Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, la mare, la velleta i l’agraïment

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Poemes 2000/2011”, es reflecteix, com ara, en el poema “Iaia Antonieta” (p. 51), amb una dedicatòria, en què connecta una dona major junt amb els qui celebren els noranta anys que ella fa i que, nogensmenys, són anys acompanyats d’una infantesa que encara li perdura (i, per això, l’escriptora trau el mot “nina”):

“Noranta anys, iaia Antonieta,

i ets com nina del destí.

Piula i vola, oreneta,

continua fent camí.

 

Afrontant el dia a dia,

ets model de senectut;

amb coratge i alegria,

a les penes has vençut.

 

I amb tan sols una poncella

que amb un Àngel s’ha casat,

pots gaudir oh meravella!

la llavor que has escampat.

 

Festegem al volt de taula,

bona gresca i afanys,

i unim tots nostra paraula:

pau i joia per molts anys!

 

PAU I JOIA PER MOLTS ANYS!”

 

Una altra dona a qui es tracta amb dolçor i que, no solament empara els fills, sinó que els fa de mare i de protectora de la llar, és Nostra Senyora de Montserrat, a qui l’autora de Monistrol de Calders dedica la composició “Dècimes a la Verge de Montserrat” (p. 54):

“Com joliua Poncellina,

presideixes la llar nostra

fent d’esguard del nostre sostre;

com esclat de flor divina

de bellesa tendra i fina,

ets un doll de meravella.

Montserrat, la teva estrella

i dolça Mare amorosa,

sempre humil i bondadosa”.

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho empiula la natura (la poncella) amb la casa, amb el paper de mareta (la tendror i i la finesa de la dona) junt amb l’estima pels seus fills, qui no la consideren soberga i, per això, la tenen com a Mare i com a presidenta de l’habitatge i, per damunt dels fills: els fa valença.

En la segona estrofa d’aquest poema, captem un vincle entre Nostra Senyora de Montserrat i el jardí de la llar, una part molt associada a la cultura matriarcalista catalana (junt amb la figura del jardiner) i al gust de l’autora per les plantes. No debades, el passatge es desenvolupa més bé en abril (coincidint amb la festivitat de la Moreneta):

“Oh imatge encisadora

que engalanes el jardí,

i amb el sol montserratí

cada dia lluu l’aurora

amb l’encís que m’enamora”.

 

 

Enllaçant amb el paper maternal, en el poema “Un ram de violes” (p. 58), també plasmat per l’escriptora, copsem un cant a la natura (ací, a les violes), una invitació als qui en prenen part (com ara, les papallones i els insectes), mentres que l’autora fa el ramell, el qual atansa a la Mare de Déu de Montserrat (qui, d’alguna manera, és tractada com una més de la casa, tot i que en fa de cap):

“I posar-lo dins un gerro

(…) i l’anhel a què m’aferro

servirà d’embelliment.

 

Davant la Montserratina

fent presència i reforç,

(…) pel consol dels nostres cors”.

 

Aquests darrers versos poden evocar-nos el tradicional oferiment que molts llauradors catalanoparlants fan als Sants de la Pedra, protectors: per exemple, lliurant-los una part de la collita (com és el cas de raïm primerenc, encara que la festa esdevinga en juliol).

Adduirem que, com ens han comentat, en moltes cases, solia haver-hi una imatge o bé una representació en ceràmica del sant (o bé de la santa o bé dels sants) a qui s’encomanava, a canvi de fer-los agraïments: es vivia de la terra. Per exemple, la Mare de Déu de l’Esperança estava en cals avis materns de ma mare, com em digué ma mare el 29 de gener del 2025.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Natura i la relació mare-filla

General, , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, i molt en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la natura, és “Monistrol entre boirina” (p. 44), el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Monistrol de Calders, la vila on viu l’autora, obri els ulls de bon matí i, a més,

“Els ocells enmig les plantes

ja refilen dolçament,

esvaint ombres gegantes

quan la nit es va fonent.

 

Anuncien que el nou dia

neix bonic i esplendorós,

captivant amb melodia

el matiner profitós.

 

Si amor dóna la terra,

si el dia es lleva amb pau,

qui gosa fer crit de guerra

sota els núvols del cel blau?”.

 

 

Una altra composició que concorda amb aquests versos és “On esteu, garses i ocells?” (p. 47), en què, a través d’unes qüestions que l’escriptora fa a la natura (tant a animalets com també als arbres i al bosc), copsem l’interés per tot això i, de pas, per lo tel·lúric.

Afegirem que, en les ratlles del poema “El rovelló” (p. 48), la poetessa enllaça amb la natura i amb la terra, ja que exposa trets que, àdhuc, tenen a veure amb la tradició catalana d’anar a collir rovellons, de què se sol fer propaganda, en començar la tardor:

“Passejant-me per la terra dels meus avis

i aixecant polseguera en el brossam,

entonant una cançó entre els meus llavis

busco i cerco rovellons sota el boscam”.

 

En acabant, explica què és un rovelló i addueix que,

“Si les pluges i el temps hi acompanya

al solell és darrerenc i més verdós,

absorbint tot el sentor de la muntanya

i el seu tast és de regust més generós”.

 

A mitjan llibre, Rosa Rovira Sancho torna a passejar-se per la terra, en aquest cas, a través de la composició “La mare natura” (p. 57), unes línies que connecten amb la cultura matriarcalista i amb la figura de la mare:

“Em passejo pel mig de verdes muntanyes

(…) Les branques sacsegen les fulles mig mortes

espolsen les restes que cauen al sòl,

enmig de les heures, matolls i ridortes

cobreixen el terra i en fan un bressol”.

 

A banda, sobre l’aire del bosc, plasma que

“s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,

s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

 

Un dia, un altre i un altre encara

és el que espero trobar al meu voltant

m’assec a terra i escolto la mare…

la mare natura que em mira constant”.

 

És a dir, que l’escriptora empiula la mare natura amb la vida i amb trets del terreny.

Finalment, direm que resulta interessant el lligam que ella estableix amb la mare (escoltant-la) i, igualment, en contacte amb la Mare Terra, qui també s’interessa per la filla (la poetessa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i empelt amb els Pobles matriarcals

General, , , ,

Un altre poema en què copsem el tema de lo maternal i del naixement és “Benvingut, Adam” (p. 46), en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho:

“Nostre cor avui s’enjoia

contemplant el xic nadó,

i unirem a tan gran joia

la dolcesa d’un petó.

 

Un petó en les galtetes

rosadetes per l’encant,

candidesa en les manetes,

boniquesa d’un infant.

 

Un infant porta alegria

resplendent com raig de sol,

i exquisida melodia

com el cant del rossinyol.

 

Rossinyol fent embranzida

i alegrant nostre camí,

has vingut a aquesta vida,

com un tast de cel diví.

 

Cel diví seràs pels avis,

iaia Rosa i Ramon,

i exclamem amb nostres llavis:

benvingut en aquest món!”.

 

 

Com podem veure, la joia que exposa la poetessa és dolça, de la mateixa manera que el símbol del nounat. A més, el mot “joia” com també “raig de sol” i “el cant del rossinyol” empiulen amb la primavera, estació associada a la infantesa. 

Igualment, el nen és ben rebut en la casa, entre la família i, a banda, en el món. Tocant al vocabulari, direm que abunda en melositat.

Altrament, en la composició “Fent el pessebre” (pp. 49-50), es reflecteix la maternitat i en un llenguatge semblant i que evoca les relacions amb els xiquets de pocs anys i, ben mirat, trau el sentiment de pertinença a la terra (com ara, trets de la contrada i la figura del caganer):

“Tot fent el pessebre

amb cor d’un infant

(…) Posem ovelletes

amb un pastoret;

al cim, les cabretes,

i a prop, un poblet.

 

El pou a la plaça,

el gall al racó,

un pont fet amb traça

i un bon pescador.

 

(…) Ens porta ventura

un noi caganer:

posem la figura

darrere un recer”.

 

 

Però encara ho captem més en la composició “Benvinguda, Abril” (p. 53), dedicada a un nounat:

“De l’amor neix una estrella

i ha baixat del firmament,

contemplant la meravella

de l’encís del naixement.

 

I la vida s’il·lumina

amb la llum del nou estel,

de bellesa tendra i fina

encisant com flor de mel”.

 

 

Per tant, de la mateixa manera que, en la cultura colla, el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, en el cristianisme, Jesús baixa del cel i naix en espai tel·lúric, ací ho fa un estel (el qual, com els raigs esmentats, simbolitzaria la part activa). I, així, es produeix un empelt entre les dues bandes de la persona i del Poble.

En acabant, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix que

“És la flor de primavera

la més maca del jardí;

quan esclata la primera

tot és goig, tot és festí.

 

Com roseta perlejada

que flaireja tot l’entorn,

tu seràs, nina estimada,

el perfum de cada jorn”.

 

O siga, que hi ha una relació entre els qui viuen en la terra i la nina que ha vingut al món. Cal dir que, en el llenguatge sexual, la flor simbolitza la vulva i que, fins i tot, en aquest passatge, estaria en nexe amb la mare que ha parit eixa roseta que és benvinguda.

Finalment, Rosa Rovira Sancho considera que la naixença representa

“Un afany per cada dia

que ens desperti el sentiment

d’abraçar-te amb alegria

i estimar-te constantment”

 

i, per consegüent, enllaça amb el fet que els acostats i els de la vila cal que protegesquen els infants, un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, el Montseny i l’empelt amb la mare

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):

“A tothora ets anhelada,

serralada del Montseny;

ets muntanya curullada,

del poeta ets admirada

sedejant d’amor i seny.

 

Matagalls, joliu turó

on amb força l’aire empeny,

cap al cel ets l’ascensor

entonant fina cançó

pel teu pare, oh bell Montseny!

 


Les Agudes emboirades,

damisel·les amb barret,

vianants d’altres contrades

les observen encisades

faci sol o faci fred”.

 

 

Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.

A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i durant tot l’any.

A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):

“Contemplant en les alçades

nuvolades dalt del cel,

es bressolen enllaçades,

somrients per les ventades

sustentant el meu anhel.

 

Quan el vent bufa de tarda

quan el sol ja s’ha finat,

si els boscos fan basarda

les carenes fan de guarda

pel sagal enamorat”

 

 

i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.

En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,

“A les valls reneix la vida,

l’aigua brolla flamejant,

flors boscanes fan florida,

bella serra ben vestida

de natura exuberant.

 

Dels poetes ets la musa

escampant lletres al vent,

reguitzell de ment confusa

entre raigs de llum difusa

inspirant el seu talent”.

 

 

O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.

Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:

“Ets, Montseny, oh bella serra,

esbrinant nostre destí,

ets al cor de nostra terra,

com arrel a tu s’aferra

el vianant i el pelegrí”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora de Montserrat i fills que besen la terra on viuen i que l’agraeixen

General, , , , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, però junt amb el tema de la maternitat i el de la dona que salva l’home, és “Vell pelegrí” (p. 30).

“A bon resguard de marinada

i de bracet del Llobregat,

s’uneix la terra amb l’estelada

a Monistrol de Montserrat.

 

Un gran gegant semblant el pare

tot resguardant el seu ramat;

bonica i bella hi ha una Mare

emparant tot el veïnat.

 

Un bell massís, roques estranyes

desafiant cap a l’espai,

tot ressonant entre muntanyes

el xiuxiueig del Virolai.

 

De bon matí reneix l’albada

entre rocams d’un mont serrat,

vell pelegrí va fent pujada

besant els peus de Montserrat”.

 

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya) fa de mare, desenvolupa l’arquetip del rei (fa de mitjancera entre el cel i la terra, la qual toca), empara tots (àdhuc, els més gegants i nòmades, fet que connecta amb la cultura matriarcalista, puix que la dona salva el pastor), no sols el veïnat més acostat, sinó, igualment, els qui se n’havien anat de l’indret de partida i ara hi tornen.

A banda, Rosa Rovira Sancho trau detalls de la terra: és garrida, diversificada, forta com les roques i en què es pot oir la música del Virolai (el poema que composà l’escriptor i folklorista català Jacint Verdaguer en el segle XIX, lletra que es canta a la Moreneta).

En la quarta estrofa, comenta que el romeu va camí amunt, cap a la Mare, a qui besarà els peus, al meu coneixement, més com a senyal d’agraïment (perquè ella el protegeix) que com a submissió, sobretot, tenint present que, com ens digué Pere Riutort el 20 d’agost del 2020, per telèfon, encara que no perduràs la tradició de besar la terra (com en altres Pobles), sí que romania la de besotejar el pa, com una projecció de fer-ho als ossos dels ancestres (detall que ell desconeixia). Així, li demanàrem

“-És costum besar la terra?

-Si no a Mallorca mateix, quan el pa cau a terra, s’agafa el pa i es besa. Antigament, sí.

Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’. La terra materna”.

De fet, en l’estrofa vinent, copsem eixe lligam i el present que el pelegrí farà a la Mare, en qui ell confia plenament, perquè l’alliberarà i, de pas, la figura femenina triomfa en la seua tasca de sopluig dels fills de la terra i dels qui se li atansen amb bon cor:

“Ell collirà una rosa blanca

carena amunt, i anar pujant,

per ofrenar-la amb ànsia franca

a la princesa triomfant.

 

Les seves penes li confia

amb frenesí i amor constant,

perquè li sigui sempre guia

com un estel il·luminant”.

 

 

Finalment, cal agregar que, en aquests versos, la dona no apareix com una representació de la llibertat, per exemple, guiant el poble, sinó com la saviesa maternal i femenina, ja que aquesta Nostra Senyora és obaga, bruna i, per consegüent, està en nexe amb l’estació de l’hivern, associada amb aquests trets i, ben mirat, amb el paganisme, en què abunden aquestes marededéus tel·lúriques.

Com a afegitó, direm que, el 24 de febrer del 2025, Daniel Gros ens envià un correu electrònic en què deia “La Mare de Déu de Montserrat, a Catalunya, és una presència que sempre es fa present des de qualsevol àrea d’interès a la societat!”. Agraïm aquests mots.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura com a mare, el jardí i realisme

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Borrons de primavera” (p. 23), en què abunda el vocabulari vegetal:

“Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat.

 

Borró de primavera, en l’oreig del vent,

quan et besa la cara i et fa estar content,

floreix la ginesta i també l’ametller,

esdevé primavera per l’arbre fruiter.

 

Borró de primavera, és un sol ixent,

il·lumina energies del meu pensament,

a l’ocell refilaire dins l’amagatall

amb força li escalfa el vestit de plomall.

 

Borró de primavera, en el camp de blat,

que ondeja i verdeja fins que és espigat,

esclata la vida per a sota un cel blau,

animals dormilegues ja surten del cau.

 

Borró de primavera en el meu jardí,

els roserars esclaten amb flors de setí,

violers i geranis, romanen florits

de flors perfumades ja n’estan ben vestits.

 

Borró de primavera, curulla de flors,

de fines fragàncies i de bells colors,

ens reanima les forces del sentiment,

i referma defenses de l’ésser vivent.

 

Borró de primavera, albada d’amor,

formidable natura i magnífic tresor,

joliu floridesa, jovencell i amical

lluïssor de rosada i frescor matinal.

 

Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat”.

 

 

Com podem veure, aquest poema és un cant a la vida, al naixement, a les plantes, a les flors com també als arbres. A més, en uns versos, Rosa Rovira Sancho comenta què té ella en el seu jardí i, fins i tot, en el cas que fos simbòlic i que no n’hi hagués cap en la casa on ella viu, empiula amb la tradició matriarcalista catalana: la figura del rei o del membre de la corona que en té u on, més d’una vegada, se’n va i, en més d’un cas, en nexe amb el tema eròtic i amb la trobada amb qui, en acabant, es casarà.

Afegirem que el jardí també connecta amb la vulva i que el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 21 de febrer del 2025, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies, Lluís, pel teu comentari…

Sí: tenim jardí i gaudeixo molt de la natura que m’envolta”. Unes paraules molt sucoses.

A banda, trau el forment, una planta que, en ocasions, es relaciona amb la primavera (quan és verd) i, més encara, amb la fi d’aquesta estació (quan s’inicia la sega, en juny, en el despuntar de la joventut de la vida).

Igualment, parla de fragàncies, de colors, de reviscolament dels sentiments i de la força física.

Ara bé, inclou dos trets que podríem considerar femenins, pel nexe amb l’aigua: la rosada i la frescor. I, més encara: la rosada, d’acord amb la definició que figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, significa “Humitat sobre el sòl o la vegetació” i “Mullena dels pèls del pubis a causa dels líquids sexuals”, o siga, aigua adherida als pèls esmentats.

Finalment, posarem que la poetessa gaudeix de la natura i, per consegüent, podríem parlar d’un lligam entre l’autora i la mare (qui representaria lo natural, els dons de la vida terrenal) i, altrament, de la Mare Terra. Principalment, tenint present que aquest poema no és idíl·lic, ni filosòfic, ni es demana què és la primavera: simplement, exposa detalls que es copsen durant aquesta temporada.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Pobles acollidors i bondat matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, l’autora escriu uns versos sobre Nadal, “Nit de Reis a Monistrol” (pp. 19-20), en què, a més, trau el tema de l’educació matriarcal i el de la innocència dels xiquets. En primer lloc, direm que, el fet d’haver captat que la composició anterior era sobre Nadal, però, més bé, semblant a moltes centrades en Betlem i que, en canvi, en aquests versos, empiula Betlem, Monistrol de Calders i la masia de Saladic (dins de la mateixa vila), féu que ens decantàssem per aquest tema:

“Mireu tots aquella estrella

mireu tots cap a l’orient,

una estrella prodigiosa,

encisa a tota la gent.

 

Van tres Reis amb ses corones,

van cercant a l’Infantó,

creuen valls, rius i muntanyes,

regalant bocins d’amor.

 

Enmig de verds paratges,

troben un petit poblet,

humil i amb menudesa,

com Betlem o Natzarè”.

 

La poetessa, encara que orienta la mirada cap a orient (cap a Betlem), ho fa de manera passatgera, puix que els elements geogràfics que posa són presents en Catalunya, però no en terres israelianes.

No debades, afig que

“A Saladic hi fan parada,

per reposar del llarg tragí,

els ofrenen bocins de coca,

delitant glopets de vi.

 

Pels cavalls un xic de palla,

bon servei els han donat!

emprenen de nou la marxa,

amb el cor ple de bondat”.

 

Per tant, habitants del mas agraeixen la bonesa dels visitants, els hi acullen i, igualment, els donen presents associats a menjars típics de la zona. Això, el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 20 de febrer del 2025, ens evocà que, un amic que visqué en Atacama, en contacte amb el Poble colla (matriarcalista), quan aplegava Nadal, en la representació de la festa, posaven detalls que tenien a veure amb la contrada: hi havia un lligam amb lo tel·lúric.

A banda, com en indrets rurals on hi ha animals que formen part de la casa o, per exemple, del mas, els cavalls no figuren com un animals d’esbarjo, sinó com si fos un familiar més que fa per la casa i, àdhuc, per la comunitat. Això explica que els donen palla.

Agregarem que els Mags

“Arriben a la plaça

tota plena de llumets,

i la màgia s’il·lumina

amb la llum dels fanalets.

 

Guiats fins a l’arcada

on hi ha el petit nadó,

s’agenollen al davant

adorant a l’Infantó”

 

 

i, així, abraçant la bonhomia dels nens (ací, simbòlicament, mitjançant la figura del Nen Jesús) i atorgant cada u part de lo millor que li pot presentar. I tot, de nit, un tret que enllaça amb la tradició matriarcalista.

Finalment, com en altres poemes seus, podríem dir que l’escriptora de Monistrol de Calders fa un agraïment a la infantesa i, més encara, una crida a l’afabilitat, a la benevolència i a la germanor (ja que, en aquest cas, s’uneixen els qui més saben amb els aprenents):

“Una nit plena de glòria,

alegria i il·lusió,

els infants amb sa innocència

fan brillar el seu resplendor.

 

Regals per la infantesa,

regals amb il·lusió,

nostre cor vol la innocència

per crear un món millor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, tolerància i germanor matriarcals

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira en què copsem el sentiment de pertinença a la terra és “Catalunya” (pp. 13-14), en l’obra “Poemes 2000/2011”:

“Catalunya és una terra

on hi ha petits i grans,

tots lligats fent una pinya

tots units i tots germans”.

 

Com podem veure, la composició comença amb el tema de l’empelt amb la terra i amb el de la germanor entre catalans de totes les edats.

En acabant, ho farà amb símbols agrícoles que connecten amb la tradició catalana (les vinyes i el forment) i aprofita detalls vinícoles (el color) per a lligar-los amb el tema de les races (el color de la pell) i, en la tercera estrofa, uneix la cultura catalana de la faena i de la relació mare i fills amb el bon fruit generat amb el conreu, ben lluny de la cultura mística, de l’ascetisme o del tocar la creu i esperar que el resultat vinga per si mateix:

“Catalunya és una vinya

tota plena de raïms,

siguin blancs o siguin negres

d’ells en surten tots els vins.

 

Catalunya és sembrada

amb la grana de bon blat,

per fer el pa de cada dia

amb suor, ens l’hem guanyat”.

 

Més avant, mitjançant el reviscolament de la vida, com a resultat de l’inici de la primavera (estació que simbolitza la infantesa), trau el tema de la tolerància i d’una mena d’arc de Sant Martí humà:

“Catalunya és primavera

és un camp tot ple de flors,

d’esveltesa matinera

amb ramells de tots colors”.

 

A banda, aquesta Catalunya que renaix, empiula amb l’eixida del sol:

“Catalunya és l’albada

de l’aurora matinal,

resplendeix a qui l’estima

a tothom per un igual”.

 

Aquests mots, en escriure’ls per primera vegada, el 17 de febrer del 2025, ens evocaren unes paraules que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en l’obra “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicada per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors, un dia que es trobaven junt amb uns jóvens aimares amb qui raonaven amb sinceritat, copsaren que “un d’ells exclamà apassionadament:

-Anihilaren les nostres nacions i intentaren esborrar la nostra cultura ideològica. Els nostres pares van caure en un estat tan humiliant, que arribaren a formar una massa inerta. Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (pp. 39-40).

A mitjan composició, la poetessa de Monistrol de Calders addueix trets que enllacen amb els Pobles matriarcalistes, mitjançant la idea de lligam, esperit en nexe amb la dolçor, entesa com una tolerància que basteix ponts entre persones, a diferència de la cultura de la guerra i agressiva pròpia de lo patriarcal:

“Catalunya és melodia

dolces notes el seu nom,

compartint amb harmonia

amb races de tot el món”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)