Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones amb molta espenta, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El pardal verd”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Una volta, aqueixa filla de rei era en un desert i tenia un germà (…) petit i anava a la caça” (p. 51) i a córrer món, amb la intenció de trobar la germana, qui havia estat presa i esposada per un fill de rei.

Després d’haver-se casat, “el marit és anat a la guerra i ha deixat la muller prenyada i és venguda a parir i ha fet un minyó i una minyona” (p. 51). I, com en altres rondalles semblants, la mare del príncep envia una carta al fill dient-li que la jove havia tingut dos gossos i, a banda, envia un carnisser per a que s’emporte la filla del rei a un bosc i que mate a la jove i als seus fills.  Però el carnisser “no els mata i els deixa en una cabana i els dóna provisions per a tres dies” (p. 51).

Un poc després, la filla del rei, amb molta espenta, fa via “aqueixa dona amb les dues criatures al pit” (p. 51) i es troba una dona vella (i bruixa) enviada per la reina. La velleta li fa un gran palau i el dona a la minyona (p. 51): “Bella tu ets, i millor és el castell; si hi era l’aigua rient, més bella series tu” (p. 52). A més, el germà de la jove, passa pel bosc i veu la germana (p. 51).

Al moment, la velleta veu el jove, li dona unes indicacions i “El germà es posa en camí, en cerca d’aqueixa fontana, i fa allò que li havia dit la vella” (p. 52) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona. Ara bé, el germà s’acosta a la font i diu “si hi era la poma ballant“ (p. 52).

A més, a la filla del rei, se li apareix Nostra Senyora, qui li comenta “-Ara és menester que ton germà vagi a portar-te la poma ballant” (p. 52) i, a banda, diu al germà que ha de fer camí sense pensar-s’ho dues vegades, per a agafar la poma ballant. I “L’home, prest, va a la volada, la poma l’ha aguantada i se’n torna a casa” (p. 52). De nou, es fa lo que vol la dona.

A continuació, la bruixa demana un pardal verd a la filla del rei i Nostra Senyora diu al germà de la princesa que ell ha d’anar a prendre el pardal i que ella l’ajudarà. Igualment, el germà segueix les directrius de la vella (en aquest cas, la Mare de Déu) i, al capdavall, la filla del rei aconsegueix l’aigua, la poma ballant i el pardal verd.

Més avant, el fill del rei torna de la guerra, aplega al palau i un caçador que s’acostava al castell per a allotjar-s’hi, és ben rebut pel monarca (p. 53). A més, passem a un passatge en què Nostra Senyora, quan era preparada, diu a cada fill quina relació tenien amb el rei (p. 54). I, com que el rei vol conéixer la mare dels jóvens, se li presenta la minyona (p. 54), acompanyada del pardal verd, ocell que, com en altres rondalles, dirà al monarca tot lo menester per a esbrinar els seus vincles.

Finalment, el rei, com que ja havia trobat la muller i els fills, els abraça, se’n van a la cort i l’accepta “com era la muller” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb espenta i molt oberta, marca el compàs

General, , ,

Continuant amb el conte “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”, plasmat per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, veiem que, com en altres relats, la fada Corina (qui fa el paper de cavall), diu al jove que agafe un peix i que el torne a la mar (p. 41): “se’n davalla del cavall, pren aquell peix i el gita a la marina” (p. 41) i una veu diu a Antoni (el jove) que, quan ell necessitarà ajuda, el rei dels peixos li farà costat (p. 42).

En acabant, el jove Antoni agafa un pardal que hi havia en un arbre i, seguint les indicacions de la fada Corina, el fa volar i, tot seguit, una veu diu a Antoni que, quan tinga necessitat, que avise el rei dels pardals i que “tu seràs salvat” (p. 42) i, igualment, un poc després, amb una formiga (p. 42). Com veiem, es fa lo que vol la dona.

Al moment, Antoni comença a caminar cap al palau i la fada Corina li diu que s’amague en un jardí, que ella (cavall) es voltarà pel jardí i que, quan s’assega la princesa, “tu siguis prompte a abraçar-te-la” (p. 42).

A continuació, la filla del rei, que s’acosta al jardí, compta amb l’aprovació del rei, qui “la fa seure al cavall, que la porta tot passejant per tot el jardí. Antoni, prompte ix i l’abraça” (p. 42). Ací, el cavall és la fada Corina. 

Més tard, passem a un altre passatge en què el rei demana que Antoni li porte un diamant i, immediatament, el jove recorre a la fada Corina i, ara, el xicot avisa el rei dels peixos (p. 43).

I, en un tercer passatge, el rei li demana un vel (p. 44) i la fada Corina, de nou, fa costat al jove, ell fa lo que ella li dicta i Antoni compta amb la col·laboració dels pardals (p. 44).

Aleshores, el rei, amb el vel en les mans, se’n va a la fada Morgana i, en un passatge posterior, el jove Antoni recorre a les formigues i, quan el monarca ja compta amb els grans (de distintes plantes) que li havia demanat, la fada Corina i el jove, que segueix les indicacions de la fada (per mitjà del cavall, com en altres rondalles molt semblants), fan via.

I el rei, com que la fada Morgana li demana que, si vol casar-se amb ella, ha de fer lo mateix que el jove Antoni, no passa la prova i, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a Antoni que sí que accepta casar-se amb ell (p. 46). Un cardenal els esposa i Antoni i la fada Morgana, que eren fills de rei, es casen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que salven els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”. “Una volta hi havia un rei que tenia tres fills i tenia un jardí i, cada nit, n’hi robaven les roses” (p. 39), motiu pel qual el rei comenta que donarà la corona a qui ho resolga. Com veiem, apareix un jardí, detall de línia matriarcalista.

Un poc després, el fill gran i, en acabant, el mitjà, li diuen que ho aconseguiran, però, a tots dos, “Davalla la fada Corina i li’n mena les roses” (p. 39), és a dir, els les talla.

El fill petit diu al pare que ell ho assolirà (p. 39). Així, el jove, “A mitja nit, s’amaga i veu una dona davallant de la paret i messant-ne totes les roses (…); ix ell i li aganxa[1] la gonella[2]i li diu: ‘-Si l’has feta a mos germans, no la fas a mi’.

I respon aquella dona: ‘-Deixa’m anar, Antoni, que qualque dia serà bo per a tu, i demà trobaràs el jardí més ple de flors, i tu, en qualsevol necessitat que tu tinguis, avisa la fada Corina, que seràs ajudat” (p. 40) i, per tant, serà la dona (ací, una fada), qui li aplanarà el camí.

Tot seguit, Antoni (el fill més jove) es presenta a son pare, qui li atorga la corona (p. 40); i, quant als altres, es proposen córrer món, ho comenten al pare i li demanen la benedicció (p. 40).

Antoni diu als seus germans que ell també vol fer món i ells li responen: “-Vine’.

Munta a on és el pare i li diu: ‘-Oh, babo: doni’m la benedicció, que me’n vaig a córrer món amb mos germans’” (p. 40). El pare, que esperava que el fill, com que tenia la corona, romangués on era, “li dóna la benedicció i una bona bossa de moneda” (p. 40). Per consegüent, copsem un tret semblant a moltes famílies catalanes: la figura de l’hereu, en aquest cas, el més petit dels germans, seria qui no eixiria del regne, així com, per exemple, l’hereu (o bé, l’hereua) hi estava molt en vincle amb el mas.

Immediatament, els tres germans parteixen cap a un altre regne i, allí, el rei, “qui estimava més, dels tres germans, era Antoni” (p. 41), però, com que el gran i el mitjà tenen enveja al petit, el major comenta al rei que Antoni està prou encoratjat per a portar la fada Morgana. Llavors, el monarca diu al jove que, si li porta la fada Morgana, “et faig donació del meu regne” (p. 41), però que, si no li ho compleix, ordenarà que el maten.

“Davalla Antoni al portó, plorant, i crida a la fada Corina, i diu: ‘-Ix a ajudar-me!’.

(…) Respon aquella: ‘-Calla i munta al damunt i li dius al rei que et doni una sella d’or i dos esperons d’or, si vol la fada Morgana” (p. 41). Per tant, copsem que Antoni (l’home) fa lo que li indica la fada Corina (la dona) i que el rei també accepta la proposta del jove: “-Tot seguit, Antoni, és feta” (p. 41). I, així, en dos passatges més.

A banda, la dona, amb espenta i molt oberta, salva l’home (ací, Antoni), li aplana molt el camí per a superar les proves que li posa el rei i, àdhuc, porta la iniciativa i Antoni li accepta les propostes.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Enganxa.

[2] Faldeta.

El rei promet i la filla ho aconsegueix

General, , , , ,

 

Prosseguint amb “Rondalla de don Nicora”,  del llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, el rei, quan la filla és en la nau, com que sap que don Nicora no és de sang reial, ho desaprova i, malgrat que ella li comenta que “és mon marit; havem esposat des del primer moment” (p. 32), el monarca ordena al seu confident que la tanque al fons de la torre (p. 32), on una dona, cada dia, “li dabaixava el menjar” (p. 33).

Mentrestant, en línia amb la burgesia del segle XIX, don Nicora, en sa casa, “s’ha fet una gran llibreria i estava sempre estudiant de missioner. Després de dos anys d’estudi, (…) s’és vestit de missionista i anava per tots els països a predicar” (p. 33). Resulta curiós que, al mateix temps que ella resta closa en la torre, ell es dedique als estudis… de missioner. Podríem pensar en una mena de penitència per part dels dos, així com, més d’una bagassa primerenca, passava a un convent. I, a banda, hi ha una altra interpretació possible: a més que moltes persones estudiaven en el seminari (l’avi patern de mon pare, l’avi Silvino, ho feu i, quan trobà una nuvieta, decidí deixar-s’ho), també n’hi havia que, com podem llegir més avant, es dedicaven a evangelitzar. Potser, per això, diu que “Era ja un any que ell feia aqueixa vida, anant d’un país a l’altre, en companyia d’un llec[1]. Finalment, va al país on era la princesa i el rei, que ha entès que aqueix era un home sant, l’ha cridat per veure si en pogués treure a la filla la idea de don Nicora” (p. 33).

Aquest passatge és semblant a u de la rondalla “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, perquè copsem que, malgrat que el rei ha tancat la filla, no aconsegueix que ella claudique del seu propòsit (p. 33). Aleshores, el missioner (don Nicora) comenta al monarca: “-Deixi fer a mi, que jo la convertiré”. Tot seguit, el fill de comerciants entra a la torre, abraça la princesa i li diu: ‘-Quant he fet per veure’t, muller mia!’” (p. 33).

En acabant, don Nicora despulla el llec i li passa la roba d’aquell a la filla del rei, i “se són anats al port, on els esperava el vapor d’ell i, després, són partits” (p. 33). A banda, la reina s’ha confessat amb el missioner i s’ha penedit i, en un passatge immediat, la dama de cort es troba que, en la torre, hi ha un home vestit de dona: el llec (p. 33).

Llavors, el rei copsa que el missioner era don Nicora i, així, ordena un edicte, perquè volia veure, de nou, la princesa: “’que, en qualque lloc es trobi, que vengui, que jo la perdon, que don paraula de rei’.

Després, són partits quatre vapors per tots els països” (p. 34) i, una vegada més, la dona és qui primer es reporta de la dicta del monarca: “Alhora, diu al marit que ella volia veure el pare, que hi anessin, que els havia dat paraula de rei” (p. 34).

I així ho fan, és a dir, ella aconsegueix que don Nicora també faça camí cap a la cort. I, com un signe més de matriarcalisme, llegim que “Van a la cort, se són gitats tots dos als peus del llit del rei, demanant-li perdó. Alhora, el pare se’ls ha besats tots dos i que els perdonava, i que deixava tots els béns a la filla[2] i que ella era l’hereva i, a don Nicora, li ha dat el títol de duc” (p. 34).

Al moment, el monarca abraça els dos jóvens, els dona la benedicció i mor. Ells dos li ploren i “se són estats a viure a la cort” (p. 34) i, així, la filla passa a fer de reina i de cap d’estat, mentres que el duc pren un paper secundari però no insignificant, de la mateixa manera que la burgesia de l’època també accedia a càrrecs de poder importants, àdhuc, en estats monàrquics. I, òbviament, la filla del rei ha reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que no domina una matèria; que encara no és eclesiàstic.

[2] La princesa, no sols heretarà el regne sinó que, igualment, portarà ella els béns que li traspassa son pare, és a dir, el rei. Un detall més de matriarcalisme.

L’home segueix les passes de la dona i ella marca la pauta

General, , , , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, des del primer moment, és “Rondalla de don Nicora”, contada per Maria Gràcia Bardino (camperola de l’Alguer) en 1883 i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Eren marit i muller i eren negociants, i eren tan rics, que es són fets cavallers[1]. Tenien un fill, que es deia don Nicora, (…) que anava per tots els països en divertiment” (p. 31).

Un poc després, veiem que “La filla del rei ha dit que volia conèixer don Nicora, nombrat tant per la bellesa” (p. 31) i que “Ell també se n’és enamorat de la princesa, que era una bella jove. (…) quan eixia la princesa, ell li posava sempre a fato” (p. 31), és a dir, que don Nicora la seguia sempre. Per tant, on va la corda (la dona, ací, una princesa), va el poal (el jove i fill de mercaders).

La joveneta, per a posar-li-ho més fàcil, “li ha escrit que la nit que es trobés al jardí, que ella dabaixaria per la porta secreta” (p. 31) i ell fa lo que dicta la princesa: “Don Nicora, a mitjan nit, és anat al jardí de la cort, travestit” (p. 31), o siga, disfressat. De nou, apareix el jardí, tan vinculat (com l’hort) amb el matriarcalisme. I  tots dos fan via amb una nau i “són anats a un país molt lluny del rei” (p. 31).

Més avant, el rei, qui copsa que no torna la filla, intueix que ella se n’haurà anat junt amb don Nicora i fa mirar si, en el port, encara era la nau i li diuen que no (p. 32). Aleshores, el monarca, com que està interessat per la princesa, pren dos naus, hi fica cavalls, pardals i pintures amb el retrat de la filla (amb intenció que tornàs a cal pare) i fa camí per a cercar-la (p. 32). Afegirem que, per on passava el monarca, tothom hi acudia a veure les pintures.

Igualment, quan el rei aplega al país on estava don Nicora, “tota la gent anant a veure i la princesa ha dit a don Nicora: ‘-Anem, nosaltres, també a veure, que he entès que hi són belles i rares pintures de paisatge’.

Don Nicora li ha respost que no hi volia anar; mes ella, tant l’ha pregat, que són anats; i ella, per a tranquil·litzar-lo, ha dit així: ‘Són ja sis mesos que el babo[2] no ens ha trobat (…)’.

Alhora, ells dos són anats al vapor[3] per veure aquelles belles vistes” (p. 32).

Cal dir que aquest conte reflecteix un fet que esdevingué, en molts casos, en Europa: una part de la noblesa, davant la industrialització, abraçà la part comercial, en lloc de tractar de viure de les rendes nobiliàries, malgrat que conservassen el títol. Ací, part d’eixa època es plasma en una filla de rei molt oberta, àdhuc, a un fill de burgesos.

Finalment, captem que, fins i tot, hi havia dones que es dedicaven al comerç (com es plasma al principi de la rondalla, perquè la mare també ho feia)…, un tret vinculat amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que, en aquesta rondalla, es plasma un fet semblant a u que tingué lloc en el Regne de València, en el segle XVIII, en lo que ara és Emperador, un municipi molt petit de l’Horta de València. Un comerciant de vins, Agustí Emperador, portava uns negocis i, aprofitant que tenia diners i perseverança, aconseguí lo que volia: que li concedissen el títol de noble. Això comportà que, en l’any 1778, li atorgaren unes terres, de què ell passaria a exercir el senyoriu.

[2] “Pare”, en l’Alguer, en sentit familiar.

[3] A la nau.

La dona, molt oberta, convenç l’home i es fa lo que vol la dona

General, , , ,

 

Un relat que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “Rondalla de Juniveldana[1]”. Una volta, hi havia un marit i una muller que eren de baixa gent i la dona era prenyada i “se n’anava sempre pels horts i per les campanyes (…).

Un dia, així caminant, veu aqueix hort de julivert” (p. 26) i, com en altres rondalles semblants, un ogre la veu (ací, Olcu) i li demana què hi fa. Aleshores, ella respon que està embarassada i l’ogre li comenta: “basta que tu em donis, després que tu pareixes, a ta filla, home o dona facis, vens cada dia i menges tot allò que vols” (p. 26).

I, a més que la muller, cada dia, anava a l’hort de l’Olcu, un dia diu a l’ogre que està a punt de ser mare i ell li contesta: “si fas dona, li has de posar Juniveldana; si fas home, Juniveldano” (p. 26) i, com en molts contes, pareix una xiqueta, a qui posarà per nom Juniveldana. Ens trobem davant d’un altre exemple de pactisme.

La mare envia la filla, Juniveldana, a costura (a escola) i, més avant, l’ogre Olcu la porta a la casa on ell vivia, que era un palau on “no li mancava res, estava bé, menjava bé i vestia millor; i dóna les claus de les estances” (p. 27).

Un poc després, la xiqueta considera que, el fet que ell li fie les claus, llevat d’una, és senyal que deu haver-hi secret en un armari i, per això, “Alhora, ella l’ha pregat de deixar-li veure cosa hi era; i, així, l’Olcu l’ha obert i li ha mostrat tres ampolletes” (p. 27). Un passatge més en què es fa lo que vol la dona, motiu pel qual “Pren l’Olcu i li deixa la clau d’aqueix armari” (p. 27).

Resulta curiós que, quan ell li obri l’armari coincideix amb el moment en què ella passa a ser jove i oberta: “en aqueix temps, s’era feta gran, tenia ja quinze anys; s’era feta una bellíssima minyona. L’Olcu, quan volia muntar, perquè estava tot el dia a l’hort, l’avisava: ‘Juniveldana! Juniveldana! Dabaixa les trenes, que me’n vull muntar’” (p. 27). No solament, apareix l’hort (tan vinculat amb el matriarcalisme), sinó que, per mitjà de les trenes de la jove, les quals representen les regnes (li creix molt el cabell, com, des de l’adolescència, en les dones), ell pot fer via com si ella fos el cavall.

Cal dir que aquesta primera part de la rondalla podria tenir, fins i tot, una interpretació eròtica: el detall de la mare en l’arreplega de julivert com també el de la jove i la seua relació amb el julivert i el costum que l’Olcu es munte en ella.

Un dia, un fill de rei, que estava de cacera, veu la jove Juniveldana a la finestra i capta que l’ogre crida la minyona (p. 27) per a muntar-se’n. Aleshores, “Juniveldana és anada, com de costum, a passejar en aqueixa campanya” (p. 28) i veu el príncep. El xicot li comenta que, des de que l’ha vista, s’ha enamorat d’ella. La xicota accepta agafar les tres ampolletes que, com en altres rondalles, li serviran per a que l’Olcu no els prenga: una d’aigua, una de planura de foc i una d’arpes. I, tot seguit, fan camí amb un cavall i, finalment, apleguen a cal rei (p. 28). Ara bé, l’ogre diu que ella no aconseguirà esposar-lo al primer bes que donen al fill del rei i, al final de la rondalla, ella salvarà el jove i es casaran.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] “Juniveldana” procedeix de la deformació de la paraula “julivert”. Per això, hi ha un personatge femení que es diu “Juniveldana”.

La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Dones eixerides, amb espenta i ben tractades

General, , , , ,

 

Un altre relat del llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La porqueta i el llop”. Un dia, una porqueta “va decidir traure els seus fillets (…).

Anaven tots passejant cap al terme de Sant Antoni quan, de sobte, els va eixir el llop i (…) va dir a la porqueta:

-Quieta ací, que tinc molta fam!

-I a mi, què em contes? -va fer la porqueta” (p. 79).

Copsem, per tant, una dona eixerida (ací, la truja), la qual, “que coneixia de sobra la golafreria del llop, però també coneixia la seua beneiteria, no se la va pensar dues voltes i li contestà:

-No te’ls pots menjar, perquè no estan batejats i t’assentarien malament” (p. 80).

El llop, molt innocent, ho accepta i “tots dos convingueren d’acostar-se al pouet de Cotes i allà batejar els porcellets.

Una volta havien arribat al pou, la porqueta” (p. 80), atenent al fet que les seues potes eren més curtes i que era grossa, li diu “Aboca’t, tu, al pou, i veges si arribes a l’aigua” (p. 80).

Tot seguit, el llop (que segueix les directrius de la truja) “treia unes gotetes d’aigua del pou i les tirava damunt del cap del porquet” (p. 81) al mateix temps que la mare deia el nom dels fills, fins al darrer (p. 81).

Al moment, la porqueta, “adreçant-se al llop, que encara era allà abocat al pou, li pegà una bona espenta i afegí:

-I tu, cap al fons del pou, per haver volgut menjar-te els meus fills” (p. 82).

Així, com en moltes rondalles, la truja actua amb espenta, com moltes dones i com molts personatges femenins. Igualment, com veiem, el narrador es posa de part de la dona.

Finalment, afegirem que, com en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), quan, en la primera part, parla sobre les dones ancianes, es considera que, qualsevol dona ha d’estar ben tractada, fins i tot, la vella i la prostituta:

“Mateix que, a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

General, , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, de bon cor i amb espenta, posa les condicions a l’home i ell ho accepta

General, , ,

 

Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.