Arxiu d'etiquetes: Jaume Ramon i Vidales (1846-1890)

El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:

“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).

Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.

Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).

Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).

Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet en el segle XVIII i dones deixondides i comerciants

General, , , ,

Un altre apartat interessant del llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editat en 1910 en Barcelona, és “L’obra del pare Finestres”. A mitjan segle XVIII, Jaume Finestres de Monsalvo (1696-1769), historiador català i monjo del Monestir de Poblet, féu la seua obra “Història de Poblet” i “És de saber que, en aquell temps, els monestirs de Poblet i el de Santes Creus, ambdós, de l’orde del Cister, havien iniciat una sorollosa qüestió sobre quin d’ells tenia més antiguitat i preferència sobre l’altre ; qüestió que degenerà en un litigi (…) i en el qual acabà sortint guanyador Poblet” (pp. 62-63).

“Doncs bé: (…) una vegada acabat el plet, [ el pare Jaume Finestres] aprofità els treballs que havia fet per a escriure la història del monestir, que consta de cinc volums en quart impresos a Cervera.

Emperò, en fer-se càrrec, la comunitat, de la importància d’aquella obra; en veure l’immens cúmul de dades i de notícies que contenia i els molts i importants documents que transcrivia, fins llavors inèdits, en comprendre que tota la història del monestir passava al domini del públic, cregué que no era convenient als seus interessos divulgar les intimitats de la casa i acordaren recollir l’edició, motiu pel qual són tan pocs els exemplars que avui se’n coneixen, sobretot, del volum quint; comprenent-se perfectament el darrer per la raó que els volums no es publicaven junts, sinó amb un interval de temps de l’un a l’altre, lo qual féu que el quint estigués més poc temps a la venda pública, si és que hi va arribar a estar” (p. 63).

Resulta interessant aquest fragment, ja que, més d’una vegada, el fet que hi haja un poc de competència, desperta la creativitat (en aquest cas, associada a l’afany de recerca històrica).

Cal afegir que, en la cultura quitxé (d’Amèrica Central, matriarcalista i a què és vinculada Rigoberta Menchú), una de les coses que es comenta és que hom procura que la informació que passa de generació en generació no isca del grup ètnic, del Poble.

En la darrera narració que presenta el folklorista català Jaume Ramon i Vidales (1846-1900), “La vull negra”, es plasma un detall present en algunes rondalles: que, al costat d’un tot o res, hi ha com a opció preferida unir la part activa i la passiva. Així, “El pare bosser del convent de Poblet, l’any 18…, podia ben bé alabar-se de muntar la mula més fiada i caminadora que hi havia sota la capa del cel” (p. 63). Passa que era grisenca i que el religiós n’hauria gaudit amb una que fos negra.

“I, com que ‘Val més un gust que cent lliures’, segons l’adagi diu, sa paternitat resolgué canviar la mula grisenca per una altra mula, negra, que tingués les mateixes condicions d’aquella” (p. 64). I ho va assolir amb els ramblers de Santa Coloma, una vila que porta el nom d’una santa, com indica Esther Borrell en l’obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, empeltada amb la joventut.

Llavors, “Tantost es van saber en el firal les intencions del bon frare, una nuvolada de ramblers i de gitanos l’assetjaren proposant-li truqués; mes les mules negres que li oferien restaven totes molt enrere al costat de la grisenca” (pp. 64-65).

Més avant, l’estudiós ens indica que el religiós en comprà una negra “de bona marxa, dòcil, mansa, fiada” (p. 65), trets que, com veiem posteriorment, enllacen amb aquest personatge.

“I, més content que unes Pasqües d’haver fet un bon negoci, emprengué el retorn al convent” (p. 66).

És ací quan apareix un mosso que, netejant la mula, descobreix el pastís i demana audiència amb el monjo i li diu:

“-Lo que hi ha és que la mula negra,… s’ha tornat grisenca.

Era la mateixa! Els gitanos, (…) després d’haver-la comprada, la pintaren de negre per a enganyar el frare.

Les cròniques no conten si li passà la fal·lera del canvi, encara que és de creure que així devia ocórrer” (p. 66).

Per consegüent, si, com en més d’una rondalla, el personatge fosc (ací, els gitanos, per la pell; en altres relats, un moro o una mora) és qui ha vençut i és el més deixondit (en lo comercial i tot) i aconsegueix el seu propòsit, mentres que el religiós se sent representat en la mula, es tracta d’una narració amb els papers ben repartits entre l’home i la dona i, de pas, capim el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, en pro de la sinceritat i de xiquets estudiosos

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha un diàleg:

“-Amb fesols? -respongueren admirats els d’Algerri. -Què voleu dir amb això vostra paternitat?

-Molt senzill -afegí el frare: -Ja que tan pobres sou (i així ho reconec), convinguem a donar a cada fesol la valor d’una lliura barcelonesa i pagueu amb aquesta classe de moneda.

I tal dit, tal fet: tantes mil lliures, tants mils fesols… i en paus.

Després d’efectuat el pagament, … n’hi havia tres quartans!

De retorn al monestir, i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula el contingut embolicat amb un gran mocador (…).

-Aquest és el resultat del passament de comptes amb els d’Algerri, en virtut del poder i de la facultat que em foren conferits. Així com així tampoc hauríem pogut cobrar; perquè, ‘Allà on no hi ha res, el rei hi perd els drets’, i tan rica serà la comunitat de l’una manera, com de l’altra.

El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre els acarnissats odis amb què tota una comarca els menaçava per a lo successiu.

D’ençà de llavors, els habitants de la baronia d’Algerri pagaren religiosament al monestir els delmes, censos i la resta d’impostos sense frau, ni engany” (pp. 60-61).

Una de les coses que cal destacar d’aquesta narració és el tema de la manipulació (no acceptada en els darrers mots), un detall que vincula l’escrit amb el matriarcalisme.

En l’anècdota que Jaume Ramon Vidales (1846-1900) adjunta a continuació, “Monjo… o monja?”, apareix un fet que és present en més d’una rondalla i ambientat a mitjan segle XVI: la xica que es feia passar per xic.

“Un dia (…) trucà a les portes del monestir, demanant protecció i acollida un jove de pocs anys, qui digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vila-roja i que allí restà de criat.

Dòcil, servidor i diligent, ben aviat, es guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.

En veure’l tan estudiós, de no escassa intel·ligència, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-se-li l’hàbit de novici. 

Però el temps passava: en Joan Bartomeu, de la infància, passà a la pubertat i, en esclatar la poncella i convertir-se en flor, no pogué amagar per més temps els senyals propis del sexe femení, al qual pertanyia.

Temorosa que es descobrís lo, fins llavors, ignorat, s’agenolla als peus del pare abat, qui, aleshores, era Pere Bogues, i, entre llàgrimes i sospirs, li revelà l’engany, implorant perdó i misericòrdia.

Els motius que induïren a aqueixa dona a entrar en el monestir, mai arribaren a saber-se, perquè, com secret de confessió, foren guardats per l’abat en els plecs més amagats de la seva consciència i, amb ell, baixaren a la tomba.

Rebuda l’absolució amb gran secret i prudència, l’Isabel, que així es deia la protagonista, sortí del monestir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai en falten), sens que ningú hagués esment d’un cas tan estrany com anormal.

Tant sols després d’algun temps, amb gran misteri i a cau d’orella, els monjos es contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autèntic que acabem de relatar, mes ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a la història” (pp. 61-62), entre d’altres coses, pel silenci que féu el pare abat.

Sobre aquesta narració, direm que la comentí (i potser la contí) a ma mare el 17 de juny del 2025 i que em digué “No ho ficaria en dubte”. En eixe seny, hi ha contalles i cançons que en plasmen, de paregudes, com ara, quan una jove vol participar en una activitat en què només ho poden fer hòmens.

Al capdavall, encara que és descoberta, també és condonada, possiblement, per a compensar el paper que ha fet al col·lectiu (ací, una xiqueta amb molta facilitat per a l’estudi i aprovada pels monjos). No debades, el superior decideix no dir-ne res, tot i que podem pensar que titllaria la mentida. Per tant, altra vegada, la comunitat (representant de la cultura catalana) es posa amb el Poble, amb la cultura matriarcalista vernacla, un fet molt comú al llarg de la història de Catalunya i dels comtats catalans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, política i dones nobiliàries valentes i que governaven

General, , , , , ,

Igualment, en la narració “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha detalls que ens porten a moments de l’Edat Mitjana en què el paper de la dona era molt important, àdhuc, en lo polític. Així, “L’abat del Reial Monestir de Poblet era, tal volta, el més ric i poderós senyor eclesiàstic de Catalunya: tantes eren les rendes, els alous i els dominis de la comunitat que presidia” (p. 56).

En acabant, escriu abadies i vassalls que tenia el monestir i, després de passar pel Regne de València (fa esment dels llocs d’Aldaia i de Quart de Poblet, en algun temps, el graner dels monjos), comenta que, “com ja diu l’adagi, ‘A gran senyor, gran honor’” (p. 57) i posa que “els vassalls de la baronia d’Algerri escoltaren els consells de la noble senyora na Eufrasina de X. perquè deixessin, com deixaren, de reconèixer l’abat com senyor jurisdiccional i campal de la dita baronia, amb mer i mixt imperi sobre les viles d’ella, amb motiu de l’enquesta que dita na Eufrasina seguia en el Reial Senat de Catalunya contra el monestir, disputant-li el senyoriu de la dita baronia, fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge com successora que era, per línia directa, del malaurat comte d’Urgell, a qui havia pertangut el domini de la dita baronia; la qual, Ferran d’Antequera, després d’apoderar-se’n, vengué al monestir que, per complaure el monarca, no vacil·là a arriscar el crescut preu de la compra” (pp. 57-58).

Així, hi ha una dona propietària i que exerceix el poder en uns territoris nobiliaris, amb influència en els seus habitants, els quals li fan costat en un projecte que consideren positiu per a la gent. A banda, aquesta noble (n’Eufrasina) comptava amb territoris que, potser, de manera federal (concedint part de llibertat per a regir-los a altres nobles), els governava. I més: participava en u dels organismes polítics de Catalunya (també conegut com Reial Audiència i com Reial Consell de Catalunya), el qual hi exercia el poder judicial en nom del rei i que havia estat instaurat per Ferran II en l’any 1493. Per tant, la informació, tirant per baix, respon a la darrera dècada del segle XV, sobretot, si tenim present que Ferran d’Antequera passà a ser el sobirà de la Corona Catalanoaragonesa en 1412.

Ben mirat, la senyora na Eufrasina, com a mostra de la seua potestat, s’empara, com plasma l’historiador Jaume Ramon Vidales: “fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge, com a successora que era per línia directa (…) del (…) comte d’Urgell” (p. 57), això és, del noble català que perdé després que, entre els representants dels diferents estats de la Corona Catalanoagonesa, triassen Ferran d’Antequera, de rama castellana, com a successor del Martí l’Humà, qui s’havia mort sense descendència.

Al capdavall de l’exposició sobre el paper d’aquesta senyora feudal del segle XV i, potser, també del XVI, l’autor addueix que “Fou el cas que, anant de pas el pare bosser, muntat en sa mula, de l’una vila a l’altra de la referida baronia, s’escaigué a passar prop del casal d’aquella noble senyora” (p. 58), n’Eufrasina d’X..

U dels motius pels quals podem considerar sucós aquest relat és perquè si, com ara, consultem el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles, veiem que, fins i tot, en el segle XVI, hi havia dones amb molta espenta i independents en temes polítics o bé de caire religiós, com ara, en Palma, en 1510, on “Elisabet Xifre es negà tossudament a entrar en religió i va encaminar la seva vocació fundant la primera escola per a nenes” (p. 207). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, el comunalisme, l’ingrés al monestir i l’embaràs

General, , , , ,

Quant a la posició del senyor Manel respecte dels fets polítics d’aquesta època i, és clar, del segon terç del segle XIX (en què cal incloure la desamortització), captem una actitud oberta i, a més, potser lligada al diàleg. Com a mostra, en les pàgines 35 i 36, parlant sobre persones que havien format part del monestir, l’estudiós escriu “fer una defensa (…) amb una riquesa d’arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l’afer.

(…) No caigué, aquest descobriment, en sac foradat; (…) i, per això, més de quatre vegades, sos consells sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre els arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit molt a  aquella minoria [ del bàndol liberal] per a la qual ell guardava tantes simpaties.

(…) al senyor Manel, tan expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, (…) per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la (…). Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular i posem-hi punt final”.

Ja en el capítol “Tradicions i llegendes”, Jaume Ramon i Vidales comença amb el punt “Per una càrrega de llenya” i amb temes referits als boscs de Poblet: “Els boscos pertanyents al Monestir de Poblet eren immensos. (…) D’allí, eixiren els roures centenaris que, en el segle XVI, servien per a (…) els magnífics i artístics setials amb escultures, respatllers i dosserets que decoraven el cor” (p. 46), roures i alzines llegendaris, immensa riquesa forestal, “arreu fonts abundoses que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí (…).

Mes, si l’actual generació no ha sabut o, millor dit, no ha volgut, conservar aquella riquesa que, sens cap esforç, li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que, en tot temps, es mostraren molt gelosos de llurs boscos (…) amb les universitats limitànies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, d’ençà dels albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre els tals boscos” (p. 48), mots que ens porten al tema del comunalisme: el comú, la gent que habita en un indret, com a gestors dels recursos naturals i de la contrada.

Com a exemple, en les pàgines 49 i 50, trau que, un tema que hi hagué amb un home de Montblanc (vila de la comarca de la Conca de Barberà) carregat de llenya, comportà que el monestir votàs a favor “que cap montblanquí pogués, d’ara endavant, ingressar de monjo en el monestir” (p. 49).

Agregarem que el folklorista reporta sobre la repercussió que això tindria en la  figura dels fills externs o cabalers, “com en diuen a la comarca, de les cases bones de la referida vila, quasi tots foren naturals de la Guàrdia dels Prats i d’altres llocs situats a prop d’aquella.

(…) les mares es prenien la molèstia de portar llurs fills al món fora de casa per a deslliurar-los d’aquell pecat original que el monestir havia fulminat.

Així ho conta la tradició. I que deu tenir algun fonament ho demostra la circumstància d’estar molt arrelada a la vila de Montblanc i que, fins al present segle, algunes eren (…) les montblanquines que, en el darrer període de l’embaràs, se n’anaven de la vila” (p. 50).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El Monestir de Poblet, religió, art i vivències en el segle XIX

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editat en 1910 en Barcelona, el senyor Manel indica que, “Tan sols en el claustre de Sant Esteve [, del Monestir de Poblet], que era el lloc d’esbargiment, podíem raonar de política i de coses mundanes” (p. 24) i, en un altre passatge, l’investigador diu al frare:

“-¿Sap que és molt interessant tota això que em conta?

-Doncs vagi escoltant; perquè és el meu propòsit, ara, donar-li una idea (…) de la grandiositat desplegada en les funcions religioses que allí se celebraven” (p. 27).

Llavors, li parla de funerals regis (de reis), de l’abat, del príncep,… i li afig que es feien amb molta sumptuositat, és a dir, amb molt de luxe. A més, li comenta sobre l’art, a què havien contribuït gent molt lliberal: “La part superior d’aquells amples panys de paret era guarnida per quadros colossals, pintats a l’oli pels millors mestres de l’antiga escola catalana.

(…) Realment, Poblet era gran, era poderós, era ric; mes, en cap punt, s’hi retractaven en tan alt grau aquestes qualitats com en els immensos tresors que tancava la sagristia, acumulats a força, no d’anys, sinó de segles, per la munificència dels innombrables i potentats benefactors que va tenir sempre.

(…) -Prou n’hem fet, per avui. (…) continuarem un altre dia.

I, comprenent que la raó li sobrava, no vaig voler insistir, suplicant-li solament que fes memòria de les tradicions i llegendes que sabés referents al monestir. Em respongué que en sabia algunes, prometent relatar-me-les en altra ocasió” (p. 30).

En acabant, el recopilador del Vendrell posa que “No es féu aquesta esperar gaire i, al final, aniran les [ llegendes] que em va contar (…); bé que deixant a part les d’El Solitari de la Lardeta, Sant Bernat d’Alzira, Fra Pere Marginet i Fra Anselm Turmeda i alguna altra que aquí no poso (…), ja que es troben en totes les obres que tracten de Poblet” (p. 31).

En començar la segona secció de l’apartat “Narracions”, el folklorista escriu que “les contarem de la manera que ens foren relatades pel senyor Manel, (…) limitant-nos, per la nostra part, a donar-los tan sols forma literària” (p. 31).

És ací quan l’històric frare passa a tractar sobre la situació política en el primer terç del segle XIX, sobre els partidaris de la constitució espanyola i sobre la resta (en línia amb l’antic règim) i addueix que, fins i tot, això es reflectia en la manera de portar la barretina (p. 32).

Altrament, capim un passatge relatiu al tema de l’abolició de la llei Sàlica i, així, fer possible que la filla del rei Ferran VII, Isabel, pogués succeir-lo i regnar com a cap d’Estat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, els comunidors i les campanes en el segle XIX

General, , , , , ,

Un altre apartat d’aquesta secció de narracions és quan el folklorista s’endinsa a reportar sobre vivències que el senyor Manel havia tingut en la seua època en l’esmentat monestir. Així, aprofitant l’oratge que feia, “li vaig suplicar que em relatés alguna cosa de la vida íntima que, en la clausura, es duia.

I, sense fer-se pregar gaire, perquè havia arribat a tenir amb mi una gran confiança, tant per l’amistat que em duia com per haver-li donat desinteressadament alguns consells en delicats afers de família i en qüestions àrdues d’interessos, (…) així es va anar descabdellant:

-Jo, com ja sap, era el segon fil d’una de les principals cases d’aquesta vila; i, seguint la rutina i el vell costum establert entre les famílies acomodades de la nostra terra de dedicar al claustre un dels fills cabalers, d’ençà dels meus primers anys, el pare, català de bona soca, que tenia una voluntat de ferro per a dur a cap tot lo que es proposava, acaricià aquella idea.

-Mira que aquest xicot, per a tot serà bo, exceptat per a frare -li deia, de vegades, la mare” (pp. 13-14), una mare que encertà, tot i que el fill decidís entrar en l’orde.

U dels records de què parla podríem enllaçar-lo amb lo sexual: “Bé és veritat que, moltes vegades, els joves trencàvem la Regla; però això eren desfogaments que, si se’ns descobrien, els pagàvem cars. (…) Així és que eren moltes les nits que, per a satisfer aquella passió [ de nedar], sortíem furtivament de la cel·la i (…) anàvem a nedar a la bassa del molí” (pp. 17-18). Cal dir que tant la bassa com el molí tenen el significat simbòlic de “vulva” i que l’aigua lliga amb lo femení.

En la pàgina 19, apareixen unes línies amb detalls matriarcals pareguts als d’algunes rondalles: “La llàntia continuava oscil·lant de l’un a l’altre dels panteons reials, semblant a un encenser immens mogut per mà invisible”, una mà que, en més d’una contarella, representa la dona que fa de guia d’un personatge jove.

Igualment, trau un tema que entronca amb el paganisme, el qual podríem pensar que era manifest en el Monestir de Poblet, almenys, com a pervivència, i que ens traslladaria a la qüestió dels comunidors. I ho fa dient que “el mateix gust que tenien els frares per a recrear-se les orelles, també podia donar-se’l la vila.

I continuà:

-A més: ¿com vol que se’n desfessin si, quan toquen a temps per congriar-se alguna tempestat sobre el terme, aquella campana és la destinada a reservar, és a dir, que s’acut a ella en darrer extrem, quan la tempesta no vol cedir; i és segur que, en ventar-la, parteix el núvol borrascós, degut, no tant al seu to argentífer com perquè, amb sa llengua metàl·lica, commina la borrasca a desfer-se, amb la inscripció que porta gravada i que usa l’Església per als exorcismes, que diu: Christus vincit, Christus regnat, Christus imperat?” (p. 21), o siga, “Crist venç, Crist regna, Crist impera”.

Finalment, l’històric religiós comenta que la segona campana més  important, Salvaterra, servia per als tocs d’alarma i de sometent i que, en 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, foren esquarterades “amb l’objecte de lucrar amb el metall. Així van acabar aquelles llengües de bronze amb les quals el convent s’entenia amb la comarca” (p. 22), un passatge en què es copsa el sentiment de pertinença a la terra. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, de la ciutat a la vila matriarcalista i acollidora

General, , , , , ,

Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en l’apartat “Narracions”, predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint  [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).

Cal agregar que, en aquesta secció (extensa), es plasmen, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, descabdellant-se al compàs del moviment de les agulles.

-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.

Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.

-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.

Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.

-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.

-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia estat de Poblet.

-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.

-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!

-Ara encara ho entenc menys.

-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).

En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on Pere Riutort tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.

Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita de tots dos a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.

De manera paral·lela als relats de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava  entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.

Per ell, vaig saber que, realment, havia estat monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per a la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, bonesa i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Escrits plasmats en el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales (1846-1890).

Tot seguit, passem a l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, per la Biblioteca Popular de “L’Avenç” i que trobàrem en Internet el 14 de desembre del 2024 en l’entrada “Poblet (Ramon i Vidales) – Viquitexts (https://ca.wikisource.org/wiki/Poblet_(Ramon_i_Vidales). Primerament, direm que no és un treball de rondallística (encara que inclou contarelles i llegendes), sinó una mena de recull de la vida de l’historiador esmentat i, ben mirat, del seu sentiment de pertinença a la terra, recopilació que comença amb detalls de la seua vida i d’algunes de les seues relacions amb altres persones interessades per la cultura catalana de l’època.

Així, Jaume Ramon i Vidales havia nascut en el Vendrell (una vila catalana del Baix Penedès) i, com indica Lluís Via en el prefaci, “era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, (…) per l’entusiasme dels quals, s’ha rejovenit Catalunya i, en les quals obres, com en font inestroncable, els joves d’avui s’han assadollat d’ideals” (p. 5).

Un poc després, l’amic (qui ja ho era sis anys arrere) posa trets de la manera de ser de l’autor: “Vull que el meu homenatge a l’escriptor i a l’amic sigui breu, sigui exempt de gales retòriques i, així, em semblarà més digne d’ell, que era tot senzillesa i sinceritat. (…) sa perícia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d’investigació històrica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, on nasqué, i, en molta extensió, a l’entorn” (pp. 5-6).

Agregarem que lliga l’historiador amb Àngel Guimèrà, un escriptor, polític i autor d’obres teatrals català (1845-1924):”fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l’avui cèlebre dramaturg” (p. 6) i passa al seu vincle amb la terra: “en Jaume Ramon era, a més, un mirall de bons costums, un d’aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s’havia guanyat l’afecte dels veïns del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penedès, que el sabien un excel·lent pare i un amic de cor gran (…). Profund coneixedor de la gent de sa terra, els quals costums havia estudiat en remarcables articles (…) i exquisit glosador d’aquelles anècdotes i tradicions que millor revelen i més escaient fan la fesomia d’un poble” (p. 7).

A banda, Lluís Via afig que l’amic havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona de 1896, amb part d’aquestes “Tradicions de Poblet” i, altrament, ens informa que “Era un home modest, d’aquells que fan més adeptes amb l’exemple que amb les prèdiques. (…) en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de lògica, sempre conseqüent amb son caràcter bondadós com pocs n’hi hagi. (…) Mai va renyar-me perquè jo conreés en aquells temps, amb rutinària predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Mes el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l’esperit català que no mor mai” (p. 8).

Finalment, aquest pròleg és rematat amb una qüestió amb resposta: “¿Què els fa, als arbres i a les plantes del camp, el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?

Aquest era en Jaume Ramon” (p. 9). Per tant, hi ha un empelt ben manifest entre el folklorista i la terra, això és, amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.