Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

“Speculum al foder”, la dona també tria en lo eròtic

 

En el llibre “Speculum al foder”[1], a cura d’Anna Alberni, podem llegir[2], textualment, que “aquesta voluntat és la voluntat del foder, cor és cosa espiritual que segueix a tots los animals, e consegueix a tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt e ferm, e amat e durable a les fembres, (…), cor null hom[3] no pot aconseguir l’amor d’elles si no cumple[4] llurs voluntats, si no llurs maneres” (p. 78) i, un poc després, comenta que “Aquell qui volrà[5] haver amor de les fembres[6] e que no li’n venga damnatge, cové[7] que sàpia llurs maneres e llurs costumes, e que les maneig e seguesca per ço que entena ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa volentat[8](p. 78) ja que, si no, “sabia ço de què ha voluntat e sabor la fembra, (…) no porà[9] aconseguir sa amor”. Això és, que la dona és qui tria en lo sexual, com ho torna a plasmar, en el paràgraf següent, quan diu que “Aquell hom qui vol ésser amat per la fembra cové que sia aital ardits e forts e de bona paraula e vertader en sos dits e honrador, e nodrit en son menjar e en son beure net, e que sia deportant[10], e que no haja en son cos neguna llejura[11], e que sia adonós[12] e bé aparentat, e amador de les companyes[13]e que seguesca e fassa tot ço que a ella plaurà; e que sia ric, e que les seues vestedurese e sa boca e sa suor ole[n] bé” (p. 79). Com veiem, es diu que cal que l’home “seguesca i faça tot lo que a ella plaurà”.

Un text que, com em digué ma mare, el 16 d’abril del 2021, sembla que siga de temps més actuals, però que, com li comentí, és de dos manuscrits del segle XV. Direm que, abans de llegir-li, en una versió molt semblant a la que hem adaptat ací, eixe text, li diguí que era d’una obra sobre higiene sexual, sobre temes relatius a com havien de ser les relacions de parella i a detalls que hi tenien a veure.

Coincidíem totalment en la línia que hem plasmat en aquesta entrada i, finalment, em digué “M’alegre molt que isquen coses boniques per ahí”. I, el fet, és que, aquestes línies són molt semblants a les que figuren en més d’un poema eròtic del segle XVII.

Agraesc David Algarra, qui em recomanà llegir aquest llibre per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] En aquest cas, en la segona part.

[2] Tot seguit, plasmarem una versió que hem adaptat lleugerament per a facilitar la lectura de la gran majoria de la població: “aquesta voluntat és la voluntat de fotre, car és cosa espiritual que segueix a tots los animals, i aconsegueix tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt i ferm, i amant i durable a les dones (…), car ningun home no pot aconseguir l’amor d’elles si no compleix llurs voluntats, si no compleix llurs maneres” (p. 78).

“Aquell qui voldrà tenir amor de les dones i que no li’n venga dany, convé que sàpia llurs maneres i llurs costums, i que les maneig i seguesca ço que entenga ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa voluntat (…) i no sabia ço de què té voluntat i sabor la dona, (…) no podrà aconseguir sa amor” (pp. 78-79).

“Aquell home qui vol ésser amat per la dona convé que sia aital que sia ardits i forts i de bona paraula i vertader en sos dits i honrador, i nodrit en son menjar i en son beure net, i que sia deportant, i que no tinga en son cos ninguna lletjura i que sia bell i ben aparentat, i amador de la societat, i que seguesca i faça tot ço que a ella plaurà; i que sia ric, i que les seues vestidures i sa boca i sa suor olguen bé” (p. 79).

[3] Home.

[4] Compleix.

[5] Voldrà.

[6] Les dones.

[7] Convé.

[8] Voluntat.

[9] Podrà.

[10] En la nota 197 del llibre (p. 79), s’indica que vol dir “divertit, simpàtic, amb capacitat d’entretenir. Del verb ‘deportar’ (donar deport)”.

[11] Lletjor.

[12] Bell, elegant, senyorívol.

[13] La companyia, la societat.

Dones amb molta espenta

 

Una altra cançó matriarcal, en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la número 90), diu així:

“En es Cap de Formentor

se n’hi segueixen de bones;

s’altre dia dues dones

se tiraven un pastor”.

 

Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes  cançons eròtiques en llengua catalana.

El matriarcat andorrà, les dones gestionen i comanden

 

Un dia, Maria Montserrat Morera plasmà: “La dona fa la casa”. Adduirem que, en línia amb aquestes paraules, segons les quals la dona és qui basteix la casa, en l’article “El matriarcat andorrà” (https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2010/06/13/el_matriarcat_andorra_47909_1129.html), publicat en el “Diari d’Andorra, podem llegir que “vull honorar les dones andorranes que, durant segles i segles, han mantingut les cases pairals  d’abans (…) i avui les llars familiars. (…), un homenatge sincer, sencer i absolut per les velles i belles andorranes del país, les mares i padrines. Dones fortes, no sempre submises com a voltes s’insinua, treballadores (…), fortes com si fossin de pedra picada, sofertes, previsores, orientadores, senzilles, curadores dels habitants de les cases, plenes de sindèresi[1] i de seny… I això val per a les pubilles com per a les cabaleres que romanien a casa, si no es maridaven, i si s’esposaven es captenien de la mateixa manera, en les noves llars creades”.

I, un poc després, en aquest article, llegim “aquestes esposes i mares cabdals en l’administració de les cases, a Andorra, i arreu del Pirineu” i, sense embuts, comenta que són “Dones amb una voluntat de ferro que treballen (…), criaven fills i més fills, i ajudaven en el conreu de feixes, prats, bordes i camps”, paraules que, molt prompte, em recordaren les dues àvies de ma mare com també moltes dones catalanes que conec.

En línia amb aquestes paraules en relació amb el matriarcalisme andorrà, en el llibre “Elles també hi són. Dones de Bunyola[2], de Bàrbara Suau Font i publicat per J. J. de Olañeta, Editor, en el 2014, veiem que, quan parla de Francisca Garcies Riera, “Gomantes” (Bunyola, 1887-1970), també comenta que “Fou una dona molt decidida, alegre i de la rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia”.  Quan les vaig llegir per primera vegada, l’11 d’abril del 2021, envií un missatge a Bàrbara Suau en què, entre altres coses, deia que “He trobat molts testimonis de valencians com també de catalans, de més de seixanta anys o, millor encara, de poblacions amb una quantitat alta de catalanoparlants, que m’han comentat que és la dona qui mana”.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Capacitat natural per a jutjar rectament”.

[2] Bunyola és una població de les Illes Balears.

Àvies que encoratgen nets

 

El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

aixeca la pota enlaire

i fes un saltiró”.

 

A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.

I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

tira la cama en l’aire

i agafa’t al timó”.

 

A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:

“Si la barqueta es tomba,

mai no tinguis por:

tira la corda enlaire

i agafa’t en un bastó”.

 

En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.

 

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

Afecte i sexualitat matriarcal

 

 

En línia amb una declaració d’amor que trobàrem, de primeries del segle XX, i que era de tipus matriarcal, el 25 de març del 2021, accedírem a l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/22013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonio, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’  es una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento’”.

A més, comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que l’autor es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

Quant als drets forals i a la seua influència en la sexualitat, en l’article “El llonguet y nosotros” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2014/10/19/llonguet-3793908.html), publicat en “Diario de Mallorca” en el 2014, José Carlos Llop, sense embuts, comenta que “Mallorca es un matriarcado –‘sa madona du es maneig’- protegido por la separación de bienes y el derecho foral. Lo ha sido siempre y sólo deja de serlo durante las guerras, que son la apoteosis del machismo –se golpea y mata y viola- y en las cuestiones de papeleo y algunas decisiones extraordinarias, donde el macho hace acto de presencia con el convencimiento atávico de que ése es su territorio tradicional de mando. En todo lo demás, la isla está en manos de mujeres. Y si pensamos en política –otra forma de mando-, (…) cada vez que una mujer aparece radiante y pisando fuerte como la consellera Riera en esta legislatura, todos los hombres de poder y cercanías se mueven inquietos en sus asuntos y quieren sentarse a su mesa”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Del segle XX.

Dones amb molta espenta en lo eròtic

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar(p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.