Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra

General, , , ,

Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):

“Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,

curulls de justícia, seny, coratge, veritat,

que s’albirin senderons, amb benaurança,

viaranys sublims, florejats de llibertat”.

 

Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).

A banda, l’escriptor de Gurb diu

“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,

que no trontolli, la fe ni l’esperança,

que refloreixin, constantment calius sincers,

embolcallats suaument amb delectança.

 

Per arribar al final seriós, del darrer camí,

amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,

albirar el gloriós, immaculat destí,

magnificència de pau, esplendorosa”.

 

Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.

Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:

“Margarida, enginy i traça,

vostre somriure, és constant,

sincer espill de la plaça,

admirada, versemblant”.

 

Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).

També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:

“Faci fred, faci calor,

es remoguin les ventades,

sou el nèctar de la flor,

joliu ressò, gentils mirades.

 

Amb anhel de joventut,

serenor, sense fatigues,

seny, amor, amb pulcritud,

pomell de flors, sempre ungides”.

 

 

Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:

“Sou digna i formal madrona,

embolcallada de tendror,

viva arrel de nostra Osona,

ferma imatge, amb resplendor.

 

I en l’ahir, avui i sempre,

us volem felicitar,

encimbellant el vostre exemple,

i l’immens cor, per estimar!”.   

 

Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web “Malandia”, Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: “Hola, Lluís, bona tarda,

T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.

Una abraçada.

País i Poesia!!!!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: “L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Celebracions d’homenatge a vells, en centres socials, amb poesia popular

General, , , , , , , ,

En línia amb aquests versos de Ramon Tanyà i Lleonart, associats a Josep Roviró i Pujol (quan féu els noranta anys), en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, hi ha una composició (“Jovens de setanta i pico de anys”, pp. 366-369), la qual aquest folklorista llegí en un centre social del poble, amb motiu d’un homenatge als vells. En la segona part (i ací adaptem el text i algunes paraules), diu així:

“I ara, amadíssims germans,

prou de rises i clamors:

per a estos nobles ancians,

carregats d’anys i suors…,

per a estos hòmens honrats,

nobles per treballadors,

castissos i bons cristians…,

un aplauso estrepitós”.

 

 

Com podem veure, u dels punts que s’aproven és el cor net. Després, Cipriano Ibáñez Chisvert passa a la varietat i a la bona convivència entre els grans i convida a tractar-los bé, amb simpatia i, fins i tot, a l’agraïment pel seu paper en la vida:

“D’unes roses com la sang,

clavells, gesmil, ababols,

semprevives, lliris blancs…,

formeu un ram ben hermós.

 

Poseu-lo amb molt de carinyo,

en les mans d’estos majors,

lleveu-li totes les punxes,

que no es llastimen lo cor…,

ni les mans santificades

en virtuts, treballs, suors…

que, en la tasca d’esta vida,

els donà Nostre Senyor”.

 

En acabant, el poeta passa a l’educació i a lo que considera que es pot aprendre dels ancians:

“Imiteu els seus exemples,

els xiquets i jóvens, tots,

i, aixina, serà este Poble,

com lo Campanar, gloriós;

que el feren estos agüelos

en sillars d’aquell rincó

del Badall, i altres canteros,

i és l’enveja del contorn”.

 

Quant al vocabulari, direm que hi ha castellanismes, com ara, “carinyo” (afecte), “rises” (riures, rialles), “aplausos” (aplaudiments), “abuelos” (avis, padrins), “sillars” (carreus), “rincó” (racó),  “canteros” (pedreres) i, més avant, “firmes” (ferms) i “ratet” (estona).

També es reflecteix la força dels vellets, la germanor i el sentiment de pertinença a la terra (simbolitzat, com en altres poemes del llibre, pel campanar) junt amb el de les aliances entre ells:

“Serem firmes, com les roques,

en la fe i en l’amor;

i, com sillars ben travats,

serà nostra germanor,

com lo nostre Campanar,

que, esvelt,… artístic,… airós…,

travant tots los seus sillars,

és símbol de santa unió”.

 

A continuació, addueix que molts del poble, Massarrojos, en senyal de gratitud, tornen part de la flairor que els majors donaren en el seu moment a generacions (i a persones) més jóvens:

“Els perfums d’aquelles roses

i, d’aquell ram, sa flairor…,

rebeu-ho tot, tot, vosaltres,

en prova d’admiració”.

 

En el text original, posa “vosaltres”. 

Igualment, el lector del poema als jóvens de més de setanta anys i remitjó, els diu

“I, encara que, cap a terra,

se dobla ja el vostre cos,

la joventut està en l’ànima

que viu en Nostre Senyor,

Ell vos espera i empara

i, amb son mirar bondadós,…

sols vos diu esta paraula:

‘Vullc coronar-vos d’amor’”.

 

Finalment, el capellà de Massarrojos trau Déu (amb un paper semblant al de la mare que acull els fills que tornen a ella), qui comenta als grans:

“¡Un ratet de Creu vos queda;

molt prompte, no hi haurà més plors,

gojareu l’eterna festa

reclinats sobre el meu cor!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon 9 d’Octubre a tots,

festivitat de la creació del Regne de València i Dia del País Valencià
com també festivitat de Sant Dionís (o Sant Donís), patró dionisíac (i, per tant, matriarcalista) dels enamorats valencians.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, actitud receptiva i molt oberta i la llengua vernacla

General, , , , ,

Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, caramelles, la sardana i bona avinença

General, , , , ,

Prosseguint amb el mateix tema, en el poema “Caramelles” (pp. 132-133), en nexe amb la música, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que,

“En el camp, que el fruit madura,

l’alegre Pasqua, ja ha arribat,

on està la investidura,

de l’abril, endiumenjat”.

 

 

En aquestes línies, fa referència a l’estació (la primavera) i a les festes de Pasqua (molt sovint, en abril, començant Diumenge de Pasqua). Això empiula amb els versos següents i, a banda, trau la cerca de pasqüera (les noies de què parla l’escriptor):

“Per molt espesses boscúries,

els ocellets, van refilant,

(…) festejant, joguinejant.

 

Veure en aquestes festes,

entre jardins, plantes i flors,

pels balcons i les finestres,

noies, que roben els cors”.

 

“Per això, els caramellaires,

(…) saluden els seus amors.

 

Noietes formoses, mireu i escolteu,

correu, veniu totes, les mans allargueu,

feu la sardaneta, que ara sentireu”.

 

Aquestes paraules ens evoquen quan, en el mes de maig, molts xics jóvens solien anar a  cantar a fadrines, tret que captem en diverses rondalles tradicionals en llengua catalana i en comentaris que ens han fet:

“Molt cordials festes, us diem cantant,

guarniu les finestres, de flors i encant,

amb joia sincera, amor dolcejant,

cantem a tothora…

i… fins d’aquí, un altre any!”.

 

Una altra composició de la mateixa corda, sobre música i també en l’obra “Consells, glosses i records”, del poeta de Gurb, és “Himne a la sardana” (p. 138):

“No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre peu,

amb la dansa per bandera,

marxarem per tot arreu”.

 

Per consegüent, amb aquests versos, promou que aquesta dansa tradicional es transmeta a persones de molts llocs i que, igualment, s’adopte com u dels símbols de Catalunya.

En acabant, addueix que, en aquest ball,

“Cadascú amb la seva passa,

però ben units de les mans,

que la dansa, a tots abraça,

i ens ensenya, a ser germans.

 

No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre pas,

conquerim la terra entera,

amb el ritme i el compàs”.

 

I, així, copsem l’obertura al proïsme, la germanor i que, quan parla de terra sencera, no es refereix a la Mare Terra, sinó a Catalunya i, a més, amb les comarques interiors, ja que, tot seguit, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que

“Prop del mar, que no ens allunya,

hem trobat, l’amor pregon,

i som, des de Catalunya,

ciutadans de tot el món”.

 

Afegirem que, d’acord amb els temes que sol traure l’escriptor i, per exemple, amb el de la maternitat, aquestes estrofes podrien tenir relació amb el fet que hi ha persones de molts llocs i amb bona avinença.

Per això, finalment, llegim que,

“Vent del cor, balla, ben lliure,

alè d’amor, dansa amb honor,

vent de l’art, bufa amb conviures,

per orientar, la barca, al port”.  

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

General, , , ,

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

General, , , , , ,

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el sentiment de pertinença a la terra i persones de bon cor

General, , , ,

Una altra composició de Ramon Tanyà i Lleonart en què copsem la maternitat, en aquesta obra, és “El naixement de Jesús”. Diu així:

“Avui ha ben nascut un fervorós infant,

i hem sentit el so, del seu primerenc plor,

belles manetes blanques, suaus, d’etern encant,

ens han omplert de joia i pulcra emoció.

 

Li hem anat vestint, l’angelical nuesa,

i ha aparegut més bell, més rosadet,

l’hem acariciat, amb jovial tendresa,

i l’hem aconhortat, amb el somriure net.

 

És tot ell un miracle, aquest pur Naixement,

és la gran Nit llunyana, que fa endolcir els cors,

és la vibrant fe humana, que anima dolçament,

flairosa flama encesa, ben curulla d’amors” (p. 12).

 

Com podem veure, l’escriptor posa noms i adjectius que enllacen amb la figura maternal i, a banda, com moltes mares fan amb els seus fills i, si ja són àvies, amb els néts, a partir del naixement (els plors a què fa esment) fins al fet que moltes persones s’acosten al nen, és a dir, a la part de la innocència, del bon cor, de la fe en el demà.

En el poema següent, “Nadal i Montserrat”, també en el llibre “Consells, glosses i records”, l’autor connecta lo matern (simbolitzat per Nadal) amb el sentiment de pertinença a la terra, quan diu

“Retorna el Nadal, gran Festa anyal,

és el Nadal, que ens recorda el naixement,

en què la Verge bruna, és el Fanal,

i dels catalans, l’etern present” (p. 13).

 

Aquests versos, el 20 de setembre del 2024 m’evocaren un comentari que em féu un amic que residí cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla. Quan hi aplegava Nadal i preparaven el pessebre, els parroquians tenien per costum posar detalls que tinguessen a veure amb la terra on vivien, per a què els resultàs més pròxim. De manera semblant, Ramon Tanyà i Lleonart empiula Nadal amb Nostra Senyora de Montserrat i, a més, aprofita el color que podria recordar l’abundància de foscor al capdavall de l’any: el negre.

De fet, unes pàgines després, en el poema “L’Estel de Nadal i les campanes”, l’escriptor de Gurb (comarca d’Osona), trau un tema associat a la infantesa, si més no, en lo simbòlic, i, igualment, amb aquesta festa: la bonesa. Així, plasma

“Amb sinceres complaences,

al bell i tendre, cor d’infant (…).

Seny i Pau, nacions i pobles,

fora ànsies, pel poder,

que prosperin, accions nobles,

(…) i vetllar l’Estel, d’aquesta Nit!” (p. 17).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)