Arxiu d'etiquetes: Josep Martínez Rondan

De Quatretonda a Sagunt i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valencianes, d com ara, Quatretonda, Rafelguaraf, Sagra i Sagunt, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Quatretonda (la Vall d’Albaida), per mitjà de Facebook, concretament en l’entrada “ELS SANTS DE LA PEDRA”, del 30 de juliol del 2018 i que trobàrem en “BQ Quatretonda”[1]  el 12 de desembre del 2018, hi ha que Abdó i Senent, els santets, poca broma diríem si atenem els costums de la societat quartondina[2] almenys fins a les darreries del segle XIX en què els protectors tradicionals de l’activitat agrícola no només donaven nom al carrer abans dit ‘Tossaleta’, també, i més important, eren els patrons votats per la vila (molt possiblement des del segle XVIII), i en consonància amb la seua importància a l’església tenien dedicat el primer altar, és a dir, el més important després de l’altar major, situat a la primera capella de la part de l’evangeli, part aquesta de la paraula divina on el primer banc (a la vora mateixa de l’altar dels Santets), era el que tenien reservat els membres del consistori municipal quan participaven en algun ofici representant l’ajuntament.

I en conformitat també amb la seua rellevància se’ls festejava amb celebració grossa, no debades s’allargava durant nou dies, un de festa religiosa, el de la seua advocació, és a dir hui 30 de juliol, més vuit dies més ja de caràcter civil, cadascun d’ells sufragat per un dels membres del govern de la vila. Una festa que quan Juan de Cinto publica la seua crònica al.lusiva allà per l’octubre de 1927 s’hi trobava en les seues acaballes, pràcticament clausurada pel que fa a la part cívica, i mínimament servida en la part religiosa.

Avui és la festa de la Cooperativa i d’acord també amb els temps el 30 és transportable i, si la Cooperativa tarda uns pocs anys més a fundar-se no ens haguera estranyat que el san Isidoro (sic) Labrador els haguera ‘robat’ també ‘la cartera’ de protectors dels agricultors als referits Santets”.

Després, en la mateixa entrada sobre Quatretonda, inclouen línies de la crònica periodística número 38 que escrigué Juan Alberola Mahiques, el 2 d’octubre de 1927, i que aparegué en la “BQ” en el 2017, amb una informació quasi igual a la que vaig rebre, el 22 de desembre del 2018, a través d’un missatge signat per rbenaventbenavent.

En aquest missatge, rbenavent em comentava que aquestes línies de Juan Alberola (Quatretonda, 1863-1944), corresponien a “la part de l’article (…) publicat  a Las Provincias”,  la qual fou editada per l’Ajuntament de Quatretonda en “Juan Alberola Mahiques. Cròniques de prensa[3], 1923-1934. Ajuntament de Quatretonda, bq, 2018”.

En el missatge, a continuació, hi ha el títol “Baratijas tradicionales” i, en acabant, Juan Alberola Mahiques, passa a l’apartat “EL MARRANILLO DE SAN ANTONIO”, i escriu que “En mi villa natal, los mártires Abdón y Senén no son dos santos advenedizos[4]quilibéticos[5], obscuros o preteridos[6]; santos así como quiera, a la buena de Dios; de los que diariamente se escabullen a la sordina[7] e inadvertidos por las páginas del Zaragozano, del Cabrerizo y del Año Cristiano; a quienes nadie o pocos se encomiendan, rezan o hacen votos. No, todo lo contrario: los santos nombrados son los Patronos de la villa desde fecha remotísima, sin duda, bien que el cronista no pueda fijarla históricamente; gozan de gran prestigio entre el vecindario, y la santidad de estos príncipes persas se halla tan establecida y sancionada (?) por la conciencia popular local, que, en Cuatretonda, Abdón y Senén no solamente son santos, sino los santos, esto es, los santos por antonomasia[8]. Siempre que sus paisanos quieren referirse a alguna fecha próxima al 30 de Julio suelen decir: ‘Allá per les festes dels Sants’, y al punto estamos todos al cabo de la calle. En esta manera singular y antonomástica de designarlos revélase ciertamente algo así como una confianza o familiaridad lindante con la camaradería; que bien pudiera disculparse en vista de su patronato diuturno[9], acaso varias veces secular[10] y supuestas también la ingenuidad y llaneza de las devociones populares.

En el poblado tienen estos próceres[11] asiáticos una calle rotulada con sus nombres: la que se llamó algún día ‘de la Tosaleta’. La iglesia parroquial guarda un gran cuadro de más de dos metros de alto, donde aparecen pintados entrambos personajes, con sendas coronas, empuñando cada uno su cetro[12] en la diestra[13] y teniendo en la izquierda un manojo de espigas de trigo y un racimo de uvas, respectivamente, emblemas o expresión tropológica[14] de la acción tutelar específica que les está confiada.

 Asimismo hay en el templo y en lugar preferente, cual corresponde a los Patronos, esto es, en la primera capilla al lado del Evangelio del altar mayor, uno de estilo plateresco, vistosísimo y relumbrante, consagrado a aquéllos. Allí aparecen las figuras de los titulares, dos esculturas de cuerpo entero, de tamaño mitad del natural, con el indumento bizarro[15] y exótico que debieron vestir unos vástagos[16] de la realeza tan distante de la actual, cronológica y geográficamente; dicho altar fué construído en 1752, según reza la inscripción del frontispicio[17].

La fiesta de nuestros Patronos, costeada constantemente por el Municipio, antes con relativa liberalidad y ahora subvenida con mezquindad manifiesta, ha descendido mucho de su antiguo apogeo y hallábase ya en sus postrimerías, de las cuales se salvó este año, merced al celo de unos devotos que efectuaron una colecta entre el vecindario, para sufragar los gastos de un mínimum[18] de solemnidad religiosa, es decir, misa cantada y panegírico[19] a los mártires.

Años ha, tenía la fiesta un apéndice o segunda parte de orden puramente profano que no carecía de originalidad; era un cuasi-festejo privativo de mi tierra, a lo menos por su forma y circunstancias; nacido, sin duda, en la localidad y que pudo, por ende[20], ser llamado aborigen o autóctono, sin daño de barras, y aún se pudiera haber pedido el privilegio de invención correspondiente, dado que otro no se hubiera anticipado, que lo dificultó. ¡Tan extraño y peregrino considera el cronista el semifestejo aludido! (…) el lector (…) ha de saber que el apéndice o regocijo público apuntado consistió en una serie de ocho días de tabalet y donsaina; ocho jornadas, número igual al de los concejales del Ayuntamiento en aquella sazón. El 31 de Julio, a la salida del sol, pasacalle general por el pueblo; a media mañana, dulzaina y tamboril (obra de hora y media) a la puerta de la casa del alcalde; a prima noche, otra sesión análoga a la misma puerta. Al día siguiente repetíase lo del pasacalle y las sesiones de dulzaina y tamboril, sino que esta vez no eran en obsequio del alcalde: el tributo correspondía al primer teniente; después de éste, obsequiábase al síndico, y así siempre descendiendo como por un plano inclinado hasta el octavo y último regidor.

Ignoro las razones que pudieron existir para la abolición de aquel suplemento de la festividad de los Patronos, mas sea ello lo que fuere, permitáseme lamentar su ausencia de nuestras costumbres, por lo que ella contenía de recomendable, de popular y de pintoresco” (p. 107).

A hores d’ara, quasi cent anys després, els Sants de la Pedra, encara estan presents en les festes de Quatretonda.

Igualment, i, ara, en paraules d’rbenavent, “Pel que sembla aquestes celebracions ja no arriben al segle XX. D’aquest segle allò que recordem són els gojos i resos  (religiositat popular), que durant uns dies del corresponent mes d’estiu cantaven i resaven a dit carrer (les dones d’aquella via principalment), el dedicat als Sants. I encara que esta pràctica ha durat molt em sembla que ja no queda res.

També, i no sé si entra, l’any 1953, recentment creada i construïda la Cooperativa Vinícola, fou dedicada als santets i, a partir d’aleshores, esta entitat els dediquen un dia de festa anual, amb missa i diferents actes, més coneguda com la festa de la Cooperativa”.

En un altre document, enviat per rbenavent, el 21 de gener del 2019, a través d’un missatge, hi ha part d’un article “Quatretonda versus Benigànim: Torrella de qui és?”[21], escrit per David Mahiques Alberola (concretament, en un document administratiu del primer quart del segle XVIII), i publicat, en el 2012, en el llibre de les festes patronals de Quatretonda (pàgs. 54 i 55), en què podem llegir “Tercer, el dia dels Sants de la Pedra era festa i festa votada, és a dir, el consell general de veïns de la vila de Quatretonda en un any determinat entre finals del segle XVI i principis del segle XVII va votar fer festa el dia dels Sants de la Pedra. Aquesta festa afectava a tot el seu terme. I quart, el senyor feudal, fent ús de la seua capacitat jurisdiccional i per demostrar que Torrella era de la seua baronia i terme de Quatretonda no va dubtar en fer cremar els forcats dels veïns de Beniganim (sic) que treballaven les terres del nostre terme el dia dels Sants de la Pedra i no respectaven la festivitat quatretondina”.

Agraesc l’aportació de rbenavent, molt valuosa per a la recerca, ja que, en poblacions valencianes, no ho ha sigut constant trobar informació tan extensa com aquesta o semblants.

Finalment, i també sobre Quatretonda, en 1981, es recuperà la “Jota dels Sants de la Pedra”, per mitjà del Grup de Danses, com ja hem vist en l’apartat de balls i de danses. En informació facilitada el 24 de desembre del 2018 per mitjà d’un missatge de l’Ajuntament de Quatretonda, hi ha que “Es un baile ritual que se bailaba en honor de los santos San Abdón y Senén para que protegieran las cosechas agrarias entradas ya en sazón, especialmente vides, de las tormentas y pedriscos. Se interpretaba el día 30 de Julio en la calle de su nombre”[22].  

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita dels Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, “Los Santos de la Piedra, Abdón y Senén, son patronos  (…) de Rafelbunyol y son celebrados tanto el día de su festividad -30 de julio- como en el curso de las fiestas patronales que comienzan el primer domingo de septiembre”. A més, com arreplegàrem en el 2005, en començar la recerca, en l’església dels Sants Joans, en paraules del capellà, hi ha “el reliquiari autèntic, tret de les catacumbes cristianes”. En el mateix poble, segons el mossén, “com a tradició popular estaven ‘els Sants de la Pedra Xicotets’, d’uns 40 cm d’amplària per uns 25 cm d’alçària, que estaven en casa del padrí principal tot l’any, i que, quan pedregava, es treien a la porta del carrer per a que no pedregara”.

En Rafelguaraf (la Ribera Alta), sabem, mitjançant paraules de Vicent Sanchis (cronista i arxiver, que m’envià un missatge el 4 de gener del 2019), que sí que podem oferir unes mínimes dades: que els Sants de la Pedra, Abdó i Senen, en 1686 eren patrons de la parròquia de Rafelguaraf. Que en la pedania del Tossalet (o Tossalnou) també tenien en 1782 un altar dedicat a ells, i que en Berfull[23], l’ermita o esglesieta que hi havia en 1849 també estava dedicada als Sants de la Pedra; encara que en algun moment posterior, que desconec exactament quan, tant a Rafelguaraf com a Berfull deixaren de ser patrons. A Rafelguaraf el patró és Sant Antoni i a Berfull era la Puríssima”.

En Sagra (la Marina Alta), sabem, per mitjà d’un missatge de J. Antonio, membre del Consell Parroquial de la Parròquia de Sant Sebastià, enviat el 15 de gener del 2019, que “Són patrons de la vila i es celebra la seua festa el 30 de juliol, conformant les festes patronals junt a la festivitat de la Puríssima, que es celebrava el 31 de juliol i la festa del Santíssim Crist del Consol que era l’1 d’agost.

Les festes patronals van passar a celebrar-se al cap de setmana del segon diumenge en els anys 80.

Les imatges actuals són del 2006, dels tallers d’Olot.

La festa es va recuperar, per tant, l’any següent en el primer dia de les festes patronals, junt a la de Sant Sebastià, titular de la parròquia”.

En Sagunt (el Camp de Morvedre), a partir de l’article “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), publicat en la web “El Económico”, podem dir que, des de 1940, “en la festividad de los santos mártires, en la parroquia de la Natividad de Nuestra Señora, se viene celebrando misa solemne y procesión vespertina, en la que los feligreses van cargados de cestas y frutos que subastan[24], acompañando los labradores a los santos, portados en andas (confeccionadas en 1927), que durante años han preservado sus cosechas del granizo” i que un barri “de la capital del Camp de Morvedre con su nombre recuerda, también, el arraigo popular hacia los santos de la piedra”.

Podríem enllaçar i tot aquesta informació sobre Sagunt amb la que prové d’un document de 1808, procedent del “Consejo” de Castilla, d’eixe mateix any, la qual figura en el llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez, adduint, textualment, que, des del consell esmentat, en 1807, “se pidió Informe a esta Audiencia sobre la solicitud del Clavario y Mayorales de la Cofradia de los Santos Patronos de la villa de Murviedro Abdon y Senent relativa a que se les conceda permiso para demandar y recoger limosna que antes acostumbravan con el fin de continuar el culto, y veneración de dichos santos, (…) atendiendo á que es piadoso el que se propone dicha cofradia obsequiando a sus Patronos, de quienes aseguran que experimentan particular proteccion en las tempestades de piedra, y granizo no halla inconveniente esta Audiencia en que se adhiera a la solicitud propuesta” (pp. 52-53). Aquest document fou signat en la Ciutat de València.

Mitjançant l’article Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion/item/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), llegim que, durant les festes dels Sants de la Pedra, en alguns llocs es feien corregudes de cavalls i de vaquetes, com ara, en el Sagunt de 1907.

Es tracta d’un escrit, al meu coneixement, molt interessant. Entre altres coses, ens conta que aleshores ja es feia batalla de flors en Sagunt, amb motiu de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

També addueix que el 30 de juliol (dia de la festivitat dels Sants de la Pedra), “A les dotze del matí es va realitzar la ‘Festa de la Caritat’ i es repartiren racions entre els pobres”.

A través de l’article “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”, veiem que, en 1914, “La festivitat del 30 de juliol va iniciar-se a les cinc del matí (…). La processó s’inicià a les set i mitja amb una extensa participació de la població. Segons un corresponsal de premsa hi havia 300 persones. En acabar es va disparar un castell de focs artificials a càrrec del pirotècnic Lorenzo Claverol, qui també va llançar una llarga traca a les dotze de la nit”.

A més, per mitjà de l’article “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), de Josep Martínez Rondan, i publicat en la revista “ARSE”  (no. 24), en 1989, podem llegir que “En tres festes intervenia la vila per sos jurats: Sant Vicent Ferrer, patró del Regne; Sants Abdon i Senent, patrons de la vila, i la Nativitat de Santa Maria, titular de la parròquia” (p. 914). Era, per tant, una festa amb el suport de les autoritats civils.

Continuant en Sagunt, però, a través del llibre “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, hem pogut saber que, en paraules d’Emilio Llueca, “Desde tiempo inmemorial, en la ciudad de Sagunto, en el día de la festividad de sus santos patronos (30 de julio), se celebra una tradicional subasta de productos de la tierra, tras la procesión de los santos protectores. En principio se celebraba en el convento de San Francisco (actual glorieta), para pasar más tarde a la iglesia de Santa María, en la capilla dedicada a estos Sants de la Pedra, patronos de los agricultores” (p. 79). Aquesta informació, en línia amb altres que hem arreplegat, confirma que és costum, en algunes poblacions, realitzar-hi una espècie de subhasta (o fer-ne, simplement) amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra. En eixe sentit, considere molt interessant aquest fragment de l’obra. També crec adient incloure que, com diu l’autor, “[los santos Abdón y Senén fueron] venerados hasta la exclaustración en el siglo pasado[25]en el convento franciscano (actual glorieta) y, desde entonces, en la iglesia de Santa María” (pp. 77-78). Eixe dia escriguí a Teo Crespo que “La subhasta és un fet comú en algunes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (Banyoles i Massarrojos són alguns casos) i mon pare (1942) em contà una vegada un fet semblant però en Aldaia (l’Horta de València), on ell nasqué”.

 

 

Notes:  [1] “BQ”, com m’escrivia rbenavent, en un missatge del 26 de novembre del 2019, vol dir “Biblioteca Quatretondenca, col·lecció de llibres i llibrets que edita l’ajuntament, primer en col·laboració amb la Cooperativa Vinícola, actualment en solitari”.

[2] Literalment, en lloc de la forma quatretondina, corresponent al gentilici femení relacionat amb Quatretonda.

[3] Literalment, en lloc de premsa.

[4] En valencià, estrany, foraster, estranger.

[5] Del llatí quilitbet icus i, en altres fonts, quilibet ictus, que, en valencià, direm qualsevol, qui siga, sense importar lo imperfecte, inadequat.

[6] Del verb preterir, és a dir, ometre i que també podem substituir per desconsiderar, desvaloritzar. Per tant, parlem que, en el seu poble, no eren desconsiderats per la població sinó que hi eren tinguts en compte.

[7] Nom genèric d’estris que , posats en un instrument músic, n’afebleixen considerablement el so. En sentit figurat, ve a dir que sí que tenen ressò en Quatretonda.

[8] Ús d’un nom en nom del nom propi, això és, en nom d’una persona o d’un personatge, ací, dels noms dels dos sants.

[9] En valencià, diüturn, que vol dir “de llarga durada”.

[10] Que esdevé cada segle, que dura un segle o uns segles, que viu en el segle.

[11] En valencià, pròceres, que vol dir “persones d’alta categoria, distingides, eminents”.

[12] En valencià, ceptre, que vol dir “bastonet simbòlic de l’autoritat reial o imperial”.

[13] En valencià, destra, és a dir, la mà dreta.

[14] En valencià, tropològica, és a dir, “figurada”.

[15] En valencià, coratjós, valent.

[16] En valencià, fills.

[17] El frontispici és la cara principal d’un edifici.

[18] Lo mínim.

[19] Un panegíric és un discurs en lloança d’una persona il·lustre o, per exemple, d’un sant.

[20] En valencià, per tant.

[21] Aquest article, en paraules d’rbenavent, tretes d’aquest missatge, és “un text que fa referència a la celebració dels Santets com la festa votada per la vila. És del llibre de festes de Quatretonda del 2012, pàg. 54 a 58 (concretament, són les pàgines 54 i 55 i l’autor David Mahiques Alberola (és el propietari de la casa on s’hi troben els referits Santets)”.

[22] Aquesta informació, possiblement, partesca del llibre “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, que és un estudi etnològic realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987, i de què n’hem tret més en un altre apartat de la recerca.

[23] Berfull és un llogaret abandonat que pertany al terme de Rafelguaraf.

[24] Com veiem, el tema de la subhasta té lloc en algunes poblacions on estan arrelats els Sants de la Pedra.

[25] Es refereix al segle XIX.

Les campanes i els Sants de la Pedra

Hui tractarem sobre el tema de les campanes, també present en relació amb els Sants de la Pedra, tot i que, en altres punts de l’estudi (principalment, en tocar el tema de “traure el sant”), ha eixit acompanyat d’informació a partir de poblacions on, per exemple, els sants Abdó i Senent són els patrons. 

Igualment, dir-vos que recomane la lectura del llibre “El Comú Català. La història dels que no surten a la història” , de David Algarra Bascón (publicat en el 2015). Aporta informació molt interessant en relació amb el matriarcalisme (i, de rebot, amb el paper de les campanes) i, a més, encoratja a implicar-se, junts, cap al demà i prioritzant més el demà que el passat.

 

Les campanes.

Hem inclòs les campanes, ja que són un element que, no sols apareix en les obres literàries sobre els Sants de la Pedra sinó perquè, a més, formava part de la vida quotidiana dels segles VIII-XIII i, fins i tot, han desenvolupat un paper important, sobretot, en lo religiós i en l’avís als habitants (així com ara, per exemple, ho fem a través dels bans pels altaveus o, ja en grans ciutats, d’edictes públics i escrits), fins a fa poques dècades, tot i que encara perviuen. Per exemple, davant possibles pedregades o pluges que poguessen fer malbé les collites, tema clarament vinculat amb els Sants de la Pedra.

Primerament, citarem parts de l’article “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), de Laura de Castellet. Així, en el resum, podem llegir que “Al llarg de l’Alta Edat Mitjana, el cristianisme es consolidà arreu del Pirineu, tant a partir d’una xarxa de monestirs, com de parròquies que solen establir-se allà on ja hi havia població anterior, i amb uns patrons de relacions humanes i de dinàmiques en el territori diferents de les àrees urbanes. Aquesta expansió coincideix amb el naixement d’un element sonor que, si bé va originar-se al redós del silenci del claustre monàstic per marcar les hores litúrgiques, acaba identificant i comunicant entre si tota la comunitat de fidels: el so de la campana”.

Laura de Castellet comenta que la presència de les campanes anà “sovint en paral·lel a l’esquella, un altre so ben conegut arreu de les pastures de muntanya, ja sigui del Pirineu (apareguda al Montsec, del segle VIII, o en la iconografia de la portalada de Ripoll)” i, entre les campanes més antigues, en fa esment al Vallespir: “tenen relació directa amb les esquelles dels ramats transhumants i amb la indústria del ferro (com al Vallespir)” i que “Les restes que ens han pervingut de campanes altmedievals són escasses (campana del Pallars al MEV; Combret, al Vallespir; Graudescales, al Solsonès)”.

De fet, com ja hem vist en l’apartat “Les comunitats rurals cristianitzades”, també feia un paper, com ara, per a comunicar senyals als veïns de les zones rurals, com n’escriu David Algarra.

Fins i tot, quant al nom de la campana, escriu que “sol tenir molt més a veure amb els aspectes de protecció davant els infortunis que no pas amb els patronatges locals, cosa que ens indica que aquesta relació de la campana com un ésser més de la comunitat tenia a veure més amb el seu concepte d’avís que no pas amb les seves funcions litúrgiques: el nom de la campana el posa el pagès, i no el clergue” (p. 71).  En lo tocant a l’avís, en “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018), llegim que “Amb la seva veu també anuncia els esdeveniments del poble i alerta dels perills. Fins i tot se li ha donat el poder exorcista d’allunyar les tempestes i foragitar el maligne. Antigament, el so de les campanes era omnipresent i constituïa un dels elements més importants del paisatge sonor dels nostres pobles” (p. 14).

Aquest document de Xavier Pallàs ens aporta informació molt interessant i en la línia de la recerca i de la funció que feien els Sants de la Pedra, quan es plasma que “Hi havia la creença que amb aquest toc de campana s’esvaïen els temporals que podien malmetre les collites o causar desperfectes amb la pedregada i els llamps. Aquest costum té el seu origen en els rituals pagans precristians i fou assimilat pel catolicisme. Es creia que fent soroll s’espantaven els esperits malignes que provocaven les tempestes. Es feien batallades (*) amb les dues campanes grosses. Com més gros era el temporal i més perill de pedregada més fort i ràpid tocava el campaner. En sentir aquest toc, els capellans agafaven la sagrada forma del sagrari (*)i la posaven a la custòdia (*) Seguidament es dirigien al comunidor per beneir la tempesta i demanar a Déu que deixés de pedregar. Si la tempesta amainava s’havien d’alçar totes les campanes, deixant-les en silenci absolut, fins que hagués passat el temporal.

Aquest toc, que al segle XXI ens pot semblar anecdòtic o una superstició d’ambients rurals molt tancats, va tenir una gran importància per a tota la societat durant segles. L’any 1368 el bisbe de Girona manà als clergues de Sant Vicenç de Maià de Montcal que cada dia, entre sexta (*) i nona (*), toquessin la campana per tal que els habitants del poble resessin tres parenostres i tres avemaries per demanar la protecció contra la pedregada i la tempesta.

(…) La transcendència del toc va portar l’any 1648 que alguns pagesos es neguessin a pagar la seva contribució de blat i fajol a l’Obra de Sant Esteve, ja que no s’havia tocat a mal temps” (pp. 18-19).

Així mateix, el 7 de setembre del 2018, en resposta a un missatge que havia enviat a Francesc Llop i Bayo, estudiós de les campanes, sobre el toc de les campanes, l’acte de traure el sant, etc., m’escrivia que “En molts llocs, com la ciutat de València, el toc contra les tronades desapareix el segle XVIII, En molts perviu –amb el normal trencament de la guerra- fins al concili  (*), és a dir, els anys seixanta, on treien o bé una relíquia o bé el mateix Santíssim per desfer els núvols. (…) El soroll per fer fugir el mal (*) és antic: ja he proposat algunes vegades que la tabalà de la vespra de Santa Llúcia, el 12 de desembre, el dia tradicional més curt de l’any, pretén animar el sol a que no s’amague cada dia més i que torne a lluir com en estiu”.

Sobre la pervivència del valor de la campana, en aquest cas, ja en el segle XX, en el llibre “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (publicat en 1992), hi ha que “En Silla todavía se ha efectuado después de la guerra el toque de rogativas, hasta que ‘el va llevar el retor’. Cuando tocaba la campana acudía a la iglesia ‘hòmens i dones, tots correguent i ressaven (sic) davant del Crista a la capella per que desapareguera la tronada” (p. 82). La finalitat era molt semblant a la de traure el sant i la comandava el rector.

Finalment, i també amb paraules de Francesc Llop, però tretes de l’article “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), de la web “campaners.com”, adduïrem que “No tengo conocimiento de ningún trabajo ‘científico’ que demuestre una cosa o la otra, es decir, que los toques de campanas atraen o repelen las tormentas. Me imagino que el propósito de estos autores es menospreciar un sistema de creencias que no es el suyo: arrinconándolo al mundo de la superstición queda en una posición desprestigiada, carente de toda credibilidad. Dentro de la Iglesia, en los últimos años, ocurrió algo similar. Son los mismos sacerdotes quienes plantean la presunta efectividad de los toques contra tormentas basándose en sus efectos físicos” (p. 131), que “el propósito último parecía la apropiación del control de un medio de comunicación, todavía uno de los más importantes, de acuerdo a la tecnología de la época” (p. 132) i, a més, que “en el momento actual, (…) da la impresión que la legislación influyó poco sobre su final y que fueron la pérdida de confianza en su eficacia, así como un intento de racionalización por parte de la jerarquía eclesiástica, quienes terminaron con esos toques” (p. 133).

Finalment direm que hi ha casos de campanes on figuren paraules dedicades als Sants de la Pedra. Així, en l’article “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), de la web “campaners.com”  i signat per Josep Martínez Rondán, rector de Faura, llegim que La llegenda de l’altra campana diu:

SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
ADVOCATS DELS LLAURADORS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
FAURA ANY 1980”. 

 

 

Notes: Fer batallades vol dir fer que colpege la campana per mitjà del toc produït per la peça de ferro en forma de pera suspesa en l’interior de la campana.

El sagrari és la part interior del temple on es guarden les relíquies i coses sagrades.

La custòdia és la peça d’or, d’argent, etc., en què s’exposa el Santíssim Sagrament en la veneració pública.

La sexta és l’hora menor del rés eclesiàstic que pertoca recitar-se a migdia.

La nona és la darrera de les hores menors eclesiàstiques que es diu abans de vespres.

El concili a què fa esment és el Concili Vaticà II (1962-1965).

El terme mal em recordà, des d’un primer moment, el toc de fusta a terra, durant determinats balls, per a que la terra no s’adormís, sinó que es mantingués fèrtil.

 

 

“Traure el sant”, un signe de confiança en els Sants de la Pedra

A continuació exposarem la segona part de l’apartat sobre el costum de “traure el sant”, encara viu, si bé de manera molt minoritària, per exemple, respecte a mitjan segle XX. 

Si passem, per exemple, a Calasparra (Múrcia), quan s’escrigué “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), llegim que “Se han hecho, y hacen continuadas rogativas, y rigidas penitencias en comun, y en particular, para contener el vengativo furor de las Divinas iras; pero inflexible su irritada justicia, no bastan à aplacarla las rendidas suplicas, y miseros lamentos de sus havitantes, para que Dios se muestres compasivo” (pp. 36-37) i, com a alternativa, en un altre apartat de l’obra, escriu que “después que estos Santos tomaron por suya de defensa de aquella Tierra (*), se han notado muy pocas tempestades, y la vez que se ha movido alguna, està el remedio tan facil, como en la mano: pues con sacar alguna Reliquia de estos Santos, se desvanece de impoviso la tormenta” (p. 72).

Continuant amb Calasparra, més avant llegim sobre com el fet d’haver triat aquests sants ha resultat beneficiós, pràctic, per a aquesta vila i, a més, algunes paraules sobre el costum de traure les imàtgens dels sants:

“Y como estos Santos entre las particulares prerrogativas, que en èllos se admiran, es, ser defensores de los frutos de la tierra, los que mas se acogen à su patrocinio, y amparo, son los labradores, de quienes son singulares Abogados. Puedo por mi parte assegurar, que haviendo vivido muchos años en la Villa de Calasparra, de donde son Patronos estos gloriosos Martyres, siendo pueblo muy expuesto à la frecuente invasion de las nubes, porque comunmente se fraguan muchas, y muy frecuentes, y perniciosa en las sierras de Caravaca, y Moratalla, que distan quatro leguas de la mencionada Villa, nunca he advertido, que ayan ocasionado daño en los frutos, ni menos ofendido à las personas; pues las que suelen notarse, traer malicia, con no practicar mas diligencia, que sacar las  sagradas Imágenes de estos Santos à la puerta de la Hermita, donde se veneran, se desvian del termino de aquella Villa las nubes, sin causar el sensible prejuicio, que padecen en otras partes“(pp. 80-81). I, poc després, passa a descriure un cas en què es tragueren els dos sants i resultà efectiva, fins i tot, per a salvar la vida d’unes quantes persones, detall que justificava que se’ls hi continuàs tenint com a patrons (p. 82).

Recorrent, igualment, a informació sobre terres valencianes, i a un cas més concret i anterior en el temps, n’hi ha alguns exemples. El primer que tractarem, serà referent a Ontinyent, en el segle XVII, tret del document “El poder eclesiàstic i les advocacions celestials a la vila d’Ontinyent (segles XVI-XVII)” (http://cronistesdelregnedevalencia.com/investigacio/Ontinyent1.pdf), d’Alfred Bernabeu Sanchis, cronista oficial d’Ontinyent, amb el segell de “Cronistes del Regne de València”, quan escriu que “l’alt grau de confiança que tenien el[s] nostres avantapassats en la divina providència” venia perquè “front a les catàstrofes naturals, plagues o malalties, (…) buscaven remei demanant ajuda al Déu omnipotent. Algunes d’estes pràctiques encara hui es realitzen, altres, en esta societat cada vegada més laica, són impensables. El món actual, gràcies als seus avanços tecnològics, se sent més segur i, en general, no confia tant en els designis celestials” (pp. 6-7).

Així, continua Alfred Bernabeu, amb les paraules següents: “L’epidèmia de pesta de 1600 fou la causant de la mort d’aproximadament una cinquena part de la població. Es tractava de moments difícils i els remeis sanitaris emprats contra la malaltia s’havien mostrat clarament impotents; calia, doncs, dipositar la confiança en la religió i, més concretament, en el nomenament d’algun sant com a patró de la població perquè aquell intercedira davant Déu misericordiós. (…) L’elegit fou Sant Pere Màrtir. Però, a banda, també van prometre solemnitzar la festa dels Sants Abdon i Senent per ser els protectors de la pedra i altres danys sobre el camp” (p. 7). El mateix cronista també diu que, en l’any 1645, s’inicià una important plaga de llangostes que es perllongà fins a 1648 (p. 9) i que, en Ontinyent, per exemple, en l’Estudi de Padró de Riquesa de 1735, “on consten tots els recursos de cada veí, mostrava com el 72,1% de la població activa treballava o vivia dels ingressos del camp” (pp. 8-9). Caldria adduir que es vivia en un sistema socioeconòmic feudal, amb l’emfiteusi com a model de relació entre els llauradors i els treballadors i els senyors feudals, no en u centrat en els diners i capitalista, encara que també n’hi haguessen (com també impulsors i, cada dia, més, del capitalisme).

També comenta Alfred Bernabeu que, per exemple, “Les autoritats ontinyentines combatien aquestes desgràcies mitjançant cerimònies de conjuració de la plaga de la llagosta o de la cuca de la vinya, on recorrien a l’ús de l’aigua beneïda (*) per a combatre-la. Considerem convenient incloure-les perquè reflecteixen amb fidelitat la psicologia col·lectiva d’un poble” (p. 9), un fet molt important, al meu coneixement.

Tornant a les pregàries, i també en Ontinyent, però contra les sequeres i contra les pedregades, el cronista escriu que “al llarg de la documentació municipal corresponent als segles XVI-XVII hem constatat nombroses pregàries de tota mena, però les més abundants fan referència a les sequeres i pedregades perquè, com hem esmentat en l’apartat anterior, causaven greus pèrdues en el més important sector de producció de la població. Per a desgràcia dels llauradors valencians el clima mediterrani es caracteritza per l’aparició cíclica de períodes de sequera que fan perdre la collita sencera. En alguns d’estos anys este dèficit de producció obligà als ontinyentins a haver d’importar massivament blat de Castella i, en el pitjor del casos, a acudir als ports de Cullera, Gandia i Alacant per tal d’adquirir cereal de procedència ultramarina” (p.10). Per tant, a partir dels costums i de la visió del món que predominava aleshores, estava molt justificat el fet de recórrer a pregar a la Divina Providència o, com ara, a “traure el sant” per a que plogués.

Per a comprendre el grau de joia que abraçarien els habitants, després de traure el sant i, més encara, si les pregràries havien sigut poques i, per tant, la pluja “no s’havia fet pregar”, en l’article “Las rogativas en la Valencia de principios del siglo XVII” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/las-rogativas-en-la-valencia-de-principios-del-siglo-xvii/html), de Miguel Ángel Picó Pascual, tret de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”, podem llegir el testimoni directe d’un prevere valencià, Pere Joan Porcar (1560-1629), “a través de sus apuntes de crónica y diario de impresiones titulado ‘Coses evengudes en la Ciutat i Regne de Valencia, Dietari, 1589-1628’”, quan, el 13 de desembre de 1619, escriu “I aprés fonc Nostre Senyor servit de ploure per festes, que s’ofegaen los forments sembrats, i casi tot lo mes de giner següent de l’any 1620 plogué que admirava”. El motiu és que, com comenta l’autor de l’article, “En otras ocasiones la lluvia se hacía de rogar, en el pleno sentido de la palabra, razón por la cual las procesiones se celebraban continuamente, todos los días a excepción del domingo, con itinerarios diferentes, cada día a una parroquia o monasterio” de la Ciutat de València. Finalment, “cuando la Providencia se dignaba a conceder el preciado don, se celebraba en la Catedral un Te Deum laudamus (*) a todo lo grande como señal de agradecimiento”.

Un altre exemple en aquesta línia, el trobem en l’article “En busca del perdón divino: los mecanismos de la religiosidad popular ante las adversidades climáticas y naturales en las tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII” (https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/33/01/18garciatorres.pdf), d’Adrián García Torres, quan parla sobre les crescudes del Vinalopó en la tardor de 1751, diu que, “durante la crecida del río el día 31 de octubre, la amenaza de perder las infraestructuras hidráulicas y viarias era palpable, lo cual derivó en una rogativa pro serenitate a la patrona [Nuestra Señora de la Asunción] para implorar que la tromba de agua que descendía por el barranco se calmara. Así pues, se sacó su imagen desde la iglesia de Santa María y se bajó hasta la orilla de la rambla ‘desde cuyo punto se vio que las aguas suspendieron su orgullo, sin alterar sus corrientes’.

Este hecho se catalogó de milagro, y con el deseo de que los habitantes no olvidaran el abrigo que la virgen les brindaba frente a los castigos divinos, se recordó su efeméride durante dos años” (pp. 198-199).

I és que, com podem llegir en el mateix treball, “La furia de la pedrea en los bienes materiales y, sobre todo, en las producciones de secano y regadío era temido, porque no únicamente tenía en su mano despojar a los autóctonos de la cosecha del presente año, sino que el deterioro que ocasionaba en las cepas de viña y oliveras las privaba de producción durante varios años” (p.200). A més, si un sant o, en aquest cas, dos, resultaven pràctics a efectes de conservació de la collita, se’ls adoptava com a patrons i, en el cas dels Sants de la Pedra, sobretot, per tractar-se d’un “santo especializado con más seguimiento (…) para este tipo de inclemencias, los Santos Abdón y Senén” (p. 200), com indica en la página següent: “Desde ese momento se invocó de manera constante a los Santos de la Piedra siempre que una tormenta aparecía amenazante en el horizonte. En 1730, si bien el otoño fue muy lluvioso y tormentoso, la villa de Novelda no sufrió graves daños (…), lo que directamente se atribuyó al favor de estos mártires y como gratitud se celebró una misa de acción de gracias”.

El mateix any també ocorregué un fet semblant en Carpesa, aleshores població independent i ara part del terme de la Ciutat de València, però en relació a una confraria dels sants Abdó i Senent, que havia sigut establida canònicament feia poc, com podem llegir en l’article “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València, en el 2005), motiu pel qual, des d’aleshores, es celebra la “Festa d’Acció de Gràcies”: “En 1730 recorría los pueblos de la huerta de Valencia un religioso Capuchino predicando las excelencias de la devoción a los Santos de la Piedra Abdón y Senén (…). El fruto de sus trabajos debió ser muy escaso, puesto que sólo consiguió su intento en el pueblo de Carpesa. El cielo, sin embargo, se encargó bien pronto de demostrar las ventajas de la devoción predicada por el religioso cuando a los pocos días de ser establecida canónicamente en dicho pueblo la mencionada Cofradía, una deshecha tormenta, descargando gran cantidad de granizo y piedra, arrasó completamente las cosechas de todos los campos comarcanos, dejando tan sólo libres los del término de Carpesa; y por este hecho sus moradores (*), convencidos de que tal gracia les había sido concedida por intercesión de los Santos Mártires, acordaron celebrar perpetuamente, además de la fiesta propia de la Cofradía, otra de acción de gracias por tal señalado beneficio” (*) (pp. 126-127).  Aleshores, nasqué la Festa d’Acció de Gràcies, de què parlarem en tractar la religiositat relacionada amb els Sants de la Pedra en el País Valencià.

Igualment, en el document “El riu de Morvedre i la riuada de 1783” (http://centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/433_93_El_riu_de_Morvedre_i_la_riuada_de_1783_26.pdf), Mn. Josep Martínez Rondan, rector de la Parròquia del Bon Succés (Sagunt), escriu que “En temps de sequera els fidels eixien al carrer en processó demanant aigua. A Morvedre solien fer tres dies de rogatives. El primer eixien en processó els Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senent. Si no hi plovia, el segon dia treien, a més, la imatge de la Mare de Déu del Bon Succés del convent de Santa Anna, i el tercer dia la imatge del Santíssim Crist del Salvador precedida de les damunt dites. La vila feia públic pregó pels llocs de costum perquè acudís a demanar l’element tan necessari per als camps i les clotxes” (p. 101).

El fet d’atribuir aquesta resolució als Sants de la Pedra també ocorregué, per exemple, en la comarca del Baix Segura, a mitjan 1892, on, segons informació del diari “El Alicantino”  (13 de juny de 1892) que trau José Antonio Latorre Coves en l’entrada “La Devoción a los Santos Abdón y Senén en ALMORADÍ” (http://almoradi1829.blogspot.com/2014/07/la-devocion-los-santos-abdon-y-senen-en.html), del bloc “Almoradí 1829”, “La nube que causó el desastre que hoy lamentamos en los pueblos de Catral, Dolores, Rojales y Benejúzar siguió una marcha de poniente a levante y dejó libre de piedra a todo el término de Almoradí. Esto mismo se viene observando desde tiempo immemorial, y los católicos vecinos atribuyen este hecho a la especial intercesión que tienen a los Santos Abdón y Senén”.

Passant un moment per terres aragoneses, concretament, per Toril y Masegoso (on es fa festa als Sants de la Pedra, en Toril), una població de la comarca de la Sierra de Albarracín, segons em comentava Pedro Saz Pérez (autor d’unes cròniques sobre aquesta població en el segle XX), el 6 de novembre del 2018, a través d’un missatge, sabem que, “Cuando había sequía se hacían rogativas e incluso se sacaba al Cristo de las Lluvias. Pero cuando amenazaba tormenta no había procesión, tan solo encendían una candela y la colocaban en la ventana (intuyo que rezarían a santa Bárbara)”.

Adduirem que, en un missatge enviat per Pep Capdevila (de Sant Llorenç de Vilallonga), el 26 de desembre del 2017, “La persona gran que queda només recorda, sí haver tret pels carrers la relíquia dels sants patrons, però mai baixar de l’altar les imatges, de més de metre d’alçada.

[que recorda] pujar al campanar, a la petita relíquia, per comminar al temporal que se n’anés, davant d’una calamarsada en el temps de segar o de la verema; el poble hi confiava a ulls clucs.

Temps era temps”.

Enllaçant amb les paraules de Pep Capdevila i, sobretot, amb el final, “Temps era temps”, com també amb els exemples que hem vist vinculats al costum de traure el sant, aprofitarem unes línies del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, escrites pel capellà José Jaime Brosel Gavilà, de Carpesa, en referència a la relació que trobava un jesuïta, en 1730, entre treball agrícola i vivència religiosa: “del hombre depende labrar cuidadosamente las tierras, sembrarlas bien, regarlas, limpiarlas, cuidarlas contra los ladrones o los animales. Pero en caso de granizo, hielos o falta de lluvias se debe utilizar el remedio espiritual y sagrado de acudir a la rogativa” (p. 127). Tenint present que l’estudi sobre la meteorologia no havia arribat al grau d’ara, com també la immensa religiositat que hi havia en la societat feudal, resulta fàcil de comprendre la visió d’aquest religiós.

Poc després, en la mateixa pàgina, José Jaime Brosel comenta que eixe vincle encaixa amb resolucions que, com ara, sorgiren del Sínode Valentí de 1687, en què es demandà que “en los tiempos nublados, y tempestades, los Rectores, y los Beneficiados acudan al Templo puntualmente à conjurar los nublados, y à hazer oración a Dios para que aplaque su ira, y use de misericordia”.

De fet, a partir del llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén. Cofradía dels Sants de la Pedra” (*), de Manuel Devís Bayona i que fou publicat per Caparrós Editores, en el 2005, sabem que, en Albalat dels Sorells (població de l’Horta de València), “Según refiere una piadosa tradición conservada en esta villa, la Cofradía adquirió una[s] imágenes de plata de dichos Santos, imágenes que colocadas a la puerta de la Iglesia al iniciarse una furiosa tempestad que amenazaba destruir las cosechas de este término, disiparon todo peligro y llenaron de alegría y gratitud a los labradores de esta villa, que tenían puesta toda su esperanza en sus Santos Protectores. Desde esta fecha (*) hasta nuestros días (*), siempre que el trueno con su eco aterrador denuncia la proximidad de una tormenta, las imágenes de nuestros Santos son sacadas a la puerta de la Iglesia, obteniendo en todo caso los efectos de su amorosa protección” (p. 23).

Finalment, adduirem informació del primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, molt abundant en aquest punt, tan relacionat amb els Sants de la Pedra i amb aquest costum, encara que es faça amb les relíquies. Abans d’oferir-hi informació d’aquest llibre, direm que, en un missatge que m’envià el 29 de juny del 2019, escrivia que aquest ritual “Yo lo viví directamente y pude ver, como todos los presentes, cómo las tormentas de piedra se partían y se alejaban. ¡Cuánta fuerza tiene la fe! Como lo  viví a mis 13, 14 años, y antes, lo puedo describir bien”. I, ara sí, heus ací bona part de lo que plasma en el llibre: “Desde los primeros tiempos de la tradición de las reliquias –y siempre después del 1446 –, existía en Benlloch la [costumbre] de sacar al campo en los días de grandes tormentas de piedras o granizos, las reliquias de los santos de la piedra, en este caso, en forma de pequeños huesecitos atribuidos a los mártires Abdón y Senén; es la antigua costumbre ya perdida, de lo de ‘traure les relíquies’.

Siendo Benlloc un pueblo de solera vinícola –hasta que llegó la gran crisis a causa de ‘los intereses creados’, y otros fundamentos más o menos legales–, cuando la tormenta amenazaba con granizos o piedra a las cosechas del término, el pueblo creyente al toque de rebato –vulgarmente conocido como arrebato–, lanzado al viento por la campana mitjana –la más antigua—se  congregaba en la iglesia apresuradamente, y protegiéndose con los por entonces negros paraguas, para realizar el ritual tradicional de ‘traure les relíquies’: antes de la ceremonia de los ‘hombres sabios’, los entendidos, la gente cabal, los labradores de pro, y en número de al menos tres, salían a observar la tormenta al darrer mur para comprobar la malicia que la tormenta pudiera llevar –o mejor dicho, ‘traer’–, en forma de elementos destructores, piedra, rayos, centellas, o granizo.

(…) en el transcurso de los años fueron muchos los que realizaban esta importante labor, desde su experiencia y buen tino, pues no era cosa de llamar al pueblo sin causa bien justificada; y la verdad es que solían acertar casi siempre aquellos pro-hombres u hombres sabios: hòmens de catxasa (*).

El señor cura (*) (…) tras la recomendación de los entendidos se revestía con la capa pluvial, solemne e impresionante, y con los monaguillos asistiéndole y alguien cubriéndole con un paraguas, salía hacia el derremul portando el relicario, acompañado del pueblo fervoroso apiñado bajo el gran manto negro que formaban los paraguas; y allí, a cielo y campo abiertos, imploraba la protección de la Divinidad con la intercesión de los dos mártires en preciosas oraciones en latín. La voz potente y llena de fe del sacerdote  gritaba con cierta angustia a los cuatro vientos (…). ¡Sobrecogedor! Así se pedía la protección de los santos para que  cuidaran de los campos, haciendo seguidamente la bendición sagrada hacia los cuatro puntos cardinales; momento impresionante, mientras la tormenta arreciaba entre negros nubarrones que amenazaban grave peligro de piedra o granizo: ¡En el nombre del Padre, y del Hijo, y del Espíritu Santo! Sobresalía la poderosa voz del sacerdote implorando la ayuda divina.

No solía faltar algún relámpago aterrador acompañado de un gran trueno que recorría todo el llano, entre grandes gotas de lluvia ruidosa; el vientecillo levantaba la pesada y barroca capa pluvial –nunca mejor dicho-, y algún paraguas revoltoso e indomable complicaba la vida del dueño y a los vecinos; la gente, formando un enlutado y apretujado grupo, asistía seria, concentrada, asustada, llena de fe, y rezaba entre un silencio fervoroso y sobrecogido, solo roto por el ruido del agua, envuelta por el viento desnortado, y el estrépito imponente y desgarrador de los truenos.

Y, de pronto… ¡la fe mueve montañas!, los cielos se abrían, la tormenta se partía en dos, los nubarrones malignos se alejaban, los truenos perdían su grito amenazante y solo la lluvia seguía cayendo limpia, benéfica y amable. Las gentes suspiraban con alivio, continuaban los rezos y todos apretujados, felices en los adentros, contemplaban el milagro; y reconfortados, bajo sus paraguas, satisfechos, alejado el peligro, pensando en las viñas salvadas, regresaban al templo, y de allí a sus casas, con la enorme paz interior que solo la fe puede producir. Los elementos otra vez dominados por la fuerza del Dios Omnipotente. Gracias a Él y a los Santos Mártires, otra vez los negros presagios en forma de piedras destructoras habían perdido la batalla, por la fuerza de la fe de un pueblo unido, manifestando la victoria en las claridades bondadosas de un cielo ahora amigo.

(…) Y dice la tradición oral que en los alrededores de Benlloch, hacia el Pla de l’Arc y por la parte de La Torre y Villanueva, las gentes ya utilizaban cohetes para desviar o deshacer las tormentas de piedra, mientras que en Benlloch seguían con su tradición de sacar las reliquias; y el comentario popular a la vista de los resultados era: ¡los de Benlloch nos han ganado otra vez! 

Según la tradición oral, las reliquias de los Santos Mártires que todavía conservamos, y de las que se trata en otro momento, pudieron salvarse de la destrucción de los años de la infausta guerra incivil, gracias a que fueron protegidas y guardadas por tía Leandra” (pp. 390-392).

Però, també interessant, i amb aquestes línies acabem aquest punt sobre el costum de “traure el sant”, és un escrit que fa José Miguel García sobre aquesta consuetud, de què parla un poc després: “Ahora lamentablemente no es tiempo de reliquias, sino de idolatría. El relicario moderno se abastece de las camisetas de deportistas, los posters, el balón, la fotografía, el móvil, internet, etc. El hombre en sustitución de lo del espíritu acude a otras cosas. Toca esto. Por suerte, los mayores, sobre todo en los pueblos y en el contexto cristiano, mantienen viva la ‘otra llama’” (p. 392).

 

 

Notes: L’obra de Calasparra, en parlar de “Tierra” es refereix a Arles i al Rosselló: “desde que las Reliquias de estos Santos vinieron à Rosellòn”.

La referència a l’aigua beneïda em va portar al cap,  en juliol del 2019, a l’aigua d’Arles.

Un Te Deum (també conegut com “Te Deum laudamus”), en llatí, “A Tu, Déu” (o bé, “Et lloem, Déu”, en el cas de la segona forma), és un himne cristià, tradicional, i dels més antics, d’acció de gràcies. El seu nom prové de les primers paraules del càntic.

La paraula castellana “morador”, en valencià, vol dir veí”, ”resident”, “habitant”, és a dir, qui viu normalment en un lloc.

Aquesta informació sobre el “beneficio”, com indica en una nota dins del mateix article, la trau del llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la Villa de Albalat dels Sorells”, el qual hem emprat per a distints temes de la recerca.

Aquest llibre relacionat amb Albalat dels Sorells, inclou documentació relacionada amb aquesta confraria, des del segle XVIII.

Possiblement fes al·lusió a l’any 1730.

Possiblement es referís a 1904.

En l’any 1445 es basteix  l’ermita de Benlloc i en 1446 fou dedicada als Sants de la Pedra.

Catxassa, en el text, literalment, catxasa, vol dir calma, lentitud excessiva.

José Miguel García Beltrán, en un nota relacionada amb aquest capellà i amb el mossén que considera que tancà aquesta tradició, escriu “Eran los tiempos del alcalde Joaquín García, o sea, recién terminada la guerra del 1936” (p. 391).