Arxiu de la categoria: General

“Ixen de la barberia”, cançó eròtica de fa més de seixanta anys

General, ,

El 4 de maig del 2024, ma mare (nascuda en 1943) em recordà (i ens cantà) una cançó que ella havia oït feia més de seixanta anys. Així, l’endemà, durant una visita a ma casa, m’afegí “La sabíem de les àvies i jo faria anys que no havia cantat esta cançó. Potser que fóra la tia Patrocinio (germana de ma àvia Amparo, la meva àvia materna) o d’una germana de l’àvia Amparo”, és a dir, que l’obra fos del darrer quart del segle XIX. Personalment, jo li l’havia sentida més d’una vegada.

També ens va adduir que, com que, abans, no hi havia tele i es cantava més, era habitual fer una cançó a partir de més d’una anècdota o de poc. I, al capdavall, li comentí (i ens respongué) que “Eren més lliures”.

La lletra d’aquesta cançó toca el tema de la sexualitat i ja es cantava en la meua infantesa (nasquí en 1971), almenys, en Aldaia (l’Horta de València) i en altres poblacions de la mateixa comarca. Diu així:

“Si voleu saber senyores

lo que ara està passant:

que els xics s’han fet retontos

i, en la barberia, sempre estan ficats.

 

Entren en la barberia

i li diuen, al barber:

‘-Mestre: depile’m les celles,

faça’m el massatge

i la permanent’.

 

Ixen de la barberia

i no saben com anar,

puix pareixen mariquites:

igual que les xiques

en l’acaminar[1]”.

 

 

Notes: [1] Tant la paraula “retontos” com també “mariquites” (hi ha la forma tradicional i adient “marietes”) són castellanismes.

Quant a “en l’acaminar”, en forma genuina, “en el caminar”.

Finalment, afegim el registre de veu, d’aquesta cançó que, al moment, recordí com l’havia oïda anys arrere.

 

Dones que aplanen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets en línia amb lo matriarcal, és “El conte de la germana i dels set germanets”. Una germana tenia set germanets que decideixen buscar-se la vida. En acabant, ho fa ella, que portava un barret, amb el propòsit de trobar-los. “I va venir una aguileta que aprofita que se li va volar el barret i li l’agafa i fa via. I la xica li diu:

-Aguileta, aguileta, dóna’m la meua coroneta” (p. 58), però l’au li respon “Camina que caminaràs, que, en la coveta dels teus germans, la trobaràs” (p. 58) i, a més, l’àguila agafa la xicota i la deixa caure prop d’on eren els germanets: “I la xica va anar a agafar el barret allí i la coroneta que hi havia” (p. 58) i troba una cova i hi entra. Per tant, per una banda, els germans fan camí i ella, amb molta espenta i amb la generositat de l’àguila, es desplaça cap a la cova on eren ells.

Ja en la coveta, la germana fa una paella d’arròs i, quan hi apleguen els germans, veuen fet l’arròs.

Finalment, un germà cerca qui hauria fet la menja i es troba amb la germana i, llavors, s’abraçaren els set i la xica.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, és “La Cendrellosa, Mendrellosa”. Una madrastra tenia dues filles i la Ventafocs era la filla del marit. Les de la dona, sempre bona vida; la Ventafocs, qualsevol cosa.

Així, deien a la Ventafocs que anàs a la pastera. “Però, com que eixia una fada, la Ventafocs se n’anava al ball en cal rei” (p. 58). “Aplegava al ball i ja es presenta la Cendrellosa, Mendrellosa, millor que cap altra. I el rei li tirava l’ull i la treia a ballar” (p. 59). Com podem veure, el rei es posa de part de la bonesa i de la balladora que més li agradava: la Ventafocs.

I, quan la xica s’havia de tornar a casa, ho feia amb una carrossa.

Ja en casa, apleguen les dues filles de la madrastra i li diuen que, en el ball, havien vist una xica molt garrida.

Igualment, la xica se’n va al palau i el rei es volia casar amb ella. Passa que, com que, a la jove, se li havia perdut la sabata en la cort, “el rei la va agafar i va anar a tots els indrets del regne (…) i va aplegar a ca la xica i se la va provar a una de les fillastres. I no era bona. I, a l’altra, tampoc. I el rei deia a la madrastra que si en tenia una altra, de filla” (p. 59).

Finalment, la xica “se la va provar; i era ella” (p. 59). I el rei i la filla del marit, la Ventafocs, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, emprenedores, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Clareta”. Un home viudo que tenia una filla, que nomia Clareta, diu a la xica que ell es casarà amb una dona “Però has d’anar tu i dir-li-ho” (p. 53). I, com que la filla té molta espenta, se’n va i diu a la dona (qui també era viuda):

“-Mire, senyora: vinc de part de mon pare, que vol casar-se amb vosté” (p. 53) i la viuda li respon:

“-Doncs, per a casar-me jo amb ton pare, han de ploure bunyols” (p. 53).

En acabant, la filla torna a casa, ho comenta a son pare i es posa a fer bunyols. I l’endemà, els porta a la dona, qui encomana una altra tasca a son pare. Com podem veure, apareixen dones amb molta espenta (la filla i la viuda) i, a més, es fa lo que vol la dona (la viuda) i és la filla qui salva el pare i, per això, tot seguit, la viuda es casa amb el pare.

Després, “la xica se’n va anar a córrer món. (…) Tenia un xic i se’l va emportar” (p. 54).

Quan el jove aplega a un indret, demana si s’hi podria quedar, un home li respon que sí (encara que feia molts anys que no hi plovia) i ell li mostra que la pastera tenia pa. Llavors, l’oriünd li diu:

“-Això és la Mare de Déu, que ha vingut aquí” (p. 54). Per tant, com en dos passatges posteriors (el segon, amb una dona, i, el tercer, amb un home), la dona (ací, simbolitzada per Nostra Senyora) salva.

Fins i tot, al final de la rondalla, podem llegir que, en el poble on vivien la mare (Clareta) i el fill, feia anys que tampoc no havia plogut: “tota la gent esperant-la a l’eixida del poble, com si vinguera la Mare de Déu” (p. 54) i, a punt d’aplegar-hi Clareta (la mare del xic), va començar a ploure.

Una altra narració recopilada en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La xiqueta i els lladres”. Un viudo i una viuda es casaren i cada u tenia una filla. La xiqueta de l’home es posava baix de la taula i arreplegava els bocinets de pa i, com que “era molt llesta, escoltava, de nit, a veure lo que la madrastra deia a son pare” (p. 54): “que ens desapareguem d’ella, perquè és filla teua i no et ve bé matar-la, puix que no s’ha de matar-la.

Doncs res: el marit se la va emportar a la serra” (p. 55). Passa que la xiqueta s’ompli una bosseta d’ametles i, en un segon passatge, de cigrons. I, com que la filla en deixava pel camí, pogué tornar a casa. I, altra vegada, el marit fa lo que li diu la dona.

En un tercer passatge, la xiqueta agafa llentilles i, com que uns animalets se les menjaren, pogué anar a una coveta (tret que empiula amb l’úter i amb la maternitat).

Ja en la cova, on es refugiaven lladres, pentina i fa llaços a un lladre que dormia. Més avant, el darrer lladre la veu i diu a la xiqueta: “Et voldré com una germana” (p. 56), li afig quines tasques farà i que viurà junt amb ells. A banda, li comenta que “aquí ve molt sovint una vella encisadora que porta sabates, colònies, caixetes de pols” (p. 56). Per consegüent, apareix una dona amb esperit emprenedor, com moltes dones nascudes abans de 1920. I el lladre li diu que no agafe res de lo que l’anciana li oferesca.

No obstant això, ella ho agafa i, en acabant, els hòmens consideren que seria adient dir-ho a “un comte que també tenia un fill fadrí [i] (…) portar-la a cal comte. I eixe comte tenia una criada guapíssima” (p. 57) i li porten la xiqueta, per a fer el soterrar.

Però, com que la criada es posa les sabates de la xiqueta, “La xiqueta va ressuscitar i va morir la criada. I resulta que la xica es va casar, després, amb el fill del comte” (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i l’educació matriarcal, tocant els peus en terra i molt oberts

General, , ,

El 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook els punts que s’inclourien en aquest estudi sobre el matriarcalisme, hi hagué uns quants comentaris, els quals escriurem tot seguit: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i, potser, ha amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[1]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en relació amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila escrigué, en el meu mur, “M’agraden les teues respostes perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

En relació amb el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 escriguérem en la web “Malandia”, una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero  junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentí que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, en plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes paraules de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, que, l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a més, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi  i què volia dir sota el terme “matriarcalisme” i, sense embuts, li comentí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. i ella ho aprovava.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ell comentà “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca”. Immediatament, li facilití informació: no sols llibres, sinó, igualment, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Un altre relat recopilat en el llibre d’Ester Limorti junt amb Artur Quintana, relatiu a cultura popular en el Carxe, i en què captem trets matriarcalistes, és “Joanet l’Orso”. Aquesta rondalla és pareguda a unes altres en què un jove troba unes persones amb qui fer camí i en què ell fa de cap de colla. Així, un xicot rep un garrot gran, l’agafa i “ja se’n va i es troba un home que estava junt amb un muntó de pins. Era un home gran” (p. 49): Arrancapins. Joan l’Orso li diu: “Te’n véns amb mi?

-Sí.

-Puix, anem-nos-en.

Més enllà, veuen que hi havia un altre home, qui tenia una cama a cada costat de riu. I, com que no hi havia pont, venia un carro, l’agafava i el posava a l’altre costat” (p. 49): Passa-rius.

Tots tres fan camí i veuen un home que aplanava els munts: Aplanamunts.

“-Puix, ¿te’n véns amb nosaltres, també?

-Sí, me n’hi vaig.

I se’n van els quatre i apleguen a una casa” (p. 49). Aleshores, Joanet l’Orso l’obri i els diu:

“-Xe: aquí hi ha un pou tapat.

Van destapar el pou” (p. 50). Com podem veure, els quatre hòmens fan bona pasta i arriben a un pou, lloc que està vinculat amb la dona.

A més, Joanet, com que els altres tres no s’atrevien a baixar, els afig que, “quan jo toque la campaneta, vosaltres, més de pressa, per a avall.

Va aplegar a baix del pou. HI havia un recinte amb tres portes i ell obri la primera i li n’ix un mag. I, a mesura que obria les portes, li eixien xiques guapes” (p. 50). Per tant, copsem que predominen les dones i que, en el fons, hi havia dues jóvens garrides.

En acabant, Joanet l’Orso toca la campaneta i els seus companys trauen les xiques, se’n van junt amb elles i el deixen en el pou. Ara bé, com que ell és molt obert, parla amb el mag, qui li diu: “agafa aquest passadís cap a dins i eixiràs del pou” (p. 50). Podríem associar aquest mag a la sabiduria (com quan diem que una persona és un pou de saviesa).

Finalment, “això va fer Joanet. I va fer via fins que va eixir-ne i els va veure” (p. 50), es desfeu d’ells i “es va quedar amb les tres fadrines” (p. 50). 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “El pescador”, un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic i ja recopilat per Sara Llorens en Pineda de Mar. Un home que estava casat i que era pescador, un dia se’n va a pescar i li ix un peix (una dona) que li demana:

“-Voleu pescar prou?

Diu: -Sí: com més pesque, millor (…).

El peix li respon: -Bé.

I aquell dia va pescar molt, portava molt de peix. I el peix li comenta:

-Però m’heu de donar lo primer que trobeu, quan aplegareu a la vostra casa: el primer que isca a rebre-us” (p. 50), I, com que, en tornar a casa, el primer que veu és el fill únic que tenien, així ho fa. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Tot seguit, podem llegir que la dona del pare li comenta que podran portar molt de peix i vendre’n. Altra vegada, la dona apareix relacionada amb l’activitat comercial, amb l’esperit emprenedor.

Més avant, copsem que el marit diu a la muller per què en pesquen tant i que haurà de lliurar el fill al peix. Mentres que els pares feien fortuna, el fill es feia fadrí “i, a on estava, diu que estava molt ben guardat, molt ben cuidat” (p. 51).

Afegirem que, un dia, el peix diu al xicot que, si volia tornar a sa casa i veure els seus pares, no l’havien de tocar i altres pautes que ella li indica i que ell segueix.

Quan el jove aplega a casa, els seus pares ja són grans, la mare el toca i li posa uns llumins. En acabant, ell “encén i es veu una xica jove molt guapa, jove” (p. 52).

Finalment, com que ell havia seguit la pauta que li havia indicat la dona, “el xic es va casar amb aquella fadrina guapa” (p. 52), perquè ella, que té la darrera paraula, ho ha aprovat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, generoses i molt obertes

General, , ,

Un altre relat arreplegat en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem passatges que enllacen amb el matriarcalisme, és “Compon-te, taula!” (ací, amb el número 6). Un xiquet, Peret, planta una fava, la qual aplega al cel, on ell es troba amb Sant Pere, qui, quan veu Peret, li diu:

“-Per ser tan crèdul, et faré un present. Pren: potser que passeu necessitat. T’emportes eixa taula per avall (…). I tu, quan tu li diràs ‘Compon-te, taula!’, la taula es posarà plena de menjar” (p. 45).

El xicot baixa a terra, ho comenta a sa mare i li afig: “Ja veuràs: ‘Compon-te, taula!’.

I la taula, per art d’encantament, (…) pa, xoriços, una boteta de vi… I un veí molt gelós ho va veure, ho volia …. i li va furtar la taula. Se la va endur a casa.

-És igualeta que una que en tinc, jo -diu.

Li la va canviar” (p. 45).

Com podem veure, per una banda, el xiquet té esperança i s’enfila cap al cel (així com el catxirulo, que representa el xiquet i les emocions). Per això, Sant Pere els dóna una taula i, després, el xicon toca els peus en terra.

Tot seguit, com que el veí la canvia, Peret, altra vegada, se’n va cap al cel. I, Sant Pere, comprensiu, li diu:

“-Jo, ara, com a present, et donaré un burro. I, cada volta que li digues ‘Arre, burro, caga diners!’, el burro farà monedeta d’or” (p. 45).

En acabant, el xiquet se’n torna a casa, on era sa mare, i li ho diu. Passa que el veí barata l’animalet per u que ell en tenia igual.

En el passatge següent, Peret ho comenta al sant i Sant Pere li respon:

“-Et donaré un cosa que et servirà per a fer una lliçó molt gran al veí. (…) Ara, tu deixes l’estaca allí i dius a ta mare lo que vullgues: que l’estaca és màgica… i tot. Però tu deixes l’estaca allí. I, si tu li dius ‘Compon-te, estaca!’, tu no et preocupes (…).

I sa mare:

-Esta volta, què t’ha donat?

-¡Ui, una estaca màgica, mare! Però açò només hem d’usar, quan siga molt necessari. I hem de dir-li ‘Compon-te, estaca!’.

La mare:

-No, no: deixem-la ahí, que ja està” (p. 45). És a dir, captem un personatge masculí (ací, bíblic) que fa costat les persones de bon cor i que, igualment, les educa per a que sàpien superar-se dia rere dia i per a que elles empunyen les regnes de les seues vides (Peret i sa mare). Afegirem que la mare, com més va, més, copsa que Peret compta amb un home que els ho podria posar fàcil i, per això, no sols aprova l’actitud del fill, sinó que, amb bona relació amb ell, ella té la darrera paraula.

Finalment, el veí pensa “Ara és la meua. Agafe i provaré.

I diu: ‘-Compon-te, estaca!’

I l’estaca mou i li pega llenya. Aleshores, el veí s’acosta al xiquet i li demana perdó i li torna la taula i el burro. I Peret (…) ja va ser la mar de feliç amb sa mare i les seues coses. I, després, a vegades, feia presents al veí, perquè Peret pensava que l’home tenia necessitat” (pp. 45-46). Sobre el comentari final que fa el narrador, comentaré que, pel 2021, un amic que havia tingut una bona fortuna i que, llavors, estava mig despullat de lo que havia guanyat (en bona part, amb el seu treball com a mestre), em digué que u dels qui més li havia xuplat, li havia demanat perdó i que ell li l’havia atorgat. Ara bé, jo comentí al meu amic que jo no l’hauria perdonat, després de les recialles que li havien deixat; i, una dona a qui relatí els fets, em digué que, en tot cas, que li retornàs bona part de lo robat. Aquest fet, encara que no direm noms, tingué molt a veure amb el valencianisme en el País Valencià del primer quart del segle XXI i amb un partit dels que es qualificaven d’esquerres, de progressistes… i que formaven part del govern valencià (patriarcal) del 2015-2023.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens de bon cor i dones que pacten, que els agrada la música i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recollida en l’obra esmentada sobre literatura popular en el Carxe, per Brauli Montoya, és “Compon-te, taula!”. Un xiquet tenia un burret que cagava diners i un dia se’n va a un hostatge i diu:

“-Burret: caga diners! Fes-te enllà i en cagaràs més!

Alçava la coa i tirava un doll de duros de plata. I el deixa en un hostal” (p. 46).

Més avant, la dona, com que ell li havia dit les paraules per a que el ruc amollàs, s’acosta a l’animalet i li diu:

“-Burret: caga diners!” (p. 46). I, com que el ruc feia lo que ella li indicava, la dona “se’n va a un lloc on hi havia gitanos i diu:
– Vejam si teniu un burret com este. Me’l canvieu?

Total: que li’l canvien” (p. 46). Com podem veure, no sols l’home (el ruc) fa lo que vol la dona (l’ama de la posada), sinó que ella es dedica a lo comercial, encara que, per exemple, fos a nivell del poble.

Tot seguit, el xavalet, pren un segon ruc (el que ha comprat la dona): “Ve el xiquet, agafa el burret i diu:

‘-Agafaré el burret i continuaré la marxa’. I diu a sa mare:

-Demà, diga, aquí, a tots els veïns que acudesquen a l’era, que este burret caga diners.

I, és clar, aquell burret ja no ho era” (p. 46).

En un segon passatge, el xiquet té una taula i, altra vegada, la dona diu “Compon-te, taula”, se’n va a un fuster, li encarrega que li’n faça una similar i, quan el xiquet, altra volta en sa casa, diu a sa mare que té una taula que dóna qüens, la mareta, que toca els peus en terra, li comenta:
“-Sí: vejam si fas com l’altra volta” (p. 46). I encerta la mare.

Ara bé: en un tercer passatge, en què el xiquet diria “Compon-te, verga!” (p. 47), una velleta que volia aprofitar-se del xic, diu les paraules i, com que l’anciana acaba amb moltes vergades, “li va donar tot lo que li havia furtat” (p. 47). És més: el xiquet va replegar un fanal que es podia tornar un parral de raïm molt bo i també recull una guitarra que permetia que, tots els qui la sentissen, es posassen a ballar.

En eixe sentit, la rondalla afig que “les someretes i tot lo que passava pel carrer, a ballar. I el xiquet es posa enfront de la casa del rei, amb aquella guitarra, aguaiten els criats del rei i diu la filla del rei:

-Ai, quina cosa més bona que té eixe home! Té una guitarra que tot el que la sent, balla” (p. 47). Per tant, copsem trets matriarcals: la música, la princesa que està oberta als súbdits i que estima lo musical (part del saber que està en relació amb la part femenina i ben vista en els pobles matriarcalistes) i que la jove està receptiva als interessos dels criats.

“I diu ell: -Açò no es pot vendre. Aquí no és més que tocar el turmell a la fadrina i el tou de la cama i la cuixa.

Aleshores, diu la princesa: -Malament: ja va per a amunt.

-Vosté no té res a veure. Vosté es tapa, ben tapada” (p. 47).

I, com que ella era molt oberta i li agradava la música, el jovenet “ja es clava allí, s’assenta al costat d’ella i ja se n’anava a dormir” (p. 47) amb la princesa i, finalment, “es va lligar amb la filla del rei” (p. 47), és a dir, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat i jóvens forts, que pacten i molt oberts

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Catorze Pans”. Una volta, hi havia un matrimoni que no tenia fills. Això sí: “ella, un dia va a l’església, a un sant que hi havia, Sant Ramon, com li deien, i s’agenolla davant d’ell i diu:

-Volguera tenir un fill” (p. 42) i li descriu com. En aquest passatge, apareix una dona que està a favor de la maternitat i que s’acosta a Sant Ramon Nonat, el patró de les parteres i de les comares com també protector de les mares en el moment del part.

Afegirem uns versos molt coneguts, en nexe amb el sant esmentat, arreplegats en l’entrada “Partera” del DCVB:

“Sant Ramon Nonat,

per la gràcia que Déu

vos ha dat,

alcanceu la gràcia

de que, lo que ve,

isca tan dolç com ha entrat”.

En eixa línia, tot seguit, podem llegir “Bo. Total: que comença a fer-se gorda i ja pareix allò” (p. 42). I, com que el fill creixia i menjava més que una revolta de riu, els diu: “Jo me’n vaig pel món” (p. 42).
I, després d’aplegar a un pacte en dos llocs diferents on treballarà, els segons l’envien al rei. I diu el monarca:
“-Puix, a eixe, ja no cal més que matar-lo. Que me l’envien aquí.

I ja diu l’amo al jove:

-Puix, s’ha d’anar, que el rei ha escrit que hi vages.

-(…) Jo estic bé aquí, a esta casa de vostés.

Diu: -No, home, no, no! Has d’anar!

Total: que hi va anar.

-I l’altre dia, ¿quina faena em dóna?

-Has d’anar al barranc d’Aniràs i no Tornaràs, en la carreta amb un parell de bous, a portar-te un carro de pins, de llenya” (p. 43).
Llavors, el xicot hi va i, com que solta els bous (animal vinculat amb lo femení), una serp se’ls menja. És a dir, un personatge femení (i que enllaça amb lo matriarcalista). Ara bé, el minyó accepta la serp (per la seua fortalesa) i, per això, li comenta:

“-Bo: tu t’has tragat el bou, però ara has d’anar enganxada amb la carreta” (p. 43). I així ho fa, i així veuen la serp, en aplegar a la Cort.

O siga, que copsem un quart pacte: el del jove i la dona. Fins i tot, “Ja se’n va anar altra volta la serp, allí. Total: que, més avant, estudien de fer pou” (p. 44), un altre tret que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb la figura de la mare com a font de vida.

A banda, com que el volien matar i, “quan ell ja alçava la picota per a amunt, la pedra baixava i va matar un o dos que hi havia fora” (p. 44).

Més avant, Catorze Pans es troba amb el dimoni en la serra, enganxa el diable i se l’emporta al rei.

Després, captem un passatge semblant al d’alguna rondalla en què ni en el cel, ni en l’infern, volien un home. Ara bé, quan aplega al cel, Sant Pere li diu “tu, aquí no entres, collons!” (p. 44). Mentrestant, el jove roman en el passadís i, com que el sant era amic del vi, li convida el xicot: “Vine aquí davant.

Aleshores, diu que va anar-hi Sant Pere i va començar a beure vi, a tirar a la mamela. I, finalment, Catorze Pans es va assentar en la butaca” (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat i jóvens amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Rondalles en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya.

En el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans en el 2012 i que, en els anys noranta del segle XX, feren Ester Limorti i Artur Quintana, hem trobat rondalles en què es plasmen trets matriarcalistes. Els autors comenten que, “Entre les facècies, prou nombroses i, predominantment eròtiques, hi hem inclòs algun text que és -o podria ésser- una anècdota. Hem recollit també alguns acudits, tot i que no n’hem fet una recerca directa (p. 33).

En “El conte de Peret i Catalineta”, veiem que, “Una volta era una mare i tenia dos fills. Un, Peret; i, l’altre, Catalineta. I diu sa mare:

-Vinga, Peret: tu, a escola. I Catalineta, a costura. Al que vinga més prompte, li done una cosa” (p. 38).

Peret aplega primer i sa mare el mata i el posa dins d’una gerra, tot, a bocins. I aleshores, “ve la xiqueta.

-Mare, ha vingut Peret?

Diu: -No.

-Doncs, dóna’m la cosa.

-Entra ahí dins i, dins de la gerra, és.

Llavors, va entrar-hi i va veure que era el seu Peret, allí, mort. I va començar:

-Ai, el meu Peret! Ai, el meu Peret!

Va començar a plorar. Aleshores, sa mare, tots els dies feia la dina amb carn de Peret. I allí dinava son avi, sa àvia, tots, excepte Catalineta. Ella es posava baix de la taula i arreplegava tots els ossets que tiraven. I allí, en el jardí, en un clot, els posava” (p. 38). Com podem veure, la germana és qui salva el germà (qui representa l’home) i, així, li fa costat.

A banda, Catalineta fa via cap al jardí (un tret que enllaça amb lo matriarcal), amb el clot (com qui colga les llavors amb motiu de la sembra), “fins que va eixir una perereta gran. I Peret, dalt” (p. 38), passa sa mare i demana a Peret si li donarà peres. Tot seguit, son pare, l’avi i l’àvia. I el xiquet diu no a tots ells.

Finalment, quan se li acosta la germana, Peret li respon que pot agafar-ne totes les que vullga (p. 39).

Una altra rondalla en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Peret i el gegant”. Un gegant matava a tots els que desitjava i “Peret es va fer voluntari d’anar a apoderar-se del gegant” (p. 40) i, de fet, diu a altres persones: “Eixe me’l faig jo.

Com que ja posa dues o tres boles de greix en la butxaca i se’n puja damunt del pi” (p. 40). En acabant, el gegant veu que el xiquet era més fort que ell i “Es van fer amics i se’n van anar a la cova a on vivia el gegant. I allí hi havia un pou” (p. 41). O siga, en un passatge amb trets matriarcals (la cova i el pou). Peret, eixerit, li diu que els volien furtar l’aigua (un element natural que empiula amb lo matriarcalista) i, en un segon passatge, tota la serra; i, en un tercer, un pi.

Més avant, Peret diu al gegant:

“-Ara, vaja vosté i veja allí, allà on para la meua barra (…).

Ja se’n va el gegant allí.

-Està bé allí?

-No, més enllà, més enllà!” (p. 41).

I, finalment, Peret “Deixa la perdiu i es posa a volar per damunt d’on era el gegant.

-A on ha arribat a parar?

-Que va!: si ha passat per damunt com si fóra una perdiu” (p. 42). I, per consegüent, Peret ix guanyant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que porten la iniciativa i fills bonhomiosos i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Terra i ànima”, i en què captem trets matriarcalistes, és “El frare”. Un dia, un frare aplega a un hostal un poc després que havien llogat una minyona i “va preguntar si li donarien acolliment per a aquella nit.

Els hostalers hi accediren. El frare i tota la gent de l’hostal van sopar i, quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, la mestressa que diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare, que estava endormiscat vora la llar, va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 231). Per tant, no sols la dona marca les directrius, sinó que l’home, a més, segueix la minyona i, així, es fa lo que vol la dona i les dones porten la iniciativa.

“Al cap d’una estona, diu la mestressa a la criada:

-Ja pots treure el frare del meu llit i porta’l al de les noies.

La minyona va a despertar el frare (…) i li diu que la mestressa disposa que ha d’anar-se’n a un altre llit” (p. 231). I l’home es lleva del llit i se’n va al de les xiques. Quan apleguem a aquest passatge, la rondalla acull, igualment, una miqueta d’erotisme. I, altra vegada, el frare va on va la minyona i, així, ella porta els pantalons.

“No feia gaire que hi era, quan l’hostalera diu a la minyona:

-Vés: treu el frare del llit de les noies i porta’l al teu.

Hi va i (…) torna a despertar-lo” (p. 231).

En acabant, el frare parla un moment amb la xicota, la noia li respon i, després, ella “anà a enllestir la cuina” (p. 232) i, més avant, demana a la mestressa on haurà de dormir ella. Llavors, la senyora ama li comenta:

“-Vés! El frare, posa’l sota el llit” (p. 232) i, com que la noia li diu que per quin motiu hi haurà de posar el frare, amb el favor que ell ha fet de calfar els llits, la mestressa li afig:

“-Què has fet?

-Oh!, el que m’heu manat: que portés el frare a escalfar tots els llits de la casa.

-Jo t’he dit que hi portessis el frare (…) que ens serveix per a escalfar-los cada nit.

-El frare!… el frare!… M’haguéssiu dit el burro! -replicà la criada.

I altra volta anà a despertar el frare perquè canviés de llit” (p. 232). I, per consegüent, altra vegada l’home segueix la pauta que li indica la jove.

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, és “La flor del panical”. Un rei tenia dos fills i els diu que, “el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor (…). El petit la trobà primer, però el gran, (…) va prendre la flor al seu germà (…) [ i] el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que, en aquest riu, van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol” (p. 250) i ou una cançó que li cantava el fill petit.

El pastor ho comenta a la gent i, com que el rei també ho va saber, el va rebre i, quan l’home li toca el flabiol, el monarca volgué veure “què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran” (p. 251).

Finalment, el rei demana al pastor on havia trobat aquell instrument musical, “anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions i, sota les canyes, trobaren el fill petit, que s’aixecà” (p. 251) i el monarca donà el regne al fill petit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)