Arxiu d'etiquetes: Bienve Moya-Domènech

El valencià en la religiositat popular i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre el valencià en la religiositat popular, un fet molt relacionat amb tot l’àmbit lingüístic.

El valencià que hem trobat en els goigs publicats en el País Valencià, en quasi tots els casos, és molt puntual i, fins i tot, si no ens endinsem en la segona mitat del segle XX, quasi inexistent. És, aleshores, i, en lo tocant a la recerca, per exemple, en Cullera i en Sueca (dues poblacions de la Ribera Baixa), on s’ha recuperat l’ús del valencià en els goigs (fins i tot, escrits) o, en el cas de Cullera (a què he accedit gràcies a la generositat de Kike Gandia, un impulsor de la cultura valenciana), mitjançant la col·laboració de la Parròquia de la Sang de Crist, un gest que cal agrair. A tot això, afegirem que, el 21 d’octubre del 2019, Kike Gandia (de Cullera), en resposta a un missatge que li havia enviat l’11 d’octubre del 2019, sobre la data dels goigs de Cullera i, indirectament, sobre si estaven en valencià, em comentava que, “segons els nostres documents, des de 1570 es canten, els gojos als Benissants, en valencià”.  Per tant, hi ha dos fets molt importants i realment interessants: en Cullera, a hores d’ara, els goigs estan escrits en valencià i, a més, es canten des del segle XVI.

Per a que vegem que aquesta presència del valencià en la religiositat popular ja ve de llarg , en la revista “Scripta”, dedicada a la literatura i a la cultura medieval i moderna, hi ha un article, “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” models”[1](https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell i publicat per la Universitat de València en el 2015, on llegim que, des de la segona mitat del segle XVI i durant el segle XVII, i amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563) “foren més eficaços els goigs, composicions adreçades al comú de la població. Igualment, (…) els goigs, escrits en la llengua pròpia del país –només l’abandonarien a partir de mitjan segle XVIII-, contaven amb pocs versos i amb paraules senzilles la història de la troballa de la imatge, garantint-ne així als fidels la veracitat indiscutible. En certa menera (sic), els goigs assumien en la literatura una funció semblant a la que havia de tindre la imatge segons els postulats contrareformistes. A més, (…) no eren per a llegir –cosa que ben poca gent podia fer en aquell moment-, sinó per a ésser proclamats mitjançant el cant en actes devocionals col·lectius –processons, romeries i novenaris- derivats de les festes religioses. Tenien, per tant, un avantatge més: no calia obligatòriament estampar-los perquè difongueren aquelles creences i afeccions devotes” (pp. 145-146).

 

Els goigs, un element religiós i lingüístic clau en la Corona Catalanoaragonesa.

Dins de la religiositat popular com també, sobretot, en la conservació, en la formació i en la pervivència de la llengua al llarg de molts segles, hi ha hagut un element bàsic que, a més, ha estat molt treballat, literàriament, des de que va nàixer el valencià: els goigs. I, en eixe camp, n’hem trobat molts en la recerca (tot i que creiem que n’hi haurà molts més) i, a més, hem descobert que el goig és un element molt estés i molt comú de les cultures matriarcals, com ara, la nostra.

Però, abans de passar als goigs (i de facilitar l’entesa pel gran públic), passaré a definir el terme “goig”, a partir de la descripció que en fa Ignasi Moreta i que figura en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf): “els goigs són uns cants religiosos de lloança i petició adreçats a Déu per mitjà normalment d’alguna mediació mariana, angèlica o santoral, d’acord amb unes característiques literàries i musicals que els singularitzen entre els diversos gèneres de poesia religiosa popular conreats als territoris de parla catalana; també s’anomenen amb aquest terme els fulls impresos que contenen un text literari –i sovint també musical- acompanyat d’una il·lustració i amb una forma gràfica força estandarditzada” (p. 4).

Partint d’una definició en línia amb l’etnologia, ens servirem de la que ofereix Josefina Roma, en l’article “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19). Josefina Roma escriu que “Els goigs representen la manifestació de la genealogia[2] local que reuneix a través d’una devoció concreta les generacions actuals, els avantpassats i situa al cap de dalt d’aquestos avantpassats el ser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el Sant, la Mare de Déu o Crist i totes les generacions locals fins a arribar a l’actualitat”.

A hores d’ara, sembla que l’origen dels goigs és incert, encara que no el del nom goig, paraula que apareix en l’himne “Gaude, Virgo Mater Christi”, com diu Antoni Gelonch Viladegut en l’entrada “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), del blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”, com un himne “possiblement escrit per Sant Thomas Beckett, arquebisbe de Canterbury (1118-1170), a mitjans del segle XII”, composició que “arribà a coneixement dels trobadors, que varen acabar utilitzant-lo a l’hora de compondre les seves obres poètiques”.

Cal dir, a més, que els goigs, en bona mida, són fruit de la importància de la “Llegenda àuria[3], del dominic Iacoppo da Varazze (cap a 1266), també coneguda com “Llegenda sanctorum” o bé com “Llegenda daurada”, en lo relatiu a l’explicació de la vida de la Mare de Déu i, amb el pas dels segles, a les vides dels sants i de les santes, a més de la de Jesucrist. Es tracta d’un recull de vides dels sants, en llatí, que segueix l’orde establit per l’any litúrgic i que solien provenir de texts apòcrifs. Ara bé, puntualitzarem el significat del terme llegenda, a partir d’un aclariment que fa l’antropòleg Bienve Moya, en el seu llibre “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011: “no trobo res millor que  traslladar aquí unes paraules que extrec del prefaci de l’edició d’Alianza Editoral (La leyenda dorada). Diu l’autor d’aquest prefaci, J.G. Th. Graesse, llatinista alemany del segle XIX: ‘El títol de l’obra de fra Iacopo és Legenda aurea. En aquest cas, Legenda no conté el significat de llegenda de fantasia o fabulosa, sinó de cosa per ser llegida; és a dir, de lectura o lectures […] Hauríem pogut traduir el títol d’aquesta altra manera: ‘Lectures d’or’, i ben segur que no hauríem traït el pensament de l’autor, però vaig preferir l’expressió Llegenda daurada’” (p. 18).

Els trobem en Catalunya, en les Illes Balears, en el Regne de València, en Andorra, en el Roselló, en l’Alguer, però, igualment, n’hi ha en l’illa de Sardenya i també, però no tants, en la Franja d’Aragó i en la resta de la península. Quant als Sants de la Pedra, no n’hem trobat relacionats amb  l’Alguer, però sí amb les altres bandes de l’àmbit lingüístic que hem citat adés.

Per tant, no sols es tracta d’un gènere literari molt present en la Corona d’Aragó i en la literatura catalana, al llarg de la seua història, ja que, com escriu Antoni Gelonch en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”,  hi “han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa” sinó que, a banda, hi són “un element representatiu del folklore” com “també fou un instrument de consolidació i  transmissió de la llengua (…), de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conéixer l’evolució de la llengua catalana”. Com a curiositat personal diré que lo que acabe d’escriure, ja ho intuïa des d’abans de llegir-ho per primera vegada, com també que haurien estat molt estesos en els territoris que formaven la històrica Corona Catalanoaragonesa. Així, n’hi ha hagut col·laboradors de la recerca que, han comentat, per exemple, que, on ells viuen, s’havia fet una missa i, en acabant, s’havien cantat els goigs als sants Abdó i Senent.

Adduirem que, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), fet per Albert Montalbán Arenas, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, podem llegir que “els goigs es cantaven en comunitat a l’església o a l’ermita on es venera la divinitat. Però (…) són cantats després de les processons o de les misses, fent que aquest siguin costum religiós però no consti com a dret parroquial” (p. 37) amb motiu “d’una processó o pelegrinatge, o la festa del sant patró” (p. 38). 

Tot seguit, Albert Montalbán, inclou una informació que considere interessant, perquè no ha sigut fàcil de trobar durant l’estudi, quan diu que, segons Júlia Costa i Coderch, es tracta d’una variant del culte als morts (p. 38) i, per tant, atenent a la doctrina cristiana, del seu naixement a la vida eterna (p. 38).

Afegirem que els títols dels goigs poden recordar-nos obres musicals, ja que els agafaven de la forma musical que adoptà la dansa trobadoresca en els seus inicis: “Cobles en alabança de…”, “Cobles de…”, “Cobles a llaor de…”, “Cobles en honor i glòria…”.

En eixe sentit, segons escriu Joan Carles Gomis Correll en el seu treball[4] “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), els goigs són un gènere poètic i musical “clarament definit i ininterromput en el temps” (p. 226), en la història de la literatura en valencià, des de que eixiren els primers.  A més, afig que de 1305 “data la primera dansa coneguda de contingut religiós escrita en català, Mayre de Déu e fylha, obra de Jaume II de Mallorca” (p. 226) i que l’expressió “ballar els goigs de Sant Prim” fa pensar que aquestes composicions musicals es ballaven, però que, no obstant això, les ballades i les danses, no eren com les entenem ara, en bona mida, sinó himnes religiosos, cants de lloança a la divinitat, detall que cal subratllar. Podem intuir que, la tendència a cantar-ne en castellà als Sants de la Pedra, sobretot, en les diòcesis valencianes, si no fou en el segle XVIII (quan, com ara, s’introdueix el castellà com a segona llengua en un missal del bisbe Andrés Mayoral, en 1746), sí que aniria afavorida per l’adopció del castellà per part de l’Església valenciana, tot i que podem pensar que, com sempre, hi haurà hagut persones que el transmetrien de generació en generació o que cercarien fonts de religiositat popular que estiguessen escrites  en la nostra llengua.

Ara bé, segons Albert Montalbán Arenas, en el seu estudi sobre els goigs i la cultura religiosa popular, “la ‘Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon’, del segle XIII, que es troba en el ‘Llibre Vermell’ de Montserrat” (p. 20), fa pensar que, “El fet que en el títol hi hagi l’anotació ‘a ball redon’, ens indica clarament que aquesta peça era ballada, tal com diu el títol, formant un cercle i seguint el ritme al compàs de la música. (…) És més, el fet que aquest goig incorpori partitura musical, dóna a conèixer que els goigs anteriorment es cantaven i es ballaven, fent valer la teoria de molts estudiosos a l’hora d’argumentar la continuïtat del cant dels goigs –bé que hi ha goigs que tenen partitura i, sobretot, a l’hora de llegir-los es diu ‘cantar goigs’ (sic)- i, a més, la possibilitat que es continuessin ballant” (p. 20). Aquest detall sobre la formació d’un cercle va en línia amb el matriarcalisme de la nostra cultura. Es tracta, justament, del segle en què es creen els regnes de València i el de Mallorca.

Quant a la conquesta del regne musulmà de València pels cristians i a la introducció del valencià en els històrics territoris musulmans (des del segle XIII), en paraules de Joan Carles Gomis, “fou contemporània (…) de la difusió de la devoció mariana per Europa occidental” (p. 217), i que notaris, preveres i burgesos “foren els qui, en contrast amb els aristocràtics trobadors, continuaren component a València, en llengua vernacla, aquelles obres líriques d’exaltació mariana” (p. 219) creades després de la conquesta i feren possible que s’hi assentassen progressivament.

A més, Joan Carles Gomis escriu, respecte als goigs (aleshores, amb un significat ben diferent a l’actual), que, a final del segle XV i principis del segle XVI, coincidint amb l’auge de “la poesia devocional i moral de caràcter tradicional (…) [,] en oposició a la nova poesia cortesana destinada a la distracció de la noblesa (…) [,] aquelles danses i ballades de contingut religiós quedaren definides com a goigs pròpiament dits” (p. 220).

I, com plasma Josefina Roma en l’article “Els goigs com a mite i èpica local”, el sant (o la santa, en el nostre cas, els Sants de la Pedra), jugarà un paper semblant al de les Mare de Déu Trobades, en el sentit que, com a mitjancer entre Déu i les persones, “apaivaga la ira de Déu envers els pecadors que es posen sota al protecció del sant, i aquest al mateix temps trasllada les peticions dels homes i intercedeix per ells.

A poc a poc aquesta funció, tant personal com local, esdevindrà un dels eixos de la devoció popular, que en la Corona d’Aragó va arribar a donar aquesta expressió literària, musical i d’èpica local que són els goigs” (p. 14). A més a més, “les vides de sants s’anaven empeltant d’elements mítics que arrodonien la seva figura, tot arrelant-la a la visió local del món”, malgrat que l’Església feia tot lo possible per reduir aquesta proliferació de sants i, a més, per trobar una espècie de dades, d’arguments, que confirmassen la seua existència. En qualsevol cas, aquests detalls que trau Josefina Roma, els podem observar en els goigs com també en el ball parlat d’Almoster o, com ara, en escrits narratius sobre els Sants de la Pedra, on sembla que intervinga més la llibertat creativa que l’interés per recollir proves no vinculades a la versió oficial (ni a les tradicionals), sobre lo que envolta la seua existència i l’origen de la festa.

Per això, continuant amb lo tractat per Josefina Roma, veiem com “cada cop més estrofes finals van afegint els episodis locals, explicant la trobada, els miracles i intervencions a favor del poble” (p. 16). Tot i que la investigadora parla sobre la Mare de Déu, també és vàlid per als sants Abdó i Senent, encara que ho fos sobre el trasllat de les seues relíquies, els miracles que ocorregueren en Arles i, fins i tot, les ocasions en què, per exemple, les pregàries per a que plogués, o bé per a que no hi hagués sequera, o bé per a que, fins i tot, caigués una bona pluja, etc., els goigs hi fessen acte de presència a favor dels llauradors i de la població. En eixe sentit, i en la mateixa pàgina, ens diu que, en aquest pont entre la figura religiosa i les persones, la Mare de Déu o el sant (en el nostre cas, els sants Abdó i Senent), intervé  “com a veritable avantpassat del grup que guiarà l’ànima de tots ells i la reconeixerà com a pròpia del Més Enllà. Aquesta és una actuació de les advocacions realment aglutinadores d’una localitat o d’una àrea determinada”. I, sens dubte, els goigs seran un recurs més per a afavorir-ho, per a fer-ho realitat. Adduirem que, a hores d’ara, n’hi ha casos en què, en acabar la part central del goig (en castellà, en moltíssimes poblacions valencianes on es fa festa especial als Sants de la Pedra), hi ha unes línies (o unes quantes paraules) en valencià. Per tant, l’hem de promocionar més, primerament, entre les persones que tracten la religiositat i lo valencià, de manera oberta a un reviscolament del valencià i de lo popular, no fruit d’esnobismes passatgers. Un cas, els que es canten en Benlloc (la Plana Alta), partint del volum I de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán:

“Oración: ¡Oh Dios! Que para elevar a la cumbre de la gloria a los bienaventurados Abdón y Senén enriquecisteis su corazón con la abundancia de vuestra gracia, conceded a vuestros servidores el perdón de los pecados, y que la intercesión de vuestros santos mártires nos libre de toda adversidad, por J.C.N.S[5]. Amén.

            Germans Abdón i Senén

màrtirs de Déu molt amats

supliquem-vos humilment:

sigueu nostres advocats.

I ja que regneu en el cel,

de glòria molt coronats,

supliquem-vos humilment

sigueu nostres advocats[6]”.

Prosseguint amb aquest punt, una part molt important del document signat per Josefina Roma diu que “Les llegendes locals, l’imaginari comú, ens donen testimoni de la història local, que constituint-se en història sagrada o mite, recull no sols el que ha passat sinó, sobretot, com han viscut els esdeveniments, les pors, la consciència comuna, els perills de desaparició, els temes més importants per a la vida de la comunitat, les diferents generacions. Els fets es transformen en llegendes, no per això menys certes, però que ens parlen més de sentiments i de visions del món que no pas de fets historiogràficament demostrables. Es tracta d’una història paral·lela, que no es pot deslligar de la vida del grup”  (p. 17).

Vull fer ací un parèntesi i dir que lo que comenta l’autora a propòsit de la Mare de Déu i de la jerarquia eclesial, m’ha recordat l’intent de substitució de les divinitats femenines (i de lo femení i matriarcalista), per una visió recta i masculina, com ja parlàrem, en tractar la relació entre Demèter i Persèfone amb els Sants de la Pedra, i citàvem comentaris d’Angie Simonis. Igualment, en relació amb aquestes línies de Josefina Roma, direm que, en més d’un goigs, hi ha alguns detalls relacionats amb lo local, per exemple, els de Togores, els de Riudecanyes, uns de Sueca (“Nuevos gozos a los santos patronos de Sueca, Abdón y Senén, mártires”), etc.

En eixe sentit, els goigs, al meu coneixement, i compartint la visió de Josefina Roma, sovint, fan una mena d’èpica religiosa, així com les gestes històriques ho fan en la història política i de creació d’un país, d’un territori polític. A més, la comunitat de creients, com a grup ( bàsicament, en el model de vida matriarcalista i abans del capitalisme del segle XX), “es considera descendent d’aquest instant d’unió entre el Cel i la Terra, i no ha perdut el contacte directe, representat per nous episodis que confirmen aquesta relació, al mateix temps que enforteixen el sentiment d’identitat del grup” (p. 18) i, per mitjà dels goigs, com a col·lectiu, uneix “l’avui, el jo, el nosaltres, amb els avantpassats, amb el moment fundador del grup, amb la Divinitat” (p. 18). I, continuant amb aquest punt, convé tenir present que, com veiem en l’article “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models”, escrit per Joan Carles Gomis Corell i publicat per la revista “Scripta”, els goigs van més lluny: “són un importantíssim component del patrimoni cultural valencià, (…) sobretot (…) perquè ,més enllà de la lloança passional pels fidels dels diversos personatges i misteris sagrats del cristianisme, foren –encara ho són en molts casos- vehicle adient per tal d’assentar i mantindre determinades actituds i pràctiques religioses –culturals, en definitiva- (..) que foren base indispensable per mantindre viu, i fins i tot acréixer, el fervor devocional dels valencians vers determinats misteris i personatges sagrats que encara actualment defineixen en un gran [sic, en lloc de grau] important pobles i altres tipus de grups humans” (p. 153).

Per això direm que ens interessa conservar tots els goigs, fins i tot, els dedicats als Sants de la Pedra, perquè, en el fons, són un part més del matriarcalisme de la nostra cultura i, així, de les nostres arrels. I, en el cas dels que estan escrits en castellà (però en poblacions, a hores d’ara, valencianoparlants), traduir-los al valencià.

 

 

Nota: [1] El títol complet és “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma”.

[2] Sèrie de progenitors o ascendents d’una persona, d’una família.

[3] Aquesta llegenda, com veurem en molts apartats de la recerca, rep noms diferents: “Llegenda àuria”, “”Llegenda daurada” i, per exemple, “Llegenda Sanctorum” o bé la forma llatina “Legenda Aurea”.. com també ho fa el nom de l’autor. No obstant això, ens decantarem per la forma “Llegenda daurada” i pel nom Iacoppo da Varazze.

[4] El 3 de febrer del 2020 aquest article es podia llegir, per exemple, per mitjà de l’enllaç https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/2585/2247.

[5] Vol dir “Por Jesucristo Nuestro Señor”.

[6] La part en valencià d’aquests goigs, segons un comentari que em feu l’autor, és el final i, en el seu llibre, veiem una nota (la 504)  on diu “De unos gozos del siglo XVIII”, una dada realment interessant.

El terme “festa” i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre el terme “festa” en relació amb els Sants de la Pedra, i el tocarem també des de l’antiguitat fins a hores d’ara, passant, per exemple, per l’Alta Edat Mitjana (segles V-XI).

 

DEFINICIÓ DE FESTA

La paraula festa té el seu origen en el llatí tardà festa, plural de festum, és a dir, “festiu”, el qual prové de l’arrel de feria, això és, “dia de festa”.

Amb aquest terme, ara en el camp antropològic, fem al·lusió a una solemnitat amb què es commemora el record o l’escaiença d’un esdeveniment important del passat o per a subratllar la transcendència d’un fet actual, i que dona esplai a la gent.

En segon lloc també l’emprem per a parlar del dia en què l’Església o altra religió celebra solemnement la memòria d’un sant, d’una santa, de la Mare de Déu, d’un misteri, etc.

Finalment és un acte col·lectiu o, fins i tot, un dia o més, en què s’aprofita el record del passat per a viure en comunitat i, així mateix, per a acollir a persones procedents d’altres barris, poblacions, països, cultures, etc., bé en un barri, bé en una població, bé en un espai geogràfic més gran, acompanyat d’activitats cultuals, espirituals, joioses, musicals o, per exemple, culturals, u dels objectius de la qual és manifestar la identitat del col·lectiu o de la població, crear fermesa i esperit comunitari i, fins i tot, transmetre-la a les generacions següents i mostrar-la a les persones que provenen d’altres poblacions i de cultures diferents, mitjançant una actitud de tolerància. Com llegim en l’article “La Festa Major” (https://www.diba.cat/web/exposicio-la-festa-major), escrit -per Bienve Moya, estudiós de la cultura catalana, en la web de la Diputació de Barcelona, “la festa és una eina bàsica per a la socialització de les generacions i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials.

(…) cada comunitat local, generalment en funció de la seva dedicació laboral, solia estar sota la protecció d’un sant o altre.

Així, on [= en] les poblacions on l’horta era la dedicació predominant, és habitual trobar festes majors dedicades a sant Abdó i Senén (sant Nin i Non[1]), sants protectors dels hortolans (…). Cal dir, però que avui, allò que més celebrem en les nostres festes majors, embolcallat en aquest paquet simbòlic i al·legòric memorial, és la pròpia existència de la vila com a xarxa de relacions dels seus ciutadans i ciutadanes”.

A més, en paraules tretes de l’entrada “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/07/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria.html), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”, sobre el significat de les festes, i que parlen sobre què les afavoreix i sobre el sentiment d’identitat, hi ha que “Sense rauxa no hi ha possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa. Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans.

(…) És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits.

(…) Identificar-se amb la festa és un elements de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència”.

A tot açò, afegirem que, en paraules de Francisco Javier Fernández Conde, en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “En los ambientes culturales conocidos, tanto en la Antigüedad como en el Medievo[2],  la fiesta ha sido, y sigue siendo, el tiempo sagrado por excelencia. La fenomenología de lo sagrado y de la religiosidad describe siempre las celebraciones festivas, con una cronología fija en los calendarios vigentes, reproduciendo, con mayor o menor claridad, la capacidad creadora de los ‘primeros tiempos’, aquel período mítico o ‘histórico’ en el que la divinidad había desplegado sus infinitas virtualidades creadoras” (p.409).

Aquest “temps sagrat”, que abans del triomf del capitalisme era molt extens i, fins i tot, ocupava una part important dels dies de l’any, abraçava, per exemple, moltes festes agrícoles relacionades amb l’any com un cicle (detall propi del model de vida que predominava, el matriarcalista) i que, a hores d’ara, han donat pas, en molts casos, tant a la introducció de festes de caràcter civil, com a l’ajornament d’aquestes festes religioses fora dels dies històrics (per exemple, amb la finalitat d’acollir més persones, com ara, en zones rurals on a penes hi ha habitants que residesquen contínuament, com ha ocorregut, en més d’una població, amb la dels Sants de la Pedra), com al tractament d’aquestes festes, sobretot, des de la part lúdica, de manera que deixen a banda, en més d’un cas (i, com a resultat d’un ambient menys religiós i menys obert a lo mitològic i a lo matriarcal), el fons religiós.

En aquest sentit referit a la festa i al seu caràcter religiós, en un missatge que m’envià Bienve Moya (a través d’un missatge de l’11 de gener del 2019), hi ha que “La Festa, tal com l’entenem nosaltres (i els nostres correligionaris), té, encara, molt de religió, entenent-nos, de religió antiga (…).

No concebem la festa com un mer entreteniment, no la concebem sense un ritual dramàtic (inclús catàrtic) que fa participar als seus celebrants, festers (a uns més directament i a d’altres en l’ànim) en l’esdeveniment (la seva posada en escena), i en la seva preparació i revisió cíclica.

Per tant, la festa queda molt lluny, i no participa gens, del concepte d’oci de la societat de consum, inclús del valor que, en la societat del benestar, se l’hi hagi pogut donar a aquest concepte: oci, oci cultural, oci creatiu…” .

I, quasi a final de l’escrit, comenta que, “a vegades, advertim que quan la festa es fa profana i perd aquells valors de religiositat antiga, cultural i social: ritual escenogràfic, participació activa, perspectiva social: de relligar la comunitat, podem dir que l’estem profanant?”.

A continuació, farem un puntuació i direm que “profanar”, si partim del “Nou diccionari de la llengua catalana”, de J. B. Xuriguera (editat per Claret en 1993), vol dir “No tractar amb la deguda reverència (les coses sagrades), violar-ne la santedat”, i que “profà”, com ara, en el “Diccionari etimològic manual”, de Jose Moran i de Joan A. Rabella (Edicions 62, 1a. ed., 1999), prové del llatí profanu, -” (“no sagrat”, “sacríleg”) i que deriva de fanum, -i (“temple”), detalls que em recorden el passatge del Nou Testament en què Jesús mamprén, dins del temple, contra els qui tractaven de convertir-lo en un mercat i, així, lluny del seu paper religiós, passatge bíblic que, per tant, podem dir que és vàlid a hores d’ara i per a aquest tema.

Finalment, Bienve Moya-Domènech escriu que “això són quatre notes a llum del que vaig advertint pel meu compte, i de les converses i dubtes que vaig sostenint amb tots vosaltres.

Què us sembla?”.

Eixe mateix dia, 11 de gener del 2019, li responguí a la pregunta final, després d’haver llegit l’escrit. Li deia que eixes línies seues, com les d’un altre document que m’havia enviat adjunt, tots dos “sobre festa i religió” (sic, el tema del missatge), “em semblen coherents i, respecte al de la festa, coincidesc plenament amb lo que escrius, sobretot, sobre el significat de la festa no religiosa, a hores d’ara”,

No obstant això, com hem pogut extraure durant la recerca, hi ha poblacions on encara perdura l’interés per les arrels culturals i també pel major coneixement de l’origen de les festes, com ara, les dels Sants de la Pedra, amb la intenció d’eixamplar el sentiment comunitari i de mantenir, a més, la identitat, fins i tot, en lo cultural.

Així, en un llibret de festes de Banyoles (població catalana de la comarca del Pla de l’Estany), del 2018, titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major del Terme”[3], on es celebra, en paraules de Miquel Noguer i Planas, alcalde de Banyoles (amb el seu “Saluda de la festa” ), té lloc “una festa centenària”, “el reflex d’una de les nostres tradicions locals, imprescindibles per a entendre la nostra identitat.

Així doncs, mantenir les tradicions ens fa ser forts com a país. Una ciutat i un país que mantenen les tradicions són els que tenen futur” (p. 5).

Però no sols mitjançant les festes sinó també a través de la investigació sobre la història (i que ací retoquem una miqueta el text, però sense alterar les paraules), com escriu Romà Francés i Berbegal, en l’article “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII”  (publicat en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018), es tracta de posar “atenció i fidelitat a la nostra hi[s]tòria”  i de “mantindre i consolidar d’una manera col·lectiva aquestos elements mínims d’unitat i cohesió entre aquestos pobles d’una mateixa història, cultura, tradicions i també manera d’entendre la vida”, en lloc de permetre una continuada despersonalització.

Per això, com comenta unes línies després Romà Francés, “Tenim el deure inajornable de recuperar les nostres senyes d’identitat en la nova configuració autonòmica, afiançant-nos a allò que en realitat és nostre. Un exemple antic deia: lo primer és lo primer, i lo primer va endavant”.

Dos missatges, el de Banyoles i el de Biar, igualment interessants i que afavoreixen que anem un poc més lluny de lo que rebem sovint en els mitjans de comunicació social o mitjançant els patrocinadors de festes patronals, més d’una vegada presentades com a “populars” i, així, com si no tinguessen un origen religiós.

Al cap i a la fi, aquest interés per les arrels i que hi haja un mena d’esperit emprenedor que promoga la difusió cultural i que contribuesca a crear esperit de comunitat, va en línia amb paraules com les que podem llegir en “Pòrtic”, per mitjà d’un escrit de Mn. Joan Roig i Montserrat dins del llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”[4], de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén – Sagunt, any 2000): “Un poble que vulga sobreviure cal que mantinga les arrels, les ha de cultivar, les ha de conéixer. Les arrels dels pobles no són altres que la seua fe, la seua història, les seues tradicions… i no cal dir que a les arrels, a la base de Sagunt, hi ha la devoció als gloriosos Sants de la Pedra Abdó i Senén, amb el seu patronatge sobre els llauradors i amb la seua antiga confraria”. Aquestes paraules referents a Sagunt (ciutat de la comarca del Camp de Morvedre), també són aplicables per a moltes poblacions, fins i tot, a les que tenen molt arrelada les confraries (com ara, Banyoles), o bé actes festius des de fa dècades, i per a qualsevol cultura.

Tornant al llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, l’autor afig que el cristianisme, amb el pas dels anys, ha acollit celebracions antigues i anteriors al naixement (i al triomf) del cristianisme en las que acontece el fenómeno de evangelización o aculturación de la cosmovisión[5] cristiana. El préstamo mutuo de los rituales festivos tradicionales, precristianos o indígenas, y de los cristianos, ha propiciado y provocado el origen de muchas celebraciones que constituyen un capítulo abigarrado[6] y destacadísimo de la religiosidad popular medieval” (p. 410). De fet, per exemple, la festa dels Sants de la Pedra, com podem llegir en el llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Mn. Martirià Brugada i Clotas, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, 2004), vinculada a les tasques agrícoles, començaria a introduir-se amb força en el segle XV: “Fou el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Mortrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de l’agricultura. La crítica situació del moment s’ho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets” (pp. 20-21).

Moltes de les festes que es celebren en l’any, i, en aquest cas, la dels Sants de la Pedra, tenen lloc en estiu, i, concretament, en u dels dos primers mesos d’aquesta estació (en juliol), quan es considera (com ho manifesten molts refranys), que encara està activa la faena del camp relacionada amb la collita del forment i d’altres cereals i, a més, abans de l’entrada d’agost, mes principalment relacionat al raïm i, en molts casos, a l’inici de la verema (la qual, simbòlicament, es presenta en setembre). En altres paraules, la festivitat (30 de juliol) i la festa dels Sants de la Pedra (fins i tot, en el segle actual),  solen coincidir amb la “plena joventut” del calendari agrícola.

Quant a l’any agrícola, direm que Francisco Javier Fernández divideix el calendari en tres apartats i, en el segon, inclou la primavera i els dos primers mesos de l’estiu. Altres fonts consultades, només el divideixen en dues parts, la de creixement de llum (així com en la vida biològica ho fem del naixement a la joventut) i la de decreixement solar (equivalents, en la vida humana, a les etapes de l’edat adulta i de la vellesa). M’incline per la segona, la del creixement i la del decreixement tot i que hi ha hagut una relació metafòrica entre les estacions i les distintes parts de la vida humana: primavera / infantesa, estiu / joventut, tardor /adultesa, hivern / vellesa. El motiu pel qual preferesc aquesta és perquè hi ha molts personatges mitològics i religiosos que lliguen amb aquesta dualitat (per exemple, Demèter i Persèfone, Sant Joan Baptista i Jesús..) i crec que els Sants de la Pedra en són un exemple més.

Si  bé la primera part de l’estiu està més relacionada amb l’acció i amb la faena (juny i la corbella o la falç al puny) i amb la collita del forment (la qual prossegueix en juliol), la segona (agost i setembre), ja ho estan més bé amb el declivi de les hores de sol, amb el most (com ho mostren molts refranys d’agost) i a la verema (ben clàssica del mes de setembre i, puntualment, també de les primeres setmanes d’octubre). Tot això explicaria per què, en paraules de Francisco Javier Fernández, en la primavera i en l’estiu, “En España y en casi todas partes, dentro de las coordenadas de la cultura occidental sobre todo, se creía que (…) estaba situado el momento álgido de la fecundidad vegetal y animal” (p. 411).

En canvi, per a aquest estudiós de la religiositat medieval, “El tercer ciclo de este calendario de inspiración agraria, situado cronológicamente en los últimos meses del verano y en los umbrales del invierno, es lógicamente el relacionado con las labores de recolección, un período decisivo para la subsistencia de sociedades dependientes primordialmente de la tierra” (p. 411). I és que, sobretot, des de setembre (i més, quan encara no estava present el canvi climàtic que ara vivim), les persones ja miraven més de cara a l’hivern, a la roba de mànega llarga i d’entretemps, o bé al retorn a la preparació per a l’any següent i a una acció més passiva, i apareixerien, com ara, la festa de Tots Sants (amagar el ventall i traure els guants[7], 1 de novembre) i d’Advent (les quatre setmanes anteriors a la celebració del dia de Nadal, 25 de desembre).

Sobre la idea de festa, i amb què estic d’acord, Francisco Javier Fernández parla d’un folklore de cada pueblo, con elementos muy repetidos y con valencias y capacidades significativas en todas o casi todas las culturas que se resisten a ser circunscritas en épocas o períodos históricos ‘clásicos’ y cerrados” (p. 412).

I, finalment, per a entendre millor l’esperit amb què es celebraven festes religioses com la dels Sants de la Pedra (i, si més no, fins a ben avançat el segle XX, sobretot, per la gran influència que tingué la filosofia de l’aplicació de les línies a seguir que sorgiren del Concili de Trento), inclourem unes paraules tretes del llibre “Memòries d’un capellà del  segle XVIII”[8], títol amb què Emili Casanova (per mitjà de la transcripció, del 2002, d’una obra de Josep Esplugues, “Per a el bon govern de esta església”[9], lingüísticament adaptada), exposa unes memòries d’un mossén valencià del segle díhuit, Josep Esplugues (1705-1787), qui feu de rector de Montaverner (la Vall d’Albaida) entre 1731 i 1787  i que, a més, es mostrà a favor del valencià. En aquesta obra, hi ha una introducció que aporta informació molt interessant, sobretot, perquè ens presenta una visió diferent del segle de les Llums: “El concurs i la alegria fonc universal. En lo poble es discorria que a penes faltaria algú a esta funció tan desitjada. Tots vitorejaven al temps de clavar eo assentar la primera i demés pedres[10] fent-se harmonia entre el cor que cantava el psalm i el comú de grans i xics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters de pobles circumveïns que, noticiosos de esta funció, acudiren i celebraren juntament en los veïns. També es despararen molts trons de arcabussos i escopetes per a que tot ajudara i fóra major i més publicada la festa. Començada ja la obra i desahogada la alegria que mostraren en sos vítors i llàgrimes de no pocs ànimos devots i piadosos, entonà allí el retor en acció de gràcies el himne Te Deum Laudamus que continuà el cor cantant hasta entrar la processó hasta el altar major de la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la Mare de Déu, dels Apòstols Titulars i dels Sants Màrtirs Patrons[11], en què es donà fi a la funció” (p. 131).

 

 

Notes:  [1] Els sants Abdó i Senent també són coneguts, popularment i en molts llocs, com “els Sants de la Pedra” i, en diverses poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

[2] En valencià, Edat Mitjana. Tradicionalment, en els estudis relacionats amb la Història, es coneix com Edat Mitjana el període que va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476) a la caiguda de Constantinoble, la capital de l’Imperi Bizantí (en l’any 1453), imperi que havia sorgit arran de la divisió de l’Imperi Romà en dues parts.

[3] “Sants Abdó i Senén. Festa Major del Terme. Patrons de la Pagesia i del Terme de Banyoles i comarca. Dies 28, 29 8 30 de juliol de 2018”, és el títol complet. Agraesc la col·laboració de Miquel Rustullet Noguer, qui me l’envià a través d’un missatge, pocs dies després de la celebració de les festes. El nom de Terme fa referència a una de la zona, històricament, pagesa, de la ciutat de Banyoles, població situada en el Pirineu català.

[4] Agraesc la generositat de Josep Dionís Martínez, u dels autors del llibre, qui me’n donà un exemplar, per correu, en el 2018.

[5] Forma d’entendre el món i la vida.

[6] Bigarrat, barrejat, diversificat.

[7] Un dia vaig oir com un home gran, deia “Per Tots Sants, amaga el palmito i trau els guants”.  “Palmito” és una paraula castellana que, d’acord amb el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, s’utilitza en tot el País Valencià. Significa “ventall”.

[8] Farem ús d’aquest llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002, en més d’un apartat de la recerca. És una recopilació d’Emili Casanova en què hi ha  molts escrits de Josep Espluges, la gran majoria en valencià i relacionats amb la parròquia de Montaverner, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

[9] El títol que de l’obra del capellà, que visqué entre 1705 i 1787, és “Per a el bon govern de esta església, llibre de la Església parroquial dels Sants Apòstols Zebedeus Sant Jaume i Sant Juan, del poble Montaverner, de la retoria, benifets, cofradies.  Historia de la renovació del temple, depòsit i expressió de sos gestos en comptes de cada any”, com veiem després de la introducció i d’alguns comentaris inicials d’Emili Casanova, qui realitzà la transcripció i tot.

[10] De la reforma de l’església de Montaverner.

[11] Es refereix als Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

El ball de l’escombra, altres balls i els Sants de la Pedra

 Tot seguit, afegirem més balls i danses relacionats amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent. L’entrada és més llarga de lo que solem fer-les.

 

El ball de l’escombra

Per mitjà de Josep Ma. Alentà, de l’editorial Claret i un gran col·laborador, vaig accedir al “Costumari català”, de Joan Amades, on, per exemple, hi ha informació sobre Arles, en relació amb aquest ball. Així, llegim que “Feia la seva festa la població d’Arles, on es conserven els cossos dels sants. En sortir d’ofici, la fadrinalla garrida ballava el ball de l’escombra, com un gest d’homenatge als sants patrons i com un acte d’habilitat i enginy. Aquest ball s’havia ballat per diverses festes i aplecs pirinencs, i hom el troba en diferents indrets enllà de casa nostra. 

(…) L’escombra matussera (*) dels darrers temps, amb què es feia el ball, sembla que fou la succedània d’una antiga bandera de la confraria dels sants, a honor dels quals era feta la dansa, molt probablement pel prohom (*) o per les dignitats més rellevants de la confraria” (pp. 647-648).

 

Els balls dels hortolans i “el ball de l’envelat”

En la mateixa obra de Joan Amades, però ara, en l’apartat “Els balls”, després d’escriure l’etnòleg sobre la ciutat de Barcelona i la festivitat dels Sants de la Pedra, llegim (i, quasi segur, en relació amb Barcelona) que “Als horts, a més del berenar, hom feia ball al so de flabiol i tamborí. Hi feia cap una gran gentada, sobretot després de la sortida dels treballs. Les hortes es veien, dones, animadíssimes; s’hi feia molta bullícia i hi regnava molta alegria. El ball durava fins al parenostre de les ànimes, és a dir, fins a les nou, que era quan tancaven els portals, hora que, per a aquell temps, resultava molt tardana.

Quan es va estendre el costum de fer envelats (*), els hortolans n’havien aixecat un a les hortes de fora el portal de Sant Antoni. Guarnien l’entrada de l’envelat amb una gran arcada, feta amb canyes i verdor, sobretot amb grans enfilalls (*) de pebrots i tomàquets, que li donaven caràcter i tipisme. El ball de l’envelat va fer-se al so d’orquestra, i va perdre aquell graciós caire camperol que li donava fesomia (*) pròpia, i restà convertit en un ball d’envelat, com un altre dels tants que es feien de l’un cap de l’any a l’altre”.

 

Els balls parlats.

Els balls parlats són, com escriu Salvador Palomar, en el pròleg del llibre “El ball de Sant Abdó i Sant Senén” (edició a cura d’Antonieta Prats i Sobrepere, editat per Carrutxa, Reus, en el 2004), d’Almoster (el Camp de Tarragona), “espectacles populars amb arguments que es representen en el context d’una festa, basats fonamentalment en un text dialogat. (…) Als segles XVIII i XIX, [el ball parlat] adquireix una gran difusió en comarques com el Penedès, el Priorat i, sobretot, el Camp de Tarragona.

(…) Els balls parlats es representen en el transcurs de la festa, formant part del seguici de gegants, bestiari o danses que, a les ciutats –vinculades a les confraries d’ofici-, però també en les poblacions més petites, surten per la festa major o, excepcionalment, en les solemnitats que s’organitzen per agrair al Cel els favors rebuts o per rebre la visita d’algun personatge notable a la vila.

Els balls parlats són teatre de carrer” (pp. 5-6).

Igualment, sobre els balls parlats, Josep Bargalló i Montserrat Palau, en un article del programa oficial de festes majors de Sitges (2012), però inserit en la web “Josep Bargalló” (del mateix Josep Bargalló) sota el títol “Els Balls Parlats, tradició i actualitat” (https://josepbargallo.wordpress.com/2012/09/06/els-balls-parlats-tradicio-i-actualitat), comenten que “Històricament, el model festiu de la Catalunya Nova –fonamentalment, el Camp de Tarragona i el Penedès, el Garraf, l’Anoia, la Conca de Barberà i el Priorat- era clarament diferent al de la resta del país: se centrava en la participació activa de la gent en el seguici popular. Colles de la mateixa població –o algunes que venien de fora- formaven els elements que la composaven, com els castells, diables, bestiaris, danses, balls o imatgeria”. A més, Josep Bargalló i Montserrat Palau creuen que eren d’origen “medieval”  i, a més, després defineixen els balls parlats com “els Balls (…) que contenen parlaments, els Balls Parlats”. Com a aclariment de vocabulari, direm que la imatgeria és la fabricació d’imàtgens, per exemple, de tipus religiós.

Quant a la interpretació dels balls parlats, Antonieta Prats i Sobrepere, en el llibre “El ball de Sant Abdó i Sant Senén”, addueix que “la representació d’un ball parlat –i més quan feia referència directa a la població, com en el cas de les vides dels sants patrons- esdevenia una forma de solemnitzar una festa, atorgant-li un especial relleu. I que per això mobilitzava la població en la preparació de la festa” (p. 9), fet que venia afavorit pel barroquisme eclesial, el qual, en el cas dels balls i de les danses de caire religiós, sorgí reforçat després del Concili de Trento (1545-1563) i que perduraria, en aquesta mena de festes, en bona mida, fins al final del Concili Vaticà II, és a dir, fins a 1965.

De fet, respecte a la representació, Josep Bargalló i Montserrat Palau, escriuen que “al segle XVII –amb l’aparició del Barroc i el nou impuls que significa per a l’espectacularitat (…) es comencen a diferenciar, en la seua evolució dins el seguici, els diversos Balls” i que “Entre els Balls profans, n’hi havia que provenien de ritus agraris precristians –com el Ball de cercolets o el Ball de pastorets (…). D’entre els religiosos, cal esmentar-ne una munió de caire bíblic i, sobretot, hagiogràfic”, detall que també tindria a veure amb els sants Abdó i Senent. “Aquests darrers [,els religiosos,] –que eren els majoritaris- escenificaven un episodi històrico-llegendari –sovint local- i servien per explicar al poble la vida i miracles del seu sant patró o patrona”. En aquest sentit, deixa un espai per al Ball de diables (el qual he trobat vinculat als Sants de la Pedra, a hores d’ara, en algunes poblacions catalanes) i ens escriu que perdé el seu caire religiós, “excepte, clar, quan escenificaven el ball parlat”.

Afegirem que Antonieta Prats comenta que, a partir del segon terç del segle XIX, “L’evolució de la societat va deixar els balls parlats com a romanalles del passat, vinculats molts cops a l’Església” (p. 10) fins que foren recuperats a partir del darrer quart del segle XX. No obstant això, eixe reviscolament del segle passat deixava arrere “els valors i les ideologies, exemplificades per les vides dels sants o la creença en la voluntat divina com a causa i remei dels mals que afecten la comunitat” (p. 11).

A més, direm que un fet que apareix molt en aquest ball parlat d’Almoster (però que resta arraconat en els balls parlats d’ara) és que “Pel que fa als arguments, s’ha perdut l’exotisme, i la truculència (*) o les escenes de sang i fetge –raptes, assassinats, martiris o la degollació dels sants Innocents…- han perdut aquella força que fa d’aquests moments els passatges més recordats de les antigues representacions” (p. 11).

I, quant al llenguatge del llibre “El ball de Sant Abdó i Sant Senén”, en l’edició del 2004, es deixa a banda el llenguatge farragós o, fins i tot, l’ús del castellà, per motius de raresa i, Antonieta Prats i Sobrepere, per exemple, es decanta per oferir una versió castellana amb traducció al català i, a més, adaptada lingüísticament, com escriu Salvador Palomar, “per a fer-los acceptables per al públic” (p. 11).

El fet de traduir la versió original, en castellà, al català partí perquè en Almoster, com podem llegir en la introducció del llibre, s’estava duent a terme un treball de recopilació del ball parlat i, a punt de concloure’l, “sorgeix al poble una comissió encarregada de preparar la celebració dels 300 anys de la inauguració de l’església actual i decideixen fer-lo reviure en català” (p. 17).

Quant a l’objectiu de l’autor del ball parlat de Sant Abdó i Sant Senent, d’Almoster, en paraules d’Antonieta Prats, l’encarregada de l’edició, “era entretenir la gent senzilla tot emocionant-la amb l’exaltació i difusió dels valors dels sants màrtirs, patrons del poble, segons la llegenda” (p. 19) i, així mateix, “l’obra té una estructura formada per una Lloa narrada i el Ball pròpiament dit, en forma dialogada” (p. 19). Eixa missió crec que es pot relacionar encara amb la finalitat, a l’hora de cristianitzar, emanada del Concili de Trento (segona mitat del segle XVI) i que encara cueteja en el segle XXI, és a dir, amb l’adornament, a diferència de l’obra de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), que encara no havia entrat en eixe estil barroc, com molt bé podem comprovar quan llegim el seu llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”.

Si consultem Viquipèdia, llegim que, com a balls parlats, “En són exemples els versos que reciten els balladors dels balls de Gitanes del Penedès o del Camp, els balls de Pastorets o les danses (…) que segueixen el fil d’una cançó narrativa entonada pels balladors”a més, que es poden representar a l’aire lliure, en una plaça o en una cruïlla de carrers, en el marc d’una festa. Sobre aquests balls, Merce Mosset, una amiga de Facebook, l’11 de febrer del 2018, en el grup “Reflexions”, a un post que jo havia penjat, escrigué que “Al poble on visc, Sant Quintí de Mediona (*), hi ha el ball de gitanes, el ball de Serrallonga i el ball de diables”.

També adduirem que el ball parlat, com podem llegir en l’article “Torna el Ball Parlat dels Diables del Pla del Penedès” (http://www.fusic.org/tallersperalafesta/barcelona/barcelona2009/principal15b0.html), tret de la web “Tallers per a la festa”, en poblacions com el Pla del Penedès (de l’Alt Penedès) està relacionada amb els Sants de la Pedra, com podem veure en aquesta entrada del 2009: “El 25 de juliol va tenir lloc la segona edició del Ball Parlat dels Diables del Pla del Penedès, ball dedicat a Sant Abdó i Sant Senén”.

A més, fins i tot, en una entrada del 2009 titulada “Capafonts viurà la lectura dramatitzada del ‘Ball de Sant Abdó i Sant Senén’” (http://reusdigital.cat/noticies/capafonts-viur-la-lectura-dramatitzada-del-ball-de-sant-abd-i-sant-senen) i treta de la web “reusdigital.cat”, podem llegir que “La dansa és una adaptació de l’antic text traduït al català per Francina Baldrís i que es va representar per primera i última vegada el mes de juliol de 2004 a Almoster. Ara es tornarà a representar a Capafonts on els dos sants són copatrons d’aquesta població del Baix Camp”.

 

La moixiganga, un ball estiuenc també relacionat amb la collita de cereals

Sobre la moixiganga i la seua relació amb festes d’estiu vinculades als cereals, en l’entrada “Mort, èxtasi i renaixement. La moixiganga de Sitges” (https://www.llegendesdecatalunya.cat/moixiganga-de-sitges), treta de la web “Llegendàrium” (*), hi ha que “La moixiganga és l’avantpassat comú de muixerangues i castellers (…). A Catalunya és pròpia del sud, especialment (…) a diferents punts del Penedès, zones tradicionalment vitícoles i cerealístiques”. A més, es comenta que “el seu simbolisme i l’estructura de la melodia que l’acompanya és més antiga que l’època medieval i ens parla d’una Antiguitat remota”.

Quant a la seua composició, i açò ens aporta informació clau, “Avui, els compassos –anomenats quadres o ‘misteris’- representen la passió, mort i resurrecció de Crist, però en el passat la moixiganga formava part del culte a l’esperit o Déu del cereal, i els seus celebrants duien vestits blancs recoberts de flors, avui substituïts per pigues de colors, a més de barrets profusament guarnits de flors i llavors. En ella es representava la mort i resurrecció del gra, en un moment de l’any propici, com és l’estiu, temps de collita (…). Per als nostres avantpassats no va ser gaire difícil veure en la mort i resurrecció de Crist una representació del seu cicle de mort i resurrecció anual de la natura, concretament del cereal, que a més era consumit, com així es consumia el cos i la sang de Crist durant l’Eucaristia”.

Finalment, trau que aquest ball coincideix amb “el moment de tornar a créixer, essent l’estiu el moment en què es cull el blat i la civada”.

Partint de l’entrada, i, després de veure què exposa Angie Simonis, sobre Demèter, en la seua tesi, així com lo que hem dit dels Sants de la Pedra i de la seua aparició, en el calendari, coincidint amb la fi de la collita del forment (en ple estiu), com, igualment, que hi ha festes, com ara, els cossiers,  que encara són pervivències matriarcalistes, com comenta Francesc Vallcaneras, estudiós de la cultura popular balear, amb altres paraules, en l’article “La dansa ritual dels cossiers de Mallorca sota la tramoia” i en l’article “Els cossiers de Mallorca” (de la revista “Caramella”, no. 9, en el 2003), podem dir que, si més no, la moixiganga es tracta d’una festa en relació amb deesses femenines i amb els cereals. Aquest vincle amb la festa i amb la collida del forment, ¿no tindria també, almenys, en el passat, una relació amb els Sants de la Pedra? I, si fos així, ¿estaria entre els balls de què parla Joan Baptista Anyés? Tot i que el religiós valencià no diu el nom dels balls ni de les danses, ni en parla, sí que és cert que els presenta… durant el dia de la festivitat dels Sants de la Pedra, 

Quant a la visió de Bienve Moya, etnòleg, per un missatge del 6 de març del 2018, em digué, de manera sintètica, que “Jo veig aquestes activitats a mena de ‘jocs’ i ‘representacions’ populars per celebrar i gaudir del temps lliure que deixa el treball. Aquesta es l’òptica que jo aplico al fenomen (a les activitats) de la cultura popular”.

Per a Bienve Moya, “Moixiganga o muixiranga, o mogiganga, sembla que és un terme que defineix una companyia (grup, colla) de persones que executen alguns exercicis físics (acompanyats, o no, de text i música) en les celebracions tradicionals, i encara, en les corts.

Per tant, des de la meua perspectiva, eren moixigangues els balls de bastons, els de cintes, etc., etc. I també les representacions de teatre popular sobre vides de sants o qualsevol altre tema, fos religiós o profà”.

En acabant, comenta que “A l’actual territori dels castells (Camp de Tarragona i Penedès) avui encara s’entén per ball, no tan sols una dansa, sinó una representació parlada (*) (…). D’aquests exercicis senzills va passar-se als actuals castells (s’ha trobat documentació fefaent).

Va arribar un moment que les moixigangues dels balls de valencians, donat que assistien a processons litúrgiques cristianes, van crear ‘construccions’ referides a escenes de la doctrina cristiana. A Catalunya, aquesta mena de participació, va usufructuar per a ella sola el terme de moixiganga, segurament perquè les altres moixigangues que feien torretes, o ballaven bastons, o arquets, o altra mena d’elements (entre ells, els futurs castellers), van ser vistes com a diferents de les colles que assistien a les processons amb temes religiosos, mentre elles es dedicaven a temes ‘profans’.

A València, aquelles velles colles de muixirangues van seguir denominant-se d’aquesta manera, perquè potser no hi hagué la diferenciació que hi hagué en altres territoris”.

Finalment, la possible relació temàtica i simbòlica, entre la moixiganga (com ara, la de Sitges) i els cossiers de Mallorca de què parla Francesc Vallcaneras, en la revista “Caramella” (en el 2003), la podem veure, per exemple, en un vídeo titulat “Moixiganga de Sitges” (https://www.youtube.com/watch?v=NALuh8wNqxA), àdhuc, per la semblança dels elements exteriors amb què es visten els qui la representen.

 

El “dance” de Visiedo (comarca de la Comunidad de Teruel)

Mentres buscava informació sobre goigs dedicats als Sants de la Pedra, que estiguessen escrits en castellà, em trobí amb un article sobre romiatge i amb un altre (però sobre el “Dance de Visiedo”), titulat “Museo del Dance de Visiedo” (http://turismosierradealbarracin.es/servicio.php/servicio/museo-del-dance-de-visiedo/3082/44), en la web “Comarca de la Comunidad de Teruel”.

Al principi de l’article, se’ns diu que “Cuenta la historia que los vecinos de Visiedo crearon lo que hoy es una asentada tradición, el Dance, para pedir a los santos patrones del municipio que no se volvieran a apedrear los campos tras catorce años de cosechas perdidas por estos incidentes climatológicos”.

A continuació, i, com també ocorre, a hores d’ara, en molts actes folklòrics relacionats amb els balls i amb les danses, podem llegir que El dance (…) actualmente ha perdido su carácter religioso, pasando a ser considerado como un elemento folklórico que reivindica la identidad cultural de este municipio del Altiplano”.

Quant a la seua relació amb la festa dels Sants de la Pedra, se’ns comenta que El dance comienza con la celebración de la misa y la procesión en honor a los santos San Abdón y San Senén. A la iglesia acuden todos los personajes que aparecen en el dance, salvo el diablo. Durante la procesión por las calles del pueblo, los danzantes bailan algunos bailes a ritmo de dulzaina y tambor, es entonces cuando el diablo puede aparecer por cualquier esquina asustando a los niños e intentando estropear la fiesta. Durante la procesión se cantan gozos y coplas a San Abdón y San Senén, los mismos que se cantan durante la novena que se celebra en mayo.

En la plaza del pueblo comienza la pastorada o diálogo entre el mayoral y el rabadán (*)(…).

Tras este ajetreado instante de la historia dan comienzo los ‘dichos’ recitados por danzantes y el rabadán. (…) Hacen sonar las castañuelas cada vez que el mayoral menciona los santos.

Tras la intervención de los danzantes y el rabadán, el mayoral es el encargado de decir pasajes de la vida de los santos y después comienza el baile de los danzantes. Destaca el baile en el que los danzantes, con sus espadas, rodean el cuello del diablo simulando su muerte”.

De nou, tornem a veure com no sols es reciten goigs i cobles, sinó que, a més, intervenen les espases, un element que hem trobat associat a moltes danses i que, com els bastons, podria tenir, inicialment, una aplicació agrícola, en lloc de militar: obrir la terra per a introduir-hi les llavors, tot i que, en aquest cas, té una funció clarament  defensiva. Es tracta, com veiem, d’una dansa de tipus popular, més que organitzativa i, així, ens pot portar a pensar en un origen pagà.

En acabant, se’ns diu que Antiguamente los danzantes vestían el palo [,] un baile que (…) entrañaba rodear el palo con cintas de colores. Poniendo punto final a la representación aparece el abanderado, para mostrar su destreza con la bandera”. Són moltes les representacions folklòriques en què apareix el pal a què envolten amb cintes de colors, com molt bé podem veure en el llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, de què hem tret molta informació per a l’estudi.

A banda, en un cas, podem llegir un intercanvi de versos, durant el “dance” de 1991, versos que, literalment, diuen així:

“San Abdón y San Senen

dos brillantes candeleros

que alumbran las virtudes

a los vecinos de este pueblo.

Esos que tantas veces

han socorrido a este pueblo

librándolo de huracanes

de miserias y apedreos.

Con la mayor sumisión

reverente y humillado

os pido santos nuestros

que guardéis este campo.

Y yo como danzante

de vosotros me despido

guardandoros en la memoria

con respeto y con cariño”

 

On diu “guardandoros” vol dir “guardándoos”, en valencià, “guardant-vos”.

Tot seguit, el “rabadán” (un pobre pastor que conta com és la seua vida, tot i que ho fa amb un toc jocós i vist de manera humil) també contesta els dansadors, però amb un to divertit. El majoral, a què hem citat més amunt, “es el jefe, representa la autoridad, va elegantemente vestido”.

L’àngel, que representa el bé, porta una espasa amb què defendre’s del mal, simbolitzat pel dimoni.

El dimoni és, segons el document, “uno de los personajes más interesantes, ataca el orden establecido, a la Iglesia, a los curas, al ayuntamiento, hace miedo a los niños, intentando acabar con la fiesta celebrada en honor a los santos. (…) Interpreta con los danzantes el baile de las espadas en el que los ocho danzantes lo arremeten con su espada (…) simulando su muerte”. Cal dir que els dansadors porten cintes de colors en l’esquena, detall que ens pot portar a passatges semblants com el dels cossiers i que la presència del dimoni en el “dance de Visiedo” també em recordà el diable però en el ball dels cossiers.

Afegirem que hi pren part “el abanderado(el portabandera), que va vestit com el majoral i que “maneja la bandera del pueblo, también conocida como la ‘bandera del dance’”.

Acabarem dient que tota aquesta festa, com podem veure en part del document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/ciclofestivo3.htm), de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”, en què es poden consultar goigs i cobles de Visiedo dedicats als sants Abdó i Senent, té lloc “el domingo siguiente a la Ascensión. (…) Nueve días antes se celebra la novena dedicada a estos santos en la que se pide que guarden la cosecha de apedreos y tormentas”. Més avall, en l’article, es comenta que “Seguidamente adjuntamos los gozos a san Abdón y San Senén que encontramos en un libro de 1935 sobre la novena de los santos mártires San Abdón y San Senén, publicado en Valencia. En este pequeño libro se cuenta como (sic)  llegaron las reliquias de los santos a Murviedro población valenciana en los siglos XVII y XVIII”. Es refereix a l’històric Morvedre, nom que rebia Sagunt fins a la segona mitat del segle XIX. En acabant, addueix que “después se recoge la novena que se decía a los santos en Sagunto nueve días antes de su festividad el 31 de Julio (sic) y los gozos, curiosamente son muy similares a los que se cantan en Visiedo, no sabemos si los que hoy se cantan en la novena de Visiedo serían traídos por alguna persona y se empezarían a cantar aquí”.

 

 

Notes: Matussera, en aquest cas, vol dir ruda, basta.

Prohom és el nom que rep el  principal d’un gremi.

Un envelat és lo que serveix de sala de ball en les festes de poble; en castellà, “toldo”, “carpa”.

Amb la paraula “enfilalls” designem el conjunt de coses enfilades.

Fesomia vol dir  peculiaritat, singularitat.

Truculència vol dir atrocitat, crueltat.

Sant Quintí de Mediona és una població catalana de l’Alt Penedès.

A hores d’ara, no es pot accedir a l’entrada de la web “Llegendàrium” a què hem fet esment.

L’adjectiu parlada fa al·lusió als balls parlats.

Un rabadà és l’ajudant del pastor.