Arxiu d'etiquetes: el mas

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

General, , , , ,

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles, espenta i esperit d’acollida de dones que deixen empremta als xiquets

General, , , , , ,

En línia amb les paraules de Jaume Vicens Vives sobre la casa, la família, el mas i la terra, direm que es plasma molt bé en un escrit que, encara que el paper del mas no és primari, sí que va adjunt al de la família com també amb el dels diferents adults en l’educació que rebé l’autor del text, Roman Galimany. Es diu “Avis Galimany Soler” (https://www.romangalimany.cat/2021/10/03/avis-galimany) i es publicà en octubre del 2021 en el blog “Galimany”. Així, veiem que “Jo vaig conèixer tres avis a la meva família (…).

L’avi patern havia mort molt jove (…), abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. (…).

Per als tres avis, jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.

Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat”. Tocant el tema de la brúixola moral, ma mare (durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020), em digué que els seus avis eren persones rectes, honrades i de principis. Tornant a l’autor, molt prompte trau que una dona es fa càrrec de l’educació dels fills i d’un comerç i, així, un exemple més de matriarcalisme: la dona arriscada, amb iniciativa i amb espenta.

A més, el vincle entre els padrins, com en moltes famílies en què tres generacions visqueren en una casa (o molt pròximes), és decisiu en la formació personal, en lo col·lectiu (les relacions amb els altres, també vàlides per a aprendre a viure) i en l’esdevenidor.

Un altre tret que copsem en el llibre “Notícia de Catalunya”, en l’obra sobre les famílies més antigues de Catalunya publicada per Edicions Sidillà i en molts comentaris de catalanoparlants de punts ben diferents, és el sentit del treball, però no com una càrrega, ans com una part més de l’aportació a la terra i als altres. Potser, per això, hi ha el tema de l’altruisme, de què, tot seguit, afegirem una anècdota interessant i ben significativa. Un dia, em digué ma mare que, quasi segur, pels anys noranta del segle XX, en un programa televisiu d’u dels canals de més seguidors en Espanya, els concursants eren voluntaris. Doncs bé: entre uns huit d’eixos membres, sis o set eren de Catalunya.

També, en lo relatiu a la faena, ens resulta pròxim llegir que “Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni”. Aquestes línies em recorden les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX).

Quan passa al tema de l’empremta de la padrina, en unes activitats que, més d’una vegada, ens evoquen l’esperit de barri, llegim que “Culturalment, va ser molt important la influència de l’àvia. (…) Cada any, per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure ‘Els Pastorets’ i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que, a l’edat de nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: ‘El Gran Cardenal’ de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana”.

A banda, Roman Galimany comenta que “Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells  -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.

A l’àvia, li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i, per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i, en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau, amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot, pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot, eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que, en aquells anys, s’anava remodelant”.

Finalment, posa que “el seu record i el seu exemple, en tots els aspectes, sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)