Arxiu d'etiquetes: Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és  “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir

“Mareta mia, reina i Senyora,

de nostra terra, preuat joiell,

de nostra vida, rosada aurora,

en ses tempestes, segur vaixell:

 

Corona hermosa de flors polides

a ton front, verge, volem cenyir;

jamai ses fulles seran marcides

que amor santíssim les féu florir”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).

Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:

“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta

fos de la Mare de tot un Déu!

(…) La pàtria ofrena, fent romeria,

a tos peus, porten los catalans:

tots polsen l’arpa de l’harmonia,

(…), tots som germans”

 

i, a banda, el tema de la maternitat:

“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.  

 

Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:

“Jo les escolto quan, de ma mare,

mon front rebia lo darrer bes,

(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!

 

¡Ah!, quantes voltes són les veïnes

font abundosa de caritat,

conhort de penes, guardes divines (…).

¡Com los parlava m’aima agraïda!”.

 

Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona

“com de la bresca la dolça mel”.

 

Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la defensa de Girona i de Catalunya

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Poesies catalanes”, de la catalana Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), un altre poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, ben mirat, el sentiment de pertinença a la terra, és “Lo vint-i-quatre de Maig” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_vint_y_quatre_de_Maig), relacionat amb la defensa de Girona en l’any 1684 i que fou premiat en 1883. Diu així:

                                   “¡Sant Narcís: Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la pàtria

que el bon Déu nos ha donat!

Rius de corrents platejades,

vinya, bosc i fruiterars,

poblets, com ramells de lliris,

ciutats, com perles cabdals,

valls, com un somni de fades,

serres, com lo Montserrat,

i un poble com no n’hi ha un altre

de més honrat, de més brau”.

 

Com podem veure, la primera estrofa de la lletra comença amb una lloança a la terra, com un agraïment i destacant lo que li dóna vida. Després, a poc a poc, representa l’entrada dels francesos en la Catalunya hispànica:

“Si nostra terra és hermosa

quan l’hivern, amb crua fauç[1],

arrenca les verdes fulles

dels arbres més enlairats

i mata les flors gemmades

amb ses espumes de glaç

i treu la pobra oreneta

de son riu arrecerat:

¿què serà quan l’afalaga

l’embaumat alè de Maig?

La terra, vessant de vida,

(en)tapissa de flors los prats;

los arbres, vessant de vida,

omplen de fruit son brancam;

les aus, d’alegria, folles,

no paren son dolç cantar;

tot amor i goig respira;

sols lo monstre de cent caps,

la ¡Guerra! l’assot dels pobles

que els Pirineus ha passat,

aixeca en la nostra terra

son destructor estendard”.

 

 

Això explica que, en aplegar foranes a Girona, la poetessa escriga

“¡Sant Narcís, vulla ajudar-te,

que la feina bé s’ho val!”,

 

és a dir, el patró de la ciutat de Girona. Això la porta a plasmar, altrament, al sant, que

“Les nits, ¡que en són, de boniques,

quan s’arriba al mes de Maig!”

 

 

junt amb les brises, els flaires dels lliris, les roses,

“lo firmament s’engalana

amb son mantell més preuat”.

 

Tot seguit, agrega que els forasters, al capdavall, han entrat en la ciutat. I, justament, en la nit (una part del dia en nexe amb la dona) i Dolors Monserdà afig uns trets molt propis dels Pobles matriarcalistes: la seua actitud contrària als enfrontaments bèl·lics, a les guerres. Com ara, indica que

“Ells no en saben d’arts de guerra;

no n’han après de matar,

mes són lleons que defensen

lo tros de terra on són nats;

i els acers, a l’envestida,

se’ls osquen guspirejant;

topen les llances i espases,

cauen homes i cavalls,

i les bales van i vénen

i reüllen los punyals,

i, ardent, fumeja la terra,

regada per dolls de sang!”.

 

Finalment, aquest sentiment de pertinença farà que el francés recule i que guanyen els catalans:
“Tan forta ha estat l’escomesa

que el francès va reculant;

ja n’és fora de la plaça,

ja los ulls fixa en el camp;

ja perseguit va tornant-se’n

pel camí que ha fet abans;

ja en los cims de ses trinxeres

onegen los quatre pals;

i ja l’àliga vençuda (…)

s’aixopluga en la muntanya

deixant lliure la ciutat.

    Brillant ha estat la jornada;

Sant Narcís: ¡Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la terra

(…) i un poble que té en sa història

un Vint-i-quatre de Maig!”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Falç.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Reis que defenen la natura, la bonesa, la poesia, la maternitat i dialogants

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesies catalanes”, de la barcelonina Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Lo decret dels Jocs Florals” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_decret_dels_Jochs_Florals), premiat en els Jocs Florals de València de 1888, en la web “Viquitexts”. Un monarca se’n va de cacera i, en tornar, comenta sobre la bellesa de la natura i de la terra, detalls que, en el fons, podríem considerar com un agraïment a la Mare Terra i, igualment, com que ell trau el sentiment de pertinença. Així,

 “ Per a sortir a caçar,

s’alçà el rei de matinada:

per veure si apunta el sol

vers son finestral s’atansa.

   Bé n’ha vist d’aubes d’abril,

donoses com belles fades,

brillants, esplendents i riques

com orientals emperantes,

mes cap n’ha vist tan gentil,

com la que sos ulls esguarden.

Apar hermosa il·lusió,

per l’artista somniada;

apar deessa naixent

en un bres de satí grana,

adornat amb cintes d’or

 

i ramells de flors de plata”.

 

Més avant, indica

   “¡I que hermosa es veu la terra

rere la nit despertant-se

per rebre entre cants i olors

lo bes misteriós de l’alba!

   Los capolls que es van obrint

amb perles de la rosada;

les roses que es balancegen

en les bellugoses branques;

los folls papallons que volen

dessobre camps d’esmeragda;

los dolços perduts remors

de fontetes amagades;

la cantadissa d’aucells

arrecerats entre els arbres;

i l’alosa que, a son niu,

va a portar lo bri de palla,

i els sospirs del ventijol,

i, del temple, la campana,

tot ho sent i ho veu lo rei

com no ho ha vist cap vegada;

i, a la llum de la celístia

que es va desprenent de l’auba,

fins li semblen més esbeltes”.

 

Podríem dir sense embuts que aquest rei gaudeix de la bonesa de la vida. En acabant, el noble passa a la part de les seues arrels polítiques i, així, als familiars i als avantpassats: gestes, il·lusions, fites, amors, aventures somiades…

“i ja, de graó en graó,

davalla a la boira blanca

que el duu de la jovenesa

a los besos de la mare:

i, tot rialler, esplendent,

envolt en tintes rosades,

dolç com lo somni d’un nin,

bell com l’encís d’una fada”.

 

O siga que el monarca encara té present el paper fonamental de sa mare i, de fet, mare i fill s’empelten: els besets, la dolçor que ella li comparteix, les rondalles i les llegendes que li transmet la dona, etc. Aquesta empremta és molt exposada per ell a la reina, quan la muller li fa qüestions sobre política en el regne:

“-Mal haveu fet, Na Violant,

de mos somnis, despertant-me:

no pensava en crues guerres

que los meus pobles devasten,

que mon erari arruïnen,

que mos braus soldats me maten:

pensava en raudals de llum,

en boires de neu i grana,

en capolls a mig obrir,

en ramells de roses blanques,

 

en papallons que follegen,

en nius penjats en los arbres,

en jovencells que somnien,

en nines enamorades,

en rossos infants que es besen

en la falda de llurs mares,

en verges i en monestirs,

en artistes i en retaules,

en sospirs i en oracions…,

en notes que el vent escampa…”.

 

Al cap i a la fi, com ell agrega a la seua dona,

“Ja que, a lo bell, rendeix l’ànima.

No vull oir sons de guerra;

vull inspirades esparses;

 

vull l’arbre dels Jocs Florals

floreixent en mon reialme;

vull lluites de trobadors;

no de sanguinoses armes”.

 

Aquests set versos enllacen amb dos dels trets del matriarcalisme català: 1) la preferència per la part creativa de la persona i del Poble (ací, la poesia), en lloc de fer-ho per la guerra associada amb cultures d’esperit conqueridor (en nexe, àdhuc, en lo sexual, amb l’home com a conquistador de la dona) i 2) la protecció d’aquestes arts, per part del rei, com a promotor de la cultura, en aquest cas, mitjançant la celebració d’uns Jocs Florals que, a través de la figura de l’arbre, lliguen amb la tradició i amb la maternitat.

Com a anècdota, destacaré que el 10 de maig del 2025, en tractar aquesta composició, vaig descobrir que no havia llegit mai uns versos amb un rei benèvol i tan connectat amb la terra on viu i amb els qui hi habiten.

Finalment, el monarca signa la norma, els rossinyols canten i el finestral s’ompli de papallones blanques.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El mot castellà “raudal” es podria traduir per “doll”.

assemblea-pagesa-6f (1)

El bateig en la Catalunya del segle XIX i el paper de les àvies i de la comare

General, , , , , , , , , ,

Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1884, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,

“Dels alts cims de la muntanya,

davalla una airosa nina:

si no ha complert los quinze anys,

no li manquen gaires dies.

(…) Amb quinze anys de jovenesa

i una cara tan bonica,

¿per que, en sos ullets hermosos,

la fera tristesa brilla?”.

 

Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:

“Per lo camí que ella passa,

una caseta s’hi obira

i, en son portal, una vella

que, resant, lo cànem fila”.

 

L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que

“en lo mercat de la vila,

que tinc a ma pobra mare

fa molts jorns emmalaltida

i no resta altre remei…”

 

i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.

“I presa per l’esperança,

que és lo goig que més anima,

deixant sola la velleta,

seguí el camí de la vila”.

 

Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.

Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:

    “Al carrer major del poble,

ha arribat l’Agna-Maria:

mes, ¿què és aquest rebombori,

aquesta bellugadissa

de mainada i bordegassos,

de minyons, vells i fadrines

i aquest córrer vers la plaça

on ni una agulla hi cabria?

    És que bategen l’hereu

de la casa més antiga

que, per terres i diners,

cap altre n’hi ha a la vila.

    L’hereuet ha nascut sa,

com pometa camosina,

i els avis, que són padrins,

i rumbosos, que és follia,

per celebrar lo bateig

com en la terra s’estila,

ha fet portar de Girona

xocolate i pastes fines

 

i, per tirar pels balcons,

a més de sacs de joguines,

confits, coloms i pollastres;

i, fins diu qui les ha vistes,

dues gerres de diners

que, de plenes, esgarrifen

on, entre quartos i plata,

fins monedes d’or hi brillen”.

 

 

El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.

Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins de bateig).

En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):

   “No és, doncs, estrany la gentada

que, enfront la casa, s’apinya,

ni que tinga grans treballs

per passar la comitiva.

    Va davant la llevadora;

rodenxona i eixerida,

portant l’hereuet vestit

de randes seda i batista:

a la dreta, amb cara alegre,

l’àvia, que, per ser padrina,

s’ha posat de quan fou núvia,

arracades i faldilles;

van detràs les seguidores,

amb ses blanques mantellines;

les velles, ¡molt satisfetes!

les joves, avergonyides;

i més ufans que els fruiters,

que esclaten la florida,

lo pare i l’avi voltats

dels homes de la família”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

General, , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i els científics humanistes i molt oberts

General, , ,

Un altre poema de Dolors Monserdà i Vidal, en què molt prompte copsem el sentiment de pertinença a la terra i que figura en la web “Viquitexts”, és “Poesies catalanes (Monserdà)/ A Barcelona” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Barcelona). Així, la poetessa, en aquest escrit de 1883 (ací, amb adaptacions), diu

“¡Oh, terra de mos avis, estrella resplendenta,

que, en la regió d’Espanya, brilleges sens parar,

anant a l’avançada d’eixa corrent potenta

que avui és, de l’Europa, son ideal més car.

 

Jo no puc afegir-te, ni pobre humil pedreta,

al ric tresor de perles, zèfirs i brillants

que, en lo teu front altíssim, cenyí lo gran poeta

d’Atlàntides i Idil·lis amb sos inspirats cants”.

 

Com podem veure, comença vinculant la terra dels seus ancestres amb la potència cultural i amb Europa, tret que enllaça amb les relacions que, tradicionalment, Catalunya ha tingut cap al continent, en lloc de fer-les, per exemple, cap a Castella o cap a Portugal.

Tot seguit, trau l’expressió “la mare terra” i empiula amb el matriarcalisme i, a banda, amb la llengua materna que naix del cor de Dolors Monserdà: el català. A més, la poetessa agraeix que la mare (la Mare Terra) haja aplanat la tasca científica (la qual relaciona amb el renaixement de la vida) amb un estil més bé humanista:

“Però la mare terra, quan ve la primavera,

s’hi escolta enorgullida los cants del rossinyol

i sent carinyosa la veu de l’au parlera

que, embriaga, s’extasia enfront la llum del sol.

 

Si jo no puc donar-te joiells de gran valia,

puc dir-te, en lo llenguatge que naix del fons del cor;

¡bé n’hages, pàtria meva, bé n’hages, en eix dia

que, ensems que, a la ciència, fas honres a l’amor!

 

I no a l’amor iníquit que avui empeny a l’home

com fera assedegada darrere el vil metall

o com en los jorns tristos de la caiguda Roma,

per fer-lo d’impurs vicis, rebordonit vassall;

 

sinó del foc puríssim que, amb cèliques doctrines,

endolça de la vida misèries i dolor,

que fa néixer les rosses enmig de les espines,

que porta la bonança on regna la maror”.

 

En aquests versos, copsem que la mare fa un paper en pro dels fills, els afavoreix la bonança i una vida més fàcil i, igualment, Dolors Monserdà afig trets interessants sobre la mare i en nexe amb el tarannà històric de la ciutat de Barcelona i amb el de Catalunya:

“Que, a son impuls, traspassa les més llunyanes terres,

agermanant los pobles al pas de l’alè seu,

que porta febles dones al trist camp de les guerres,

que, a l’alt cim del Calvari, portà a morir a un Déu!

 

(…) No n’ha guanyat batalles en lluites homicides,

ni, de les arts hermoses, lo temple ha trepitjat,

sols s’afanyà en reviure les flames beneïdes

de compassió al que pena, d’amor al desditxat”.

 

A més a més, captem la importància que l’escriptora atorga al paper humanista dels científics:

 “¡Bé n’hagen los homs doctes que, amb aima justiciera,

un monument aixequen en honra a la virtut!

¡Bé n’hages, pàtria mia, per esser la primera

que has fet a cor tan noble, tan enlairat tribut!”.

 

 

Finalment, el sentiment de pertinença torna a enllaçar Catalunya amb l’Europa que progressa en el món de les ciències (això sí, acollint la part humanista dels científics i que ella promou):

“I, entrant que, al nord d’Europa, lo monstre de la guerra,

pel neci, orgull dels homes s’aixeca amenaçant,

tu, amb fe, treball, ciència, fecunda el pla i la serra:

per eix camí de glòria, ¡oh, pàtria! ¡Avant! ¡Avant!”.  

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, vegetació, cultura de pactes i tradicions forals

General, , , , , , , ,

Una altra entrada amb poemes de la catalana Dolors Monserdà, en què copsem el matriarcalisme i, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra, és “Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)”, en la web “Selecció de Poesia Catalana / Catalan Poetry Selection” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/monserda.htm). Abans d’escriure u dels poemes que hem triat, “La caputxa catalana”, parlarem sobre un tema que apareix: la guerra en el segle XIX.
Durant el darrer curs de Magisteri en la Universitat de València (1993/1994), un mestre de “Didàctica de la Història”, Rafa Valls, ens comentà sobre un estudi que havia fet una historiadora valenciana en relació amb la suposada alta participació dels valencians en la guerra contra els francesos (1808-1814): no era cert que l’espenta per a prendre-hi part fos ràpida en les primeres setmanes, ni patriòtica (tot i la versió castellana, tradicionalment, transmesa en les escoles). Més bé, els valencians no eren partidaris de la guerra i, si podien, l’evitaven: s’estimaven la vida.

En el tema de la bel·licositat, hem escrit a l’historiador David Algarra (quant al caràcter pacífic i no agressiu dels catalanoparlants) i ens ha comentat que, en temps forals, en Catalunya, solien portar armes. Ara bé, si passem al llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, l’autor exposa que els catalans no eren, precisament, un poble violent, ni partidari de les guerres, sinó que, amb el temps i, com a resultat de les interaccions amb Castella, havia sorgit eixa manera de respondre en determinats moments. I podríem dir que, més aïna, per necessitat, que no per tarannà: “Catalunya, (…) per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna [(segles XVI-XVIII)] un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). 

Al cap i a la fi, la tradició catalana era (i encara ho és), per exemple, el pactisme (molt reflectit en moltes rondalles anteriors a 1932 i en escrits sobre dones nascudes abans de 1920) i, igualment, el comerç (trets que empiulen amb el matriarcalisme).

En línia amb això, veurem que el sentiment de pertinença a la terra està repartit en aquest poema i, no precisament, en els temes més clàssics (terra, llengua, natura…).

I, ara sí, els versos de Dolors Monserdà:

            “LA CAPUTXA CATALANA

A les meves filles

 

Dintre la caixa de núvia,

de noguera i de vorí,

amb lo rusc i la filosa,

lo gipó i lo drap de bri,

barretina roja i musca

i gambeto del padrí,

molts anys fa que en sóc tancada,

enyorant, ¡trista de mi!

la flaire de ginesteres,

violes i romaní.

Plegadeta m’hi deixaren

des que l’àvia va morir;

ni sols per anar als sufragis

la nora me féu servir;

per follies dels vilatges,

ma senzillesa avorrí…

Com si els caps que em rumbejaven

jo no els hagués fet lluir!

Ai, si parlar-ne volguessin

violes i romaní!”.

 

En aquests següents, l’escriptora trau un tema que enllaça amb lo matriarcal: la figura de la dona com a transmissora de la cultura i el vincle que, per mitjà de l’àvia (o padrina), sol tenir amb els xiquets més petits.

Tot seguit, trau la infantesa, les relacions entre els que ja l’han passada i la carn que creix. Aquest tractament positiu cap als xiquets té molt a veure amb la terra i, en cas de no fer-ho, es plasmaria en una terra forastera i que menysprearia els nadons, els infants i els qui pugen:

“Prou dirien les vegades

Que, amb l’airet del bon matí,

al baixar a missa primera,

los que ens veien pel camí

deien a la minyoneta

que s’abrigallava amb mi:

Ets la nina més airosa

que hagi somniat cap fadrí!

Si apar que, a ton pas, esclaten

violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara

una onada de carmí,

sombrejant amb la caputxa

sos ulls d’estel vespertí,

semblant la perdiu novella

que acaben d’espaordir,

rost avall per la drecera,

com portada pel garbí,

s’esmunyia entre ginestes,

violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,

lo cor amb l’Anyell Diví,

lo cistelló per l’oferta,

pels qui en Déu varen morir;

si, en lo camp, era ridorta,

en l’església, gessamí:

los minyons li’n feien rotllo

per a veure-la sortir;

que, amb sa flaire,… s’eclipsaven

violes i romaní!”.

 

A més, en els versos vinents, ix un tema molt vinculat amb els catalanoparlants (i, en el segle XX, molt, amb Catalunya): la figura de l’hereu.

“De sospirs i d’amoretes,

quants ramells ne vaig collir

fins que, a l’hereu d’eixa plana,

ma mestressa donà el sí!”.

 

Una dona (la mestressa, la senyora ama) aprova el casament del xicot.

Afegirem, altra vegada, un personatge femení que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra (pel paper d’educador i de transmissor de la cultura tradicional): l’àvia. L’escriptora diu així:

“Prou que avui les seves nétes

les voldrien assolir

les que, amb humil caputxeta,

la seva àvia va gaudir;

mes no escauen amb follies

violes i romaní.

Des que el vent d’usances noves

tancada me deixà aquí,

ni escolto el dring de les unces

ni, de la verema, el tragí;

la malura arrasa vinyes,

les guerres fan estremir,

i els fills de la nostra terra

al rei han d’anar a servir!”.

 

Adduirem que una part important del conreu en Catalunya prové de la verema. I, passant al tema de la guerra, Dolors Monserdà reflecteix prou lo que havien viscut dones (i hòmens) de la primera meitat del segle XIX (una centúria amb moltes conteses) i, a més, enllaça amb lo que hem plasmat sobre el mite de la guerra en 1808 davant la penetració napoleònica en la península ibèrica:

“Com no heu mort amb plors de mares,

violes i romaní!

I, amb eix baf de mort i angoixa

que arreu se deixa sentir,

flocs i modes de les viles

foll lo camp vol escarnir;

ja les filles de muntanya

no es coneixen pel vestir;

ja han llençat lo gipó negre,

lo blauet i el drap de bri

amb sa flaire de ginesta,

violes i romaní!”.

 

Al meu coneixement, les violes simbolitzen les dones i, quant al romaní, els hòmens.

Finalment, posa

“Usances, furs i riquesa,

vos heu soterrat amb mi!

Dels passats, s’estrafen modes,

mes l’esperit se’l deix morir…

Oh, bons corcs i arnetes blanques!

quan m’arrabassin d’aquí,

porteu la pols de mes runes

al vell cim del puig veí,

on finesca entre ginestes,

violes i romaní!”.

 

Per consegüent, el sentiment de pertinença acompanya fins al darrer vers la poetessa, de la mateixa manera que ella ho farà durant sa vida: “usances” (matriarcalistes), furs, riquesa (la terra que es pot llaurar i que dóna fruits), en lloc, per exemple, d’estrafer (això és, d’imitar) modes foranes; i, a banda, junt amb esperança (la ginesta és un arbust amb flors grogues), els hòmens i les dones de la terra (el romaní i les violes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)