus Cim, una dona molt oberta, escrigué “Jo tenia entès que ‘La dona proposa i la divinitat disposa’ (digueu-ne Déu o com vulgueu). O sigui que, no ho podem controlar tot i, de vegades, hem de lliurar-nos a un poder superior”, a qui, al moment, li comentí “Interessant.

Fins i tot, en el cas que tu escrius, es plasma el matriarcalisme”, ja que és la dona qui fa l’acció.

Finalment, adduirem que, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan ens plasmà una rondalla coneguda en què un home, al capdavall, tria lo que li recomana la seua muller i, així, es fa lo que vol la dona. A més, veiem que la dona està ben tractada i que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda (la dona), va el poal (l’home)”, dones que aplanen molt i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme com també que cal seguir les directrius de la dona, perquè pren millors decisions i més bones a llarg termini i tot, és “Na Blancaflor”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XIII. Així, al principi, veiem que un matrimoni que no tenia fills i en què la dona s’havia casat amb un home que no era del seu gust, ella aplega a dir que voldria que, si tingués un fill, als set anys, el prometés al dimoni.

I Déu els n’envià u, Joan, molt deixondit i aprenent (p. 69), això és, molt obert. Quan la mare veu que ja han passat set anys, comenta lo que ella havia dit abans que ell nasqués, i el xiquet, immediatament, se’n va a parlar amb un confés (això és, amb un sacerdot que escolta les confessions i dona absolució) i el sacerdot li dona un cordó beneït i li diu que no se’l lleve mai i que no se’l deixe llevar (p. 69). També comenta a En Joanet que si el dimoni li demana si no se n’ha sortit, ell no li responga i que, a banda, si li diu que li passe per davant, no ho faça, sinó que li conteste “Passau-hi vós, que sabeu es camí!” (p. 70). I així ho farà En Joanet durant bona part de la rondalla.

Un poc després de parlar amb el confés, En Joanet troba el dimoni, qui, sense pensar-s’ho dues vegades, el tempta, però el xic calla i, al moment, el diable “començà a caminar davant davant, i En Joanet darrere darrere, tots dos boca closa.

Troben una senyora molt garrida. (…) Ella es posa al costat d’En Joanet” (p. 70) i, com que era la Mare de Déu, li diu què haurà de fer per a no caure en les ungles del dimoni. I En Joanet li promet que ho farà: “Tu digues-li: ‘Passa-hi vós, que sabeu es camí!’ Vet aquí aquesta vergueta que et don; tu estén-la damunt es riu, i es riu t’obrirà pas” (p. 70). I, així, amb altres detalls del trajecte. I ho fa i passa el riu. Aleshores, la Mare de Déu parla a En Joanet sobre Na Blancaflor: “Passat aquest riu de foc, trobaràs una fadrineta, Na Blancaflor, i faràs lo que ella dirà” (p. 71), un detall en què es plasma lo matriarcal. I, com que ell fa lo que li havia dictat la Mare de Déu, passa el riu molt fàcilment, “sense cremar-li ni un filet de roba” (p. 72). I, més encara: mentres que el creuaven, troba Na Blancaflor, qui era filla del dimoni, però una dona de bon cor i que li feia costat i li ho aplanava molt. Na Blancaflor li demana fidelitat a la paraula i li fa una recomanació que li serà molt bona: “Lo que sí has de fer cada dia, és demanar-li feina, per l’endemà; i, si et veus apurat per fer sa feina que et manarà, crida’m i jo compareixeré i et donaré camí per sortir-ne amb bon nom” (p. 72). Així, veiem que la dona és qui marca la pauta a seguir per part de l’home (el xiquet), que ell fa lo que li ha recomanat i que la dona (Na Blancaflor) li donarà suport.

I, així, durant uns quants passatges: el dimoni tempta En Joanet, l’al·lot demana ajuda a Na Blancaflor i ella li aplana molt el camí i li comenta què li cal fer i, això sí, sense que el xiquet entre en la casa del dimoni. I l’estratègia per a no endinsar-s’hi serà demanar-li treball. I el diable li’n dona.

Com a exemple de matriarcalisme, podem llegir que En Joanet, a mitjan rondalla, diu a Na Blancaflor:

“-Blancaflor, vine, per amor de Déu!, que si feixuga era sa feina que anit passada em donà ton pare[1], se m’acaba de donar no sé si ho és més!

Na Blancaflor compareix tot d’una i diu:

-Quina és sa feina que t’ha comanada per demà?

(…) -Això -diu ella- serà bo d’arreglar” (p. 74).

En un passatge posterior, i amb una nova faena encomanada pel dimoni, Na Blancaflor dona un cordó a En Joanet, detall que, des d’un principi, em recordà la dita “On va la corda, va el poal”, en què, ací, Na Blancaflor seria la corda. De fet, ella, a més de fer de cap i molt oberta, li la dona, així com, en moltes rondalles, ho fan altres personatges femenins que donen un detall material que fa molt més fàcil la superació de les proves. I, a banda, En Joanet representaria el poal. I, com veiem, ella dirigeix l’orquestra: “En Joanet pren aquell cordó fet d’un fil d’or i d’un fil de seda, d’un fil d’or i d’un fil de seda, i cap as pinar!” (p. 77).  Una rondalla en què està molt reflectit el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] El dimoni.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes, marquen el compàs

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, és la dona qui marca què ha de fer l’home i que ell la segueix, és “Es granotet”, la qual figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines” que recopilà Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, tres fills d’un home que era vidu, Pere, Pau i Bernat, comenten a son pare que han decidit “trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura” (p. 39) i, en aplegar a un camí que s’esbrancava en tres, cadascú tirà per un vent i es digueren “A reveure amb Déu siau” (p. 39).

El petit, Bernat, quan ja portava unes hores de recorregut, troba un safareig arran del camí, on hi havia una granota (en la rondalla, “es granotet”), el qual, “a migdia, en surt (…) i bota qui bota des d’allà. En Bernat li pitja darrere.

Arriben a sa cova, es granotet s’hi afica per endins i per endins i, En Bernat, darrere ell” (p. 40). En Bernat, dins de la cova, a banda de veure tota casta de menjars, s’aborda en eixos menjars i, com que, a més, el granotet “li fes senya com que s’assegués a sa taula i que ho provàs de posar miques.

En Bernat ho fa així” (p. 40).

I, immediatament, i, així, en molts passatges de la rondalla, “Des cap d’una estona, es granotet bota en terra (…) i En Bernat darrere darrere” (p. 40). Com veiem, la dona porta la iniciativa (recordem que la granota té molt a veure amb l’aigua i que l’aigua està vinculada amb la dona). I un dia i un altre, fan via cap a la cova (i, com en més d’un refrany, primer la dona, ací, la granota i, després, l’home, ací, En Bernat), però, ara, a una cambra on, a banda, el granotet s’hi fica “amb un llumet que li anava davant davant. I En Bernat seguí darrere darrere” (p. 41).

I, així, un any redó, fins que, el mateix dia de l’any, el granotet i En Bernat es retiren a una cova on el jove troba una jove garrida a qui ell desperta i que el felicita per haver tingut la paciència de mirar com cantaven les granotes i, per descomptat, d’haver-la desencantada en el casal, després que una fada dolent l’hagués encantada. I ella li diu: “Som filla d’un rei i som pubila. Si vols que ens casem, anem a ca nostra i, si mon pare i ma mare hi vénen a bé, ens casam a l’acte, però a ca nostra no ens hi hem de presentar nosaltres tots sols, sinó amb testimonis” (p. 42). Veiem que, com en la tradició de moltes poblacions catalanoparlants, amb motiu del casament, en primer lloc, els nuvis se’n van a la casa dels pares de la núvia. I, des d’ara, la fadrina i filla del rei és qui marca el compàs i, així, el granotet se’n va a avisar a sis granots, els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, diuen que sí que faran de testimonis:

“-Sí, Senyora Altesa! -digueren tot set.

I, a l’acte, aquells set granots tornaren quatre dames i tres patges (…), que eren dames i patges de la cort del mateix rei.

-Ara que tenim tots aquests testimonis, ens en podem anar tots a ca mon pare -digué sa filla del rei.

-Vossa Altesa mana -diuen aquells set” (p. 42).

Es plasma, i molt bé, que, tot i que el jove ha desencantat la filla del rei, això no fa que ell estiga per damunt d’ella, ni que, des d’aleshores, siga ell qui comane, sinó que En Bernat ha fet el paper de mitjancer, important, però no el de cap.

Igualment, com que En Bernat és un home que havia acordat amb son pare que, un any després de partir de casa, el tornaria a veure, ho comenta a la jove i li afig “Jo no puc faltar a sa paraula donada, però demà vespre puc tornar a esser aquí i partir tot d’una cap a ca la Senyora Altesa” (p. 42). 

I la filla del rei ho accepta i, l’endemà, de bon matí, fan marxa “tots, sense pus cerimònies ni revolteries” (p. 44), detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. En Bernat, com aplega a sa casa i veu son pare, li diu:

“-Ara mateix, me’n vaig a casar.

-I amb qui? I a on? -demanà son pare.

-Amb una al·lota que no vos creuríeu mai i de molt enfora. En esser casats, ja vendrem a fer-nos visita! -diu En Bernat” (p. 44). Novament, el detall de passar primer per la casa on viu la núvia.

El pare li ho accepta, el fill el té com a pare (li besa les mans, p. 44) i, al moment, veiem que “Allà trobà dues carrosses a punt. Sa filla del rei puja damunt una amb quatre dames i En Bernat damunt s’altra, amb sos tres patges” (p. 45). Ací, com veiem, hi ha un altre detall matriarcalista: quatre dones, en relació amb una dona (la filla del rei) i que són dames; tres hòmens, en relació amb un home (En Bernat, no pertanyent a la noblesa) i que són tres patges (això és, tres servidors).

I l’endemà, amb diligència, fan via cap a cal rei, “es presenten al rei i a la reina i a tota la cort, conten lo que els havia passat i ses quatre dames i es tres patges fan de testimonis de tots” (p. 45) i el rei i la reina com també la cort els reten homenatge i, al capdavall, els dos jóvens, davant dels reis, admeten que aproven casar-se… I es casen (p. 45).

I, com que aquesta rondalla reflecteix la tradició matriarcal de passar primer per cals pares de la núvia i, en acabant, pels del nuvi, el final diu que “Es noviis anaren a Manacor a visitar son pare d’ell i se’l dugueren amb ells per tenir-lo a la cort tots es dies de la seva vida.

El rei i la reina vella s’arribaren a morir i la Senyora Altesa i En Bernat foren reis” (p. 46).

Un altre detall en línia amb el matriarcalisme i amb el tractament de “senyora ama”  i semblants: la jove és Senyora Altesa, mentres que, del rei, no es diu res del seu títol nobiliari, sinó que se’l presenta com En Bernat. Una rondalla interessant, entre altres coses, pel tema del casament en la tradició matriarcal dels catalanoparlants. 

Com a aclariment, vull indicar que, quan escrivim “Es fa lo que vol la dona”, per acurtar el text, ho plasmem amb l’esperit obert de les relacions entre els meus avis materns, en què, com diu ma mare, son pare comentava que, “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. A més, el meu avi admetia que, moltes vegades, trobava molt encertades o adients, les decisions que triava la seua dona (la meua àvia materna) i que, finalment, s’adoptaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Matriarcalisme a Bons Aires” (Cati Cobas), dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 29 d’octubre del 2021 vaig rebre un missatge de Cati Cobas, des de Buenos Aires, en què em deia: “UEP! Som na Cati Cobas, neta de mallorquins de Campos, Ses Salines i Marratxi, però nascuda i vivint a Bons Aires, Argentina. He viscut amb sa padrina Bet i mumare i et puc contar lo que record.

Tenc 72 anys però bé es cap.

Si vols, podríem xerrar per zoom, o WhatsApp. Ja ho diràs.

(…) Fins ara!”.

El mateix dia li escriguí els punts del treball i, igualment, “M’interessen, sobretot, els que tenen a veure amb la família, amb el paper de la dona, amb la sexualitat (fins i tot, l’humor eròtic), amb les rondalles i amb l’educació”. En resposta a la seua disposició a escriure-hi, el 3 de novembre del 2021 m’envià un correu electrònic titulat “Matriarcalisme a Bons Aires”, títol que recordava el correu electrònic que, a les darreries del 2020, vam rebre de Montserrat Morera Perramon, relatiu al matriarcalisme en Manresa. Cati Cobas, l’adjuntà, fins i tot, amb enllaços per a accedir a blogs que ella porta i amb un llibret en pdf, de més de trenta-cinc pàgines i interessant. El correu electrònic, amb xicotets retocs, diu així:

“Estimat Lluís:

Com t’he dit som neta de mallorquins per a totes ses bandes i xerr es català de Mallorca, des de sempre. (…) Com saps, aquí xerram castellà. És tot lo que puc fer…

He mirat lo que m’has enviat. Et puc dir que he viscut amb sos padrins de mumare i amb mumare. Sa padrina i mumare eren ses que comanaven sa ca meva.

Una de ses dites de sa padrina era ‘Aquí és ca meva i aquí comand jo’.

Sa padrina era Na Bet i va venir tota sola en un vaixell a principis del segle XX. Recordava molt Ses Salines i em va ensenyar pastorelles que li feien fer a s’església. També contes que llavors vaig veure que eren rondalles (‘Na Catalineta’, ‘Madò Rateta’ i ‘L’amor de les tres taronges’, per exemple).

Mumare i sa padrina eren molt feineres i deien paraules com ‘Mal engirgolada[1]’, quan una dona no s’arreglava bé. Es doblers els guanyaven mumpare i es padrí, però elles ho administraven, i ses dues preferien guardar que tirar (‘Aquesta és una tudada[2]!’, deien, si no eren bones administradores).

Totes ses amigues de sa padrina eren mallorquines i feien lo mateix.

Sa padrina era molt bona cuinera, però també li agradava jugar a ses cartes i deixava es padrí a ca nostra i se n’anava a jugar as set i mig, amb amigues, es diumenges.

Era religiosa i anava a missa. No mumare. Mumare va estudiar i era professora de francès. (I altra madona mallorquina dreta i feta maldament hagués nascut aquí).

Hi havia moltes dites: ‘Tu tendràs es mal i noltros ses conseqüències’, ‘Anar on un creu que no s’hi plou, no s’hi pot estar de goteres’, ‘Anar a festejar a Calonge’, ‘Són vuits i nous i cartes que no lliguen’ i més.

Menjàvem arròs amb peix, coca, tombet, paella, bunyols de vent, ensaïmades, sobrassada, i pa amb oli.

Si em demanes coses, podem dir més. I, a sos blogs, hi ha moltes coses de Mallorca. T’envii adjunta una novel·la breu que vaig publicar de mallorquins a Bons Aires, on podràs trobar més coses. Traduïda pes meu cosí Sebastià Covas Adrover.

Abraçada i bona sort,

Cati Cobas

www.catcronicas2.blogspot.com

www.caticobas.blogspot.com”.

 

Afegirem que Cati Cobas, en un altre comentari del mateix dia, m’inclogué un altre enllaç: www.elcharetrucho.blogspot.com. 

Com podem veure, la padrina (l’àvia) de Cati Cobas, com moltes dones catalanoparlants, era una dona amb molta espenta. A banda, en aquest escrit posa informació molt diversa però que coincidiria amb més d’un article d’informació de turisme i, a banda, amb detalls que es plasmen en moltes rondalles mallorquines.

Agraesc la disposició i la generositat de Cati Cobas, com també  aquest correu electrònic, tan interessant com uns altres que ens han enviat i, igualment, llargs, però amb informació que ens aplana molt el camí. I, igualment, la seua participació i la de les persones que ho fan en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Poc preparada.

[2] Malgastadora.

[

Dones que aplanen, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

 

Quan començàrem el punt sobre refranys i dites, en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ja hi havíem inclòs molta informació en altres punts del treball.  L’iniciàrem arran d’un correu electrònic que Josep Salinas m’envià el 30 d’octubre del 2021 i que, amb el títol “Dites pel teu treball”, deia així:

“Lluís, pel que demanaves a frases fetes del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

‘Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar’.

‘Més aviat és un home casat que un burro albardat’.

‘El que es casa pel diner, de la dona és jornaler’.

‘Dona bona, plata que sona’.

‘Per ton afer, pren consell de ta dona’.

‘La dona aguda, amb el marit s’escuda’.

‘L’home proposa i la muller disposa’.

‘Home casat, ase espatllat’.

‘El qui, amb la dona, es baralla, corre el perill de dormir a la palla’.

‘Ella s’ho talla, ella s’ho cus’.

‘A can Poca-cosa, més que ell, mana sa dona’.

‘L’home encomana i la dona mana’.

‘Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat’.

‘A allò que dona vol, Déu hi ajuda’.

‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

‘A casa, mano jo, quan no hi ha la dona’.

‘A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas’.

‘A la terra, un rei; al cel, un Déu i, a la casa, una dona’.

‘Casa obrada i vinya criada, dona casada’.

‘Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi’.

‘En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica’.

‘Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà’”.

 

Com hem vist, dels més de vint refranys que ens plasmà Josep Salinas i que podrien figurar en un llibre o bé en una revista, en un informatiu (ja que, al capdavall, m’afegí “Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar”) o, per exemple, en algun blog, perquè, el 3 de novembre del 2021, un poc abans d’escriure aquestes línies, n’hi havia que no figuraven en Internet, però sí, per exemple, u que plasmàrem en Facebook (en el meu mur i en distints grups), “Per ton afer, pren consell de ta muller”, podem dir que, en molts casos, es plasma el matriarcalisme.

Així, sí que hem vist, en diferents ocasions, el refrany “L’home proposa i la dona disposa” i, en aquest sentit, no fa com en castellà, en què Déu és qui disposa (la part religiosa), sinó la dona (la banda matriarcal).

O, per exemple, com en moltes rondalles (i en molts comentaris que hem rebut), la dona és la persona que actua i que viu amb més iniciativa: “Ella s’ho talla, ella s’ho cus” que, en castellà, correpon a “Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”. Com a anècdota, diré que era la primera vegada que el llegia, en la versió en llengua catalana i que, el seu equivalent en castellà, per exemple, sí que l’havia vist en un número de la revista espanyola “Emprendedores”, i que també me l’havien dit persones castellanoparlants. Tot i això, adduirem que, en moltes rondalles mallorquines, apareix l’agraïment i la generositat.

A més, també es veu en el refrany “L’home encomana i la dona mana”, detall que es pot copsar en moltes rondalles mallorquines i, àdhuc, en comentaris relatius a les relacions entre hòmens i dones en la família i en el dia rere dia i que hem rebut durant el treball.

Agraesc la col·laboració de Josep Salinas i la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Poesia eròtica matriarcal, amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 31 d’octubre del 2021, trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”  (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet i que inclou un poema matriarcal que plasmarem tot seguit. No obstant això, primerament, direm que, en aquest article, mbonet comenta que, entre uns papers que ell tenia, en consten “Aquestos que ara llegiu enllacen directament amb uns altres amb els quals guarden una intrínseca relació. Són, no cal dir-vos-ho, una continuació d’aquells llegats antics trobats a la parròquia d’Olocau del Rei[1].

(…) N’he continuat la transcripció, prenent-me certes llibertats -molt poques, de debò-lèxiques, morfològiques i sintàctiques, per tal que us arribés l’essència mateixa de la trova[2]”. Aquest poema, matriarcal, diu així:

 

“Dixit la verge

al seu amant

ben principiant:

Serà possible

que aqueixa cosa

entre a la meua

d’entre les cames?

I el seu amic,

acompanyant

amb moltes ganes

-tímida fava

ans ben tibant[3]–

la dirigia

com xirivia

cap el forat

tan amagat

I entrà, de grat.

Us ho ben jure.

 

Ai, mare mia,

quanta gaubança!

Fóra possible

d’haver-ne tanta?

 

Dixit la vídua

tota plorosa:

Mare amantísima

totpoderosa,

amb festa grossa

poc us demane.

Si em topete

amb un instrument

fora de mida,

descomunal,

com és volgut

sense recança

encenc tres ciris

(a)  vostra salut.

No hi ha Constança

ací ni a França

del seu quefer

Se sap, però,

de fonts estranyes,

que les migranyes

per mor delit

feren oblit.

 

Ai, quina joia!

Ai, mare mia!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Dixit la sor

al confessor:

Pare, m’acuse.

Sempre he pregat

que un frare osat

mentres l’eïna

dins lo forat.

Dixit mossèn

Només somniat

no paga pena.

I si fos feits

poca ni molta.
Pecats de xona

Verge perdona.

Dixit la monja

Ora pro nobis[4]

Contricta estic!

I ara què dic?

I afegia

tota cofoia:

Seria orat

que per la reixa

ara mateixa

entressiu eixa

la vostra peiça?

Ora pro nobis

Marededéu!

Que lo esperit

d’aqueix pardal

gaureix les penes[5],

lleva lo mal.

Dix lo rector:

En això rau

tota saviesa;

que entre la rata

dins lo cau’.

 

Ai, quin joiell[6],

Marededéu!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Cames obertes,

dixit la fadrina

meuca ben fina:

Ai, quina verga

més gran i forta!

Així cuitava[7]

la bona mossa:

I d’on serà

tan bella estampa

si va tant solta

que el mal espanta?

Possiblement és

de la Vila-reial,

perquè s’hi tracta

de totes totes

d’un bon pardal.

O potser siga

d’allà Borriana

on cada figa

no hi passa gana?

Serà, potser,

prop de Betxí?

Prompte ho sabré

si va ben justa

dins lo florí[8].

Amo de tan

bona rella[9]

ben segur que

és de Morella

Tal volta encerte…”.

 

En aquest relat, eròtic i de línia matriarcal, podem llegir “Pecats de xona / Verge perdona”, semblant a la dita valenciana referent a la Mare de Déu i al fet que Ella perdona els pecats de la xona. A més, com podem  veure, la dona apareix com una persona valenta i també agraïda a l’home (““Ai, quin joiell,  / Marededéu!, / Molts en voldria / de nit i de dia”, “Ai, quina verga, / més gran i forta!”).

Tot seguit, aquest relat, curiós i interessant, posa “A continuació hi ha uns renglons indesxifrables. I acaba aquest fragment amb una sentència pragmàtica, en forma de rodolí, i que ens dóna exemple del sentit irònic de la ‘lluita de sexes’ a l’època, i de la visió de la dona envers l’home, animal de companyia.

 

‘Que allò que ha de menjar-se els cucs

bé està que ho gaudeixen alguns rucs’.

 

El transcriptor, a més, arreplega un acudit d’aquelles terres, per la coincidència temàtica:

‘Voleu tasta bona figa?

Tres han d’ésser els senyals:

pansideta, rebecada,

i picada pel pardal’”.  

 

En aquest poema extens, hem pogut veure que la dona actua amb molta iniciativa, molt oberta i que està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’indicaren títols de llibres de poesia eròtica, que m’enviaren poemes de la mateixa línia, a les que en plasmen les seues opinions i els seus comentaris en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: 

[1] En paraules de mbonet, a principis de l’escrit, “l’única població de la comarca dels Ports (País Valencia`) de parla castellana”.

[2] Literalment, en lloc de “troba”, que, en el DCVB, figura com “Composició mètrica trobadoresca”.

[3] Estirada, en tensió. Per tant, ara, la fava està més tranquil·la.

[4] “Ora pro nobis”: frase llatina, que vol dir (dirigida, per exemple, a Déu o a la Mare de Déu), que vol dir “Pregueu per nosaltres”.

[5] Literalment. Sembla que la forma genuïna seria “guareix les penes”, perquè fa que desapareguen.

[6] Penis, de la mateix manera que ho vol dir “joia”.

[7] Feia anar de pressa.

[8] En el parlar valencià, l’anus.

[9] De tan bon penis.

Dones permissives, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València o, com ara, un comentari de Felip Comós Mestre. I més, persones que plasmen “No” (perquè no la coneixien) o bé “Molt bo, no ho havia sentit mai!” (Felip Comós Mestre), “No el coneixia… Però és molt bo…” (Ferran De San Martin) o Xic Tabaleter comentant “’El virgo de Visanteta’, de Bernat i Baldoví. Un sainet”  i que l’autor havia nascut en Sueca.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de desembre del 2017, Jesús Banyuls Garcia posà un post que ací hem escrit en dues parts:

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la xona,

Déu els perdona”

 

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la figa,

Déu no els castiga”.

 

I molts dels comentaris que es feren foren “Que bo” (Tina Jorda Sanchis), “A la Vall d’Uixó: ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i dels del sés, no vol saber res[1]’” (David Pascual  Garcia), “Jajaja, no ho coneixia, però és molt bo.

Jo he sentit dir ‘No patiu, que la figa és p’al piu’.

Però, així, no ho havia sentit dir mai” (Marisa Sjj), “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i els de la xona, la Mare de Déu els perdona’, la versió que conec” (Ramon Alemany Cots), “Molt bo!!!!” (Jose Camarena Bataller), “Veritat” (Albert Ramis Lara).

Igualment, en el mur de Miquel Matas (Miq Mat), el 3 de febrer del 2019, ell plasmà un escrit de Carme Lledó (aparegut en el grup “Dialectes”) que deia així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

els de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

 

(La Safor)”.

 

En relació amb aquesta dita, Miquel Matas escrigué “Molt bona, aquesta dita valenciana” i un comentari acompanyat del nom de moltes persones, que ens ha semblat molt interessant: “La trob moolt bona, de saviesa popular!! Avui, quan l’he vista al grup, l’he compartida tot d’una!” i unes paraules d’Esteve Latorta: “És simplement genial”.

Tocant aquesta dita valenciana i eròtica, el 31 d’octubre del 2021 trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona” (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet, amb un poema eròtic i de línia matriarcal, molt interessant.

Igualment, direm que la dona no pren part de manera passiva, sinó amb molta iniciativa, com ara, afavorint un ambient permissiu i molt obert, fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual. 

Agraesc la col·laboració de les persones que aportaren informació i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Caldria dir “i dels del sés, no vol saber-ne res”, en llenguatge genuí.

Dones permissives, amb sentit de l’humor i molt obertes

General, ,

 

Resulta interessant llegir un article d’Alfons Llorenç “Focs, falles i sàtires” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/focs-falles-i-satires), publicat en la web “la xarxa.cat”, quan, en parlar sobre les falles i l’erotisme que hi va adjunt, comenta que “Un poble tan vitalista com el valencià ha acceptat sempre de mala gana les repressions i prevencions que la moral judeocristiana projecta sobre l’erotisme. Ha estat prou difícil negar al nostre País una dimensió espiritual, estètica i artística i presentar-lo com a pecaminós. Els moralistes ho tingueren ben costera amunt l’imposar a la gent la consciència de pecat contra el sexe. No deixa de ser simptomàtic que s’atribuesca a un cardenal valencià, ben devot, per altra banda, de la Marededéu, l’expressió tan popular ‘Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu’

L’erotisme sol donar-se junt a la sàtira” (pp. 5-6).

I, de fet, quan Alfons Llorenç parla sobre la sàtira, porta a unes paraules perfectament traslladables a la música eròtica i a la que tractem ací: “S’exerceix el sarcasme i la crítica individual o col·lectiva, es manifesten opinions sobre pràctiques ciutadanes, actuacions municipals i realitats socials. (…) Queda un a consciència vaga de predisposició a la mordacitat, a l’expressió procaç, a la paròdia. I, ha estat constant el trobar-se millor; ens ha agradat mirar les coses des d’un prisma sarcàstic, que, difícilment respectava res, ni el veí més desgraciat, ni l’amor sublim de la litúrgia més sagrada, com passava a les falles” (p. 6). 

En relació amb aquestes paraules d’Alfons Llorenç, especialment, en les de l’expressió popular sobre el piu, direm que, tant aquesta expressió, com, per exemple, comentaris de Sant Pere, o bé de Jesucrist a Sant Pere, en més d’una rondalla valenciana, plasmen molt bé que lo religiós és tractat d’una manera oberta i planera[1]. Així, en la rondalla “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què es comenta que, “Per un costat Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu” (p. 133), a diferència de la dona, Vicenta, qui “tenia un geni massa viu” (p. 133), Sant Pere s’acosta a la casa on viuen Joan i Vicenta, i el sant pregunta“-Joan, Què vols?” (p. 134) i, al moment, llegim “Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa-“ (pp. 134-135). A més, Sant Pere, més avant, amb bones paraules, comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). I, finalment, Sant Pere, per a que un home que arramblava amb tot lo que Joan i Vicenta, una parella molt oberta i planera, però humil econòmicament, aconseguien, li regalarà una porra i, Joan (ara, sense ingenuïtat) dirà al malfactor “Compont-te, porra!” (p. 138), fins que el veí tornarà tot lo que havia robat “i Joan i la seua dona i els fills visqueren feliços a partir d’aleshores gràcies a sant Pere” (p. 139).

Tornant a les frases d’Alfons Llorenç sobre l’erotisme en les festes vinculades amb el País Valencià i amb l’humor, direm que, el 28 d’octubre del 2021, pregunti en Facebook si tenien humor les àvies (o bé, les mares) dels lectors, en cas que haguessen nascut abans de 1920. Comentí que la meua àvia materna (nascuda en 1910), sí que en tenia. I, aleshores, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em plasmà, respecte a les cançons eròtiques, “A mi, m’agraden, Lluís!!!!” i, per exemple, Maria Sarrà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, responia “Interessant!!”. I, quant als pecats del piu (de què fa esment Alfons Llorenç), afegirem que hi ha una dita valenciana, més llarga i, a més, molt interessant, en què inclou la Mare de Déu i la xona (la vulva) i qui, àdhuc, la fa un poc més extensa. La que publiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 30 d’octubre del 2021 diu així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

i els pecats de la xona,

la Mare de Déu els perdona”.

 

Tot seguit, vaig adduir “Aquesta dita és molt coneguda. ¿Què opineu? ¿Quines altres, de la mateixa línia, en coneixeu? Gràcies”.

Direm que és una dita prou estesa, àdhuc, per part de catalans, encara que, majoritàriament, entre valencians i que hi ha catalanoparlants de les Illes Balears que s’hi senten atrets.

En el meu mur, el 30 d’octubre del 2021, els comentaris foren “La primera vegada que vaig sentir aquesta dita, va ser al País Valencià, fa molts anys. A Catalunya, mai l’havia sentit” (Pere Baladron), “Que booona!!!!” (Marisa Vilalta Altes).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’octubre del 2021, ens comentaren “En conec una que diu ‘Figa calenta, cigala contenta’” (Narcís Oliveres).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, plasmaren “’I dels pecats del sés[5], ningú no vol saber més’[6]” (Maria Victoria Peris Escrig), “’Xiquetes: no patiu, que la figa és per al piu, tant en hivern com en estiu’” (Maria Victoria Peris Escrig). Recordarem que, el 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, Maria Victoria Peris havia escrit:

“Dels pecats del piu,

Déu se’n riu.

Els pecats de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

Dels pecats del sés [= cul],

ningú no vol saber res”.

En resposta a aquest escrit de setembre del 2021, Joaquim Sanz li havia contestat “Dels pecats de la figa, Déu se’n riga”.

En relació amb la Mare de Déu i amb els perdons de la xona, el 31 de desembre del 2017, potser per a rematar l’any de manera festiva, Llorenç Garcia escrigué “’Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona’. (Proverbi valencià)” i les respostes, moltes, foren “És la continuació de ‘Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu’. (Tinc uns renglonets amb cada un dels refranys […])” (Ramon Navarro Bonet), “No els havia sentit mai. Vull saber-ne més” (Noemi NE), “Quina finura!” (Anna Maria Fabregat Gorriz), a qui Llorenç Garcia li contesta que “És part indissoluble del caràcter valencià”; “Socarroneria valenciana” (Manel Martí), “Doncs, va gros[7] -com diuen a Maó-“ (Enric Albert Calvera Belló), “Amén” (Montse RS), “Això fa goig” (Stephen Shull). Stephen Shull comenta a l’autor del post que ha vist les dues parts i que, “entre les dues categories de pecat[8], és aquesta la que més m’interessa més directament!!”, “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu’. A Tavernes de la Valldigna” (Camarena Colomar Antoni), “I també ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu’” (Octavi Font Ten), “A Xàtiva, diem ‘Que diu el papero, que la figa és p’a fer-ho’” (Reme Canet). Anna Maria Fabregat Gorriz pregunta “Però, què és això? D’on traieu aquestes frases tan fortes?” i Reme Canet li contesta “De tota la vida, s’ha dit. Te’n puc dir més. Jijiji” i Anna Maria Fabregat, interessada, li escriu “Estic al·lucinada!!! Dis-me-les, per favor!”.

En aquest post, també podem veure “Has vist a Rosa?? Quina Rosa?? La que tenia la figa en Saragossa. A l’estiu, més bossa que piu. Rafel, de què?? En la bossa, tens pèl” (Reme Canet), qui, al moment, en part d’un comentari, afig “Açò és finor valenciana”. I més: “La bacora, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / clavillada, rebecada / i picada pel pardal” (Ramon Navarro Bonet), “Pecat amagat, mig perdonat” (Pere Vidal), “A Benicarló, solem dir ‘Normal: la figa, p’al pardal’” (Antonio Barrios Lopez), “Sou savis…” (Antoni Sans), “I no podria ser que el Nostre Senyor perdonara els de la xona, i la Mare de Déu, els del piu? Uff, això seria massa per a la carabassa!” (Josep Bas) a qui Llorenç Garcia li comenta “M’encanta el gir teològic que ha pegat la conversa”; “És la primera volta que ho senc. Com totes les dites, ja serà vell” (Paqui Tere Bertomeu Buigues), “Molt graciós. Per aquí, jo no l’havia escoltat mai” (Tere Gisbert), a qui Rosa Maria Vila Tapia li respon “Tot és molt valencià”.

 També es plasmaren els comentaris següents: “Per les debilitats ‘sexuals’, sempre hi ha tolerància més…” (Joan Perelló Sansó), a qui Josep Bas li escriu “Debilitats? Jo diria que fortaleses.

Pense que la tolerància ha sigut la manera de torejar el celibat religiós i no tant la promiscuïtat laica”, “Jijiji. Que graciosos sou tots!!” (Adelina Serres), “Jajajajajajaaa. Quin fart de riure” (Montse Blay Pallach), “Valencians al poder” (Rosa Maria Vila Tapia).

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València.

Com veiem, una manera més oberta de veure la vida i de viure-la. I, per descomptat, un tema que interessa a moltes persones catalanoparlants i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme, àdhuc, en l’obra teatral valenciana “El virgo de Visanteta”, d’humor, creada en 1845 i en què la dona està ben tractada i, a més, on podem llegir els versos relatius als pecats del piu. En aquesta obra, al capdavall, el batle… es posa de part de la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones vinculades amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Açò també es plasma, com ara, en la rondalla eivissenca “Sa bona tria”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què uns capellans tracten  “A vore com se repartien es sous des platet: aquells que anaven per ses ànimes i aquells que es deixaven per alivi de vius” (pp. 13-14). Cada u exposa lo que fa i, finalment, el darrer capellà els diu: “jo, a Vila (…) lo que feim és que quan s’ha acabat sa missa me’n vaig a sa sagristia amb so platet, amb tots es sous, agaf es platet i el tir per amunt i dic a Déu.

-Au, tot lo que necessitis per ses ànimes agafa-ho i queda-t’ho, que ara és es moment i lo que caiga en terra serà per alivi de vius” (p. 15).

I tots els capellans celebraren molt aquesta manera d’actuar.

[2] Textualment.

[3] En l’original, “tanquil”.

[4]  Col·loquialment, el cul.

[5] Aquest seria el final de la dita.

[6] En el DCVB, “anar gros” figura com “esser ric, donar mostres d’abundància”.

[7] La del piu i la de la xona.

Reines (i dones) amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en què la dona actua amb molta espenta i, fins i tot, en què, a més, la dona salva l’home i en què, igualment, és ella, com a reina i tot, qui dicta lo que cal fer (i ho fan), és “Na Marieta i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines”. Un pare que tenia tres filles, Francina, Margalida i Marieta, se’n va a França i posa un anell a la mà dreta de cada una de les filles (p. 29). I, així, ell, en tornar-ne, sabria si havien fet bondat.

Al moment, veiem que un gegant es vist de dona i se’n va a la casa on són les tres germanes. I, com en una rondalla de Pineda de Mar, arreplegada a primeries del segle XX per Sara Llorens, la filla petita (ací, Na Marieta) és qui segueix les órdens del pare. I, en eixe sentit, com que Marieta té molta espenta i, encara que el gegant tracta de temptar-la, ella, ràpida i amb molta iniciativa, fa com que es menja un bocí i que s’adorm i, un poc després, Na Marieta se’n va cap al gegant i, amb una espasa, li talla una mà. I el gegant, que veu que Na Marieta és la jove que ell prefereix, que no l’accepta, aconsegueix que les altres dues se’n vagen, junt amb ell, al castell i que li facen tot lo que ell vol i, finalment, matar-les.
Però, quan torna el pare i diu a Marieta que se’n vaja amb el gegant, ella aconseguirà traure les germanes, un jove que també era en el castell del gegant i, fins i tot, ser la reina (p. 32). A més, el gegant, “li entrega ses claus de pertot i la fa senyora de la casa” (p. 32). No obstant això, Na Marieta, com que interpreta que el gegant tracta d’amagar-li informació molt important sobre les dues germanes, un poc després que el gegant se’n vaja a trescar món (p. 33), ella, amb molta espenta, “Es treu s’anell d’or que es gegant li havia posat i el deixa dins un calaixet de sa seva cambra; pren es rest de claus que es gegant li havia entregades i se’n va (…) a aquella cambra fosca” (p. 33), en què troba les dues germanes com també un jove, tots tres morts.

I, molt prompte, Na Marieta hi veu una ampolleta amb suc dins (p. 33), amb què ella unta “Na Francina, Na Margalida i es jovenet i, a l’acte, tots reviscolen” (p. 33). Tots quatre li conten que els havia passat i, a més, el jove, que era un príncep molt ben plantat i que li semblava viu de potències (p. 33), li dirà on viuen els seus pares.

Na Marieta, sense embuts, els diu que cal fugir d’aquell castell, agafar uns cavalls i fer via ràpidament. En troben quatre, se’ls reparteixen i ella diu:

“-Cap a ca nostra són ses feines! -diu Na Marieta-. De tu, confiam, oh, jovenet, que ens hi acompanyaràs.

-Primer em mataran que no vos deixaré! -diu es jovenet.

Donaren as cavalls cap a ca elles tres i, al punt, hi foren” (p. 34),  cap la casa on viuen les tres germanes

El príncep, sincer i agraït, davant del pare de les tres jóvens, diu:

“-Molt senyor meu: aquesta filla vostra, Na Marieta, m’ha fet reviscolar, m’ha tornada sa vida. Som fadrí; ella, també ho és. La vos deman per casar, si ella ho consent” (p. 34). I, així, veiem que el jove reconeix que ella l’ha salvat (un tret molt associat amb el matriarcalisme). Tot seguit, el pare ho aplana a Na Marieta: serà lo que ella voldrà. I la jove accepta casar-se amb el jove. Passem, primerament, per la casa de la família de Na Marieta (de la dona, un altre tret matriarcal) i, ràpidament, fan via cap a les terres on viuen els pares del jove príncep: el rei i la reina, també els ho aproven, a banda de rebre Na Marieta “per filla i nora seva” (p. 35).

Un poc després, el gegant veu que ni Na Marieta, ni les altres germanes, ni el jove, són en el castell i, sense parar-se en palles, “Se posa damunt es cavallet verd i ja és partit a trescar món cerca qui cerca per on capllevava Na Marieta” (p. 35).

En un altre passatge posterior, i quan els reis ja han mort i Na Marieta ja és la reina del regne on vivia el príncep (ara, rei), el gegant es presenta i, des de molt prompte, Na Marieta, amb reflexos, sospita que hi ha algú que està entremig (en aquest cas, el gegant, en forma de ca, això és, de gos). I ella, diligent i que, a més, és qui marca les directrius en el regne, actua amb molta espenta:

“-Que li facen un bagul i que el se’n duguen a soterrar!

-Què vol dir una bagul? -diu el rei.

-Vol dir que l’hi ha de fer -diu la reina-. Creu-me que amb aquest ca hi ha misteri!

(…) Mira -diu la reina-. I no sols li han de fer un bagul sinó que han de tocar les campanes!

-Ca, dona! -diu el rei-. I què diria la gent?

(…) diu la reina-. Ses campanes han de tocar (…).

El rei passa per orde que facen un bagul as ca i que toquin de mort totes ses campanes de la ciutat.

I així es va fer, i tota la ciutat s’alçà” (p. 37).

Per tant, no sols la reina proposa, amb les seues iniciatives, sinó que el rei les accepta i ordena que es faça lo que ella ha dictat i, a banda, això comporta que tota la ciutat es lleva i, així, passa a l’acció.

Però la reina encara fa més: ordena que facen un soterrar en el jardí, “però, abans, que escorxin es ca!

El rei digué que fessen lo que manava la reina” (p. 38). Un altre exemple de matriarcalisme, que podem veure en moltes rondalles com també en molts relats sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona té la darrera paraula i es fa lo que vol la dona, persona molt oberta.

“I soterraren ca i gegant dins es jardí de cal rei i tot romangué pla i igual” (p. 38) i, així, el regnat pogué fer via de manera més plana i senzilla, àdhuc, el rei, la reina Marieta i els fills que tingueren (p. 38).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina  “En Mirando”, que figura en el Tom XIII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, com que el drac s’atrau pels objectes que li presenta En Joanet, el jove, en cada moment, el domina i el porta on vol. Així, podem veure que “En Joanet prova d’estirar-lo pes dogal, En Mirando segueix i, En Joanet, des d’allà, cap a cal rei! I En MIrando, darrere darrere, com un xotet de cordeta” (p. 10), és a dir, en sentit figurat[1], com una “persona que es deixa dur o influir massa per les altres, que no té voluntat pròpia”, o siga, que En Joanet menava el drac com volia i on volia. I, en aplegar a la cort, el rei ordena que En Joanet es faça càrrec d’En Mirando i, llevat de la reina (en aquest cas, envejosa), “Tothom romangué a pler i satisfet d’aquella feta d’En Joanet” (p. 11). I, a més que En Joanet aconsegueix fer lo que li ordena la reina, en el seu intent de desprestigiar-lo, podem llegir paraules que plasmen el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, no solament, la manera d’actuar de moltes persones del primer terç del segle XX, quan fou recopilada aquesta rondalla:

“Paraula de rei no pot mentir!

I sa meva ha d’esser així!”.

I, ¿per què? Doncs perquè es considera (i ho podem veure en moltes rondalles) que un rei ha ser model a imitar i, en eixe sentit, que ha de ser el primer que intente complir lo que promet, lo que diu en públic, etc., fet que explica que, en eixes rondalles, es considere positiva la persona noble, no necessàriament pertanyent a la noblesa.

Un poc després, la jaieta passa a l’acció i diu a En Joanet què ha de fer per a superar la prova… i ell ho aconseguirà. I, a més, apleguen a la cort i, el drac, quan En Joanet li pregunta per què s’ha rist, fa com molts nens: dir la veritat. Així, podem llegir que el drac respon “¿I qui no hauria rigut, allà on tants d’homes com eren venguts, i no eren estat capaços de fermar-me, i haver hagut de venir una donzella a posar-me es dogal?

I tothom exclamà:

-MIrau! I li ha dit donzella, i és donzell” (pp. 13-14).

En el moment d’escriure aquestes línies, 29 d’octubre del 2021, puc assegurar que hi ha moltes persones que sí que coincideixen en què moltes dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants tenien facilitats per a fer com En Joanet, lo que, popularment, s’ha dit que era cosa d’hòmens (potser per la difusió de la cultura castellana, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII). Això fa que texts com el que adés hem escrit, no els vegen estranys, sinó en què veuen reflectides àvies i mares.

Però En MIrando dirà més, com ara, “El rei, que és un home tan destre i tan trempat per totes ses coses, allà on es creu tenir criats, té criades; i allà on es creu tenir criades, té criats” (p. 14).

El rei, que volia saber més, ordena a En Joanet que demane a En Mirando sobre eixes paraules i, aleshores, ix un tema que, al meu coneixement, no sols plasma la prostitució, ja que la reina, no tenia dones sentinelles, sinó hòmens disfressats de dona, per a fer amb ella coses que no pertocaven poc ni gens, aquelles còrpores pecadores (pp. 12-13), sinó que, per eixe motiu, i, un poc després de dir En Mirando aquests fets i que el rei ordene que maten la reina roín, “En MIrando resultà esser una ànima encantada per amor des pecats de la reina i, amb sa sentència del rei, romangué desencantada i se n’anà allà on el Bon Jesús va dispondre.

Ara, En Joanet, vist de tothom que no era En Joanet sinó En Joaneta, el rei es casà amb ella” (p. 13).

Per tant, el rei, no sols no s’inclina per la perversió, sinó que es decanta per la noblesa (En Mirando) i per les persones que li són fidels i que són obertes i treballadores, que superen les proves i que li mostren que estan disposades a contribuir a un regne en què es primen les persones amb molta espenta i en què, aquestes, rebran el suport del rei. Tots aquests, trets vinculats amb el matriarcalisme, com veiem en moltes rondalles en llengua catalana.

Cal recordar que la figura del drac, originàriament, està relacionada amb la dona i que, més bé, sembla una metàfora del cavall, molt sovint associat a la noblesa com també a la part emocional de les persones.

Finalment, diré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha agradat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Partim de la definició del DCVB referent a “xot”, en què s’inclou la forma “xotet de cordeta”.