Articles en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.
Un escrit que hem triat per a aquest punt és “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)” (https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1), exposat per Pilar Garriga i Anguera en la web “Cornudellaweb/ PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017” . Així, primerament, com a resum, comenta que “Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”.
A més, l’autora diu que sa àvia Guadalupe (nascuda en 1900) era una dona moderna, avançada per a la seva època i que volia aprendre més sobre la seua afició: cosir.
Més avant, la padrina, en casar-se, posà una condició al marit: haurien d’anar a viure en Barcelona. Però, abans, “Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que, de seguida, va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe”, dos detalls que, més d’una vegada, ens han escrit en relació amb dones nascudes abans de 1920.
Després, veiem que l’home és una persona a qui tira més la terra, més en línia amb el matriarcalisme, com ho capim en alguns adjectius que li posa l’escriptora: “El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès”. Cal dir que això també figura en molts poemes de persones amb un fort sentiment de pertinença a la terra i que se senten fills de la terra: la tranquil·litat (empiula amb la paciència del llaurador i amb l’obertura de qui fa de cap de colla i escolta punts de vista diferents i tot), el lligam amb lo natural i l’austeritat (un tret que trau Bartomeu Mestre en alguns articles seus).
De fet, en acabant, copsem que “El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona”, o siga, per indrets plens de passatges de la natura i del camp.
Ben mirat, “El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble”.
Nogensmenys, ell portarà la seua vila en el cor, l’evocarà, fins al punt que, “Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i amb la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona”, això és, tornen a la vila d’on havien eixit i amb què s’identificava el padrí.
Un altre detall, en què podem veure el sentiment en el marit, és quan llegim que “El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills”. En eixe seny, encara recorde com un oncle meu (1935), molt vinculat amb el camp de quan tenia dotze anys fins a setanta-cinc o un poc més, a banda de ser constructor, molts dies passava pel camp i per parcel·les agrícoles que ell portava i coneixia prou sobre la part rural de l’Horta de València i, més encara, sobre lo agrícola.
Altrament, Pilar Garriga i Anguera indica que “El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa”.
Per consegüent, com en més d’un cas (el de mon oncle n’és un altre), l’home és més en connexió amb lo tel·lúric i amb lo vernacle, mentres que la dona, per contra (com en altres exemples i, àdhuc, en rondalles), empiula més amb la tasca comercial i amb la ciutat.
Així, quant als avis paterns de ma mare, ma mare (1943) em deia que el pare de sa àvia Consuelo era jutge (i podem pensar que aniria a la ciutat de València); en canvi, quan ens parlava sobre aquests padrins i ens comentava sobre qui se n’anava a la ciutat del Túria a vendre productes que aquest avantpassat preparava (fesols),… ho feia en nexe amb l’esmentada àvia (nascuda en 1878), no amb el marit (l’avi Miquelet, nat en 1874).
Per a rematar l’article, l’autora afig que “El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
