Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

Àvies, mares i netes amb molta espenta i amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

Matriarcat en distintes poblacions catalanoparlants

General, , , , , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, podem llegir que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca, en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí) però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, veiem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

El 6 de maig del 2021, accedírem a l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrit per David Gómez de Mora, en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir, textualment, que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però amb el tema dels diners segurament era molt estricat, doncs l’havien educat de manera que sapiguera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o inclòs més gran que la del seu home a l’hora de pendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb unes paraules que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Veiem, per tant, que, no sols les dones portaven la casa, sinó que trien i que actuen amb molta espenta.

Agraesc a totes les persones que em fan costat en aquest treball i a les que m’encoratgen.

 

 

 

 

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Dones de Santa Pola amb molta espenta

General, , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, “Santa Pola con ojos de mujer” (https://infopola.wordpress.com/2014/03/28/santa-pola-con-ojos-de-mujer-2), un escrit publicat en la web “Infopola”, entre altres coses, es comenta que, si bé, uns cinquanta anys arrere, no era corrent que una dona estudiàs, ni, de bon tros, fora del poble, “Una excepción de la época fue Maria Sempere Montiel, conocida como ‘Maruja la psicóloga’”, una cronista.

La segona dona que apareix en aquest article, Maria Pomares Jiménez (“Maru”, en diferents moments de l’escrit), “dice convencida que Santa Pola era un pueblo matriarcal”.

Una cosa que em cridà l’atenció, fou quan passem al moment en què, una de les dones que pren part en l’article, Chon Pérez, diu que “La mujer de antes era el padre y la madre” i, sobretot, quan, l’endemà, el 27 d’octubre del 2020, viu en eixes paraules, una relació amb la figura de la deessa grega de l’agricultura, Demèter, amb els diòscurs (com ara, Cautes i Cautopates) i, com, des d’un primer moment, amb els Sants de la Pedra. Passa que, ara, no parlant de deesses, sinó de la figura de la dona.

Destacarem també que Chon Pérez, que nasqué en 1953, “en una familia que también califica de humilde: ‘Mi padre era marinero y mi madre una ama de casa normal’. Y de nuevo recuerda esa época como la más feliz, aunque añade: ‘Me considero una mujer muy adelantada a mis tiempos desde siempre, pero he tenido la cabeza amueblada’. Lleva desde 1988 dando clases de pintura en talleres del Ayuntamiento”.

Un poc després, llegim que, “Chon relata como el maestro del pueblo, Ramón Cuesta, habló con su madre y le dijo que aquella niña rubia valía para estudiar. Gracias a él le dieron una beca, cuenta: ‘En mi casa no había posibilidades económicas’. Se decidió por Bellas Artes, en Madrid, porque gracias a Vicente Orts, ‘Ojos negros’, se interesó y se adentró en el mundo de la pintura.

Sin el apoyo de sus padres no hubieran podido estudiar. ‘Mi madre se dejaba de comer para pagarme la carrera y mi padre se mataba a trabajar por las noches; se sentían muy orgullosos del sacrificio que estaba haciendo’, comenta por ejemplo María asintiendo con la cabeza en señal de agradecimiento”.

Per tant, la mare tenia un paper actiu en la gestió dels diners, fet que recorda lo comentat, en altres apartats, sobre el fet que la dona fes de matriarca. Si, a tot això, afegim que considera que sa mare era una persona normal, podem intuir que ni la dona abusava de l’home, ni era l’home qui ho feia de la dona. I, com que, a més, la dona feia de mare… i de pare, evidentment, això només podia passar en un ambient on la dona i mare fos la matriarca.                          

Tot seguit, Chon Pérez afig que “Y es que era poco común que la mujer saliera del pueblo para estudiar, explica Chon muy cierta. Incluso María llega a decir: ‘Tenía que ser una buena ama de casa. Mi meta era casarme; yo no tenía idea del Bachillerato ni sabía que podía hacerlo’.

Les dones porten la iniciativa

General, , , , ,

 

El 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miq Mat, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador, és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló, amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”.

A més, el 23 d’abril del 2021, en veure jo un comentari de Lucas Ramón Silvestre, en el meu mur, en què hi havia uns escrits relatius a balls matriarcals, li demaní més informació i, en un missatge, m’escrigué “Com et comente en el missatge al teu post, en València era majoritari que les dones portaren la iniciativa al ball. Pots trobar més informació en un llibre de Fermín Pardo. També et puc facilitar vídeos on es veu eixa iniciativa de la dona al ballar, inclús dins de parelles que són matrimoni.

https://youtu.be/cfAAiySVw3k.

 En aquest vídeo trobaràs el matrimoni ballant i, com podràs vore, l’home continua els passos que marca la dona. Tot i això, és curiós, perquè són del Molinell, un mas de Culla[1], on no era habitual que la dona manara”.

En línia amb lo que hem escrit fins ací, en l’entrada “Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells; Ibiza)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/06/els-balls-sagrats-al-voltant-dels-pous.html), de Manel Jovani i publicada en el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que, “Encara que sembli estrany, avui dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls dels cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres, tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn els cicles i aspectes de la Deessa Terra.

(…) Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts”.

Al moment, en una primera foto que hi ha en aquest escrit sobre balls, podem llegir, textualment, que “Els balls de pagès es realitzen al voltant d’esglèsies, pous i fonts” i, en una segona que hi ha al costat, “Ball pagès al costat d’un poc a Buscastell, Eivissa”. Immediatament, comenta que “Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d’Eivissa (tant[2] coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte a la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica[3] Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d’Eivissa fins a la cristianització en el segle II. (…) la importància recau en que es retia cultes als seus símbols, com l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals”

I, un poc després, Manel Jovani, comenta que “Les dones i homes de pagès que participen dels balls típics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l’escultura ibera de la Dama d’Elx, que és reconeguda entre d’altres com una representació de la deessa púnica Tanit”, deessa que, com podem veure en Viquipèdia, el 16 d’abril del 2021, “Com a senyora de la fertilitat, rebia el nom de Nutrix (dida)[4]. Els seus símbols són la magrana, la figa, l’espiga, i el colom com a símbol animal”. Recordarem que Demèter, la deessa grega de l’agricultura i també vinculada al matriarcalisme, entre altres símbols, està vinculada a les espigues de forment.

Fins i tot, en “El cançoner de Pineda” veiem que, en la “Dansa de Pineda”, com comenta Sara Llorens,  té lloc “una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles s’ha triat per parella” (p. 276). Per tant, novament, és la dona qui tria.

Agraesc la col·laboració de Miquel Vila Barceló i la de Lucas Ramón Silvestre.

 

 

 

Notes: [1] Culla és una població valenciana de la comarca de l’Alt Maestrat.

[2] Literalment.

[3] Cartaginesa, és a dir, pertanyent a la cultura púnica o cartaginesa, la qual, s’estengué pel nord d’Àfrica , pel sud de la península ibèrica i per altres punts de la mar Mediterrània i que perdurà, fins i tot, per exemple, en el segle V.

[4] Dida o mare de llet. Com veiem, està associada a la paraula “Nutrix”, mot que té a veure amb “nutrició”(terme procedent del llatí “nutrire”, que vol dir “nodrir”).

La dona aprova la proposta del marit

General, , , ,

 

En relació amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[1], de Joaquín Martí Gadea[2] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem llegir un dels fets esdevinguts (“sosuits”[3]) que reflecteix molt bé el matriarcalisme en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[4] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[5]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també reflecteix el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891 però que, com veiem, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, fins i tot, per part dels avis (de les dues rames).

Agraesc Francesc Castellano Vilamu, qui em recomanà aquest llibre, el qual, igualment, té  cançons, refranys, rondalles i molt més de la cultura valenciana tradicional de la darreria del segle XIX.

 

 

Notes: [1] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart”, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text excepte en canvis lleugers.

[2] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837-1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[3] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, és aquesta la paraula a què fa referència.

[4] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[5] “com fins ara”.

“Reina hermosa”, bellesa matriarcal

General, , , , , , ,

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident (…)”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Continuant amb el tema de la bellesa i la dona, i amb les paraules de Joan Colera, en un correu que m’envià Felipe Sanchis Tárrega, el 23 d’abril del 2021, plasmà un poema del poeta Gabriel Vila Vila (1880-1962), de Moixent (una població valenciana de la Costera), i publicat en el llibre “Versos de amor a Mogente”, editat en 1973, que, textualment, diu així:

“pagines 73-74

A la reina moixentina

Reina meua:

En un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberna[3]

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi[4] Moixent,

comença a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

Es un cant de alegria

i de simpatia.

Es marcha triunfal[5]

per una ideal,

que agradablement

escolta Moixent,

felis[6] i extasiat.

Moixent ya te Reina,

I la te com vol.

Més guapa que el Sòl.

De adorat perfil

grasios i chentil[7].

En ulls, dos luseros[8]

purs i salameros[9]

en rebrills de çèl.

La boca de mel,

ol a essesies[10] mil

de capoll bermell,

de rosa, clavell,

viola i chesmil[11].

Moixent Reina te.

I en ansies, en fe,

en un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberana

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi Moixent,

comensa a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

¡Salve moixentina!

¡Salve Reina hermosa,

atractiva, fina,

rica i deliciosa.

Moixent, este día

de emosió tan grata,

rendix  pleteía

a la Reina guapa”[12].

 

 

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, qui em recomanà el llibre de Vicente Blasco Ibáñez, i la de Felipe Sanchis Tárrega mitjançant el correu electrònic que m’envià.

 

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Textualment, en el correu electrònic, en lloc de “Soberana”, com escriu a mitjan poema

[4] Literalment, en lloc de la forma “elegí”.

[5] Textualment, en lloc de  “És marxa triomfal”.

[6] “feliç”.

[7] “Moixent ja té Reina, / i la té com vol. / Més guapa que el sol. / D’adorat perfil / graciós i gentil”.

[8] Del castellà “lucero”, equivalent a “estel”.

[9] En castellà, “zalamero”, equivalent a “afalagador”.

[10] Literalment, en el correu electrònic, en lloc de la paraula “essències”.

[11] “gesmil”.

[12] Els quatre darrers versos diuen “Moixent, este dia, / d’emoció tan grata, /rendix pleitesia / a la Reina guapa”.

 

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

General, , , , ,

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Sexualitat matriarcal i oberta

General, ,

 

Adduirem que, en línia amb una declaració d’amor feta en les Illes Balears en el primer quart del segle XX, el 25 de març del 2021 trobàrem l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonios, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’ és una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento”.

En relació amb aquest consentiment, en “La mort de l’enamorada”, una cançó que figura en “El cançoner de Pineda”, es plasma una sexualitat matriarcal i que es fa lo que la dona vol:

“A la Marianna del cor

jo la veig amortallada!

Ja me n’hi agenollo als peus;

ja perdó li demanava:

-Decanta’t d’aquí, Joanet,

que seria condemnada.

Ves-te’n a baix, al celler,

trobaràs la meva mare;

digues que et dongui les claus,

les claus de la meva caixa.

Obra el primer calaixó:

trobaràs les arracades.

Obra el segon calaixó:

trobaràs l’anell de plata.

Obra el tercer calaixó:

trobaràs la roba blanca.

Obra el quart calaixó:

trobaràs la setmanada.

El vestit que em feia fer

encara n’és a cal sastre.

Ves-te’n a casa el fuster

digues que em faci la caixa!

-Que la faci un pam més gran,

que tots dos hi poguem cabre!”  (p. 78).

 

 A més, José Carlos Llop comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

 

 

Notes: En el cançoner de Pineda, en més d’un cas, llegim cançons en què apareix la forma “Obra”, en lloc de la genuïna “obre”, la qual també té com a sinònima “Obri”.

[1] Textualment.

[2] Del segle XX.

La dona ràpida, forta i amb molta iniciativa

General, , ,

 

Una altra cançó amb la dona actuant d’una manera molt semblant a com ho fa en la rondalla “El lladre de la mà de goma (variant A)”, que figura en el “Rondallari de Pineda”, és “L’hostal de la Pera (variant recollida a la Garrotxa)”, quan una criada s’acosta a l’amo, i que diu així[1]:

“-Ves-te’n, vés-te’n, criada

vés-te’n a descansar. –

Criada diu a l’amo:

-Jo no hi vull pas anar.

Jo vull vigilar els lladres.

A l’escon[2] em vull quedar. –

Quan a mitja nit foren

lladres es van llevar.

N’encontren la mestressa,

ja la varen matar.

Quan ja la tenen morta,

l’amo van a matar.

Se’n van de cambra en cambra

a veure qui hi faltarà.

Ja se’n van a la cuina

la criada a encontrar.

Tirant-li aigua calenta,

per si es deixondarà[3].

Sentint l’aigua calenta,

criada més ronxà[4].

Se’n van cap a defora

a cantar i xiular.

Criada n’és tunanta,

la porta els va tancar.

-Obra’ns, obra’ns, criada,

que hem anat a xiular.

-Per anar a defora

no calia xiular.

-Dóna’ns aquella espelma[5]

que hi ha encesa allà.

-Com voleu que us la dongui

si no la puc apagar?

-Tira-li aigua calenta

que aixís se’t ‘pagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Doncs, tira-li vinagre,

que aixís s’apagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Dona’ns-la, doncs, encesa,

que aquí ja passarà.

Mentre allarguen els braços

les mans els va tallar” (pp. 346-347).

 

Així, en la rondalla esmentada, la filla petita, que no volia deixar-se seduir per la maldat d’una dona vella, anava darrere de la dona, li tanca la porta i el capità dels lladres “passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella, que no, que no”. I aquesta filla, com en moltes rondalles i en una quantitat important de cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, actua amb tanta rapidesa i amb tanta força que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho”.

Si, en la rondalla, responia així la filla petita, en aquesta cançó del llibre “El cançoner de Pineda”, ho fa la criada, la qual, primerament, podria semblar que té un paper secundari però, per contra, veiem que també està ben considerada.

 

 

Notes: [1] Textualment.

[2] En el DCVB, “escon” apareix definit com “Banc llarg i de respatla alta, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès, a l’església parroquial, etc.”.

[3] Despertar.

[4] Roncar.

[5] Candela relativament curta i gruixuda.