Arxiu d'etiquetes: “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (article)

De Cullera a Moixent i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Cullera, Daimús, la Font d’en Carròs i Moixent, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Cullera (la Ribera Baixa), com escriu Celia Soriano Gomis, en l’article “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), publicat en el diari “L’Expressió”[1], hi ha una tradició “que els historiadors daten del segle XV, i que se celebra (…) l’últim dissabte de juliol”. En el 2013, “gràcies a l’esforç de l’arqueòleg municipal Quique García[2], (…) l’habitual romeria des de l’església de la Sang de Crist al Raval fins l’ermita dels Sants de la Pedra ha recuperat elements que s’estaven abandonant, com els goigs.

(…) com va explicar l’arqueòleg. ‘Més que novetats, el que anem a fer enguany és recuperar tota la tradició de la romeria, des de l’eixida amb cavalls fins l’ermita, el repartiment de les canyes per pujar a l’església i, després de la missa, cantar els goigs’. ‘Són tradicions que no volem que es perden, com la benedicció dels camps als quatre punts cardinals, o el besamans als sants’, va afegir”.

Poc després, Celia Soriano, afig que “(…) Aquesta festivitat es remunta als segle XV, dos segles després de la construcció de l’ermita, per rendir culte als Sants de la Pedra, els patrons de les collites. Quique García va declarar que és possible que, des d’eixe segle, existira algun tipus de romeria en la qual els agricultors ja es traslladaven fins l’ermita per fer una missa demanant la bona collita de l’arròs, un element fonamental per la subsistència econòmica de Cullera. ‘Es diuen Sants de la Pedra, per la pedregà[3]. Encara que fa bon temps, ara pot haver una pedregá i pot tirar-ho tot per terra’, va explicar l’arqueòleg”.

Aquest romiatge, com es pot llegir en un fullet del 2017 facilitat per Kike Gandia, té com a finalitat “acompanyar les imatges dels Benissants cap a l’Ermita dels Sants de la Pedra”.

També en Cullera, però partint de l’entrada “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), del blog “Gogistes Valencians”  i facilitat per Kike Gandia (a través d’un missatge del 5 de juny del 2018), llegim que “encontramos bien arraigada la tradición ya por el año 1.670 y siempre vinculada al cultivo del arroz. El día 30 de Julio, por la tarde, salía del ayuntamiento la romería popular con el clero y las autoridades. Un carro transportaba el anda con las reliquias acompañado por la banda de música y los balcones se adornaban con telas damascadas[4]. Llegando a la ermita se hacía misa y se besaban las imágenes de los santos aprovechando para hacer la elección de los cargos de la cofradía para el año próximo. De esa manera comenzaron las fiestas del pueblo”.

Finalment, per mitjà de l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html), publicada en el diari “Levante-EMV”, el 1r d’agost del 2017, hi ha que L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria.

(…) El dissabte a les 18.30h es va realitzar la tradicional concentració davant de l’església de la Sang de Crist on es van citar els genets de la localitat i alguns arribats des de diversos punts de la comarca i els carros, carretes, carruatges i calesas [= calesses[5]], a més dels romers i gent arrelada a esta tradició.

Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una calesa que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars”.

En l’apartat dedicat a les ermites, traurem més línies d’aquest article dedicat a la celebració dels Benissants, en Cullera (la Ribera Baixa).

Tocant Cullera, afegirem un document interessant que trobí, en maig del 2019, sota el títol “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, escriptor i polític català del segle XX. Es tracta, com es llig en la fitxa de l’obra, del “Text presentat el dia 30 de juny als Jocs Florals de l’Alguer (1961), essent secretari Rafael Tasis”. El poguí imprimir gràcies a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la UA Barcelona, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per mitjà d’un missatge. Es tracta d’una obra que s’inicia en la Cullera on havia nascut i s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies) i en què hi ha informació interessant, fins i tot, relativa a Cullera i que, a més, no hi havia en fonts consultades abans. Així, en començar l’obra, l’autor escriu, literalment, unes línies que aprofitem per a aquest punt de la recerca:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants[6], aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats[7] de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa[8] i els músics del poble, es fea[9] una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra[10] de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

En Daimús (la Safor), el capellà de la Parròquia de Sant Pere Apòstol, en una carta escrita en el 2005, comenta que “la festa dels Sants de la Pedra ja es celebrava abans de la guerra civil de 1936, durant la qual van cremar la imatge. Llavors, com en tants llocs, la celebració comprenia la Missa solemne seguida de la benedicció d’animals i les joies. Carreres de cavalls pels carrers de la població. A boqueta nit tenia lloc la processó, i s’ornava l’anda dels sants amb fruits i hortalisses. I la raó de la festa era la d’encomanar les collites als sants”.

Aquest capellà de Daimús afig: “Prou després de la guerra civil es va reinstaurar la festa amb la imatge actual, (…) de pasta motluada[11], com les que es fabriquen en sèrie en Olot. La festa segueix un esquema ‘stàndard’: campanes, animals, música, coets. Missa, processó. (…) Tots dos porten en la mà dreta un ceptre, que recorda la seua pertinença a una família reial persa. Entre els dos sants hi ha un lleó ajocat, que possiblement recorda el martiri en el circ de Roma”.

En la Font d’en Carròs (la Safor), partint de l’apartat “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”, on podem llegir que “És una festa de barri que se celebra pels veïns del carrer sants Abdó i Senén i adjacents, popularment conegut com carrer del cementeri, en el Parc del Cementeri. Se celebra dissabte a finals de juliol, en data pròxima al dia 29 (sic), dia de la festivitat dels Sants Abdó i Senén”. Curiosament, llegim que “van ser condemnats a ser devorats pels lleons. Els lleons, però, es van gitar als seus peus. Van ser degollats i van arrossegar els seus cossos el dia 8 de juliol de l’any 259”. Es tracta de la primera font en què hi ha el dia del seu martiri, de totes a què he tingut accés i, a més,… ¡el 8 de juliol![12] En la part final d’aquesta festa, hi ha que “El dissabte de celebració hi ha despertà a càrrec dels veïns. Per la vesprada se celebra una cercavila amb banda de cornetes i tambors pels carrers del barri. Més tard se celebra la santa missa en honor als santets de la pedra, i en acabant els veïns es reuneixen en un sopar popular al carrer amb revetlla”.

En Fuenterrobles (població valenciana de tradició castellana, de la comarca de la Plana d’Utiel[13]), la tercera setmana d’agost es celebra la festivitat de Sant Jaume Apòstol i la de Sant Abdó i Sant Senent, popularment coneguts com “los Santillos” (“los Santillos de la Piedra”).

Sobre Gandia, tot i que ara no es fa festa, però sí en poblacions del voltant, com podem llegir en l’apartat “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia), hi ha que “L’any 1744 va ser un mal any per als productes agrícoles valencians. Les collites de blat i de fulla de morera que alimentava el cuc de la seda això com altres productes es van fer malbé a causa de plagues i temporals de p[l]uja i pedra. Sortosament, la comarca de la Safor es va veure lliure d’aquestes calamitats que afectaren a gran part del país. I això es va interpretar com una intercessió dels sants per la qual cosa, el 29 de juny d’aquell any la corporació municipal va acordar que, en acció de gràcies havien de celebrar una festa de dobla[14], sermó a càrrec del pare guardià del convent de Sant Roc, una solemne processó a la que no devien faltar els frares de sant Francesc i per acabar, un gran castell de focs d’artifici ‘igual al que se executa en el dia del Señor San Francisco de Borja’ (p.35). Un poc després, Vicent Pellicer i Rocher ens diu que la festa als sants Abdó i Senent començà a decaure arran l’entrada de la industrialització, a partir de finals del segle XVIII, i que, a hores d’ara, sí que és viva en poblacions de la Safor.

He triat el cas de Gandia, més que res perquè permet comprendre millor en què consistia l’acció de gràcies i com es feia, en ple segle XVIII, un segle en què la religiositat popular estigué ben viva en lo relacionat amb els Sants de la Pedra.

En Gandia, a més, hi ha un retaule dels Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)” el qual es tracta d’un “Retablo de estructura neogòtica, copia fiel del que fue destruido en 1936. Dedicado a los santos Abdón y Senén, conocidos como los Santos de la Piedra. El retablo actual es obra de 1961 aunque el original se encontraba en este lugar desde 1712. (…) Los santos llevan en sus manos diversos productos agrícolas ya que son protectores de las cosechas, también son invocados para que ejerzan su protección ante el granizo, de ahí que reciban el nombre de santos de la piedra”.

Agraesc l’orientació de Jesús Eduard Alonso i López, director de l’Arxiu Històric de Gandia, qui, a través d’un missatge del 22 de febrer del 2018, em facilità enllaços per a accedir a informació sobre Gandia i sobre altres fonts de documentació.

En Guadassuar (la Ribera Alta), “per les Relacions de 1770-1771, conservades a l’Arxiu Històric Nacional (…) la festa es celebrava (…) de forma destacada, com totes les altres habituals en tots els pobles”. Tot seguit, afig informació tretes d’aquestes fonts: “En la fiesta de los Santos de la Piedra, que también la hasen celebrar dos Mayordomos que sacan en la Yglesia por boletes, se gastan en la Yglesia en la misa, cera y proseción general ocho libras, tres sueldos y seis, y fuera de la Yglesia en fuegos, sermón y dulsayna nueve libras, que unidas a las de la Yglesia, toman suma de 17 libras, 3 sueldos, 6 [dineros]”. Igualment, diu que “al voltant de l’ermita [de Sant Roc] i de la Creu de terme es feia la benedicció dels camps i dels fruits.

(…) l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador.

Després de la guerra, quan es va reconstruir l’Ermita, la Germandat [15]de Llauradors i Ramaders l’any 1949 va encomanar la imatge de Sant Isidre i va construir l’altar”. Una de les aportacions més interessants d’Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, és que cita l’any en què el rei Felip V dicta l’orde i, així, podem sabem quan esdevé lo que havíem trobat en alguna font, com ara, procedent d’Aldaia. Es tracta d’un cas, com en altres que hem vist, de substitució, la qual no podem deixar passar, ja que la imatge de Sant Isidre hi substituí… la dels Sants de la Pedra, és a dir, que no es tractà d’una simple introducció d’una obra d’art dedicada al sant castellà i que, per exemple, convisqués junt amb la dels sants Abdó i Senent.

En Massarrojos (l’Horta de València), una històrica població valenciana, des de 1899, part del terme de la Ciutat de València, com veiem en l’apartat “Festes de València”, dins de l’entrada “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), informació a què accedírem per mitjà d’Enric Cuenca Yxeres, qui ens l’envià, des de la regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, el 27 de desembre del 2018, “La festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (patrons de la localitat) se celebra (…) a la fi de juliol. Després de l’anunci, a la nit es fa el trasllat dels sants fins a la casa del clavari major.

L’endemà té lloc la ‘despertà’, al migdia es fa la ‘mascletà’ i a la nit se celebra una missa en honor dels sants”.

Prosseguint amb la festa en Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, sabem que “El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de  guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes[16]’, limones, canela y todo ese variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto” (p. 382).

I, sobre el final d’aquesta festa, el capellà Cipriano Ibánez escriu sobre la tornada cap al poble, després de bona part de la festa del dia i diu que “Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado[17]; otro lleva el Bombo de la Banda musical; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen otros los platillos, el bajo, y algunos instrumentos más; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos” (p. 383).

Cipriano Ibáñez també escriu que, en Massarrojos, en ple estiu i enmig d’un ambient de molta festa, es presentava el primer meló de l’any. I que es desenvolupava “con todo este atuendo[18] preparativos e ilusiones prendidas de chicos y grandes (…), al llegar el día de florechar[19], y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada” (p. 404). Es tracta de la primera font d’informació on es posa que el dia dels Sants de la Pedra, se’ls ofereix el meló primerenc, en lloc de ser, per exemple, una ofrena de raïm collit abans del temps ordinari. Almenys, fins que, a la darreria de juny del 2019, vaig llegir que, en Benlloc (la Plana Alta), també es fa una cosa semblant, com hem escrit adés.

Cal comentar que, una obra musical de Salvador Giner Vidal  (1832-1911, compositor i músic valencià) diu així: “L’entrà de la murta és / un carro ple de flocs / un llaurador cantant / i un atre tirant flors”.  En l’article “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), dins de la web “Societat Coral El Micalet”, hi ha que aquest compositor solia anar a Massarrojos, “on passava llargues temporades i on trobava la màxima inspiració com ‘L’Entrà de la Murta’, de la festa dels Sants de la Pedra i una desfilada de carros adornats amb murta seguits per la banda de música tocant pas dobles (sic)”. Trobem, doncs, una relació directa entre aquesta obra musical, molt popular, i els Sants de la Pedra, un fet que no esperava descobrir durant l’estudi, si voleu que vos siga franc i que tingué lloc en u dels primers mesos del reinici de l’estudi, en el 2017.

En Moixent (la Costera), com llegim, textualment, en “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”, elaborat per aquesta associació, hi ha una campana, “de l’Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari, està dedicada a ells. No se sap com arriba a l’Ermita, possiblement estiguera en la Ermita de les Casses de Lloma en els Alcusses (dedicada als Sants de la Pedra) i al traslladar els ornaments litúrgics al Convent de Franciscans i a l’Església s’instal·laria en l’Ermita (com diu la Visita Pastoral de 1758).  La campana te una magnifica epigrafía dels Sants Abdó i Senén i l’Espérit Sant sobre ells.

Els Sants de la Pedra son els patrons del terme de les Alcusses.  En l’Ermita de la Casa Rabosa dedicada a la Puríssima Concepció (abans era Parròquia), es feia hasta l’any 2002 una missa amb processó amb les imatges que actualment están en el Saló Parroquial, havien festers i es cantaven els “Goigs” als màrti[r]s. En la Casa el Fondo hi ha un plafó ceràmic on es representen als Sants de la Pedra (imatges idèntiques a les què van furtar l’any 1987)

La campana procedent de l’Ermita de la Puríssima Concepció de la Casa Rabosa que te el nom de Nieves, de l’any 1923, instal·lada l’any 2010 en el campanar seguirá la funció que li es propia voltejant per a la festa, tal com es feia en les Alcusses, hi ha que ara la mateixa festa dels Sants de la Pedra es celebra en l’Església Parroquial (en que també assistixen les Autoritats a la missa de 12),  i les imatges dels Sants Abdó i Senén están en el Presbiteri”. 

El 10 d’agost del 2018, des de l’associació “Campaners de Moixent”, em comentaren que aquestes imàtgens “Es van portar a l’església parroquial per desaparéixer la Festa allí, en l’Ermita de la Puríssima Concepció (Casa Rabosa) per la calor i la poca afluència de gent. A dia de hui sols es fa allí el bou en corda, i la missa es fa en l’església parroquial”. Agraesc, igualment, la col·laboració de Felipe Sanchis Tárrega, d’aquesta associació de campaners, qui em facilità informació en distintes ocasions.

 

 

Notes: [1] El 20 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca, no es podia accedir a la notícia mitjançant aquest enllaç.

[2] Cal dir que qui figura com Quique García, és Kike Gandia, com em confirmà, ell, el 12 d’agost del 2019, mitjançant un missatge.

[3] Literalment, en lloc de pedregada, com també es llig, un poc després, en la mateixa notícia.

[4] Una damascada és una tela semblant al damasc, un tipus de teixit.

[5] Literalment, en castellà, calesa, en lloc de la forma en valencià, calessa. Una calessa és un carruatge de dues rodes, obert per davant, per a dues persones.

[6] Els sants a què es refeix el nom són els Sants de la Pedra.

[7] Manat, grapat.

[8] Banda de darrere de l’esquena d’un quàdruple, això és, d’un animal de quatre potes, com ara, d’un cavall, d’un ase o d’un mul.

[9] És admissible la forma fea en lloc de feia, ambdues, del verb fer.

[10] Tassa menuda emprada especialment per a prendre xocolate.

[11] Podem intuir que volia dir “motllada”, verb relacionat amb motlle.

[12] Textualment. Fins i tot, aquest detall sobre el 8 de juliol, encara romania en la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, el 21 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca.

[13] Aquesta comarca, a hores d’ara, valenciana, però de tradició castellana, es va adherir a la província de València, en 1851, per demanda al govern espanyol. No havia format mai part de l’històric Regne de València.

[14] Festa votiva, és a dir, una festa particular, amb missa cantada i sermó.

[15] El nom oficial estava en castellà.

[16] Les vaquetes, forma correcta, és el nom que reben uns caragols també coneguts, com ara, com xones, xonetes…

[17] En valencià, ensutjat.

[18] En valencià, vestit.

[19] Florejar, ací escrita d’acord amb l’ortografia castellana.