La filla del rei tria com ha de ser el seu futur marit

General, ,

 

En l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com”, el 2 de desembre del 2020 (accessible en Internet), Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots el que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre”. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em venen a la memòria moltes dones que, des de diferents indrets de Mallorca, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc, la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre dispost.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però sobre tot[1], ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona, vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, fins i tot, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe sentit, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)”  (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor comenta que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas del seu avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquestes paraules em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). A més, Jaume Molsosa addueix que el seu avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i comenta que “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”.

L’11 de gener del 2022, Ramona Ibarra Solà, en relació amb aquest escrit de Jaume Molsosa, considerà que, “el que compta no és pas el gènere, sinó els fets de cada gènere o persona, perquè en som tots éssers humans i això ens anivella. Sols en cal un xic de coneixement per a reconèixer els esforços de cada persona, no pas pel fet de ser d’un gènere o d’altre”.

Igualment, en línia amb el matriarcalisme plasmat en les paraules de Jaume Molsosa i en la rondalla esmentada, com escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 13 de gener del 2022, “En moltes rondalles mallorquines, és la filla del rei qui tria com ha de ser el seu futur marit (i futur rei) i qui, finalment, el tria de manera responsable. No ho fa ni una junta, ni son pare, ni sa mare. ¿Què opineu? Gràcies”, en el grup “Dialectes”, el mateix dia ens escrigueren “Molt modernes, les noies” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Si aprens o t’ensenyen a ser responsable, independent, tenir opinió…, és lògic poder triar i encertar” (Marina Josa Vellve), “Ho trobo perfecte” (Rosa Cortina Mercader).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment.

 

Les decisions de l’esposa, molt oberta, es respecten

General, , , ,

 

L’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que plasmem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc, per exemple, entre els pares de ma mare.

Així, com em digué, ma mare, el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre el meu avi matern (1906-1992) i la meua àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules de ma mare: “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic). A més, es tractaria d’una mena de “primus inter pares” (en llatí, “primer entre iguals”, com en el govern de Suïssa), en què la dona és qui mana, però de manera oberta, perquè, com aquell qui diu, u dels dos ho ha de fer. Aquest fet va en línia amb el matriarcalisme. En relació amb aquestes paraules de ma mare, el 15 de gener del 2022, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt interessant: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[1]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[2]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[3], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[4], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), així com també ho plasmen moltes rondalles mallorquines, menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’ Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”[5], feu Neus Soler Rodríguez, respecte a una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es plasma una dona molt oberta, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb l’estudi sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Afegirem que, quan parlem de “respecte”, no ho fem amb el significat d’“obediència”, sinó d’acceptar el proísme com a persona.

Agraesc la col·laboració de les persones en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Aquesta foto és del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” (p. 47).

 

 

Notes: [1] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla recopilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[2] Recorde una conversa amb un home, valencià i valencianoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia, no sols harmonia en la parella, sinó, a més, que ell la tractava bé.

[3] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i, per exemple, la basca.

[4] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[5] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

“Catalans, illencs i valencians, germans” (Joan Calabuig)

General, , , ,

 

L’11 de gener del 2022, accedírem a l’article “Les nostres arrels” (https://blocs.mesvilaweb.cat/martagarciapuig/les-nostres-arrels), en el blog “Marta Garcia-Puig”, redactat en el 2014 i en què podem llegir que la novel·la rural plasma el vincle amb la terra[1]: “Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes” i passa al Modernisme, un moviment del darrer quart del segle XIX, i afig que “Catalunya és un país rural. Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general.

            . Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen ‘Quien madruga, dios[2] le ayuda’. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no”, sinó amb lo religiós.

El 12 de gener del 2022, ma mare, per telèfon, em digué un refrany molt en línia amb el català que hem esmentat: “El pa de la primera, obri la panera”.

En eixe sentit, el 12 de gener del 2022 preguntí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “¿Què opinaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les seues arrels (llengua, cultura, folklore…)? ¿Com ho reflectien? ¿I vosaltres? Gràcies”.

En el grup “La Xirivella que queremos”, el mateix dia, Raf Escomart em comentà “Em cauen de primera sant Abdó i sant Senent, els Sants de la Pedra, treballadors i formals.

Hui, hi ha molts valencians que, pel que fa a l’agricultura, prefereixen encomanar-se a san Isidro, un sant de devoció madrilenya, que no feia ni un brot, ni li pegava un pal a l’aigua. Un malfaener. Només resar i vinga de resar, mentre baixaven uns angelets i li feien la faena del camp.

Dos filosofies diferents”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de gener del 2022, Miquel Torner de Semir, de més de huitanta anys, em comentà “No tenien el concepte de folklore. La llengua, les costums, les tradicions,… les assolien d’una manera normal, no hi havia excepcionalitat. El canvi, el vàrem trobar nosaltres: la globalització de la ràdio, la televisió i el turisme”, a qui escriguí “La pregunta va dirigida per a veure, per dir-ho així, el respecte als avantpassats, a lo que ells transmeteren”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de gener del 2022, Fermi Banus Teule ens  plasmà “El pare treballava; la mare, educava. ‘Punto pelota'”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “La meua iaia paterna sempre deia que valencians i catalans érem cosins germans. Ella no haguera entés la polèmica actual sobre la nostra llengua comuna. L’altra, la materna, era filla d’una catalana de cognom ‘Coratja’, però va nàixer a Bunyol i li varen canviar els cognoms. El primer era Navarrès ‘Egues’ amb dièresi a la u,  la varen inscriure amb els cognoms castellanitzats. No estava contenta” (Josép Antoni Torres Torres), “Catalans, illencs i valencians, germans. Va escoltar dir a Mary Santpere, a la ràdio, més d’una vegada. Fa anys…” (Joan Calabuig). En eixe sentit, podríem vincular, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, balls i danses, cançons, rondalles, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] A més, el matriarcalisme, ja que, tot i que no en faça esment, el reflecteix.

[2] Literalment, en lloc de “Dios”.

Àvies i mares que vetlaven per la cultura

General, ,

 

El 8 de gener del 2022, partint d’unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta que l’àvia Damiana “era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla” (p. 4), en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el meu mur i en distints grups de Facebook, decidírem preguntar “¿Vetlaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, per la història i per la vida de la terra on havien nascut? ¿Com es reflectia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de gener del 2022 i posteriorment, ens comentaren “Sí, Lluís. Sí hi vetllaven” (Ramona Ibarra), “Crec que no massa. La seva preocupació principal era per la subsistència familiar i, en tot cas, per la cultura tradicional” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Dialectes”, el 8 de gener del 2022 ens plasmaren “Subscrivint als nets al ‘Cavall Fort’[1]” (Cèsar Ollé Garcia), “Contes i rondalles a la vora del foc, després de sopar.

Sense TV, etc. La gent s’havia d’entretindre” (Estela Monne), “I també a l’estiu, asseguts a la fresca amb els veïnats, contant històries de temps passats” (Xisca Gaya Riutort). Igualment, escrigueren dos comentaris, posteriorment esborrats: “Sí, tot i que, per a ella, era complicat, ja que va emigrar. Però sí: hi havia plats especials o espelmes i/o alguna rutina específica” (Àngels MV), “L’àvia paterna: les costums, la cuina, les cançons, les oracions…” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 9 de gener del 2022 i després ens escrigueren[2] “Vetlaven, al carrer, en l’estiu, amb tot el veïnat.

A l’hivern, solien anar a una de les cases i ficar-se a la llar o l’estufa de gas i xarraven prou o contaven coses d’abans. Almenys, la meua iaia, que era del 1910. Ara, quan jo era menuda, també es vetlava en els mesos d’estiu. Poc a poc, ha anat desapareixent eixa costum. Les persones més majors ja no estan i, en molts pobles, la gent ha anat deixant de viure ‘al poble’, en les cases, i viu més en pisos. I clar, això ja no és el mateix… Una llàstima.

Parle de Polop (Marina Baixa)” (Reme Gadea Blasco).

En línia amb aquestes paraules, el 13 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, on dos dies arrere havíem posat una foto amb unes paraules de Biel Majoral, vinculades amb la música de les Illes Balears, Glòria Reverter escrigué “Una cosa que no sé si es té prou en compte: gràcies a les nostres mares i àvies, que s’ha conservat la nostra llengua”, a qui, entre altres, comentí que “Han sigut les que més l’han conservada i les que més l’han transmesa”. 

Finalment, escrivim que han sigut les que més, perquè ha sigut així.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Es tracta d’un còmic a què, ja, des de primeries dels anys seixantes del segle XX, pogueren accedir molts catalans, gràcies, en bona mida, a la llicència eclesiàstica amb què comptava, com tinguí ocasió de veure en 1985, quan poguí llegir-ne uns quants en Les (una població catalana de la comarca Era Val d’Aran.

[2] Hem triat plasmar només la que va en línia amb la pregunta, relacionada amb el tret cultural, no, per exemple, amb altres significats del verb “vetlar”.

‘L’àvia m’explicava el conte” (Mercè Ramionet)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les rondalles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de gener del 2022 i després escrigueren[1] “En recordo una:

‘Cargol, treu banyes,

puja la muntanya;

cargol bover,

jo també vindré’.

 

La cantàvem quan era molt petita, agafades de la mà, fent rotllana” (Pilar Ortiz De Paz), “Només recordo això, d’una rondalla:

‘Conillets, amagadets,

que la llebre va a caçar”…

 

Si algú la sap, que continuï” (Carlos Piqué Terrés), a qui Maria Gloria Llombart li fa costat i continua la cançó:

“Carlos Piqué Terrés.

‘… de nit i de dia,

la llebre corria.

Conillet, esteu ben amagadets?

Si no em portes un conill,

t’estiraré les orelles així’[2]

 

(i se li estiraven les orelles a la nena o al nen)”; “Cantant,

‘Conillets a amagar, a amagar,

que la llebre va a caçar.

De nit i de dia,

la llebre corria.

Conillets, esteu amagadets?

Amagueu-se[3] bé

que la llebre ve’.

 

Era la cançó per jugar a fet i amagar[4]” (Rosa Bou Ferreras), “Conillets, amagau, amagau[5], / que la llebre surt del cau’” (Lurdes Pibernat), “’La fadrina va a la font, / a buscar un càntir d’aigua’…: cançó. I una altra: ‘A la voreta de la mar, / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador’… Són cançons que cantava ma mare” (Carmen Pelegri Moratona), a qui Iaia Bisbal li comenta “Ei, ‘refilant com un ocell / i dansant com una daina’… La meva mare va néixer el 1916” i M Teresa Ramionet li afig (respecte a la cançó de la donzella), “Quan era petita, la meva àvia, nascuda al 1900, m’explicava el conte de la Maria Cendrosa. Era un conte molt similar a ‘La Ventafocs’. No el recordo amb detall. Recordo frases: ‘Potser sí, potser no, que n’era jo’…

Una amiga m’ha dit ‘No és ben bé La Ventafocs però s’assembla!’

Està en un recull de contes populars de la Rosa Regàs” (Mercè Ramionet), “’Que brodava un mocador, / és per a la reina. / Mariner, bon mariner, / porte’m fils d’or i de seda’… Més o menys”[6]; “Havia sentit la cantarella que ens feia enfadar:

‘Hi havia una vegada un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota!

Merda per qui m’escolta!

Diu que el rei

del nas vermell

tenia tres filles

que no tenien faldilles,

els hi va fer de paper

i va ploure i se’ls hi va desfer’ (Mercè Ramionet), “’Uni, dori, teri, cuteri, matalanveri, viv, viro conté, bé que dotze són’. Això ens ho deien, a la canalla, a casa, quan eren petites” (Angela López Colome), “’La caputxeta vermella’, ‘La Blanca Neus’, ‘La Ventafocs’”[7] (Fina Juarez), “’Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia anar a aprendre a llegir. Quan va arribar-hi, l’escola era tancada perquè havia arribat l’estiu” (Cel MJ), “L’àvia sempre explicava el mateix. Eren els primers anys quaranta. I era un xic terrorífic. Ella sorgia un mixo[8] mentre contava la rondalla. Encara recordo els sorollets del didal tocant a l’ou de fusta” (Maria Angels Buxados). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Cal dir que, ací, hi ha respostes que són respecte a cançons que poguessen haver cantat rondalles de músics, motiu pel qual, posteriorment, introduírem el sinònim “contes”.

[2] Per tant, la cançó diu així: “Conillets amagadets, / que la llebre va a caçar / de nit i de dia, / la llebre corria. / Conillets, esteu ben amagadets? / Si no em portes un conill, / t’estiraré les orelles així”.

[3] En la forma genuïna, diríem “amagueu-vos”.

[4] En paraules d’un oncle meu, nascut en 1948, jugar a “conillets a amagar”.

[5] Durant el joc, es canta “Conillets, ‘magau, ‘magau”.

[6] En un comentari entre aquestes tres dones, veiem interés per lo que reberen de les seues àvies, de les seues mares i, com escriu Maria Angels Buxados, confiança en què els fills i nets “ho recorden amb carinyo”.

[7] En aquest comentari, la majoria dels contes també tenen equivalent en castellà i no figuren entre els que hem vist majoritàriament. Podrien haver penetrat en la cultura popular mitjançant l’ensenyament obligatori del castellà en les escoles i a través de la televisió.

[8] En el DCVB, veiem que vol dir “Gat, en llenguatge infantil”.

“L’àvia materna era qui ens explicava més històries” (Rita Carbó Serra)

General, , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre “Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament “la Catalunya matriarcal”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.

“La padrina m’indicava per on passava el gegant” (Maria Sitges)

General, , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens comentaren[1] “’Les set cabretes’” (Carme Andreu), “A mi, m’explicava rondalles a la vora del foc, la meva tieta, al cel siga, contes com ‘La Marieta’… I em moria de por (…) https://cordill.cat/2017/06/30/marieta-marieta-soc-a-lultima-escaleta[3]).

I una cançó que, la meva mare, em cantava i jo plorava perquè em feia pena:

‘Què és aquest soroll

que se sent en el bosc?

Són els amiguets

que caminen sense esclops.

Ai, escloper,

sense fusta no els pot fer.

i els pobres aneguets

porten els peuets nuets’” (Roser Puig Volart), “La Ventafocs” (De Barceló Teresa), “’El patufet’ era el conte estrella i també ‘La rateta que escombrava l’escaleta’” (Antoni Vilaplana Civit).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “’La flor romanial’, ‘En Toni Garguel·lo’” (Catalina Bover Nicolau), “’L’amor de les tres taronges’, ‘En Patufet’, etc.” (Trinidad Medrano), “N’Estel d’Or’ i ‘N’Espardenyeta’” (Esperanza Perello), “A mi, de petita, la padrina em llegia les rondalles mallorquines de Mossèn Alcover. Totes.

Els contes estrangers, els vaig conèixer molt després” (Rosa Galmes), “’Això era un rei que pelava faves, li queien ses baves dins un ribell’. No sé de quin any és, però tenc molts d’anys i record a sa padrina quan m’ho contava” (Isabel Capellà), “’Això era i no era, i un brou faci la cadernera, un almud per jo i, per tu, una barcella’. Així començaven quasi totes i acabaven després de la boda de la filla del rei amb el Superman de torn. ‘I, si no són vius, són morts i, si no són morts, són vius, i en el cel mos vegem tots plegats. Amén’” (Rosa Galmes), “A mi, sa padrina me’n contava moltes i de memòria, ja que no sabia llegir, i les sabia totes. Me’n recordo una que m’impressionava molt, que era ‘Es ca negre sense nas’”[4] (Toni Tauler Fabre), “’El poal florit’” (Bàrbara Dalià Martorell), “’Na Magraneta’, ‘L’amo de So Na Moixa’” (Marga Cantallops Roca), “A mi, la meva padrina, em contava la de ‘Peret de sa murtera’, que va aconseguir enganar al matrimoni de gegants, sortir de la bota i fugir escapat.

També ‘El gegant de l’ermita’, que m’agradava molt perquè nosaltres vivíem a baix de l’ermita de Manacor i la padrina m’indicava per on passava el gegant[5].

Aquestes han estat les més significatives de la meva padrina” (Maria Sitges), “’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació alta en relació amb aquest tema (que toca u dels punts on menys penetració ha tingut el castellà), en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per a fer més senzilla la lectura, a vegades, no posarem en cursiva els títols de les rondalles.

[3] Com a curiositat, diré que, el 10 de gener del 2022, després d’entrar en aquest enllaç, que porta a la rondalla “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta”, en la web “Cordill. La cultura de casa”, amb una versió amb moments semblants a frases que jo havia sentit des de xiquet, als meus pares (“Marieta, Marieta, que estic en el primer escaló”, en el meu cas, i els pujava successivament), veiérem que, en la banda de baix, hi havia l’entrada d’un escrit interessant i que, des d’ací, recomanem: “Adéu a les rondalles” (https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles), en relació amb les rondalles en el segle XXI.

[4] Resulta interessant veure que Angels Jori comentà a Toni Tauler Fabre que a ella també li contaven “Es ca negre sense nas” i que Toni Tauler se li oferesca a cercar en quin tom de les rondalles figura aquest conte…, que li ho escriga i que Angels Jori, entre altres coses, li comente “El cercaré”.

[5] En relació amb aquestes paraules sobre els llocs geogràfics, durant una conversació que tinguí amb Pere Riutort, en el 2021, em digué que la cosa geogràfica em dificultaria el seguiment de la lectura de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover com també part del vocabulari. En qualsevol cas, vull dir que la voluntat  d’entendre paraules i expressions, el context i comptar amb un bon diccionari, com ara, el DCVB (per Internet), aplana prou el camí, com també preguntar, puntualment, per exemple, mitjançant Facebook.

Femellisme camuflat de feminisme, el “comunisme” del segle XXI

General

 

A moltíssimes persones, per no dir a totes, ens han contat una rondalla quan érem xiquets,  i n’hi ha que han deixat empremta en nosaltres. Però, hui, després de consultar, per curiositat, un enllaç que m’havia escrit una persona (en relació amb una de les darreres preguntes que he fet en Facebook vinculada amb les rondalles), he entrat, per primera vegada, en la web “Cordill. La cultura de casa”.

I, vés per on, hi ha un article de què vos pose l’enllaç i, com es sol dir, gràcies a Déu, hi ha moltes persones que continuen l’estil de transmissió i de relacions que ja tenien les seues àvies, les seues mares, els seus avantpassats: el matriarcal i no, com ara, el patriarcal, tan vinculat al femellisme com també a l’anarquisme i al comunisme.

I dic que també al comunisme, perquè, a poc que u llija sobre la música, per exemple, en la Unió Soviètica (hi ha un llibre en la biblioteca priicipal d’Aldaia, una població valenciana de l’Horta de València, en què ho podem fer, sobre la música en part d’Àfrica, d’Àsia i, fins i tot, d’Oceania), podrà veure que, àdhuc, en algunes repúbliques soviètiques en què els balls tradicionals no eren col·lectius, s’obligà a col·lectivitzar-los. El vaig llegir en la segona meitat dels anys noranta.

Doncs bé, una mena de comunisme acompanya, a hores d’ara, el tema de les rondalles en llengua catalana: https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles .

Un article interessant.

Les àvies, les mares, les rondalles i la transmissió de generació en generació

General, , , , ,

 

En relació amb la dona en la transmisisó de la cultura tradicional, he trobat una cosa que m’ha semblat interessant. I, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya (1a ed., 2003) i guardonat amb el “4t Premi Bernat Capó”.

En aquesta obra sobre ritus i costums alacantins, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

Abans de tractar més sobre els romanços i, com ara, sobre les cançons de bressol i, igualment, en línia amb el tema de la dona (i, sobretot, de l’àvia o padrina, com a principal transmissora de la cultura tradicional, ja que és qui més ho fa), direm que, el 4 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què demanava “¿Quines rondalles, és a dir, contes[1], que havien passat de generació en generació vos contaren les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de gener del 2022, em comentaren[2] “Tant que costen els fills / de les mares / i, quan són grans, / es fan soldats. / Se’n van a la guerra, / els tiren per terra / i no miren qui els ha criat”[3] (Glòria Reverter), a qui preguntí “¿És un poema?”  i em contestà “És una rondalla o cançó que es cantava tot i fent ballar la mulassa[4], a Sant Feliu de Pallerols[5].

A mi, me la varen ensenyar la mare i l’àvia”; “Algunes, sí. Eren molt cantadores. De veïnat en veïnat, anaven / anàvem sentint-se i fent-se la competència.

Ací, en Agullent[6], varen fer un reportatge cantant les dones més majors, de totes les cançons típiques. L’han passat vàries / moltes vegades en la televisió comarcal” (Carmen Pastor Sisternes), “A casa, recordo més cantar que dir rondalles, i la iaia solia cantar-me aquella que fa ‘El senyor Ramon / enganya les criades, / el senyor Ramon / enganya tot el món. / Les pobres criades / ja han ben rebut tururut’.

Era molt picardiosa, la meva iaia Leonor. En cantava més però, malauradament, no en recordo la lletra” (Margarida Noè Pareras), “Eren contes valencians sobre les maleses que un escolanet li feia, al capellà. Sempre vaig pensar en transcriure’ls però no ho vaig arribar a fer i no vegis com me’n penedeixo. 

L’àvia va néixer al 1911” (Marga Mateu Marti).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren“’La rateta que escombrava l’escaleta’, ‘En Patufet’, ‘La Ventafocs’, me les contava la mare, ja que l’àvia paterna va morir essent jo petit (i, la materna, abans de la guerra)” (Francesc Castellano), “Teníem una llibreria i, de petit, vaig tenir ocasió de llegir tota mena de contes, fins i tot, els de ‘Calleja’”  (Nicolau Moncunill Cirac), “’Les set cabretes’” (Carme Andreu). Com podran veure els lectors, la gran majoria dels contes i de les cançons eren en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Primerament, no incloíem aquest aclariment però, quan veiérem que algunes respostes anaven en línia amb la rondalla entesa en sentit musical, optàrem per fer-ho. Com que ambdues formes de rondalles s’ajusten a aquest punt de l’estudi, hem considerat adient inserir-les totes.

[2] Hem afegit els signes de canvi de vers.

[3] Podem considerar matriarcal aquesta cançó: es destaca l’aportació de la dona (ací, com a mare i generadora de vida) a la terra i al demà i, igualment, com a portadora de pau; mentres que, a banda, la guerra els tomba. Un cant a la pau.

[4] En el moment d’escriure, per primera vegada, aquestes línies, el 9 de gener del 2022, hem pogut veure que, fins i tot, hi ha el vídeo “Ball de la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols” (https://www.youtube.com/watch?v=fwtKDmPq22U).

[5] Població catalana de la comarca de la Garrotxa.

[6] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

Aprenent junt amb els altres i fent camí

General

 

Tot seguit, una foto que viu anit, en un comentari que Jesús Puig feu en el seu mur i que ell inserí, acompanyada d’unes paraules seues: “Cadires individuals, seients partits, bancs amb recolzabraços intermedis. És el nou mobiliari urbà que prolifera a Alacant i a moltes ciutats espanyoles per evitar que es tomben els indigents. La majoria desaprova la decisió dels ajuntaments perquè fer invisible el problema no és deixar que existisca”. 

Afegiré que, com li escriguí, “Jo, des de juny del 2013, cada any done un 1% del meu salari a una parròquia per a que més de dos-cents xiquets d’Alaquàs puguen menjar cada dia. Van a Cáritas”. La seua resposta fou “Un bon exemple que hauria de fer escola. Que cadascú ajudés al proïsme en allò que puga”.  Està obert l’accés a aquesta informació en el mur de Jesús Puig, en què, igualment, es poden veure més fotos, com ara, una de Cambridge.

A banda, dir-vos que em remouria la consciència… escriure sobre el matriarcalisme, haver accedit a fonts com el comentari de Jesús Puig i no plasmar-lo en aquesta web.