Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant a la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.