Arxiu d'etiquetes: “Aplec de rondalles” (Valeri Serra i Boldú)

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mestresses i xiques ben tractades i agraïdes i hòmens pacífics

Prosseguint amb aquesta rondalla, el folklorista de Castellserà indica que, com que “La noia sabia prou bé la lleialtat i l’honradesa d’aquells criats (…), anà on ells la conduïren” (p. 165). Així, ja en un bosc, li diuen “ té n’has d’anar ben lluny, ben lluny, on no et pugui trobar mai la madrastra (…).

Així ho féu. Tota soleta, comença a caminar bosc endins fins que la nit li vingué a sobre” (p. 166) i es posà al peu d’un arbre.

En altres paraules, els dos hòmens afavoreixen que ella romanga amb vida i, després, la princesa s’acosta, simbòlicament, a la mare: en plena obagor, de nit i l’arbre. I, més encara: durant la matinada (un moment de foscúria del dia), “descobrí l’entrada d’una cova” (un altre tret femení).

Agregarem que, com en altres contalles, la jove farà de cap de colla dels qui hi vivien, uns homenets petits que veieren “una noia tan extraordinàriament formosa que dormia tota tranquil·la en un dels llits (…), se li posaren al voltant del llit, com si vetllessin el seu somni; cap d’ells no gosava respirar fort (…).

En veure aquells homes (…) i en actitud tan pacífica, els demanà:

-On sóc?

-Aquí: en el bosc. Qui ets, tu, noia?

-Sóc la filla del rei (…), però els homes que m’havien de matar no han volgut fer-ho i m’han deixat fer camí.

-I ara: què penses fer? (…) Si et vols estar aquí amb nosaltres, seràs la mestressa. (…) nosaltres et portarem tot el que demanis. Com et diuen?

-Marianneta!” (pp. 167-168).

En aquest passatge, es plasmen 1) detalls que hem trobat, per exemple, en el ball dels cossiers (de Mallorca, amb hòmens que dansen al voltant de la dona), 2) una actitud masculina i receptiva a la noia, 3) el fet que na Marianneta torna a ser ben tractada per hòmens, 4) la sinceritat amb què la princesa els parla i, al capdavall, 5) el seny de l’hospitalitat i el fet que la dona és ben considerada.

En eixe ambient, “La Marianneta es trobava a la cova com el peix a l’aigua. Aquells homenets se l’estimaven com a la nineta de llurs ulls. Li varen portar vestits i li portaven cada dia un obsequi o altre, i ella passava molt bé el temps fent-los el menjar i endreçant la cova” (p. 169).

En escriure aquestes línies el 16 d’octubre del 2025, em vingué al pensament el tema de l’arquetip del rei: els xicotets (que podrien ser tractats com a súbdits i amb menyspreu, com ara, pel fet de no ser de la noblesa) enllacen molt bé amb la fadrina i hi ha com un empelt (malgrat que la dona és filla del sobirà). Això ho expressen mitjançant els presents que, com a agraïment, li atorguen cada dia (confiança contínua i esperança). Altrament, encara que la princesa gestiona els aliments (els quals, com a símbols, podrien equivaldre als tributs a qui regenta), na Marianneta els transforma en menjar per a tots… en una mena de regne en territori femení (la balma de la reproducció maternal representada per la vulva) en què hi ha bona avinença (l’endreçament, com si fos el llaurador que elimina la mala herba del camp).

Mentrestant, la reina, interessada per la seua bellesa, “Se’n va anar a trobar una bruixa i li va dir que desitjava fer perdre la fillastra” (pp. 170-171). En passar la bruixa, vestida de marxanta, per la cova, aconsegueix temptar amb una pinta bonica la fillastra i fer que la  princesa s’adorma. Per consegüent, la reina recorre a una dona sàvia (la bruixa) i que empiula amb la tradició comercial i emprenedora en els Pobles matriarcalistes.

En regressar del treball els hòmens, veieren na Marianneta estesa. Llavors, la posen en un llit, li trauen la pinta que hi havia clavada en el cap de la xica i li addueixen que eixa bruixa era “una mala dona enviada per la teva madrastra per fer-te perdre” (p. 172). Podríem dir que ells fan un poc el paper de mestres de la vida, per a la filla del rei, i que ella rep de bon gust lo que li comenten.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen

Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.

“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).

Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).

En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.

Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.

Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot frare”.

Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.

En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.

Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).

Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.

A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.

Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.

Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.

Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.

A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).

Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

Una altra rondalla que figura en l’obra Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El peix gros maternal i femení i la tradició matriarcal catalana

Una altra narració recollida pel folklorista de Castellserà en l’esmentada obra és “Els pescadors ambiciosos”. Així, una vegada, un home i una dona molt pobres només tenien com a béns les canyes de pescar. Passa que, un dia, el pescador, mentres feia la seua tasca, “sent tal estirada a la corda que, tan tost se li enduu la canya i comença a remoure’s l’aigua de manera que es veia cuejar un peix enorme” (p. 135). Per consegüent, per una banda, apareix la dona forta que atrau l’home cap al seu punt i, igualment, el peix és molt gros, un detall que podem connectar amb la figura de la dona i, fins i tot, d’una mena de Mare-peix, així com hi ha la Mare-balena.

En eixa línia, comentarem que, el 10 d’octubre del 2025, una catalana de més de setanta-cinc anys, Montserrat Cortadella, i d’arrels catalanes i basques, ens escrigué que recordava que, “en les rondalles [ que em narraven] , quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’”. Empiulant amb aquest fet, en el “Diccionari de símbols” de Mircea Eliade junt amb Ioan Petru Couliano, hi ha l’apartat “Peixos”, en què posa que, “En el Pròxim Orient antic i el món mediterrani, associaven els peixos a les grans deesses, les imatges arquetípiques de feminitat, amor i fertilitat” (p. 685), una fecunditat, més d’una vegada, en nexe amb la prosperitat (tema constant entre els personatges).

I, en la contalla, és un peix que admet moltes demandes del pescador, si ell compleix lo que li indica:

“Així com va poder, estirà la corda i tragué el cap un gran peix que va dir-li:

-Mira: si em deixes anar, et donaré la sort. Tot allò que tu voldràs, vine a demanar-m’ho i et serà concedit” (p. 135).

Ja en casa i, després de la resposta inicial de la dona, contrària a deixar fluir el peix, “el pescador va dir-li que, a canvi d’haver deslliurat el peix gros, podien demanar allò que els fes falta:

-Doncs, mira: ja hi pots tornar ara mateix i digues que vols una casa ben gran i ben bonica, amb un corral que on hi hagi tota mena de bèsties.

L’home se’n va, crida el peix i li dóna l’encàrrec de la seva dona:

-Torna-te’n a casa, que ja ho tens concedit -li digué el peix” (p. 136).

Així, el matriarcalisme es plasma per tres costats: 1) la muller comanda en casa, ella la gestiona i ordena el marit, 2) l’home la creu i fa el paper que la dona li ha triat (ací, una mena de peó de la mestressa) i 3) les decisions finals són d’origen femení (les de la muller i les del peix gros).

En acabant, la dona li sol·licita un palau ben adornat i que ella puga ser princesa (el càrrec següent al de reina). I l’animal marí ho accepta “després d’escoltar-lo” (p. 136). Cal agregar que, en moltes narracions, el rondallaire diu el mot “escoltar” (o de la mateixa família), fet que podríem empiular amb els Pobles matriarcals i amb la gran importància que atorguen a escoltar (per damunt de parlar).

Després, la seva dona apareix convertida en una gran senyora i “també, a ell, se li despertà l’ambició i es féu senyor i, tots plegats, començaren a donar-se to i a portar una vida de gran fastuositat. Fou ella la qui, ambicionant més, digué al seu home” (p. 137) que ella volia ser emperadriu: “que em faci emperadriu i, a tu, emperador, i que ens doni terres i viles per a governar.

L’home anà a demanar al peix, son protector, tot allò que la seva dona li ordenava” (p. 137).

En aquests darrers mots, explícits, Valeri Serra i Boldú posa que la muller és qui empunya les regnes de la casa i del dia rere dia i, ben mirat, el folklorista reflecteix una cultura matriarcal que no es decanta per l’ostentació, ni per lo babilònic, sinó per la senzillesa, com poguérem capir en una qüestió sobre el tema.

Tot seguit, la muller li demana que ella siga dea. Però el peix li diu:

“-Això no pot ser i no serà. Volent-vos igualar a Déu, la vostra supèrbia i ambició us ha fet tornar al que éreu. Torna-te’n a casa i, d’ençà d’aquest moment, resteu reduïts a la misèria” (p. 137).

Al capdavall de la rondalla, hi ha una moralitat (“qui tot ho vol, tot ho perd”, p. 138, una dita ben coneguda), la qual és manifesta en contarelles semblants a aquesta, bé mallorquines i de temps d’Antoni Ma. Alcover (1862-1932), bé, com ara, valencianes, arreplegades per Ximo Caturla (Alacant, 1951) i publicades en els anys huitanta del segle XX.

Finalment, després d’una lectura mentres escrivia aquestes paraules, no descarte que, en aquesta contalla, la figura de Déu hagués substituït una mena de Mare-balena o bé d’un històric déu masculí (però pagà i vernacle), com ha passat en més d’una rondalla tradicional autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta

Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).

Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:

“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.

Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).

En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.

Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.

Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).

En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:

“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.

Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.

 Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.

Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p.  124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.

A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.

Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.