“Dona de paraula”, dones que respecten els pactes, que es casen amb qui prefeixen i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Gegant”, recopilada per Sara Llorens i plasmada en l’obra “Rondallari de Pineda”, com que l’argenter veu que de cap manera podia fer l’anell que demanava la filla del rei, va dir a l’aprenent (això és, al gegant):
“-Doncs, té, fes-lo! Demana tot el que vulguis, mentre el facis” (p. 103). I així ho farà. A més, al capdavall, l’aprenent “agafa l’anell que li havia donat l’argenter i el que li havia donat aquella noia dins del pou” (p. 184) i els lliura a l’amo, qui, posteriorment, ho fa al monarca:

“El rei entrega l’anell a aquell príncep que volia fer casar amb la seva filla.

En presentar-li el príncep aquell anell, la noia va dir (…) que [el que volia] era l’anell que havia regalat ella a aquell home que l’havia treta del pou.

(…) El rei va dir a la seva filla que, amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia paraula donada” (p. 103). Per tant, la jove posa la promesa per davant. En relació amb açò, comentarem que l’expressió “Paraula de dona” (a banda de l’ús modern que rep, per exemple, en el primer quart del segle XXI, per part de grups feministes i d’ajuntaments), com m’explicà Rosa Rovira el 3 d’octubre del 2023 en un missatge, podem considerar que ja s’empraria a primeries del segle XX, quan es recopilà aquesta rondalla, i abans de 1920: “Els homes, sobretot, en els mercats, tancaven els tractes amb una encaixada de mans; i les dones, amb l’expressió ‘Paraula de dona’ o també ‘Et dono la meva paraula’”.

Tot seguit, entrem en una part del relat semblant a la de narracions en què una jove balla amb el rei (o amb el fill del rei) i, més avant, perd una sabata i, des de la cort, troben amb qui encaixa. Però, ací, amb el rei, l’argenter i l’aprenent de l’argenteria (el gegant).

Cal dir que la importància de complir amb la paraula la captem en aquest comentari de l’amo al xicot: “El rei no s’ha donat per satisfet, encara que diumenge sí que serà el darrer dia de prometre’s amb la filla del rei” (p. 103). Per consegüent, la paraula de la jove és la definitiva i es fa lo que vol la dona.

Aquest xicot (el gegant), que era el que havia eixit del pou i n’havia tret les tres filles del rei que les havia encantades, agafa l’orella d’aquest monarca i li demana que el porte a la cort i com. Ja en el ball (i amb la xica), ella torna a traure el tema de la fidelitat a la paraula: “El pare diu que et pregunti d’on ets i que vinguis a casa, que em vol fer casar; però jo vaig prometre paraula.

Ell li va dir: -Jo sóc aquell que ha fet l’anell.

I s’acomiada i se’n torna a casa seva. Quan el rei va sentir això, pregunta a l’argenter qui era el fadrí que tenia” (p. 104) i l’argenter li respon que era u que li deien el tinyós.

Quant a aquest jove, en un passatge posterior, “El rei, amb tots els principals i la seva filla, l’esperaven.

(…) L’endemà tornen a esperar-lo, ell s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

(…) Al cap d’avall del tercer dia, s’hi va aturar i la filla del rei el va abraçar. I es van casar” (p. 104). És a dir, l’argenter fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, finalment, la filla del monarca accepta el gegant (qui havia fet d’aprenent en l’argenteria i era tinyós) com a marit seu: no sols perquè el gegant l’havia treta del pou (seguint les indicacions de la noia), sinó perquè la jove considerava que ella havia de complir amb la paraula i no amb els capricis d’altres persones que apareixen en el relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Paraula de dona”, dones que orienten, que respecten els pactes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El Gegant”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un gegant va de camí, va a un manyà a veure si li podria fer un bastó de ferro i, en acabant, fa pactes amb un home que arrancava pins amb la mà i amb u que feia servici per a passar el riu (p. 99).

Tots tres travessen muntanyes i apleguen a una cova, on troben u dels lladres que hi solien viure i, novament, fan un pacte (ara, amb aquest lladre). De nit, arriben els lladres i, posteriorment, tots quatre fan camí… i, com podem veure, en un moment de foscor , un tret que empiula amb lo matriarcalista:

“A l’altra nit, tornen a entrar a dins d’una altra mina i van trobar un rei que hi tenia tres filles d’un rei, encantades. Van trobar-hi un pou i el gegant va dir: -Aquí dins ens hi hem de ficar” (p. 101).

Aquest darrer passatge podria tenir la seua explicació: en accedir els quatre a la mina, a l’interior, ho fan a la dona, a la mare, a una persona més versada (sobretot, en les cultures matriarcalistes). I, més encara: hi connecten amb la velleta, amb el pou de saviesa, amb qui podria suggerir (i de manera molt encertada), fruit del pas dels anys. En eixir del pou, ja n’hauran rebut el missatge, la idea (o el projecte) que cal portar a terme i, així, desenvolupar-se millor.

A continuació, la rondalla ofereix passatges semblants als d’altres narracions i, tot seguit, veiem que, en arribar baix del pou, “Va trobar una noia del rei i li va dir, diu: -Ai, pobre de vós, que sou mort!

(…) Sí: aquí hi ha un rei que, a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però, si em creieu, a mi, per això, no us matarà pas” (pp. 102). Per consegüent, la dona, no sols porta la iniciativa (fa de mestra del gegant, perquè el fet d’haver accedit ella abans al pou, li representa un punt de saviesa i de saber com actuar en moments com eixe), sinó que li fa un suggeriment (com una educadora o una mare, a un xiquet o a un fill) i confia en el gegant (l’home): que accepte la seua proposta.

A banda, la xica li afig que el rei “Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però, al cul del sarró, veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i, amb aquell, guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (p. 102). De nou, copsem que, en la banda inferior (no sols, del pou), en aquest cas, del sarró, es troba la clau, lo que permetrà que l’home assolesca el seu objectiu. I, per tant, de la banda interior, de la dona, de lo que no llueix però sí que resulta útil.

Igualment, les paraules de la jove enllacen amb la frase popular “Paraula de dona” i, de fet, un poc després, veiem que, quan els altres companys del gegant l’havien treta del pou, “ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102).

En acabant, el gegant trau les altres dues germanes i, amb l’espasa rovellada, guanya al rei que les havia raptades,… i talla l’orella d’aquest monarca i la mossega. Des d’aleshores, el gegant fa de cap del rei.

Al cap d’un any, quan el gegant ja treballava en una argenteria, un altre rei s’hi mena, ja que “volia fer casar la seva noia gran amb un príncep i la noia va dir que no podia ser, que tenia la paraula promesa amb un jove que l’havia salvada.

I va dir, diu: -Li som regalat un anell, en prova, com el que tinc” (p. 102). I, llavors, el rei (ací, simbolitzaria l’home) farà les dictes i els passos següents,… d’acord amb l’objectiu de la jove i amb la idea que ella només es casarà amb qui li tragué del pou, després d’explicar-li què havia de fer entremig.

Adduirem que el fet que el tema de la paraula donada (ací, per part d’una dona) es repetesca i de manera semblant, en diferents moments del relat (recopilat en l’any 1902), i que ens hagen reportat de la frase “Paraula de dona”, ens fa pensar que, a principis del segle XX, degué estar més estesa de lo que podíem imaginar inicialment (a primeries dels anys vint del segle XXI), quan una dona que havia rebut una educació matriarcal ens la plasmà durant la recerca sobre el matriarcalisme: Rosa Rovira. A més, el 4 de febrer del 2023, com indiquí eixe dia en el meu mur, Rosa Garcia Clotet i Glòria Reverter, “en relació amb les seues àvies, ens han plasmat ‘Eren dones de paraula’“.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xicots i fadrines educats en equip per dones de línia matriarcalista, que menen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i que copsa el matriarcalisme, és “El fill de l’ós”, arreplegat en 1902. En línia amb aquesta rondalla, n’hem trobat, de semblants. En qualsevol cas, direm que una noia que se n’havia anat a arreplegar llenya és raptada per un os, qui se l’emporta a una cova. Afegirem que l’os, vinculat amb l’hivern i, igualment amb la fecundació, podríem escriure que ho fa amb lo matriarcal (molt més reflectit en les estacions de menys llum).

En acabant, uns caçadors passen prop d’una cova, ouen els plors d’una noia i l’arrepleguen. Com que ella havia sigut mare, ha parit un fill mig home, mig os, el qual compta amb la força de l’animal esmentat.

Més avant, aconsegueix que dos hòmens seguesquen el seu projecte (Rencapins i Planamuntanyes) i, en un passatge posterior a quan ell baixa a un pou, li apareix una velleta: “Toca que toca la campaneta, va arribar al capdavall. Troba una taula gran i, a darrera, una vella que tot el seu cap eren boques amb queixals” (p. 84). Per tant, el jove baixa a la part més interior i ho fa en un pou (símbol relacionat, popularment, entre altres coses, amb el saber, per allò de “Ser un pou de saviesa”) i que ací va unit a la dona, ja anciana. Aquestes línies ens podrien dur a unes paraules que em digué ma mare, per telèfon, el 30 de setembre del 2023, sobre el paper de lo maternal, quan u, psicològicament, està en un pou: “Ací, [entre els valencianoparlants], tota la vida, quan un home (o una dona) ha tingut un problema, no diu ‘¡Ai, pare!’; diu ‘¡Ai, mare!’. Per alguna raó serà”. Llavors, li comentí que la mare ha tingut el fill dins, és qui l’ha dut al món i és qui més l’ha educat i, per això, jo ho considerava més fàcil que ho diguessen (bé una dona, bé un home, ja vells i tot).

Aquest jove li demana i l’anciana no li respon fins que no li insisteix, fet que ens podria portar a l’expressió “Guanyar-se les garrofes”, és a dir, que la vida (reflectida per la vella) no ho dona tot regalat: també cal ficar-ne de la nostra part, àdhuc, si volem assolir un objectiu. Ell li pega garrotades (que simbolitzen la seua força) i, llavors, la dona li respon: “-Obre l’armari i hi trobaràs formatge. Quan surti, n’hi tires un bocí” (p. 85), primerament, a l’os (la fecunditat en hivern); després, a un tigre (la ferocitat en les emocions), i, al capdavall, a un lleó (rei de la terra i que porta corona, un símbol femení, per la forma circular). Als tres animals, els dona el mateix formatge… i cada u es converteix en una noia diferent a l’anterior. En fer-ho amb el lleó, “es van reconèixer les tres noies, que eren tres germanes encantades. La darrera li va dir: -Mira, ara sortirà la serpent, que és el dimoni. Per aturar-lo, li has de tirar pa; però, si després no el mates, ell ens matarà a tots quatre. La vella sap com ho has de fer per matar-lo.

Ell se’n va a la vella” (p. 85). Com podem veure, no solament la dona és qui salva l’home, qui li proporciona saber i estratègies per a passar a lo següent, sinó coneixements i vivències que li serviran en el dia rere dia (el passatge amb cada u dels animals) i en la vida, com ho plasma que les jóvens (qui ja coneixen l’anciana i que, com ella, fan el paper de mare del xic) li recomanen que confie en la dona, perquè ella el portarà per bon camí.

Adduirem que el formatge es fa de llet i que, majoritàriament, sol ser de llet de vaca (animal que empiula amb la mare, amb la maternitat…); a més, és redó (forma vinculada amb lo matriarcal com també amb la idea d’equip). Igualment, cada animal ha tornat lo que havia robat i, així, lo femení ha guanyat vida (les tres xiques).

Quant a la serpent (que ací representa el dimoni), enllaça amb la dona i el xicot segueix els dictats de la velleta: “-En aquest armari, hi ha un gavell de sabres: tria el més rovellat de tots, que és el de més poder” (p. 85). I així ho fa ell. El detall de lo rovellat (és a dir, fosc, a diferència de lo lluent) va en línia amb lo matriarcalista, amb lo femení.

El final d’aquesta rondalla sí que és positiu i, com que els companys del jove míg home, mig os li havien donat suport i hi havia hagut bona avinença entre tots, “Llavors, se’n va al forat del pou, i crida…, crida… Al capdavall, li responen i ell diu que baixin la corda. La baixen i ell hi ferma la primera noia, i cap amunt!” (p. 85). I, en acabant, amb les altres xiques. I, “En ser a dalt, cadascú es va triar una noia i es van casar” (p. 85). Per consegüent, el narrador no comenta que el cap de colla triàs primer, ni que ho fes de la millor, ni que el repartiment fos ponderat (per exemple, per mèrits), ni per edat. Això ens fa pensar en una cultura on es treballa més en equip i que el resultat és més important que el protagonisme, o, per exemple, que el culte a la persona o al líder. Això sí, amb un cap de colla molt obert, amb bona empatia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens amb el suport de dones que donen vida, del rei i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El gat cendrós”, recopilada per Sara Llorens en 1902. Un pare vidu i amb una filla es casa amb una altra dona (qui, a més, tenia una filla). Aquesta madrastra sempre deia a la primera de les xiques: “-Arri allà, gat cendrós, a la cendrera!

Un dia, el rei va fer una crida: que la noia que portés la flor, és a dir, la planta més maca, guanyaria el premi més gros; que cada noia la plantés en un test i li portés el dia que va assenyalar” (p. 67).

Llavors, la madrastra compra una flor a cada noia: a la seua, la més bonica i, a l’altra, un llessamí (gesmiler). Això fa que la jove (des d’ara, ens referirem a la del pare), se’n vaja “corrents al cementiri a pregar a la seva mare.

Una vegada, quan era allà, davant de la seva mare, li va sortir una pobra que li va demanar caritat. Ella li va donar un tros de pa que li havien donat i els cinc cèntims que havia de tenir per a dues festes” (p. 67).

Tot seguit, l’anciana, com a agraïment, li diu:

“-Mira, aquí he trobat aquesta cabeça de tulipa, que l’he trobada en un femer. Mira: si la fas a la cendrera, et viurà; si, per cas, no li fas, no” (p. 67).

Entre els passatges que tenen lloc en el cementeri, copsem punts en comú amb altres relats i, a més, amb el mes de novembre, el qual inclou també la festivitat de Tots Sants (1r de novembre) i del dia de Difunts (el 2 de novembre), festes prou esteses més enllà de terres catalanoparlants i del món del cristianisme: ella hi va, com és tradicional, en record de sa mare. Igualment, això empiula amb les paraules de la vella: si la jove aprofita lo que hi ha sota terra, viurà, de la mateixa manera que un bon terreny fa possible que moltes plantes hi visquen i cresquen així com la llavor que, en l’esdevenidor, dona els seus fruits.

En vincle amb aquest tema (i per la semblança), comentaré que el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a parlar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, està viva, ‘dona vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort sinó que, a més, s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.

Prosseguint amb la narració, la jove “va plantar la tulipa al mig del test i, al voltant, hi va posar tot de tronquets de llessamí.

Va venir el dissabte del dia que s’havien de portar les flors al rei. La noia va anar al costat de casa seva a veure si li volien fer el nom i el va clavar sota del test. I el va portar al rei, al vespre” (p. 67). Com veiem, la xicota enllaça amb la velleta i, és cap a la nit, quan ella dona el test al rei, o siga, en un moment del dia vinculat amb lo matriarcalista. En acabant, el monarca “va dir que mereixia el premi més gros i tothom que sí” (p. 67).

Adduirem que, en aquesta rondalla, la jove rep el suport de la Mare de Déu, de la mare (si més no, espiritualment, així com quan recordem un fet o una persona i ens dona força o bé ens permet sentir-nos emparats) i de la vella.

A banda, apareixen l’ametla i una avellana, dos fruits secs que estan en nexe amb la tardor (estació simbolitzada pel color marró). A més a més, com escriu Josefina Roma, “La fruita seca, com a símbol de vida, ens acosta a la menja que s’ofereix als difunts. La promesa de vida que eclosionarà, com un potencial amagat, sembla que té relació amb  la vida al Més Enllà, per la incorruptibilitat i llarga durada de la fruita seca” (p. 60).

Al capdavall del relat, després de passatges semblants als d’altres narracions, n’entrem en u que diu així:

“-El rei va dir a un criat: -A veure, ves-hi a la cendrera!

La noia surt, li emproven la sabata i li anava bé. El rei, de seguida, l’havia coneguda. (…) I el rei li va dir: -Muda’t, que ens n’anirem a palau.

La noia se’n va anar a dalt i la Mare de Déu la va arreglar i li va tornar a posar el vestit d’esquellerets.

Se’n varen anar a palau i es varen casar” (p. 70).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que acullen la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, arreplegada per Sara Llorens en 1902, i que figura en el mateix llibre, és “La Ventafocs (variant C)”. A més, és semblant a l’anterior, fins i tot, amb l’actitud del pare, qui enllaça molt bé amb la filla, a qui la té ben considerada. Cal dir que, al final, la narradora (Matilde Clarabuch i Camps) exposa el tema de la maternitat.

Així, “El rei ho va entendre, hi va anar, es van casar i van tenir una nena” (p. 56), qui, encara que no ho pose el relat, en cas de ser fill únic, el succeiria, de manera similar a altres cultures matriarcalistes.

Igualment, podem llegir unes paraules vinculades amb la Ventafocs, qui s’havia casat amb el rei, que l’estimava: “Cada vespre, la reina sortia a fer un petó a la nena i se’n tornava. (…) I la del llit mai no deia res. Va durar tres nits que va sortir. A la tercera nit, el rei la va aturar i li va dir qui era.

Ella li va respondre: -Sóc la reina, la que la madrastra va fondre tot prenent el bany, i aquesta és la meva filla” (p. 56). Per tant, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: el petó a la nena (la relació entre la mare i la filla, mitjançant la maternitat), que l’escena esdevé de nit i en el llit (que podríem empiular amb el bressol). A banda, la xiqueta és ben tractada per la mare i, quant al monarca, també està interessat per la maternitat (com ho reflecteix que hi estiga obert).

Finalment, el rei trau del llit la germanastra i l’endemà fa cremar-la com també a la madrastra. I, com que era un home de bon cor, agraït i acollidor, “el rei va admetre al palau el pare de la Ventafocs i van fer una gran festa” (p. 56). ¿Hauria reportat la reina al monarca sobre com era son pare i, per això, el rei l’acull? Podem pensar que sí, ja que no eren els primers dies i ella ja havia tingut un nadó.

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, narrada en 1902, i recopilada en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Culdolla”. Per a començar, el nom és una aglutinació de les paraules “cul”  i “olla”. Si la primera fa al·lusió a la banda de darrere (per dir-ho així, a la fosca), la segona empiula amb la recepció i amb lo femení.

Un home va quedar vidu i es casa amb una dona, qui serà la madrastra de la noia (Culdolla). Un dia que la xica estava llavant en el riu, “en veu una vella.

Diu: -Velleta, bona velleta, no m’hauríeu pas vist passar el sabó i el picador?

-Ai, no, filla! -li va respondre la vella-, però et vull avisar d’una cosa” (p. 63). Per tant, com en altres relats, l’anciana està ben tractada i ben considerada i la jove hi està molt oberta. Aquesta velleta, tot seguit, li diu que si ou l’esquella d’un ase, que aixeque el cap. Ella ho fa “i li cau una estrella al front” (p. 63).

En passatges posteriors, la fillastra i sa mare se’n van a un ball, lliguen la Culdolla en una biga del sostre i, “A terra, hi van posar un piló de blat i sorra de mar perquè triés el blat” (p. 63). Ara bé, la velleta fa via cap a la casa, se li apareix, “La va despenjar i li va donar una ametlla” (p. 63). Llavors, la noia fa camí cap a cal rei i “El fill del rei va ballar sempre amb ella” (p. 63). Com podem copsar, la jove podria triar entre el blat (que creix amunt) i la sorra de mar (vinculada amb l’aigua, amb lo femení).

Però la velleta li dona una ametla (com també fa per a un segon ball i, àdhuc, per a un tercer) i és eixa l’opció (una tercera i procedent d’una dona de bon cor), la que fa possible que la jove puga anar a cal fill del rei i que, quan torne, veja que l’anciana li ho ha compensat.

Finalment, la velleta farà que la noia torne a tenir ulls i a poder veure. En acabant, la jove passarà a guarir gent cega  i, com que el fill del rei se n’assabenta, “la va fer anar a palau i s’hi va casar” (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, emparades, bondadoses i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Ventafocs”. “Era un home vidu que tenia una filla i que es va tornar a casar. La dona també en tenia una, de filla, i se l’estimava molt” (p. 51), però, a la fillastra (que nomia Ventafocs), la mare i la filla “Sempre la feien anar ben bruta i escabellada, perquè no sortís” (p. 51).

Tot seguit, podem llegir que, un dia, la mare i la filla se’n van al ball i deixen la Ventafocs en casa fent faena. En això (com en passatges posteriors i semblants), “va baixar la Mare de Déu amb un vestit molt maco, la va pentinar, la va mudar, li va donar una nou tancada perquè l’obrís abans d’anar al ball i li va dir:

-Estigues-hi tots els balls, menys un. Quan tornaràs, ho trobaràs tot fet” (p. 51). Com escriu Josefina Roma en la pàgina 45, Nostra Senyora hauria sigut abans eixa mare difunta, convertida en avantpassada i que, des de la figura de l’arbre (podríem pensar que el genealògic o semblant, si més no, en lo simbòlic), li aporta lo que li és menester en cada moment. En qualsevol cas, és la mare (ací, la Mare de Déu) qui li aplana el camí i li fa costat. Igualment, compensa a la jove i, de pas, com es reflecteix tot seguit, té una actitud que empiula amb la del pare:

“La noia va obrir la nou i li’n va sortir un cotxe.

El seu pare, que, és clar!, era per allà, tot ho veia, però, com que l’estimava, no deia res” (p. 51). Aquest detall, plasmat en aquesta rondalla recollida en 1902, ens manifesta part de l’educació matriarcal que hi hauria aleshores i que enllaça amb la de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

“Ella, amb el cotxe, se’n va anar cap a sarau. (…) El rei, de seguida, la va agafar per a ballar-hi.

-Quants en ballarem? -li deia.

-Tots, fora d’un. Tots, fora d’un -li responia la noia.

I ell: -Sí, prou! Els ballarem tots!

Abans del darrer ball, ella va fugir amb el cotxe, que anava més de pressa!” (p. 51).

Per consegüent, en aquest passatge captem que el rei voldria ballar-los tots, però Ventafocs li diu que llevat d’u. I, finalment, com que ella se’n va cap a casa, es fa lo que ella vol: no han ballat el darrer. I, així, de pas, la jove ha sigut respectuosa amb la mare (ací, Nostra Senyora).

Com a compensació (i enllaçant amb la bondat i amb la dita “Paraula de dona”), no sols la Mare de Déu ha complit amb la paraula (“Tota la feina era feta”, p. 51), sinó que “se li va endur el vestit” (p. 51). El 27 de setembre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em fiu la qüestió de si, 1) en el fons, Nostra Senyora li fa la faena perquè, al mateix temps, copsa que ella actua amb bonesa i en línia amb el pacte que havien fet totes dues i, a banda, 2) la Mare de Déu fa el paper de mare.

Més avant, hi ha dos passatges similars entre el rei, la Ventafocs i la relació entre la jove i Nostra Senyora. 

Ara bé, arran del darrer ball, a la Ventafocs, li cau una xinel·la (una sabata lleugera) i, com en altres rondalles, el rei cerca la jove i, l’endemà, mena cap a on ella vivia. La madrastra i la seua filla la tenien tancada, però el monarca, que era eixerit, ou que “La noia, que era tancada, cridava que l’obrissin.

El rei la va obrir, li va emprovar la xinel·la i (…) li anava bé. El rei la va fer sortir i va dir: -Ara ens casarem -i se’n va anar a comprar-li vestits” (p. 52).

Per consegüent, el monarca, no solament la trau, sinó que la tracta bé, la considera com una dona a qui cal premiar (li compra vestits). I, com que hi havia bona avinença entre tots dos, “Es varen casar i van tenir una nena” (p. 52). El fet que el nounat siga una xiqueta, al meu coneixement, és un altre tret que plasma el matriarcalisme: la nena, en un futur, com també passa en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista, però respecte a la matriarca que fa de cap),  succeiria el rei.

Finalment, al capdavall del relat, el rei ordenarà que cremen la filla de la madrastra (qui es feia passar per la reina) i a la madrastra (p. 53). Així, es reflecteix un rei interessat per la bonesa en el seu regne i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, de bon cor, ben considerades i molt obertes

General, ,

Rondalles de Pineda de Mar, en l’obra “Rondallari de Pineda”, amb relats recopilats per Sara Llorens, a cura de Josefina Roma.

En aquest apartat, exposarem rondalles en què copsem el matriarcalisme, recopilades per Sara Llorens a principis del segle XX (començà en 1902) i que figuren en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma.

En la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”, arreplegada en 1902, veiem que una dona vídua es casa amb un home vidu que tenia una filla que “era xamoseta, creient, amable i bonica.

Cada dia anaven a rentar al riu i les dues noies es partien la feina” (p. 41), és a dir, a un lloc vinculat amb lo femení, amb l’aigua. La madrastra donava poc de sabó a la filla del marit, noia a qui, un dia, el paner li rellisca riu avall. La jove tracta d’agafar-lo però no pot.

Un poc després, “Va trobar uns fangadors i els va dir: -Déu vos guard, bons fangadors!

-Déu te guard, bona minyona!” (p. 41). Adduirem que un fangador és un home que treballa la terra amb la fanga (una pala). I, com podem veure, la dona està ben tractada. Un fet semblant esdevé, més avant, amb uns cavadors i, al capdavall, amb uns llauradors. Cal dir que, abans de trobar els hortolans, “Ella continua avall, sempre a la vora del riu” (p. 41).

La noia “continua avall, avall, com el riu. Veu una vella” (p. 41) i, mentres li feia la qüestió sobre la panera, “La vella diu: -Sí, noia. Aquí t’ho aturo.

Que contenta, ella! Ho agafa i, quan ja se n’anava, la vella li diu: -Vull que vinguis fins a casa,

Hi van” (p. 42). Com podem veure, la velleta fa costat a la jove i, la xica, en agraïment, accepta la proposta de la dona.

Tot seguit, llegim “I, al damunt de la taula, hi tenia pa negre i pa blanc, vi negre i vi blanc. Diu: -Pren el que vulguis.

La noia agafa pa negre i (…) el porró del vi negre” (p. 42), tret que enllaça amb altres narracions en què el personatge que reflecteix el matriarcalisme agafa lo més fosc, lo més vell, etc. I, quan la velleta li demana per què no havia pres els altres, li respon: “Perquè no em pertoca.  No hi estic pas avesada” (p. 42).

A continuació, passem a un fet similar, però amb roba: “La vella la va fer anar a la cambra. Va obrir un armari que era ple de vestits. N’hi havia d’indiana, n’hi havia de llana i n’hi havia de seda.

-Tria el que vulguis -va dir la vella.

La noia va triar el més senzill” (p. 42) i afig a l’anciana unes paraules, com ara, “Sempre he anat amb vestits senzills, jo” (p. 42). Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, una indiana és roba de cotó.

I, de nou, però amb animals (ací, amb un cavall):

“Van aleshores a la cort. Hi havia un bé de Déu de cavalls ben plantats!

-Tria el que vulguis.

Ella va triar un ase que hi havia en un cap. I va marxar.

La vella va dir-li: -Quan l’ase brami, aixeca el cap.

Ella ho va fer i li va caure una estrella d’or, la cosa més enamorada” (p. 42). Per consegüent, la noia i, de pas, el matriarcalisme, enllaça amb la terra (el pa i el vi, vinculats amb el forment i amb el raïm, molt comuns en terres mediterrànies), amb una roba més bé bàsica i, finalment, amb un ase (un animal mansuet i, entre altres coses, pacient). Per això, la velleta li ho compensa amb una estrella, tret que empiula amb què la dona esta ben considerada. 

En acabant, la filla de la madrastra intervé en el relat i la mare anirà a la cort i els presentarà la seua filla (qui tenia una cua de porc, per decisió de la velleta). Ara bé, un gat apareixerà tres vegades en la cort i, a la tercera, “li tiren un bon tros de truita i el gat els acompanya sota la pastera i troben aquella noia, maca com un sol.

Quan la varen veure, amb aquella estrella d’or que lluïa tant, varen dir: -Aquesta sí que ho és!

Se la van endur i es va casar amb el rei” (p. 43).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones ben considerades pels hòmens, agraïdes, que donen vida i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La gallina blanca i els tupins d’or”. Una vegada, un jove entra de bover “a guardar la vacada a una casa de Navès i, (…) després de sopar, baixava a tirar un manat d’herba a les vaques” (p. 633). És a dir, que aquest xicot alimenta la mare, simbolitzada per la vaca (la vacada).

Ara bé, “Un dia que va baixar-hi, va veure una gallina blanca que corria entre les potes de les vaques” (p. 633), ho comunica als amos i ells el consideren un mentirós. Cal dir que, així com la vaca (animal femella) té a veure amb la dona, la gallina blanca (que també és femella) ho fa amb el diable, com podem llegir en l’entrada “Gallina” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó: “Gallina blanca. A vegades ha estat tinguda com l’encarnació de la Mort o del Diable; apareix mansa, però esquiva, es fa seguir de la masovera”. En aquest passatge, podríem vincular-la amb ambdues coses: amb la mort i amb el dimoni. A banda, adduirem que, com que no cova ous, ni és al costat de pollets, ni de gallinetes,… i, més encara, el seu color és blanc (en nexe amb lo masculí, amb lo patriarcal i amb el dia), recorda narracions en què apareix el típic sant defensor de la població i que porta detalls blancs (com ara, Sant Jaume).

No obstant això, el noi està interessat per les vaques i l’endemà la torna “a veure. A més, va observar per on desapareixia” (p. 633) la gallina blanca: per la menjadora dels animals. En altres paraules, fa costat a la dona.

Als pocs dies, els amos fan una visita a casa d’uns amics i el bover ho aprofita “dient-li a la minyona de la casa que baixés amb ell a fer-li llum amb unes teies, li contà el que havia vist i quin era el seu pla” (p. 633). Per consegüent, la dona i ell treballen compenetrats i ella es mostra molt oberta i podríem dir que li ho ha aprovat: la jove té la darrera paraula (entre altres coses, perquè forma part de la casa on ell és ara i n’és qui representa l’autoritat).

Un poc després, el noi alça “les llambordes de la solera” (p. 633), això és, d’un sostre pla, i, “en aixecar la tercera, van trobar-hi amagats tres tupins plens d’or” (p. 633), o siga, tres olles d’una sola ansa. En aquest passatge copsem més trets matriarcalistes i femenins: l’olla (atifell receptiu) i el fet que estiguessen amagades…. en el “si de la terra mare (…), de la concavitat uterina, d’on neixen els éssers humans i on retornen en morir”, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Olla”. En aquest cas, com que ambdós estan en la joventut, agafen els tupins, “van tornar a deixar la menjadora tal com estava i, pujant a la casa, es van repartir la troballa entre el bover i la minyona, prometent-se l’un a l’altre no dir res als amos” (p. 633). Per tant, la menjadora (que, en altres relats, hauria fet el paper de la terra de conreu o bé de la Mare Terra), les vaques i els tupins empiulen amb lo femení, amb la maternitat, amb eixa mare que atorga vida i que, igualment, és ben tractada (deixen la menjadora com solia estar normalment), fins al punt que podríem escriure que no la profanen (no revelaran la troballa).

Als pocs dies, el bover i la minyona s’acomiaden de la casa, amb el vistiplau dels amos. El jove torna a cals seus pares amb una fortuna.

I, un tret més i matriarcal: al final de la narració, veiem que “Es diu que aquella gallina era un senyal enviat pel difunt que havia amagat l’or en aquell lloc, per tal que algú el trobés…” (p. 633). O siga, per part un difunt que estimava les vaques (i que tenia bona consideració cap a les dones, fins i tot, plasmada en or) i que esperava que algú, de la mateixa manera que ell, també tingués un punt de vista positiu respecte a les dones (ací, simbolitzades per les vaques). De nou, la gallina enllaça amb les paraules de l’enciclopèdia esmentada:  però ara, amb un difunt i no amb el diable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.