Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant a la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

La dona estira el carro amb molta iniciativa i molt oberta

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que, entre altres coses, deia “Ma mare, en una entrevista que li fiu, em digué ‘Per exemple, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet?’. [I mon pare els deia:] ‘Ah, puix bé, lo que tu vullgues’’.

¿Com eren les relacions entre els vostres avis? ¿Quin paper hi jugava la dona? En el cas dels meus avis materns, s’entenien molt bé i la dona era qui triava, qui tenia la darrera paraula. Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de setembre del 2021, les respostes foren “Jo et parlaré dels meus pares. El meu pare sempre n’ha estat molt de ma mare i, sense ella, se sent perdut, tot i tenir molt de caràcter. Sempre l’ha anomenada ‘la jefa’, perquè és qui du i ha dut els pantalons a casa.

Ma mare, des de petita (12 anys), es va haver d’espavilar i agafar les regnes de la casa: va perdre el pare, la seva mare cuidava els avis impedits, i ella anava al camp a plantar, collir i, al mercat, a vendre.

Es va forjar en la resistència i ho va saber fer bé, tot i que, de vegades, el seu caràcter és massa dur.

Per altra banda, dir també que s’han complementat molt bé, però ma mare ha estat sempre el pilar de casa” (Glòria Fulquet Comas), “Els meus avis, pel temps del que parlo, estaven tan compenetrats que, quan l’avi, a punt de morir i el senyor Rector li va demanar si volia confessar i combregar, li va dir ‘Pregunte-ho a la Pepeta’. La meva àvia, ella decidia en temes considerats importants, o sigui, els familiars. Jo ja tinc 72 anys i, d’això, ja fa força temps, ja que jo en tenia 15” (Montserrat Treserra Soler), “El meu pare deia que tot els anava bé, perquè la mare era una mandona i, ell, un tant se me’n dona” (Marta Farreras Casanovas), “A casa meva, la que portava els pantalons era la meva mare!!!! El pare sempre deia ‘Amén’” (Isabel Fortuny), “Els meus avis materns, l’avi és el que manava amb els diners, i la padrina era la que portava la casa. El padrí tenia un caràcter molt dur, i ella era súper carinyosa” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de setembre, les respostes foren “El pare feia el mateix: opinava i ‘Decideix el que et sembli’” (Joan Sole Roca), “A casa nostra, també, del mateix pare i fets” (Montserrat Samarra Gibert), “Es comentava i decidia el que millor era. Ni l’un, ni l’altre” (Teresa Segui Lopez), “A casa, també es feia així. Ara, a casa meva, ho parlem tots dos i ho decidim per mutu acord” (Montserrat Carulla Paüls), “A casa, no. Manava l’avi, a tots. L’àvia era una mena de gheisha que li acomplia tots els seus capricis. Quan van morir, semblava que manés el pare, però qui estirava el carro era la mare” (Joaquina Viñals), “A casa, el meu pare. La mare només estava per als fills i tasques de casa” (Bely Bely Bely).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de setembre del 2021, en relació amb com eren les relacions entre els avis i quin paper hi jugava la dona, les respostes foren “Els meus avis paterns (de Mallorca, tots dos), es tenien molta estima i respecte mutu. Els record amb molt d’afecte. No sabria dir si sa padrina comandava, sí que es padrí no li feia ombra. I que ses padrines velles (besàvies, les mares dels avis) eren de personalitat forta. Dels meus altres avis, et podria contar quelcom semblant, però són aragonesos” (Julia Pons), “Es padrí manava i sa padrina feia lo que li convenia” (Yani Palou).

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ses dones són ses que dirigeixen” (Carmen Bonet Ribas)

General, ,

 

En el grup “Cultura pitiüsa”, el 13 de setembre del 2021 posí la frase de ma mare (“Aleshores manaven les dones”), i les respostes foren “Era cert, ja que eren majoria, com ara” (Francesc Ribas), a qui Eva Guerrero Castells li comenta “No crec que sigui qüestió de ser majoria o no ser-ho.

Té més a veure amb el treball, l’organització de la finca, de la casa i la família, la cura dels al·lots.

De sempre, i en totes ses cultures, la dona és la que, en silenci o no i amb la col·laboració de l’home o no, ha tret endavant ses famílies.

De manera majoritària, és així, encara que existeixin honroses excepcions”. “O siga[1], ses coses no han canviat tant” (Miguel Tur Roselló), “A sa Mediterrània cristiana, jo crec que ses dones són ses que dirigeixen sa família; unes, fent molta feina i, altres, des de sa taula des braser. S’home (sempre hi ha excepcions) no sol fer res molt important sense consultar amb sa dona” (Carmen Bonet Ribas), a qui comentí que el meu avi matern (1906-1992), de línia lliberal, deia “Manen els hòmens [= formalment, en la llei], però es fa lo que vol la dona [= en el dia rere dia]“  i que, com em digué ma mare, el meu avi no ho veia com un problema i, a més, tots dos s’entenien molt bé. Igualment, Pedro Miguel López respon a Carmen Bonet Ribas: “Ben cert. Era així i encara ho és”. Uns altres comentaris foren “De petita, fins a l’adolescència, passava vacances al camp de Lleida i sempre vaig veure que les dones portaven la veu cantant. Els homes anaven a treballar al camp, però l’organització de tot estava a càrrec d’elles i tot funcionava!” (Anna Ruestes), “De portes a dins, l’organització de la casa era de la dona. L’home s’ocupava de la feina i portar els sous a casa” (Marga Roig), “I ara també…!!!” (Margarita Canet Llabrés), “Tot això és ver, però, a part d’això, si sa dona era filla, quins poders tenia? I si era fadrina? Què me’n deis?” (Fina Serra), a qui Carmen Bonet Ribas respon “Si era fadrina, podia treballar de modista, perruquera, tavernera, estanquera, cuinera… I tenir ‘estada’ a ca un germà o parent/a, si no tenia casa.

I si eren viudes, se solien casar amb un cunyat, si anava bé. I, si no, se buscaven la vida”.

En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”, ¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?”, i les respostes en línia amb la frase foren “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). Ma mare, a qui contí aquest comentari el 16 de setembre del 2021, hi estava totalment d’acord i, a més, em comentà  “És una manera intel·ligent d’actuar la dona”.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “sigue”.

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

La dona porta els pantalons i molt oberta

General, , , ,

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’” (Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tu ets s’al·lota”, una jove sàvia i deixondida salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla “Una al·lota deixondida”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “un rei fadrí, que volia una al·lota llesta i deixondida de tot, i llavors que, en punt a garridesa i gallardia, no n’hi hagués cap que l’arraconàs.

Cerca qui cerca pertot, no en trobava cap des seu gust” (p. 140). El text és explícit: el monarca en cerca una.

I el fet que l’home, ni en lo sexual, ni en moltíssims camps, és la part activa en les cultures matriarcals, es plasma quan, un poc després, veiem que “li aconsellaren que se n’anàs vestit de qualsevol manera, que no sabessen que fos el rei i, així, podria cercar més arreu i ficar-se dins qualsevol auberjó[1] , perquè molta volta ses coses, sobretot ses bones, es troben allà on un manco s’ho esperava” (p. 141).

El rei, així ho fa. I, des de molt prompte, es troba amb un home que, finalment, li diu que té una filla jove i fadrina (p. 143) que encara no té els dèsset anys i, a més, llesta. El monarca, ja en casa de l’home, menjarà amb ells, “féu prendre a sa dona una dobleta de seixanta sous per fer es sopar” (p. 144, un tret matriarcal) i fa un repartiment de la gallina que es menjarien: “Dóna es cap a s’home, ses cames a sa dona i ses ales a sa filla i un bocí de pitrera a cadascú. Se n’atura un per ell i la resta s’ho mengen tots plegats, fora ets ossos, que foren pes moix” (p. 144).

I, quan l’home comentarà a la filla que li agradaria saber què ha volgut dir el rei (qui encara no li havia dit que ho és), ni el motiu de com ha fet el repartiment de la gallina, el rei, agraït, ja no era en casa… però sí que escoltava lo que deien.

La filla ho descriu com si tingués la saviesa d’una persona de mitjana edat o de molts anys: “Vos ha donat es cap a vós, perquè sou es cap de la casa i n’heu de menester molt per saber comandar sa barca. Ha donades ses cames a mu mare, perquè ha d’esser tota cames per servir-vos i fer anar les coses enderg[2]; a mi m’ha donades ses ales, perquè per fer allò que vós i mu mare em maneu, he de volar. Ens ha donat un tros de pitrera perhom, perquè tots necessitam pit per fer cara a ets emperons[3] i soscaires[4] d’aquest món” (p. 146).

El rei, que ho escoltava des de fora, toca a la porta, l’obrin i els diu, al moment, que és el rei i, per descomptat, comenta a la jove “Tu ets s’al·lota que fa una mala fi d’anys que cerc i no podia trobar. Som el rei, som fadrí i ens hem de casar plegats.

(…) Dins tres dies seré ací amb tota la cort” (p. 146).

I així ho feren: als tres dies, es casaren en Manacor. La jove (dona) havia salvat el rei (home). Una rondalla més en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el camp de la sexualitat.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que “auberjó” i “alberjó, en Mallorca, signifiquen “Cambreta d’una casa o habitació per vestir-s’hi o retirar-se en més íntima privadesa”.

[2] En orde, arreglat.

[3] Dificultats, parapeus.

[4] Accidents.

“Estic a ses mateixes”, la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es fa lo que la dona vol i en què, a més, la dona salva l’home i, a banda, està ben considerada, és “Sa mula de plata”, la qual figura en el Tom IV, en què una dona, N’Aineta, “més llesta que una centella” (p. 23), primerament, fa lo que li diu la mare de llet (la dida) i, quan un rei jove i fadrí la trobarà, li demanarà explicacions de com ha viscut en la cort d’ell sense que ell ho sabés i ella li ho diu. El rei li comenta que vol casar-se amb N’Aineta, però, el mateix dia, comuniquen al rei que, un altre monarca, li ha declarat la guerra. Aleshores, N’Aineta li diu “Deixa’m una penyora, una recordança” (p. 24). El rei li deixarà una agulleta d’or i un anell de diamants, a banda que demanarà a la mare d’ell que la tracten bé i que li facen tots els favors que ell li indica.

Però la mare del rei, envejosa, farà que els criats de la cort fassen fora de la cort N’Aineta, junt amb la mula, la qual, en restar enganxada en un riu, permetrà que la jove es salve. Tot seguit, N’Aineta passa a un convent i, quan el rei torne de la guerra i no la veja en la cort, es desanimarà i la reina (la mare del rei) “comanà a totes ses esglésies, monestirs i convents que fessen rogatives perquè Déu salvàs la vida del rei, si convenia” (p. 25).

Aleshores, N’Aineta, parla amb la mare abadessa i li diu “me pens que si al rei jo li enviava un ramell que sé fer, aviat reviscolaria” (p. 25). L’abadessa li ho permet dues vegades, i N’Aineta, així, li envia dos ramells de flors: en el primer, posa l’anell de diamants i, en el segon, l’agulleta. El rei, en veure el primer ramell, “va fer una revifalla grossa” (p. 26) i, quan en veu el segon, “pega bot des llit, fa enrengar[1] tota la cort, i hala tothom, i ell davant, cap a aquell monestir” (p. 26). Per tant, el rei actua encoratjat i molt obert i, ací, de nou, es plasma que la dona (la jove) salva l’home.

El rei, ja en el monestir, dona les gràcies pels dos ramells i diu que necessita veure qui li’ls ha fets (p. 26). Al moment, el rei i tota la cort restaren “amb un peu alt com se veieren davant aquella al·lota tan garrida, tan gentil, tan encantadora” (p. 26). I, un poc després, llegim “El rei, aleshores, va dir:

-Aineta, estàs a ses mateixes[2] de que ens casem?

-Estic a ses mateixes –diu ella.

-Idò avui mateix –diu el rei.

-Idò en voler –diu ella.

Feren es preparatiu que pertocava; N’Aineta se lleva es vestit ordinari que duia, i se vestí de gala, i se casaren a gust de tota la cort i de tothom” (p. 27).

Com veiem, i com ocorre en moltes famílies catalanoparlants, més de cent anys després, ja que aquesta rondalla és de 1902, la dona dona l’aprovació a l’home, és a dir, és ella qui tria la seua voluntat i no l’home. A banda, està ben considerada per l’home i per moltes persones (en aquest cas, la mare de llet i els membres de la cort que acompanyaven el rei al convent).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El 13 d’agost del 2021, exposí, en el meu mur, dues fotos del llibre, en relació amb l’expressió “estar a ses mateixes”, la qual, pel context, em semblava equivalent a “estar d’acord”. Paula Burguera Garí, em comentà “A Ses Salines, Mallorca, vol dir ‘estar d’acord’, ‘pensar el mateix”.

Les rondalles, dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què és fa lo que vol la dona, és “En Ferrandí”, la qual figura en el Tom III. Així, en aquest relat, en què un germà de bon cor, encoratjat i amb reflexos salva els altres dones i, a més, posteriorment, els altres dos el posaran entre l’espasa i la paret davant un rei, ell superarà les proves i, quan ja ha aconseguit, àdhuc, que una princesa jove i garrida passe a la cort reial, podem llegir:

“Arriben  a cal rei, i En Ferrandí presenta la princesa.

Era s’al·lota més garrida i plantosa que s’hagués vista mai.

Tothom queda feritlà[1] davant ella, sobretot el rei, que digué:

-A veure quan ens casam!

-Jo no em cas –diu ella- que no em duguen quatre gerres d’aigua des pou des lleó per rentar-me” (p. 126).

Ací cal afegir un detall per a entendre millor el fet que, al capdavall de la rondalla, es considere la princesa com “aquella gran traïdora” (p. 130). La princesa copsa, des de molt prompte, el caràcter del rei i, com que veurà que En Ferrandí va més en línia amb ella, no es casarà amb el monarca (de fet, ella, en aquestes línies, no li diu “Jo no em cas amb tu”, ni, per exemple, “Jo no em cas amb Vós”…), motiu pel qual ho farà amb En Ferrandí. Com hem vist, es fa lo que vol la dona.

També en la rondalla “En Ferrandí”, està viu el matriarcalisme, com ara, quan llegim que “En Ferrandí arriba a cal rei, i entrega ses quatre gerres d’aigua.

-Ara necessit sa pinta d’or per pentinar-me[2].

-En tenc una que no ha fet res mai –diu el rei.

-No em serveix: ha d’esser sa meua.

-I a on és aquesta pinta?

-Dins mar. I no em pentinaré ni em casaré que no la tenga” (p. 128).
La princesa és qui marca com ha de ser la pinta i, com veiem, no aprova lo que li diu el rei i, a més, condiciona el casar-se amb ella amb el fet de portar-li eixa pinta, i no una altra.

En una part molt semblant del llibre (p. 129), quan En Ferrandí li ha acabat de portar la pinteta, la princesa diu que li falta un anell de diamants i que “Me caigué dins un pollar[3]. I no em casaré que no el tenga” (p. 129).

Un poc després, el rei veu l’anell i “el se’n du corrents a la princesa, tot dient:

-Aquesta vegada se fa s’esclafit!

Però es comptes foren errats, perquè la princesa, com tengué s’anell, sortí amb aquesta:

-Ara, per casar-me, m’han de fer una fornada de pa de xeixa, i la m’han de treure sense pala” (p. 130).

En aquest cas, com en molts moments de la rondalla “En Ferrandí”, intervé el cavall que, a tothora, ha aplanat molt el camí a En Ferrandí, però fins al punt que donarà la vida per En Ferrandí, per a que, amb la seua sang (i ben abrigat), el jove puga traure el pa sense pala i, així, sense cremar-se. En relació amb açò, podem llegir “L’home s’abriga es cuiro ben abrigat, s’afica dins es forn, i amb quatre grapades[4] va tenir es pa defora.

(…) Presenten sa fornada de pa a la princesa, i aquella gran traïdora diu al rei:

-Aquesta l’ha treta En Ferrandí: ara n’has de treure una tu, si vols que ens casem” (p. 130). Un altre cas en què la dona és qui posa les condicions a l’home (i no al revés), tret vinculat amb el matriarcalisme.

El rei tracta de convéncer-la, “però ella, sa més fresca del món, i com si li haguessen tirades palles de Menorca, no s’aturava de dir:

-(…) Podràs fer lo que vulgues; però lo que es diu casar-te amb mi, si no treus sa fornada de pa sense pala, mira quina hora t’ho dic, no t’hi casaràs.

El rei, a la fi, va veure que no hi havia altre remei” (pp. 130-131), perquè es feia lo que volia la dona (ací, la princesa), en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992).

Els germans d’En Ferrandí, en veure que el rei s’ha cremat, fugen i, immediatament, la princesa, quan sap que el rei ha mort, diu a En Ferrandí:

“-Ara em vull casar. I és amb tu que em casaré, si tu vols; perquè ets tu que m’has guanyada: tu vares tenir enginy per robar-me; tu em dugueres s’aigua des pou des lleó; tu em trobares sa pinta d’or i s’anell de diamants; tu has treta sa fornada de pa de xeixa sense pala. Aquesta serà sa fornada de noces.

Ja ho crec que En Ferrandí no hi va fer dos mots!” (p. 131).

En aquesta rondalla, arreplegada en 1897, veiem que la dona és la part activa (En Ferrandí no li diu, per exemple, que ella s’ha de casar amb ell), que la jove premia el fet que ell haja superat les proves que li ha posat i que, per això, ella considera que En Ferrandí ha fet mèrits per a casar-se amb ella (si En Ferrandí ho accepta), que sí que ho fa. Una rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Perplex.

[2] Diu la princesa a En Ferrandí.

[3] Un pollar és una pollancreda, un lloc ple de pollancres.

[4] En un instant.