Un altre poema en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i recopilat en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “Esperança”:
“Espero la llibertat del meu jo,
la llibertat global perquè si el meu poble no és lliure,
el meu jo és esclau.
(…) Espero la llibertat del meu poble,
aquella llibertat que és anell de convivència,
aquella llibertat que agermana tots els pobles.
Espero la llibertat de tota la humanitat,
aquella llibertat que només té una llei,
l’amor.
(…) Espero la llibertat de l’amor,
aquella llibertat que fa iguals dones i homes,
aquella llibertat que crea amb amor,
aquella llibertat que els fills i filles
són obra d’art dels pares i les mares”.
Com podem veure, primerament, parla sobre l’individu i del seu vincle amb la terra (el Poble); després, relaciona Catalunya amb els altres Pobles del món i comenta que és un nexe per mitjà de l’amor; i, tot seguit, afig la llibertat a la igualtat entre persones, indistintament de l’edat, del sexe o, com ara, de si són pares o fills.
Finalment, va més enllà de lo individual i, en eixa línia, posa
“Espero la llibertat de transcendència,
aquella llibertat que ens fa tots iguals,
perquè tots som imatge de Déu”,
com qui té un projecte que fa que estiga obert als altres i, així, a la vida, i, de pas, com escriu en la composició “Les lleis humanes m’aparten de tu” (p. 64), en el llibre esmentat, en posar que la llei (ací, simbolitza la castellana, la de l’Espanya) s’aplica, entre d’altres coses, contra la terra, en un moment en què “el món es vanta del seu progrés” (p. 64) científic, tecnològic (majoritàriament, en pro de l’armamentisme i de les guerres),…
Un altre poema que plasma molt aquest sentiment és “Amb l’espasa atravessant el cor” (p. 66), quan escriu que, en el jardí,
“plantes i arbres fruiters de fulles molt verdes
maduren els seus fruits.
Sacrificat, el jardiner per conrear la terra
(…) Ara són les fulles, demà seran els fruits”
i, per consegüent, fructifiquen abans.
Ara bé: la dona (la terra) protegeix el jardiner i ho fa mitjançant l’ombra d’un arbre (és a dir, enllaçant amb la foscor, un tret matriarcalista).
A banda, com que les fulles estan tacades d’herbicides i reben una tempesta (l’actitud dels polítics contraris a la independència de Catalunya i al dret d’autodeterminació del Poble català), fan que el jardiner plore, tot i que
“són llàgrimes d’alegria, no de pena,
són de joia perquè arbres i plantes del seu jardí,
resisteixen insectes i herbicides.
És l’amor del jardiner que fa el miracle,
és Catalunya estimada pels seus fills”.
És a dir, el poeta de Granollers empiula el jardiner (u dels símbols de la tradició matriarcalista i vernacla de les terres catalanoparlants) amb Catalunya i amb la mare (representada per la terra).
Nogensmenys, acaba indicant que
“Les tempestes enemigues
mai mataran les flors que fruitaran
perquè la llei que governa Catalunya
és l’amor dels catalans”
a la terra, a lo aborigen, a lo maternal.
Posteriorment, en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i l’estimació de Joan Sala Vila, l’escriptor trau el tema de la independència. Així, en la composició “Tots Sants” (p. 79), la qual connecta amb una de les èpoques de l’any que es consideren femenines, la tardor, escriu que
“L’humà religiós sap perdonar,
l’home polític passional, condemna.
Hi ha polític que a l’independent el titlla de criminal.
Jo segons ell sóc criminal.
La meva religió em diu, tranquil, ser independent és un do,
és un do que ensenya a estimar a tota la humanitat” (p. 79),
de manera que exposa u dels trets dels Pobles matriarcalistes: l’estima per la terra on viuen i l’obertura als altres, ben lluny de l’actitud del conquistador (i de la política que hi pretén imposar).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
