Arxiu d'etiquetes: germanor

“Eren dones que sí que afavorien la germanor” (Rosa Garcia Clotet)

General, ,

 

Continuant amb el tema de l’actitud de dones que afavorien la germanor, el 20 d’agost del 2022, Rosa Garcia Clotet ens envià un missatge que deia “Sí: l’afavorien procurant sempre que, tant a casa com amb les persones properes (familiars o veïns), hi hagués bona harmonia.

No recordo que hi hagués mai cap discussió. Una de les coses que m’ensenyaven era que cadascú és com és i no s’ha de criticar. I el ‘Tal faràs, tal trobaràs’, entre altres… Suposo que això fa que no hi hagi malentesos i, per tant, que hi hagi harmonia”.

Afegirem unes paraules que figuren en l’article “Deu refranys catalans intraduïbles” (https://www.vilaweb.cat/noticies/refranys-catalans-intraduibles), del lingüista Jordi Badia i Pujol i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 19 d’agost del 2022, qui, en relació amb la dita “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, comenta unes paraules que empiularem amb l’estudi sobre el matriarcalisme i amb què prioritzaven en les persones les dones nascudes abans de 1920: “trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas que no vaya a la guerra (…), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…”. I, de fet, es plasma molt en la cultura popular (rondalles del primer terç del segle XX i cançons eròtiques anteriors a 1980) i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants (i familiars i tot) nascudes abans de 1920, i que ens permeten exposar lo que més d’un polític preferiria que no es publicàs i, òbviament, que no es difongués, dos fets que no van en la nostra línia.

Sobre què era lo que consideraven més important en les persones, el 20 d’agost del 2022, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Vicent Biosca Palau ens escrigué “Que foren treballadores i, sobretot, discretes.

La millor manera d’afalagar alguna persona, tant per a ma mare com per a les meues àvies, era dir d’ella que era molt treballadora i que no es clavava en ningú”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella posà “La bondat i la sinceritat”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Sa meva padrina, lo primer en què es fixava, era de quina casa eren. Era molt important per a ella” (Antonia Mas Niell), “Sempre et deien ‘Tria’l bon al·lot i feiner’” (Carme Burg), “La meva, només la bona educació, ser treballadores i el estatus social” (Agnès Matas), “Sa meva padrina sempre deia ‘Cadascú menja amb sa cullera que tria, feina i bon al·lot’” (Carmen Lopez Ballesteros), “Sa meva padrina sempre demanava es llinatge!! Si no era mallorquí, no li feia gràcia… És així” (Pazzis Veiret), “Que fos feinera i bona gent” (Miguel Gelabert).

Afegirem que Cati Covas, una argentina descendent de mallorquins i nascuda en 1949, en la seua obra “Dues ribes per a una crònica”, escriu un passatge significatiu i molt en línia amb lo que es reflecteix en molta de la cultura popular, àdhuc, anterior a 1930:

“-Mirau. Ma mare! Vos pareix que faig planta? (…)

-Sí, Aurora: estàs preciosa. Que bé que hem fet de comanar el teu vestit a na Catalina Gelabert! I es meu, què et pareix? No em veus com a més alta?

N’Aurora s’abstingué d’opinar perquè, la veritat, sa mare era un portent en moltes coses, però la seva saviesa, quan deia que ‘Les persones es mesuren del coll per amunt’ es recolzava en la incontrovertible realitat del seu ‘quasi metre i mig’” (p. 13), una saviesa que podríem enllaçar amb les preferències de moltes princeses en rondalles tradicionals de tot l’àmbit lingüístic.

Igualment, el 20 d’agost del 2022, rebérem alguns missatges referents al tema, com ara,  “La família, per davant” (Francisca Farre) i “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’” (Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.