Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).