Arxiu d'etiquetes: germanor

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, tolerància i germanor matriarcals

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira en què copsem el sentiment de pertinença a la terra és “Catalunya” (pp. 13-14), en l’obra “Poemes 2000/2011”:

“Catalunya és una terra

on hi ha petits i grans,

tots lligats fent una pinya

tots units i tots germans”.

 

Com podem veure, la composició comença amb el tema de l’empelt amb la terra i amb el de la germanor entre catalans de totes les edats.

En acabant, ho farà amb símbols agrícoles que connecten amb la tradició catalana (les vinyes i el forment) i aprofita detalls vinícoles (el color) per a lligar-los amb el tema de les races (el color de la pell) i, en la tercera estrofa, uneix la cultura catalana de la faena i de la relació mare i fills amb el bon fruit generat amb el conreu, ben lluny de la cultura mística, de l’ascetisme o del tocar la creu i esperar que el resultat vinga per si mateix:

“Catalunya és una vinya

tota plena de raïms,

siguin blancs o siguin negres

d’ells en surten tots els vins.

 

Catalunya és sembrada

amb la grana de bon blat,

per fer el pa de cada dia

amb suor, ens l’hem guanyat”.

 

Més avant, mitjançant el reviscolament de la vida, com a resultat de l’inici de la primavera (estació que simbolitza la infantesa), trau el tema de la tolerància i d’una mena d’arc de Sant Martí humà:

“Catalunya és primavera

és un camp tot ple de flors,

d’esveltesa matinera

amb ramells de tots colors”.

 

A banda, aquesta Catalunya que renaix, empiula amb l’eixida del sol:

“Catalunya és l’albada

de l’aurora matinal,

resplendeix a qui l’estima

a tothom per un igual”.

 

Aquests mots, en escriure’ls per primera vegada, el 17 de febrer del 2025, ens evocaren unes paraules que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en l’obra “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicada per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors, un dia que es trobaven junt amb uns jóvens aimares amb qui raonaven amb sinceritat, copsaren que “un d’ells exclamà apassionadament:

-Anihilaren les nostres nacions i intentaren esborrar la nostra cultura ideològica. Els nostres pares van caure en un estat tan humiliant, que arribaren a formar una massa inerta. Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (pp. 39-40).

A mitjan composició, la poetessa de Monistrol de Calders addueix trets que enllacen amb els Pobles matriarcalistes, mitjançant la idea de lligam, esperit en nexe amb la dolçor, entesa com una tolerància que basteix ponts entre persones, a diferència de la cultura de la guerra i agressiva pròpia de lo patriarcal:

“Catalunya és melodia

dolces notes el seu nom,

compartint amb harmonia

amb races de tot el món”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Eren dones que sí que afavorien la germanor” (Rosa Garcia Clotet)

General, ,

 

Continuant amb el tema de l’actitud de dones que afavorien la germanor, el 20 d’agost del 2022, Rosa Garcia Clotet ens envià un missatge que deia “Sí: l’afavorien procurant sempre que, tant a casa com amb les persones properes (familiars o veïns), hi hagués bona harmonia.

No recordo que hi hagués mai cap discussió. Una de les coses que m’ensenyaven era que cadascú és com és i no s’ha de criticar. I el ‘Tal faràs, tal trobaràs’, entre altres… Suposo que això fa que no hi hagi malentesos i, per tant, que hi hagi harmonia”.

Afegirem unes paraules que figuren en l’article “Deu refranys catalans intraduïbles” (https://www.vilaweb.cat/noticies/refranys-catalans-intraduibles), del lingüista Jordi Badia i Pujol i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 19 d’agost del 2022, qui, en relació amb la dita “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, comenta unes paraules que empiularem amb l’estudi sobre el matriarcalisme i amb què prioritzaven en les persones les dones nascudes abans de 1920: “trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas que no vaya a la guerra (…), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…”. I, de fet, es plasma molt en la cultura popular (rondalles del primer terç del segle XX i cançons eròtiques anteriors a 1980) i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants (i familiars i tot) nascudes abans de 1920, i que ens permeten exposar lo que més d’un polític preferiria que no es publicàs i, òbviament, que no es difongués, dos fets que no van en la nostra línia.

Sobre què era lo que consideraven més important en les persones, el 20 d’agost del 2022, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Vicent Biosca Palau ens escrigué “Que foren treballadores i, sobretot, discretes.

La millor manera d’afalagar alguna persona, tant per a ma mare com per a les meues àvies, era dir d’ella que era molt treballadora i que no es clavava en ningú”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella posà “La bondat i la sinceritat”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Sa meva padrina, lo primer en què es fixava, era de quina casa eren. Era molt important per a ella” (Antonia Mas Niell), “Sempre et deien ‘Tria’l bon al·lot i feiner’” (Carme Burg), “La meva, només la bona educació, ser treballadores i el estatus social” (Agnès Matas), “Sa meva padrina sempre deia ‘Cadascú menja amb sa cullera que tria, feina i bon al·lot’” (Carmen Lopez Ballesteros), “Sa meva padrina sempre demanava es llinatge!! Si no era mallorquí, no li feia gràcia… És així” (Pazzis Veiret), “Que fos feinera i bona gent” (Miguel Gelabert).

Afegirem que Cati Covas, una argentina descendent de mallorquins i nascuda en 1949, en la seua obra “Dues ribes per a una crònica”, escriu un passatge significatiu i molt en línia amb lo que es reflecteix en molta de la cultura popular, àdhuc, anterior a 1930:

“-Mirau. Ma mare! Vos pareix que faig planta? (…)

-Sí, Aurora: estàs preciosa. Que bé que hem fet de comanar el teu vestit a na Catalina Gelabert! I es meu, què et pareix? No em veus com a més alta?

N’Aurora s’abstingué d’opinar perquè, la veritat, sa mare era un portent en moltes coses, però la seva saviesa, quan deia que ‘Les persones es mesuren del coll per amunt’ es recolzava en la incontrovertible realitat del seu ‘quasi metre i mig’” (p. 13), una saviesa que podríem enllaçar amb les preferències de moltes princeses en rondalles tradicionals de tot l’àmbit lingüístic.

Igualment, el 20 d’agost del 2022, rebérem alguns missatges referents al tema, com ara,  “La família, per davant” (Francisca Farre) i “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’” (Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.