Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Àvies que encoratgen hòmens i nets

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem informació relativa a dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920 i de què hem trobat escrits en Internet, molt sovint, tractant el tema del seu paper en la casa, en la família i, àdhuc, de l’empremta que han deixat. La gran majoria els trobàrem per mitjà de la consulta en Internet (“la meua / meva àvia / padrina era una dona” o bé “la meua / meva iaia era una dona”), des d’agost del 2022. En primer lloc, en l’entrada “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicat en el blog “Des de l’Exili” i plasmat en el 2009, veiem que la padrina, qui havia mort amb quasi cent anys, “no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra[1] i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. (…).

La padrina es va casar, abans de la guerra, amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat, d’una família de fusters. (…).

La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia[2]. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts[3]. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia ‘Estàs fet un xic fadrí!!’”.

Al capdavall d’aquest escrit, captem que la padrina, fins i tot, encoratja el net, possiblement, amb intenció de transmetre-li part de la força que ella tenia.

U dels qui escrigué en aquest blog, Josep Blesa, comenta que “La seua vida descriu la vida d’aquest poble els darrers 99 anys”, unes paraules que podríem enllaçar amb les de moltes dones nascudes en el primer quart del segle XX. Una altra persona, Maria Pag, proposa crear una mena d’enllaç per Internet i fer-lo de tipus familiar i, més avant, Montse addueix “Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí. El padrí, a l’igual que la seva esposa, també era una gran persona. (…) El que sí que m’agradaria comentar és la senzillesa amb què vivien. Portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més (…) tenien lo just i necessari per viure i no els hi faltava res”. 

Respecte a la senzillesa, direm que està associada al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i que, àdhuc, historiadors com l’austríac Anton Sieberer, qui escrigué, en els anys trenta del segle XX, sobre Catalunya i Castella, comentava que, en Catalunya, en lloc de la gran empresa, és més habitual lo que podríem dir el comerç petit, el mitjà i, sovint, el de tipus familiar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La guerra començà en 1936.

[2] Copsem que, com en moltes rondalles i en molts comentaris, la dona és qui marca la pauta en la casa, qui en fa de cap de colla i que, a més, encoratjava el marit a portar avant els projectes que ell tenia.

[3] Ma mare, respecte a les seues àvies, que eren molt treballadores, molt arriscades, molt obertes i molt servicials, comenta que, malgrat que la seua àvia paterna (Consuelo), amb molt de gust per a fer coques Cristina, a vegades, feia algun dolcet als nets i els deia “Ja sabia jo que no perdria parroquians….”, com l’avia materna, era una dona molt activa.

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

General, , , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” i “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

“Les dones de Camprodon”, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

En relació amb la música popular eròtica, comentarem que Rosa Cortina Mercader en febrer del 2022 ens escrigué: “No recordo si ja l’he enviada… ‘Les noies de Palau’”, de què ací posem els versos que ella recordava[1]:

“Les noies de Palau,

quan van a sarau,

van enfarinades;

els llavis, pintats,

les mitges, ratllades.

Troben un pagès,

no li diuen res:

li giren la cara.

Troben un senyoret

que porta barret

i sabata plana”.

 

En línia amb aquesta cançó, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, hi ha la cançó “Les noies de Camprodon” (pp. 70-71), en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Diu així:

“Les dones de Camprodon

gasten pretensions,

pensen ser molt guapes.

 

Quan veuen un pagès,

no li’n diuen res;

li fan mala cara.

 

Quan veuen un senyoret

que en porti un barret

i sabata baixa

i mitjons de fer patir,

ai, sí!

I corbates de crespó,

ai, no!

 

Ai, quin neguit,

quin neguit

no trobar marit!

Ai, quin consol,

desconsol

no trobar qui em vol.

 

Ni fent l’ullet,

ni portant barret,

he pogut trobar qui, decidit,

un anell al dit

em volgués posar!”.

 

Afegirem que el 13 de juliol del 2022 la posí en el meu mur i que, eixe dia i posteriorment, ens comentaren “Ho dèiem de les de Rubí[2]” (Montserrat More Mayoral), “També es diu de les de Riudoms[3]” (Maria Coca Juncosa), “Una altra versió de la de ‘Les noies de Riudoms’” (Ricard Jové Hortoneda), “La meva mare la cantava. Deia ‘Les noies de Sabadell’” (Maria Aguilar Oliver). 

Igualment, és la dona qui, partint de com li agradaria que fos el nuvi amb qui eixirà, passa a fer la tria: primerament, prova amb un pagès, però considera que no li convenç. Després, copsa un senyoret que sí que reuneix les condicions que ella posa: barret i sabata baixa, però no corbata (possiblement, perquè faria un paper molt formal) i, per tant, ni triaria u que fos llaurador, ni u de ciutat recte, però sí un home més receptiu. Així, reflecteix un exemple més de moderació, àdhuc, en línia amb moltes rondalles. I, per descomptat, que la dona té la darrera paraula. 

A banda, els hòmens que apareixen no semblen de molta espenta, com ho veiem en el fet que ningú no s’haja decidit a posar-li l’anell al dit, malgrat que sí que hi havia hòmens que s’ajustaven al model que ella pren com a fonament de com ha ser (afegint la garridesa) el futur marit amb qui ella es case. 

Adduirem que el fet que la jove prove amb persones diferents (des de pagesos, fins a hòmens amb estils de vestimenta més semblant als de ciutat i, fins i tot, als qui ella pren com a molt formals), ens plasma una dona amb molta espenta, molt receptiva i que fa camí.

Finalment, copsem que és ella qui indica què hauran de fer els aspirants a marit, així com, en moltes rondalles, és la princesa (o la jove) qui posa les condicions que caldrà que tinguen els qui vullguen casar-se amb ella: passar per l’adreçador, en aquesta cançó, posar-li l’anell. Per tant, podem afegir que la cançó plasma molt el matriarcalisme, ja que, des d’una actitud moderada (la dona actua molt oberta), es fa lo que vol ella i és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ja ens l’havia escrita, però amb uns quants versos més, el 18 de gener del 2022.

[2] Població catalana de la comarca del Vallès Occidental.

[3] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

Dones amb frescor, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

En la primavera del 2022, accedírem a “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, en què, per exemple, es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, mitjançant la cançó “Aquelles muntanyes” (p. 59), la qual, amb lleugers retocs, diu així:
“Aquelles muntanyes,

tan altes i fresques

que les carbasses

s’hi van donar[1].

 

Una diada

tan assenyalada

com l’hereu Batlle

l’en va demanar.

 

I quan ne foren

d’allí on t’anaren,

de la minyona

varen preguntar.

 

Si els hi digueren

que no els coneixeren[2]

que la minyona

n’és a passejar[3]:

 

-Minyons, girem

la cavalcada

a can Magret de Vilallonga

‘niren [= anirem] a dinar”.

 

En aquesta cançó, el matriarcalisme no sols apareix plasmat pel fet que la dona és qui tria si accepta l’hereu Batlle com a futur marit (en la corranda, es comenta que l’hereu aplega a ca la jove i s’afig que la minyona se n’ha anat a passejar), sinó perquè el jove Batlle fa camí amb molta espenta, se’n va cap a can Magret de Vilallonga i, així, accepta que ella haja pres eixa determinació. Com veiem, una visió molt oberta i moderada de la sexualitat. Adduirem que és prou significatiu el fet que les carabasses s’hi adonassen (i, des de molt prompte) en versos que podríem vincular amb l’expressió “donar carabassa” (que era una tradició, àdhuc, física), per a expressar que la núvia no acollia qui aspirava a ser el seu nuvi (o al mateix nuvi).

En qualsevol cas, considerem que es tracta d’una cançó en què es copsa la sexualitat matriarcal i trets en línia amb el matriarcalisme, com ara, la muntanya com a acollidora i relacionada, òbviament, amb la mare i amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”, ens trobem davant d’una dona que té un paper molt important (en la cançó, s’indica que és alta), forta i molt oberta (fresca), qui apareix reflectida, primerament, en la muntanya. Així, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc, dins de la simbologia matriarcal amb significat femení, podríem incloure “tot lo que, per extensió, és ‘seu’, refugi o abric: la muntanya que acull, la pedra que serveix de suport-repòs, l’arbre que acull (amb la seua fusta-matèria-mater)” (p. 71).

[2] En lloc de “conegueren”. En l’original, en cursiva.

[3] Podria tractar-se d’una manera de dir, amb mà esquerra, que la jove prefereix un altre nuvi o, simplement, que no el vol per a festejar amb ell. En tercer cas, també podria ser que la minyona se n’hagués anat a passejar, fet que ens reflectiria una dona molt receptiva.

Ancianes, mares i filles molt acollidores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat valencià prou semblant a algunes rondalles, per exemple, mallorquines, en què, a un xiquet que acaba de nàixer, el fan anar riu avall i que l’acull un matrimoni, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El xiquet que va nàixer de peus”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 7 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, un matrimoni vivien en un maset i, un dia, el masover troba una gitana, qui diu a l’home que tindran un xiquet que “naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!” (p. 40).

Un poc després, copsem que el futur fet aplega a la cort i que el rei ordena que agafen el xiquet (p. 41), però que, en canvi, un guerrer i un capità ficaran el nen dins una caixa i l’amollen riu avall (p. 42).

Al moment, un moliner, que li deien Bernat, troba la caixa, la porta a la dona (p. 43) i tots dos el crien i l’eduquen de manera molt oberta. A més, quan el fill, Bernadet, ja és jove, fa via cap a “l’entrada a una cova” (p. 47), la qual “era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.

Allà hi havia una vella (…). Bernadet s’hi va acostar i la saludà” (p. 47). Ens trobem davant d’uns dels símbols vinculats amb el matriarcalisme: la cova i el predomini de lo fosc.

A banda, el jove Bernadet l’accepta i fa lo que li indica la velleta, qui el tracta com si fos un fill seu. Així, l’anciana, qui també era la mare dels Vents, li diu: “A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada” (p. 48), quan els vents bufaran a favor del jove. Com veiem, la dona és la part activa i, igualment, és ella qui dicta què ha de fer l’home (ací, un jove) i, a banda, és ella qui tria on dormirà ell.

En un passatge posterior, el marit de la velleta vol veure Bernadet, i la dona, sense embuts, li posa unes condicions:

“-Promet-me que no t’enfadaràs…

-Promés.

-És un jove que porta una raó al palau del rei (…) i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.

-Jo vull veure aqueix jove.

-Sí, però no el despertes.

Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant” (p. 50). Per això, no sols l’anciana és qui marca el compàs respecte al jove, sinó també en les relacions amb el marit.

Un altre passatge en què apareix la cova és quan, a més, captem l’esperit comunitari: “tots dos vents i sa mare es retiraren al seu racó de la cova” (p. 51).

Més avant, hi ha que, en relació amb Bernadet i amb el palau on vivia el rei, “Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.

-Alteses, aquest és el gran Bernadet (…). Du una carta del rei nostre senyor ordenant que es case immediatament amb missenyora princesa Carmesina” (p. 54). Aleshores, totes dues se n’alegraren.

En aquesta part de la rondalla, es plasma el paper actiu i important de la reina i de la princesa, això és, de les dones, i, de pas, el vincle entre mare (el present) i filla (el futur).

Posteriorment, el paper de la velleta ho posarà molt fàcil a Bernadet i, al capdavall, la reina, que és una dona amb molta espenta i sense embuts, diu al jove davant del rei i de la princesa:

“-Bé; Bernadet ha complit (…). Ara digues què han de fer” (p. 65) el rei i la princesa Carmesina. I el jove, sense pèls en la llengua, li ho comenta (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les noies de Molló”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Tot seguit, comentarem que, el 27 de maig del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano escrigué una cançó que diu així:

“’Ai, noies de Campdevànol,

no aneu a pixar al riu,

que les de Ripoll es queixen

que l’aigua es torna lleixiu’.

 

(Els dos pobles estan al costat del riu Freser, Campdevànol aigua amunt)”.

En relació amb aquesta cançó, n’hi ha una en què es reflecteix molt el matriarcalisme, titulada “Les noies de Molló”, la qual figura en “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller” (p. 58), un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, cançó que, amb lleugers retocs, diu així:

“Les noies de Molló[1]

són poques i mostatxudes[2],

quan passen pel carrer,

fan petar les ferradures[3].

 

Ai, noies de Rocabruna,

no pixeu pas tant al riu,

que les de Beget[4] se queixen

que l’aigua els hi embrutiu.

 

Noies de Beget,

són poques i ballen bé:

tenen la panxa arrugada

com la manxa[5] del ferrer.

 

Mare de Déu del Coral,

vós que sou tan coralera[6],

ajudeu-les a casar

les noies de la Menera[7]”. 

 

Quant al fet que la panxa de les jóvens estiga arrugada i, a més, com la manxa del ferrer, ens portà a la semblança amb el tema de l’espasa rovellada (foscor, dona, rovellat, negre…) i amb què el ferrer també va en línia amb el matriarcalisme, ja que, si no, per exemple, primaria la manxa acabada de fer (o d’adquirir). Cal dir que aquest detall també figura en altres versions que hem trobat d’aquesta cançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Ripollès.

[2] Per tant, ja són jóvens. Ací, es refereix als pèls del pubis.

[3] Són dones fortes.

[4] Com podem llegir en el llibret que hi ha en aquest treball relacionat amb Beget, Kristin Müller escrigué que, en 1965, com a estudiant, “vaig anar a parar en un poblet de muntanya molt agradable: Beget, a l’Alta Garrotxa (…) era un indret on també s’havien conservat tradicions i costums; antics oficis; festes; celebracions; eines per treballar el camp; els interiors de les cases, especialment la cuina; vocabulari… (…).

La meva tasca, doncs, va ser descriure i analitzar aquells objectes d’ús i els costums tradicionals (…). Alhora, però, i perquè sempre he estat una persona molt curiosa i especialment interessada en la música, no podia deixar de descobrir (…) el record de les antigues cançons que s’amagaven en la memòria col·lectiva i especialment en la de certes persones d’aquell Beget” (p. 7).

[5] La manxa és un instrument per a fer vent o per a donar aire que utilitzen els obradors del metall, en aquest cas, com podem llegir en el DCVB, “de molta grossària”.

[6] La referència a “Coral” i a “coralera” ens porta a vincular aquests mots amb l’aigua i, de pas, amb la pesca i amb el matriarcalisme.

[7] Població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya del Nord.

 

 

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

Dones amb molta fortalesa, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El Castell del Sol”, la qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes” d’Enric Valor, veiem que, de nit, és quan Muhammad, enmig del silenci, aplega a la mansió de l’Home del Sol. Nit i silenci (p. 20), dos detalls que ens evoquen el matriarcalisme com també el fet que, quan l’Home del Sol ja ha menat el príncep cap a un saló central, “Allí, sobre una estrada, hi havia quatre dones:

-Aquesta és la meua muller, príncep Muhammad, i aquestes, les nostres tres filles” (p. 21). Cal dir que, no perquè, per exemple, en una casa, hi haja més dones i siguen les que la porten, parlarem de matriarcalisme, ja que, com és ben conegut, hi ha hagut dones, com ara, Margaret Tatcher (presidenta del govern britànic entre 1979 i 1990), qui implantà una política de mà dura i, que, àdhuc, són destacades com a exemplars per grups feministes i per persones a favor dels drets de les dones.

Adduirem que, més avant, l’Home del Sol posa una prova a Muhammad, en què es reflecteix lo matriarcalista i, fins i tot, en línia amb la cançó eròtica “Les nenes maques de matí”: “Escolteu ara la primera prova: us donaré una cistella; us alçareu de bon matí i anireu a un camp (…); allà fareu una tanca de paret; dins, cavareu un hort i el plantareu tot de rosers i clavellineres, i en la nit m’haureu de portar la cistella plena de roses i clavellines de les que en collireu” (p. 23). I, així, 1) comencem donant prioritat a escoltar (i no a mirar, “Escolteu (…) la primera prova”), 2) cava un hort i hi copsem detalls hortícoles que poden recordar-nos la senzillesa i, a banda, la sembra que, en l’estiu (o bé, com ara, en juny), porta la recollida dels fruits, 3) el lliurament dels fruits no té lloc en moments de sol, sinó en plena foscor (“en la nit”) i 4) el príncep no portarà, per exemple, en un carro (el qual tindria forma rectangular), lo collit, sinó en un objecte que ens podria semblar, sobretot, circular: una cistella. Cal recordar que lo redó té un vincle amb el matriarcalisme.

Igualment, copsem un passatge en què la més petita de les filles, quan els pares i les seues germanes ja dormien, es converteix en una formigueta (animalet que recorda el treball i, a més, la facilitat per a entrar amb discreció en molts llocs) per mitjà d’un talismà: “el frega i digué:

Per les banyes de la cabra

i per les barbes del boc,

per a passar per la porta

formiga sóc.

I es torna formiga (…). Entra a la cambra a on dormia Muhammad i, a l’acte, recobra la seua forma de dona” (p. 25) i, entre altres coses, diu al príncep: “jo t’aidaré a eixir-ne amb bé.

(…) -I tu per què m’aides, si tot just em coneixes?

-Perquè ets bo, noble i confiat. I ara… adéu!” (p. 26).

Per tant, no solament la dona salva l’home, sinó que, per exemple, la jove no prioritza que Muhammad siga més fort que un bou, sinó la bonesa, la noblesa i la innocència, el cor net. I, més encara: no es tracta d’una dona fluixa, ja que, en un passatge immediat que em recorda les dues àvies de ma mare (qui eren fortalesa i servici, com sintetitzava ma mare), així es plasma:

“-Ara t’aidaré, Muhammad.

-Com?

-Doncs ara veuràs! Ajuda’m!” (p. 26), li indica què ha de fer i com (“es fa lo que vol la dona”) i, a més, llegim “Així ho feren. Miriam tallà en el boscatge més de cinc-cents tronquets, i el príncep els va anar lligant. Després Miriam féu una estacada que rodava tot el camp aquell” (p. 26). Afegiré que, quan ma mare em parla sobre la força de les seues àvies, ho fa com qui troba que, no sols era u dels punts forts que elles tenien, sinó que considera que, moltes dones d’aleshores, en tenien més que moltes del segle XXI o més a prop en el temps, detall en què hi estic totalment d’acord. A banda, en aquestes línies, es reflecteix el pactisme i, al moment, la dona, Miriam, explica a Muhammad la història del talismà i, igualment, es posa a recitar una lletania amb molts símbols matriarcalistes:
“Duc dels ulls redons:

ou les meues oracions!

Tu que dorms de dia

i vius de nit,

transforma tot el que assenyale

amb el dit” (p. 27). I, consegüentment, si més no, simbòlicament, el duc estarà viu durant la nit, serà el seu moment fort,… justament, vinculat amb la dona (associada a la foscor, al negre,…) i la dona, també. A més, serà ell qui farà la faena que li encarregarà la muller: “transforma tot el que [jo] assenyale” amb el dit. La part que porta lo més feixuc és la masculina.

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Àvia, mare i neta amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les animetes”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 4 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, “vivien a Biar una fadrina que li deien Marieta i la seua àvia anomenada Casilda.

Marieta (…) s’havia criat amb la seua jaia, la qual la volia moltíssim” (p. 47). A més, molt prompte, veiem que Marieta és una jove garrida, qui, un dia copsa que un cavaller, Albert de Muntalt, se’n va cap a la font on eren unes fadrines (p. 48) i, entre altres coses, ella li adreça:

“-Si voleu beure en canterella…

-Ja ho crec, simpàtica fadrina” (p. 48) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona.

Un poc després, l’àvia Casilda comenta a la jove que, “Pels teus ulls conec que el vols” (p. 48) i un detall relacionat amb el matriarcalisme: “Si vertaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt.

Les coses s’esdevingueren tal com la velleta (…) Casilda les havia pensades. Allà al cap d’un parell de setmanes, l’Albert acabà per presentar-se una vesprada en la casa de Casilda acompanyat d’un veí de Biar. I així, (…) demanà la mà de la fadrina” (p. 50).

I, com que l’àvia havia ensenyat a Marieta, sobretot, a filar i a teixir (p. 51), la velleta parla amb les Animetes del Purgatori i li ho posaran molt fàcil i la velleta, immediatament, els comenta “Doncs vos convide a la boda” (p. 52) i, en un passatge posterior, l’àvia Casilda diu a la jove “tingues cert que, dos dies abans del casament, tindràs fetes la camisa i les randes. Ara, (…) a menjar fort i ferm i a estar ben fina per al dia de les noces” (p. 53).

A banda, també copsem el matriarcalisme en el fet que l’àvia, qui fa el paper de mare, és qui admet que tres velletes, que eren les tres ànimes, passen a casa:

“Els nuvis, de cap de taula, sentiren trucar a la porta de l’entrada -on es feia el convit- i unes veuetes (…) que demanaven permís per a passar.

-Avant! -va dir Casilda” (p. 54).

I, a més, tot seguit, la jove Marieta, molt receptiva, diu a les tres velletes:

“-Passen, passen, bones velletes i prenguen cadira” (p. 54).

A continuació, el nuvi, Albert, demana a la primera velleta; tot seguit, “Casilda preguntà (…) a la segona velleta” (p. 56) i, en acabant, la núvia Marieta ho fa a la tercera de les velletes (p. 57).

Finalment, el nuvi, després d’escoltar què ha respost cada una de les tres velletes, accepta que no es barallaria amb ella si Marieta no agafava el bastidor, és a dir, si no es posava a brodar. I la núvia, qui té la darrera paraula, li respon que no ho farà i, des d’eixe moment, hi hagué avinença entre Albert i Marieta.

Comentarem que, encara que, en aquesta rondalla, la dona apareix com a àvia, com a mare (Casilda és anciana i, igualment, fa el paper de mare) i com a jove (Marieta), en tot moment, es fa lo que vol la dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.