Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Dones estimades pel poble, que emparen els fills de la terra i les ciutats

General, , , , , ,

Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:

“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.

En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que

“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.

El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.

En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.

Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Mares que donen, estimades, que aporten força i la llengua materna

General, , , , ,

El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:

“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.

La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.

En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.

Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “terra pàtria”, o siga, femení)

“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.

Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra

“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.

Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).

En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):

“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.

Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):

“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.

Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.

Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.

Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones encisadores, que abracen la sexualitat matriarcal, amb conhort i molt obertes

General, , , ,

Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…
–
Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.

Dones que despunten, molt acollides, encisadores i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA

Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;

i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;

dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,

com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.

Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).

A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU

Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.

Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.

Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.

I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.

Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.

En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA

Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.

La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.

Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.

En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones, mares que alleten, llauradors i fills de la terra

General, , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.

Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.

Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).

Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (https://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra

Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.

Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.

Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.

Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.

En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).

Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).

Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.

Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Llavors matriarcals que donen el seu fruit en terra catalana, llaurada i esperançada

General, , ,

A continuació, plasmem poemes en què es reflecteix la literatura matriarcalista i que trobàrem el 10 de desembre del 2023 en la web “CETR”, sota el títol “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)” (https://cetr.net/com_la_terra_llaurada_poemes_de_joan), els quals es publicaren amb motiu del centenari del seu naixement:
“Cap força de l’altura no m’emporta

No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!

Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor”.

En aquests versos, en què, clarament, es plasma l’inici de l’hivern (no sols perquè, simbòlicament, és quan es colguen les llavors en la terra, en desembre, sinó perquè apareix la caiguda del sol i, a més, la quietud), copsem uns quants trets matriarcalistes importants i ben definits. Per  exemple, el poeta no s’identifica amb el vent, ni amb la flama (això és, amb el foc), els dos elements en nexe amb lo patriarcal. En canvi, el lector pot captar que sí que ho fa amb la terra, fins i tot, amb la terra on ha nascut: en no ser Joan Vinyoli una persona que aspira a lo eteri (ho faria en va), els seus peus toquen la seua terra, estimada.

Igualment, és una terra ja llaurada, no cal que ell la treballe per al demà (com ho faria en la primavera d’hivern, com indica el refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”). Aquest fem, com ara, cal associar-lo amb l’educació matriarcal i amb el desenvolupament de la plenitud que, en acabant, li permet ser mestre (o, com ara, educador o assessor d’altres persones, normalment, de la generació posterior a la seua o, per exemple, d’infants i de jóvens).

Tot seguit, l’escriptor comenta que
“Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta”.

Adduirem que, encara que la sement és xicoteta i té a veure amb el mes de desembre (recordem les festes de Nadal, del pas del dia més fosc cap a una festa que es celebra un poc després de l’esmentat dia i que pot recordar els primers dies posteriors al part), Joan Vinyoli conserva l’esperança (eixa llumeneta). A més, vincula l’estel amb l’eixida del sol (moment del dia que, en lo simbòlic, empiula amb la primavera, amb la infantesa) i amb eixe traure els brots (brostar).

A banda, com m’escrigué per carta, en el 2006, una assistent social, el simple fet d’haver aconseguit que alguna persona trobe eixa llum que li dona sentit a la vida, a lo que u ha fet pels altres (en el poema, seria a cura de Joan Vinyoli), fa que estiga content de la seua tasca en la vida: hauria pagat la pena viure-la, perquè hauria donat els seus fruits.

Finalment, això explica que el cor estiga joiós, perquè no tot ha sigut nit, ni foscor i, a més, ell ha continuat amb els peus tocant terra, la terra on viu i en què desenvolupa la seua creativitat (ací, literària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Catalans que defenen la terra, les tradicions, la natura, les rondalles i les dones

General, ,

Prosseguint amb els versos del poema “La masia”, l’escriptor recorda la Guerra del Francés i la Numància que no volia lliurar-se als romans que conquerien la futura Hispania romana i, per això, desperta (deixondeix i a un nivell semblant que ell convida a emular):
“Llavors me recorden los fets d’aquella guerra;
s’aixeca entre fumera l’incendi resplendent
i, des de les valls fondes als cingles de la serra,
quan passen los francesos, va deixondint la terra
                       lo toc de sometent.

I, mentres tots s’adormen al cap de poca estona,
de llarga treballada, rendits al pes feixuc,
jo, lo llorer, flairejo de la immortal corona
que volta les antigues muralles de Girona
                      i els penyalars del Bruc.

Més, ah! -me dic a soles- ¿on és nostra nissaga?
¿on són avui los èmuls del fet dels numantins?
¿així, entre nosaltres, lo foc antic s’apaga?
Ah, no; la blanca cendra de nostra llar l’amaga.
                     ¡La pàtria és aquí dins!” (p. 84).

Ara bé, el poeta no acceptaria un son perllongat i que permetés que la terra no tingués vida i, de la mateixa manera que, per exemple, en els balls de bastons i en el ball dels totxets, la fusta toca la terra, immediatament, ho fa en els versos següents:
“Aquí, sota aquest sostre fumat de la masia,
on hi fan niu encara les tradicions pairals,
i, ¡ai!, ¡si, a endogalar-nos, un estranger venia,
que el braç que ara treballa lo ferro aixecaria
                         per rompre los dogals!

¡No és morta Catalunya! Mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes i pinars;
sos càntics i llegendes ressonen en ma lira,
i crema, dins mon ésser, encara, una guspira
                      de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noiet tendre,
tot escoltant rondalles de jais i de pastors,
per animar mos càntics d’aquí, la vaig prendre.
Que no s’apagui, doncs, i fes que puga encendre,
                       amb ella, els altres cors.

De quan te desenteula la forta tramuntana,
lo crit salvatge donem per dir a tots: – ¡Mireu,
aquí, el seu tronc arrela la Pàtria catalana;
aquí, l’Amor cull roses; aquí, la Fe cristiana
                       estén l’ombra de Déu!” (pp. 84-85).

Altra vegada, el poeta recorda els avis, la infantesa, les rondalles, les persones que vivien i, a més, defén la terra i lo que hi va adjunt, simbolitzat per la música, per les arrels de la Pàtria catalana, per les dones (ací, collint flors) i pel cristianisme. Llevat del cristianisme (en aquest cas, sota influència matriarcalista), captem molts trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

Dones que porten frescor, ben acollides per hòmens de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre passatge temàtic del poema “La masia”, publicat en la web “Patrimoni Literari” sota el títol “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla”, és quan tracta sobre la velleta i sobre la jove, és a dir, sobre la dona. Això sí, sense deixar fora la vida en família i un esperit comunitari afavorit per la sinceritat al llarg del temps:
“Encara em sembla veure la testa tremolosa
de la pobra velleta, sentada al seu racó,
quan totes les vetllades, contant-nos qualque cosa,
filava lli blanquíssim. Avui veig la filosa…;
                   mes la velleta, no.

A la claror rogenca del foc que guspireja,
la vida de família, llavors, me somriu,
i veig noiets que dormen, un cap que ja blanqueja
i honrades fesomies que no ennegrí l’enveja,
                      sinó el sol de l’estiu.

Al peu del pilar rònec, que, d’ombra, s’arrebossa,
fa mitja una donzella que res no gosa a dir
i baixa els ulls a terra, mirant cremar la brossa.
Avui ja no li penja la llarga trena rossa;
                    avui ja és per collir.

Matí de cada festa, quan va a missa primera,
ja sé que es torna roja, puix té molts miradors,
ja sé que sa finestra fa olor de primavera,
perquè sempre que l’obre, llevant-se matinera,
                       hi troba un pom de flors” (p. 83).

Com podem veure, el poeta, en un primer moment, exposa la jove com una dona reservada, la qual, des de bon matí, s’obri esperançada als altres i a la realitat, simbolitzats en la finestra i en el pom de flors.

A més, interessat per la jove (i, de pas, per la dona), l’escriptor la vincula amb la garridesa i amb el bon cor:
“En lo carmí puríssim que li tenyeix la cara,
llegesc tot un poema d’amor i castedat.
¡Ditxós lo cor de l’home que el tàlem li prepara,
perquè, sent molt hermosa, és més hermós encara
                          son cor immaculat!

Veient les seves galtes ja mig avergonyides,
aixeco els ulls enlaire, com d’ella, fent descuit,
i veig bigues cremades i pedres ennegrides
on va quedar escrita per flames atrevides
                   la guerra de l’any vuit” (p. 84).

Per consegüent, en aquests passatges, la dona no és menyspreada per qui, com a alternativa, lleva els ulls i no li fa pressió. És aleshores, quan, com si fos de manera simbòlica, l’home els alça cap al cel, on podem pensar que han pujat els morts que lluitaren amb atreviment en 1808 durant la Guerra del Francés i que defengueren la terra. Adduirem que aquestes bigues són fosques i que, per tant, empiulen amb el matriarcalisme, ja que, més d’una vegada, la terra és de color marró fosc, pròxim al negre.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

“La masia”, el sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Tot seguit, exposarem un poema extens, en línia amb el moviment de la Renaixença (del segle XIX) i que trobàrem el 7 de desembre del 2023: “La masia”. En la web “Patrimoni Literari”, apareixia com “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2208-obraarxiu-la-masia-nbsp.pdf). Diu així:
“LA MASIA

A mon car amic, lo jove artista En Francisco Amigó i Pla.
                                                                      Pàtria, Fides, Amor.

Allà la veig! De feixes i boscos, rodejada,
amb sos pallers que daura del sol ponent la llum.
Ja veig ses parets blanques, sa rústega teulada,
sa negra xemeneia que, de la llar sagrada
                        al cel, aixeca el fum.

Després de llarga absència, després de trista espera,
¡que bell és descobrir-la sobre el nadiu terreny!
¡Conèixer la porxada, les establies, l’era,
i veure, entre boires, alçar-se, al seu darrere,
                      les cimes del Montseny!!

Masia dels meus avis, la bella recordança
dels temps de la infantesa, me porta a ton recés;
de les ciutats i viles, ma joventut se’n cansa.
¡Enyor eixa teulada! ¡Que trista és l’enyorança,
                       Déu meu, que trista que és!

Mes, ah! Ja se m’arrima fressosa la mainada,
la fosca veu de l’avi, quan entro, ja conec,
i, d’entre les panotxes i brossa de l’entrada,
a entrebancar-me, surten los polls d’una llocada,
                         que piquen lo gra sec” (p. 81).

Com podem veure, inicialment, apareix el tema de la pàtria, de la fe i de l’amor. En aquest cas, és un amor a la terra, per ser-hi i per romandre-hi, per tocar els peus en terra, per residir en la terra dels seus avantpassats i descobrir-la, explorar el terreny nadiu.
I, per a això, recorre als seus padrins, a la infantesa. A més, una possible enyorança (la qual el portaria a la tristor) es veu compensada, immediatament, en sentir els primers senyals de vida: la mainada i la veu de l’avi (la qual encara reconeix). O siga, que el poeta manté el record de les seues arrels (la generació dels avis) i el món pròxim al mas (les panolles, els pollets, la llocada,…). Podríem dir que és una mena de retorn a la mare, a lo maternal.

Tot seguit, l’escriptor entra en la casa i parla sobre trets en nexe amb les tradicions, amb la família i amb el sentiment de pertinença a la terra (ací, a Catalunya):
“¡Ja soc a dins! ¡Benhages, maisó, de records, plena,
marcada per la petja de cent generacions,
on les virtuts arrelen, on riu la pau serena
i, fins als llunyans segles, s’allarga la cadena
                      de nostres tradicions!

Al respirar ta flaire senzilla i muntanyana
dels teus honrats pagesos, a l’apretar les mans,
mon cor, que es mustigava, ¡com va prenent ufana!
¡Ja veig a Catalunya! ¡Ja tinc sang catalana!
                       ¡Ja soc lo que era abans!” (p. 82).

Quant a “maisó”, vol dir “casa”, i, tocant la paraula “apretar”, una forma genuïna seria “estrènyer”.

Els versos següents enllacen amb la fe i, a banda, amb la idea que continua la baula (ací, plasmada en la figura de l’hereu).  Aquest hereu no trenca amb la tradició, simbolitzada per la barretina, per l’aixada (aïna vinculada amb la faena del camp) i per la indumentària:

“Senyal de fe senzilla que l’esperit conforta,
la creu de palma seca, l’estampa de paper,
encara veig plantades darrere de la porta
i, fora la finestra, penjar la branca morta
                       de beneït llorer.

Atret, ja, pel dolcíssim repòs de la vesprada,
de les veïnes feixes, arriba el bon hereu,
la roja barretina, damunt del front, girada;
la manta, a les espatlles; al coll, la dura aixada;
                          i l’espardenya, al peu” (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Erudits al servici de la terra, que estimen la terra i en pro del matriarcalisme

General, , , ,

Continuant amb les paraules de Francesc Badenes Dalmau en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, podem llegir que es tracta d’una obra “en la qual es veu de tot un poc, arreplegat en Altea” (XIII) i portada a bon port per l’autor “d’este recull de coses populars, que és un enamorat de la terra valenciana, a la qual ja li ha prestat servicis valuosíssims” (XIII-XIV), “sempre parant esment a tot lo que parle d’art i d’història de la terreta, res li estranyarà que consagre ses activitats i sos talents a fer obra d’entomòleg, arreplegant en la vila i en la masia aquelles flors modestes de l’enteniment; els costums antics i els moderns, els quals donen caràcter a una regió o a una localitat; la tradició i la llegenda, vulgar o enlairada; (…) la camperola cançó, l’acudit[1], alegre o sentimental, i la descripció pintoresca” (XIV). Com a aclariment, un entomòleg és un estudiós d’insectes. 

Un poc després, inclou unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme del moment i el de Francesc Martínez i Martínez: “en lloc d’elevar l’esment al cel claríssim, demanant el foc de la inspiració, fixa els ulls en les coses, en aparença, xicotetes, en realitat, de vital interés per a la Història, la Lingüística, l’Etnologia, etc., no deixant a l’estranger el descobriment i l’exploració de lo que pertany a nostre cabdal popular literari” (XIV-XV), és a dir, que no haja de ser un foraster qui vinga a la terra, com aquell qui diu, a fer classes sobre cultura popular i a realitzar-ne recerques, sinó que els mateixos valencians estiguen interessats per la terra i lo que hi va adjunt. A banda, com escriu més avant, “l’espigolada ha sigut abundant i de mèrit positiu per al folk-lorista (…) en el camp vastíssim de la literatura popular, puix tot en ell és formós i útil” (XV).

Aquests comentaris del prologuista expliquen molt bé per què el recopilador, Francesc Martínez i Martínez, escriu “No puc sofrir el rebaixament de la llengua en què ma mare, engronxant-me damunt de sos genolls, em cantava per a adormir-me quan era xicon; en la que, ja fadrinet, em donava consells per a que, en la capital, no em pervertira i aprofitara el temps i, en la que, a penes xavalet, de mi, es va acomiadar, a l’emportar-se-la Déu d’este món, després de fer-me recomanacions que prou sent sempre no haver tingut presents…; llengua en què tinc expressats més de la meitat de mos afectes; llengua que venere i en què em recree, puix, per a mi, no té igual, quan es tracta d’expressar tendres sentiments, no té parell, quan es volen descriure coses fortes, bravenques. És com la mar de mon país, que, tranquil·la, sembla immens espill a on es miren les serres i es retracten les barques; amplíssim estany a on, de dia, juga la llum del sol i, de nit, la lluna, convertint-la en altre mar de plata” (pp. 19-20). Com captem, es plasmen molts trets en nexe amb el matriarcalisme: la figura de la mare, la llengua materna, la terra, l’educació matriarcal, l’expressió de la mare, l’aigua, la maternitat, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “xascarrillo”.