Arxiu d'etiquetes: “Bélgida y su término municipal” (Mariano Jornet Perales)

Música festiva, eròtica i matriarcalista valenciana

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

 Entre la música que l’arqueòleg de Bèlgida exposa en aquesta obra i que hem triat, hi ha composicions que figuren en l’apartat “Cançons” (pp. 161-162). N’hi ha que, com ara, són conegudes per l’Horta de València i en altres indrets.

“Carnestoltes, moltes voltes,

i Nadal, de mes a mes.

Pasqua, totes les setmanes;

Quaresma, no tornes més”.

 

“A la fira no vages,

si no portes diners:

puix veuràs moltes coses

i no compraràs res”.

 

Aquesta jo ja la cantava quan era xiquet.

Una altra que és fàcil oir-la i, si no, que, com ara, ens l’envien, té a veure amb la instrucció escolar:

“Mon pare m’envia a escola

amb un llibre sense tapes

i, a la primera lliçó,…

¡tira, pallús, que m’estaque!”.

 

 

En unes altres, apareix el tema eròtic o, si més no, en nexe amb detalls d’aquest ram. Així, en la primera, copsem que l’home és el ruc de càrrega, un tret matriarcalista:

“Tots em deien que em casara

i no portaria llenya;

i ara, que m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena”.

 

“Alacant, per a les barques;

Xixona, per al raïm.

I, per a les xiques guapes,

Ibi, Castalla i Onil”,

 

això és, tres viles valencianes.

Fins i tot, en captem en què la dona és la part forta i que podria evocar llocs del cos femení, com és el cas d’una en què ixen els pàmpols (en art, més d’una vegada, emprats per a tapar el penis en figures escultòriques):

“Sogra, nora i alcavota,

a la vinya, se n’anaren;

com la vinya era curta,

tan sols pàmpols li deixaren”.

 

A banda, plasma versos coneguts en relació amb el tocament del cos:

“M’han dit que eres organista.

¡Que content estarà el pare!:

de nit, quan vages a casa,

tocant-li l’orgue a la mare”.

 

I, si no, amb el festeig:

“Turballos està en l’altet

i, a mi, pujar poc em costa,

les xiques del ravalet,

per no filar, trenquen l’osca”.

 

“En este carrer, està

la que diuen que trenta en té:

vint-i-nou que no la volen

i jo, que me la deixaré”.

 

Podria empiular amb la prostitució.

Ben mirat, en uns versos, l’home és feble i, igualment, Déu és associat amb la canya:

“Santo Cristo dels Canyissos

féu un miracle en Antella:

caigué un home en el riu

i, si no el trauen, s’ofega”.

 

Convé dir que, en més d’una composició, la dona (fins i tot, ja vella) salva l’home en un fet semblant.

Finalment, n’hem seleccionat una en què es considera que la sexualitat, àdhuc, guareix part de la vida (ací, mitjançant la relació):
“Per més que li donen quina,

píndoles i paperets,

no hi ha res com tres colpets

per a la xica fadrina”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa i esperit de barri

General, , , ,

Una altra festa, pròxima a l’hivern i que figura en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales, és la “Festa dels ‘Nicolauets’”, la qual se celebra en desembre i que, en escriure per primera vegada sobre aquestes línies, en el 2025, encara es conservava en algunes viles del País Valencià i, si més no, de Catalunya. Nogensmenys, l’arqueòleg valencià i autor de l’obra (publicada en 1932) indica que, en Bèlgida (la Vall d’Albaida), “va estar suprimida fa més de cinquanta anys i agraïm la memòria dels pocs ancians que encara viuen en la vila (…). Esdevenia el deu de desembre i consistia en una festa cívico-religiosa que, de la mateixa forma, se celebrava  anualment en honor dels xiquets de l’escola” (p. 159). Ens trobem davant un acte en què molts dels principals protagonistes són els xiquets.

A mitjan exposició, l’autor belgidà posa uns versos que diuen

“PREGÓ

 

Oiguen, veïns,

casats i fadrins,

vells i velles,

obriu les orelles,

que va a fer-se una matança

amb gran confiança

del pobre gall,

que va amb treball

de la gallina

de la veïna.

Correrem molins i valls,

matarem polles i galls,

(en)s els endurem a la nostra escola

i els guisarem en una cassola”.

 

Ja quasi tancant l’escrit, afig uns mots que tenen a veure amb uns altres, semblants, que plasmaren folkloristes valencians nascuts en el mateixa època (Francesc Martínez i Martínez) o a primeria del segon terç del segle XIX (Joaquín Martí Gadea): “en el trajecte, cantaven a l’uníson curiosísssims versos valencians que ens sap greu que no s’hagen conservat en la memòria” (pp. 161), en bona mesura, a causa de la política lingüística de l’Església valenciana.

Altrament, trau unes paraules que enllacen amb la fecundació, la qual resta a pocs dies (i, més encara, en el mes de desembre, el qual simbolitza la sembra): “L’ou se soterrava en un muntonet de segó i els xiquets procedien a trencar-lo de la mateixa manera que la indicada per a la matança del gall, encara que reemplaçant el sabre per una vara. La vesprada concloïa dedicant-se els xiquets a jocs de la seua classe.

La ‘festa dels nicolauets’ es va substituir per un berenar a l’aire lliure; cada xiquet hi portava, pel seu compte, una cassoleta d’arròs al forn que, sota les órdens del mestre, menjaven junts en una caseta. Les xiquetes encara solen celebrar la festa de Santa Teresa (15 d’octubre) en aquesta forma, tot i que, per als xiquets, la darrera vegada fou en l’any 1878”.

Ara bé: l’entrada “Els Nicolauets” (https://castallaenelrecord.es/els-nicolauets), publicada per un valencià de Castalla el  1r desembre del 2008 en la web “Castalla en el record”, en haver fet ús del llibre “Crònica de Castalla”, de Mª Luisa Torro Corbí, va acompanyada, per exemple, de molts versos (ací, amb lleugers retocs) que, de pas, ens permeten capir l’esperit de l’època. Així, l’autora de la crònica indica que, “El dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, a poqueta nit, el pregoner anava per tota la vila pregonant aquest ban:

Senyors advocats, fadrins i casats,
vells i velles: obriu les orelles
que el pobre gall està en treball
i la gallina de la veïna que
va pondre vint-i-quatre ous en aquell dijous.
Enviaren carta a València
i han portat resposta:
‘Tota gallina fora de porta, que
no tinga plet després de morta”’.

 

Per consegüent, en aquesta dicta, potser dels anys setanta del segle XX, tot i que els xiquets juguen un paper molt important, els actes eren oberts a qualsevol persona i molts dels veïns hi participaven. Com a anècdota, el gall és pobre (o, si no, és el malaurat de la composició); en canvi, la gallina (dona) és molt fèrtil (molt més sortosa que el pollastre).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcals, “El sereno” i el paper de la mare

General, , ,

Prosseguint amb jocs infantils en què copsem el matriarcalisme i que foren recollits per l’arqueòleg de Bèlgida en l’esmentada obra, també en parla sobre u que és molt conegut, com ara, en la comarca de l’Horta de València: “El sereno”. Primerament, direm que, a diferència del paper de la mare en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895) i que fou publicat en 1950, ací és molt important la funció femenina.

L’estudiós de la Vall d’Albaida comenta que quan, a mitjan agost, el llaurador porta a casa els primers melons d’Alger, els xiquets boten de fruïció només de pensar en el fanalet que faran per a les festes de la vila (en Massarrojos, en juliol, en bona mesura, coincidint amb la festivitat dels Sants de la Pedra). A més, agrega que “No és fàcil descriure l’entusiasme amb què es procedeix a la confecció del fanal; tots els de casa hi prenen part: la mare, transformant-lo en una carabassa buida i preparant la corfa del ‘caragol cristià’ (…). Els xiquets, amb una veu cridanera, indiquen al pare els motius de la decoració. I ell, amb un ganivet en mà, es disposa a interpretar fidelment els desigs dels seus fills.

És curiós observar que, en tots els fanals d’aquesta classe, predomina l’art més primitiu (…). I no són menys primitius, també, els motius de què es valen per a l’ornamentació, puix que figuren, en primer lloc, el sol, la mitja lluna, l’escala de mà, la barraca, el gall, alguna animàlia i, això sí, sense que hi manquen mai les figures geomètriques” (p. 155).

A continuació, Mariano Jornet Perales trau altra volta la dona i un detall que, en llegir-lo per primera vegada (en maig del 2025), ens evocà el fet que, en les Illes Balears, durant el repartiment de les herències, encara que se’n faça la divisió, el més petit dels fills és el primer que tria (com, anys arrere, ens havia dit Bartomeu Mestre). Així, en l’article “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), publicat el 1r d’octubre del 2011 en el seu blog “Etziba Balutxo…”, l’escriptor de Felanitx indica que, els castellans, “A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”. Doncs bé: en el llibre sobre Bèlgida, hi ha que “Ja és preparat el fanal; la mare l’encén i el lliura al més xicotet dels fills, qui, unflat de gaudi, ix al carrer seguit dels seus germanets i cantant a l’uníson (…).

En oir la cobla, els veïnets acudeixen com si fossen mosques. Algun grandot i envejós l’apaga amb un bufit i el nin plora i poteja fins que ensopega amb un transeünt compassiu qui li l’encén altra vegada i els permet continuar fent la volta cantant:

El sereno ha mort un gos,

se l’ha endut a l’hospital,

i les xiques de costura

se l’han fet amb oli i sal.

Las once y media. ¡Sereno!

 

I, si algú s’acosta al grup, demana ‘Qui l’ha fet?’. ‘Mon pare!’ respon amb orgull el més xiquet, mentres interromp la cobla:

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut;

una agüela l’ha trobat

amagat en un forat.

Las once y media. ¡Sereno!

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i agarraren una anguila

a la vora de la mar.

Las once y media. ¡Sereno!” (p. 155).

 

És a dir: en la primera estrofa, la dona (la velleta) salva l’home (el troba en la font); i, en la segona estrofa, l’home i la dona van junts a les tasques de la mar.

Quant als darrers cinc versos, el 14 de maig del 2025 els llisquí a ma mare (qui, com jo, també coneixia aquesta festa i la cançó) i em digué

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila

i se la feren p’a [= per a ] sopar.

Sereno, con el tururú,

ha vingut un guarda

i se l’ha endut”

 

Cal dir que jo l’evocava amb una lletra quasi igual: “ha vingut un frare / i se l’ha endut”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils de caire matriarcal i la mare i la foscor

General, , , ,

Jocs infantils en què es reflecteix el matriarcalisme. “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales.

Un altre apartat que figura en aquesta obra sobre Bèlgida i que, com en altres (però molt més de caire folklòric), reflecteix el matriarcalisme, és el dels jocs infantils. Així, en el joc “Peu, peu, regató”, diu que “També és el primer recurs de les mares per evitar que els nens córreguen, criden i facen nosa amb la seua gresca. Quasi sempre, elles són qui indiquen el joc” (p. 151).

A banda, en aquest joc, hi ha un detall relatiu a la foscúria i que, com veurem en una altra activitat de lleure (“Conillets a amagar”, p. 154), es repeteix i enllaça amb lo femení: amb l’ombra i amb la mare. Diu així:

“Peu, peu, regató,

de Maria Salimó;

quan aplegues al cantó, diràs:

‘-Qui vol farina o segó?’.

 ———

Tinc una gallineta blanca

que tot ho escampa

i una negra 

que tot ho arreplega” (p. 152).

 

Com capim, la claror (la gallineta blanca) és expansiva i, en canvi, la foscor (negror) és receptiva. Agregarem que, entre les rondalles que hem llegit i entre les que hem tractat, predomina la figura de la gallina, en lloc de la del pollastre (o gall).

Quant a “Conillets a amagar”, primerament, recorde un dia, potser pel 2005, que un oncle meu (nascut en 1948) i mon pare estaven en la planta baixa on, temps arrere, havien nascut i havien viscut. Llavors, l’oncle demanà: “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”.

Tornant a l’arqueòleg, hi escriu que “U dels xiquets, assegut en una cadira, fa de ‘mare’ i el xic que ‘paga’ s’ajupeix damunt de les cames del primer. La ‘mare’ li tapa els ulls amb les mans i diu en veu alta:

Conillets, a amagar,

que la rata va a passar

de nit i de dia,

al toc de l’Ave Maria.

 

Els altres xiquets, sense fer soroll, han procurat allunyar-se i amagar-se; i la ‘mare’, en veure que han desaparegut de la seua vista, demana: ‘Conillets: ¿sou ben amagats?’. En respondre-li ‘Sí’, qui ‘paga’, corre en cerca d’aquells, els quals, en veure’s descoberts o bé perseguits, sortegen l’acaçament fins que la ‘mare’ els reclama cridant: ‘Conillets, ¡a la mare!’”.

Per consegüent, la mare és qui fa de cap de la casa, ella demana pels fills i, al capdavall, davant un perill extern, ella és la primera persona de la família que els dóna acollida i que els protegeix. Entre d’altres coses, aquest és u dels papers de la maternitat i de l’educació.

En línia amb eixe tret, més avant, durant l’explicació del joc “La lluneta”, posa “I comença el joc: u ‘paga’ i es col·loca a la lluna; els altres, a l’ombra. Aquests envaeixen el terreny il·luminat per la lluna i criden ‘A la lluneta, estic, en ric, en ric’ i, qui ‘paga’, els acaça; si en toca algú, ‘paga’, però, si aquest assolí entrar en l’ombra abans de ser agafat, se salva”.

Finalment, hem trobat un detall que, per dues bandes, defén el matriarcalisme. A continuació, els jugadors poden veure que “qui ‘paga’, envaesca l’ombra i, aleshores, els altres criden ‘Pessics a l’ovella’ i, a pessics, l’expulsaran de l’ombra” (p. 156).

És a dir: entre aquells valencians del primer terç del segle XX, quan s’edità per primera vegada aquest llibre, predominava (i podem pensar que clarament) l’actitud favorable a l’obagor, en lloc d’eixa tendència que abraçaria la línia política dels partits que se solen posar l’etiqueta d’esquerres i que, com que promouen eixir de la foscúria (de lo que qualifiquen d’obscurantisme), s’allunyen de lo que, en els símbols, va unit a la dona i, és clar, al matriarcalisme.

Per eixe motiu, podem dir sense embuts que un exemple polític ben manifest n’és l’actitud del valencià Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023, suposadament, d’esquerres i, igualment, subjugat als interessos de Castella, culturalment patriarcal). És més: ja ho feien escriptors del primer quart del segle XX que es consideraven cultes i que no eren de poble.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme en refranys i dites vernacles

General, ,

En aquest punt també plasmarem dels que figuren en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953), en la segona reimpressió, de 1973. Així, en el punt “Refranys” (pp. 188-203), en posa dels que hem considerat que reflecteixen el matriarcalisme. Tots ells, com indica l’autor, foren recopilats en la vila valenciana de Bèlgida (la Vall d’Albaida):

“A mi, em diuen ‘fes’ i,  a tu, ‘porta’” (la dona és la part activa i el marit li porta diners perquè ella els administre).

“A on va la corda, va el poal”. On va la dona, va un home; molt present en el folklore vernacle. D’acord amb l’arqueòleg, es refereix al llaç indissoluble del matrimoni.

Relatius al sentiment de pertinença a la terra o, com ara, a la preferència pel camp: “Bona és València, però, ¡ai, Pinet de la meua vida!”, “Gent de poblet, gent de roglet”.

“Cada olleta té la seua tapadoreta” (l’olleta simbolitza la dona, lo receptiu; i la tapadoreta lliga amb l’home, en aquesta dita). Ben mirat, es pot veure com a eròtica. “El marit i la muller, a la vellesa, són menester”.

En pro de la mesura: “Carabassa: ni poca, ni massa”, “El poc mal espanta; i el molt, amansa”, “Entre poc i massa, vol mesura”.

A favor de la maternitat (o que hi tenen a veure), en fa esment, d’alguns: “El que cria, té alegria” i afig que “Criar és produir; i, qui produeix, s’enriqueix”, “Els testos, a les olles” (els fills, a les mares, en què la dona figura com a acollidora).

Tocant a la cultura de la faena, hi ha “El que el peixet vol menjar, el culet s’ha de banyar”, “El que juga, no torra castanyes”, “En este món, uns pasten; i altres van al forn” (aquest detall evoca lo matriarcalista, ja que ningú resta fora), “Amb paciència, tot s’alcança”, “Faena feta no porta estorb”, “Si en vols més, para el cabàs”, “Tot ho sàpies fer i res tingues que menester”.

Quant a l’empatia i a la vida social, captem algunes dites: “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”, “No et burles del meu dol que, quan el meu serà vell, el teu serà nou”.

Finalment , n’hi ha que exposen altres trets dels Pobles matriarcalistes: “Més val home que hisenda i dona que diners”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones transmissores de la cultura tradicional, educadores i la maternitat

General, , , , , ,

Una rondalla que escriu Mariano Jornet Perales en la seua obra “Bélgida y su término municipal” és “Rondalla del Cigronet”, amb una versió semblant a les d’altres indrets. Primerament, comenta sobre el paper de les contalles i el de les mares: “Les mares belgidanes (…), quan, per algun motiu, (…) plora el xiquet i es desespera, li anuncien la rondalla del Cigronet i, en oir-ho una única vegada el xicotet, deixa de plorar en sec i, amb un lleu somriure, indica a la mare que ella ja pot començar el relat” (p. 181).

Un poc després, indica que una velleta només tenia un cigronet. S’acosta a una veïna i, amb molta humilitat, li diu:

“-Senyora ama: mentres vaig a missa, ací, en sa casa, em deixe este cigronet.

La vella se n’anà a l’església i, en tornar, demanà a la veïna el cigronet.

-Allí, en el canteret, el té.

-En el canteret, no hi és  -replica la vella.

-Doncs, la gallineta se l’haurà menjat.

-La gallineta o el cigronet, el cigronet o la gallineta -deia la vella, sense parar.

-Tinga, tia enfadosa: la gallineta.

Amb la gallina al braç, la vella se n’anà a una altra vila” (p. 181).

Cal dir que la dona dóna la gallina (animal que, en algunes narracions, representa lo femení).

I, així, a diferents viles, on li donaran un porquet i un bouet (el qual, més aïna, fa el paper de la vaca i, per tant, de la maternitat, com ho podem copsar en el context).

Ben avançada la rondalla, capim que, “Tan prompte com la vella se n’anà, una xiqueta de la casa esclatà a plorar i deia:

-Jo vull fetget de bou, que no cou… Jo vull fetget de bou, que no cou…

Davant la insistència de la xiqueta, la mare obrí el ventre al bouet, li’n tragué el fetge, el donà a la filla i, després, va cosir el ventre del bouet” (p. 182).

Aquest darrer passatge evoca relats en què la vaca fa de subministradora.

Després, la velleta se’n va a una altra vila (però amb la xiqueta, qui havia estat el pagament que li havia fet una senyora ama).

Nogensmenys, en aplegar a un forn, l’anciana hi deixa el sarró en què era la criatura, perquè volia pegar un passeget.

Ara bé: quan més clients hi havia, “entre les moltes xiquetes que hi havia, se’n va oir una que deia:

-Mare: jo vull una coca.

-Tia: per a mi, altra -afegí la del sarró.

En adonar-se les dones que hi havia una xiqueta en el sarró, la tragueren del tancament i, en el seu lloc, hi ficaren una botija plena d’aigua. En això, aplega la vella, carrega el sarró a l’esquena i se n’ix de la vila” (p. 182).

Com podem veure, els personatges que salven la xiqueta són dones i, a més, fiquen un objecte de recollida (la botija), el qual, ben mirat, connecta amb un símbol femení i molt present en obres matriarcalistes (sia una contalla, sia un poema, sia una cançó): l’aigua.

Finalment, com en altres versions d’aquesta rondalla, l’anciana fa via i, “pel camí, començà a gotejar la botija.

-¡Ah, brivalla! ¿Com que et pixes a la meua esquena? La pagaràs.

I, en aplegar al riu, tirà la botija a l’aigua, creient que hi tirava la xiqueta” (p. 182).

La dona considera que la xiqueta es burla d’ella i que, igualment, ho fa per darrere, és a dir, en una situació de desigualtat. No obstant això, com que la rondalla pretén salvar la nena, la maternitat i l’esdevenidor, en lloc de les males accions (ací, representades pel caràcter de la velleta i de la seua manera de respondre a la gent), les dones (com a mares) s’han posat de part de la infantesa i, així, de l’esdevenidor i de la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme valencià en el segle XIX, dones organitzadores i sexualitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).

 

El matriarcalisme valencià, historiografia i tarannà català en el segle XVIII

General, , , , ,

Ja ben avançat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor entra en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment. Com a exemple, en el capítol “Costums”, comença escrivint sobre el “Caràcter dels habitants” (p. 119) i trau molts mots que ens han comentat (o que hem recollit) en relació amb els catalanoparlants d’arrels catalanes (i que nosaltres remarquem):

“Els qui hagen estat en Bèlgida, hi hauran pogut advertir que és una vila que es distingeix pel seu tarannà franc, noble i hospitalari; molt sobri, emprenedor i actiu, tant que, quan les seues aspiracions van més enllà dels reduïts límits del terròs, emigra a altres viles (…). La seua afecció a les diversions no reconeix límits i, amb qualsevol pretext, el belgidà organitza festes religioses, llança la pilota i fa córrer la pólvora; correcte i senzill, raboser i discret, enèrgic i prudent, són dots que el distingeixen. ¡Quina pena tan gran que la natura no haja dotat la vila d’eixe do que vivifica les ciutats i que reverdeix els camps, l’aigua, perquè en resultàs un indret encisador!” (p. 119). Són trets que, a més, reviscolen en l’apartat que hem traduït com “Acudits, anècdotes i històries” (pp. 162-188).

Sobre aquest tema relatiu a lo rural i a la ciutat, agregarem que, en l’article “Quan ens imposen la idea que parlar català a un castellà és de mala educació?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/quan-ens-imposen-idea-parlar-catala-castella-es-mala-educacio_1450824_102.html), redactat per l’historiador Marc Pons el 12 de juliol del 2025 en el diari digital català “El Nacional” i a què accedírem el mateix dia, es pot llegir que “El règim borbònic presentava el castellà com la llengua de la llum, de la sapiència i del poder, que prestigiava els seus parlants. Clarament contraposat al català; reduït a la categoria de la foscor, del passat i de la gent rústica i illetrada que havia quedat exclosa de la cultura, de la ciència i del futur. 

El règim borbònic havia creat la idea de la necessitat de saber castellà per a ser algú en aquell nou escenari. Però, tot i això, aquell trànsit no s’aventurava fàcil. La societat catalana del XVIII era, únicament, catalanoparlant; i el règim borbònic era, especialment, maldestre en les seves comeses. Per posar, només, un parell d’exemples, direm que el 1730 el règim va donar per finalitzada la pròrroga que tolerava l’ús del català a les sales de justícia”[1].

Tornant a Bèlgida, en aquesta secció secundària sobre gràcies, molt prompte, exposa paraules que tornen a reflectir el matriarcalisme, molt viu en la gran majoria dels indrets i, és clar, en moltes narracions del primer terç del segle XX o anteriors: “Encara que alguns puguen semblar-ne fantàstics, tots ells són escenes de la vida real (…). Són quadres vius dels nostres costums que l’enginy va retractar recorrent a la gràcia i a l’acudit. Són l’expressió fidel de l’ànima belgidana, tan neta d’odis i de rancors com és plena d’entusiasme i d’afecte cap als seus. Si el lector no coneix els fills d’aquesta vila, li bastarà la lectura d’alguns relats i descobrir en ells el caràcter franc, noble, joiós, burleta i planer que els encoratja” (pp. 162-163).

De fet, en el punt “El primer miracle de Sant Blai”(p. 166), l’arqueòleg Mariano Jornet Perales diu que “la bona dona posà alguns parapeus i només va assentir quan rebé del seu marit la promesa formal de llevar-se els pantalons fora de la vila.

Disposat a complir fidelment el manament de la seua muller, un dia, de bon matí, eixí de Bèlgida muntat en el millor ruquet” (p. 166).

Entremig, en tornar cap a on vivia, l’home es lleva els pantalons… i els perd. Ara bé: com que ell no sabia si castigar Sant Blai o fer-ho a l’animalet, fa camí i, ja prop de l’ermita de Sant Antoni, el veu un amic, qui li diu:

“-Xe, Miquel, ¿d’on véns amb vestit de mitja gala?

-De portar un Sant Blai per al Carrer de Baix.

-¿L’hauràs triat miraculós?

-Com que, abans d’entrar en la vila, ja ha fet un miracle.

-Quin?

-Perdre’m els pantalons!” (pp. 166-167).

 

Per consegüent, l’amic del marit, sense burlar-se, recorre a eixa ironia que permet que qui havia anat amb el ruc, continue confiant en ell, que hi haja bona cordialitat i, de pas, el segon no fa ús d’una humor cínica, ni amb intenció de menysprear.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El Decret de Nova Planta per a Catalunya data de l’any 1715.