Definien el llaurador (pagès)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com definien el llaurador (pagès)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 5 d’abril del 2025 escrigueren “La meva mare, nascuda el 1904, sempre definia els pagesos (o llauradors), com a persones sàvies. Suposo que els havia observats, perquè ella era, d’ençà de molt petita, de Barcelona, malgrat haver nascut a València” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Com a llaurador que sóc, mai he sentit la necessitat de demanar-m’ho. Ni el meu pare (del 1931), ni son pare (l’avi Vicent, de 1885)” (Manuel Asensi), “Per a ells (i per a nosaltres), sempre considerats com a bona gent i treballadors, amants de la terra, generosos i res era seu: els agradava compartir i donar. Jo ho trobo a faltar, ja no en tinc ningú vinculat” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 5 d’abril del 2025 ens plasmaren “La meua iaia deia que eren gent sense diners, que no passaven fam” (Mati Sancho), a qui comentàrem que “Hi havia prou costum de fer barates, intercanvi de favors”; “La meua àvia va nàixer el 1893. Vejam:  l’estalvi era el principal recurs, per si un any la collita no era bona. Això i l’aprofitament de totes les oportunitats per traure el màxim possible. Era una societat agrària i de subsistència, llevat dels senyorets, que eren uns balafiadors i vivien molt bé. Existia més ajuda entre ells i més tracte social” (Ausias March).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 5 d’abril del 2025 posaren “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

Recordo que, al meu temps de joventut, solia sentit a dir que la terra encega” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Perquè fa centrar-se només en la part material de la vida o, fins i tot, evadir-se, com qui no és present”.

Quant a missatges, el 5 d’abril del 2025 i després comentaren “Els vilatans els consideraven com a inferiors perquè no havien pogut anar a escola. Deien ‘ Té llana en es clotell'” (Xec Riudavets Cavaller), “Llaurador: home que anava a l’horta, jornaler. A jornal o per compte propi. Feia totes les feines: sembrar, plantar, regar, esporgar, birbar, collir, empeltar, treballar amb animals (o amb mula mecànica) tant fruites com verdures” (Josep F. Nogués), “L’home que portava l’estimació a la terra i als queviures” (Lydia Quera), “Sí, bé. Era la vida que vivien i, tot i ser masovers estalviadors, no es queixaven. A més, en ser ben bé al centre de la vila, molt a prop de l’església de Sant Feliu, la principal, se’ls tenia una bona consideració. El meu oncle Eudald, qui gestionava ‘La Lliça’, tenia visió d’empresari, no sols de simple pagès. La iaia Maria es ben refiava del seu fill, Eudald” (Nuri Coromina Ferrer), “Mon pare era fill d’una casa de ‘llauradors’ de vinyes del Penedès. No n’hi havia ‘definició’… El llaurador era ‘gent de casa’, coneixedors del temps atmosfèric, de les fases de la lluna, del preny de les conilles, de les èpoques de poda… Coses així” (Joan Marrugat).

Finalment, el 6 d’abril del 2025, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em digué “La persona que treballava i vivia del camp: ell i la seus família”.   I mon pare digué “Llauro!” (amb què feia referència a aquest mot, el qual, més d’una vegada, es treia en seny despectiu cap al camp i cap a les zones rurals per part de gent prepotent de ciutat i que, sovint, desconeixia la realitat camperola).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la castanyera, l’arbre i masos acollidors

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el copsem en el poema “A l’escola l’Esqueix” (p. 81), en què diu que,

“Caminant per bon terreny

travessant rius i muntanyes,

he vingut des del Montseny

per portar-vos les castanyes.

 

Terra plena de boscúria

terra de grans castanyers,

molts traspassen la centúria

de cent anys d’arbres fruiters”.

 

 

Com podem veure, la poetessa considera bona la terra on viu i la natura que hi ha en el territori.

Igualment, escriu sobre una de les festes tradicionals més populars de Catalunya, en aquest cas, vespres de la festivitat de Tots Sants (1r de novembre): les castanyes i la figura de la castanyera (sovint, presentada com una velleta).

A banda, així com, per una banda, fa un homenatge a l’anciana i, de pas, als majors, per una altra (i amb molt d’encert), els connecta amb el simbolisme maternal i femení de l’arbre (ací, àdhuc, en plural, centenaris i, com aquell qui diu, arrelats).

Tot seguit, indica on viu i apareix el tema del mas (u dels trets representatius de Catalunya) i, de rebot, empiula amb lo tel·lúric:

“Casa meva és Mas Romeu

un cim de les Guilleries,

i el meu gat en Marrameu

vora el foc fa letargies”.

 

 

Adduirem que l’escriptora agraeix que la conviden i una de les primeres coses que fa és enllaçar amb els xiquets de lo que podria ser un llogaret. Per consegüent, la relació poetessa / mare / terra és manifesta i ella farà bona avinença amb els nadius (una manera de ser agraïda):

“He arribat de convidada,

una festa heu preparat,

vull conèixer la mainada

en aquest petit poblat”.

 

I, com si fos de manera natural, la velleta respon que

“El cistell ple fins la nansa

del bon fruit del castanyer,

us el porto amb alegrança

pel seu gust molt llaminer”.

 

En altres paraules, captem un donar i rebre entre la castanyera i els qui l’han acollida.

Finalment, amb la festa en harmonia,

“La foguera preparada

paperines i paquets,

per fer bona la vesprada:

castanyes i panellets”.

 

 

Una altra composició en què capim el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, és “L’estel d’aquest Nadal” (p. 151), en què posa

“Un estel a la senyera

resplendeix aquest Nadal,

quatre rajos d’esperança

per tenir un país com cal.

 

Un poble que sigui lliure

al govern li demanem,

en un món pròsper i noble

és l’anhel que tots volem”.

 

 

Afegirem que, en aquests versos, l’esperança va unida al desig de llibertat… en companyia de la noblesa, un detall que podem relacionar amb el matriarcalisme.

És més: en acabant, exposa unes línies que podrien evocar-nos eixa Catalunya en què la mare no deixa caure cap dels seus fills i els fa valença:

“Que no hi hagi rics ni pobres

la fortuna compartir,

garantint el plat a taula

i un bon sostre per dormir”.

 

 

Altrament, apareix el tema de l’amabilitat, del bon cor de la gent i del desig de confraternitat:

 “Que la gent sigui afable

que en els cors hi hagi bondat,

assolint pau a la terra

respectant la llibertat”.

 

 

Finalment, Rosa Rovira Sancho escriu sobre la confiança en el Poble, en l’esdevenidor i en el projecte de vida de cada u:

“El Nadal ens duu la màgia

i un propòsit per complir,

i el valor de la confiança,

de poder-ho aconseguir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Demanaven opinió als fills i als néts

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i bon cap de setmana,

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra), “Elles decidien. El pare i els avis no deien res. Elles feien el possible per a guanyar-se la vida. L’època era molt més difícil que no pas ara” (Ramona Ibarra), “Mentre vivia el marit, ni fills, ni néts havien de dir res.  Quan la mare restava sola, era el fill gran qui prenia les regnes de la mare. Encara ara, quan les mares / àvies resten soles, els fills comencen a actuar com pares” (Maria Rosa Cabirol), “La meva mare no demanava opinió a ningú. Ella era com un capità general ‘con mando en plaza’. El meu pare la deixava fer. Quan es va restar sola, ens les va fer passar negres. Jo, per sort, no tinc el caràcter de ella: m’asemblo en tot al meu pare” (Montserrat Carulla Paüls), “No!” (Maria Àngels Pijoan), “Jo diria que no. Els rols estaven molt ben definits i no sempre, amb els fills grans, això canviava. Depèn del grau de masclisme existent dins el nucli familiar que, en una societat catòlica, era fonamental” (Maria Dolors Franquet Calvet).

En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,

No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).

En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).

Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera), “La meua iaia,…NO.

Ma mare, SÍ. Per a certes coses, sempre demanava: si m’ agradava la roba que anava comprar- me, les sabates; si m’agradava el menjar, anar a l’escola, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques), a qui, tot seguit, responguérem que “És una altra manera de tenir present els altres”

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La tendror, la pau i la infantesa en els Pobles matriarcalistes

General, , , , ,

“La infantesa i la pau, la tendror i l’alegria de viure”. Comentaris en relació amb versos del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” i amb el bon cor dels xiquets.

Connectant amb aquests darrers versos de Rosa Rovira Sancho, en què apareix molt la tendror en nexe amb els nens, el 2 d’abril del 2025, després d’haver-los enviats (junt amb uns comentaris) per correu electrònic, rebérem escrits que, al capdavall, ens portaren a dir “he considerat adient incloure aquest tema per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Així, Nuri Coromina Ferrer, de vesprada, ens reportà amb uns mots sobre una tia seua:

“— M’explicava que la seva mare, la Marieta, que va deixar empremta entre els seus, sempre deia:

‘El temps de la cria és el temps de l’alegria‘”.

I, tot seguit, li posàrem:

“—  Jo, quan millor ho he passat, ha estat en relació amb els xiquets. I, si no ho són, quan em relacione amb els altres com si ho fes amb un xiquet o bé amb un nen de pocs anys.

En eixe seny, un històric mestre [, Pere Riutort], quan, el 23 de març del 2020 parlàrem per telèfon i li traguí que el meu joc preferit era volar un catxirulo, em vingué a dir que jo era un adult que encara conservava el nen (‘Com un xiquet! Però un home volant-lo’, com indiquí en el meu diari personal). 

I, a l’any següent, em comentava: 

‘—Tu has quedat com un xiquet, que és la grandesa més gran que es té: la grandesa, la sinceritat i el cor net d’un xiquet’ (sic).

Per això, com hauràs vist, vos done molta llibertat i, això sí, una de les poques coses que exigesc és realisme (que toqueu els peus en terra) i honradesa”.

De nit, ens entraren unes paraules de la poetessa de Monistrol de Calders:

“— Moltes gràcies per les teves paraules, tan encertades…

Sempre endavant” i, altra vegada, unes de Nuri Coromina Ferrer:

“—Cert: costa trobar persones que encara sàpiguen gaudir amb coses senzilles, com quan de petits”.

El 3 d’abril del 2025, una de les persones que més participà en la recerca (qui, de xiqueta,  rebé una educació matriarcal molt important), Montserrat Cortadella, ens escrivia en un missatge: “Llàstima, que no queda res de tanta amor” i li posàrem “Sí que en resta, encara que hi ha molts polítics amb poca vergonya, Montserrat. Mentrestant, fem el bé”. Llavors, ens adduí “Fer el bé, per descomptat”, mots que tenen a veure amb part de les seues vivències.

El mateix dia accedírem a l’entrada “6 exemples de societats matriarcals” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/184144/6-exemples-societats-matriarcals), publicada el 17 de març del 2014 en la web “Racó Català”, la qual resultava d’una traducció que havia fet pirata1714. Com a fets que enllaçaven amb l’estudi sobre el matriarcalisme, deia que una antropòloga i etnològa dels Estats Units, “Margaret Mead va estudiar durant anys diferents tribus de Nova Guinea. En destaca aquestes (any 1939):

-Els Arapesh

Només hi ha un sol patró de conducta per a ambdós gèneres: importància per a ambdós en les tasques relacionades amb cuidar els nens, animals i plantes. Consideren que la solidaritat, la cooperació i la tendresa són els millors valors de l’ésser humà; i els agressius i competitius estaven mal vists. En resum, tots compartien valors que, en la nostra cultura [occidental], es consideren femenins”.

Agregarem que l’afecció apareix en moltes rondalles recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i en obres d’altres folkloristes nascuts en el segle XIX, bé hòmens, bé dones. I, a més, en molts escrits que ens plasmaren sobre dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

En eixa línia, el 27 de gener del 2021, Montserrat Cortadella, en el seu mur, exposava que “Les persones són com maletes: unes, plenes de bons desitjos, de bones vibracions, d’empatia, d’humilitat, de saviesa, de coratge, de tendresa. Plena a vessar.

D’altres, totalment buides: res de res de tot l’anterior. Però sí plenes d’estupidesa, de supèrbia. I ara ja comença a abundar la maldat i en gent massa jove”.

Finalment, direm que hem copsat una major presència del carament en persones que estan molt en contacte amb la natura, que la tracten bé i que, com si fos la mare que connecta amb el fill, atorgant-li prou llibertat creativa, amb paciència i oberta als seus punts de vista i a tot lo que els comente, a les seues propostes, etc., és a dir, com qui es posa en la pell de l’altre abans d’opinar o, com ara, d’escriure-li.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, la tendror, el bon cor i l’humanisme en els Pobles matriarcals

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en que apareix la infantesa, és “Bones festes de Nadal” (p. 150). Així, indica que, com la mare que acull el nen,  

“Quan arriba la vesprada

s’atansa la fosca nit,

el coixí serà la guia

per atendre l’esperit.

 

El Nadal ja és a la porta

la mainada està esperant,

la il·lusió de la infantesa

fa esvair el desencant.

 

Fem Tió a Catalunya,

perquè te fama de valent,

perquè a cops i garrotades,

satisfà tota la gent.

 

Els pastors amb barretina

pel pessebre es van movent,

fins que arriben a la cova

cadascun amb un present”,

 

dons que cedeixen al Nen Jesús (ací, símbol dels nadons i dels xiquets) i, de pas, consideren positivament els més petits, en aquest cas, molt en nexe amb la mare (representada per la cova).

A banda, en acabant, l’autora posa que

“Les manetes estan buides

però amb el cor ple de bondat,

les samarretes porten plenes

de goig i felicitat”.

 

Com podem veure, els nins aporten als altres l’esperança, el bon cor i la joia de viure i, a més, els acull el proïsme.

En eixe seny, en una composició posterior, “La tendresa del Nadal” (p. 153), l’escriptora diu

“Serralada endiumenjada

en els cims del Pirineu,

amb mantell de porcellana

de blancor i de fina neu”.

 

Cal dir que la color blanca representa la innocència, la bonhomia, el cor net, detalls associats als nens i a la flor de la vida.

Altrament, escriu que

“Vénen festes de família

vénen dies de trasbals,

la mainada està contenta

car, són dies especials”.

 

No debades, afig que

“Es comença a fer el pessebre

amb somriure angelical,

la il·lusió de la infantesa

torna a casa per Nadal.

 

No es pot perdre la tendresa

no es pot perdre l’emoció,

que ens retorna la confiança

de viure en un món millor”

 

i, així, dedica als xiquets una part molt important dels versos, fet que enllaça amb la literatura matriarcalista.

Unes altres línies que empiulen amb la primera fase de la vida humana en terra i que trau la poetessa de Monistrol de Calders són de l’acròstic “El Rei del Nadal” (p. 154), en el mateix ramell:

“Amor per la vida

en el seu voltant,

no volia guerra

ni plors, ni espant.

 

Defensor del deure,

de la llibertat,

i sense fronteres

per la humanitat.

 

Anhel de mainada

desig dels infants,

són festes que alegren

a petits i a grans.

 

L’Estel que il·lumina

de dia i de nit,

i ens dóna confiança

al nostre esperit”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho trau detalls que solen anar units als petits i, igualment, als Pobles matriarcalistes, com ara, 1) l’amor per la vida, 2) que no fomenten les guerres, ni les baralles, 3) la disposició a conhortar i a fer valença, 4) la unió entre deures i llibertats (les persones lliures es fan càrrec de les seues vides i no les deleguen), 5) l’interés pels altres i pel bé de la Humanitat, 6) el fet que acullen de bon cor els minyonets i 7) el somriure, tantes vegades simbolitzat en els xiquets i en l’àvia que narra una rondalla o una vivència al nét.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement del nen, l’educació maternal i lligams entre adults i petits

General, , , , ,

Reprenent el tema de la maternitat en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en ”Benvinguda princeseta” (p. 78), quan diu

“Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

mentre l’amor va creixent.

 

Ara neix una poncella

(…) que omplirà la llar de joia

i d’amor angelical (…)

i omplireu les seves galtes

de moixaines i petons.

 

Petonets plens de tendresa

i amoretes per gaudir,

de l’amor que uneix els pares

serà llum pel seu camí”.

 

 

Per consegüent, apareix un naixement ben acollit i en què els pares connecten amb el nen i, de rebot, amb l’infant que tots portem dins i que representa la bonesa i, igualment, la creativitat. Cal agregar que, com en altres escrits, figura el verb comprometre’s, amb un significat pròxim al de jurar, fet que ens evoca el tret matriarcal de ser home (o dona) de paraula.

No estranye que l’escriptora de Monistrol de Calders, després, pose

“Benvinguda princeseta

formes part d’un gran gresol,

portadora d’alegria

resplendent com raig de sol”.

 

Una altra composició amb un estil semblant, i en nexe amb la naixença d’un nin, és “Per molts anys, pares” (pp. 103-104), en què l’autora indica que

“Va ser data remarcada

la del vostre casament,

quaranta anys fa que us uníeu

amb un SÍ llançat al vent.

 

(…) Poc després d’uns quants esforços

va arribar un xicotet,

un bon noi i responsable

sóc en Marc, ‘el patufet’.

 

I més tard arriba a casa

un noiet molt agraït,

amb el nord un xic pampana

el Francesc, és ‘el petit’.

 

(…) I a tu mare, què et direm?

que tens bon temperament,

i que ens has donat l’espurna

d’estimar-nos fermament”.

 

 

Altra vegada, la dona és qui fa de motor de la família, qui més afavoreix un esperit compacte entre els diferents membres que la formen.

A banda, la poetessa també li diu

“que la vida és per gaudir-la

plenament a cada instant”.

 

Al capdavall, l’escrit torna a la parella i a la seua tasca educativa:

“Al costat de la família

entremig dels bons companys,

camineu i aneu fent via

sortejant els averanys.

 

I amb el cor ple de gaubança

i uns bons pares que estimem,

tots units en aquest dia”.

 

 

Un altre poema relatiu a la maternitat i, més aïna, centrat en la vinguda d’un altre nen a la casa, és “A la Mireia i en David” (pp. 141-142), en què podem llegir

“per l’Eudald neix un nou dia

ple de llum i resplendor.

 

Amb gaubança i alegria

celebrem el seu bateig,

per donar-li l’embranzida

necessària pel floreig.

 

Arribada benvolguda

desitjada per tots dos,

per omplir la llar de joia

i deixar enrere les pors.

 

Superant amb valentia
(…) amb els cors entrellaçats”.

 

 

Així, capim que hi ha un vincle estret i fort entre els membres de la família i acostats i veïns i lo maternal: el col·lectiu farà valença al nounat, perquè, de la mateixa manera que una flor que obri el capoll en aplegar la primavera, ell puga despuntar i tot.

Adduirem que el nin ha estat ben rebut i que això comporta que els pares conserven el lligam que els ho ha aplanat.

Àdhuc, tot seguit, Rosa Rovira Sancho exposa

“Tu David ets entusiasta

enamorat i molt feiner,

saps molt bé cuidar família

ets pagès i ramader.

 

Mireia restauradora

en les mans tens un gran do,

t’agrada molt fer cosetes,

manuals de bon ressò.

 

Vas aprendre a fer patchwork

a fer mitja, fer ganxet,

fas bona fotografia

tot fent coses pel ninet”.

 

 

Aquests versos relatius als pares són interessants per al tema del matriarcalisme: 1) un pare que fa de protector i papers més aïna maternals (com en altres Pobles matriarcalistes) i 2), quant a la dona, potser també en contacte amb la natura (la fotografia) i amb uns trets prou en línia amb el paper assistencial i de qui acull bé els xicotets detalls de la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Catalans que promouen la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què copsem l’educació matriarcal (ací, en relació amb com fer un poema), és “Les paraules d’un poema” (p. 45). Així, indica que

“Les paraules d’un poema

pel paper van rodolant,

lletra a lletra neix el tema

i el vers es va enllaçant.

 

(…) Com aurora d’alegria

ens emplena el sentiment,

de somnis i fantasia

i alegrança per la ment.

 

Estimem la poesia

com segell de dignitat,

per concloure sols voldria

expressar-me en llibertat.

 

Llibertat en la cultura,

llibertat de parlament,

llibertat en l’escriptura,

i llibertat de pensament”.

 

 

Com que aquests versos foren escrits en el 2019, en un moment de molt de moviment en pro de la independència de Catalunya, moltes línies tenen a veure amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el fet que la llengua comptaria amb major suport en una Catalunya sobirana i que això afavoriria la creativitat (àdhuc, en les escoles i en altres graus de la instrucció): en parlar, en escriure i en exposar (de paraula i tot) els pensaments.

Un altre poema en què captem aquesta educació és “Per molts anys” (p. 51), puix que la poetessa de Monistrol de Calders, encara que trau el tema de la sexualitat matriarcal i de la connexió amb la terra, al capdavall, plasma els resultats positius de la manera de ser, d’actuar i de respondre en la vida. Diu així:

“Corria l’any cinquanta

quan tots dos us vau casar,

amb goig i alegria

una nova vida començà.

 

Un bocí de Collsuspina

un bocí de Castellterçol,

la Gónima teniu de sostre

un sol cor radiant de sol”.

 

 

Adduirem que, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 30 de març del 2025, la Gónima és “Una casa de pagès, particular, que es dedica a l’explotació ramadera, sobretot, de vaques. Per a la venda de llet. És en el poble de Moià, capital del Moianès, després d’una recta a la sortida de Moià a Castellterçol”. Agraesc aquest aclariment, el qual consolida el sentiment esmentat.

“Uns camps que fructifiquen

amb farratge pel bestiar,

assegurant bona collita

perquè no els falti de menjar.

 

Els animals us recompensen

amb l’aliment més estimat,

nata blanca indispensable

per sustentar la humanitat”.

 

 

Aquests versos ens evoquen les rondalles en què els camps fan bones collites durant èpoques en què el rei és bonhomiós i just en la cort, amb els nobles, amb els personatges eclesiàstics i amb els súbdits.

Eixe enllaç amb lo tel·lúric (i de bon grat) es plasma quan diu que

“Una vida de pagesia

amb molta dedicació,

feina feta amb alegria

perquè és vostra vocació”,

 

 

la qual va acompanyada de

“Sentiments tots plens de joia

en estar al vostre costat,

amb cinc fills i dotze néts

bona colla hem format.

 

Per molts anys! en aquest dia

Felicitats! per aquesta unió

i que regni en la família

amor i pau amb il·lusió”,

 

 

detalls que podem capir molt en la psicologia de persones que lliguen molt amb la Mare Terra.

Aquesta classe d’educació també es veu en el poema “Tristor de cor” (p. 55), en l’actitud de l’escriptora i en molts missatges:
“Volem recolzar-te

et volem fer sentir,

nostre condol oferir-te

i la pena compartir.

 

(…) Continua el que ell volia

continua ensenyant,

és tasca meravellosa

i l’escola t’està esperant.

 

Cada noi et traurà una espina

cada infant t’ajudarà,

amb amor i recordança,

l’úlcera es suavitzarà.

 

Recordant la seva tasca

un arbre serà plantat

recordant-nos cada dia

tot el que ens ha donat”.

 

 

Cal dir que el simbolisme de l’arbre com a empelt amb la terra va unit al que fan els fills amb la mare i amb el sorgiment de la vida, així com una planta ho fa de la llavor que un dia fou colgada en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Responien davant l’amor romàntica

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l’amor romàntica? Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 29 de març del 2025 i posteriorment foren “Bon dia, Lluís,

Per als avis, l’amor era molt important. L’amor romàntica, al principi, tot és color de rosa.

L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb el pare.

Recordo que, quan van recollir les seves pertinences , encara li van trobar una foto de ell” (Àngels Salvador), “No en tinc idea” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava. El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament, se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies, Xec, i bon dia,

A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.

La paterna es va casar perquè tocava casar-se.

La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare) va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé: llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita a França.

Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla? I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que he sentit a explicar als pares.

Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia. Jo crec que va morir de tristor i enyorament.

En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé, però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme, no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos; ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i garrits). Curiós per a ara.

En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no el vaig poder conèixer.

La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.

Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament, a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.

Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant i després. Eren temps molt difícils i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons havien explicat.

A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta, d’ella, com si fos una novel·la.

A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,

Tocant al tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.

La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat Cortadella).

A banda, també posaren “Era una fita, que es volia assolir… Per intentar-ho en algun moment. Però sempre era una cosa molt mitificada,…. i, on els llibres i revistes i, després, el cinema se’n van encarregar de fer-ho més imaginat” (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.