Vos comentaren sobre hòmens que escuraven

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que escuraven? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 7 de juny del 2025 i més avant ens posaren “‘Hòmens’?? No ho entenc.

‘Homes’?

Es padrins feien de tot cada un, tant coses des camp, com de sa casa.

Vénc de família pagesa i ho som; ara, per gust (realment docent)” (Maria Galmes Mascaro), “No, mai!” (Angelina Santacana Casals).

Quant a missatges, el 7 de juny del 2025 i posteriorment plasmaren que, “A casa, ens van ensenyar a fer-ho amb seny i, a l’escola, que m’hi romania a dinar, que no estava bé deixar un plat totalment net: sempre una mica, perquè era golafreria. Netejar els plats, els gots… després d’haver menjat, llavar-los amb sabó, amb fregall…, també fonamental. No deixar-ho acumulat: fer servir i netejar” (Antonia Verdejo), “A la família del pare, els homes no feien res: ni a la cuina, ni a l’aigüera; tan sols ajudaven en l’època de la matança del porc, a final de novembre, quan se salava la cansalada i els cuixots, es fregien els llardons i es confeccionaven les llonganisses i les botifarres de penjar i de fregir… En acabar les dues o tres jornades, els homes ajudaven a escurar.

A la de la mare, l’avi (patriarca) no sabia ni obrir un ou, ni hi tenia afició.

Però les tres filles de la casa tenien tres marits, i mon pare i els dos cunyats cuinaven tots tres en els aplecs familiars: matar conills o pollastres, arreglar peix de tall (la mare i les filles, peixateres), fer arrossos, costelles a la brasa o truites de vuit ous en paelles monacals…

També, en acabar, els homes ajudaven a escurar” (Joan Marrugat), “Mon pare ho feia i també el cafè” (Octavi Font Ten), a qui, el mateix dia escriguí que “L’avi patern de ma mare (1874) conta ma mare que tenia bon gust per a fer caragols”, “La meva mare, no: ella era de l’opinió que els homes no havien de fer res de les coses de casa” (Montserrat Carulla Paüls), “Que va! Recorde que jo, de casat, vaig fer una paella a casa ma mare i vam anar nosaltres, els meus germans i els cunyats i les cunyades. Després de dinar, em vaig alçar i vaig escurar… Ma mare em va dir ‘Peus de fotja’ en amunt. És clar: no li vaig fer ni cas. Però quin batistot que va agafar!” (Josep Ferrer Ferrer), “Noooo” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa, com que tot eren dones, el pare no feia res” (Àngels Salvador), “A casa, tant l’avi com també el pare, treballaven tot el dia: del matí fins el vespre. Els plats era la feina de la casa, com anar a comprar a la plaça i fer el dinar i cuidar els nens. Era la manera d’organitzar-se en aquella època” (Joan Prió Piñol), “A casa de l’àvia materna, els hòmens escuraven. A la de l’altra àvia, no era ben vist. Però eren tot dones” (Joan Colera), “Les feines de la casa sempre les feien les dones. Jo ja era una mica grandet quan vaig veure escurar un home” (Xec Riudavets Cavaller), “La mare escurava els ossos dels plats per rentar-los. Els homes: fer les feines de la casa era mal vist, però, quan es tractava del lloc de treball, era normal i necessari” (Rosa Rovira), “No n’hi havia cap que escuràs” (Eusebia Rayó Ferrer), “A casa mon pare. Anava a comprar i a recollir a la mama a la plaça per si venia massa carregada, ajudava molt en tot i de totes maneres (parar taula o treure-la, rentar els plats, fer vidre, netejar-nos les sabates….). Com que era un home alt i fort (tenia unes bones mans), la mama m’explicava que jo cabia dins d’una de les mans i ell em banyava al lavabo” (Montserrat Cortadella), “No recordo que ho comentessin, però, tant l’avi com el pare, ho feien si calia, no com a cosa habitual” (Rosó Garcia Clotet), qui ha rebut una educació matriarcal molt reflectida en molts comentaris seus com també Montserrat Cortadella, “Doncs, crec que no!!!” (Anna Babra).

En el grup “Dialectes”, el 7 de juny del 2025 ens comentaren “El que avui entenem per ‘escurar’, és a dir, ‘Rentar els plats, els gots i els coberts després de cada menjada’, de cap manera. Els hòmens, ni s’acostaven a la cuina: això era treball sagrat de les dones.

Ells, segons deien elles, ja tenien prou a anar a treballar i a portar el jornal a casa. De la casa, se n’ocupaven elles, que, segons comentaven, no treballaven, perquè no portaven diners a casa” (Josep Fontestad Molina), a qui, entre d’altres coses, li escriguí que “mon avi matern (1906) era qui cuinava”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 7 de juny del 2025 i després adduïren “Que vaaaaa!!!

Es homes no feien res a ca seva si hi havia filles.

En canvi, sa meva padrina (sa mare de mumpare) va tenir quatre fills seguits abans de tenir una nina i, quan va veure que només tenia al·lots, va dir ‘A fer feina tots!’ i els feia escurar, parar taula, fer es llits i ajudar a cuinar i, així, mumpare sabia fer un poc de tot. Però aixó no era normal” (Francisca Noguera Bordoy), “A casa, sempre havíem rentat els plats (‘escurat’) les dones. A mi, com que era la gran de tres germanes, van fer-me un tamboret perquè arribés a la pica de la cuina. I crec que deuria tenir sis o set anys!! Mai vaig veure cap dels homes de la família netejar els plats… Ni tan sols desparar la taula. Ara, els meus néts no els cau cap anell per fer nets els plats, si venen a dinar a casa meva…” (Maria-Carmen Baltà Alonso).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 10 de juny del 2025 agregaren “Escurar, no ho sé; però,de guisar sí que guisaven, sobretot, en les famílies marineres” (Raúl ZQ).

Ben mirat, ma mare, per telèfon, el 7 de juny del 2025 em digué “Quant a l’escurada, els llibrells, les calderes,… lo més gran. També ajudaven a netejar les màquines de bullir. Moltes vegades, perquè eren faenes pesades”.

L’avi Miquelet (1874) feia sempre els caragols i, a més, presumia que ho feia millor que ningú. Paciència.

Mon pare, a vegades, netejava la botiga, la casa o escurava”. 

Finalment, ma mare considerava 1) que, abans de la dictadura del general Franco (1939-1975), la situació seria més igualitària entre hòmens i dones; i 2) que el tema era interessant i molt obert.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre les bruixes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les bruixes? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2025 ens plasmaren “No creia en bruixeries. Ni jo, tampoc” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva padrina paterna ens parlava de l’home del sac: que s’enduia els nens i les nenes que no feien bondat” (Francisca Farre), “Bon dia,
Era un tema que no els agradava comentar. Creien en la bruixeria, però no en parlaven. El que sí que es comentava era l’existència de mèdiums (‘somnàmbules’, els deien a Menorca) perquè era un fet acceptat” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

Doncs sí. Aquí sí que l’has encertat: la padrina materna em parlava molt de les bruixes, em deia com eren, que es feien passar per dones normals, però em donava trucs per identificar-les. Fins i tot, estava convençuda que una germana seua ho era i, de vegades, venia a veure-la quan jo hi era.

I la padrina sempre se’m posava al davant i no deixava que em mirés als ulls. I, quan ella se n’anava, sempre em rentava amb aigua beneïda que tenia a casa. Deia que, així, em protegia.

Amb el temps, s’ha demostrat que les bruixes eren dones que estimaven la terra i que guarien els malalts amb els remeis que proporcionava la natura. Ara, en diuen remeis naturals i homeopàtics, però són l’herència d’aquelles dones que vivien avançades al seu temps” (Contxi Enjuanes Carrera), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que estaven molt a prop” (Rafel Oliver), “Bon dia!!

Mumare és de 1933. No record que parlàs de bruixes i no vaig conèixer ses meves padrines.
Qualque pic pens que sí que he sentit a contar alguna cosa a ses veïnades majors” (Marga Sans), “Quan érem petits i fèiem alguna bestiesa, ens deien que vindrien les bruixes i que ens agafarien i ens portarien a la seva cova.

De grans, la iaia explicava que les bruixes solien ser curanderes. Ajudaven bastant a parir les dones quan tenien un fill. Tenien remeis, ungüents , herbes per a qualsevol mal. Eren dones molt independents i sàvies” (Mercè Verdaguer Tarrés). Afegirem que, eixe dia, a moltes persones, responguérem “Si llegim llegendes sobre bruixes (com ara, el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”) i captem el simbolisme, tenen molt a veure 1) amb l’erotisme i 2) amb quan, a partir del segle XVI (i, més encara, amb la introducció de la Inquisició castellana en la Corona Catalanoaragonesa), les dones foren relegades i marginades en moltes professions que havien portat, majoritàriament, elles. Això, encara perdurava en el segle XIX i més”, “Bon dia, Lluís,

Si no recordo malament, eren per fer por (com l’home del sac); només que, a aquestes, les pintaven com molt lletges, totes negres i amb berrugues al nas i amb una escombra ‘màgica’ que s’emportava als nens que no feien bondat: en el meu cas, la iaia em deia ‘Si no t’ho menges tot,….'” (Montserrat Cortadella), “Que eren éssers roïns i que feien maldats… De fet, quan, en la vila, hi havia una dona mala i rara, li deien que era una bruixa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Que n’hi havia” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia,

Sobre les bruixes, la mare ens deia que hi havia bruixes bones i bruixes dolentes.
Ella era de la comarca de les Guilleries ( terra de bruixes) i sempre deia la dita: ‘De Querós fins Arbúcies, dotze cases, quinze bruixes'” (Rosa Rovira), “La meva només explicava rondalles çls i feia que no feien por . Ells no creia en la bruixeria. Sempre havíem cregut en les remeieres” (Anna Babra), a qui comentàrem “Jo mai he contat a xiquets rondalles de por. Ho he considerat poc pedagògic”, “Segons l’àvia, les bruixes existien: bones i dolentes, com un ciutadà amb un talent de fer el bé (o el mal) a la gent. De fet, sempre deia ‘Jo sóc com la bruixa bona: cuidant els meus néts amb les meves herbes i cap metge necessitem'” (Lydia Quera).

En el grup “Records del nostre passat”, el 6 de juny del 2025 posaren , “A mi, la meva bestia el nascuda al 1915, la veritat és que no m’explicava res sobre bruixes o sobre éssers màgics. Potser perquè era a ciutat i no al món rural. La meva àvia paterna, nascuda a Barcelona al 1900, però vivint a Paris part de la seva vida, sí que creia en l’espiritisme i en la comunicació amb el més enllà” (Mar Sansano Val).

Finalment, en Twitter, el 8 de juny del 2025 escrigueren “Del meu record, mai van parlar de bruixes” (Irene Cots Morral).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: Adjuntem una foto de l’obra sobre bruixes esmentada (p. 20). L’autor és Jordi Torres i Sociats i fou publicada per Farell editors en el 2002. Adduirem que, com he escrit a Contxi Enjuanes Carrera, “Per l’any 1995, una mestra de Magisteri, em recomanà dues obres sobre la història de les dones. En aquesta (‘Història de les dones’, en castellà, de Georges Duby junt amb Michelle Perrot, https://www.casadellibro.com/libro-historia-de-las-mujeres-ed-estuche/9788430622320/7127018), que era en la biblioteca pública de la vila on jo vivia, viu que les dones havien tingut un paper molt important entre els segles XI-XIII i que el Renaixement només fou positiu per als hòmens.

Aquella mestra no em parlava d’apoderament, ni de res semblant: simplement, em reportà i hi estic agraït.

Jo tenia uns vint-i-quatre anys”.

 

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare, les arrels i la natura

General, , , , , ,

Reprenent el tema del sentiment de pertinença a la terra, en la composició “Els dies clars”, de la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), es plasma en la secció VI, en què la jove torna a la seua terra (ací, simbolitzada pel Montseny i rodalies), com si esdevingués en l’inici de la primavera:

“Ja un punt blanqueja a l’horitzó;

no és clar de lluna ni de dia,

és clar més bé de paradís,

somrís de Déu que ens aida a viure;

canteu moixons, preludieu

la sempre bella simfonia”.

 

En l’estrofa següent, passa a la natura: la carena, el serrat, el prat, la vall, el torrent… Després, trau personatges molt presents en les llegendes catalanes, per exemple, la goja (fada) i la dona d’aigua junt amb ella, com si fos el començament del dia (ací, el poncim, això és, la cua d’una fruita):

“Tantost se mostra com se fon;

serà una goja o dona d’aigua?

no es una dona d’aigua, no,

ni goja, ni visió, ni fada;

és la pastora del Montseny,

Na Marió, poncim de l’alba”.

 

Afegirem que altra vegada apareix la connexió entre la pastora (molt catalana) i lo terrenal (fauna, flora, muntanyes…):

“Entre la brosta va trescant

lleu com alada papallona;

quan toca al cim de Puigflairós

de genollons la terra adora:

‘-Salut Montseny! T’he retrobat;

primer que redeixar-te, morta!

 

¡Malhaja el dia malastruc

que de ton si van arrencar-me;

malhaja l’hora que petgí

el fanguisser de la vilassa;

tu sol ets bell, tu sol ets gran

i en tes entranyes jau ma mare!—‘”.

 

Com capim, i en més d’una llegenda, hi ha un vincle entre la part interior de la muntanya i la dona (tret que ens evoca el nexe entre la cova i la mare). A banda, ella torna al Montseny i voltants com qui decideix passar a viure-hi i abraçar la mare, la persona que, de xiqueta, més temps compartia amb ella i símbol de les arrels catalanes de l’autora i de la jove.

A continuació, la fadrina es lleva, s’adreça (es quitlla) i, més avant, fa via cap al mas:

“Llavors es quitlla a la vessant;

clotada enllà son mas albira (…).

L’ha pressentida el bestiar;

el ramader ja li contesta

amb un udol llarg, expressiu…

xais, vedellets i sagalletes,

rostos amunt s’escapen tots,

rostos avall, volant, baixa ella”.

 

És a dir: primerament, va terreny amunt (els rosts) i, en acabant, amb la situació més al seu favor i, simbòlicament, cap a la mare (representada per lo tel·lúric, de la mateixa manera que el forment ho fa cap al cel i el raïm creix cap a la terra i enllaça amb lo femení i amb una de les estacions més fosques).

“Sobre sa testa el davantal

fent voleiar, color de grana,

no la detura el foll torrent

ni el pedruscall[1] ni la brossalla,

fins que topant-se amb el ramat

tots panteixant, en sec, se paren”

 

i, així, la tenen com a cap del ramat i ells figuren com els fills que es troben amb la mare.

Finalment, Agnès Armengol i Altayó exposa que ella acarona els animalets, els quals,

“Suggestionats, mansois, contents,

son faldellí flairant l’enrotllen;

Ella a quiscun amanyagant

roda el cap ple de guindes dolces

i el sol ixent, cofoi, se’n riu

entant que els xais la descoronen”.

 

I, per consegüent, ella fa de cap de colla i com una mare amb bona lliga amb els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Cudol.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):

“s’alça; de puntes, va a la cambra;

pren el fanal esmorteït,

cerca la porta, trau la barra,

 

d’un salt traspassa el llindarot,

rebat el llum i arrenca a córrer”

 

fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:

“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!

ni un mos de pa tinc per donar-vos;

mes així Déu vos doni sort

si bé em guieu camí de casa;

digueu-me on rau l’altiu Montseny

que d’arribar-hi tinc coratge”.

 

Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.

Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):

“El sol se pon; en son camí

seguint-lo va la lluna blanca,

amb son estol d’estel·les d’or

sols per besar-li les petjades;

la tarda ho veu, gelosa fuig…

vers l’occident la nit avança.

 

Tot lo creat descansa o dorm;

com tendra mare, la natura

alça un cantar amorosit,

suau oreig de la boscúria;

és la non-non dels ocellets

que sota l’ala s’aixopluguen”.

 

 

Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:

“En les boïgues i secans

el llaurador ja deix la rella;

dins la masia els infantons

adormidets somrient l’esperen;

el grill comença la ric-ric

i al lluny se sent brandar d’esquelles”.

 

En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:

“Oh, dolç misteri de la nit,

suprem consol pel cor qui pena!

Hores tranquil·les no seguiu

vertiginosa la carrera,

abans calmoses atureu’s[1]

vetlleu l’ensomni de la terra.

 

Sia-li dat un bon repòs

fins que trillegin les campanes;

fins que la llebre torni al jaç,

fins que l’alosa refilaire

desperti grives i cucuts

per festejar la matinada”.

 

Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

General, , , , , , , ,

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius

General, , , , ,

Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu

“Nasqué, pot dir-se, de la mort,

del gran Montseny en les altures;

trobà per bres un rústec jaç,

per cobricel la roca pura;

si no rebé un sol bes matern

ja la besava un raig de lluna.

 

Dels xais novells el dolç belar

fou la cançó que l’adormia;

per mainader tingué un mastí,

una cabreta fou sa dida,

el peuet nu son joguinell,

la soledat sa companyia” (pp. 15-16).

 

Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.

Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.

En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).

Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra, la mare que acull bé la criança.

O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals, és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.

Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.

És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,

“Al fosc recer del negre escon

en sent l’hivern l’arraconaren

(…) quan era lassa de plorar

els rulls del fum l’aconsolaven”.

 

I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,

“Esdevingué, per fi, el bell temps

i alçant-se un jorn, la petitona,

ranet de mur i a tomballons,

per cop primer va eixir a fora:

¡quina rialla que esclafí

signant al sol, la molt xamosa!”.

 

 

Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.

En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:

“i la cabreta des del prat

fitava els ulls en la petita” (p. 17).

 

En nexe amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat ben gran i ho serà”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i poemes amb harmonia

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934).

Aquesta poetessa que hem triat escrigué un llibre a què accedírem en maig del 2025 gràcies a la generositat de Josep Gambús Forrellad, de Sabadell (Catalunya), descendent de l’escriptora i que ens envià una còpia de part de l’obra, en què apareixien temes de què li havíem escrit. Es diu “Els dies clars. Petits poemes”, d’Agnès Armengol i Altayó, amb “Pòrtic” de Mn. Anton Navarro (1867-1936) i publicat en Sabadell en 1926.

Així, en aquesta primera introducció, el capellà (qui fou un escriptor prolífic i tenia bona ploma) comenta que, “Com el rodamón que, cansat de seguir terres i veure països i costums variats i gustar fruites exòtiques, retorna als llocs on floriren els dies de sa infantesa i reviu l’encís de ses primeres visions i somnis, així m’he trobat jo quan, al recer de la llar de la il·lustre poetessa Agnès Armengol, he retrobada, per unes hores, aquella pau restauradora dels dies ja llunyans escoltant de sos llavis, com el fluir d’una clara font, les dolces estrofes d’aquest llibre, plenes de llum i de gràcia.

Perquè aquests ‘Dies clars’ de la poetessa, tenen la diàfana claror de nostres albades serenes, l’excelsitud de nostres muntanyes, l’harmonia de tons i colors de nostres paisatges, el ressò de les veus de la terra nostrada, oratjols, aigües, ocells, esquellincs i tonades, que l’altíssima poetessa expressa en verb de meravella, meitat pastora, meitat regina”.

Així, d’acord amb el poeta, Agnès Armengol trau molts detalls relatius a la natura en Catalunya i una reina que, encara que enllaça amb la figura de la pastora, roman en la terra.

Més avant, Mn. Anton Navarro exposa sobre uns temes que veiérem la primera vegada que llegírem una composició de l’autora, quant a l’estil que té ella:
“I, sobretot, aquell altre del jardí, on apareix el Mestre immortal i va saludant i nomenant i amanyagant les flors, una a una, amb aquella dolça suavitat i tendresa que sols saben expressar els escollits que en llur entranya hi tenen un verger de poesia”.

Ben mirat, inclou un tema que no ix en composicions, ni en la gran majoria de les rondalles vernacles, en dir “I, per fi, aquella ‘Capta de la guineu’ de ses ‘Amoroses’, on el captaire, tornat galant festejador, en virtut d’un tendre enamorament, desgrana, davant de la pubilla de la masia, tot un rosari de mots amorosos, vibrants d’ingenuïtat i sentiment, com una mosta de perles que cauen damunt d’una safata d’argent”.

Finalment, cal destacar quan Mn. Anton Navarro plasma uns mots que empiulen molt amb la tradició matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, encara perviu en els escriptors amb un fort sentiment de pertinença a la terra i, per consegüent, en què la part femenina, l’acollidora i la de l’harmonia de la persona són ben presents i predominen: “Els versos d’aquest llibre tenen un regust de vella aristocràcia, sentor i perfum de vi generós, aroma de preat reliquiari, ingènua exquisitat de broderia de sedes i colors, que qualque delitant, qualque snob de nostres dies trobaria, potser, passats de moda. Però, aquestes qualitats són les que més l’avaloren, perquè sa il·lustre autora, fidel a si mateixa, no en sap fer de poesia cerebral, ni ha volgut entrar en el joc de les complicacions psicològiques ultramodernes, ni en l’artifici de les noves formes; ella, que és Ella, ha servat sa pròpia fesomia artística i son lèxic pur, copsat directa i fidelíssimament de la font clara de la vida, i aquesta puresa i aquesta integritat són el segell de sa personalitat artística. I la vera, la santa, l’eterna poesia és així.

Benvinguts sien aquests ‘Dies clars’ de la noble i alta poetessa Agnès Armengol. (…) retrobarem l’encant de nostres paisatges catalans i la veu dolça i sonora de nostra gent, evocats per la musa vella que torna a cantar entre el brogit de nostres dies turbulents.

                                                                                                                                     Mss. ANTON NAVARRO

Novbre. de 1925”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, aplec de poetes i l’arbre

General, , , , , ,

Literatura matriarcal en relació amb l’arbre.

Un exemple de literatura en què es plasma molt l’arbre i temes que hi tenen a veure i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat, és en l’entrada “Records” (https://raimdepoesia.weebly.com/records.html), en la web “Raïm de Poesia d’Artés”, en nexe amb la comarca catalana el Bages. Així, en el primer poema, podem llegir

“​Remuntes segles,
oh gegantina arbreda
floró del Bages,
tot brodant una història
ungida de silencis!
                  Francesc Blancher”.

 

   

Per tant, lo pretèrit connecta amb el passat i amb lo que hi ha fins ara. A més, en una altra composició, Raïm de Poesia posa

“¿Oh alzina ets centenària? No se sap la teva edat,
sols la terra que t’amara, el sol i la soledat.
Soca i branques magistrals, milers d’ulls que es diuen brots
i les fulles són mormols que transformen nostres mots”.
“L’aire que t’envernissa  esculpeix el Mas Pujol
i transmet tots els efectes  de repòs emblema i sol”.
                               
                                                                                                        

Així, l’autor d’aquest segon poema trau la figura de l’alzina, com si fos l’àvia que ha viscut el pas dels anys i que evoca la saviesa popular, dos trets que empiulen amb la tradició matriarcalista del comunalisme, amb la renovació i, ben mirat, amb la terra (simbolitzada pel mas i per les arrels).

A banda, en la composició “Alzina estimada”, capim trets tel·lúrics, per exemple, la germandat, lo català i l’interés per la poesia (un detall, sovint, associat a lo femení com també ho fa l’art), en uns versos de Pere Feliu i Soler:

“Arbre frondós i estimat

que ens aculls a cada anyada

en motiu de la Diada

amb esperit de germandat”.

 

En acabant, el poeta agrega a la carrasca: 
“Ets geganta de verdor
que abraces als qui t’estimen,
nostres poetes et mimen
tots farcits d’admiració”.

 

Per consegüent, aquests escriptors ho són en llengua catalana.

En uns altres versos en la mateixa entrada, Pere Feliu i Soler agrega uns mots que, mitjançant l’aglaner i el mas, connecten amb l’acte d’oir l’aire: 
“Tens deliciós tot el vol,
oint, amb la teva estampa,
la remor que l’aire escampa,
bella Alzina del Pujol”.

 

Finalment, veiem unes paraules que ens evoquen la festa del dia de Pasqua (“Aquest berenar poètic inoblidable, que, durant tants anys, hem compartit entre tots”), encara que, en temps de Pasqua, la música tinga un paper més important.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

De quina manera vos parlaven sobre les tradicions

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿de quina manera vos parlaven sobre les tradicions? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 31 de maig del 2025 i posteriorment ens posaren “Les tradicions, segons elles, eren un bé pel país i una riquesa pel cor. Sempre en català. I les festes, totes, de la terra. L’àvia sempre deia que, les de l’estranger, ja eren donades diàriament” (Lydia Quera), “De les tradicions com Nadal, la Palma, Setmana Santa, es pot dir que em van anar explicant aquestes celebracions i en van fer el possible perquè les visqués. Com que, aleshores, hi havia persones que encara les respectaven, vaig aprendre (que ara no ho faig per l’edat que tinc) que Divendres Sant s’havia d’anar a pregar a set esglésies. Així, a Barcelona, ho devien fer les persones grans. Les meves companyes mai ho van fer” (Ramona Ibarra), “A mi, em va l’altra dicció” (Lurdes Gaspar), “Procuraven quasi fer-les totes allà on vivíem: sardanes i festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “L’àvia materna m’ensenyava cançons tradicionals catalanes i les tradicions eren les de Gràcia: Sant Medir, festa major i les de Barcelona (Sant Ponç, l’ou com balla, visitar monuments, soterrar la sardina). Poca cosa més hi havia. També poesia.

Sant Medir és una festa molt tradicional del barri, abans vila, de Gràcia (Barcelona). En promesa a Sant Medir, un pastisser a qui se li va posar malalta la filla, va prometre fer cada any, el tres de març, una romeria fins a l’ermita que és a Sant Cugat del Vallès, repartint caramels a les criatures, se li van afegir poc a poc, diferents ‘colles’ del barri i així ho fa de fa dos-cents anys ençà. Ho pots cercar en Google” (Maria Rosa Cabrol), “Bon dia,

Amb respecte, però, en certa manera, d’una manera malenconiosa, perquè veien que era un món en extinció” (Xec Riudavets Cavaller), “Amb tot detall. I incitaven a seguir-les” (Maria Galmes Mascaro), “Molt vivament!! I sempre intentava seguir-les!!!!!” (Roser Canals Costa), “Bon vespre, Lluís,

Les tradicions me les varen fer viure molt, cadascuna d’elles. Sortíem de Sant Joan i ja parlàvem de com faríem el Nadal. Estàvem a Reis i ja començava què farem per Setmana Santa. Moltes vegades, ‘jo’ pujava de to perquè no agafaven cap proposta meva.

Però sí: ens ensenyaven a estimar cada festa” (Montserrat Cortadella), “De nina i de joveneta, sí” (Maria Galmes Mascaro), “Bon dia, Lluís. La meva iaia, sí. Sempre cantava cançons populars de la seva època” (Mercè Verdaguer Tarrés).

En un correu electrònic del 31 de maig del 2025, ens plasmaren “El meu avi patern va nàixer en 1885, era molt recte, però molt xiquero i sempre teníem en casa xiquets del barri i ens contava històries d’estudiants.

L’àvia era del 1890, no era tan divertida, era més seriosa i va treballar molt per a criar-nos” (Vicent Pla).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 31 de maig del 2025 em digué, “En Alaquàs, [ vila de l’Horta de València on nasqueren els meus pares,] quan acabava Dijous Sant, lo que era costum era fer cinc visites al monument al Santíssim [ , patró de la vila,] O veure en el Convent o en la parròquia mare. Crec que, baix de la nostra edat [, de la del pare i de la meua, dels huitanta anys], més per curiositat, per veure com era muntat el monument.

Abans, a les embarassades, les ‘amidaven’ i deien ‘Han anat a medir-les [ = a amidar-les]’. Hi havia un costum de dir ‘A medir [ = amidar] les embarassades'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.