Arxiu d'etiquetes: “El Comú Català” (David Algarra Bascón)

La parròquia, la família, les dones i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem, entre altres coses, sobre el tema de la parròquia, sobre el paper de la família i sobre la participació de les dones, en relació amb els Sants de la Pedra i, més o menys, amb els segles IX-XIII i, a més, amb temes que m’impactaren en el seu moment, per mitjà de dos llibres que m’han deixat emprempta: “El comú català” (de David Algarra) i “Història de les dones a la Catalunya medieval” (de Teresa Vinyoles).

En lo relatiu a la parròquia, com llegim en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”, “El nexe d’unió de la vida pagesa era la parròquia. Allà es varen crear vincles de solidaritat, en molts casos, van fructificar en el naixement de pobles” (p. 15).

Quant al tema de l’adoctrinament religiós, David Algarra escriu que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal [, que triomfarà a partir del segon terç del segle XIX,] va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita – que arribarà a molts llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX” (p. 199, nota 8).

De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra “L’ajuda mútua”[1], està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: “l’estudi de la vida interior de les ciutats de l’antiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de l’ajuda mútua com es practicava dins la guilda[2] (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec –amb l’àmplia iniciativa permesa a l’individu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l’antiga Grècia i el període de les ciutats de l’Edat Mitjana” (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria d’hortolans i llauradors de l’actual ciutat de Barcelona: “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. (…) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de l’església i en forma d’assemblea, “podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar” (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre “El comú català”, “Cal destacar que en llatí ‘homines’ habitualment significa ‘homes i dones’, essent el terme ‘viris’ l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa” (p. 64).

En el segle X, però des de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”[3], de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que “arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal d’obtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a l’alta vall del Freser” (p. 12). I, més avant, l’autora escriu que “Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació” (p. 13). A més, apleguem a veure que, en l’any 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa “corral i un tros de terra a l’entorn de la casa per poder-hi tenir hort.

(…) Així mateix, cada família criava un nombre reduït d’animals, (…) sobretot aviram, porcs i ovelles”  (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a “la recol·lecció de fruits del bosc, l’obtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se d’aliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs d’abelles, cosa que ens fa pensar en l’elaboració de fibres tèxtils i en l’obtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de l’aviram[4], sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a l’apicultura” (p. 15).

Àdhuc sabem que, en el segle X, “Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius,[5] el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.

(…) Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries” (pp. 25-26).

I és que, “La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear” (p. 29).

Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què l’abat Arnulf, del Monestir Santa Maria d’Arles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de l’arribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot l’àmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de l’article “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona[6], en la web “Fundació Mas i Terra”, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta d’una comarca plena de masos i d’on no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.

Podem, igualment, pensar que l’abat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar d’imbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits “els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de l’any 1000. I de l’assot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i d’altres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a l’abat Arnulf] parts importants dels cossos d’Abdó i Senent. Sensacional degué de ser l’èxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament s’escampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia”. No n’hi ha proves però, pel tema de l’extensió i del valencià pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a l’històric Regne de València ni, fins i tot, al terme d’Oriola, en el migjorn  valencià), sí que és un fet aïllat i que hi ha molt a indagar-hi. Comentaré que és l’únic document en què he vist reflectit aquesta temor a l’any 1000, el qual recorde que el portà a col·lació una mestra d’història d’art, quan jo estudiava en l’institut.

Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no se’n faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit” (p. 79).  

Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (pp. 91-92).

En un ambient així i on, fins i tot, el cap de casa, era més bé un administrador que no un propietari) i qui prenia les decisions de la casa en els temes que tocaven a tots els veïns (p. 92), crec que no és d’estranyar que encaixàs molt bé el fet que dos sants, Abdó i Senent, que, partint del significat dels seus noms, estan relacionats amb el servici a Déu (Abdó) i amb la bondat i amb la puresa, així com al  creixement (Senent)[7] i amb el matriarcalisme, s’introduïssen en el món pirinenc i, posteriorment, en la cultura catalana que, junt amb l’aragonesa, s’expandiria pels territoris que s’anirien adherint amb el pas dels segles, mentres creixia la Corona d’Aragó.

Sobre l’expansió de la Corona Catalanoaragonesa, sobretot, a partir del segle XIII, direm que, en paraules de Teresa Vinyoles, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

En línia amb aquestes paraules de Teresa Vinyoles sobre la transmissió cultural (el conte, la llegenda, la paraula oral, etc.), el relat sobre el trasllat dels cossos dels sants Abdó i Senent, des de Roma fins a Arles, sembla, clarament, una llegenda i, per tant, podem pensar que, de la mateixa manera que molta cultura popular, no sols en Catalunya (on, principalment, ho han fet les padrines, nom que, familiarment, reben les àvies), també la transmetrien, si més no, principalment, les dones.

I, tot això, en una època en què, com ja plasmen Angie Simonis, com Teresa Vinyoles o, per exemple, veiem en “El comú català” , durant molt de temps, principalment, abans del segle XIII (i, fins i tot, en el segle XV), aplegà a permetre’s una visió de la religió que feu possible que, com ara, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, la vida religiosa pogués ser “una opció personal per a les dones que tenien vocació i inquietuds religioses, o que no volien seguir el camí del matrimoni. Podien assolir àmbits de llibertat i unes formes de vida i de relació diametralment oposades a la que portaven les dones casades. El convent també podia respondre a una conveniència social” (p. 204).

De fet, adduirem que hi havia dones que, si bé es dedicaven a lo religiós, ho feien en espais oberts, com ara, les beguines, les quals, a més, s’implicaven en lo social, com llegirem més avant, i, igualment, estigueren present entre el poble senzill.

Les beguines, com escriu Teresa Vinyoles, “neixen en el context urbà dels Països Baixos, a la darreria del segle XII.  Van establir una xarxa internacional de dones que tenien una visible mobilitat arreu d’Europa. (…) Vivien en el món, fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans o amb almoines. Havien fundat grups de solidaritat, d’espiritualitat, de convivència i de relació (…), vivint una espiritualitat compromesa” (pàgs. 205 i 207). Per tant, sorgeixen en un moment en què la llei goda primava en la Corona Catalanoaragonesa, llei codificada cap a l’any 654, la qual establia molta igualtat entre hòmens i dones i que, a partir del regnat de Jaume I i tot (segle XIII), donaria pas al dret romà,  i que, a més, comportaria, com ara, que la dona perdria pes a nivell institucional.

Ara bé, com aclareix Maria Barceló i Crespí, en l’obra “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval” (editat per Lleonard Muntaner Editor, en el 2007), aquests grups “Eren associacions obertes de dones devotes i el moviment no només tingué una gran difusió entre el poble, sinó també entre la burgesia i la noblesa de les ciutats” (p. 9). Per tant, podem intuir que també estigués present en les zones rurals i, així, que coneixessen bona part de la cultura popular i que actuassen de manera matriarcalista.  U dels motius que explicaria l’èxit, quasi segur fóra que, com comenta l’autora, “Fou un moviment molt diversificat i de gran capacitat receptiva” (p. 28),  i que “entenia la religió com un lliurament al proïsme” (p. 36), motiu pel qual “impulsaren i introduïren un moviment de renovació espiritual i religiosa, varen ampliar els models d’experiència cristiana, reduïts fins aleshores als espais monàstics i conventuals” (p. 71).

Aquestes paraules del llibre “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval”, ens permeten albirar que 1) quallà a nivell rural (ja que és la primera entrada que cita l’estudiosa, amb un to receptiu a aquest moviment), 2) tot i que poguessen ser de famílies benestants, dedicarien bona part de la seua filosofia a la pobresa i, per tant, a un cristianisme de línia social i 3) abraçarien el matriarcalisme, fins i tot, en les ciutats, com a esquema de vida, per tal com és favorable a la diversificació entesa com a positiva i a la recepció, a l’escolta de les necessitats de les persones i de posar els peus en terra, cosa que també  implicaria una posició favorable als Sants de la Pedra i a la religiositat del poble senzill.

En eixe segle XII en què les beguines feren la seua introducció i difusió per Europa, en paraules de David Algarra, “Les dones catalanes també van assolir un cert protagonisme en l’àmbit religiós, no només en l’ortodòxia religiosa catòlica, sinó també en els nombrosos moviments heterodoxos que van existir –de fet, en aquella època, paradoxalment, l’heterodòxia era la norma, a causa de la força que tenia el localisme. El cas més conegut és el dels càtars, on les dones eren considerades igual que els homes, ja que gaudien dels mateixos drets socials i jurídics” (p. 95), línia en sintonia amb el matriarcalisme que es manifestava, en paraules de David Algarra, per exemple, en “un cristianisme pagà, arrelat a la terra i als cicles de l’aigua” (p. 112).

Aquest vincle a la terra tenia a veure, com llegim en un nota de la pàgina 214 del llibre “El comú català”, en el fet que “Els camperols tenien una idea ‘indígena’ sobre la propietat de la terra que es contrapassava amb la idea liberal del ‘sagrat dret de propietat’[8]. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns que pertanyen a les muntanyes i ni tant sols ells podien transferir als seus fills la propietat d’un tros comunal perquè no era alienable. Tot i que per haver nascut allà i tenir casa amb foc sí que tenien dret de gaudi. Això permetia que el comunal[9], segons aquest concepció, es mantingués inalterable i fos una font de subsistència per les futures generacions, és a dir, es tenia en compte la sostenibilitat de la terra”. A més, com escriu David Algarrra, en una nota de la pàgina 169, els “terratinents” (sic) i els senyors, “també eren servents de la comunitat”.

 

 

Notes: [1]  En l’obra “El comú català”, de David Algarra, concretament, en la pàgina 97, hi ha un fragment d’eixa obra de P. Kroptokin, en què es tracta sobre l’ajuda mútua. En distintes fonts consultades durant la recerca com també en algunes vivències que he conegut, apareixen casos de persones  (quasi sempre, llauradors), que reben col·laboració en algunes de les seues terres per part d’altres persones i que, després, n’aporten als qui els havien demanat ajuda.

[2]La guilda, paraula que prové del neerlandés, segons la definició de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, és “Cadascuna de les confraries o fraternitats de comerciants desenvolupades especialment als països de la mar del Nord del segle XI al XV”. Eren de caràcter religiós i econòmic.

[3] L’autora fa un ús del terme “medieval” aplicat, sobretot, quan parla de “feudal”  i de “feudalització”, a partir dels segles XI i XII.

[4] Aviram: ocells de corral.

[5] Empriu, en paraules de David Algarra (p.274) és el “dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural”.

[6] El 30 de gener del 2020, aquest article estava signat per Joan Becat i Rajaut.

[7] Hem tractat aquest tema, en  l’apartat relacionat amb els diòscurs, Càstor i Pòl·lux, a Demèter i Persèfone i a la introducció dels Sants de la Pedra en la cultura catalana, de manera que acabassen substituint Demèter i Persèfone, però mantenint trets pagans, com ara, les danses i els balls.

[8] Aquest “sagrat dret de propietat” apareix, si més no, en l’article 4t del decret de 6 d’agost de 1811, en les Corts de Cadis, com podem llegir en “El comú català” (p. 161): “4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage y sus prestaciones, así R[eal]es como personales, que deban su origen á título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho de propiedad”.

[9] Béns pertanyents al comú, és a dir, al conjunt de veïns d’un terme, d’una parròquia, d’una poble, d’una ciutat, etc.

Les comunitats rurals cristianitzades i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem al tema de les comunitats rurals cristianitzades i, de pas, al seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Per a tractar aquest punt, hem recorregut, principalment, a part del llibre “El comú català. La història dels que no surten a la història”, de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, de qui rebí permís per a reproduir-ne part, així com del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, ja que contenen informació molt interessant referent a l’època en què està centrada la decisió de l’abat Arnulf, del Monestir d’Arles (el Vallespir),  a mitjan segle X, i perquè, a més, ens permeten conéixer millor la societat d’aleshores, bona part de la vida quotidiana en el Pirineu català i a què es dedicaven els qui hi vivien (tant en la part de lo que ara és Catalunya com la de l’actual zona de la Catalunya del Nord), etc.

Començarem dient que, en aquesta zona del Pirineu fou on, en bona mida, es creà lo que ara és la cultura que n’hem rebut per mitjà de la repoblació que tindria lloc segles després, amb l’establiment de catalans i d’aragonesos (principalment, de catalans) en el Regne de Mallorques i en el Regne de València. A hores d’ara, quant al Regne de València, es parla d’un 80% si fa no fa de catalans que s’establiren.

 

Les comunitats rurals cristianitzades.

Convé tenir present que, per exemple, atenent a l’obra “El comú català”, “sembla que les comunitats rurals cristianitzades no seguien exactament la mateixa moral cristiana de l’Església, els seus rituals estaven vinculats als cicles naturals –com les religions dels pobles preromans- i les seves creences eren alienes a les existents a les ciutats” (p. 40) i que “La pervivència del paganisme com a perpetuació d’unes tradicions prohibides per l’Església catòlica, va arribar a la pre-Catalunya fins a una data molt propera a l’any 1000. Per exemple, l’església romànica de Santa Maria de Finestres va ser construïda a la Garrotxa el segle X sobre un santuari pagà” (p. 41).

I això provenia del fet que, en els ambients més rurals (la gran majoria, sobretot, en zones muntanyoses i de l’interior de la península ibèrica i en les més allunyades de la mar i de les vies principals de comerç), pervivia el paganisme i ho feia amb força. Afegirem que la paraula pagà, té a veure amb la seua arrel llatina paganu, procedent de pagus,-i, és a dir, amb el significat de “camp, ruralia”, ja que oferiren més resistència a l’assimilació del cristianisme, com veurem en altres apartats. Per això, inicialment, el cristianisme hi tendí molt més a xuplar de costums, festes, etc. molt més antigues i, a més, com llegim en “El comú català”, de David Algarra, “els nadius l’adoptarien al trobar punts en comú amb els seus costums ancestrals, que també influiria en aquest” (p. 43), de què parlarem de manera més esplaiada en el punt “La religiositat popular (segles VIII-XIII)”.

De fet, en aquesta línia, adduirem, a partir del llibre “El comú català”, que, com veiem en fonts diferents sobre religió i sobre etnologia, la visió de la romanització, en els darrers anys, està traient a la llum informació que s’havia desconsiderat (o considerada de manera diferent), de forma que, “Com l’ha entès fins ara la historiografia, s’està posant en dubte a mesura que l’arqueologia avança en els seus descobriments: molts costums preromans es van barrejar amb els costums dels invasors.

Durant els segles VI, VII i principis dels VIII, amb les viles, com a centres d’explotació agrària d’un terratinent, ja pràcticament desaparegudes, es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat (vici) de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb el poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, d’un poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema d’explotació directa dels esclaus” (p. 46-47). I, per a deixar-ho més clar, s’ha deduït a partir de trobades arqueològiques fetes en alguns cementeris. En eixe sentit i sobre el segle VIII però relacionat amb Arles i, així, amb el monestir d’on partiria l’abat Arnulf cap a Roma a demanar les relíquies dels Sants de la Pedra, en l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana”[1] (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), potser escrita per un valencià natural de Cullera i de què parlarem molt més en altres apartats, “damunt d’un tossal exacte gairebé mitjaner de la vall [d’Arles], romanien unes runes sobre les quals fundà una Abadia el monjo benet Castellanus, vinent de la península. L’Abadia s’engrandí i a la seva ombra s’establiren cases de pagés [i] conreadors del terreny a l’entorn mullat del Tec i el Riuferrer” (p. 13).

Com escriu David Algarra, “En les tombes de cap assentament rural s’han trobat persones rellevants que poguessin correspondre’s amb una elit, ni en el tractament de les tombes ni en els pocs aixovars trobats. Per exemple, a la necròpoli paleocristiana de les Gogis de Sant Julià de Ramis entre els segles VI i IX” (p. 47). Resulta interessant eixa dada, ja que ens manifesta que estem parlant d’una societat i d’una època de la història, en què no sols prima lo rural, sinó que havia decaigut lo urbanístic, l’esclavatge, la política pròxima a l’imperialisme, urbana i patriarcal de l’Imperi Romà i que, per tant, malgrat que determinats grups que havien abraçat el cristianisme aportaven, en lo social, una política no pròpia del cristianisme del segle I (com es desprén d’una anàlisi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, en què es parla del pas del paganisme al cristianisme i dels cristians nous del segle I) i, així, de tipus patriarcal, en el món rural, predominava el matriarcalisme de manera clara, segons les recerques fetes per Angie Simonis, per David Algarra i per més persones dedicades a l’etnologia o a la història no oficial i que procuren indagar amb equanimitat.

A més, com escriu Francisco Javier Fernández Conde, en l’obra “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “durante la tarda romanidad y en épocas altomedievales, todavía sin jefaturas locales fuertes de tipo monárquico, favorecería lógicamente la continuidad de ese universo religioso igualitario sin mitos complejos: elaborados siempre por grupos sociales interesados en crear una proyección ideológica del sistema social, establecido ya de forma desigual, para defenderlo, consolidarlo y perpetuarlo” (p. 385).

Així mateix, en l’article “Població, societat, terra, dones i família a la Catalunya altmedieval” (http://www.mhcat.cat/recerca/biblioteca_chcc_publicacions/publicacions_del_museu/poblacio_societat_terra_dones_i_familia_a_la_catalunya_altmedieval), de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en “Dones: història i memòria a Catalunya” i tret de la web “Museu d’Història de Catalunya”, hi ha que la futura Catalunya, d’on provindria la devoció als Sants de la Pedra en la Corona Catalanoaragonesa, “al segle V, era un territori romanitzat. L’impacte visigot no va implicar una gran presència de nouvinguts, però la població goda fou la classe dirigent i el llegat visigot influí en els segles posteriors. El regne visigot, igual que Catalunya, es fundà a un costa i l’altre dels Pirineus. La societat del segle IX va continuar dirigida per elements gots o gotitzats. La llei goda, romanitzada i potser amb una base ancestral, esdevé un senyal d’identitat a la Catalunya carolíngia en què destaquem (…) el dret de família favorable a les dones que va cohesionar les famílies. L’estructura dels comtats que formaren Catalunya és d’origen visigot o fins i tot anterior” (p.3).

Aquestes línies de l’article van en línia amb lo que vaig intuir des de molt prompte, quan em llancí a fer un estudi sobre els Sants de la Pedra, tot i que aleshores, si bé tenia un coneixement reduït de la presència de les dones en la història dels segles XII-XVI, sí que em feia pensar, el fet que fossen dos els sants i no u, així com dels fruits que portaven en les mans, que es tractàs d’una festa relacionada amb la dona, amb lo femení i, per tant, fins i tot, anterior al cristianisme, potser lo que Teresa Vinyoles escriu com “o fins i tot anterior”, ja que la cultura llatina esdevingué de signe imperialista, molt lluny (si més no, amb el temps) d’una cultura matriarcalista.

Però bé, continuem amb aquest article. L’autora ens comenta que, la curta presència de la cultura musulmana (des del poder) en lo que seria la Catalunya Vella, “entre uns setanta i noranta anys” (segles VIII-IX), com que hi hagué tolerància religiosa i cultura de pactes (amb la noblesa goda i amb els caps de les comunitats camperoles), “contribuïren al fet que no hi hagués grans canvis, si bé es va trencar i retardar el procés de senyorialització que s’havia iniciat” (p. 3).

I, quan Teresa Vinyoles passa al Pirineu, espai geogràfic en què podem incloure el Vallespir (d’on partí la devoció als Sants de la Pedra), escriu que “Els comtats pirinencs passaren a l’òrbita franca per pactes, no per conquesta, i ho feren amb la condició de mantenir els seus costums i les seves lleis” (p. 3).

Si partim d’informació que ofereix Miquel Llot de Ribera[2], en la seua obra “Llibre de la translació dels sancts Abdon y Sennén”, publicada en Perpinyà en 1591, veiem que, fins i tot, aleshores, el comunalisme pervivia en el Pirineu, per exemple, si llegim unes línies referides a l’Arles del segle X, abans que l’abat Arnulf se n’anàs a Roma a parlar amb el papa: “Molts altres y innumerables treballs, y castics patian, los que antigament en la vall de Arles habitavan. En tant que fonc forçat, convocar-se tots los hòmens de aquella Vall, a[i]xí Ecclesiàstics com seculars, per a que determinassen lo que ser podria fer, per haver de aplacar la ira del Senyor, sobre de aquella miserable aleshores declarada y a[i]xí resolgueren de cridar públic dejuni, y oració a imitació de la Ciutat de Nínive, faent grandíssima penitència de culpes y pecats” (pp. 21B-22A).

Aquests efectes del matriarcalisme, com veurem en més passatges de la recerca, però tocant temes diferents, perdurarà, en bona mida, fins al segle XII i, a tot estirar, no sols podem dir que està present en una obra del valencià Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (de 1542), sinó que, fins i tot, perdura en la nostra cultura, no solament en lo religiós, sinó, a més a més, en lo musical, com ara, l’elevat nombre de cançons eròtiques d’humor populars que tenen la lletra en valencià o, àdhuc, en determinats detalls (com la benedicció dels pans beneïts, durant la festa dels Sants Abdó i Senent, que ja citava Joan Baptista Anyés) o en el fet que es celebren balls i danses, detall clarament vinculat a lo matriarcalista, amb motiu dels actes de la festa dels Sants de la Pedra. A més a més, es manifestava, com ara, en el segle XV… en balls dins de les esglésies, com veurem tot seguit.

En el llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, amb unes paraules del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, les quals ens poden donar una idea de les pervivències paganes més enllà dels segles VIII-XIII: “L’any 1392, el diumenge, ‘lo darrer dia de juny, cantà missa novella Mn. Bernat Dorta i ballaren preveres dins la esgleia (La Catedral) com vengueren a oferir’” (p. 184). Podem entendre, per tant, el posicionament de Joan Baptista Anyés.

A tot això, podem agregar que, en el món rural, partint de la forma emprada per David Algarra, “l’autogovern popular”, podríem dir que hi havia una forma de govern encara present en cultures sud-americanes de tipus matriarcalista, en parelles de valencianoparlants de més de setanta anys (26 de juny del 2018) i, per exemple, en la cultura catalana. Aquesta mena de govern popular es manifestà, en el fet que, com llegim en el llibre “El comú català”, “Segons l’historiador J. M. Font i Rius el costum introduïa el funcionament d’organismes per iniciativa pròpia dels veïns, rebent més tard la sanció expressa dels sobirans” (p. 54) perquè dominava el famós refrany “Les costums fan lleis”, en un moment en què ni el rei, ni l’Església, encara no tenien la mateixa força que guanyarien, sobretot, a partir del segle XIII i, més encara, del segle XVIII, de què parlarem, encara que siga de passada, ja que ens centrarem, principalment, en el període que abraça des del segle VIII fins al segle XIII. En aquesta línia i, com podem llegir en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, en la traducció castellana, “existen signos visibles de que también los campesinos tenían un protagonismo y de que promovían iniciativas autónomamente” (p. 616). Així, com afig C. Wickham un poc després, “en el seno de la sociedad de los hombres libres, los indicadores legales o formales de la posición social tuvieron, por sí solos, escasa importancia en el ámbito campesino” (p. 618), entre altres motius perquè “La cultura campesina local mostraba un inusitado grado de cohesión y de confianza en sí misma. Además, las divisiones internas de las aldeas muestran al menos que existía una comunidad local por la que valía la pena hacer el esfuerzo de luchar” (p. 620) i perquè, com en els cultures matriarcalistes, fins i tot, no era típic una política que estigués definida per les ànsies de subjecció o per una línia d’actuació que afavorís les desigualtats entre els seus membres. Açò influiria en el fet que, com llegim en la mateixa obra, “Los campesinos comenzaron a pensar en términos territoriales en lugar de hacerlo en función del arrendamiento de tierras, y empezaron a crear formas de cooperación de alcance territorial” (p. 728), detall que em recordà el sorgiment dels regnes de què parla Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”[3], quan llegim que “Fou l’Edat Mitjana la que genera els regnes, unitats concretes corresponents a una comunitat en un territori, forma d’ordenació política intermèdia entre la ciutat i la cristiandat”, això és, entre la ciutat estat, com ara, la d’Atenes, i la imperialista de l’Imperi Romà, en el nostre cas, el d’Occident (p. 386). Fins i tot, se’n derivaria del fet que, com comenta C. Wickham, “lo que sí generó al menos el hecho de que esa cultura imperial tocara a su fin fue que los campesinos recobraron su capacidad para controlar su propio entorno local” (p. 730), cosa que influiria, en paraules de l’historiador, en què les entitats pobletanes fossen relativament fluïdes (p. 731), sobretot, “por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). I és que, “los territorios geográficos (más que las pautas de posesión de tierras, como sucedía en el imperio romano de Occidente) pasaron a convertirse en el elemento distintivo de la identidad colectiva local” (p. 731).

I adduïm això, perquè, en el segle X, és a dir, en el moment d’aparéixer els Sants de la Pedra en la història de lo que seria la Corona d’Aragó (però, en aquell moment, dels comtats catalans), i, si estirem més, en l’històric Rosselló, trobem que, com veiem en “El comú català”, les principals característiques de les comunitats rurals, com ara, Arles (el Vallespir), eren “la unió a la parròquia, la propietat comunal de cultius, pastures i boscos i la solidaritat enfront del senyor i qualsevol tercer, pledejant de manera conjunta per raó de la defensa del seus usos i costums” (p. 59). Així mateix, en “El comú català”, hi ha que “la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits pel comú.

(…) D’altra banda, veiem que les relacions econòmiques en aquestes comunitats no estaven separades de la resta de manifestacions humanes, incloent-hi la moral i els valors intangibles” (p. 258).

A més, com ara, “En cas d’atac es convocava a host veïnal[4] amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals (…) podien estar formades per la germandat de diversos pobles” (p. 59).

Al paràgraf anterior, agregarem que em sembla molt coherent i creïble (a més de traslladable als comtats catalans del segle X) que, com llegim en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, entre els camperols, hi hagués “la sensación generalizada de que sus relaciones locales eran más importantes que el hecho de quién poseyera la tierra. (…) la conquista de una identidad supuso un paso esencial en el proceso conducente a una acción campesina coordinada, lo que representó un hito para el conjunto de los campesinos” (pp. 689-690). Si bé aquestes paraules feien referència a una part de l’actual Itàlia, immediatament, l’historiador passa a Catalunya i afig que “la pauta que parece predominar en el siglo VIII es la definida por una red de pequeñas aldeas. (…) Hasta el siglo IX no encontramos referentes a Cataluña, (…), en los Pirineos, los documentos del siglo IX revelan la inequívoca imagen de una serie de villae y castra bien cohesionados –asentamientos concentrados habitados por un centenar de personas o más- y provistos de una identidad estructurada, entre cuyas expresiones cabe indicar la de la construcción de iglesias, fruto de la iniciativa colectiva de los campesinos propietarios” (p. 691). Una dada realment interessant per a la recerca. De fet, unes planes després, comenta que la zona dels Pirineus, en el segle IX, es caracteritzava per l’existència de camperols propietaris autònoms (p. 698).

Aquestes línies ens donen una idea de com viurien i de com actuarien els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, seguint la versió sobre els Sants de la Pedra que parteix de l’abat Arnulf (s. X) i del Monestir d’Arles (situat en la mateixa comarca), abans que l’abat decidís anar a Roma a raonar amb el Papa, és a dir, a mitjan segle X, ja que, com podem llegir en l’entrada “Santa Maria d’Arles” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_d%27Arles), l’existència de l’abat està documentada “el 963”. Sobre si l’abat Arnulf, realment, visqué, Arnau Folch, en el primer dels seus escrits elaborats el 2018 sobre els simiots, en la web “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat), comenta que “el Vallespir era un pagus, un senyoriu, del comtat de Besalú –i tenim documentat que el comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú, el desembre de l’any 968, juntament amb l’abat Garí de Cuixà, emprengué un viatge a Roma on el papa els atorgà dues butlles per als monestirs de Cuixà… i d’Arles”. A més, també sabem, mitjançant l’article “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica”[5] (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”, que “Actualment ho tenim més fàcil car sabem que Arnulf fou l’abat de Santa Maria d’Arlès de l’any 957 al 963” (p. 72). I, fins i tot, però ara a través de l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (Premi Franciscàlia, en 1961), llegim que “Envers l’any 959 regentava l’Abadia Arnulf un sant baró[6] de reconegudes [b]onesa[7] i saviesa, el Comtat del Vallespir, Oliba Cabreta i el de Barcelona, En [B]orrell II” (p. 14). I, per una altra banda, cal adduir que, com escriu Teresa Vinyoles en el seu llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”  (p. 24), hi havia una dona de la noblesa, Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, la nora de la qual, Ermengarda de Vallespir, era “filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta” (p. 24) i que “foren dones que tingueren preeminència dins la família, la seva autoritat fou gran” (p. 24), de què parlarem amb més deteniment en tractar de la historiografia en relació amb el tema del feudalisme i de les comunitats rurals. Podem pensar, doncs, que ens trobem davant un cas més d’esdeveniments tinguts lloc en una època en què predominava lo matriarcal. I si anem un poc més lluny, no sols en lo informatiu, sinó en lo geogràfic, això és, al llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997, hi ha que “entre los años 957 a 986 según datos facilitados en la villa de Arles sur Tech se reciben los cuerpos de los Santos Mártires” (p. 12). Agraesc la generositat de Juan Sánchez (arxiver municipal de Calasparra), qui m’envià un exemplar d’aquest llibret, en juny del 2019.

A més, de la mateixa manera que encara ocorre, a hores d’ara, en més d’un tema social, el paper eclesial, principalment, el de la parròquia, era influent. Això sí, molt més. I, entre altres coses, caldria afegir que, fins al punt que, com plasma David Algarra, per exemple, la parròquia “era molt més que el conjunt de feligresos que s’hi reunien en l’església per rebre els sagraments, també era una forma d’estructuració de la ruralitat, en un principi en mans de laics, que fins al segle XIII no va formar part de l’estructura secular dels bisbats” (p. 108). A més, en el llibre “El comú català”, hi ha que “l’historiador Pere Gifre constata que en els segles XVI i XVII les petites parròquies gironines estaven pràcticament en mans dels veïns del lloc, amb un nivell d’independència important respecte a les potestats i al rector” (p. 62). A més, com llegim en la pàgina 61 del mateix llibre, “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor”.

 

 

Notes: [1] Aquesta obra, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961 amb el Premi Franciscàlia. Vaig accedir en maig del 2019, gràcies a la digitalització sol·licitada a l’esmentada universitat, concretament, a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, a través d’un missatge.

[2] Religiós rossellonés, frare dominicà, escriptor i catedràtic de teologia i rector de la Universitat de Perpinyà, que va viure entre 1555 i 1607. Va escriure en valencià i en llatí.

Entre les seues obres hi ha la que acabem de citar com també el “Llibre dels miracles” (sobre unes relíquies conservades en la seu de Perpinyà, en què manifesta el seu patriotisme) i “De laudabili vita” (1595), biografia sobre el dominic Ramon de Penyafort escrita amb motiu de la seua canonització.

Informació treta de Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Llot_de_Ribera) i de la web de la Universitat de Girona (http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/portal_SH/biografies/biografia_miquel_llot_de_ribera.htm). El 10 de març del 2020 no es podia accedir a la informació de la Universitat de Girona.

[3] “La llengua dels valencians”, Edcions 3 i 4, 24a ed. (2009).

[4] Milícia popular per a defendre un lloc, un poble o una ciutat.

[5] Aquesta dada la trobí el 20 de maig del 2019. El 31 de gener del 2020 no es podia accedir a aquest article mitjançant aquest enllaç.

[6] És l’únic document en què he vist el nom de l’abat Arnulf vinculat a la seua condició de noble o, si més no, al fet que pogués descendir d’una família de la noblesa.

[7] La lletra es pot intuir, tot i que la lectura està lleugerament tèrbola com també la del cognom Borrell, que escriu un poc després. Aquesta informació seria, com a molt, de 1961, ja que fou l’any en què es celebraren els Jocs Florals de l’Alguer en què fou premiada aquesta obra.

Les confraries i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit tractarem el tema de les confraries i del seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Primerament, direm que la paraula confraria, partint del DCVB, significa “Associació de persones generalment laiques  (*) però sota un patronatge religiós unides per un fi piadós (*) benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió”.

En eixe sentit, en el llibre “El comú català”, en parlar l’autor, David Algarra, sobre la parròquia en l’Edat Mitjana, almenys, entre els segles X i XIV, hi ha que “Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines. (…) Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal” (pp. 61-62).

A més, de manera explícita, comenta que “Tenim exemples de confraries documentades abans de l’any 1000, com la fraterna de Llorà (Gironès), esmentada en un testament de l’any 986, i a partir del segle XI hi ha altres confraries documentades: a la Portella (Berguedà), el 1035, a la Cabanabona (Segarra) el 1101, a Gualter (Noguera) el segle XII, etc.” (p. 99).

Quant a les confraries relacionades amb els Sants de la Pedra, en l’article “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el bloc “Ciències socials en xarxa”, hi ha que una confraria era una “agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes” . A més, en una taula que hi ha en aquest article, veiem que u dels gremis d’aquella Barcelona era el dels hortolans, és a dir, els que “Conreaven la terra”. També comenta que “Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació  gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (…) que fixaven la norma del funcionament. (…) Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés”.  Un poc després afig que el dia de la festa del patró s’assistia a la festa i que es deixava de treballar. Així mateix, un tret interessant que inclou Vicente Moreno és que “A partir del segle XV, (…) les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball”.

També hem trobat un article que ens ofereix informació (i, igualment, traslladable als Sants de la Pedra), “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), escrit per Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8). Així, comenta que el primer document de la confraria relacionada amb Sant Marc data del permís atorgat, en 1203, pel bisbe Berenguer de Palou (p. 30). Com a tret interessant, addueix que “No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar” (p. 30). A canvi, “el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. (…) És interessant destacar que les clàusules que definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient (*)” (p. 30).

Igualment, aquest article sobre la confraria de Sant Marc, afig que en el privilegi de Pau i Treva de 1200, “es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors” (p. 32). Per tant, ja hi ha una informació relacionada de manera més directa amb el tema dels Sants de la Pedra. Així mateix, com a característica clau, inclou que les confraries d’ofici “no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta (…), així com confraresses o altres personatges beneficiats” (nota 40, p. 33).

És ací quan resulta interessant passar al tema dels Sants de la Pedra i, com ara, al llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas, qui, continuant amb la línia cronològica, comenta que, “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana (*), sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatus, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès.

Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Continuant amb la parròquia de Santa Maria del Pi (vinculada als Sants de la Pedra), també hem trobat que, en el llibre “Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles”, de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, l’autor escriu que “De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (*)(p. 121). Un fet que molt bé indica Lourdes Fonoyet, en l’article “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)”, i que considere aplicable als Sants de la Pedra és que “tenia la confraria d’aplegar al nombre més elevat possible de textos sobre la història del seu patró i va permetre fer una selecció acurada dels temes que havien de servir de bases per construir el discurs del retaule, en funció dels interessos de l’entitat” (p. 38). En eixe sentit, degué ser habitual, ja que, Martirià Clotas, respecte als Sants de la Pedra, diu que “El primer document que aparella la passió dels dos sants i el trasllat de relíquies seves a Arles de Tec és la que el 1428 Mn. Pere Clotas va deixar escrita a l’inici del llibre de la Confraria dels Llauradors de Barcelona” (p. 19).

Per tant, ja hi ha el títol de les ordinacions que tocarien el gremi dels hortolans, un detall que no sol aparéixer en moltes fonts i l’any en què s’aprovaren, 1405. No obstant això, comentarem que, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio” (http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/default/files/public/analecta/AST_70/AST_70_5.pdf), de Joan Molina i Figueras, llegim que “Petrus de Marca y, más adelante, Adolphe Chastre, transcribieron un texto en latín –conservado en el mismo monasterio de Arles- con la historia de la traslación. El opúsculo se intitula Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monaterium Arulense (…) y, a mi entender, se trata de un relato de época bajomedieval inspirado en una pieza escrita o en la propia tradición oral. Además de este texto, el relato más antiguo conocido hasta hoy se encuentra recogido en una manuscrito del año 1428 propiedad de la cofradía de los hortelanos de Barcelona” (p. 15).

Per una altra banda, el fet que estiguessen arrelats entre els llauradors del segle XV, ho podem intuir pel fet que, com llegim en l’article “La itinerància del retaule dels Sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), signat per Laura Daví Carbonell i publicat en la revista d’història “Terme”,  en aquest cas, mitjançant l’art, Jaume Huguet, u dels representants de la pintura gòtica catalana del segle XV, feu un retrat del sants Abdó i Senent, en 1460, en un moment de prosperitat de la ciutat de Terrassa, on està. Laura Daví comenta que “Si ens centrem en la funció primigènia dels retaule, veiem com els sants Abdó i Senén són els patrons de la pagesia o dels llauradors i els Sants Cosme i Damià són sants metges (…). Per tant, tal com apunta Yarza )(*), les dues parelles de sants ‘no s’escullen només per exigències litúrgiques, exemplars o devotes, sinó pel caràcter pràctic de llurs prestacions’. Sant Abdó i sant Senén eren dos sants molt arrelats en la devoció popular de Catalunya a l’època medieval, sobretot en les comunitats agrícoles, ja que durant segles foren els sants titulars de la major part de les confraries de pagesos” (p. 94). Ja comptem, així, amb dues informacions claus per a la recerca: els sants protectors no es triaven a l’atzar i, a més, en el cas dels Sants de la Pedra, “durant segles foren els titulars de la major part de les confraries de pagesos”. A més, addueix informació nova (i sobre els sants Abdó i Senent) per a la recerca: “aquests sants (…) també (…) curaven algunes malalties dels nens com la ceguesa i el raquitisme” (p. 94). A més, així com la tradició influiria en els detalls del retaule, perquè es coneixeria, en part, facilitat per la seua proximitat a Arles, com comenta l’autora (p. 95), podem pensar que una cosa pareguda esdevindria amb el desenvolupament del culte i, per tant, del fet que diferents confraries els triassen com a patrons. En eixe sentit, com escriu Joan Molina, en al·lusió a les llegendes medievals, en tractar el tema dels Sants de la Pedra i el seu vincle amb Terrassa, en el segle XV, “Nada extraño sería que un texto sobre este relato [de Arles, la translatio sobre los santos Abdón y Senén] estuviera contenido en las antiguas consuetas o en algún otro libro de la comunidad, y que fuera leído con ocasión de la fiesta de san Abdón y san Senén. La compilación de textos de carácter hagiográficos referidos al santo patrón era una práctica común entre los colectivos bajomedievales” (p. 17).

Igualment, Joan Molina, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio”,  addueix que “Parece fuera de duda que los tratados hagiográficos compilados por los gremios y parroquias jugaron un destacado papel en el proceso de divulgación de las vidas de los santos, y en especial –cuando existían- de leyendas gestadas en el propio territorio” (p. 18). Fins  tot, unes pàgines després, afig que “debemos reseñar el eco obtenido, tanto a nivel literario como iconográficos, por ciertas leyendas de origen rosellonés (milagros de santa Justa y Rufina, translación de los restos de san Abdón y san Senén” (p. 22).  

Així mateix, la devoció cap als Sants de la Pedra augmenta al llarg del segle XV i del XVI. De fet, en l’article sobre l’itinerari, hi ha que “en les primeres visites pastorals en les quals apareix mencionat [el retaule], al 1484 i 1498, se’ls troba sota les dues advocacions [, els sants Abdó i Senén i sant Cosme i sant Damià], mentre que al llarg del segle XVI fins a l’última dècada del segle, només se l’esmenta com a retaule de sant Abdó i sant Senén” (p. 96). Fins i tot, podem intuir que ho faria al mateix temps que la d’altres sants relacionats amb el camp, com ara, la de Sant Sebastià, com passà, per exemple, en Sant Andreu de la Barca (població del Baix Llobregat), on es creà la confraria de Sant Sebastià, en 1559 (*).

Continuant amb el retaule de Terrassa (i, podem intuir que també afectaria les confraries dels Sants de la Pedra), direm que la cosa minva, sobretot, en el segle XVIII: “És a partir de l’any 1771 quan desapareixen les referències a aquest retaule dins els llibres de visites pastorals. El fet que no tingui prou rellevància per ser mencionat a les visites pastorals ens fa pensar en els motius i això ens porta a veure com en el segle XVII comença a minvar la devoció als sants Abdó i Senén per la imposició del patronatge de la pagesia a sant Isidre. Encaixaria amb la divulgació dels nous sants promocionats per la Contrareforma i el Concili de Trento. El 1622, després de ser canonitzat, aquest sant de Madrid va adquirir una ràpida difusió en terres catalanes.

Cal destacar que a la visita pastoral del 29 de febrer de 1636 apareix citat l’altar com a ‘altare Stos. Abdon Senen et Isidri”. Segons aquesta informació, potser a partir d’ara aquest retaules passarà a ser mencionat en les visites i els inventaris com a retaule de sant Isidre com passa a l’inventari de les esglésies fet pel prevere Jaume Bosch al 1885, on menciona que hi ha un altar de Sant Isidre dins l’església de Sant Pere” (pp. 96-97).

Però el fet que es revaloritzassen les confraries, també coincidiria, per exemple, amb el moviment de la Renaixença, ja que, “A mitjans del segle XIX s’inicia la valoració de les pintures gòtiques que es troben al conjunt de les Esglésies de Sant Pere” (p. 98) i, com a detall més significatiu, direm que “trobarem la primera fotografia amb el retaule dels sants Abdó i Senén com a motiu únic i central al darrer terç del segle XIX” (p. 99).

 

 

Notes:  Laic vol dir que no és eclesiàstic.

Piadós vol dir inclinat a la pietat, a la compassió.

Incipient, és a dir, que comença.

Quant al terme “universitat forana”, en resposta a una pregunta que presentí a Martirià Brugada, em contestà (a través d’un missatge del 15 d’abril del 2019), que “el concepte universitat s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament”.

Hem accedit al llibre Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” mitjançant unes pàgines que estaven accessibles en Google, en abril del 2019.

En l’obra “Jaume Huguet i el Retaule dels sants Abdó i Senen”, editat en Terrassa, en 1986 (p. 28).

Fou el primer document en què trobàrem que la devoció dels Sants de la Pedra hi estava relacionada. Personalment, la trobe desviada de lo que aniria més en línia amb la tradició precristiana i, fins i tot, amb la seua funció de patronat, vinculada, clarament, al camp.

En informació treta de l’obra “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llegim que “La primera confraria que tenim documentada a la parròquia, és la de Sant Sebastià, fundada el 1559. (…) La creació en aquesta època d’una confraria dedicada a sant Sebastià no és cap fet estrany. Al segle XVI va créixer el culte a aquest sant a causa que hom li atribuïa una virtut protectora davant la pesta, que era el gran flagell d’aquells temps. Només per citar un exemple proper, direm que el 1589, els pobles de la baronia [de Castellvell] acordaven celebrar anualment les festes de sant Sebastià, sant Roc, la Degollació de sant Joan, i la dels sants Abdon i Senèn. Aquestes festes calia celebrar-les per prevenir i evitar que la pesta envaís els llocs de la baronia” (p. 163).  Aquesta obra està accessible en Internet, després d’entrar en la web “Biblioteca Aigüestoses” i de passar per l’apartat “Pàgina d’inici”, però no directament, el 29 de gener del 2020.

Les campanes i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el tema de les campanes, també present en relació amb els Sants de la Pedra, tot i que, en altres punts de l’estudi (principalment, en tocar el tema de “traure el sant”), ha eixit acompanyat d’informació a partir de poblacions on, per exemple, els sants Abdó i Senent són els patrons. 

Igualment, dir-vos que recomane la lectura del llibre “El Comú Català. La història dels que no surten a la història” , de David Algarra Bascón (publicat en el 2015). Aporta informació molt interessant en relació amb el matriarcalisme (i, de rebot, amb el paper de les campanes) i, a més, encoratja a implicar-se, junts, cap al demà i prioritzant més el demà que el passat.

 

Les campanes.

Hem inclòs les campanes, ja que són un element que, no sols apareix en les obres literàries sobre els Sants de la Pedra sinó perquè, a més, formava part de la vida quotidiana dels segles VIII-XIII i, fins i tot, han desenvolupat un paper important, sobretot, en lo religiós i en l’avís als habitants (així com ara, per exemple, ho fem a través dels bans pels altaveus o, ja en grans ciutats, d’edictes públics i escrits), fins a fa poques dècades, tot i que encara perviuen. Per exemple, davant possibles pedregades o pluges que poguessen fer malbé les collites, tema clarament vinculat amb els Sants de la Pedra.

Primerament, citarem parts de l’article “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), de Laura de Castellet. Així, en el resum, podem llegir que “Al llarg de l’Alta Edat Mitjana, el cristianisme es consolidà arreu del Pirineu, tant a partir d’una xarxa de monestirs, com de parròquies que solen establir-se allà on ja hi havia població anterior, i amb uns patrons de relacions humanes i de dinàmiques en el territori diferents de les àrees urbanes. Aquesta expansió coincideix amb el naixement d’un element sonor que, si bé va originar-se al redós del silenci del claustre monàstic per marcar les hores litúrgiques, acaba identificant i comunicant entre si tota la comunitat de fidels: el so de la campana”.

Laura de Castellet comenta que la presència de les campanes anà “sovint en paral·lel a l’esquella, un altre so ben conegut arreu de les pastures de muntanya, ja sigui del Pirineu (apareguda al Montsec, del segle VIII, o en la iconografia de la portalada de Ripoll)” i, entre les campanes més antigues, en fa esment al Vallespir: “tenen relació directa amb les esquelles dels ramats transhumants i amb la indústria del ferro (com al Vallespir)” i que “Les restes que ens han pervingut de campanes altmedievals són escasses (campana del Pallars al MEV; Combret, al Vallespir; Graudescales, al Solsonès)”.

De fet, com ja hem vist en l’apartat “Les comunitats rurals cristianitzades”, també feia un paper, com ara, per a comunicar senyals als veïns de les zones rurals, com n’escriu David Algarra.

Fins i tot, quant al nom de la campana, escriu que “sol tenir molt més a veure amb els aspectes de protecció davant els infortunis que no pas amb els patronatges locals, cosa que ens indica que aquesta relació de la campana com un ésser més de la comunitat tenia a veure més amb el seu concepte d’avís que no pas amb les seves funcions litúrgiques: el nom de la campana el posa el pagès, i no el clergue” (p. 71).  En lo tocant a l’avís, en “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018), llegim que “Amb la seva veu també anuncia els esdeveniments del poble i alerta dels perills. Fins i tot se li ha donat el poder exorcista d’allunyar les tempestes i foragitar el maligne. Antigament, el so de les campanes era omnipresent i constituïa un dels elements més importants del paisatge sonor dels nostres pobles” (p. 14).

Aquest document de Xavier Pallàs ens aporta informació molt interessant i en la línia de la recerca i de la funció que feien els Sants de la Pedra, quan es plasma que “Hi havia la creença que amb aquest toc de campana s’esvaïen els temporals que podien malmetre les collites o causar desperfectes amb la pedregada i els llamps. Aquest costum té el seu origen en els rituals pagans precristians i fou assimilat pel catolicisme. Es creia que fent soroll s’espantaven els esperits malignes que provocaven les tempestes. Es feien batallades (*) amb les dues campanes grosses. Com més gros era el temporal i més perill de pedregada més fort i ràpid tocava el campaner. En sentir aquest toc, els capellans agafaven la sagrada forma del sagrari (*)i la posaven a la custòdia (*) Seguidament es dirigien al comunidor per beneir la tempesta i demanar a Déu que deixés de pedregar. Si la tempesta amainava s’havien d’alçar totes les campanes, deixant-les en silenci absolut, fins que hagués passat el temporal.

Aquest toc, que al segle XXI ens pot semblar anecdòtic o una superstició d’ambients rurals molt tancats, va tenir una gran importància per a tota la societat durant segles. L’any 1368 el bisbe de Girona manà als clergues de Sant Vicenç de Maià de Montcal que cada dia, entre sexta (*) i nona (*), toquessin la campana per tal que els habitants del poble resessin tres parenostres i tres avemaries per demanar la protecció contra la pedregada i la tempesta.

(…) La transcendència del toc va portar l’any 1648 que alguns pagesos es neguessin a pagar la seva contribució de blat i fajol a l’Obra de Sant Esteve, ja que no s’havia tocat a mal temps” (pp. 18-19).

Així mateix, el 7 de setembre del 2018, en resposta a un missatge que havia enviat a Francesc Llop i Bayo, estudiós de les campanes, sobre el toc de les campanes, l’acte de traure el sant, etc., m’escrivia que “En molts llocs, com la ciutat de València, el toc contra les tronades desapareix el segle XVIII, En molts perviu –amb el normal trencament de la guerra- fins al concili  (*), és a dir, els anys seixanta, on treien o bé una relíquia o bé el mateix Santíssim per desfer els núvols. (…) El soroll per fer fugir el mal (*) és antic: ja he proposat algunes vegades que la tabalà de la vespra de Santa Llúcia, el 12 de desembre, el dia tradicional més curt de l’any, pretén animar el sol a que no s’amague cada dia més i que torne a lluir com en estiu”.

Sobre la pervivència del valor de la campana, en aquest cas, ja en el segle XX, en el llibre “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (publicat en 1992), hi ha que “En Silla todavía se ha efectuado después de la guerra el toque de rogativas, hasta que ‘el va llevar el retor’. Cuando tocaba la campana acudía a la iglesia ‘hòmens i dones, tots correguent i ressaven (sic) davant del Crista a la capella per que desapareguera la tronada” (p. 82). La finalitat era molt semblant a la de traure el sant i la comandava el rector.

Finalment, i també amb paraules de Francesc Llop, però tretes de l’article “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), de la web “campaners.com”, adduïrem que “No tengo conocimiento de ningún trabajo ‘científico’ que demuestre una cosa o la otra, es decir, que los toques de campanas atraen o repelen las tormentas. Me imagino que el propósito de estos autores es menospreciar un sistema de creencias que no es el suyo: arrinconándolo al mundo de la superstición queda en una posición desprestigiada, carente de toda credibilidad. Dentro de la Iglesia, en los últimos años, ocurrió algo similar. Son los mismos sacerdotes quienes plantean la presunta efectividad de los toques contra tormentas basándose en sus efectos físicos” (p. 131), que “el propósito último parecía la apropiación del control de un medio de comunicación, todavía uno de los más importantes, de acuerdo a la tecnología de la época” (p. 132) i, a més, que “en el momento actual, (…) da la impresión que la legislación influyó poco sobre su final y que fueron la pérdida de confianza en su eficacia, así como un intento de racionalización por parte de la jerarquía eclesiástica, quienes terminaron con esos toques” (p. 133).

Finalment direm que hi ha casos de campanes on figuren paraules dedicades als Sants de la Pedra. Així, en l’article “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), de la web “campaners.com”  i signat per Josep Martínez Rondán, rector de Faura, llegim que “La llegenda de l’altra campana diu:

SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
ADVOCATS DELS LLAURADORS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
FAURA ANY 1980”. 

 

 

Notes: Fer batallades vol dir fer que colpege la campana per mitjà del toc produït per la peça de ferro en forma de pera suspesa en l’interior de la campana.

El sagrari és la part interior del temple on es guarden les relíquies i coses sagrades.

La custòdia és la peça d’or, d’argent, etc., en què s’exposa el Santíssim Sagrament en la veneració pública.

La sexta és l’hora menor del rés eclesiàstic que pertoca recitar-se a migdia.

La nona és la darrera de les hores menors eclesiàstiques que es diu abans de vespres.

El concili a què fa esment és el Concili Vaticà II (1962-1965).

El terme mal em recordà, des d’un primer moment, el toc de fusta a terra, durant determinats balls, per a que la terra no s’adormís, sinó que es mantingués fèrtil.