Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós “es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arquetip del rei: un tema molt en nexe amb el simbolisme en rondalles tradicionals en llengua catalana

General

** L’ARQUETIP DEL REI. Un tema molt en nexe amb el simbolisme en rondalles tradicionals en llengua catalana**

Ahir, entre d’altres coses, viu una qüestió d’Isabel Inés Aranda en relació amb l’arquetip del rei. Afegiré que la paraula “arquetip” té molt a veure amb “(el) model”. Llavors, quan em demanà sobre el rei (personatge que eixia en una de les rondalles del dia), li escriguí sobre aquest tema, de què parlarem tot seguit:

“Si consultes en una biblioteca o en Internet, és fàcil que trobes alguna referència en relació amb el tema.

Evidentment, lo que, en aquest article (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-parte-9-el-arquetipo-del-rey), fa referència a la masculinitat, és vàlid per a moltes figures femenines que apareixen en rondalles en llengua catalana: reines, princeses, mares que fan el paper d’educadores…

Pensem que, per exemple, una mestra, una monitora, una educadora, una directora… representen la màxima autoritat, encara que siga en un ambient reduït i no precisament polític.

En casa, en una escola, en un grup juvenil, en un orfeó, en una associació…”.

De xiquets, hi ha un joc (o bé un personatge, molt sovint, literari o fruit de generacions i generacions, pel qual ens interessem més) o bé, com ara, una activitat de lleure, amb què, molts anys després, encara ens sentim “acompanyats”. En el meu cas, era 1) volar un catxirulo (estel), i encara ho és, com a joc preferit, 2) la figura del rei en els contes i 3) jugar amb una cuina.

Com podem veure, en tots tres, cada u de nosaltres és qui governa. I, tocant això, si llegim rondalles tradicionals en llengua catalana, captem, per exemple, aquests trets:

* Es considera positiu que el cap (d’estat, d’un territori més xicotet o d’una casa) siga una persona molt oberta, de bon cor, que afavoresca les relacions entre els súbdits (ciutadans, fills o membres associats) i qui comanda i, igualment, entre ell i els altres;

* el sentit de la justícia i tractar de fer el bé empiula amb bones collites, amb prosperitat, amb noces, amb el naixement de fills i amb absència d’enfrontaments en el territori,

* escoltar els altres es considera positiu, sempre que, a més, no es faça amb intenció de fer mal després,

* el rei (pot ser una dona, una mare, una princesa, una comtessa, etc.), no menysprea els xiquets, ni els jóvens, ni els novells, ni els ancians, ni les dones, ni els que són motiu de marginació, etc., sinó que, fins i tot, els protegeix: relats en què els pares d’un jovenet que es casarà amb la princesa passen a viure en la cort (per decisió reial o, àdhuc, del minyó).

* Com a exemple real, hi ha unes paraules del rei Jaume I en el seu testament: “Amar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts” (1276).

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Nota: Un altre article interessant (i que recomane) en relació amb el tema de l’arquetip del rei és aquest: https://www.getpersonalgrowth.com/es/el-arquetipo-del-rey.

 

 

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ixen de la barberia”, cançó eròtica de fa més de seixanta anys

General, ,

El 4 de maig del 2024, ma mare (nascuda en 1943) em recordà (i ens cantà) una cançó que ella havia oït feia més de seixanta anys. Així, l’endemà, durant una visita a ma casa, m’afegí “La sabíem de les àvies i jo faria anys que no havia cantat esta cançó. Potser que fóra la tia Patrocinio (germana de ma àvia Amparo, la meva àvia materna) o d’una germana de l’àvia Amparo”, és a dir, que l’obra fos del darrer quart del segle XIX. Personalment, jo li l’havia sentida més d’una vegada.

També ens va adduir que, com que, abans, no hi havia tele i es cantava més, era habitual fer una cançó a partir de més d’una anècdota o de poc. I, al capdavall, li comentí (i ens respongué) que “Eren més lliures”.

La lletra d’aquesta cançó toca el tema de la sexualitat i ja es cantava en la meua infantesa (nasquí en 1971), almenys, en Aldaia (l’Horta de València) i en altres poblacions de la mateixa comarca. Diu així:

“Si voleu saber senyores

lo que ara està passant:

que els xics s’han fet retontos

i, en la barberia, sempre estan ficats.

 

Entren en la barberia

i li diuen, al barber:

‘-Mestre: depile’m les celles,

faça’m el massatge

i la permanent’.

 

Ixen de la barberia

i no saben com anar,

puix pareixen mariquites:

igual que les xiques

en l’acaminar[1]”.

 

 

Notes: [1] Tant la paraula “retontos” com també “mariquites” (hi ha la forma tradicional i adient “marietes”) són castellanismes.

Quant a “en l’acaminar”, en forma genuina, “en el caminar”.

Finalment, afegim el registre de veu, d’aquesta cançó que, al moment, recordí com l’havia oïda anys arrere.

 

Dones que aplanen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets en línia amb lo matriarcal, és “El conte de la germana i dels set germanets”. Una germana tenia set germanets que decideixen buscar-se la vida. En acabant, ho fa ella, que portava un barret, amb el propòsit de trobar-los. “I va venir una aguileta que aprofita que se li va volar el barret i li l’agafa i fa via. I la xica li diu:

-Aguileta, aguileta, dóna’m la meua coroneta” (p. 58), però l’au li respon “Camina que caminaràs, que, en la coveta dels teus germans, la trobaràs” (p. 58) i, a més, l’àguila agafa la xicota i la deixa caure prop d’on eren els germanets: “I la xica va anar a agafar el barret allí i la coroneta que hi havia” (p. 58) i troba una cova i hi entra. Per tant, per una banda, els germans fan camí i ella, amb molta espenta i amb la generositat de l’àguila, es desplaça cap a la cova on eren ells.

Ja en la coveta, la germana fa una paella d’arròs i, quan hi apleguen els germans, veuen fet l’arròs.

Finalment, un germà cerca qui hauria fet la menja i es troba amb la germana i, llavors, s’abraçaren els set i la xica.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, és “La Cendrellosa, Mendrellosa”. Una madrastra tenia dues filles i la Ventafocs era la filla del marit. Les de la dona, sempre bona vida; la Ventafocs, qualsevol cosa.

Així, deien a la Ventafocs que anàs a la pastera. “Però, com que eixia una fada, la Ventafocs se n’anava al ball en cal rei” (p. 58). “Aplegava al ball i ja es presenta la Cendrellosa, Mendrellosa, millor que cap altra. I el rei li tirava l’ull i la treia a ballar” (p. 59). Com podem veure, el rei es posa de part de la bonesa i de la balladora que més li agradava: la Ventafocs.

I, quan la xica s’havia de tornar a casa, ho feia amb una carrossa.

Ja en casa, apleguen les dues filles de la madrastra i li diuen que, en el ball, havien vist una xica molt garrida.

Igualment, la xica se’n va al palau i el rei es volia casar amb ella. Passa que, com que, a la jove, se li havia perdut la sabata en la cort, “el rei la va agafar i va anar a tots els indrets del regne (…) i va aplegar a ca la xica i se la va provar a una de les fillastres. I no era bona. I, a l’altra, tampoc. I el rei deia a la madrastra que si en tenia una altra, de filla” (p. 59).

Finalment, la xica “se la va provar; i era ella” (p. 59). I el rei i la filla del marit, la Ventafocs, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, emprenedores, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Clareta”. Un home viudo que tenia una filla, que nomia Clareta, diu a la xica que ell es casarà amb una dona “Però has d’anar tu i dir-li-ho” (p. 53). I, com que la filla té molta espenta, se’n va i diu a la dona (qui també era viuda):

“-Mire, senyora: vinc de part de mon pare, que vol casar-se amb vosté” (p. 53) i la viuda li respon:

“-Doncs, per a casar-me jo amb ton pare, han de ploure bunyols” (p. 53).

En acabant, la filla torna a casa, ho comenta a son pare i es posa a fer bunyols. I l’endemà, els porta a la dona, qui encomana una altra tasca a son pare. Com podem veure, apareixen dones amb molta espenta (la filla i la viuda) i, a més, es fa lo que vol la dona (la viuda) i és la filla qui salva el pare i, per això, tot seguit, la viuda es casa amb el pare.

Després, “la xica se’n va anar a córrer món. (…) Tenia un xic i se’l va emportar” (p. 54).

Quan el jove aplega a un indret, demana si s’hi podria quedar, un home li respon que sí (encara que feia molts anys que no hi plovia) i ell li mostra que la pastera tenia pa. Llavors, l’oriünd li diu:

“-Això és la Mare de Déu, que ha vingut aquí” (p. 54). Per tant, com en dos passatges posteriors (el segon, amb una dona, i, el tercer, amb un home), la dona (ací, simbolitzada per Nostra Senyora) salva.

Fins i tot, al final de la rondalla, podem llegir que, en el poble on vivien la mare (Clareta) i el fill, feia anys que tampoc no havia plogut: “tota la gent esperant-la a l’eixida del poble, com si vinguera la Mare de Déu” (p. 54) i, a punt d’aplegar-hi Clareta (la mare del xic), va començar a ploure.

Una altra narració recopilada en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La xiqueta i els lladres”. Un viudo i una viuda es casaren i cada u tenia una filla. La xiqueta de l’home es posava baix de la taula i arreplegava els bocinets de pa i, com que “era molt llesta, escoltava, de nit, a veure lo que la madrastra deia a son pare” (p. 54): “que ens desapareguem d’ella, perquè és filla teua i no et ve bé matar-la, puix que no s’ha de matar-la.

Doncs res: el marit se la va emportar a la serra” (p. 55). Passa que la xiqueta s’ompli una bosseta d’ametles i, en un segon passatge, de cigrons. I, com que la filla en deixava pel camí, pogué tornar a casa. I, altra vegada, el marit fa lo que li diu la dona.

En un tercer passatge, la xiqueta agafa llentilles i, com que uns animalets se les menjaren, pogué anar a una coveta (tret que empiula amb l’úter i amb la maternitat).

Ja en la cova, on es refugiaven lladres, pentina i fa llaços a un lladre que dormia. Més avant, el darrer lladre la veu i diu a la xiqueta: “Et voldré com una germana” (p. 56), li afig quines tasques farà i que viurà junt amb ells. A banda, li comenta que “aquí ve molt sovint una vella encisadora que porta sabates, colònies, caixetes de pols” (p. 56). Per consegüent, apareix una dona amb esperit emprenedor, com moltes dones nascudes abans de 1920. I el lladre li diu que no agafe res de lo que l’anciana li oferesca.

No obstant això, ella ho agafa i, en acabant, els hòmens consideren que seria adient dir-ho a “un comte que també tenia un fill fadrí [i] (…) portar-la a cal comte. I eixe comte tenia una criada guapíssima” (p. 57) i li porten la xiqueta, per a fer el soterrar.

Però, com que la criada es posa les sabates de la xiqueta, “La xiqueta va ressuscitar i va morir la criada. I resulta que la xica es va casar, després, amb el fill del comte” (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i l’educació matriarcal, tocant els peus en terra i molt oberts

General, , ,

El 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook els punts que s’inclourien en aquest estudi sobre el matriarcalisme, hi hagué uns quants comentaris, els quals escriurem tot seguit: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i, potser, ha amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[1]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en relació amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila escrigué, en el meu mur, “M’agraden les teues respostes perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

En relació amb el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 escriguérem en la web “Malandia”, una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero  junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentí que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, en plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes paraules de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, que, l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a més, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi  i què volia dir sota el terme “matriarcalisme” i, sense embuts, li comentí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. i ella ho aprovava.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ell comentà “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca”. Immediatament, li facilití informació: no sols llibres, sinó, igualment, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny.

 

assemblea-pagesa-6f (1)