Arxiu d'etiquetes: dones que pacten

Dones acollidores, comerciants, amb molta espenta i transmissores de cultura

General, , , ,

Un altre relat recopilat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem lo matriarcal és “El marsellés”. Primerament, direm que un marsellés és un jupetí. El narrador comença dient que Jaume de la Serra era un home que tenia molta fama i, a més, afig que, “en la Raixa, hi havia una finca en què vivia una dona que li deien la tia Paula. Aquella dona l’acollia molt, perquè ell, quan havia restat viuda, donava per a que la tia Paula es comprara un parell de mules que diuen aquí, per a que ella poguera traure la finca (i els fills) avant” (p. 177) i addueix que, “en casa de l’oncle Pepe Verdú, Jaume Alonso tenia molta cabuda, també el sotaplujaven” (p. 177). Per tant, ens trobem amb una narració en què la dona és qui fa les gestions comercials de la casa, ja que l’informador, per exemple, no fa esment que ella, una vegada mort el marit, recorregués a un altre home com a pont en les compres.

En un altre relat en nexe amb Jaume el Barbut, i arreplegat en el Carxe, podem llegir “Una cosa que recorde, que me la contava ma àvia, era de Jaume el Barbut” (p. 178), és a dir, que la dona fa de transmissora de la cultura, un tret molt en línia amb el matriarcalisme. Més avant, qui conta aquesta facècia, comenta que el seu besavi, a qui deien Pío, “pujant de Crevillent, en la Gola de Crevillent, venia la somera al davant i, la xica, una xica de tretze o catorze anys, damunt (en la somera) i, ell, darrere” (p. 179). Així, copsem dones que, ja jovenetes, assumeixen responsabilitats, com ara, portar una somera.

Finalment, com que Pío i Jaume de la Serra es coneixien, el bandoler ordena que dos hòmens acompanyen l’oncle Pío i, així, li aplanen el camí.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La dama de les galeres”. Diu així: “De Iecla, venia a Múrcia, en galeres, una senyora en el seu cotxe, dos cavalls i amb el seu cotxer. Aleshores, Jaume el Barbut li va eixir a la carretera i ell li va dir:

-Jo sóc Jaume el Barbut.

Llavors, la dona, llesta, li va dir:

-Doncs, no sabeu lo contenta que estic en estos moments, de veure que sou qui ha vingut a visitar-me aquí, en el meu cotxe. Pugeu vós i podreu venir fins on vullgueu. I jo estic a la vostra disposició.

[Tot seguit, l’entrevistador li demana: -I no la va robar?]

-No! Compte! Si ella li va dir que estava contenta de veure que anava, que tant deien d’ell”  (p. 180).

Al capdavall, el narrador comenta “Jo, ja li dic: jo tinc huitanta-quatre anys i jo ho sentia contar així a ma mare. I totes eixes coses. Als rics, robava a tots; però socorria els pobres” (p. 180). 

I, així, altra vegada, qui relata diu que una dona (en aquest cas, sa mare) li havia transmés aquesta part de la cultura, una cosa molt comuna en les cultures matriarcalistes: que una àvia, una anciana o bé una mare faça eixe paper.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens de bon cor i dones que pacten, que els agrada la música i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recollida en l’obra esmentada sobre literatura popular en el Carxe, per Brauli Montoya, és “Compon-te, taula!”. Un xiquet tenia un burret que cagava diners i un dia se’n va a un hostatge i diu:

“-Burret: caga diners! Fes-te enllà i en cagaràs més!

Alçava la coa i tirava un doll de duros de plata. I el deixa en un hostal” (p. 46).

Més avant, la dona, com que ell li havia dit les paraules per a que el ruc amollàs, s’acosta a l’animalet i li diu:

“-Burret: caga diners!” (p. 46). I, com que el ruc feia lo que ella li indicava, la dona “se’n va a un lloc on hi havia gitanos i diu:
– Vejam si teniu un burret com este. Me’l canvieu?

Total: que li’l canvien” (p. 46). Com podem veure, no sols l’home (el ruc) fa lo que vol la dona (l’ama de la posada), sinó que ella es dedica a lo comercial, encara que, per exemple, fos a nivell del poble.

Tot seguit, el xavalet, pren un segon ruc (el que ha comprat la dona): “Ve el xiquet, agafa el burret i diu:

‘-Agafaré el burret i continuaré la marxa’. I diu a sa mare:

-Demà, diga, aquí, a tots els veïns que acudesquen a l’era, que este burret caga diners.

I, és clar, aquell burret ja no ho era” (p. 46).

En un segon passatge, el xiquet té una taula i, altra vegada, la dona diu “Compon-te, taula”, se’n va a un fuster, li encarrega que li’n faça una similar i, quan el xiquet, altra volta en sa casa, diu a sa mare que té una taula que dóna qüens, la mareta, que toca els peus en terra, li comenta:
“-Sí: vejam si fas com l’altra volta” (p. 46). I encerta la mare.

Ara bé: en un tercer passatge, en què el xiquet diria “Compon-te, verga!” (p. 47), una velleta que volia aprofitar-se del xic, diu les paraules i, com que l’anciana acaba amb moltes vergades, “li va donar tot lo que li havia furtat” (p. 47). És més: el xiquet va replegar un fanal que es podia tornar un parral de raïm molt bo i també recull una guitarra que permetia que, tots els qui la sentissen, es posassen a ballar.

En eixe sentit, la rondalla afig que “les someretes i tot lo que passava pel carrer, a ballar. I el xiquet es posa enfront de la casa del rei, amb aquella guitarra, aguaiten els criats del rei i diu la filla del rei:

-Ai, quina cosa més bona que té eixe home! Té una guitarra que tot el que la sent, balla” (p. 47). Per tant, copsem trets matriarcals: la música, la princesa que està oberta als súbdits i que estima lo musical (part del saber que està en relació amb la part femenina i ben vista en els pobles matriarcalistes) i que la jove està receptiva als interessos dels criats.

“I diu ell: -Açò no es pot vendre. Aquí no és més que tocar el turmell a la fadrina i el tou de la cama i la cuixa.

Aleshores, diu la princesa: -Malament: ja va per a amunt.

-Vosté no té res a veure. Vosté es tapa, ben tapada” (p. 47).

I, com que ella era molt oberta i li agradava la música, el jovenet “ja es clava allí, s’assenta al costat d’ella i ja se n’anava a dormir” (p. 47) amb la princesa i, finalment, “es va lligar amb la filla del rei” (p. 47), és a dir, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Feta està sa barrina”, les dones en els tractes

General, , , , , ,

Tornant al tema dels tractes i que la dona era qui els tancava, el 15 d’abril del 2024, Guillem Garau ens envià un missatge de veu (i, dos dies després, un correu electrònic) en relació amb el fet que la dona pogués ser qui triàs amb qui ballar (tema que havíem exposat en Facebook el 12 d’abril del 2024). Deia així: “Hola, Lluís,

Mira, jo som Guillem, d’Artà, de sa península de Llevant, i sa meva mare té cent dos anys. Després des coronavirus, ella ha escrit unes memòries. I, bé, sa revista local d’aquí, d’Artà, ‘Bellpuig’, havia publicat nou o deu capítols de ses seves memòries, que estenen lo general: des costums que hi havia primer. I aquests són.

Ella va néixer a foravila. Sa casa, aquí, on va néixer, està a 4km. d’Artà, està a 7km. de Sant Llorenç [des Cardassar]. Són cases de minifundi; que, ses grans possessions que anaven venent, s’han mantingut a trossos. A trossos de territori: d’unes 4 Ha., 3Ha, 2Ha. inclús, i ho anaven comprant a terminis. I hi havia moltes de famílies que així vivien i explotaven sa finca sa família: molt poca gent tenia un jornaler (molt poca,… per no dir ningú). I ella, doncs, que va viure aquí…, lo que ha sentit contar de sa mare. Té molt bona memòria. I li vaig parlar des tema del matriarcat i em va dir que mai, mai, mai va sentir dir a son pare, ni a sa mare.

[I em va afegir que] ets balls es feien amb vocació de reunitzar a cases particulars. Les cases estaven disseminades enfora des poble, potser, entre mig quilòmetre, una de s’altra, en aquesta zona (dins es terme d’Artà i de Sant Llorenç).

Quan es feia un ball, es corria sa notícia amb uns quants de dies d’antelació. Sa gent hi anava ja sopada. Sempre es feien es vespres. Un dia concertaven fer un ball en una casa. Dinaven en aquella casa: hi havia un guitarrista, un cantador. Quasi sempre, es guitarrista (o es guitarristes) eren es qui també cantaven.

Es ballava moltes jotes en aquell temps. Ja, es tema de ses mateixes, [una dansa popular mallorquina que es balla a parelles,]… això ja s’havia passat un poc. Ses mateixes eren més antigues, però hi havia jotes. I mai, mai, sa dona va triar s’home; mai una al·lota va triar un jove: sempre eren ets joves que treien a ballar ses al·lotes.

Lo que ella va sentir contar (que no ho va veure) és que, devers una generació enrere o dues, s’encantaven els balls. Vol dir que ho feien com una subhasta. Sa primera (o mateixa) i sa darrera era lo que es cotitzava més, i ets homes pagaven per ballar. Però [ells] triaven ses al·lotes. Ses al·lotes, mai, mai varen triar.

Una altra cosa que et vull comentar és que, en aquests minifundis i en aquestes famílies que feien feina de supervivència, es venia molt poca cosa. Es venia, potser a final d’any, dos porcs, es venien ametles; es venia, potser, una vaca (si un podia en prescindir), es venien conills.

I també es compraven algunes coses, finques. O es decidia per casar una filla o un fill. I aquí sí que sa dona era sa que comandava: l’amo era l’amo, però la que comandava era sa dona. Un home mai s’hagués atrevit, a foravila, per aquestes contrades, a n’aquestes finques d’explotacions familiars, decidir fer una barrina, fer un tracte, fer una venda…, sense que el consultàs amb sa dona. Això sí: es matriarcat era en aquest aspecte.

Però, en ses decisions importants en una casa (si hi havia de comprar una cosa, si s’havia de comprar un moble…, si s’havia de casar una filla amb un jove, si s’havia de comprar un cavall…), sa dona era sa que tenia sa darrera paraula. 

Lo des balls, em sap massa greu, però, en aquesta zona, no, no: sempre van ser ets homes ets que van treure ses dones a ballar”.

Finalment, escriurem que, el 16 d’abril del 2024, en el grup “Paraules de les Illes Balears”, quant a les paraules de Guillem Garau, ens plasmaren aquest comentari: “No és el mateix manar a sa casa que triar an es ball. Després, al ball, comanda la dona. A Mallorca, a la casa, comandava la dona” (Malela Martorell).

Adduirem que, en llibres, en articles i en comentaris, per exemple, en relació amb les Illes Balears (com ara, en l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, de Joan Carles Sastre), captem que, quan es tracta sobre famílies de ciutat, burgesos o nobles, no es plasma tant lo matriarcalista. Això sí, en els pobles rurals, es reflecteix molt més, com escriguérem a Guillem Garau.

En nexe amb el seu comentari, referent a sa mare (qui havia nascut el 12 de desembre de 1921 i que, entre d’altres coses, exercí de mestra), en huit documents que el 15 d’abril del 2024 ens envià per correu electrònic sobre una obra que ella havia publicat en febrer del 2022, podíem llegir el que apareixia titulat com “Ses primeres vivències. Memòries de Magdalena Amorós Ginard ‘De can Capblanc’”.

En aquest capítol, Magdalena Amorós Ginard comença dient que “Lo que ara vos escriuré, a lo millor, serà mal de creure. Temps enrere, quan jo era jove, ses coses i sa vida que dúiem era molt diferent a ara.

Vaig néixer dia 12 de desembre de 1921, a sa Raval de Sos Fulles.

(…) A ca nostra, vivia amb sos meus padrins per part de mumpare”.

Agraesc la generositat de Guillem Garau que ens ho envià el 15 d’abril del 2024. Quan, l’endemà, ja havia plasmat el missatge de veu, en una llibreta, i el llisquí, per telèfon, a ma mare, quant al paper de la dona en la tria del ballador i en fer els tractes, em digué que “Això [, la tria en els balls, però no en els tractes,] haguera paregut molt atrevit, segons la norma de moral d’aleshores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)