Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es casen amb qui prefereixen, adults consellers i que eduquen i persones agraïdes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra, a cura de Josefina Roma, és “En Fidel”. Un pare, que no tenia cap fill, desitja tenir-ne u i diu que vol fer padrí el primer pobre que trobe pel carrer.

En copsa u i, quan ja havien batejat el fill, el pobre comenta al pare:

“-Me’n torno a córrer món i, com que, potser, no veuré més al meu fillol, li vull deixar un record.

Es va treure una clau de la butxaca” (p. 365) i digué “Guardeu-la fins que el noi sigui gran i, llavors, li doneu” (p. 365). Afegirem que, el paper del padrí, en aquest cas, podem pensar que correspondria a un home ja casat o de mitjana edat. A banda, és important, ja que ell, en cas de morir el pare, el substituiria com a encarregat del fill. Igualment, en aquest passatge, la clau té el significat de lo que obri, de lo que farà de pont al noi per a facilitar la vida en el demà així com les claus de casa permeten obrir les portes cap a l’objectiu.

Quan el fill es fa gran i el parent li dona la clau, el xicot “hi va tocar un roc i, vet aquí que el roc se li badà i li sortí un estable ple de cavalls. Ell que n’agafà un i hi pujà. El cavall es posà a córrer com el vent fins que en Fidel el va aturar per collir un barret molt bonic que havia caigut a una dama” (p. 365). Ara bé, el cavall li diu: “-No el cullis pas, massa et portarà migranya” (p. 365). Com escriu Josefina Roma, el barret representaria les aparences i, el fet de no seguir el noi la recomanació del cavall, farà que, des d’aleshores, el xicot necessitarà l’ajuda de moltes persones i, igualment, tocar els peus en terra i pensar en els altres.

Ara bé, el jove i el cavall van al poble i es presenten al rei. El monarca, en veure el barret, farà que el xicot passe unes proves, si vol estar viu. I ací és quan l’animal, fidel, li farà de conseller i no el deixarà caure (“Ja t’ho vaig dir (…), però, vaja, puja i et portaré allà on és”, p. 367).

Llavors, seguint l’orde del rei, cerquen una dama, la porten a cal monarca i, allí, ella diu a l’estrateg: “-No em casaré amb vós, fins que m’hàgeu portat sencers els tres castells que tinc a dalt de la muntanya” (p. 367). Per tant, la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, el noi, per segona vegada, ha de fer lo que li dicte el rei. En aquesta part del relat, el cavall, per a compensar la decisió inicial del xicot, li diu “Abans de sortir, recorda’t d’omplir els sacs tant com puguis amb coses bones per menjar” (p. 367). En altres paraules, el convida a portar la bondat allà on vaja.

Al moment, el noi troba tres peixos, comenta que se’ls podrien menjar (ell i el cavall), però el company li diu:

“-No els mengis pas (…). Llença’ls al mar i encara podran viure.

El xicot va creure” (p. 367).

A continuació, fan via cap al castell, es troben amb tres gegants i el cavall li comenta “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure” (p. 367). En acabant, com a agraïment, els gegants diuen al jove que li ajudaran en lo que ell cerque: i cada u portà un castell al rei.

Aleshores, el monarca, “de seguit, els donà a la seva promesa, pensant que ara ja s’hi podria casar.

-No pas encara -va fer ella-. Primer, vull les claus dels castells, que són a dins de la mar” (p. 367) des de fa anys. Per consegüent, el jove fa lo que li ha ordenat el rei, qui segueix els dictats de la dona. A més, ella farà que el noi haja d’anar a l’interior de la mar, és a dir, a un terreny matriarcalista, femení i en què la dona, de temps arrere ençà, és qui governa.

En aplegar a la mar, els tres peixos a qui en Fidel havia ajudat, li demanen per què està trist i, posteriorment, li fan costat: “Al cap d’una estona, en Fidel ja tenia les claus i se’n va tornar per presentar-les al rei” (p. 368), qui les passa a la promesa.

Igualment, en un altre passatge, el rei demana al noi una ampolla de l’aigua viva i una de l’aigua morta. Durant el trajecte, en Fidel capta un niu de garses i, primerament, pensa tocar-les. Ara bé, el cavall, amb bona empatia, fa que el jove li crega i, “Al mateix moment, van arribar les garses velles i, totes, agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits, van demanar-li (…) si podien, l’ajudarien” (p. 368). Després, les garses porten les ampolles al rei.

Passa que la promesa del rei diu “Primer, vull provar si aquestes aigües són veritables” (p. 368) i, en primer lloc, ella llança la de l’aigua morta al jove i, al moment, la de l’aigua viva. I en Fidel continua amb vida.

Però, com que el rei era envejós, la dama li tira l’ampolla de l’aigua viva i, a continuació, la de l’aigua morta… I mor el monarca. Aleshores, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis” (p. 368).

Finalment, el cavall diu al xicot que ell era l’Àngel de la Guarda i que el padrí era Nostre Senyor. Adduirem que Josefina Roma considera que aquesta rondalla podria reflectir un canvi de personatges, fruit de la cristianització de versions anteriors d’aquesta narració i de què ara no hi ha constància. Empiulant amb això, en un comentari de Sara Llorens en la p. 369, podem llegir que, en Transilvània, hi ha un relat amb una flor “que camina i parla, que dirigeix sempre l’heroi vers la felicitat. El protagonista troba en son camí animals a qui fa favors, i ells, després, l’ajuden. Quan ja ha obtingut la felicitat, la flor fuig volant, tot dient-li: ‘Sóc l’ànima de la teva mare'” (p. 369). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra unit a acollir el foraster i a promoure la llengua catalana, la terra i la germanor

General, ,

Prosseguint amb les entrevistes fetes per Casimir Romero Garcia, en tercer lloc, a Paula Silvestre Gozalbo, qui, “fa poc que ha acabat els estudis de mestra i forma part d’una promoció de set terrissencs que van fer estudis superiors, cosa mai vista a Terrís.

Casimir: -Paula, veig que els set companys i companyes que heu acabat els estudis, encara que alguns treballeu fora, continueu formant part de la xarxa vital de Terrís. Com ho veus, tu?

Paula:  -No és fàcil d’explicar. Supose que han coincidit moltes coses. La generació dels nostres mares i pares s’han implicat en la política i la vida social, i ha fet que nosaltres també ens hàgem implicat”. En relació amb aquestes paraules, podríem dir que no necessàriament, com ara, la participació en la política (com a membre, per exemple, d’un partit) va unida a un sentiment de pertinença a la terra, ja que es pot actuar (com és el cas de l’anarquisme i de línies molt pròximes) en pro de l’universalisme, del cosmopolitisme, de ser ciutadans del món,… i rebutjar lo que té a veure amb el passat, amb les arrels.

Aquesta actitud urbana de racionalitzar la vida, de masculinitzar-la en lo psicològic i en les obres, enllaça, com ara, amb un menyspreu cap a l’humanisme (molt pròxim al matriarcalisme) i, de pas, afavoreix una major desigualtat social (no solament econòmica) i, deixem-ho clar, una desconsideració cap a lo femení, cap a la part femenina de la persona, cap a la Mare Terra i cap a lo indígena (a banda de lo aplicat als pobles del món, tradicionalment, coneguts com indígenes o aborígens).

De fet, el 30 d’octubre del 2023 poguérem veure en Twitter una foto de membres d’una coalició política catalana, històricament, d’extrema esquerra (la CUP, https://twitter.com/JordiCerda/status/1718889359007510643?t=OnijJrSJevGJRLpSB_NDLQ&s=19), i, malgrat que defenien la immigració, totes les persones (més de setanta) eren de pell blanca. Ara bé, el fet de ser blancs no vol dir que fossen racistes o, com ara, xenòfobs.

Tot seguit, Paula Silvestre Gozalbo afig “I, en la nostra vida escolar, el principi, la base, el començament de tot, era el poble. L’entorn era l’element motivador de l’aprenentatge. Féiem moltes eixides relacionades amb el que estudiàvem. En una revisteta que repartíem per les cases, explicàvem què féiem i per què ho féiem”. És, en aquest passatge, quan es plasma el matriarcalisme i el contacte amb la terra, l’arrelament (el fonament de l’escola). Això sí: més enllà de l’espai del centre educatiu. Per això, parla d’“una revisteta que repartíem per les cases”.

A banda, aquesta escola reflecteix trets que enllacen amb l’educació matriarcal: “Les notes i qualificacions no eren importants. Era una escola en la qual es respirava la cooperació i la col·laboració.

Això ha tingut, com a resultat, que, entre nosaltres, existisquen uns llaços d’amistat que duraran per a tota la vida.

Fins i tot, alguns de nosaltres ens vam presentar a les eleccions municipals en llistes de diferent opció. Eixe esperit constructiu continua viu”. En aquestes paraules, copsem una educació no unida a un esperit de militància, el qual convertiria l’escola en una mena de lloc de formació de pensament (però amb un estil militar en el fons, i en què, com ara, un braç en alt i allargat i mirant cap al sol o bé un braç amb el puny tancat mirant al cel i per dalt del cap, mentres que el cap mira a terra, ens parlaria d’una actitud no precisament matriarcalista). Com escrigué, pel 2013, una dona a Federico Mayor Zaragoza (director general de la UNESCO entre 1987 i 1999), i poguí llegir en la primera meitat d’eixe any, un puny no permet donar la mà al proïsme, però sí una mà oberta. I hi estic d’acord.

En acabant, la jove comenta que “La natura i l’entorn que tenim la sort de disfrutar també ens marquen.

(…) I Jéssica, eixa sí que és bona! És atleta i està acabant Educació Física.

S’ha adaptat bé a Txèquia, on fa el màster final de carrera, però enyora els camins del terme on entrena i, sobretot, les olives en salmorra que adoba sa mare cada mes de novembre.

Jo destacaria, Casimir, eixe sentiment de pertinença al poble i eixa unió que durarà molt de temps, potser sempre, i que és molt fort”.

Aquestes darreres paraules són com el notari que certifica que sí, que, efectivament, hi ha un sentiment de pertinença a la terra, que no va unit a un no obrir-se al foraster, ni a desinterés per lo que esdevé més enllà del poble, sinó, simplement, que u es sent part de la terra on viu, que la promou, que estimula la gent a conéixer-la més, és a dir, a no sentir-se òrfens, ni estrangers, ni colons, ni menyspreadors del lloc on resideixen, ni del llegat lingüístic, cultural, etc. que hi va adjunt. I, òbviament, que viu en pro de la germanor. 

Finalment, l’investigador, Casimir Romero Garcia, els diu:

“-Gràcies, Andreu, Felipe i Paula!

Entre les vostres famílies, la Universitat i el poble, que també ha estat com una Universitat per a vosaltres, pense que esteu preparats per a fer vida.

Deixeu-me que us diga que pense que teniu molt a oferir a la societat. Intuïsc, pel que he sentit i pel que he vist en vosaltres, que sou bones persones.

Com dirien els vostres iaios i les vostres iaies:

UNES BELLÍSSIMES PERSONES!

Salut i alegria!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La universitat de la vida al poble”, sentiment de pertinença a la terra i educació matriarcal

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra en pobles catalanoparlants i l’educació matriarcal. Entrevistes de Casimir Romero Garcia a jóvens valencians.

El 28 d’octubre del 2023 copsàrem un avís en Facebook, per mitjà de Casimir Romero Garcia, un valencià molt interessat per la cuina, per la cultura valenciana i per l’educació, a més de molt obert. I, tot seguit, llegírem un escrit seu, ací plasmat i amb lleugers retocs: “LA UNIVERSITAT DE LA VIDA AL POBLE. Sèrie ‘Històries per a menuts’ (67)” (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid0g1KDLgiueFHu6MQBCQv5C3YqEtUy1SPGVfR17gMJqkkwoQXE3eDokgZU7JGVuRDel&id=100025902192926).

“Hola, com va?

(…) Esta és la número 67 i és molt especial. No parlarem de castells, ni de vacunes…

Hui parlarem dels pobles menuts. D’eixos pobles menuts tan bonics, en els quals viviu vosaltres.

Per exemple, de Terrís!

TERRÍS

Terrís és un poble que no passa de tres-cents habitants, rodejat de natura, no gaire lluny de la Penya de Benicadell i del cim del Montcabrer i el Montdúver.

Fa uns dies, em van entrar ganes de conèixer el que pensen les persones que han nascut, s’han criat i pensen continuar vivint o tornant el que el seu treball els permeta a Terrís.

I vaig quedar amb tres joves entre 20 i 26 anys”.

Tot seguit, Casimir Romero Garcia fa qüestions a diferents persones: “ANDREU ROMERO BATALLER, després d’estudiar audiovisuals a Gandia, treballa a la botiga de fotografia dels seus pares en un poble veí.

Casimir: -Andreu: en poques paraules, al teu entendre, què és un poble?

Andreu: -Un poble és una xarxa viva interconnectada. Els seus membres es coneixen entre ells i coneixen el passat de la comunitat, perquè els seus avantpassats els l’han anat contant de viva veu i ells van mamant-lo des de menuts.

Al poble, de manera espontània, n’hi ha un suport mutu i una participació activa que permet construir unes relacions duradores i intergeneracionals.

El sentiment de pertànyer a una comunitat de vida és present. És com una gran família.

El respecte a la natura forma part de la seua essència.

L’aigua, l’aire, la tranquil·litat… fan que es disfrute d’una bona qualitat de vida lluny de la voràgine de les ciutats”.

Com podem captar, molt de lo que diu Andreu Romero Bataller ja ho plasmem en tractar sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, en alguns poemes que ens facilitaren, per exemple, Rosa Rovira, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que el 29 d’octubre del 2023 accedírem a un article publicat en la web del diari “El Punt Avui”, titulat “L’era del desarrelament” (editat dos dies abans) i a una nova del mateix dia, però referent a l’educació per a combatre les notícies falses. Cal dir que, en aquest segon article, s’indicava que “Organitzacions internacionals i locals alerten de la necessitat d’educar els més joves per detectar la desinformació”, que “El 74% de l’alumnat està desinformat, segons els professors” i un tercer subtítol interessant i que no empiula amb una actitud pedagògica (d’ensenyament) en pro de les humanitats, sinó de fer fi: “L’educació mediàtica no forma part del currículum educatiu i s’imparteix a criteri de cada docent”. I ho dic perquè, per exemple, des de xiquet (nasquí en 1971), en cals meus pares (nascuts a primeries dels anys quaranta), el tema de la manipulació estava present i, prou i massa, ens feien veure que, com ara, consultant fonts diferents, comparant-les, lligant caps i, per descomptat, aprenent sobre com no ser manipulats, podríem ser persones lliures (en reports) i obertes. 

Quant a l’esperit comunitari de què parla l’entrevistat, va en línia amb el fet que, per exemple, en moltes rondalles, hi haja personatges que fan costat als necessitats: allotjament, els donen menjar, els tracten quasi com si fossen de casa, etc.

Igualment, la relació amb la natura (amb la Mare Terra) és manifesta en molta de la poesia matriarcalista com també, àdhuc, en moltes cançons eròtiques recopilades abans de 1980 i que havien sorgit des del poble, des de la gran massa, no de boca d’alguns artistes.

Continuant amb el post de Casimir Romero Garcia, el segon entrevistat, Felipe Camaña Martínez, diu frases que enllacen amb recerques sobre el matriarcalisme. Un exemple, quan Mª Carmen Basterretxea, en relació amb la cultura basca, parla de sinceritat, de noblesa i de la major pervivència de la llengua basca entre les dones, tot i que elles portaven la casa i tenien (i tenen) la darrera paraula: “FELIPE CAMAÑA MARTÍNEZ viu de dilluns a divendres a València, on estudia Tecnologia Alimentària.

Casimir: –Felipe, pots dir-me algunes de les coses que t’omplin més del poble?

Felipe: -La família, els amics i la gent, Casimir.

No sé com explicar-t’ho. És una sensació de benestar, de que eres acceptat i valorat i, alhora, de que eres útil.

Quan es fan carxofades, dinars i sopars per a recaptar diners, curses solidàries…, tinc l’oportunitat de conviure amb veïns de totes les edats. El meu cor batega amb el seu.

A mi, m’agrada molt escoltar. La gent gran conta històries molt boniques. Formen part de la memòria col·lectiva. Jo faig preguntes sobre el meu iaio Felip, que era l’obrer del poble.

Les persones majors tenen un vocabulari amb menys castellanismes i anglicismes que nosaltres. No saben de gramàtica, però parlen que dóna gust escoltar-los. Note sinceritat”.

 A banda, les paraules relatives al punt en comú, des del cor, ens recorda unes que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en el llibre “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicat per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors comenten que un jove començà a exposar sobre nacions de l’Amèrica sotmesa a la cultura castellana i digué “Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (p. 40). Els aimares són un poble indígena que viu en Bolívia, el Perú i Xile.

L’actitud cap a la llengua catalana, la qual té molts trets matriarcalistes, fa que aquest jove i més persones puguen destacar la noblesa dels més vells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Martina Castells, de la ciutat de Lleida, metgessa del segle XIX i filla de metge

General, ,

Bon dia,

Ara mateix, he llegit aquest escrit, plasmat pel català Anicet Villar de Serchs en la seua obra “Terra i ànima. Lectures sobre coses de Catalunya” (p. 245), publicada en 1973 per Editorial Miquel A. Savatella, la qual em recomanà Josepa Salvadó Pere en agost del 2023. Des d’ací, gràcies.

Adduirem que, un poc abans de llegir el text, havia parlat amb els meus pares i els havia dit que, cap al 2006, en Aldaia (l’Horta de València), estava a punt de fer-se una xarrada sobre dones i jo hi estava interessat. 

Però, una de les dones que hi era, qui havia sigut regidora del PSOE en Aldaia com també un home molt pròxim a ella, em digué “Ací, no, que açò és cosa de dones”, paraules que ens podrien recordar aquelles que, en el programa “Carrusel Deportivo”, de la Cadena SER, a primeries dels anys huitanta del segle XX, podies oir en un anunci en què unes quantes veus femenines deien “Nuestros hombres beben Soberano, porque Soberano es…”  i un locutor afegia “¡Cosa de hombres!”. 

Igualment, agraesc un post que ahir posà Josep Maria Duran en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, en relació amb Alba Guibert, una catalana del segle XI de qui Magí Campos havia escrit en el diari “La Vanguardia”.

Finalment, ací teniu l’escrit en l’esmentat llibre: “La primera metgessa d’Espanya”. Fou Martina Castells, nascuda en Lleida en el segle XIX.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Dones i hòmens que trien, de bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “El fill del negociant (variant B)”, recopilada per Sara Llorens i semblant a altres rondalles. Un home fa estudiar el seu fill fins als díhuit anys i, llavors, “li va dir: -Ara faràs el meu ofici. Vet aquí cent duros. Vés, fes bé i no facis mal!” (p. 353).

El xicot fa via, troba una dona que “tenia les criatures afamades i l’home mort sense poder-lo soterrar” (p. 353). El noi li dona els cent duros i se’n torna a sa casa.

Aleshores, son pare, com que el fill havia seguit el consell, li’n va donar nou-cents “i que se’n tornés” (p. 353).

Tot seguit, el jove aplega a una plaça on uns gegants es menjarien una noia. Aleshores, ell la compra i, més avant, el minyó i la fadrina “van determinar anar-se’n cap a la terra d’ella, que era filla del rei i estava promesa amb un comte, amb qui s’havia de casar” (p. 353). Com podem veure, no sols copsem el bon cor del jove, sinó que salva la dona (en dues ocasions), però, igualment, tria anar-se’n a la terra on ella vivia i, així, ell no imposa el seu punt de vista, sinó que, àdhuc, segueix el model matriarcalista: les noces seran on ella residia. Aquest tret vinculat amb el casament ens l’han comentat algunes persones.

Ja tots en la taula (el rei, la filla del rei, el comte i el jove), la noia, quan el xicot li ofereix la cassola de què menjaven, “amb bona cara, la prenia i se servia” (p. 353). Per això, el comte llança el noi a l’aigua.

Quan el jove aplega a un prat i passa a viure-hi, “va arribar la vigília del dia que la filla del rei s’havia de casar” (p. 353) amb el comte. Aleshores, mentres ell es dolia que no hi podria assistir, se li apareix un fantasma, “El va avisar que fes de pobre i el va portar a la porta del palau” (p. 353). La semblança amb altres passatges en què, com ara, apareix una mà, de nit, i que fa de guia del xicot o d’una jove, ens porta a identificar aquest fantasma amb un personatge femení. Ens trobem, per tant, amb trets matriarcalistes. I serà la dona qui el portarà on ella triarà.

En el passatge posterior, “Sortí la noia a fer-li caritat, li conegué l’anell i va a dir al seu pare que volia que el pobre entrés a dinar amb ells.

-I ara! -diu el rei-. Compta si, a casa, dinarà un pobre!

Però, com que la tenia tan contemplada, ho va haver de fer” (p. 353). Afegirem que el tema de la caritat, de donar una part a les persones que necessitaven, als captaires o als qui anaven de pas i volien allotjar-se, està molt plasmat en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i el considerem un tret que empiula amb el matriarcalisme. Igualment, es fa lo que la dona vol, perquè és ella qui té la darrera paraula.

De nou, “Quan s’havia servit el pobre, li passava la cassola, i ella, amb una bona cara, se servia” (p. 353).

En acabant, el rei explicà la seua història; després, el comte i, quan tocava al pobre, demana al comte sobre els fets esdevinguts en el vaixell, des d’on el noble l’havia tirat a l’aigua (p. 353).

“Com que l’altre no ho va poder desmentir, el rei el va treure a fora i la noia es va casar amb aquell noi” (p. 355).

Catorze anys després, tingueren fills i, una nit, un fantasma s’apareix al noi i, com que el xicot, temps arrere, li havia promés que li donaria la meitat de lo que estalviàs en catorze anys, el fantasma li demana una de les dues criatures i mitja dona.

Finalment, en veure que el jove faria aquest repartiment, el fantasma li diu “No vull dona, ni criatura, ni diner” (p. 355), perquè el xicot ha actuat amb bon cor. Un passatge que enllaça amb el del juí que fa el rei Salomó a les dues mares i en què el monarca aprova la versió de la mare que defenia el seu fill.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens i xicots que reben suport, amb iniciativa, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma, és “El noi pilot (variant A)”. Un noi comenta als seus pares que vol ser pilot. Llavors, ells li arreglen una barca, li donen suport i, a més, “Van fer anar amb ell un oncle mariner (…).

La barca se’n va anar mar enllà fins que va arribar a les costes de Moreria” (p. 349). 

Tot seguit, la narració plasma passatges semblants a altres rondalles, en què un jove fa via cap a l’estranger i, allí, salva a diferents persones. Així, en el primer poble, veu que anaven a soterrar un home sense caixa i ell la paga.

En un segon viatge a Moreria, “va veure una pila de gent a la plaça (…) i trobà que subhastaven tres donzelles” (p. 350) i, quan ja ha pagat lo que li demanaven, diu a una de les tres: “em vull casar amb tu. Jo sóc de terra de cristians, com tu. Vine a la meva barca. Jo et portaré a casa, amb els meus pares, i, després, ens casarem.

-Això de seguir-te, no ho faré essent donzella. (…) Casem-nos aquí, si vols. Es casen i se’n van a casa seva” (p. 350), és a dir, a la del xicot. Com podem veure, el jove fa lo que ella li diu i, en el tema de les noces, la dona té la darrera paraula.

Els pares, com que el fill havia esmerçat en la compra de la jove, i “la noia, llavors, va dir que era de sang reial i que el seu pare era el rei d’un poble de lluny” (p. 350), fan que els dos jóvens “Se’n van anar a viure amb aquell oncle, que era molt bon home” (p. 350). Aquest oncle va fer que els pares enviassen diners al fill i a la minyona com també, un poc després, quan tenien un fillet (p. 350).

Igualment, l’oncle aconsegueix que, de nou, els pares donen suport al fill i, “Amb això, es van poder embarcar. Al cap d’uns quants dies, van albirar les costes de la seva terra i la filla del rei va fer aixecar una bandera que havia brodat amb or i plata, perquè, des del poble, la coneguessin” (p. 350). Per tant, captem que fan via cap a la terra on viu la dona, que apareix una bandera brodada de color clar (or) i de color fosc (plata) i que la noia ocupa un càrrec molt important, ja que ella fa que, els habitants d’on viuen, posen una bandera en un lloc visible, trets que empiulen amb el matriarcalisme. 

Mentrestant, el monarca fa unes dictes per a recompensar qui trobàs la filla: si fos fadrí, amb casar-se amb ella.

Un altre tret que podem vincular amb lo matriarcal és quan llegim que, “Al veure la bandera brodada, (…) tothom va conèixer que era la filla del rei i, corrents tots els homes, es van tirar al mar amb barques” (p. 350).

Un poc després, un noi fadrí es va enfilar, pensant que la jove no estava casada. I ella, eixerida, “li va conèixer la intenció i ho va explicar al seu marit” (p. 350).

A mitjan relat, el marit de la filla del rei aplega a una terra i, allí, el va rebre un vellet, a qui, generós, diu:

“-Veniu i viureu sempre amb mi (…). Jo us portaré a coll-i-be quan no pugueu tirar més endavant” (p. 351). I així ho fan.

Més avant, “van arribar al poble del rei. La filla estava brodant darrera d’una finestra” (p. 351), coneix el xicot, li marca unes directrius i ell les segueix. Ella comenta al pare que eixe jove és el seu marit i, al capdavall, el rei fa unes qüestions a tots dos i els diu que “ja els prenia com a fills” (p. 352).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La infantesa, l’adolescència, la joventut i la trobada amb fills ja grans

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda” i recopilada per Sara Llorens en 1902, és “Els tres germans iguals”. Un pescador, un dia, agafa un peix molt gros. “Així que el té damunt de la barca, se li posa a enraonar i li diu:

-Si em deixes anar, serà la teva sort” (p. 325) i li addueix que ell, ara, té una egua amb tres cavalls, una gossa amb tres gossets i “una dona que ha tingut tres nois, tot en un dia.

Veus aquí que ell el deixa anar. Cala les peces per sardina i n’agafa molta” (p. 325). Pel contingut i per la semblança amb altres narracions (en què una sirena és qui s’apareix al pescador), considerem que aquest peix seria una dona, encara que, en el vocabulari eròtic i sexual, el peix (com també la sardina i, com ara, l’espasa) representen el penis.

A banda, com en altres relats, quan les relacions entre l’home i la dona són positives (o bé el tracte que reben els fills, per part del pare o de la mare), hi ha prosperitat, naixen fills i els personatges passen per bons moments, àdhuc, en la vida social.

De fet, més avant, podem llegir que, “Com que cap pescador havia anat mar enfora, ell va treure molts diners. El peix gros li havia dit que guardés tres peixets que ell tenia i que els enterrés, que, al cap de set anys, n’hi sortirien tres espases, una per cada noi. En arribar a casa seva, ho va fer” (p. 325). En vincle amb aquestes paraules, comentarem que, així com l’espasa representa el penis, la terra és la vulva. Per consegüent, captem que, primerament, el pescador (l’home) i el peix (la dona) es troben. En acabant, tres peixets (tres fills) han eixit de la terra, això és, de la mare, després que ell llauràs la terra i fes una penetració en ella (el semen, és a dir, la “sement” que, amb el temps, junt amb l’aprovació de la dona, qui té la darrera paraula, possibilitaria els nadons).

A més, quan els xiquets ja tenen set anys (el ritu de pas cap a la segona part de la infantesa), els surten les espases (les quals, simbòlicament, representarien el membre viril, una etapa de la vida de la persona) i u dels tres diu al pare que vol fer món (tindria a veure amb la valentia). “Se’n va anar a córrer món” (p. 325).

Igualment, quan entrem en un passatge que pot recordar-nos la sexualitat en l’adolescència, es comenta que “L’amo de la terra era molt ric, tenia una noia per casar i sempre deia: -El que em mati la serp i em porti una mostra, es casarà amb la meva noia i serà l’hereu de la casa.

El noi ho va sentir dir. Tenia dotze anys i se’n va anar cap a aquella terra on hi havia la serp” (p. 325). Si, en la primera part, es plasma la infantesa, ací ho fa la pubertat unida a les relacions sexuals entre l’home i la dona.

El xicot mata la serp, li talla les set llengües que tenia i les fica en una petaca (una capsa). “Aleshores, se’n va anar cap avall i, quan ja és en aquell poble, fa fer una crida per anunciar que ell havia mort la serp. (…) La noia que s’hi havia de casar, veient que no es presentava per a la mostra, va enviar algú per veure on era i a dir-li que es presentés” (p. 325). Per tant, la dona ocupa un càrrec de poder i té súbdits, trets que empiulen amb una cultura en què les dones tenen un paper molt important.

A mitjan relat, la jove, eixerida, quan copsa que intenten enganyar-la, respon a uns carboners:

“-I ara! -va dir la noia‐. Si l’ha morta aquell noi de la crida! Aneu-lo a cercar!” (p. 326) i, quan el primer dels germans ensenya les tres llengües, podem llegir que “ell es va quedar per casar-se amb la noia, que tenia divuit anys” (p. 326). I es casen… on viu la dona.

Això sí: ell té dotze anys i ella n’ha fet els díhuit: no sols en lo sexual, sinó en lo psicològic i en lo social, ens trobem amb unes frases en què es reflecteix que la dona va per davant de l’home, més enllà del desenvolupament biològic. A més, resulten interessants perquè, a diferència de com s’ha contat que, en aplegar a les noces, l’home havia de ser més gran que la dona (algunes persones, abans de la recerca, m’ho comentaren), ací veiem que la xicota és qui té més anys, no ell.

Al capdavall de la rondalla, el tercer dels germans salva els altres dos (que havien restat encantats per una vella), qui havia aconseguit que fessen lo que ella els proposava i, finalment, el foc resta apagat (la jovenesa fineix), la dona i mare dels xiquets veu tres hòmens (els tres germans) que entren a sa casa i no reconeix el seu marit (el pescador).

“Aleshores, van fer un convit molt gran. El pare i tot hi va anar i tot es va arreglar” (p. 327). En altres paraules, hi havia bones relacions entre les dues generacions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que afavoreixen la fecunditat, l’acollida i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “L’ocell que parla (variant C)”, la qual podem llegir en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. “El rei sent que, de les tres germanes, la gran diu: -Si em pogués casar amb el rei, al mig d’un camp de blat, el mantindria tota la vida.

La mitjana: -Si em pogués casar amb el rei, amb un abric, l’abrigaria tota la vida.

I la petita: -Si em pogués casar amb el rei, tindria un noia amb l’estrella del dia al front, i un noi amb l’estrella de la nit” (p. 312).

Com podem veure, la dona és qui proporciona vida a l’home, com si fos la mare respecte al fill: ella permetrà que l’home (podríem dir que, àdhuc, en lo eròtic) afavoresca la fecunditat, la qual enllaçaria amb la vulva (la banda del mig del camp, el qual seria tot el cos) i li donaria la prosperitat que, en moltes rondalles, està associada a un regnat d’un monarca (o d’una reina) molt oberts i de bon cor. Això, en l’estiu, l’estació, simbòlicament, en vincle amb el forment i amb la joventut.

A més, la mitjana aportaria roba al fill, tret relacionat amb l’hivern i amb el paper maternal com la mare que dona suport als fills i els protegeix. 

Quant a la tercera de les germanes, prefereix tenir, en un futur, fills molt oberts als altres: la dona (la noia, la part masculina o, si no, la part activa de la persona, així com els estels ho fan durant la nit) i l’home (el noi, la part femenina o, en altres paraules, l’acollidora de les persones, així com la lluna es veu de dia).

Sobre aquest punt, al meu coneixement, aquests dos germans van en línia amb unes paraules que plasma Francisca Martín-Cano en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, quan diu que “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir, indistintament, parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de donar a llum totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Finalment, direm que les paraules de la rondalla i les de Francisca Martín-Cano ens acosten a dos sants que són patrons de moltes poblacions catalanoparlants (o en què se’ls fa molta festa) i que cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts, en bona part de Catalunya i de la Franja de Ponent, com Sant Nin i Sant Non. Açò deduírem el 1r de març del 2018 i feu que el 1r d’abril del 2018 copsàrem que la cultura que va unida a la llengua catalana és de tradició matriarcalista. Per consegüent, la germana gran li protegiria la fecunditat i la fertilitat; els Sants de la Pedra, que la collita siga bona i abundant, sobretot, la del forment (en la narració, blat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En la foto que adjuntem, figura el text d’aquesta rondalla recopilada per Sara Llorens.

Dones que posen les instruccions als hòmens, que fan costat, que subministren i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en 1903, que figura en l’obra “Rondallari de Pineda” i en què captem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla (variant A)”. De manera semblant a l’anterior, la germana petita, quant al fill del rei, diu “-Si jo em casés amb ell, li donaria un noi i una noia amb una estrella al front” (p. 309). Novament, la germana més jove es casa amb el príncep, qui, tot seguit, se’n va haver d’anar a la guerra.

Quan els dos germans “van ser grans, van voler anar a servir: l’un, de jardiner; i l’altra, de cuinera, però tots dos a la mateixa casa” (p. 309) i, “al capdavall, al palau els van llogar. Quan va arribar el rei, de la guerra, va dir que trobava a faltar al jardí un arbre que donés tota classe de fruita” (p. 309). Com podem veure en aquests passatges, no sols la germana xicoteta té un fill i una filla (que representarien les dues parts de la persona, això és, la masculina i la femenina), sinó que, en acabant, u es dedica a la jardineria (el xic, un tret matriarcalista i molt plasmat en poemes i en cançons de tradició catalana) i l’altre ho fa a la cuina (més bé interior). 

Aleshores, el jove se’n va a cercar l’arbre i, mentrestant, la seua germana, per mitjà d’una ampolla d’aigua, podria copsar com es troba el xicot.

Més avant, podem llegir que el noi troba una vella i que, “Seguint les instruccions, va aconseguir l’arbre” (p 309). És a dir, l’home compleix les indicacions de la dona: es fa lo que ella vol i, a més, ella li aplana el camí.

“Llavors, el rei va voler una font que li ragessin set classes d’aigua. La vella li va indicar un lloc en què n’hi havia tota una filera” (p. 309). De nou, copsem el matriarcalisme: la font (empiula amb lo femení, amb la dona i amb l’aigua), la riquesa que aporta l’aigua (un tret matriarcal) i, finalment, n’hi havia a muntó (“tota una filera”). A banda, l’home segueix la pauta que li marca la dona (ací, una velleta), qui, a més, li fa costat (la filera de fonts).

Al capdavall, el rei “va voler l’ocell que parla. La vella li va dir que el trobaria a una banda molt llunyana, on hi havia un palau amb un jardí ple d’estàtues” (p. 309) i li comenta que agafe la primera au que hi veja i que isca corrent del palau, per a no convertir-se en estàtua. I així ho fa, fet que permeté que, amb l’ocell en el palau del monarca, el rei fes “una gran reunió. A l’hora del convit, l’ocell va dir: -Vull que vingui el jardiner i la cuinera” (p. 309).

Per consegüent, ens trobem amb un rei molt obert, a) no sols als de la cort, sinó b) als qui, com l’ocell, provenen de llocs ben llunyans, c) als qui són vells i testimonis del pas dels anys (l’arbre) i, igualment, d) als més jóvens i que representen el futur (el jardiner i la cuinera). En un mateix passatge, tres generacions (l’arbre, el rei i el germà i la germana): un tret que podríem enllaçar-lo amb lo matriarcalista.

Finalment, l’ocell (com qui ha tingut moltes vivències en la seua terra i fora i és molt obert) explica tota la història del jove i de la seua germana i, “quan el rei va veure’ls l’estrella, va ben creure-ho. I va treure del calabós la seva dona” (p. 309), o siga, la mare dels dos nois i reina, i va ficar-hi les seues germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.