Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.

“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).

Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).

En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.

Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.

Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot “frare”.

Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.

En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.

Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).

Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.

A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.

Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.

Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.

Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.

A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).

Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El peix gros maternal i femení i la tradició matriarcal catalana

General, , , , ,

Una altra narració recollida pel folklorista de Castellserà en l’esmentada obra és “Els pescadors ambiciosos”. Així, una vegada, un home i una dona molt pobres només tenien com a béns les canyes de pescar. Passa que, un dia, el pescador, mentres feia la seua tasca, “sent tal estirada a la corda que, tan tost se li enduu la canya i comença a remoure’s l’aigua de manera que es veia cuejar un peix enorme” (p. 135). Per consegüent, per una banda, apareix la dona forta que atrau l’home cap al seu punt i, igualment, el peix és molt gros, un detall que podem connectar amb la figura de la dona i, fins i tot, d’una mena de Mare-peix, així com hi ha la Mare-balena.

En eixa línia, comentarem que, el 10 d’octubre del 2025, una catalana de més de setanta-cinc anys, Montserrat Cortadella, i d’arrels catalanes i basques, ens escrigué que recordava que, “en les rondalles [ que em narraven] , quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’”. Empiulant amb aquest fet, en el “Diccionari de símbols” de Mircea Eliade junt amb Ioan Petru Couliano, hi ha l’apartat “Peixos”, en què posa que, “En el Pròxim Orient antic i el món mediterrani, associaven els peixos a les grans deesses, les imatges arquetípiques de feminitat, amor i fertilitat” (p. 685), una fecunditat, més d’una vegada, en nexe amb la prosperitat (tema constant entre els personatges).

I, en la contalla, és un peix que admet moltes demandes del pescador, si ell compleix lo que li indica:

“Així com va poder, estirà la corda i tragué el cap un gran peix que va dir-li:

-Mira: si em deixes anar, et donaré la sort. Tot allò que tu voldràs, vine a demanar-m’ho i et serà concedit” (p. 135).

Ja en casa i, després de la resposta inicial de la dona, contrària a deixar fluir el peix, “el pescador va dir-li que, a canvi d’haver deslliurat el peix gros, podien demanar allò que els fes falta:

-Doncs, mira: ja hi pots tornar ara mateix i digues que vols una casa ben gran i ben bonica, amb un corral que on hi hagi tota mena de bèsties.

L’home se’n va, crida el peix i li dóna l’encàrrec de la seva dona:

-Torna-te’n a casa, que ja ho tens concedit -li digué el peix” (p. 136).

Així, el matriarcalisme es plasma per tres costats: 1) la muller comanda en casa, ella la gestiona i ordena el marit, 2) l’home la creu i fa el paper que la dona li ha triat (ací, una mena de peó de la mestressa) i 3) les decisions finals són d’origen femení (les de la muller i les del peix gros).

En acabant, la dona li sol·licita un palau ben adornat i que ella puga ser princesa (el càrrec següent al de reina). I l’animal marí ho accepta “després d’escoltar-lo” (p. 136). Cal agregar que, en moltes narracions, el rondallaire diu el mot “escoltar” (o de la mateixa família), fet que podríem empiular amb els Pobles matriarcals i amb la gran importància que atorguen a escoltar (per damunt de parlar).

Després, la seva dona apareix convertida en una gran senyora i “també, a ell, se li despertà l’ambició i es féu senyor i, tots plegats, començaren a donar-se to i a portar una vida de gran fastuositat. Fou ella la qui, ambicionant més, digué al seu home” (p. 137) que ella volia ser emperadriu: “que em faci emperadriu i, a tu, emperador, i que ens doni terres i viles per a governar.

L’home anà a demanar al peix, son protector, tot allò que la seva dona li ordenava” (p. 137).

En aquests darrers mots, explícits, Valeri Serra i Boldú posa que la muller és qui empunya les regnes de la casa i del dia rere dia i, ben mirat, el folklorista reflecteix una cultura matriarcal que no es decanta per l’ostentació, ni per lo babilònic, sinó per la senzillesa, com poguérem capir en una qüestió sobre el tema.

Tot seguit, la muller li demana que ella siga dea. Però el peix li diu:

“-Això no pot ser i no serà. Volent-vos igualar a Déu, la vostra supèrbia i ambició us ha fet tornar al que éreu. Torna-te’n a casa i, d’ençà d’aquest moment, resteu reduïts a la misèria” (p. 137).

Al capdavall de la rondalla, hi ha una moralitat (“qui tot ho vol, tot ho perd”, p. 138, una dita ben coneguda), la qual és manifesta en contarelles semblants a aquesta, bé mallorquines i de temps d’Antoni Ma. Alcover (1862-1932), bé, com ara, valencianes, arreplegades per Ximo Caturla (Alacant, 1951) i publicades en els anys huitanta del segle XX.

Finalment, després d’una lectura mentres escrivia aquestes paraules, no descarte que, en aquesta contalla, la figura de Déu hagués substituït una mena de Mare-balena o bé d’un històric déu masculí (però pagà i vernacle), com ha passat en més d’una rondalla tradicional autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).

Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:

“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.

Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).

En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.

Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.

Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).

En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:

“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.

Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.

 Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.

Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p.  124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.

A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.

Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:

“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.

El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:

-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).

Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).

Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.

En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).

En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.

-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.

En Peret continuà son camí” (p. 61).

Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:

“-Quin ofici tens?

-Sabater.

-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.

-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).

-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.

-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…

-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).

En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.

En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:

“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).

Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).

Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:

“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).

Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i reines que perdonen i receptives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).

Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:

“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.

Així va ser” (p. 45).

Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:

“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.

Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).

Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).

Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.

Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:

“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).

-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).

Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.

Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)

-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.

-La reina hauria de dir…

La reina, verament interessada, ella que diu:

-Jo els faria casar.

-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).

En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.

Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:

-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).

És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.

Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.