Arxiu d'etiquetes: cançons de bressol

La maternitat, la mare, els qui visiten el nen, la Mare Terra

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat poemes relatius a la maternitat (fins i tot, amb la Mare Terra fent el paper maternal), és “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), de la Guissona (comarca de la Segarra). Així, en “Cant a un infant” (p. 61), posa

“Una romança sens lletra,

és el que canta un infant,

plora i riu a la vegada

i el bressol el va gronxant.

Té la cara enrojolada

sos cabells són com l’or fi,

els seus ulls blaus que no paren

de mirar-me fit a fit.

Mirant a la seva mare

sembla que es dóna delit,

son cosset menut aixeca

i ja voldria fugir,

del bressol que el va gronxant

com la barca mar endins.

I mirant la seva mare

tot seguit queda adormit”.

 

Per tant, no sols exposa detalls que podem haver captat en veure un nen de pocs mesos en el bressol, sinó la relació entre el xiquet i qui s’interessa en eixe moment i li mira la careta o, per exemple, li dóna algun objecte per a que ell se senta acompanyat i tinga un bon son.

La segona composició de la poetessa de la Segarra és “Nadalenca” (p. 62), on trau lo maternal (però plasmat en Nostra Senyora i en el Nen Jesús):

“Camí de Betlem

uns pastors caminen

guiats per l’estrella

de claror radiant

(…) té claror de dia”  (p. 62).

 

Aquestes paraules ens porten a l’hivern, una època femenina, en què una petita llum (l’estel) fa de cresol.

Resulta interessant que, en una cultura matriarcalista, no solament estiga vinculada amb la foscor (i més amb la primavera d’hivern i amb l’hivern), sinó que, a banda, una d’eixes estacions (la de la neu) ho faça amb la maternitat (amb l’esperança que es deposita en el nounat).

Igualment, amb semblança amb el poema anterior (p. 61), Teresa Bertran Tolosa escriu

“La Verge Maria

mira el seu fillet,

com mira una mare

amb joia i amor.

Un cor d’àngels canten

al bon Jesuset,

ell amb sa maneta

també els beneeix”.

 

Quan plasmàrem aquestes línies, el 23 d’octubre del 2024, copsàrem que, més d’una vegada, els familiars o, per exemple, amics dels pares, en veure el nadó, a més de cantar-li, és relativament habitual allargar-li la mà o… ¡que ho faça ell! (com en aquests versos).

Afegirem que, en la vida quotidiana, aquesta benedicció del xiquet es tradueix en simpatia cap a qui l’acarona, cap a qui el tracta amb bon cor…

En acabant, l’escriptora comenta que

“Sant Josep se’l mira

i el cor li batega,

al sentir que plora

de fred i nuesa”.

 

Per consegüent, es reflecteix un Poble en què el pare també participa en l’educació del nen i, àdhuc, en què comparteix temps amb el fillet que és en el bressol o bé que alleta.

De fet, l’autora indica que el pare (Sant Josep)

“també li fa ofrena

d’una flor humil

amb la vara seca

d’una fusta noble”.

 

Cal dir que la fusta enllaça amb la noblesa i que “fusta” empiula amb el matriarcalisme (l’arbre connecta amb la terra i, així, amb la matèria, amb la mare, com exposa Andrés Ortíz-Oses en el llibre “El matriarcalimo vasco”).

La tercera composició, també en l’obra “Camins del Record” i que hem triat per al tema de la maternitat, és “Pirineu” (p. 81). En aquest cas, ho simbolitza en la terra (el Pirineu i els llacs) com a mare de tots i de la vida, a banda de traure trets matriarcalistes, com ara, la bonesa i el realisme:

“la neu és pura com el teu cor

(…) les flores boscanes són enciseres

que un món de somnis fan realitat (…).

També l’estany en abundor

rep l’aigua fresca i és son bressol”

 

i, al capdavall, diu

“oh gran natura que ets en la vida

tan ric tresor,

respiro l’aire de la muntanya

besant son front.

Tant en l’albada com en la posta

t’obro els meus braços,

despert mon cor”,

 

versos que, la primera vegada que els llegírem, el 29 de juny del 2024, ens evocaren l’obertura de braços a la mare (ací, a la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna, cançons i rondalles

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes d’Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936).

Una altra entrada en què copsem poemes en què apareix el sentiment esmentat, i que foren escrits pel català Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), és “apel·les mestres- Magisteri Teatre-Mag Poesia – Mallorca” (https://magpoesia.mallorcaweb.com/poemes-solts/mestresapel.html). El primer que n’hem triat diu així:

“LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor, la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

‘L’estimo perquè sí, perquè és la meva’.

 

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa que,

al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

 

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè, en ella,

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu, mentre el sol queia”.

 

Com podem veure, en el poema, no sols enllaça el sentiment amb la llengua, sinó que, a més, ho fa amb dues dones que solen ser les persones que més transmeten la cultura tradicional en les cultures matriarcalistes: la mare (sovint, mentres bressola el nen) i l’àvia (ací, simbolitzada com a narradora d’una rondalla sobre una dona d’aigua). Adduirem que l’escriptor plasmà uns versos dedicats a les dones d’aigua (un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic).

Tot seguit, Apel·les Mestres vincula la terra (la llengua) amb la jovenesa, amb les primeres relacions sexuals i amb els amics que, fins i tot, encoratgen:

“L’estimo de tot cor, perquè, en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim ‘t’estimo’,

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

 

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen”.

 

Al capdavall, posa en nexe el sentiment amb flora, fauna, la mar, el cel i l’aire. I, àdhuc, amb el fet de viure en la terra on es parla:

 “L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

 

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

 

Afegim una altra entrada relativa a un poema d’Apel·les Mestres, “La dona d’aigua” (https://poeteca.cat/ca/poema/2314), en que també es plasma, i que figura en la web “Poeteca”. Diu així

    “A la vora de l’estany
de la muntanya,
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que, per fil, enfusa el raig
de lluna clara.

     La lluna clara, entretant,
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,

     i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna, d’estel a estel,
més raigs demana”.

 

Com podem veure, en aquests versos, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcalista, com ara, la dona d’aigua, el color argent, la lluna, la vesprada i la nit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Filleta, filleta meua”, cançó de bressol valenciana

General, ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem una cançó de bressol escrita ahir per Marisol Sanahuja Vicent en Facebook, amb lleugers retocs, i junt amb la foto que ha posat:

<< Cançó de bressol.

Non, nin, non, la meua xica,
que pareix que tinga son,
li faré una cançoneta
per a vore [ = veure] si ja s’adorm.

La meua xiqueta tanca
les manetes per a dormir;
si agarrara [ = agafàs] una formigueta,
ja no se’n podria eixir.

La meua xiqueta porta,
de farina, sal i aigua,
un panet de baix del braç.
I, a les ninetes, els donarà
molletes per a berenar.

Filleta, filleta meua:
si algun dia no poguera [ = pogués]
cantar-te esta cançoneta,
la mare sap que la duries
dins de l’animeta teua”.

Bona nit. Sigau feliços.❤️>>.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu accedir a la música de part de la lletra, publicada en la web “Viasona”: https://www.viasona.cat/grup/l-ham-de-foc/u/canco-de-bressol.