Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones que marquen la pauta, en nexe amb la mare i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la narració “Blancaflor” arreplegada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, el dimoni fa dos encàrrecs al príncep, qui els resol gràcies al seguiment del consell de la dona (ací, Blancaflor). Així, en el tercer, Blancaflor diu a l’home “que també se’n sortiria” (p. 34), que la fes a trossos ben menuts i “que els posés dintre d’una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l’anell i, quan el tingués, tornaria a la vora de la mar amb l’anell a la boca, que ell l’agafés i, al moment de tenir ell l’anell, ella es tornaria una altra vegada dona” (p. 34).

Per consegüent, aquest passatge aporta trets interessants i que empiulen amb lo matriarcalista: 1) la dona (Blancaflor) passa a un líquid, com si ho fes a l’interior de la mare i, allí, es preparàs per a lo que, en acabant, serà el nadó, 2) ella canviarà de lloc (de terra, a mar), però no de manera qualitativa, ja que ho fa a un altre terreny femení (ací, a l’aigua), 3) s’hi desenvoluparà com un peix en l’aigua, així com el futur nen ho fa dins de la mare, fins al part, i com si, interiorment, la mare pogués educar-la per a l’esdevenidor, 4) en tornar a la terra, ho fa junt amb una aliança, la qual, d’aleshores enllà, podrà establir amb el príncep, tot i que, ara, Blancaflor exercirà un paper paregut al de mare, al de mestra, i 5) el fet que ell aculla l’anell serà la mostra d’acceptació de la proposta de Blancaflor i de la dona com a cap de la seua vida i, per tant, com a mare seua. Com podem  veure, aquest apartat de la rondalla, també exposa la maternitat i l’educació matriarcal.

En acabant, a l’home, veient que perdria si no complia lo que ella li explicava, “No quedà més remei (…) que fer el que li deia la donzella” (p. 34).

Un altre detall en nexe amb el matriarcalisme es copsa quan llegim que “La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tant desitjava i que, amb tot el seu poder, mai no havia pogut aconseguir” (p 34). Això empiula amb el fet que, tot i que, per exemple, jurídicament, manàs l’home, realment és la dona qui mena la casa, la família, el dia rere dia.

Tot seguit, la rondalla entra en passatges similars als d’altres versions i, per exemple, veiem que, en primer lloc, ella fa d’ermità; després, d’hortolà, i, finalment, Blancaflor serà reina. O siga, que passem del cel (la figura religiosa) a la terra (l’horta), a tocar els peus en terra, i, al capdavall, els papers que ella ha fet per l’home es veuran compensats: el dimoni (qui tenia una diablessa més eixerida i que el comandava) no es fa ni amb el príncep, ni amb la filla més petita (ací, Blancaflor).

Afegirem que, ben avançada la narració, apareix un tret important i que enllaça amb lo matriarcal:  “Blancaflor (…) digué al príncep que mai més no podrien separar-se, per a res, l’un de l’altre, perquè, així que ho fessin, ell l’oblidaria i mai més no es recordaria d’ella. (…) Blancaflor li digué que (…) el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d’ella, quan se separessin” (p. 38). Ens trobem davant unes cultures, les matriarcalistes, en què 1) la dona i l’home estan en un lligam, no en una competència a veure qui pot trepitjar l’altre, i, igualment, 2) en què ella és qui té la darrera paraula, qui du el maneig.

Per això, quan, un poc després, ell passa a casar-se amb una altra dona i es fan grans preparatius, el príncep (i cap d’estat) no es salvarà fins que no recordarà Blancaflor (p. 39). Posteriorment, ell reconeix que Blancaflor és la seua veritable esposa, faran aliança (amb la dona, com a reina) i, qui era princesa, se’n tornarà a casa (p. 40). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Xiquets i xiques jóvens salvats per dones eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada en el mateix llibre d’Isidre Buades Ripoll, és “El polp de la Serra Grossa”. Fa moltíssims anys, en la Serra Grossa, hi hagué una temporada en què un polp s’havia fet famós en tota la costa mediterrània i ningú se li acostava. En canvi, “un matí, quan feia només un moment que hi havia eixit el sol, anava una xica de Sant Joan cap a Alacant” (p. 87) i, quan veu que el polp se li arrima, s’agafa “a la soca d’una olivera que allí prop hi havia” (p. 87) i comença a demanar ajuda.

Tot seguit, llegim que “El polp estirava d’ella i la xica s’agarrava amb totes les forces a l’arbre” (p. 88).

A continuació, un pastor (amb una fona i pedres) i un carreter intenten que la solte el polp.

Ara bé, “de prompte, (…) va aparéixer la salvació en forma de dona. Era la ventorrillera, que, veient el que passava, va anar lleugera al forn i, traient una de les coques (…), li la va arrimar al polp, que (….) va soltar la presa. Però (…) la pedra de la cova va pegar un cruixit i es va obrir un portell que li va permetre fugir i anar-se’n ben lluny i no tornar més on li havien anat tan malament les coses” (p. 88). Com podem veure, és la dona qui salva, en aquest cas, una jove (una dona).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, és “Manolico no va a l’escola”. Un xiquet fa via com si anàs cap a l’escola, però passa a mans d’uns mariners i, en acabant, aplega a Santa Pola.

Després, veu una caseta on hi havia llum i “es va decidir anar fins a ella, (…) seria una casa de llauradors on l’empararien.

La casa era la vivenda (…) on vivia un matrimoni vellet que no tenia fills.

Només va entrar, la vella es va posar molt contenta i, quan Manolico li va dir que era de molt lluny (…), encara més, pensant que es quedaria amb ells per a sempre i podria ser el fillet que mai no havia tingut” (p. 105). Aquest tret apareix en algunes rondalles: el matrimoni sense fills que acull un xiquet o bé un jove. 

La dona, molt oberta i generosa, li ofereix menjar i, al capdavall de la rondalla, “va dir tota mimosa a Manolico:

-Guapet, bonico, ¿tu voldries anar-te’n amb els teus pares i els teus germanets? No voldries tornar a la teua casa? No serà això per Alacant?

Manolico assentia amb el cap i la vella va continuar dient:

-Puix, ¿tu veus aquelles llumenetes allà lluny? Són les llums d’Alacant. Tu deus ser lleugeret i arribaràs prompte. Hala! Bonico, preciós” (pp. 105-106). En aquestes paraules, captem la maternitat i l’educació matriarcal. A més, la velleta li addueix: “Tu, vés tot seguit (…) i, abans que isca el sol, estaràs allí. Hala!, vés-hi, fill! -i l’espentava lleument cap a fora” (p. 106).

Finalment, com en moltes narracions, es fa lo que vol la dona i l’home (ací, el xiquet) és salvat per l’anciana: “Manolico va fer cas a la vella” (p. 106) i el xiquet és ben rebut per la família i, “després d’aquell dia, ja mai més va fer fugida a l’escola” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals

General, , , ,

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals.

El segon article de Pere Oliver i Domenge que trobàrem en el blog “Etziba Balutxo…”, de Bartomeu Mestre i Sureda, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)”, es titula “Cultura de la mujer” i fou publicat en el setmanari local “Felanigense”, de Felanitx (Illes Balears), el 21 de juliol de 1923. Després d’exposar que  la diferent educació (podem pensar que en al·lusió a la instrucció en les escoles, que no a la familiar, ni a la del barri o a la de la població en què es viu) genera desigualtat i que s’aguditza quan s’abandona l’educació femenina (que equivaldria a la matriarcal) i, de pas, es promou lo patriarcal, passa a un camp que enllaça amb moltes demandes de grups en defensa de la dona (estudis, socials, laborals, etc.).

Ara bé, ben avançada l’exposició, afig “la noble diadema de la maternitat”. Al cap i a la fi, la dona (com a muller i com a mare), “ha d’elevar, tant com li siga possible, el seu grau de cultura, adreçant aquest perfeccionament cultural fins a on puga i al millor exercici del seu paper d’esposa i de mare. Juntament amb les qualitats físiques que Déu li atorgà, per a servir millor l’ideal per al qual fou creada, com a cèl·lula genitora de l’individu, la dotà d’una altra espècie de qualitats que cal desenvolupar harmònicament junt amb les anteriors: ens referim a les qualitats d’índole intel·lectual i moral (…).

La dona cal que s’eduque, que es perfeccione tot lo possible i, essent dona, com més va, més dona, aprendre a ser mare, perquè, en el món, no hi ha corona que pose més prestigi en el front femení que la corona augusta de la legítima i santa maternitat”. Quant a aquestes paraules referents a la dona, a la corona i a la maternitat, direm que, en la tesi d’Angie Simonis, la investigadora comenta que la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb lo femení i, a banda, parla d’una cultura del llevant mediterrani en què, fins i tot, el rei també en portava una i redona. Per consegüent, encara que el cap fos un home, lo femení estava per damunt de lo masculí.

És més: Pere Oliver i Domenge també plasma que la dona no ha de viure simplement per a ser motiu de poesia, sinó que cal que aculla la maternitat, tot i que hi ha “una afirmació molt estesa i que alguns admeten com una veritat inconclusa: em referesc a l’afirmació que la cultura dissipa els encants femenins i fa desmeréixer l’esposa i la mare, i les infon indiferència per la llar.

Per a contestar a tal asseveració, (…) cedim la paraula a la insigne gallega (…)  que, parlant de la matèria, en el seu llibre ‘La dona de l’esdevenidor’, diu açò: ‘Com que creiem que la dona serà més prudent, més dolça i suau de caràcter, com millor educada estiga, considerem cert que hi haurà més harmonia en el matrimoni a mesura que la dona tinga més conreada la raó i més elevats els seus sentiments’.

Aquestes paraules de Na Concepción Arenal ens pareixen d’una claredat diàfana i d’una certesa inapel·lable. Com major siga el grau de cultura de la dona, més íntima ha de ser la unió amb el seu marit, amb qui podrà departir amb ple coneixement de causa, de tots els afers que siguen de la seua preocupació quotidiana i ajudar-li a trobar solucions encertades per als problemes d’interés vital per a la família”.

Com podem veure, les frases de Pere Oliver i Domenge van molt en línia amb les de moltes dones nascudes abans de 1920, amb les de filles (o bé netes) que han rebut una educació matriarcal i, a més, ens reflecteixen un tret que s’amplia quan passem a les paraules de Concepción Arenal (del segle XIX): que la cultura gallega (ben reflectida… és matriarcalista).

Igualment, adduiré que, cap a 1998, en una xicoteta biblioteca d’un centre de jubilats i de pensionistes, tinguí ocasió de llegir un llibre d’una altra gallega, Rosalia de Castro (qui emprà la llengua gallega), i captí un feminisme que m’atreia. ¿Com podia ser que no ho hagués copsat abans?, em demanava. I la resposta era evident: en l’assignatura “Literatura española”, a mitjan dels anys huitanta, s’ensenyava la literatura castellana, però no la vinculada amb les altres llengües que, des de feia segles, vivien en la península i que, aleshores, ho feien en l’Estat espanyol.

Tornant al passatge anterior de l’article, altra vegada, la dona és qui té la darrera paraula i el marit és auxiliat per ella i, en més d’una decisió (i es pren dialogant tots dos). Sobre aquesta tradició de diàleg (silenciada pels grans mitjans de comunicació social, però no per les rondalles, ni per moltes dones catalanoparlants nascudes en el primer quart del segle XX), no té res a veure amb la de la cultura patriarcal: la imposició des de l’home o, mitjançant la típica actitud castellana del famós “ordeno y mando”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Rondalles en què es convida a no aparençar, al pactisme i a la llibertat

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez, en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’esmentada obra, és “El pollastre”. “Uns bons forasters que, a les festes i al porrat d’un poble de la Marina, havien acudit, estaven convidats a dinar en una casa de gran aparença, però que l’ama tenia fama de molt mesquina, cosa que no varen creure els hostes a l’acostar-se a taula i veure-la tan ben parada” (p. 253). Comentarem que, des del primer moment, aquest relat amb humor irònic empiula amb l’educació matriarcal, la qual no promou la cultura de les aparences.

Més avant, podem llegir que, “Assentats, en la taula, tots, la criada, que era una fadrina ja entrada en anys, (…) que estava més a prop del mig segle que dels quaranta i que, tot en una peça, era cuinera i cambrera, (…) tragué i deixà enmig de la taula una soberga cassola d’arròs, per la grandària, però no pel contingut, ja que aquest no aplegava a ocupar la meitat de l’aïna” (p. 253) i, quan “Quasi no s’havien acabat d’escudellar els convidats, digué la servent: ‘-Senyor, ¿trac el pollastre?’, responent-li aquell: ‘‐Dona, després’” (p. 253). I, així, en un passatge similar, però amb carn, creïlla i verdura.

Quan la criada demana a l’home, per tercera vegada, si trau el pollastre, el propietari li respon “’-Trau-lo, dona-‘. Ben manada aquesta, agarrant amb llestesa la font, (…) se l’emportà, tornant de seguida amb un gran embalum sota el braç, el qual, soltant-lo damunt de la taula, (…) veieren els hostes un pollastre viu.

Observat pel senyor de la casa el moviment (…) dels forasters, (…) amb un poc de sorna, digué: ‘-Dispensen; però, com volem tant el pollastre, el traiem tots els dies per a que es menge les molletes del pa…-’” (p. 255).

La rondalla que ve tot seguit, “La rata penada”, també en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, com indica el folklorista d’Altea, està en una obra del cronista valencià Gaspar Escolano (ciutat de València, 1560-1619) sobre la història de la Ciutat i Regne de València, i ell la tradueix:

“Una vegada, volent l’àguila, com a reina de les aus, celebrar Corts generals, manà despatxar lletres de convocatòria a tots aquells animals voladors. Acudiren al punt i en el termini assenyalat, sense faltar-ne cap: tots els voladors i, àdhuc, els que caminaven per terra però lluïen plomes: sols mancà el rat-penat” (p. 255). La rata penada es fonamentà en què ella era animal de terra, “com bé es podia esbrinar pels quatre peus que tenia, dents, mamelles i llet, i també per ser impossible entrar en compte d’au el que li falten plomes. Amb tot açò, es sentencià en son favor” (pp. 255-256).

“Ocorregué, després d’algun temps, que el lleó, el rei dels animals de la terra, volgué, com al respecte, tindre Corts amb sos vassalls, celebració a què varen acudir totes les bèsties, faltant sols el rat-penat” (p. 256), qui al·legà que “no era animal de la terra, sinó de l’aire, de tal manera que, en ell, trobava la seua alimentació i, fins i tot, per les altituds, son domicili.

Per aquest camí, (…) s’escapà de ser tributari de cap dels dos reis, de cel i de terra, havent quedat senyor absolut de son estat, sense reconéixer superior” (p. 256) i, per consegüent, lliure.

Com podem veure, en ambdós casos, tant l’àguila com el lleó enllacen amb lo matriarcalista: el pactisme en la Corona Catalanoaragonesa, en què el rei solia convocar les Corts i, no precisament, de manera puntual i quan li convenia, sinó prou habitual. El fet que estiga escrita a principis del segle XVII, quan feia quasi un segle que Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca tenien un rei resident en Castella i que a penes els reunia, podria ser un missatge de l’historiador valencià, amb què expressava que era partidari de la llibertat dels regnes, àdhuc, quan tots formaven part d’un estat federal (que, en el relat, és l’aire i, igualment, la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

Dones que regnen amb el seu criteri i monarques molt oberts als nobles i al poble

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “Don Joan de la Panarra”, recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, el rei comenta a Don Joan de la Panarra que hi ha molts lladres i que, quan superarà la prova, es podrà casar amb la filla.

Llavors, al del Finestrat, quan estava a punt de trobar el camí del seu poble, se li va ocórrer emprendre cap al temut país muntanyós on actuaven els malfactors. I ho fa amb les butxaques ben plenes de pedretes (pp. 176-177).

Tot seguit, copsem l’educació matriarcal: “Esmunyint-se entre els arbusts i amagant-se per darrere les roques, va anar observant els costums i, encara, algunes voltes, oint les conversacions dels de la quadrilla i, de consegüent, coneixent genis dels que la componien” (p. 177).

Un poc després, veiem que Don Joan se’n va a “una cova que estava entre unes roques, damunt d’un pradet rodejat d’arbres i en què riallera font naixia” (p. 177). Per tant, podríem dir que l’home recorre a la dona i que ella l’acull i, a més, en un espai on hi ha esperança (una font que naix i, més encara, riallera, amb bona aigua). La font, l’aigua i el naixement enllacen amb la figura femenina i, en aquest cas, de la mare.

Quan entra en la cova (en l’úter), troba els vint-i-cinc lladres de què li havien parlat i, com que veu que es podrien bufar i, després, tots ells acaben a males, ell els talla el cap, els lliga pels cabells, “els carregà en els cavalls que li paregueren millors i mamprengué el retorn a la Cort” (p. 179). Mentres que ell entrava triomfant i rebut amb vítols, el rei és reportat i, àdhuc, “en algunes esglésies, en la missa major, s’havia donat gràcies a Déu i a la Senyora Santa Maria, per l’esforç que, a aquell cavaller, li havien donat amb el que lliurà la Nació d’aquelles calamitats” (p. 179). Com que molts ciutadans s’estimaven Don Joan de la Panarra i consideraven que havia de ser recompensat, això aplega al monarca, qui envia ambaixadors en busca del de Finestrat i “s’aparellà a eixir a rebre’l acompanyat de tota la Cort i desplegant el més faust possible (…), amb sos cortesans, tots cavallers, amb briosos cavalls, isqueren a rebre’l a les portes de la ciutat” (pp. 180-181). I el poble continuava aprovant l’home de Finestrat.

Més avant, des de la Cort, es proposen fer que Don Joan de la Panarra se n’haja d’anar al seu poble i, com a estratègies, “el feien assistir a totes les reunions de la Cort, tant quan eren recepcions oficials que íntimes (…), especialment, amb presència de la princesa” (p. 182). Resulta interessant i, igualment, un tret matriarcalista, que siga la dona qui marque com respondran els altres: si ella hi és, el rei i els altres nobles hi assistiran. 

Passa que “el rei, assessorat de sos consellers, vist ja lo curt que era, intel·lectualment, Panarra” (p. 183), es proposa desenganyar-lo i, així, llevar-se la llepassa de damunt. Això explica que, un dia, després de dinar, el monarca faça un discurs fastuós i anuncie que es celebraran les noces “de la princesa amb l’esforçat i valent cavaller Don Joan de la Panarra, fill de Finestrat, la mà de la qual, per tres vegades, la té guanyada” (p. 183). En acabar, el cavaller donà les gràcies al rei i li besà les mans.

Durant la celebració del casament de la princesa (p. 184), “anà a la cambra, a on estava preparat un altar, al peu del qual, (…) estava la princesa, acompanyada de son pare, sostinguda per dos dames i rodejada de moltes més, de diversos cavallers i d’un rector” (p. 184). Aquestes paraules, altra vegada, plasmen la cultura matriarcalista: la festa no es centra en la part del cavaller, sinó en la de la dona.

La filla del rei, eixerida, ja casada amb Don Joan de la Panarra, està junt amb ell. I ell, com que li fa qüestions i la princesa calla, se’n va al monarca i li diu “jo vinc a dir-vos que, a mon poble, me’n torne, deixant-vos a vostra princesa i a la vostra Cort, barata mil lliures, que és lo que allà em farà falta per a viure tranquil i menjar sense treballar” (p. 185).

El rei, content del desenllaç i dels propòsits de Panarra, “donant-li les mil lliures demanades i molts més coses, el va acomiadar” (p. 185).

Finalment, podem llegir que “Sortós passava Don Joan la vida en Finestrat, prenent, en hivern, el sol, i la fresca, en l’estiu, gaudint de la renda de les mil lliures i repetint a cada punt: ‘Cada ovella, amb sa parella; i la Cort, per al que haja nascut en ella’” (p. 185).

Per tant, així com, en la rondalla del vestit de l’emperador, el poble (arran d’unes paraules dites per un xiquet) posa en ridícul el rei i la seua prepotència, ací és el monarca, els cavallers i la princesa, qui es desfan de la vanitat de Joan de la Panarra. Un missatge que, en el primer quart del segle XXI, empiulava amb molts polítics valencians, catalans i de les Illes Balears que feien ostentació i que, uns dies després, en les eleccions (municipals o , àdhuc, autonòmiques) feien pala (com ara, en les del 2023).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que regnen en el seu territori i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra rondalla, igualment, recopilada per Enric Valor, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Don Joan de la Panarra”, la qual figura en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1912. En Finestrat, un poble valencià de la Marina Baixa, hi havia un fadrí que sempre deia “Faena fuig” i, si no, “Faena, gira esquena” (p. 167) i, com posa el folklorista, “sense fer-ne un brot” (p. 167).

El fet és que un dia mata cent mosques i, en acabant, “li va suggerir una idea que, de seguida, posà en pràctica: l’encomanar, al llander, li fera un rètol que posara” (p. 168) que, “d’un colp, matà a cent, / i res, a ell, li ha passat” (p. 168).

En haver-ho fet el llander, “se’l va posar en el barret i se n’anà pel món, molt ufà, en busca d’aventures (…).

Rodant de poble en poble i passant de nació en nació, va aplegar a un regne en què tota la gent estava amb gran consternació” (p. 168) perquè hi havia una serp, gran, que cada dia es menjava, si més no, una persona. A més, “les trampes les havia burlades; els exèrcits, havia destrossat” (p. 168). Com podem veure, es tracta d’un home d’acció i, això sí, ufanós i vanitós, detalls que prompte captaran en la Cort i que influirà en les respostes que li donaran. Afegirem que apareixen trets matriarcalistes: la serp (que toca els peus en terra i que simbolitza la dona), la qual és forta i es fa lo que ella vol.

A continuació, llegim que “el Rei havia manat fer un pregó, en el qual es deia que aquell que matara l’esmentat animalot, es casaria amb sa filla que, com era sabut, era pubila i, per això, sa hereua en el trono” (p. 169). En aquest passatge, es plasma que, en les cultures matriarcalistes (i en moltes rondalles), la dona és l’hereua (ací, se la tracta de pubila, nom que rep la filla major que, en una casa o, per exemple, en un mas, hereta la possessió). Adduirem que u dels costums que més han durat és que, malgrat ser-ne la propietària, fa costat els germans i els pares.

El rei rep Don Joan i li comenta que “ara, al llegir el mot que Don Joan portava, havia renascut la confiança en ell i en tota la Cort (…). Més, sabent que el premi era casar-se amb la princesa. Acceptà Panarra” (p. 167) i, quan li demanaren què necessitava, respongué “un tros d’espasa, pa i bacallà” (pp. 169-170). Molts membres de la Cort i, a més, el rei, copsaren el nivell de Joan de la Panarra i, des d’aleshores, són ells qui marquen el compàs a l’home de Finestrat.

Un altre passatge interessant, i en què es reflecteix el matriarcalisme, posa que “Tenia la fera el seu cau en un castell (…) que estava a l’entrada d’un extens i espessíssim bosc. El nostre cavaller, de pas que s’encaminava a aquell paratge, procurava reportar-se bé dels costums de l’animal, a les hores que eixia a caçar persones, els llocs per a on solia passar amb més freqüència” (p.  170) i més, i els emmagatzemà en sa testa.

Més avant, es comenta que la fera dormia i que, “segons es digué per la comarca, de bon matí, es tragà un pastor, el xicot i, encara, per a postres, alguns cabrits” (p. 171). Per consegüent, la dona apareix forta i respectada en la comarca, com si fos una autoritat.

Adduirem que, en tornar a la Cort i dir al rei que havia fet lo que ell li demanava, el monarca li posa altres proves. I Don Joan de la Panarra hi reïx.

I, altra vegada, apareix un tret que enllaça amb el matriarcalisme i amb la figura de la dona: Don Joan de la Panarra s’acosta a un cavall i “li deixava caure en la boca trossos de pa mesclats amb molletes de bacallà, al mateix temps que li parlava afectuós. (…) d’allí, a uns quants més, ja li llepava les mans a qui era ja son amic i prompte fon son amo, ja que, amb paciència, pa, bacallà, paraules i palmadetes, li posa un fre i li puja a cavall. Quan cregué que ja el tenia ben domesticat, va prendre el camí de la Cort” (p. 175). En aplegar-hi, troba que els nobles assistien a corregudes de joies (el rei, la princesa, els cortesans…) i, quan Don Joan de la Panarra es presenta al monarca, ell li diu que haurà de superar una tercera prova. Així, captem que el rei (i la Cort) tenien un model de persona a fer de marit de la princesa i només estaven oberts a admetre’n en aquesta línia i no, per exemple, una persona prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

L’educació matriarcal, la jovenesa i autoritats que recompensen el bon cor

General, , ,

Una narració que, entre d’altres coses, té passatges eròtics i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Tres figues i quatre corbos”, en què, a més, es plasmen trets matriarcalistes. Primerament, direm que un corbo és un recipient semblant a un cove i que serveix per a traslladar fruita, peix, etc. Un home “no tenia més propietat que una casa no molt gran i, junt amb ella, un corralet descobert en què va plantar una figuera, la qual començà a créixer amb molt de poder. Veritat és que, fora de les hores de jornal, son plantador no feia més que cuidar-la, no deixant créixer al seu voltant una herba i tenint sempre la terra ben mulladeta. Els dos únics i grans volers que tenia eren la dona i la figuera” (p. 156). Per tant, veiem que la filla (la figuera) gaudia de prou llibertat, que estava forta i jove i que l’educaven de manera que no agafàs les males herbes de la vida.

Igualment, la dona (ací, plasmada en la filla) frueix de saó, de la mateixa manera que, com ara, els llauradors de l’Horta de València, quan plou i veuen que farà bé a les collites, més d’una vegada, diuen “Esta aigua farà saó”.

Afegirem trets importants en nexe amb lo matriarcal, per exemple, que el pare estime la filla (la figuera) i, a banda, la muller. I, més encara: “no estant aquella [= la muller] malhumorada i esta ben poderosa, ja estava ell desvanit i era feliç” (p. 156). Copsem, per consegüent, bones relacions entre tots tres.

Prosseguint amb la rondalla, “Cresqué la planta amb molta força, tirant unes rames com a verdancs i uns pàmpols com a plateres i va fer tres figues que eren l’encant del matrimoni” (p. 156). Com podem veure, no sols creix la filla, sinó que rep bona acollida per part dels pares i tots tres donen bons fruits (els parents, mitjançant l’educació; la xica, com a resultat d’aquesta i de la seua manera de viure i de relacionar-se). 

A mitjan relat, havia aplegat Sant Joan i es reuneixen els pares per a veure a qui donarien les tres figues: “Este diàleg passà entre marit i muller, quedant-se tranquils, després de resolt (…). Atabollaren les figues i començaren a clavillar, i la dona va amanir una cistelleta molt fina i guapeta. Per fi, maduraren i era glòria el veure-les tan polides i clavillades” (p. 157). Un poc després, les cullen amb cura i la muller encarrega al marit aquell present, per al rei, i ell emprén “el camí cap a València, a on llavors estava la Cort” (p. 157).

Adduirem que, en un passatge posterior, podem llegir que els jurats de la ciutat, no el deixaven passar. Cal dir que els jurats eren els càrrecs forals que es corresponien a lo que, en la cultura del Regne de Castella, deien “concejales” i que, després de la guerra de Successió, foren substituïts pels esmentats “concejales”. Això, des d’un primer moment, ens portà a pensar que aquesta rondalla pogués ser del segle XVIII o anterior.

A mitjan camí, l’home es menja dues figues i, quan aplega a la Cort, un home l’introdueix en una cambra on estaven el rei i altres persones. Quan el monarca li demanà què li ocorria, el marit li parla amb el cor en la mà, sense ocultar-li que era pobre, que li portava només una de les tres figues que duia al principi, i li ensenya la cistella.

Aleshores, el rei li ordena que es menge la figa que restava i, en veure l’obediència de l’home, “i coneixent la bona voluntat i l’honradesa del vassall, manà que li carregaren un maó de diners i de roba de vestits per a ell i per a la seua dona” (p. 160), i l’acomiadà.

En canvi, en la tercera part de la rondalla, un home que era ric i molt avariciós, quan va saber de la recompensa que havia fet el rei al marit, es proposà aconseguir lo mateix. Però, com que es presenta arrogant davant del monarca, el rei decideix castigar-lo. Finalment, aquest segon home se’n torna al poble i aprengué que, com digué ell, “L’avarícia esgarra el sac”. Una altra narració acompanyada d’un refrany com a moralitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.