Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones amb molta espenta, que ho posen fàcil i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “Els tres cabells del dimoni”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un rei passeja junt amb el seu ministre, a qui una gitana li llig la mà i li diu que tindrà “un fill que serà rei d’eixes terres” (p. 92).

Un poc després, veiem que el ministre té un fill, que el rei mana agafar-lo, “ficar dins d’una caixeta (…) i tirar-lo a un riu que per allí passava, perquè se l’endugués l’aigua” (p. 92). Cal dir que el riu i l’aigua estan vinculats amb la dona. 

Tot seguit, la caixeta “anà riu avall riu avall fins a topar en la bassa d’un molí, en la qual (…) la molinera, (…) així com veié la caixa (…), va cridar al seu marit i tots junts la varen treure” (p. 92). Hi troben un nen, li cerquen una dida (una dona de llet) i li posen de nom Moisés.

“El noi anà creixent en bondat i formosor i era molt estimat de tothom” (p. 93). A banda, “un dia, anant de caça el rei, passà per allí” (p. 93) i, molt obert, demana els moliners pel fill. Cal dir que la molinera és qui fa els tractes amb el monarca i, com que era el rei, li dona el fill.

Més avant, el rei diu al xic que “ell li perdonava la vida si anava a l’infern i li duia tres cabells del dimoni” (p. 93).

El noi passa per una casa, on l’amo li demana per una perera que feia peres d’or i per un dragó (p. 95). En una segona casa, hi havia un pou i una serp (pou i serp tenen a veure amb la dona) i, en ambdós casos, aplega a un acord amb el senyor i amb els qui el reberen, i li ho posen fàcil.

“I camina que caminaràs, arriba a un riu molt cabdalós (…) i en ell hi havia un barquer” (p. 93) que passava les persones d’un món a l’altre i que volia saber “com ho podia fer per deixar la barca i viure entre els altres homes” (p. 93).

“I, quan fou a l’altra banda del riu, arribà a la porta de l’infern, en la qual trucà i isqué a obrir-li l’àvia del dimoni” (p. 93), qui li indica que “ella li donaria els tres cabells que del dimoni cercava, per a lo qual, dient ‘Torna’t formiga’, el noi es tornà formiga i l’àvia se’l ficà” (p. 94) en una de les seues faldilles. Com podem veure, la dona està vinculada amb la grandària i, en canvi, el jove (que representa l’home) és petit (fins i tot, formiga). Igualment, és ella qui marca les directrius a l’home.

Al moment, copsem que aplega el dimoni i que l’àvia “li digué si tenia son, que li cantaria una de les cançons tan boniques i Llucifer posà el cap a la falda de l’àvia i s’adormí” (p. 94). Ens trobem davant un altre passatge en què es plasma el matriarcalisme: la dona com a transmissora de la cultura popular.

La velleta comenta al dimoni sobre la perera, sobre el pou i, al capdavall, sobre el pas d’una banda del riu a l’altra.

En acabant, la dona “se’n torna a la porta i, quan hi fou, digué ‘Sigues home’ i el noi tornà a ésser home i li donà els tres cabells del dimoni, recordant-li les tres respostes” (p. 95).

Immediatament, el noi se n’anà cap a on era el barquer i, quan ja l’havia passat a l’altra banda del riu, digué a l’home com podria tornar a ser persona. Com a agraïment, el barquer li donà dos sacs d’or. I el minyó, camina que caminaràs, aplega a la casa del pou i, després, a la de la perera. En ambdues cases, com a agraïment, li proporcionen, entre totes dues, rucs, matxos, or, plata i pedres precioses.

Aleshores, el jove fa camí cap al palau del rei i, el monarca, molt obert, li demana com ha aconseguit els metalls i les pedres precioses. El xicot, sense pensar-s’ho dues vegades, li ho diu. Llavors, el monarca també volia anar a l’infern, se’n va cap al riu, el barquer, que segueix el consell del jove, fa que el rei passe a ser el nou remador (p. 96).

Finalment, en el regne, saberen que el monarca se n’havia anat a cercar els tres cabells, tiraren junta, trien el jove com a rei i fou ben rebut per part de tots els seus súbdits (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen les pautes a seguir al nuvi, que guien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El castell del Sol”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove diu al comte “que el seu pare, primer la mataria abans que consentir-hi.

-No tingueu por, que en tinc prou, d’ardidesa -puix ell volia defensar-la.

Mes la noia li digué:

-No és així. Jo vos diré lo que heu de fer-ne. Entrau-vos dins el castell, en la porta del qual hi trobareu un lleó de guarda (…) i, quan siau davant el meu pare, demanau-me per esposa vostra. Ell vos dirà que no, si no féu un impossible. Llavors, veniu aquí, crideu ‘Rosaflorida’, que aquest és el meu nom, i jo vos donaré el mitjà per fer-lo” (p. 86). Aleshores, ell segueix, amb confiança en ella i en el futur, les indicacions de Rosaflorida.

Cal dir que, en aquest passatge, es reflecteix que, en lloc de l’ardidesa de l’home, en les cultures matriarcals, es prioritza la paraula de la dona, qui està més en relació amb la terra, de la mateixa manera que ho fan les arrels. Igualment, a ella, li diuen “Rosaflorida” i, per tant, es troba en la jovenesa.

A banda, el primer animal que troba el comte i que fa de guarda del castell,… és un lleó (el qual porta una corona, detall que, com lo circular, té a veure amb la dona), així com una dona ho faria de la casa (en el sentit simbòlic) i, fins i tot, del nen que porta dins abans de ser nounat i com si fos en una cova.

El comte se’n va anar, passa per un lloc estret, veu el lleó, “va arriscar-s’hi i, a dins, trobà el pare, a qui demanà per esposa a Rosaflorida. [El pare] va dir-li que no, si no li portava l’anell que feia molts anys havia perdut dins de la mar” (p. 86). Però, com que el pare de Rosaflorida no li’l dona, el comte se’n va a la jove i ella, amb molta espenta, li diu:

“-Bé n’eixiràs, si fas lo que et diga. Anem a la vora de la mar i allí em trinxes bé, ben trinxada” (p. 87). Passatges com aquest són prou comuns en relats populars en llengua catalana, en què l’home fa lo que li ordena la dona.

“El comte no ho volia fer, per lo molt que l’estimava. A la fi, tanta era la fe que hi tenia que, amb llàgrimes en els ulls, va trinxar-la” (p. 87) i li cau una goteta de sang. Aleshores, ell comença a adormir-se, i, quan la dona, per tercera vegada, li diu “Comte”, ell es desperta i li comenta:

“-Rosaflorida -i eixa surt i duia l’anell perdut.

Quan el pare el va veure, (…) hagué de complir-li la paraula i li digué que triàs de ses filles, mes, com ell ho fes amb la més petita (…), per ser la que més volia” (p. 87), el pare no li ho accepta, sinó que li comenta que, si de cas, que esculla una de les tres, però després que elles li ensenyen un dit. En aquest passatge, captem la importància de la paraula, de ser una persona de fiar i, com que es tracta de la màxima autoritat, podem vincular-la amb l’arquetip del rei i amb una de les seues missions com a cap del regne: la sinceritat.

Ara bé, el comte encerta en la tria i, com que el pare, de nou, tampoc no accepta el resultat (el noble es podria casar amb la filla petita) i volia matar-la, “agafaren un cavall molt magre, de l’estable, que molt corria, i en fugiren” (p. 87). Aleshores, la germana gran els acaça.

El comte, novament, demana ajuda a Rosaflorida, ella “llença sa pinta i la pinta es torna un bosc” (p. 88), de manera que la germana gran no els agafa. Tampoc no ho aconseguirà la germana mitjana, ni, finalment, el pare.

I, així, “fugiren fins a ésser a llunyes terres, a on s’emmaridaren i foren feliços per tots els anys de la sua vida” (p. 88), com a parella i d’acord amb les seues intencions: viure junts. En aquest cas, en un ambient amb bones relacions entre tots dos, encara que ella tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en línia amb el comunalisme, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

Dones que fan de reina, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Joan de l’ós”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, Joan de l’os encén una candela i copsa la dama més formosa que havia vist i “li’n caigué una gota de cera en els pits d’ella, que es despertà i (…) li digué (…) que no tenia altre remei que matar-ne, si podia, al negre, el seu guardià, que la tenia encantada” (p. 60) i, al moment, se li apareix un home lleig i negre, qui es llança sobre Joan de l’os. Aleshores, el jove, com en moltes rondalles en línia amb el matriarcalisme, agafa un sabre rovellat, el qual, “a l’entrar, havia recollit de darrere de la porta, li’n tirà un cop” (p. 60) que li lleva una orella i ella resta desencantada junt amb el palau i moltes de les persones que hi eren. Des d’aquest moment, l’orella li farà el paper d’una mena de vareta màgica. I, com veiem, hi ha col·laboració entre les dues parts i Joan de l’os segueix la pauta que li indica la dama.

I “la donzelleta, que no era altra que la filla del rei, la qual volgué que anés amb ella fins al palau dels seus pares, pus molt se n’alegrarien de conèixer al qui l’havia salvada” (p. 60).

Ja en el palau, els reis, molt oberts, demanen a Joan de l’os què vol ell com a recompensa. I “en Joan demanà la mà de la princesa, perquè molt li agradava” (p. 61). Però, com que els reis no li ho accepten, la princesa, amb molta iniciativa, diu al jove “que ella li donaria mitjà per guanyar-la, que era una pinya d’or exactament igual a l’altra que ella es guardava, la qual seria la prenda que exigiria per escollir-ne jove amb qui casar-se.

I anà als seus pares i els hi digué que no s’emmaridaria amb ningú més sinó amb aquell que presentàs una pinya d’or exactament igual a la que ensenyava. Els pares hi convingueren” (p. 60). I, així, com en molts relats, la dona (ací, la jove princesa) tria amb qui es casarà i, per això, el rei fa una dicta que, al capdavall, beneficiarà la jove i Joan de l’os: “fins que n’obriren a Joan de l’ós, que ensenyà la sua que (…) era exactament pariona i exigí als reis sa paraula (…). Per ço, la princesa se li acostà i li digué que demanàs a l’orella que tenia del negre que, per la virtut que Déu li havia dada, li donés la bellesa humana. I Joan ho féu” (p. 61). Joan demana que es fes home, es torna un home garrit i els reis li donaren la seua filla per esposa (p. 61).

Per consegüent, com captem, la dona fa d’alliberadora de l’home, Joan de l’os segueix els dictats de la jove, dona que, igualment, fa el paper de fada i que li aporta solucions (l’orella i les paraules que ha de dir). Com que l’orella (un detall vinculat amb lo matriarcalista) està en bones mans i és ben tractada, compleix les órdens del xicot.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El claveller”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Tres germanetes garrides “tenien un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva, habitava el fill del rei, el qual era tan agradat dels festeigs, que sempre era a la finestra” (p. 62), per veure què feien quan, “cada matí, quan anaven a regar el claveller, que ho feien amb l’aigua de nou colors” (p. 62). Cal dir que hi ha una cançó eròtica molt coneguda que diu que les noies maques, de bon matí, es lleven i reguen el jardí.

Un dia, la germana gran veu el fill del rei i s’amaga com també fa, després, la segona. En canvi, la petita, amb molta espenta, quan ell li demana quants clavells hi ha en el claveller, li pregunta quantes estrelles hi ha en el cel.

Un altre dia, el príncep decideix vestir-se de marxant i “comença carrer amunt carrer avall, per davant de casa de les noies” (p. 63), dient “A sou i a dos sous els didals de plata” (p. 63), però la més jove el reconeix i, quan el fill del rei li addueix “a més a més, un petó i una abraçada” (p. 63), ella, ràpida, li trau el tema de les estrelles del cel.

Al capdavall, la germana més jove s’embolica amb un llençol blanc i, “a passes llargues, se’n va cap al palau del rei” (p. 63), on, a banda, els sentinelles són dones. Un altre tret en línia amb el matriarcalisme: la dona com a protectora. Immediatament, li deixen passar, ella se’n va cap a la cambra del príncep i li pega una bufetada en la cara (p. 64).

A més, quan el príncep demana per les poncelles que hi ha en el claveller, la petita li contesta “¿I el revés d’anit?” (p. 64). Llavors, el jove es planteja matar-la en la cambra, però ella, amb creativitat, se n’allibera i, com que ell copsa la vivesa i l’espenta de la fadrina, “fou, la noia, esposa del príncep i, fins més endavant, tota una reina” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

General, , , ,

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pobles que transmeten relats, amb persones bonhomioses i amb estrategues molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el rector Serafí Planesdemunt escriu al seu amic i interessat pel folklore, sobre la transmissió de contes amb motiu dels aplecs familiars i, fins i tot, quan ve alguna persona de fora. “De la mateixa manera, doncs, que el nostre cos necessita d’un descans físic, a l’ànima li’n cal un, d’espiritual. Un poble sense relats fantàstics -que no somniés despert- fóra un poble sense il·lusió, un poble sense futur.

(…) En aquests pobles, la vetllada comença per Tots Sants i s’allarga fins a la Candelera (…). I no et pensis pas que aquest aplec quotidià sigui un orgue de gats. Ben al contrari, (…) en el fons, la sessió o tertúlia està ben estructurada. Cada membre de la família hi té un paper assignat” (p. 235), paraules que podríem empiular amb unes que em digué ma mare el 15 de febrer del 2020 durant una entrevista: cada u dels seus avis prenia el seu paper. I, com m’afegí, posteriorment, els hòmens, com que les dones eren fortes i portaven molt bé la casa i el seu lideratge (i, ambdues  bandes, es respectaven), els ho posaven fàcil. Eren catalanoparlants nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Més avant, el capellà li addueix que, “qualsevol anècdota, per més anodina que ens pugui semblar, aporta molta informació sobre la vida rural” (p. 237), ja que pot complementar part de lo que no havíem arreplegat i, com ara, que no havíem pogut compartir amb altres persones. Igualment, li afig que, “Quan es mor un padrí, ¿quants records personals i comunitaris es moren també amb ell? Doncs tots, excepte allò que ha explicat als més joves. Fins avui, ‘els contes de la vora del foc’ s’han salvat d’aquesta manera. Ara, (…) jo els he escrit en el paper i tenen més probabilitats de subsistir” (p. 237). I més perquè “aquests darrers anys han arribat fins ací dalt dos invents que no afavoreixen pas gaire la continuïtat de les vetllades tradicionals. Em refereixo, especialment, a la ràdio i a l’electricitat. (…)

En el futur, doncs, ¿què s’esdevindrà de la vetllada familiar, aquesta gran escola de tradició?” (p. 237). En relació amb aquesta qüestió que es fa el rector, direm que, en la tardor del 2022, em trobí que, més d’una vegada, ma mare (nascuda en 1943), a qui molts dies li contava part de narracions plasmades en llibres amb llegendes, amb rondalles, etc. en llengua catalana, em demanava, per telèfon, “I hui, ¿quina rondalla em contes?”.

I, com que el telèfon era un mitjà més de connexió entre persones, en aquest cas, entre dues generacions i, a tots dos, ens permetia aprendre, li responia “Ara te’n llig una”. I, per descomptat, li la llegia (sovint, parcialment, per a exposar, sobretot, els passatges que li podrien reportar més, que podrien fer que estigués més creativa o bé els que li facilitaven conéixer més sobre el matriarcalisme). Igualment, allò feia possible que ella em transmetés comentaris, anècdotes en vincle amb persones que ella coneixia (o havia conegut, com ara, avantpassats seus) i, així, que es pogués ampliar més el report per a la investigació sobre el matriarcalisme.

En el relat “El soldat de Campirme”, plasmat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, copsem persones de zones rurals i molt obertes, per exemple, a jóvens: “Un dia hi passava un venedor ambulant amb un ruc carregat de terrissa. Un soldat s’acostà a l’home que menava l’animal:

-Escolteu, bon home. ¿Que em deixaríeu dir tres coses al ruc, a cau d’orella?

-Prou, home, prou! I quatre i tot, si voleu…!  -li contestà tot refiat el viatger” (p. 239). Si llegim la part posterior de la rondalla, veiem que el soldat fa una broma de mal gust al ruc i que, com que no diu la veritat al capità, aquest el lliura. Evidentment, el contacte amb la cultura patriarcal castellana (per mitjà del servici militar, obligatori), no va en línia amb la de l’amo de l’animalet i sí amb la del soldat.

En la rondalla “Mossos vingueren…”, es reflecteix el tema del lideratge: “El mosso (…), fent sonar un flabiol, mena tot el ramat davant del seu amo.

(…) La mestressa, llavors, decideix de prendre cartes en la qüestió i proposa al seu marit una estratègia definitiva” (p. 243): “Jo esplomaré unes quantes gallines, et sucaré tot el cos de mel i t’hi enganxaré les plomes. Després, tu t’enfiles en un arbre i cantes com el cucut. Llavors, no tindrà altre remei que marxar (…).

L’home se’n pujà, doncs, a la figuera de vora casa i començà” (p. 243).

Finalment, davant l’habilitat estratègica del mosso i dels resultats, al seu favor, la mestressa tria casar-se amb ell i varen tenir tres fills (p. 243). I, així, copsem que el mosso i la dona són líders, però no el marit d’ella (qui segueix els dictats de la muller). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

Dones que decideixen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La roba de les encantades”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, podem llegir que, “En el terme de Ribera de Cardós (…), hi ha una font (…) on sovint anaven les encantades a fer la bugada. Un dia, quan tenien la roba estesa, unes persones els en van prendre tres peces. Aquesta gent va guardar aquestes teles a casa seua, ben estropades, i mai més no van haver de patir de pobresa” (p. 193). Per tant, a banda de la part vinculada amb la dona (la font), s’uneix el tema de l’erotisme (roba estesa) i el de la Mare Terra: la dona que aplana el futur. 

En el relat següent, “Els minairons”, un dallaire (un mosso amb dalla), a punta de dia, se’n va a un prat i, passades un parell d’hores, “la mestressa (…) el va trobar encara sota una pomera esmolant la dalla” (p. 194) i, més avant, la mestressa torna a anar-hi i li diu:

“-Si no dalleu tot el prat avui, ja podeu fotre el camp d’aquesta casa!” (p. 194) i, així, veiem un home passiu i una dona amb molta espenta i que és qui decideix. Finalment, l’home ho fa.

En la rondalla “Les farinetes”, “Un cabaler[1] d’un poblet de muntanya festejava un pubilla de casa bona, que vivia en un poble veí. Un dia, els pares d’aquesta mossa el van convidar (…), per tal de conèixer-lo millor i formalitzar les relacions” (p. 205) i ho fa acompanyat d’un amic de confiança, com era prou típic en el Pirineu (p. 205).

Un poc després, veiem que, “Un cop en aquell poble, els xicots foren molt ben rebuts per la gent de la casa” (p. 205) i, per consegüent, també per la jove.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Dona d’aigua”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En un poblet del Pallars, “un xicot es va enamorar d’una encantada que veia de tant en tant vora el riu” (p. 208) i la dona accepta casar-se amb ell. Per tant, és ella qui determina el casament i qui té la darrera paraula, “però li posà una condició: (…) no li podria dir ‘dona d’aigua’. El xicot li prometé i jurà (…). Poc després, es van casar i la noia se n’anà a viure a casa del seu estimat. Ell li feia tots els compliments (…).

Al cap de nou mesos, naixia una neneta” (p. 208).

Però un dia, l’home li diu “dona d’aigua” i la muller, sense pensar-s’ho dues vegades, desaparegué i, quan, l’endemà, l’home torna de la vinya a migdia, “va trobar la seua filleta vestida i pentinada” (p. 208).

A continuació, la filla li comenta “ha vingut mamà, com cada dia!” (p. 209), l’home copsa que la dona “feia llevar la criatura, la rentava i l’endiumenjava com un angelet. Finalment, l’omplia de carícies i potxons” (p. 209) i feia via.

Un dia, l’home ix de l’amagatall, per a abraçar la seua esposa, i ella se’n va amb molta facilitat (p. 209) i, així, es fa lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

 

Nota: [1] Fill que no és hereu.