En relació amb Gósol (població catalana de la comarca del Berguedà), en l’article “Coses de Gósol: l’aplec de Santa Margarida” (https://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/341725/450722), de Benigne Rafart, publicat en un “Dietari” i que apareix en “RACO”, veiem que Jessica Jaques Pi, mestra de la Universitat Autònoma de Barcelona, comentà que “A principis del segle XX, Gósol era un matriarcat [i continua sent-ho]. […] els segadors [eren fora del poble] des de principis de juny fins el dia de Santa Margarida, el 20 de juliol, la festivitat més pròpia del poble, tot i que no coincideixi amb la festa major [es fa per la Mare de Déu d’Agost]” (p. 74).

A més, Jessica Jaques Pi, en un altre article, “En Pau de Gósol. Picasso a l’estiu de 1906”, publicat per “RACO”, en Internet, addueix que, “Els hòmens en l’edat de treballar eren en la seva majoria esquiladors, cardadors de llana, traginers o segadors, oficis itinerants. Els primers estaven fora des de Sant Miquel fins a Pasqua, els traginers sempre que hi havia ocasió” (p. 11). I, un poc després, afig que “Picasso es va trobar com peix en l’aigua en un lloc tan ple de dones, ja que tant la seva infantesa com la seva adolescència s’havien desenvolupat en mons gairebé estrictament femenins. Però les dones gosolanes eren molt diferents a les de la seva infantesa malaguenya o la seva adolescència barcelonina” (pp. 11-12), “Unes dones de cos i de planta fortes, capaces de realitzar les feines més dures del camp, mentre anaven tirant en una estricta economia de subsistència (…). A més de cuidar-se dels nens i dels vells, durant els mesos d’absència dels homes, les dones gosolanes s’ocupaven de cases, animals, horts i prats, i a les tardes d’hivern teixien mantes de llana molt conegudes a tota la comarca” (p. 12).

És més, en Gósol, “Picasso hi descobreix la feminitat forta, resistent, treballadora del camp i regent de la casa i de la hisenda, bregant de sol a sol amb bous, mules i homes, pel que no és estrany que la seva comprensió de la feminitat comenci a canviar i la seva iconografia femenina afegeixi als rols maternal o eròtic el tema de la dona forta” (p. 15). Veiem, de nou, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa, fortes, com moltes de les que hi ha, a hores d’ara, en tot l’àmbit lingüístic.

Sobre el matriarcalisme en Gósol, en l’entrevista a Jessica Jaques, qui havia escrit una tesi en relació amb la influència de Gósol en l’art de Picasso, amb el títol “La dona de Gósol proporciona a Picasso un nou imaginari femení” (https://www.regio7.cat/cultures/2013/11/04/dona-gosol-propociona-picasso-nou-50524407.html), publicada en el diari “Regió 7”, veiem que, en Gósol, Picasso descobrí “Una dona forta físicament i psíquicament que porta el pes de la llar”  i que, en paraules de l’autora de la tesi, “Es troba amb una dona de muntanya, forta de cos i d’esperit (…). És una mena de matriarcat, perquè a Gósol l’home treballa en oficis d’itinerància la major part de l’any”, com també ocorre en distintes poblacions que hem tractat en el treball i que, eixe tipus de dona “passa a proposar-li un imaginari i una iconografia, que és la de la dona forta que acaba desembocant en el quadre de Les senyoretes d’Avinyó”. I, així, “A partir d’aquí els ulls es pinten d’una altra manera. Ho fa de forma romànica, que és unint els ulls amb els llavis i sense expressió. La vulva també es converteix en triangle. Els braços alçats com una representació de l’erotisme… entre altres aspectes”.

I, en relació amb el matriarcalisme, actualment, en Gósol, Jessica Jaques comenta que la dona, “físicament és bastant igual. És un matriarcat. És una dona que és ramadera de muntanya, perquè camina ràpid i xerra poc”.

Igualment, en el número 906 del setmanari “Celsona” (https://issuu.com/celsona/docs/celsona906_web/50), de la comarca catalana del Solsonès, veiem que, en l’article “Parlem amb l’escriptora Pilar Duocastella sobre els seus llibres” (p. 50), es comenta sobre “una casa amb un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant on, per descomptat és el sexe femení, la Joana, que sap que allò que no empeny no es mourà, qui (…) tira la casa endavant”.

Finalment, direm que, en una entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, quan li comentí que Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), per mitjà de sa mare, va descobrir que una dona podia governar una casa, immediatament, em digué que “Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones” i que, el pare de ma mare (Miguel Guillem Guillem), nascut l’any 1906, sempre era de dir “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona” (sic) i que, quan una dona anava a l’home (com ara, la meua àvia materna al seu marit) i li preguntava què li semblava res, Miguel Guillem deia “Ah, puix bé, lo que tu vullgues”.  I, de fet, encara ocorre en tot l’àmbit lingüístic, com m’han comentat moltes persones que han participat en el treball sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.