Tot seguit, en el punt “Les dos Llometes” (pp. 244-245), el capellà de Massarrojos posa uns versos sobre dues llomes amb bona panoràmica de la natura (pins centenaris, garroferes…), com a mirador, com a indret d’esplai, de tranquil·litat, de pau i situat a punt del dinamisme del camp valencià i de la ciutat de València. Igualment, plasma una simpatia pel naturalisme i, per consegüent, el sentiment de pertinença a la terra. Amb lleugers retocs, diu així:
“LES DOS LLOMETES
(Massarrojos) Popular
Dedicada a D. Domingo Doménech Ibáñez, pvre. (1947)
En el per amunt del Poble,
quasi no aplegen a ser,
per sa altura, ni llometes,
lo que Llometes diem.
D’allí dalt, se veu tot l’horta,
tota eixa Vega esplendent
com una verda esmeralda[1]
que, entorn València, s’estén”.
Aquests versos podrien enllaçar amb la concepció de la natura en les cultures matriarcalistes, pel paper de l’extensió d’aquesta terra baixa (l’horta) i per la identificació amb una maragda (és a dir, amb un metall preciós).
En acabant, tracta sobre el paper confortant que fan alguns arbres de la zona, tradicionals en el secà valencià, com ara, les garroferes:
“En l’estiu, les garroferes
donen allí sombra[2] arreu;
bé ho sap açò don Domingo;
baix ses rames, allí pren
les siestes[3], sens més abrigo
ni capçal que un cudolet;
i, en defensa dels insectes,
en la cara, un mocadoret”.
En aplegar l’hivern, els arbres i la terra tornen a fer un paper important, àdhuc, per a reviscolar l’ànima:
“Ben arrecerats dels aires
i, de l’hivern, les fredors,
les Llometes tenen puestos[4]
que ens ressusciten a un mort”.
No debades, per mitjà de les herbes medicinals, fan paper als habitants de la contornada, per exemple, als qui estan alifacats (clot-i-piu; en altres fonts, “cloc-i-piu”):
“D’açò, el Pare Cipriano
podia donar raó,
com dels perfums dels tomellos
i del romer sa flairor.
Creix el té, herba d’olives,
palito d’or i romer,
setge, olivarda, espígol,
saullâ i timonet;
per això, en Massarrojos,
quan u està ‘clot i piu’,
se’n puja a les dos Llometes
i, al davallar, ja està viu”.
També captem ocells que passen per eixos indrets i que hi donen vida:
“Allí els pardalets no es cansen
de refilar junt al niu.
Els verderols, caderneres,
gafarrons i tot estius,
paixarells[5] i cogullades,
gavatxets i tortolins
fan el concert més alegre,
més bonic i tan festiu…
que el sentir-lo és una glòria,
tant en l’hivern com l’estiu
i em sembla, dins la memòria,
un fantàstic paradís.
Pels pins de les Llometes,
pel cel i per la llum,
pel sol i per les vistes,
per les herbes i perfums…,
pels pardalets que canten
de la rama al caramull,
pels dolents que allí ens troben
i recobren la salut…,
val la pena que jo cante,
amb sentir de gratitud,
a les Llometes del Poble,
del poble que jo he naixcut”.
Finalment, el poeta addueix una dedicatòria a l’amic per a qui ha plasmat la composició i, de pas, podem pensar que aprofita el malnom (Conill, “els Conills”) i que l’afig pròxim al paper maternal de la dona: les conilles preparen la casa (el cau) per als fills (els conills). Diu així:
“I perquè, en les Dos Llometes,
n’hi han escarvats[6] de conills,
pels caus que, entre les penyes,
fan les conilles p’als fills,
per això avui[7] vos ofrene,
don Domingo, mon amic,
estos versos, que els dedique,
a tu i a tots els Conills” .
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Castellanisme en lloc de “maragda”.
[2] Castellanisme en lloc de la forma “ombra”.
[3] Castellanisme que es pot substituir pel mot genuí “sesta”.
[4] En llengua catalana, “llocs”.
[5] El DCVB envia a “passerell” i, en aquesta segona entrada, indica que “paixarell” és una forma antiga d’escriure aquest mot, relatiu a un ocell.
[6] Amb la paraula “escarvats” (procedent del verb castellà “escarvar”) fa referència a “furgues” que han fet els conills.
[7] En l’original, “vui”.
assemblea-pagesa-6f (1)
