Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que deixen empremta de cultura tradicional i d’educació matriarcals en els néts

General, , , , , , ,

Tres escrits en relació amb la dona catalanoparlant en la transmissió de la cultura tradicional i com a educadora dels néts.

Tot seguit, escriurem tres comentaris relatius a la dona en aquest paper. El primer, en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897), figura en l’entrada “Comentaris d’obra” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/comentaris-dobra), de la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana” i, amb paraules de Josep Massot i Muntaner, llegim que, “Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà ‘amb la llet’ l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: ‘En ma infantesa -escrivia Aguiló mateix al Romancer– els Reis de Nadal no regalaven als nens eix devessall de joguines estrangeres que ara els duen. Per entretenir-los, péixer-los i fer-los dormir, es tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles i cançons que mai s’acabava, ni es feia malbé. Els cants de bressolar, repetits per tot arreu, s’aprenien de cor més fàcilment que les oracions. Les mares i les àvies, les dides i les minyones de servei arribaven a encantar a llur voler la imaginació de la mainada, imitant o escarnint el poder d’aquelles mateixes fades quals meravelloses fetes recomptaven’. Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels ‘glossadors’, els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels ‘goigs’, dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa”.

Com podem veure, el paper que empiula amb la maternitat està molt reflectit i, més d’una vegada, lo transmés durant els primers deu anys pot ser decisiu en el futur de la persona.

El segon escrit és “La meva àvia materna era de Collsacabra… (Jaume Collell i Bancells)” (https://www.endrets.cat/ca/textos/la-meva-avia-materna-era-de-collsacabra/1774),  que posaren en la web “Endrets”. Jaume Collell i Bancells (1846-1932), qui, entre d’altres coses, fou amic de Jacint Verdaguer, escriptor, eclesiàstic i poeta, comenta “La meva àvia materna era de Collsacabra. (…) recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Es deia Rosa (…). De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, el seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot, a l’hivern, per la matança dels orelluts, i, ademés, sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga, ella no hi estava mai (…). Les primeres cançons i rondalles, d’ella, les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora, com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles, en sabia a centenars. Si, a mi, em recordassen totes, en podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia i contar-me moltes rondalles, havent resat el Déu m’encoman”.

Per tant, captem una dona de camp, a qui el fet de ser activa ajudaria a transmetre al nét bona part de lo que sabia i que tenia a veure amb la cultura tradicional. Igualment, la padrina també feia un paper maternal, àdhuc, per a facilitar el son del nen.

El tercer, titulat “La pinya de blat d’indi” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), de Joan Pons Pons  i publicat pel 2023 en la web “Menorca al dia”, és prou significatiu, per l’empremta matriarcalista que pot deixar una àvia en un nét (en aquest cas, a partir d’un fet en la infantesa), quant a les relacions interpersonals. Diu així: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir ni escriure ni tampoc parlar en castellà però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig, i vaig sortir al sol, on m’esperava l’aventura”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra en àvies i en nétes i pervivències matriarcals

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la transmissió intergeneracional i la mort

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Pàtria”, d’Antoni Bori i Fontestà (1862-1912).

Prosseguint amb poemes en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra,  hem trobat, com ara, u escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (qui, entre d’altres coses, fou mestre, pedagog i escriptor). Figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”. Diu així:

“LA PÀTRIA

 

Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava a la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 

Allà ens ha gronxat la mare,

de petits, en el bressol,

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 

 Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 

Allà, amb nostres alegries,

hem barrejat nostres plors

i, amb els primers parenostres,

nostres primeres cançons.

 

Allà, a la nostra família,

hem consagrat els records

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor”.

 

 

Com podem veure, en aquestes estrofes, el poeta trau el tema de l’educació en casa i en la família i la vincula amb els sentiments, amb el cor i amb l’estima pels altres familiars (els quals fan que u se senta acollit i en un ambient molt favorable a l’aprenentatge i a les relacions entre persones): la terra, el sentiment d’arrelament, el cor, la mare afavorint el bon son i el despertar del nin; els primers moments de la vida en què el xiquet aprén a pensar; alegries i plors; la terra on hom aprén, ja de petit, el Parenostre, cançons, belles tradicions que transmeten els avis, etc..

I tot, entre persones que, a banda, aplanen lo religiós de tipus matriarcalista (el paradís a l’amor, que no el culte a la mort acompanyada de sang i militarista o, per exemple, com a fruit de venjances, ni al sacrifici, ni al patiment) en una mena de santuari afectiu i sentimental.

Tot seguit, plasma el pas de la infantesa a la jovenesa i, posteriorment, a la independència econòmica (quan es fan hòmens, però no indica allò d’”hòmens de profit” perquè han fet el servici militar o perquè han tornat de la guerra), una emancipació que va unida al lligam a lo terrenal, a la Mare Pàtria (que no al Pare Estat, és a dir, a lo patriarcal):

“I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor”.

 

En acabant, Antoni Bori i Fontestà, en lloc de deixar arrere els pares, exposa com un retorn a ells. Aquest tret, sovint, esdevé en aplegar les persones a la plenitud de la vida (cap als quaranta anys) i amb bones relacions amb els parents. Així, no trau una lluita entre generacions, ni tampoc un rebuig, ni un menyspreu cap a les anteriors,… ni cap a la terra on nasqueren (i en què viuen); i afig detalls que formen part d’aquell indret: persones, campanars, la joia de viure, flors, el fossar. Per això, addueix 

“¡Com no havem, doncs, d’estimar-lo,

aquest bell trosset de món

si, en ell, hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració.

 

Tot alegra nostra vista

i tot parla a nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls,

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!”.

 

 

Finalment, passem a unes estrofes molt sucoses i en què copsem un tret matriarcalista important: el no rebuig a lo que té a veure amb la mort, ni a prendre-la amb neguit. Al meu coneixement, està en nexe amb el fet que els pobles matriarcals 1) no ho fan a les dues etapes més fosques del dia (la vesprada i la nit), ni 2) a la dona, qui sol anar acompanyada (bé d’un xiquet, bé d’una filla, bé d’una jove, bé d’una dona de la generació següent), detall que podem empiular amb quan l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 91), escriu sobre les defuncions. I, per descomptat, amb paraules de Bartomeu Mestre i Sureda relatives a “las saetas” i amb el fet que, en la nostra cultura, la gent és junt amb el difunt, però no es dedica a dramatitzar l’acte de morir com tampoc no exalta les victòries, ni trenca la tranquil·litat de la nit (com sí que promouen els pobles patriarcals):

“I aquell vell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós,

que, per sentir-lo i comprendre’l,

cal dir Pàtria amb la mà al cor”.

 

I, així, la idea de Pàtria no enllaça amb la militar, ni amb lo celestial, sinó amb lo terrenal i, òbviament, amb lo maternal (ací, simbolitzat per la mà en el cor, això és, per la sinceritat, ben allunyada de cultures patriarcals que promocionen la mentira i, igualment, els robatoris).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la llibertat matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre “Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

 

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

 

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

“En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

 

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

 

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)