Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

General, , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

General, , , , ,

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, amb nexe amb la terra i amb la vila

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de la sexualitat matriarcal en el llibre de l’escriptora de Monistrol de Calders “Poemes 2000/2011”, també el podem capir en la composició “A la Glòria i en Jordi” (p. 75):

“El destí, un xic trapella,

amb encant i frenesí,

un ocell amb canterella

ha trobat un bell jardí.

 

Dos quarts d’una del migdia,

plenitud dels raigs de sol,

hi ha un enllaç amb melodia,

dues veus, dos cors i un vol.

 

Dues vides amb semblança

replena d’afinitats,

heu topat amb alegrança:

estàveu predestinats!”.

 

 

Tocant a la primera estrofa, podríem dir que l’ocell (l’home) ha trobat en una dona la persona que el salvarà i la connexió entre tots dos té lloc en un jardí (un element natural i que empelta amb lo tel·lúric i, així, amb lo femení), un detall associat a lo eròtic, fins i tot, en rondalles ambientades en la Cort reial.

A banda, copsem que els dos van junts I que, com diem, popularment, “On va la corda, va el poal”, com també que, fins i tot, com posava el folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), en la seua obra “Encisam de totes herbes”, “L’home fa la dona; i, la dona, l’home”: les dues veus, els dos cors i… la unió entre el marit i la muller. Ningú tracta d’anul·lar l’altre, ni recorre a la força contra el suposat adversari. No debades, després, l’autora indica que predominen les afinitats entre na Glòria i en Jordi.

En el poema que plasma a continuació, “T’estimo amb alegria” (p. 76), en l’esmentada obra de Rosa Rovira Sancho, l’escriptora exposa una confiança fidel i contínua en l’altre i, altrament, el nexe entre el cor i el pensament:

“Caminàveu per la vida

per camins ben diferents,

i heu topat amb la reeixida

embellint dos cors contents.

 

Del llampec de les mirades

i l’encís del pensament,

dues vides enllaçades

unirem en casament.

 

I un ‘t’estimo’ amb alegria

ple d’amor i sentiment,

confiant amb l’energia

d’estimar-vos constantment”.

 

Per tant, podríem pensar que els familiars, els amics i molts coneguts confien en la parella que ara s’uneix, com ho captem en els dos darrers versos.

I si, en la composició “A la Marga” (p. 84), l’escriptora dóna veu al padrí, qui dóna amb galania un ram com a present, perquè “aquest ram sigui l’estrella / que il·lumini el nou camí”, en el poema “Un t’estimo responsable” (p. 85), captem que l’autora empiula les noces i la terra (ací, la vila, la qual els fa valença), àdhuc, incloent-hi la natura:

“Monistrol us dóna estada

augurant un bon futur,

per gaudir de la contrada

respirant un aire pur.

 

Barcelona queda enrere

reformant el temps passat,

ara és l’hora de delera

d’un present il·lusionat.

 

Amb empenta decidida

i en aquest Ajuntament,

una vida compartida

unireu en casament”.

 

O siga que, com ens indicà la poetessa en un correu electrònic de l’11 de març del 2025, els dos nuvis, “veïns vinguts de Barcelona” (sic), han triat amb decisió anar a Monistrol de Calders a residir-hi i, així, conserven el seu esperit juvenil i, igualment, en part, aventurer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ximeta, l’àvia paterna d’Àngel Guimerà (1785-1867)”, publicació “Del Penedès” (2023-2024)

General

Bon dia,

Hui hem rebut un correu electrònic amb aquest enllaç, https://raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/436109, de la publicació “Del Penedès” (no. 39-40, dels anys 2023-2024), amb què podem accedir a l’article “Ximeta, l’àvia paterna d’Àngel Guimerà (1785-1867)”(https://raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/436109/530542), en què copsem trets comuns als de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Poesia matriarcal per a noces i educació matriarcal de mares a fills

General, , , , , , ,

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

 

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

 

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

 

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

 

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

 

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

 

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

 

 

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

 

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

 

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

 

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bateigs, infantesa i educació matriarcal en els Pobles i la natura

General, , , , , , , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat, a través del naixement, i que copsem en el llibre “Poemes 2000/2011”, és “Abril, poncella de primavera” (p. 59):

“Abril significa primavera

primavera vol dir resplendor,

resplendor vol dir llum primera

que rep de l’església un nadó.

 

Bategem a l’Abril amb certesa

ensenyem-li valors de la Fe,

que l’alba la guiï amb fermesa

amb un cor bategant nou alè.

 

Amb aigua de Pasqua nova

beneïda en el goig de la pau,

abraçant a aquell que l’innova

i li dóna del cel una clau.

 

Celebrem-ho amb dring de campanes

que alcin amb joia el seu vol,

omplint de goig minuts i setmanes

doncs, per l’Abril avui brilla el sol”.

 

 

Per tant, el nen rep la llum de la vida (la claror, la flama novella) i li l’atorga la comunitat (ací, simbolitzada pels qui són en l’església durant la celebració) i, així, el conjunt de la vila connecta amb el nin, de la mateixa manera que, en més d’una cultura matriarcalista, entenen que l’educació del xiquet és feta entre tots, no solament pels familiars més acostats. Al cap i a la fi, els noiets són el demà i, com la saviesa ancestral, cal fer-li-ho fàcil i que fruesca de la terra que li dóna saba.

Igualment, Rosa Rovira Sancho confia que l’esperança siga la guia del dia rere dia (la fermesa, la continuïtat) del nen.

Afegirem que, el conjunt dels qui participen en la vida del nounat, tractarà que vaja acompanyada de pau, d’harmonia i d’obrir-se a qui li done res perquè ell cresca com a persona i biològicament (“abraçant a aquell que l’innova / i li dóna del cel una clau”).

Al capdavall, exposa que la vila permetrà que el xiquet puga volar amb gaubança i que li faça valença i optimisme (el mateix amb què empiula el mes d’abril, ja en primavera).

Un altre poema que hem triat per al tema de la naixença i, altrament, associat al del baptisme, és “Benvingut, Èric” (p. 83), recopilat en l’esmentada obra, i escrit amb un to dolç:

“Ja brilla una estrella

naixent un nadó,

i l’alba esclata

amb llum de color.

 

Galtetes rosades

de l’Èric formós,

el rei de la casa

petit i graciós.

 

Manetes de plata

cabells de fil d’or,

la tendra mirada

sortint del seu cor.

 

Gaudint la dolcesa

minut a minut,

amb força i amb joia

siguis BENVINGUT”.

 

 

En aquest cas, l’escriptora reflecteix més els trets que podríem enllaçar amb el físic del xiquet i, sobretot, per l’atracció que pot generar el nounat. Cal dir que Rosa Rovira Sancho agrega un detall matriarcalista i en nexe amb la maternitat: el xiquet és el rei de la casa, és a dir, lo que hi va adjunt, això és, la mirada graciosa i afable, la gràcia de viure, la tendror vers els altres, la benevolència, etc., amb què ell participa en el present i que li dóna la resta de persones que el reben amb la benvinguda.

Finalment, hem trobat un poema de “Poemes 2000/2011” que també concorda amb el tema del naixement, encara que, del punt de vista simbòlic: “Benvinguda primavera” (p. 104). A banda, escriu mots referits a la terra on es viu:

“Encetem la primavera

obrim portes i balcons,

vénen aires de mudança

que ens airegen els racons.

La natura fa esclatada

ja germinen els matolls,

rebroten les farigoles,

sajolides i fonolls”.

 

 

Aquestes paraules de la natura (els petits rebrots, les fulles, les flors, etc.), ¿no ens evoquen els nens que vénen al món i els qui estan en els primers anys de la infantesa? La resposta és afirmativa.

Després, addueix costums, potser, de l’antigor, de la contrada:

“I les plantes remeieres

omplen planes i turons,

recollint de la natura

farem bones infusions.

 

I en el pla de la serreta

hi ha un gros ametller florit,

el tronc rústec, velles branques

i el contorn arrodonit”.

 

Empiulant amb l’estació de la renaixença, remata la composició de forma que podem captar un empelt entre els habitants de l’indret i, àdhuc, la primera fase biològica des que la persona s’incorpora al Poble, un detall propi de les cultures matriarcalistes:

“Benvinguda primavera

estació d’amor creixent,

amb colors, flors i fragàncies

encises tota la gent”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: Comentarem que les visites a l’entrada d’ahir referida a la política foren molt altes (¿ànsies de poder? ¿curiositat com en altres temes que podrien evocar el lideratge?) i que, en canvi, en els de maternitat i en el dedicat a l’agraïment a metgesses i a mestres, són baixos. Després, hi ha qui parla sobre queixes per manca d’atenció primària, de poca sensibilitat dels polítics,…

De totes maneres, en aquesta web, continuarem exposant lo que reflectesca trets matriarcalistes.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’agraïment a metgesses, a mestres i el nus matriarcal d’aliança amb la gent

General, , , , , ,

L’agraïment en poemes de literatura matriarcal.

En línia, com ara, amb temes de la vellesa, però, ací, com una manifestació de l’agraïment cap a qui ha dedicat a la vila part de la seua vida, mitjançant una professió viscuda amb humanisme, hi ha unes quantes composicions en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, per exemple, en “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 62), escrita “En els 25 anys de treball a Monistrol”. La poetessa no sols tracta sobre la part laboral, sinó, principalment, la psicologia d’aquesta metgessa:

“Vint-i-cinc anys practicant medicina

són noces d’argent per la professió,

guiada per l’estela que t’il·lumina

fas de la feina una afició.

 

Ens prodigues nobles lliçons de metgessa

inesgotable, sempre amunt i avall,

tot enfortint l’esperit amb nitidesa

floreix la proesa de fer un bon treball”.

 

Com podem veure, apareix el tema de la faena ben feta (tret molt vinculat amb el matriarcalisme català) i el cor net. A banda, l’escriptora afig que la Dra. Conxita Capsada és una dona

“Disposada sempre amb benevolència

i et reconeix com doctora eficient,

malgrat hi hagi boira, malgrat faci vent,

a atendre al pacient amb eficiència

malgrat caigui pedra o un sol roent”.

 

Per consegüent, no apareixen mots empiulant amb el lideratge, ni amb fer justícia social, ni amb apoderament, ni a res semblant. L’aprovació li és atorgada per la vila (sense necessitat de premis), ans a través de xicotets detalls: la paraula, el poema, etc… Al cap i a la fi,

“Has fet amb el poble un nus d’aliança

omplint d’optimisme al malalt desfet,

i tot receptant remeis plens d’esperança

guareixes amb cura al pacient inquiet.

 

Un quart de segle encara no cansa

per prosseguir la feina alegrement,

Monistrol t’agraeix la teva bonança”.

 

He conegut metges (ací, hòmens) que, un poc abans de retirar-se o quan ja tenien més de setanta anys, em deien que gaudien de la professió, de l’humanisme, de l’empatia…

Un altre poema en què l’autora de Monistrol de Calders plasma el mateix tema és “A la Conxita Forcada i Paquita Rifà” (p. 77), dues mestres:

“Jo voldria, trobar belles paraules

que servissin de fe i agraïment,

per lloar una tasca dins les aules

dedicada al teu bon ensenyament.

 

Has donat el millor de la saviesa

a un estol d’alumnes petits i grans,

instruint la quitxalla amb fermesa

i empentant una escola de germans.

 

Recollint el gresol del teu mestratge

com eslògan d’una esmena de profit,

desitgem tinguis ànims i coratge

i el teu nom no caigui mai en oblit”.

 

 

Empiulant amb això, una altra persona dedicada durant molts anys a l’ensenyament (i que en gaudia), Pere Riutort (1935-2021), un pedagog mallorquí que visqué la meitat de la seua vida en el País Valencià i que treballà per la introducció de la llengua catalana a nivell eclesial i en el camp escolar, en la seua explanació (en la versió del 2018), comenta que “Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies”. I recorde que, una vegada, quan ell encara vivia en la ciutat de València, li demaní si havia aconseguit crear escola (això és, si tenia seguidors). I ens respongué que sí: cinc persones.

Finalment, direm que són persones interessades per la seua tasca, fins al punt que, en el cas de l’històric mestre, amb huitanta-sis anys (en el 2021), encara llegia i escrivia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: A continuació, exposem unes paraules que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, escrigué ahir Antoni Gelonch, en Twitter: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1898271215099474118?t=BhzQwG_QLjNDoQ6W0PqtsQ&s=09: “La meva aportació al Dia Internacional de les dones (que hauria de ser cada dia…).

He publicat ja 400 biografies de dones en l’àmbit de l’art, de la reflexió, sobre el fet artístic, investigadores i pioneres en diversos àmbits. Bàsicament, catalanes, però no només. Trieu”. I, en acabant, adjunta quatre fotos (un de cada u dels llibres).

En acabant, comenta que, “Per a fer aquests quatre llibres, hi he passat hores i hores, sense cap afany de protagonisme, però mostrar la feina feta em sembla un acte d’informació útil. Totes les causes nobles, com el feminisme, necessiten aliats, i jo intento ser-ne un, i no deixaré que m’hi excloguin”. Li he respost: “Bon dia, Antoni,

Jo faig un estudi sobre el matriarcalisme català (…).

Avant les atxes i gràcies per la vostra tasca.

Una forta abraçada”.

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre els polítics

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre els polítics? Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, comenta que sa mare tenia més seny de la política (p. 151).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

 

*****

 

Quant a missatges, el ,8 de març del 2025 posaren “Poca cosa” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Pdrines no; però tietes i onclets, sí…” (Daniel Gros), “Una mica, no gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Dintre, a casa, es va parlar molt de política. La mama comprava el ‘Diari de Barcelona’ i ens explicava com anava la guerra, la mundial [1939-1945]. Volia que guanyessin els anglesos! Tampoc ens van fer costat! Aixi vam crèixer el meu germà i jo.

El papa treballava fora tota la setmana” (M Teresa Hortoneda), “No molt” (Rocío Cuki), “A casa, no es parlava mai de política. El meu pare va estar al front de la batalla de l’Ebre. Tot el que sé del seu patiment, ho sé per la meva mare

Recordo que hi havia una lletra que el meu pare va escriure a la meva mare, de quan van anar-se’n a corre-cuita, travessant tot Catalunya fins arribar a França. Mes o menys, deia així.

‘Pilar: jo no tornaré a casa, ens mataran a tots. Amb els diners que et donaran, pots posar una merceria. Segur que, al poble, t’ajudaran’. No recordo res més. Quan la vaig llegir, jo tenia tretze anys. Em va impactar moltíssim, pensant en el patiment del meu pare. Gràcies a Déu va tornar a casa, i vaig néixer jo l’any 1940.

Uns anys molt difícils per a tothom. Esperem que no tornem a viure una altra guerra civil: és el pitjor que pot passar” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí. A casa, es parlava molt de política. De fet, l’avi deia que tenia rei; i l’àvia, no. I les converses sempre eren cautes i prudents, però era saludable. Tenien esperança, i estaven segurs que, algun dia, Catalunya seria lliure. I a les cançons de les caramelles, cantaven els temes, dites que semblaven sense soltesa, però que la tenien: el ganxo hi era” (Lydia Quera), “Es pot considerar que era un tema tabú. No s’hi posaven” (Xec Riudavets Cavaller), “El mes que ve, faig noranta-dos anys, si tot va bé.

Vaig passar la guerra i la mare, poques vegades, va parlar de política…. Lo que recordo molt bé era que, a la torre del padrí, tenia una ràdio i, per les nits, escoltava ‘Ràdio Andorra’ bastant fluixet i la locutora deia ‘Aquí Ràdio’ Andorra, emisora del Principado de Andorra’ i tenia una bonica veu…. I, al final, sonava la Marsellesa…” (Júlia Aixut Torres).

En correus electrònics, el 8 de març del 2025 ens plasmaren “A la meva àvia, no li agradava parlar de política, ni de polítics. Tenia molt mal record de la guerra civil, amb la crema de les esglésies de Moià per part dels anarquistes de Caldes de Montbui. La mort d’una filla infermera a l’Hospital de Campanya de Vic. De l’empresonament del meu avi Miquel en acabar la guerra…Volia oblidar” (Àngel Blanch Picanyol), “En aquest cas, ma mare no obria la boca. Tenia molta por. Mon pare estava en el punt de mira. Era impossible. Això no obstant, si anava a l’església, es posava contenta perquè així no els dirien comunistes” (Josep Fontestad Molina), “A casa, tant avis com àvies, eren activistes sindicals; i el pare, activista polític. Així he sortit jo! Els consells eren clars: ‘Lluita pacífica’, ‘La política no et pot treure hores: ni de feina, ni de família. Per tant, les reunions, de nit, quan ja tot és fet’, ‘Tenim l’obligació social de la solidaritat. Aneu amb molt de compte amb les enveges. La política de base és dura, injusta: t’hauràs de engolir molts gargalls’, ‘Procura viure segons els teus ideals i principis’, ‘La consciència neta és l’unic que t’emportaràs d’aquest món’.

L’avi deia que més val morir dempeus que viure agenollat; i l’àvia se’l mirava i deia: ‘Sempre amb front clar, barbeta amunt i somriure als llavis’. L’àvia sempre va portar una cinta amb la senyera dins el moneder. Amunt les atxes!! Si aixequessin el cap!…” (Quima Estrada Duran), “De política, poc et puc dir. Era quan manava Franco i, a casa, no es comentava. El que sí que sé és que mon pare i son germà eren mooolt amics amb Heribert Barrera.

De més gran, ja vaig saber de les idees polítiques que tenien” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general? Figura en la tesi de Mariona Iribarren Nadal (p. 241).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

 

****

En el meu mur, el 7 de març del 2025 plasmaren “Ma mare en va donar el pit més de dos anys, em va alimentar molt bé, perquè tingués una llet molt bona que em donés alimentació” (Ramona Ibarra).

Quant a missatges, el 7 de març del 2025 plasmaren “Això no ho sé pas, noi” (Àngels Sanas Corcoy), “Cap idea! Com si no existien els pits. No recordi absolutament res” (Lucila Grau), “No recordo que es parlés sobre això, ni que demostressin res quan el meu germà mamava: es veia com una cosa ben normal” (Rosó Garcia Clotet), a qui comentàrem “Gràcies, Rosó. Jo sí que he vist mamar algun nen i que ell en demanàs més i la mare li digués ‘Escolta!’. I, si no, ‘Què en vols manxar més?’ i acostar-li el pit”, “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “No en tenc ni idea. Ni se m’havia acudit” (Xec Riudavets Cavaller), “Mai: tant l’àvia com la mare eren fetes, que els pits eren una atracció, més per als homes que per a nosaltres. Jo recordo que, a casa, ningú portava sostenidors, en un temps que, fins i tot, es portava ‘cotilla'” (Lydia Quera),  “A casa, mai es va parlar d’aquest tema” (Pilar Ortiz De Paz), “Ho ignoro per complet….. Aquí ja entràvem en temes delicats, sols aptes per a nadons i mares.

La moralitat sexual ha estat un ens invisible que ha ocupat la nostra generació i tantes altres en segles passats! En poques paraules, l’Església jeràrquica ha maltractat l’Evangeli de Jesús!” (Daniel Gros), “No em consta…

Pel cantó patern, eren gent rural, i els dos nois i les dues noies, de ben menuts, van mamar directament de la mamella d’una cabra, car la mare (la meva àvia) no tenia llet als pits…

Pel cantó matern, van ser tres germanes i no conec cap comentari sobre el tema.

Em sap greu no poder-te donar més notícies” (Joan Marrugat), “Jo sols sé que, amb quatre anys, li portava la cadireta a ma mare, per mamar-li un poc. Si és això al que et refereixes, jo sí que en tenia. Ma mare va nàixer en 1910” (Josep Fontestad Molina), “Amb el dels pits, a mi, ma mare em va criar. De la mitjana, no en recordo: crec que també. I, a la petita, li havíem de donar Pelargon: era molt golafre” (Montserrat Cortadella). Com a aclariment, direm que Pelargon és el nom d’una classe de llet en pols per a xiquets que aparegué en Espanya a mitjan dels anys quaranta.

Finalment, ma mare, el 7 de març del 2025 em digué per telèfon “Ma àvia, Consuelo ‘la paternera’ [, nascuda en 1878], que tingué cinc fills i se li’n moriren tres: donà mamar l’àvia de la mare de Juani, de Maria. I [l’àvia de Juani], sempre que em veia, deia ‘Ton pare [ Miguel, nascut en 1906] i els seus germans són germans meus de llet, perquè ta àvia em donà mamar a mi'”.

Per correu electrònic, el 7 de març del 2025 ens respongueren “Que jo hagi arribat a saber, cada infant tenia delit dels de la qui li donava mamar” (Miquel Vila Barceló). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.