Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.