Arxiu d'etiquetes: esperança

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

General, , , , , ,

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

“Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i el jardiner esperançat i molt obert

General, , ,

Un altre poema en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i recopilat en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “Esperança”:

“Espero la llibertat del meu jo,

la llibertat global perquè si el meu poble no és lliure,

el meu jo és esclau.

(…) Espero la llibertat del meu poble,

aquella llibertat que és anell de convivència,

aquella llibertat que agermana tots els pobles.

Espero la llibertat de tota la humanitat,

aquella llibertat que només té una llei,

l’amor.

(…) Espero la llibertat de l’amor,

aquella llibertat que fa iguals dones i homes,

aquella llibertat que crea amb amor,

aquella llibertat que els fills i filles

són obra d’art dels pares i les mares”.

 

Com podem veure, primerament, parla sobre l’individu i del seu vincle amb la terra (el Poble); després, relaciona Catalunya amb els altres Pobles del món i comenta que és un nexe per mitjà de l’amor; i, tot seguit, afig la llibertat a la igualtat entre persones, indistintament de l’edat, del sexe o, com ara, de si són pares o fills.

Finalment, va més enllà de lo individual i, en eixa línia, posa

“Espero la llibertat de transcendència,

aquella llibertat que ens fa tots iguals,

perquè tots som imatge de Déu”,

 

com qui té un projecte que fa que estiga obert als altres i, així, a la vida, i, de pas, com escriu en la composició “Les lleis humanes m’aparten de tu” (p. 64), en el llibre esmentat, en posar que la llei (ací, simbolitza la castellana, la de l’Espanya) s’aplica, entre d’altres coses, contra la terra, en un moment en què “el món es vanta del seu progrés” (p. 64) científic, tecnològic (majoritàriament, en pro de l’armamentisme i de les guerres),…

Un altre poema que plasma molt aquest sentiment és “Amb l’espasa atravessant el cor” (p. 66), quan escriu que, en el jardí,

“plantes i arbres fruiters de fulles molt verdes

maduren els seus fruits.

Sacrificat, el jardiner per conrear la terra

(…) Ara són les fulles, demà seran els fruits”

 

i, per consegüent, fructifiquen abans.

Ara bé: la dona (la terra) protegeix el jardiner i ho fa mitjançant l’ombra d’un arbre (és a dir, enllaçant amb la foscor, un tret matriarcalista).

A banda, com que les fulles estan tacades d’herbicides i reben una tempesta (l’actitud dels polítics contraris a la independència de Catalunya i al dret d’autodeterminació del Poble català), fan que el jardiner plore, tot i que

“són llàgrimes d’alegria, no de pena,

són de joia perquè arbres i plantes del seu jardí,

resisteixen insectes i herbicides.

És l’amor del jardiner que fa el miracle,

és Catalunya estimada pels seus fills”.

 

És a dir, el poeta de Granollers empiula el jardiner (u dels símbols de la tradició matriarcalista i vernacla de les terres catalanoparlants) amb Catalunya i amb la mare (representada per la terra).

Nogensmenys, acaba indicant que

“Les tempestes enemigues

mai mataran les flors que fruitaran

perquè la llei que governa Catalunya

és l’amor dels catalans”

 

a la terra, a lo aborigen, a lo maternal.

Posteriorment, en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i l’estimació de Joan Sala Vila, l’escriptor trau el tema de la independència. Així, en la composició “Tots Sants” (p. 79), la qual connecta amb una de les èpoques de l’any que es consideren femenines, la tardor, escriu que

“L’humà religiós sap perdonar,

l’home polític passional, condemna.

Hi ha polític que a l’independent el titlla de criminal.

Jo segons ell sóc criminal.

La meva religió em diu, tranquil, ser independent és un do,

és un do que ensenya a estimar a tota la humanitat” (p. 79),

 

de manera que exposa u dels trets dels Pobles matriarcalistes: l’estima per la terra on viuen i l’obertura als altres, ben lluny de l’actitud del conquistador (i de la política que hi pretén imposar).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes

General, , , , , , ,

Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir

“L’avi té fred

està molt arrupit

assegut al seu banc,

son cabell blanc

rodola per la seva cara

fent saber que la seva vida

es va dilatant poc a poc.

Mirant al fons

la llum dels seus records l’abriguen

en el seu cor ple de tendresa

(…) Recorda la seva jovenesa

va ésser un puntal fort,

i amb aquest dolç pensament

(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.

 

Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.

Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb 

“Flors i festa per a tots,

damisel·les dels vuitanta,

el vostre marit espera

poder fer una ballada”.

 

Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.

Més avant, addueix que

“els fills petits ara són joves

deixant son niu han emigrat,

s’han espargit les noves vides

feliços són vora la llar,

com la rosada amb l’esperança”.

 

És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.

Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,

“en la nit d’esperança,

que abrigui a ma vida

(…) El meu cor sentirà

(…) recollirà un passat

recordant nostres vides” (p. 38).

 

Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta

“els fills que han volat

d’un niu d’esperances.

El jorn és més curt

però la nit és llarga”

 

i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.

Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“que ens vares ensenyar

en el transcurs de la teva vida,

com a espòs i pare”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.