Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.

“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).

Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).

En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.

Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.

Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot “frare”.

Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.

En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.

Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).

Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.

A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.

Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.

Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.

Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.

A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).

Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El peix gros maternal i femení i la tradició matriarcal catalana

General, , , , ,

Una altra narració recollida pel folklorista de Castellserà en l’esmentada obra és “Els pescadors ambiciosos”. Així, una vegada, un home i una dona molt pobres només tenien com a béns les canyes de pescar. Passa que, un dia, el pescador, mentres feia la seua tasca, “sent tal estirada a la corda que, tan tost se li enduu la canya i comença a remoure’s l’aigua de manera que es veia cuejar un peix enorme” (p. 135). Per consegüent, per una banda, apareix la dona forta que atrau l’home cap al seu punt i, igualment, el peix és molt gros, un detall que podem connectar amb la figura de la dona i, fins i tot, d’una mena de Mare-peix, així com hi ha la Mare-balena.

En eixa línia, comentarem que, el 10 d’octubre del 2025, una catalana de més de setanta-cinc anys, Montserrat Cortadella, i d’arrels catalanes i basques, ens escrigué que recordava que, “en les rondalles [ que em narraven] , quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’”. Empiulant amb aquest fet, en el “Diccionari de símbols” de Mircea Eliade junt amb Ioan Petru Couliano, hi ha l’apartat “Peixos”, en què posa que, “En el Pròxim Orient antic i el món mediterrani, associaven els peixos a les grans deesses, les imatges arquetípiques de feminitat, amor i fertilitat” (p. 685), una fecunditat, més d’una vegada, en nexe amb la prosperitat (tema constant entre els personatges).

I, en la contalla, és un peix que admet moltes demandes del pescador, si ell compleix lo que li indica:

“Així com va poder, estirà la corda i tragué el cap un gran peix que va dir-li:

-Mira: si em deixes anar, et donaré la sort. Tot allò que tu voldràs, vine a demanar-m’ho i et serà concedit” (p. 135).

Ja en casa i, després de la resposta inicial de la dona, contrària a deixar fluir el peix, “el pescador va dir-li que, a canvi d’haver deslliurat el peix gros, podien demanar allò que els fes falta:

-Doncs, mira: ja hi pots tornar ara mateix i digues que vols una casa ben gran i ben bonica, amb un corral que on hi hagi tota mena de bèsties.

L’home se’n va, crida el peix i li dóna l’encàrrec de la seva dona:

-Torna-te’n a casa, que ja ho tens concedit -li digué el peix” (p. 136).

Així, el matriarcalisme es plasma per tres costats: 1) la muller comanda en casa, ella la gestiona i ordena el marit, 2) l’home la creu i fa el paper que la dona li ha triat (ací, una mena de peó de la mestressa) i 3) les decisions finals són d’origen femení (les de la muller i les del peix gros).

En acabant, la dona li sol·licita un palau ben adornat i que ella puga ser princesa (el càrrec següent al de reina). I l’animal marí ho accepta “després d’escoltar-lo” (p. 136). Cal agregar que, en moltes narracions, el rondallaire diu el mot “escoltar” (o de la mateixa família), fet que podríem empiular amb els Pobles matriarcals i amb la gran importància que atorguen a escoltar (per damunt de parlar).

Després, la seva dona apareix convertida en una gran senyora i “també, a ell, se li despertà l’ambició i es féu senyor i, tots plegats, començaren a donar-se to i a portar una vida de gran fastuositat. Fou ella la qui, ambicionant més, digué al seu home” (p. 137) que ella volia ser emperadriu: “que em faci emperadriu i, a tu, emperador, i que ens doni terres i viles per a governar.

L’home anà a demanar al peix, son protector, tot allò que la seva dona li ordenava” (p. 137).

En aquests darrers mots, explícits, Valeri Serra i Boldú posa que la muller és qui empunya les regnes de la casa i del dia rere dia i, ben mirat, el folklorista reflecteix una cultura matriarcal que no es decanta per l’ostentació, ni per lo babilònic, sinó per la senzillesa, com poguérem capir en una qüestió sobre el tema.

Tot seguit, la muller li demana que ella siga dea. Però el peix li diu:

“-Això no pot ser i no serà. Volent-vos igualar a Déu, la vostra supèrbia i ambició us ha fet tornar al que éreu. Torna-te’n a casa i, d’ençà d’aquest moment, resteu reduïts a la misèria” (p. 137).

Al capdavall de la rondalla, hi ha una moralitat (“qui tot ho vol, tot ho perd”, p. 138, una dita ben coneguda), la qual és manifesta en contarelles semblants a aquesta, bé mallorquines i de temps d’Antoni Ma. Alcover (1862-1932), bé, com ara, valencianes, arreplegades per Ximo Caturla (Alacant, 1951) i publicades en els anys huitanta del segle XX.

Finalment, després d’una lectura mentres escrivia aquestes paraules, no descarte que, en aquesta contalla, la figura de Déu hagués substituït una mena de Mare-balena o bé d’un històric déu masculí (però pagà i vernacle), com ha passat en més d’una rondalla tradicional autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).

Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:

“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.

Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).

En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.

Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.

Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).

En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:

“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.

Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.

 Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.

Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p.  124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.

A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.

Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:

“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.

El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:

-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).

Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).

Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.

En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).

En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.

-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.

En Peret continuà son camí” (p. 61).

Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:

“-Quin ofici tens?

-Sabater.

-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.

-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).

-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.

-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…

-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).

En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.

En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:

“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).

Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).

Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:

“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).

Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i reines que perdonen i receptives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).

Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:

“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.

Així va ser” (p. 45).

Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:

“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.

Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).

Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).

Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.

Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:

“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).

-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).

Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.

Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)

-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.

-La reina hauria de dir…

La reina, verament interessada, ella que diu:

-Jo els faria casar.

-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).

En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.

Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:

-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).

És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.

Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.

En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.

“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.

Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).

Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.

-Digueu!

-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.

Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.

Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).

Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:

“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?

-Sí, però han d’ésser totes tres.

-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?

-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.

-Doncs tu seràs la meva esposa.

-S’entén que no em faràs cap mal?

-Déu me’n reguard!” (p. 25).

Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.

Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.

Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.

Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.

Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.

(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:

“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.

Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.

(…) -He guanyat, oi?

-Sí.

-Què et sap greu?

-No.

Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).

Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.